dissabte, 18 de juliol de 2015

Fun-Tasies / fantasias/ de Xavi Tasies (2013, Temps Record)

Fun-Tasies /fantasias/ de Xavi Tasies (Temps Record 2013)

Voleu música fresca i lliure, rítmica i amb humor, misteriosa i profundament personal, per a aquest estiu? Fun-Tasies​/fantasias/ és la meva proposta. El multi-percussionista Xavi Tasies, home de llarga experiència​ (fundador de Tactequeté (abans Guaraná) i col·laborador de noms com Azucarillo Kings, Elèctrica Dharma, Euclides Matos, Le Petit Ramon, La Simfònica de Gavà, Utròpic (amb Silvia Perez Cruz), Laura Simó, entre molts altres) ens regala el seu món ple de petits mons a la resta del món. Com hi ha món! Al llarg de l'àlbum van desfilant tot un seguit de temes instrumentals, plens d'ambients micro/multi-percussionats evocadors d'un fum d'imatges, combinats amb cançons (tendres, alegres, vitals), i amb alguna abstracció e miniatura simpatiquíssima. Al llarg de tots aquests temes, el nostre home toca una infinitat d'instruments de percussió, canta, respira i balla amb aquella senzillesa de qui coneix el seu ofici, però no en fa tesi solemne, sinó que aprofita per jugar i, amb aquella humilitat mancada de tota pretensiositat del nen de carrer, et passa la pilota perquè tu també la puguis xutar. A la part final de l'àlbum, en Xavier convida tot un seguit de músics còmplices per enfilar una recta final catàrquica, una mena de batucada, ara sí, composta de molts satèl·lits que s'orbiten a si mateixos, en un equilibri celeste deliciós. 
Mesclat a Teatre Estudi Ca l'Erill, diu la coberta:
"És un produte 100% artesanal i natural, sense modificacions de so ni tractaments digitals, sense loops ni quantificacions, directe dels instruments a la teva oïda"
Així, doncs, ens trobem amb un Buster Keaton de la percussió, que no dubta a posar-se ell mateix sota una façana que li cau al damunt, sense dobles ni efectes especials. Tots els riscs que sembla córrer, en Xavier els corre, doncs. Un valor afegit molt bell i escàs que, en la meva opinió, no treu el valor d'altres maneres de treballar, altres menes d'artesania. Un mèrit afegit, això sí. I ep! estic parlant d'un disc de fa un parell d'anys, que per a en Xavi Tasies i el seu grup ja és passat. Anirà bé, però, per anar fent gana per la seva propera obra. ad més de suposar, per a mi, un fidel company de viatge.
Endavant, orelles inquietes, no dubteu a entrar aquí i preguntar com aconseguir aquesta obra imprescindible per a l'aventura! Funtasies a Facebook

En Xavi voltat d'alguns de les seves eines de treball

dilluns, 6 de juliol de 2015

Divina alienació!

Ahir i avui. Canvia l'objecte, la distracció: a dalt seguim les notícies programades pels mitjans de comunicació, a sota la curiositat per veure com reacciona el públic davant les nostres, de notícies.

Divina alienació

Avui toca desdramatitzar. Ens encanta dir que la gent mai ha estat tan freda, insensible al que passa al voltant, com ara, com si la indiferència i el cinisme social fossin una invenció actual (allò de Roma, de pagar per veure com uns esclaus es mataven, era d'un solidari que t'hi cagues, és clar). En 53 anys que sóc en aquest món, no noto que hagi canviat gens la nostra tendència natural a abstraure'ns, a alienar-nos de l'entorn. Jo mateix ho faig constantment, si estic sol (i no pocs cops si la companyia em produeix indiferència). Sempre m'encanto mirant els núvols (qui diu núvols diu el diari, el mòbil o repassar el rosari). Als acudits sobre l'home, abstret amb la premsa, aliè al nou vestit de la dona, només ha variat l'objecte. Els gags de caire domèstic d'un film de Harold Lloyd, Buster Keaton o Laurel & Hardy ens continuen fent riure perquè, encara que les eines, objectes i motius d'alienació s'hagin substituït o transformat, nosaltres, els humans, estem fets de la mateixa pasta i continuem cometent els mateixos errors que el 1923. Els mateixos que fa 100.000 anys, de fet. Els objectes i tecnologia obsoleta d'aquells films hi afegeixen exotisme i ens provoquen un estímul semblant a les preguntes dels concursos: "per a què deu servir aquesta eina que té a les mans l'Stan Laurel?"  
Com deia aquell, no hi ha grans èpoques. Les grans èpoques només han existit en el cap dels qui han escrit els llibres. Jo crec que sí que hi ha hagut grans èpoques, però a temps parcial, a zona parcial. Seria fantàstic tenir totes les edats d'or en una, però la cosa va com va i, mira, en aquest tema res com el 1930, en aquell altre res com el que va del 2000 al 2500 abans de Crist i el tema de més enllà encara toca que vingui, i potser, amb una mica de sort, som a temps de viure fins veure-ho i aprofitar-ho.