L'Obra completa de Joan Vergés, un poeta essencial

El poeta Joan Vergés, l'home que té la clau

Joan Vergés, un poeta essencial

Va de clàssics moderns redescoberts. Vaja, potser no ha estat la millor manera de començar l'article perquè ja m'arriben els primers badalls via telepàtica. Aquestes tres paraules juntes, "clàssic", "modern", "redescobert", ens han escarmentats massa. Jo mateix fugiria de tot "clàssic modern redescobert". Avui no hi ha trucs de cap mena, però. No veuré cap cèntim per vendre aquest producte. Per no haver, ni tan sols hi ha ni sexe: el trobo molt guapo el mestre, però la voluntat d'endur-me'l al llit es troba —ho sento— entre les últimes motivacions que em mouen a promoure'l. Parlo d'un clàssic ben viu en sentit literari i el literal: el poeta Joan Vergés, una troballa d'aquelles que passen pocs cops. Jo el vaig conèixer a través de la seva antologia —gràcies pel regal, Montse!— publicada el 2006 per l'editorial Emboscall (en la qual també hi ha editada Els àngels i el perill del també injustament força ocult Jordi Guardans). Mai hauria imaginat que aquest llibret m'acostaria a una obra tan genial, d'aquelles que per si soles poden redimir la mala imatge que la poesia sovint té, tant entre el públic més senzill com entre certa intel·lectualitat. Si el món de la cultura és una cosa ben bèstia, en el de la poesia la bestiesa s'hi acarnissa amb un folklore ben conegut per part dels estudiosos i patidors del bestiari. 

Joan Vergés entra, per ADN editorial, dins la categoria més nombrosa: la dels poetes desconeguts. Res original fins aquí. Dintre d'aquesta categoria hi ha un percentatge, gairebé total, formada pels autodenominats "genis per descobrir". Sens dubte una gran subgrup d'aquests han patit injustícies de tota mena i, potser sense arribar a l'autoproclamada genialitat trencadora, certament haurien merescut més ressò. Del subgrup que per mi ja està bé que no se'n parli, seré conseqüent i no en parlaré. Oblidem quan cal: quan a un li toca bé que no es tallen els altres a ocultar-te fins i tot amb una bota damunt perquè no se't vegi ni la cresta. Doncs, au! que mengin merda, ves. Molts n'hem menjat i no n'hi ha per tant. Finalment, ja només ens queda un percentatge minúscul, però real: el dels oblidats —de per mala bava exterior, per la pròpia desídia de l'interessat, o per tot plegat—, genis  veritables, mestres únics, personalitats que amb un sol poema farien una clau de judo a la història de la poesia catalana recent, trabucant-li tots els noms intocables per terra, d'on només s'hi alçarien els il·lesos o poc ferits. No conec qui més espera al quarto de les rates, però sí en Joan Vergés, el meu clàssic a redescobrir favorit. Un clàssic modern i viu, a més. Aquest jove nascut l’any 1928 —i que en fer-ne 40 va dir que “em torna el cor lleuger, i sóc com un xicot espitregat i xiulo pel carrer”—, va rebent per fi, —tard i malament, això sí—, molletes d'atenció. Recentment, un poema seu ha estat seleccionat dins l’espectacular antologia Paraula encesa (1),publicada per Editorial Viena el 2013, i Lleonard Muntaner, Editor, dins la col·lecció La Fosca, ha tret, per fi, la seva Obra Completa. 

L'Obra completa aplega poemes de primer ordre, rabiosos, potents com una bastonada. De ben segur satisfaran les ànsies de qui, entre altres coses, demana que la poesia el desvetlli amb una puntada de peu al cul en lloc d'adormir-lo. Fixeu-vos bé amb el que dic: puntada de peu al cul, no un cop de puny o una bufetada. Per mi, amant de l'slapstick mut, hi ha una diferència substancial que separa la classe superior del bellíssim xut de natges a l'inelegant maltracte de la violència al rostre. A més, amb en Joan Vergés succeeix un fenomen raríssim: quan el llegeixes se l'entén! Ja ho sé que això per si sol no vol dir res: hi ha poetes que, precisament perquè se'ls entén tot, fan enyorar la l'experimentació més radical i inintel·ligible. Però caram, quan el que s'entén sobrepassa la genialitat, demano que s'obrin totes les ampolls del millor cava. A Joan Vergés se l'entén —i diverteix, i emociona, i acompanya, i enamora!— sense haver de recórrer a la facilitat, a l'humor fàcil o a l'erotisme cursi. El poeta té la clau secreta que obre la porta on s'amaga la senzillesa rica, casolana i infinita, pura i plena de codis propers, divertida i profunda, rabiosa i elegant. Acostumats a sincers sense talent i talentós hipòcrites, els lectors cultes/superficials  es deixarien entabanar fàcilment per l'enganyosa nimietat dels temes i estil d'aquest gegant. Aquells saberuts de patacada que, si a les històries del cinema les firmes il·lustres clàssiques no afirmessin que Yasujiro Ozu és un mestre —i per Déu! què bo és!—, malgrat moure's en unes premisses simplíssimes, l'acusarien de fomentador del babauisme més absolut, li criticarien la manca de moviments de càmera, de no-virtuosisme tant tècnic com artístic... I aquí tenim en Joan Vergés, mestre que hauria de figurar en qualsevol biblioteca, oblidat de tothom, amb els seus llibres introbables enlloc excepte en alguna llibreria de vell, a costat de ves a saber quin altre pobre desgraciat...

No ens enganyem, hi ha hagut poetes que han tingut encara més mala sort i ja han perdut tota esperança d'esperar que algú vingui a rescatar-los. Vergés ha tingut la fortuna de veure alguns dels seus poemes musicats —ja fa segles, però— per estrelles de la cançó com Joan Manel Serrat, Maria del Mar Bonet, el grup Uc, i, sobretot, pel sensible guitarrista i compositor Toti Soler. Això no treu que la de Vergés sigui una història carregada d’entrebancs estrambòtics. Ha guanyat els premis més prestigiosos de la literatura catalana (el Carles Riba, el més important de tots, per La vida nova, el 1970, entre d’altres) en unes circumstàncies que han fet que els llibres guanyadors es publiquessin fins a més de 20 o 30 anys després i encara, sovint, només en fragments dispersos en antologies encara més disperses. 20 o 30 anys donen per a molta decepció en com funciona el món de la poesia en aquest país, per a moltes tones de pols de l'oblit caigudes damunt les espatlles, per a molta sensació d’oportunitat d’or llençada al contenidor dels productes no reciclables. Però, és clar, a qui l pot importar el que li pugui passar a un poeta? Per què s’hi posava a fer poesia? encara se li podria retreure. No és la poesia aquella mena d’estafa de les paraules, ordida per una màfia elitista per a consum interior, en el qual els uns es masturben a la cara dels altres, mentre per l’esquena s’apunyalen entre tots? Hi ha molta gent que pensa així, malgrat que caldria recordar que aquest prejudici és una caricatura injusta amb tots aquells creadors generosos, herois humilíssims, disposats a donar fins el seu propi cos per dir coses belles de veritat amb la llengua, per fer-la més rica, una arma més poderosa. 

Mentre no se’n descobreixin altres d'encara més ocults, considero que a Joan Vergés li toca fulgurar a dalt de tot del Parnàs literari català, al costat dels noms cimejats amb justícia, i ajudar-lo —ell mai no ho faria, no per manca de mala llet, sinó perquè sospito que és tot un cavaller— a descavalcar més d’un fantasma, amb un bon cop de colze, per molt mort que estigui i xutar ossos il·lustres faci lleig.

L'obra completa editada el 2012 a la col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor

I aquí un únic exemple de la seva poesia. Com tot creador de llarg recorregut, la poètica de Joan Vergés ha tingut una evolució estilística important. Malgrat que la seva obra no sigui gaire extensa, la tria ha estat difícil. Hi ha tantes perles per escollir! Al final m'he decidit per El fang, inclosa en La vida nova. Espero que aquest tast us faci venir gana i, ara que ve Sant Jordi —i un cop passi, també—, compreu i regaleu com boigs l'Obra completa del mestre. Hi ha pocs cops a la vida que he estat tranquil pel que fa a les reclamacions.

EL FANG

—Feia temps que no ens vèiem.

               —Estem massa enfeinats.

—Si la vida ens somreia

ara ens té aninotats.

               —Telefona’m un dia.

—Ja saps que m’he casat?

               —Se’ns va morir la tia.

—Recorda’m per Nadal.

Quan trobo un vell amic

m’adono,

pel fang que hi ha als carrers,

que ha d’haver plogut molt.

Deu ser un fang de molts anys

i gairebé

ja en deu parlar la història.

Els peus se m’hi enfonsen

i no puc caminar.

És el fang de molts anys

de tots nosaltres

i dels enterraments

dels qui hem acompanyat

i on tu i on jo ens hem retrobat

de tard en tard.

És el fang de la sang

que ens fa moure amb dolor,

que ha posat un color

de film antic

al nostre món,

que em fa escriure

poemes localistes

de poble trist

amb poca llum

i admonicions barates

de full de calendari,

avui que el món es lleva amb l’alba.

Sempre que trobo un vell amic

i engeguem la gramola

d’un diàleg farcit de tòpics

i ens intercanviem

ganyotes i somriures,

després sopo amb desgana

i m’adono que l’oli d’amanir

se’ns ha fet ranci

i que mai no tindrem

una collita nova.

Sempre que et trobo a tu

i ens saludem de lluny

amb la mà enlaire,

com si hi portéssim una banderola,

m’adono que som nois

que s’han fet vells

en l’estretor del passadís

de casa els pares.

I aquella nit dormo ben malament

al llit utilitari,

amb matalàs d’escuma,

perquè els meus somnis van covar-se

en màrfegues i catres

que el foc ha destruït.

I de vegades m’interrogo,

davant un arbre o un núvol,

o perquè un dia em llevo

sense bocassa,

si necessàriament

tot plegat

havia de ser així.

Acudit de Perich per a La vida nova, Premi Carles Riba 1968, editat per Proa el 1970


Obra

Soledat de paisatges (1959)
El gos (1967) Premi Salvat-Papasseït, 1965
La vida nova (1970) Premi Carles Riba, 1968
Com un bosc silenciós (2007) Premi Recull (Maria Ribas i Carreras de Poesia), 1987
Qui jugarà a pinyol (2012) Inèdit fins l'aparició de l'Obra completa, tot i que a l'Antologia que es va publicar el 2006 ja s'hi avançaven set poemes.
Mariona, Núria i altres cançons (2012) recull, també inèdit fins l'aparició de l'Obra completa, de versos religiosos i cançons.

Reculls:

Antologia (2006), a cura d'Isidor Martí i Joan-Elies Adell
Obra Completa (2012) presentada per Isidor Martí

(1) Jo n’hi hauria posat quatre o cinc, per equiparar-lo o superar a més d’un ganso de plomes pintades amb acrílic amb els quals et pots ensopegar, trepitjar les seves caques, si t'aventures per aquelles pàgines... però no ho diguem gaire fort: encara gràcies que se’n recorden d’ell! És més: gràcies pel treball Jordi Julià i Pere Ballart.

Una poesia de Pere Rovira

Per començar el diumenge, avui toca una poesia de Pere Rovira (Vila-seca, 1947).

VENUS DE GIORGIONE

A Jordi Jové

La joventut, que de pressa es podreix...

I ha de durar dins dels fràgil colors

més que l'or que la compra i la despulla,

molt més que les espases i els palaus.

Però ella no ho sap, no veu la llum

que salvarà el seu cos, el foc d'un somni

que no s'apagarà.

No sap que és Venus,

la Venus que veuran, enamorats, els segles.

Avui encara és una dona

i dorm amb les carícies

d'un home que l'adora i la vol immortal.

3 poemes de Cèlia Sànchez-Mústich i la seva traducció a l'occità

Cementiri de Liège (2006)

No esbombo cap secret si dic que la Cèlia Sànchez-Mústich és sens dubte una de les millors plomes (teclats potser?) de Sitges. D'entre el seu mostrari de guardons literaris, destaquen el premi Mercè Rodoreda de narrativa, o els Serra d'Or, Rosa Leveroni i Miquel de Palol de poesia. Ha cultivat la novel·la, el relat breu, la poesia i el teatre amb llavors que han donat fruits molt sucosos. Us recomano que com a mínim els concediu una mossegadeta. Assaborireu un gust que perdurarà en la vostra memòria, sense indigestions imprevistes, que només es troba quan brolla d'un estil i un rigor autèntics, sense trampes, i amb coses a dir. Moltes coses. Aquest èxit seria impossible si darrera, a més d'ofici (molt d'ofici!) no hi hagués una ment i un cor plens de compassió humana. I un punt de murrieria també, és clar. No estem parlant d'una bleda assolellada, precisament (per sort!). La Cèlia, potser sense saber-ho, segueix el consell del mestre Pla "escriptors, no sigueu llaunes i ensopits!" per la via natural, rebutjant màscares que ella sap que no li quadrarien.

Avui us oferiré tres poemes seus, en la versió original en català , amb la traducció en occità que ja he pres per costum de fer per gust, per practicar. Perquè em dona la gana, ves. No els he donat a corregir a ningú (aqúò va per tu Patricia: se trobas qualque error, me lo disses s'il vou platz, e fach los cambis. Mercès! :) ) i si aquesta bona dona esmentada en les lletres vermelles em diu alguna cosa, ja faré les esmenes corresponents. Es tracta de dos poemes extrets del seu llibre A la taula del mig (ed. Moll, 2009, Premi Serra d'Or 2010), acompanyats de dues imatges pròpies, i un tercer furtat a aquí http://www.revista.barcelonareview.com/07/csm.html amb tota la barra. El mateix he fet amb la imatge, extreta d'un bellíssim film mut: un cop posat a cometre actes criminals, hom ja no pot parar...

Les tres composicions crec que donen una idea del que la Cèlia ens acostuma a oferir: la ingeniosa imatge, la imaginació d'haver trobat una clau joganera (els escacs, el nen entremaliat) per parlar d'un dolor profundíssim, que ens atany a tots, del qual ningú s'escapa: el pas del temps, la pèrdua, la soletat més dolorosa. Amb aquests textos, avui crec que no riurem. Confio, però, que ens sentirem acompanyats per una veu que ens parla mirant-nos als ulls, amb sinceritat, de la nostra petitesa, de la nostra vulnerabilitat. Això sí, sense crueltat, i desprenent una bellesa genial com qui fa bombolles de sabó. No parlo de la genialitat dels saberuts, sinó de la mateixa genialitat que tenen els nens quan miren, quan opinen. Malícia i ingenuïtat en un punt ideal, irresistible. Almenys per mi.

Espero que us agradin. Ah! i compreu els llibres, maleïts!

Orfenesa
¿Qui és, que els donarà acollida
com si fossin nens orfes
i proveirà les seves fotos
de besades i espais?
¿Qui els acotxarà cada vespre
dins la capsa màgica del doble fons
o agafarà l'altre cap de la corda
per jugar a l'estrabada?
¿Qui els convencerà que són invisibles
perquè tot és un somni, una broma,
un simulacre, un truc?
¿Qui es posarà de puntetes
quan ells temptegin les boires
per fer-los llum amb la lot?

Aviciats com els tinc,
qui es desviurà, quan jo no hi sigui,
pels meus morts?


Orphanelatge

Qual es, que los donarà aculhida
coma se foguèsson mainats orphanèls
e provesirà las siás fòtos
de potons e d'espacis?
Qual los ajairà cada ser
dins la bóstia magica del doble fons
o prendrà l'autre cap de la còrda
per jogar a la brandida?
Qual los convencerà que son invisibles
perque tot es un sòn, una badinada,
un simulacre, un truc?
Qual se metrà sus la poncha dels artelhs
quan eles trantalhen las brumas
per los far lum amb lo lòt?

Mal acostumats coma los ai,
qual donarà lor vida, quand ieu i serà pas,
per los mieus mòrtes?

Cementiri de Liège (2006)

L'altre guany
Tan sols reconec el plaer extrem
de ser peó que avança pels escacs
i arriba a l'altra banda
i es transmuta en torre

des d'on mirar-s'ho tot,
abraçar-se a tot, traduït a la llengua
de les campanes, de la mare voltor,
dels núvols llanosos, per prendre l'alè
un sol instant, un sol moviment
abans que una altra peça l'expulsi del regne
del qual ja no li cal res.

L'autre ganh
Reconeissi pas que lo plaser extrèm
d'èsser lo peon qu'avança pels escacs
e arriba a l'autra banda
e se tresmuda en tor
dempuèi ont o gardar tot,
s'abraçar a tot, revirat a la lenga
de las campanas, de la maire voltor
dels nívols lanuts, per prene l'alen
un sol instant, un sol movement
abans qu'una autra pèça l'expulse del reialme
d'on li'n cal pas mai res.

Camerino del Convent de Sant Agustí, Barcelona (2009)

Alarma

Avui, el dolor és com un nen

quan porta massa temps que no se’l sent:

Quina en deu estar fent?Quins embolics

a les artèries, trencadisses als nervis,

guixades a la memòria?

Demà, m’ho veig a venir,

em trobaré la casa enaiguada d’enyor.

Alarma

Uèi, lo dolor es coma un mainat

quand pòrta tròp de temps que se l'aus pas:

Quina ne deu far? Quines embolhs

a las artèrias, copadissas als nèrvis,

croquets a la memòria?

Deman, m’o vesi a venir,

me trobarai l'ostal enaigat de languiment

Fotograma de La feme de nulle part (1923) de Louis Delluc

Haiku de Francesc Puigcarbó

Bé, resulta que el Francesc Puigcarbó, artista polifacètic com pocs --novelista, poeta, pintor, fotògraf i un munt de coses més--, és també un gran amant de la composició de haikus. Ell i no la Joana ha estat el responsable d'un dels haikus que en l'anterior entrada he atribuït erròniament a aquella poeta.

No és la primera vegada que ho faig. No sé per quin motiu, vaig imaginar que aquest petita meravella formava part de la obra d'aquella poeta i la vaig traduir amb les altres, en la primera tanda de traduccions que ja li vaig enviar a la Joana. Ja en aquell moment ella, amablement em va dir: "Florenci, ho sento, però el haiku dels ocells no és meu, sinó del Francesc Puigcarbó". No pot ser!

El mateix Francesc fins i tot em va fer un comentari dins aquella entrada i, educadíssim, no em va dir res. Ha estat la mateixa Joana qui m'ho ha recordat de nou: "gràcies per l'entrada, Florenci... però em sap molt de greu dir-te de nou que se t'ha tornat a colar aquell haiku del Puigcarbó...". Això ha de ser algun tipus de maledicció! Argh!!

Just és que li faci una entrada de desagravi a l'home dels talents múltiples. Puc anunciar amb gran alegria, però, que d'alguna manera està de sort. Just per a aquella bella composició no tenia al seu moment una imatge que s'hi adigués prou. Avui ha fet un dia radiant, aquí a Sitges, i he aprofitat per fer tot de fotografies. La casualitat ha fet que el cel estigués invadit de falciots. Semblava una versió mediterrània del film The Birds d'Alfred Hitchcock! La sort, doncs, m'ha ajudat a expiar el meu pecat de suplantació de personaitat errònia.

Disculpa Francesc!

I ara sí, amb tots vosaltres...

La tarda cau - La serada cai

La tarda cau
mentre del cel blavós
pengen ocells.

La serada cai
mentre del cèl blavós
penjan d'ausèls.

Haikus de Joana Navarro ( espròva d'entrada bilingüe català - occitan)

La poeta Joana Navarro

CATALÀ

Avui us ofereixo una selecció de haikus de Joana Navarro, la poeta de Riola, amb tota seguretat una de les més sensibles del panorama actual del País Valencià.

Les seves poesies desborden d'imatges molt potents, que sovint s’endinsen dins els laberints de l’enigma més misteriós. Malgrat això, sempre cerquen, pel damunt de tot, la sensualitat. Tampoc es pot dir, però, que la poeta defugi la reflexió: la seva mirada té un agut sentit analític. Sap mirar la realitat i no desaprofita aquesta do natural. Simplement, no el força. Per a aquesta mena d’aproximacions en té prou amb la seva tasca com a assagista i educadora, en les que, allà sí, hi aplica una sistemàtica rigorosa i cerebral. A les seves poesies, en canvi, qui mana és el cor, la pell. En elles hi ha, pel damunt de tot, sentiment i sensacions en estat pur.

Tot i que cultiva diversos gèneres amb envejable desimboltura —amb preferència pels poemes de rima lliure— la Joana ha excel·lit, entre d’altres, en l’exigent i perillós àmbit de l'haiku. En aquests petites composicions, la poeta ha demostrat que es pot ser occidental de cap a peus —amb el que comporta haver mamat de la tradició romàntica del jo que viu intensament, i filtra tot el que l’envolta amb fogositat— i alhora respectuosa tant amb la cotilla tècnica com espiritual d’aquesta tradició tan oriental.

En la mostra que us ofereixo hi trobareu haikus de diverses èpoques. Tots van acompanyats de la corresponent traducció que jo mateix he gosat de fer a l’occità.

Espero que aquestes petites joies us alegrin el dia i que les meves versions no se us amarguin el cafè. Pel que fa a l’autora, tinc l’honor d’haver rebut el seu encoratjador permís per tirar endavant amb el meu atreviment. En canvi, però, pels aspectes purament tècnics i lingüístics espero amb candeletes la opinió dels occitanoparlants que, per cert, ja en tinc alguna, i força culta! (I si us plau, sigues exigent, no et deixis estovar per aquest matusser intent d'adulació prèvia)

Bon cap de setmana!

OCCITÀN

Vos ofrissi uèi una seleccion de haikus de Joana Navarro, la poèta de Riola, amb tota seguretat una de las mai sensiblas del panorama actual del País Valencian.

Las siás poesias desbòrdan d'images fòrça potentes, que sovent s’endintran dins los laberintes de l’enigma mai misteriós. Malgrat aiçò, cercan totjorn, sustot, la sensualitat. Se pòt tanpauc dire que la poèta defugisca la reflexión : lo sieu agach a un agut sens analític. Sap gardar la realitat e desaprofita pas aquel don natural. Simplament, lo força pas. Per aquela sòrta d’aproximacions n'a pro amb lo sieu prètzfach coma enssagista e educadora, en las que, ailà òc, i aplica una sistematica rigorosa e cerebral. A las siás poesias, per contra, qui comanda es lo còr, la pèl. En elas i a, pel sus tot, sentiment e sensacions dins estat pur.

Malgrat que cultiva de divèrses genres amb envejable desinvoltura - amb preferéncia pels poèmas de rima liure - la Joana a excellit, entre d’autra, en l’exigent e perilhos domeni de l’haiku. En aquelas pichonas composicions, lo poèta a demostrat que se pòt èsser occidental de cap a pès - amb çò que compòrta aver popat de la tradicion romantica de l'ieu que viu intensament, e filtra tot çò que l’environa amb fòga - e a l'encòp respectuosa tant amb la cotilla tecnica cossí esperitala d’aquela tradicion tan orientala.

En la mòstra que vos ofrissi i trobaretz haikus de divèrsas epòcas. Totes van acompanhats de la correspondenta revirada qu'ieu meteis ai gausat de far a l’occitana.

Esperi qu'aquelas pichonas jòias vos alegren lo jorn e que las miás versions vos amaren pas lo cafè. Per çò qu'es de l’autora, ai l’onor d’aver recebut lo sieu encorajant permís per avançar amb lo mieua ausardariá. Per contra, mas, pels aspèctes purament tecnics e lingüistics espèri amb impaciéncia l'opinion dels occitanoparlants que, per cèrt, n'ai ja qualqu'una, e força culta ! ( E se vos plai, siás exigent, te daisses pas estovar per aquel mascanhaire assag de adulacion prealabla )

Bona dimenjada !

Voltege el record - Voltegi lo remembre

Voltege el record
i amb tristor a les pupil·les,
m'emporte el camí.

Voltegi lo remembre

e amb tristor a las pupillas,

m'empòrti lo camin.

Cercant noves flors - Cercant novas flors

Cercant noves flors
ja se'n va la papallona.
Vol i laberint.

Cercant nòvas flors
se'n va ja la parpalhòla.
Vòl e laberint.

Quan tot sembla oscur - Quand tot sembla escur

(a Helena Bonals)

Quan tot es fa fosc,
les gavines semblen versos,
el mar, poesia.

Quand tot se fa escur,
las gavianòlas semblan vèrses,
la mar, poesia.



Quina meravella! - Quela meravilha!

Quina meravella!
amb les fulles, la tardor
clama al vent l'enyor.

Quela meravilha!
Amb las fuèlhas, la tardor
clama al vent la languisson.




Dormitar despert - S'endormir despèrt

Dormitar despert,
i amb els ulls entreoberts
quedar-se-hi per sempre.

S’endormir despèrt,
e amb los uèlhs entreoberts
demorar-s’i per totjorn.





Somnio els teus ulls - Somii los teus uèlhs

Somnio els teus ulls,
tan llunyans i tan presents.
Sento que són meus.

Sónii los tieus uèlhs,
tan alunhats e tan presents.
Senti que son mieus.



Núvols de cotó - Nívols de coton

Núvols de cotó
embolcallen somnis blancs.
Secrets musicals.

Nívols de coton
emborrassan de sòns blancs.
Secrèts musicales.



Puc mirar-te als ulls - Pòdi te gardar als uèlhs

Puc mirar-te als ulls

on sempre he vist el cel

i trobar l'infern.

Pòdi te gardar als uèlhs

ont ai totjorn vist lo cèl

e tobar lo lunfèrn.

Sota un blau intens - Jos un blau intens

Sota un blau intens
ni la més lleugera brisa
s'adorm en el temps.

Jos un blau intens
ni la mai leugièra brisa
s'endormís en lo temps.



Fins i tot el vent - Quitament lo vent

Fins i tot el vent
d'aquest isolat desert,
acarona un so.

Quitament lo vent
d'aquel isolat desèrt,
amiga un son.



Quan la tarda esdevé boirosa... - Quand la serada ven neblada...

Quan la tarda esdevé boirosa
i el núvols em porten tempesta,
escolte un clar de lluna.

Quand la serada ven neblada
e los nívols me pòrtan tempèsta,
escoti un clar de luna.



Amb el silenci - Amb lo silenci

Amb el silenci
cante veus de comiat.
Conhort banal.

Amb lo silenci
canti voses de comjat.
Conòrt banal.

Als ulls de la nit - Als uèlhs de la nuèch

Als ulls de la nit,
entre els clars de lluna,
tremola una fulla.

Als uèlhs de la nuèch,
entre clares de luna,
tremòla una fuèlha.

(Totes les fotografies són meves, au!)

Mort a Ravensbrück, de Montserrat Roig

Dues imatges alternatives d'una dona jueva no identificada al Guetto de Kutno, Polònia, a començaments de 1940. L'ocupació alemanya de Polònia va començar el setembre de 1939, just al Guetto de Kutno, on s'hi van establir. El control de la població va continuar fins a començaments de 1942, quan la majoria dels seus habitants va ser enviada al camp d'extermini de Chelmo

Montserrat Roig (1946-1991) molt més coneguda per les seves novel·les o per la seva tasca de periodista o articulista, va ser una de les veus més importants de la cultura catalans al llarg dels anys de la Transició. Va destacar per la seva implicació en temes socials, especialment pel que fa a la lluita dels drets de les dones. En mig de la seva obra, les seves poesies passen desapercebudes i bé mereixen una visita. Aquesta que incloc avui potser no crida l'atenció per un lirisme evident. El lirisme, però, hi és. L'autora va preferir deixar constància del contingut duríssim a través d'un estil sec i contundent que ella, encertadament, va estimar addient.

Mort a Ravensbrück

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes.
La Carme s'està morint
el seu plany es perd per sempre.

El camp era un glop de nit
al nord fum, vers el sud cendres.
Així jo no vull morir
lluny els cels i les arbredes.

La Coloma que la sent
a poc a poc s'hi arrossega.
Diu mentres l'estreny ben fort
dolços mots a cau d'orella.

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes
lluny de tot i entre carenes
lluny, lluny.

Montserrat Roig

Entrada dedicada a Anna Maria M. in memoriam, en un dia en que acabo de rebre una demostració de confiança que no podré agrair en la vida.

A ma mare de Mahmud Darwix (versió de Joan-Daniel Bezsonoff)

Mahmud Darwix

He descobert aquest bellíssim poema de Mahmoud Darwish gràcies a la versió rosellonesa que en Joan-Daniel Bezsonoff ha posat al seu blog. En veure'l, m'han vingut ganes de compartir-lo des d’aquí amb tots vosaltres. El trobareu també, no cal dir-ho, al blog d’on l’he tret. http://mitrophane.vefblog.net/42.html#A_ma_mare

Espero que el gaudiu tant com jo. Pobres mares nostres, el que han d’aguantar...

Mahmoud Darwish és un poeta nacional palestí, nascut el 1941 al poblat d'Al-Birwa de Galilea i mort Houston el 2008. Membre en el seu moment de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OLP), es coneix la seva activitat (intel·lectual) socio-econòmica-política a Ramallah a mitjans dels noranta, i també la seva aportació literària des de diferents visions i indrets fins el moment de la seva mort.

A ma mare

Enyori el pa de ma mare
el cafè de ma mare,
les carícies de ma mare...
I la infantesa creix dins meu,
dia rere dia,
i estimi la meua vida, perquè
si me moria,
me farien vergonya les llàgrimes de la mare!

Fes de mi, si torni un dia,
una ombrel·la per les teues pestanyes,
recobreix-me els ossos amb aquesta herba
purificada sota els teus talons innocents.
Lliga'm
amb un rull dels teus cabells,
un fil que penja a la vora del teu vestit...
I potser jo seré un déu,

un déu potser,
si fregava el teu cos!
Si torni, endinsa'm
llenya, dins la teua llar.
I penja'm

cordill, al terrat de casa teua.
No m'aguanti dret
sense la teua pregària del dia.
M'he fet gran. Porta'm els estels de la infantesa
i compartiré amb els ocellets,

el camí del retorn...
Al niu de la teua espera!

Mahmud Darwix

Us heu fixat que a les icones russes la mare i el nen es mostren un afecte i una tendresa que no es troba a les imatges occidentals dels mateixos anys?

محمود درويش
من ويكيبيديا، الموسوعة الحرة
المراجعة الحالية (غير مراجعة)
اذهب إلى: تصفح, البحث
محمود درويش

الاسم
محمود درويش
المهنة
شاعر فلسطيني
مكان وتاريخ الميلاد
قرية البروة الجليل، فلسطين 13 مارس1941
مكان وتاريخ الوفاة
هيوستن، تكساس الولايات المتحدة الأمريكية 9 أغسطس2008
محمود درويش (13 مارس 1941 - 9 أغسطس2008)، أحد أهم الشعراء الفلسطينيين و العرب الذين ارتبط اسمهم بشعر الثورة والوطن. يعتبر درويش أحد أبرز من ساهم بتطوير الشعر العربي الحديث وإدخال الرمزية فيه. في شعر درويش يمتزج الحب بالوطن بالحبيبة الأنثى. قام بكتابة وثيقة إعلان الاستقلال الفلسطيني التي تم إعلانها في الجزائر.
ولد عام 1941 في قرية البروة وهي قرية فلسطينية تقع في قرب ساحلعكا.حيث كانت أسرته تملك أرضا هناك. خرجت الأسرة برفقة اللاجئين الفلسطينيين في العام 1947 إلى لبنان ،ثم عادت متسللة عام 1949 بعيد توقيع اتفاقيات الهدنة، لتجد القرية مهدمة وقد أقيم على أراضيها موشاف (قرية زراعية إسرائيلية)"أحيهود". وكيبوتس يسعور. فعاش مع عائلته في قرية الجديدة.
بعد إنهائه تعليمه الثانوي في مدرسة يني الثانوية في كفر ياسيف انتسب إلى الحزب الشيوعي الإسرائيلي وعمل في صحافة الحزب مثل الاتحاد والجديد التي أصبح في ما بعد مشرفا على تحريرها، كما اشترك في تحرير جريدة الفجر التي كان يصدرها مبام.
اعتقل من قبل السلطات الإسرائيلية مرارا بدأ من العام 1961 بتهم تتعلق بتصريحاته ونشاطه السياسي وذلك حتى عام 1972 حيث توجه إلى للاتحاد السوفييتي للدراسة، وانتقل بعدها لاجئا إلى القاهرة في ذات العام حيث التحق بمنظمة التحرير الفلسطينية، ثم بنان حيث عمل في مؤسسات النشر والدراسات التابعة لمنظمة التحرير الفلسطينية، علماً إنه استقال من اللجنة التنفيذية لمنظمة التحرير احتجاجاً على أوسلو. كما أسس مجلة الكرمل الثقافية.شغل منصب رئيس رابطة الكتاب والصحفيين الفلسطينيين وحرر مجلة الكرمل. كانت اقامته في باريس قبل عودته إلى وطنه حيث أنه دخل إلى فلسطين بتصريح لزيارة أمه. وفي فترة وجوده هناك قدم بعض أعضاء الكنيست الإسرائيلي العرب واليهود اقتراحا بالسماح له بالبقاء وقد سمح له بذلك.
ساهم في إطلاقه واكتشافه الشاعر والفيلسوف اللبناني روبير غانم، عندما بدأ هذا الأخير ينشر قصائد لمحمود درويش على صفحات الملحق الثقافي لجريدة الأنوار والتي كان يترأس تحريرها (يرجى مراجعة الصفحة الثقافية لجريدة الأنوار عدد 13/ 10 / 2008 والتي فيها كافة التفاصيل عن طريقة اكتشاف محمود درويش) ومحمود درويش كان يرتبط بعلاقات صداقة بالعديدمن الشعراء منهم فتاح الفيتوري من السودان ونزار قباني من سوريا وفالح الحجية من العراق ورعد بندر من العراق وغيرهم من أفذاذ الادب في الشرق الأوسط


صورة تجمع جورج حبش ومحمود درويش وياسر عرفات
بدأ بكتابة الشعر في جيل مبكر وقد لاقى تشجيعا من بعض معلميه. عام 1958، في يوم الاستقلال العاشر لإسرائيل ألقى قصيدة بعنوان "أخي العبري" في احتفال أقامته مدرسته. كانت القصيدة مقارنة بين ظروف حياة الأطفال العرب مقابل اليهود، استدعي على إثرها إلى مكتب الحاكم العسكري الذي قام بتوبيخه وهدده بفصل أبيه من العمل في المحجر إذا استمر بتأليف أشعار شبيهة. استمر درويش بكتابة الشعر ونشر ديوانه الأول، عصافير بلا أجنحة، في جيل 19 عاما. يعد شاعر المقاومة الفلسطينية، وان شعره مر بعدة مراحل.
مؤلفاته
عصافير بلا أجنحة (شعر) - 1960.
أوراق الزيتون (شعر).1964
عاشق من فلسطين (شعر)1966
آخر الليل (شعر).1967
مطر ناعم في خريف بعيد (شعر).
يوميات الحزن العادي (خواطر وقصص).
يوميات جرح فلسطيني (شعر)
حبيبتي تنهض من نومها (شعر).1970
محاولة رقم 7 (شعر).
مديح الظل العالي (شعر).
هي أغنية... هي أغنية (شعر).
لا تعتذر عما فعلت (شعر).
أعراس.
العصافير تموت في الجليل.1970
أحبك أو لا أحبك (شعر).1972
تلك صوتها وهذا انتحار العاشق.1975
حصار لمدائح البحر (شعر).
شيء عن الوطن (شعر).
ذاكرة للنسيان.
وداعاً أيتها الحرب وداعا أيها السلم (مقالات).
كزهر اللوز أو أبعد
في حضرة الغياب (نص) - 2006
لماذا تركت الحصان وحيداً.1995
بطاقة هوية (شعر)
أثر الفراشة (شعر) - 2008
أنت منذ الآن غيرك (17 يونيو 2008، وانتقد فيها التقاتل الداخلي الفلسطيني).
«لا أريد لهذي القصيدة أن تنتهي» الديوان الأخير الذي صدر بعد وفاة الشاعر محمود درويش عن دار رياض الريس في آذار 2009

Us adoneu que som molt analfabets?

Breçairòla per la nena (Bressola per la nena) de Loisa Paulin, AUDIO

Recordeu aquesta cançó de bressol occitana de la qual vaig penjar la lletra, ja fa unes quantes setmanes enrere?

http://florencisalesaspla.blogspot.com/2010/03/brecairola-per-la-nena-bressola-per-la.html

Avui la podreu sentir. Cliqueu damunt aquest video i podreu sentir la cançoneta de fons. Les imatges ja sé que són més nuvolets dels que es veuen des de casa i que sóc un pesat. Però sempre són bonics de veure i em resolen la papereta. I, a més, defineixen perfectament el meu sentit pràctic.

Què tingueu molt bon dia.

Un "gatillazo" amb 2000 anys d'antiguitat

El gran poeta Ovidi (43 aC- 17 dC), el protagonista d'un "gatillazo" èpic

Què seria una Setmana Santa sense pel·lícules de romans? No ho sé, perquè no en conec cap. El que és segur és que aquest costum televisiu sembla no morir. O no del tot. Jo, per evitar el decaïment de la tradició, avui faré la meva entrada romana. Potser no serà del tipus que hom esperaria en unes dates que haurien de convidar a una orgia interior de penitència i contrició. Proposo de fer una altra mena de visita històrica i espiritual. Llegirem el capítol VII, contingut al tercer llibre d'Amors (Amores) del gran Ovidi. L'època serà gairebé la mateixa (dic gairebé perquè l'obra data de l'any 16, abans de Crist) però el tipus d'angoixa espiritual no tindrà a veure res amb la que torturava a Sant Pere, precisament (o sí, qui lo sa!).

Ovidi (43 aC- 17 dC) és el poeta elegiac llatí per excel·lècia. De la seva vida agitadíssima, aquí només ens interessa la part que sacsejava la seva privacitat, de la que en va saber bastir tot un art, gens privat. No cal repassar la llista de les seves esposes, amants i passions desfermades. N'hi ha prou en saber que el van fer famós i que ell en va ser un cronista espectacular, brillantíssim. A Amors ens regala tota una crònica detalladíssima de la seva relació eròtica furtiva amb Corinna, una dona casada, com no podia ser d'una altra manera. Les seves angoixes: la gelosia envers el marit, la distància, les dificultats de tot tipus; els plaer més variats: l'extasi dels moments de màxima temperatura, el refinat gust per l'aventura, hi són presents, descrits amb una humanitat, imaginació, recursos literaris i franquesa que a hores d'ara encara sorprén i meravella.

L'Ovidi em cau molt bé. Amb tots els seus defectes, tan humans, el trobo molt bon paio, què voleu hi faci. Sí, es més fatxenda que un gat davant el seu amo. D'acord. A què ve parlar de que, en una sola nit, fou capaç d'estar nou vegades seguides amb la seva amant? A més, ja li val això d'escriure un tractat de seducció com l'Art d'estimar (Ars Amatoria) on el nostre amic no té cap dubte de vendre'ns un curs accelerat sobre el tema. Aquell manual, d'altra banda una obra mestra prodigiosa, sempre m'ha fet pensar en aquella cançó de l'inefable Antoni Machin (otro que tal), aquella on diu:

Yo sé tanto del amor

que puedo aconsejar

yo tanto caminé

que todo lo sé...

Davant la qual un no pot evitar de dir: ¡Toma ya! ¡Pa chulo yo!

Però bé, al fragment d'avui, el superheroi Ovidi pateix una cura d'humilitat sensacional. En el moment culminant del combat sota els llençols, l'home pateix el que en castellà se'n diu vulgarment un "gatillazo" (qui sàpiga l'equivalent en català del terme serà premiat amb un viatge en metro). Aquesta desgràcia tan inoportuna, que sorprén al més xiroi, està descrita amb la gràcia intemporal i crueltat èpica només reservada als grans.

A continuació teniu el text complet, en la traducció catalana de Jordi Pérez Durà i Jordi Dolç. I més avall, la versió original llatina, pels que pogueu gaudir-la com toca.

Només em queda dexitjar-vos a tots un alegre final de Setmana Santa, i una inesgotable trempera. En el seu defecte, en el cas que el tràngol patit avui pel pobre Ovidi se us presenti, us desitjo prou sentit de l'humor, comprensió i paciència mútua perquè demà us en pogueu riure.

Els esforços de la pacient Corinna...

Amors d'Ovidi

Llibre III Capítol VII

¿No és doncs bella, aquesta noia, no és prou elegant, no ha estat doncs, em penso, cobejada sovint pels meus vots? Tanmateix l’he tinguda als meus braços, vergonyosament lànguid, sense fruir-ne, i he romàs inactiu, motiu oprobi i càrrega per al llit mandrós, i no he pogut, bé que ho desitjava, i ho desitjava també la noia, fruir de la satisfacció dels meus lloms sense força. Ella, ben cert, em passà a l’entorn del coll els seus braços eburnis, més blancs que la neu sitònia, em clava dins la boca petons que lluitaven apassionadament amb les llengües, féu relliscar sota la meva cuixa la seva cuixa lasciva, em prodigà manyagueries, m’anomenà el seu amo hi afegí tots els mots de costum que plauen els amants. Però, com fregats per la gèlida cicuta, els meus membres romangueren enredats i defraudaren el meu propòsit. Vaig restar ajagut com un tronc inert, com un ninot i un pes mort, i no es distingia si era un cos o una ombra.

¿Què seré, en arribar a la vellesa, si és que hi arribo, quan en plena joventut, no compleixo les meves funcions? Ah, m’avergonyeixo dels meus anys! ¿De què em serveix ser jove i home? La meva estimada no m’ha trobat ni jove ni home! Ella s’aixeca del llit com l’eterna sacerdotessa que va a alimentar les sagrades flames o com la germana que ha d’ésser respectada pel seu estimat germà. Però, fa poc, tingueren sense interrupció els meus serveis dues vegades la rossa Clide, tres vegades la blanca Pito, tres vegades Libas; i recordo que, en una curta nit, a petició de Corina vaig complir nou vegades el meu deure.

¿Potser és una metzina tessàlica que paralitza el meu cos, amb els seu encanteri? ¿Potser, per la meva dissort, és un encís o un filtre que m’averganyen, o bé una màgica que ha fixat el meu nom damunt cera roja i m’ha clavat una minsa agulla enmig el fetge? Ferida per un encantament, Ceres es dissol en una herba estèril; s’assequen en ésser ferides per un encís, les aigües d’una font; per obra de la fetilleria, cauen les glans de les alzines i els raïms dels ceps, i se separen els fruits de l’arbre sense que ningú el sacsegi. ¿Què impedeix que les arts màgiques paralitzin també el vigor? Potser és per això que els meus flancs són impotents. S’hi afegí la vergonya: la vergonya mateixa de la meva conducta em noïa; fou aquesta la segona causa del meu defalliment.

Però, quins encisos en aquesta dona que només vaig veure i tocar! De tan prop la toca també la seva túnica. Si la tocava, el rei Pilos podria rejovenir-se i Titonos podria sentir-se més fort que els seus anys. Tal era la qui, per sort, jo havia pogut posseir, però ella no tingué la sort de trobar un home! ¿Quines pregàries imaginaré, ara, amb novells vots? Arribaré a creure que fins i tot els déus poderosos, després d’haver-ne fet jo un ús tan indigne, s’han penedit del present que m’havien ofert.

Jo desitjava, de debò, ésser rebut per ella, i ho he estat; fer-li petons, i els hi he fet; sentir el meu cos prop del seu, i l’hi he sentit. ¿De què m’ha servit tanta fortuna? ¿De què, regnar, sense fer ús del poder? ¿Què he fet, sinó posseir riquesa com un ric avariciós? Així el revelador d’un secret s’abrusa de set enmig de les aigües i té al seu abast uns fruits que mai no podrà tocar. ¿Hi ha algú que deixi al matí el jaç d’una tendra amiga tan pur que pugui encontinent apropar-se als déus sagrats?

Però, ¿potser no va ésser prou manyaga amb mi, no consumà vanament en mi els seus petons més ardents, no m’estimulà amb tots els seus recursos? Els roures feixucs, l’acer dur i les roques sordes, ella hauria pogut deixondir-los amb les seves carícies. Hauria estat capaç de deixondir, sens dubte, tot quan té de vida i virilitat: però jo aleshores no vaig tenir la vida ni la virilitat d’altres temps. ¿Quin plaer causaria si Femi cantava a orelles sordes? ¿Quin plaer pot fer un quadre pintat al dissortat Tàmiras?

Mentrestant, quines joies no m’havia jo imaginat en el secret del pensament! Quines manyagueries no havia estudiat i preparat! Els meu membre, però, romangué vergonyosament inert, com mort per endavant, més lànguid que una rosa del dia abans. Ves-te’l, en canvi, avui, ara que no n’és l’hora, com recobra llur vigor i llur delit; és ara que demana llur treball i llur combat. ¿Per què no romans aquí, avergonyida, tu que ets la part més vil de mi mateix? D’aquesta manera, fins abans de veure la meva amiga, he estat enganyat per les teves promeses. Tu traeixes el teu amo; sorprès inerme per la teva culpa, he sofert, aclaparat de vergonya, un dany terrible.

Fins i tot la meva amant no desdenyà d’acostar-hi dolçament la seva mà. Però, en veure que cap procediment no aconseguia animar-la i que, oblidada d’ella mateixa, s’havia ajagut, cridà: “¿Per què et mofes de mi? ¿Qui et forçava, insensat, a colgar-te, si no volies, al meu llit? O bé l’emmetzinadora d’Eea t’ha fetillat amb unes tauletes traspassades, o bé vens aquí esllomat per un altre amor?” De sobte, baixà del llit, només coberta amb la túnica solta (i li era escaient de córrer amb els peus nus) i, perquè les seves serventes no poguessin saber que havia romàs intacta, dissimulà aquest front rentant-se amb aigua.

Amores d'Ovidi
Llibre III Capítol VII

At non formosa est, at non bene culta puella, at, puto, non votis saepe petita meis!hanc tamen in nullos tenui male languidus usus, sed iacui pigro crimen onusque toro;nec potui cupiens, pariter cupiente puella, inguinis effeti parte iuvante frui.illa quidem nostro subiecit eburnea collo bracchia Sithonia candidiora nive,osculaque inseruit cupida luctantia lingua lascivum femori supposuitque femur,et mihi blanditias dixit dominumque vocavit, et quae praeterea publica verba iuvant.tacta tamen veluti gelida mea membra cicuta segnia propositum destituere meum;truncus iners iacui, species et inutile pondus, et non exactum, corpus an umbra forem.Quae mihi ventura est, siquidem ventura, senectus, cum desit numeris ipsa iuventa suis? a, pudet annorum: quo me iuvenemque virumque? nec iuvenem nec me sensit amica virum!sic flammas aditura pias aeterna sacerdos surgit et a caro fratre verenda soror.at nuper bis flava Chlide, ter candida Pitho, ter Libas officio continuata meo est;exigere a nobis angusta nocte Corinnam me memini numeros sustinuisse novem.Num mea Thessalico languent devota veneno corpora? num misero carmen et herba nocent,sagave poenicea defixit nomina cera et medium tenuis in iecur egit acus?carmine laesa Ceres sterilem vanescit in herbam, deficiunt laesi carmine fontis aquae,ilicibus glandes cantataque vitibus uva decidit, et nullo poma movente fluunt.quid vetat et nervos magicas torpere per artes? forsitan inpatiens fit latus inde meum.huc pudor accessit: facti pudor ipse nocebat; ille fuit vitii causa secunda mei.At qualem vidi tantum tetigique puellam! sic etiam tunica tangitur illa sua.illius ad tactum Pylius iuvenescere possit Tithonosque annis fortior esse suis.haec mihi contigerat; sed vir non contigit illi. quas nunc concipiam per nova vota preces?credo etiam magnos, quo sum tam turpiter usus, muneris oblati paenituisse deos.optabam certe recipi — sum nempe receptus; oscula ferre — tuli; proximus esse — fui. quo mihi fortunae tantum? quo regna sine usu? quid, nisi possedi dives avarus opes?sic aret mediis taciti vulgator in undis pomaque, quae nullo tempore tangat, habet.a tenera quisquam sic surgit mane puella, protinus ut sanctos possit adire deos?Sed, puto, non blanda: non optima perdidit in me oscula; non omni sollicitavit ope!illa graves potuit quercus adamantaque durum surdaque blanditiis saxa movere suis.digna movere fuit certe vivosque virosque; sed neque tum vixi nec vir, ut ante, fui.quid iuvet, ad surdas si cantet Phemius aures? quid miserum Thamyran picta tabella iuvat?At quae non tacita formavi gaudia mente! quos ego non finxi disposuique modos!nostra tamen iacuere velut praemortua membra turpiter hesterna languidiora rosa — quae nunc, ecce, vigent intempestiva valentque, nunc opus exposcunt militiamque suam.quin istic pudibunda iaces, pars pessima nostri? sic sum pollicitis captus et ante tuis.tu dominum fallis; per te deprensus inermis tristia cum magno damna pudore tuli.Hanc etiam non est mea dedignata puella molliter admota sollicitare manu;sed postquam nullas consurgere posse per artes inmemoremque sui procubuisse videt,'quid me ludis?' ait, 'quis te, male sane, iubebat invitum nostro ponere membra toro? aut te traiectis Aeaea venefica lanis devovet, aut alio lassus amore venis.'nec mora, desiluit tunica velata soluta — et decuit nudos proripuisse pedes! — neve suae possent intactam scire ministrae, dedecus hoc sumpta dissimulavit aqua.

Breçairòla per la nena (Bressola per la nena) de Loisa Paulin

Ahir, a classe d'occità ens van posar aquesta cançó, que em va emocionar d'una manera inesperada. El professor ens ha ensenyat moltes cançons, algunes de molt boniques, certament. Però no sé que té aquesta, que em va produir un efecte que no sé explicar. La música, melodia, veu, la instrumentació, tot, era una meravella de dolçor. La versió que vam escoltar (del grup La Talvera) no la he trobat enlloc a la arxa. Si algun dia ho faig, prometo incloure-la en aquest post.

Breçairòla per la nena

« Direm pas a la nòstra nena
Que i a tant d'estelas al cèl :
Voldriá pas mai clutar son uèlh !
Direm pas a la nòstra nena
Que i a tant d'estelas al cèl !

Direm pas a la nòstra nena
Qu'amont-naut cantan los ausèls :
Voldriá pas mai clutar los uèlhs !
Direm pas a la nòstra nena
Qu'amont-naut cantan los ausèls !

Direm pas a la nòstra nena
Qu'ençaval nos cal tant plorar :
Se voldriái pas desrevelhar !
Direm pas a la nòstra nena
Qu'ençaval nos cal tant plorar !

Mas direm a la nòstra nena
Que canta coma los ausèls :
Que nòstre cèl es dins sos uèlhs,
E que, se vòl durmir, la nena,
La farem Reina dels Angèls ! »

Loisa Paulin

Bressola per la nostra nena

No direm a la nostra nena

Que hi ha tants estels al cel:

No voldria clucar mai els ulls!

No direm a la nostra nena

Que hi ha tants estels al cel!

No direm a la nostra nena

Que allà dalt canten els ocells:

No voldria clucar mai els ulls!

No direm a la nostra nena

Que allà dalt canten els ocells!

No direm a la nostra nena

Que aquí baix ens cal plorar tant:

No es voldria desvetllar mai!

No direm a la nostra nena

Que aquí baix ens cal plorar tant!

Però direm a la nostra nena

Que canta com els ocells:

Que el nostre cel és dins els seus ulls,

I que, si vol dormir, la nena,

La farem Reina dels angels!

(traducció d'urgència)

Cançó popular samoana

Continua la treva.

Tele i'a o le sami
Tele fo'i la'au o le vao
Tele manu felelei i le lagi
Tele teine afakasi
Ae sili ai oe la'e pele
Le lalelei o Samoa
Mate maia o la'u tupua
Pe e te iloa le igoa

Hi ha molts peixos al mar
Hi ha molts arbres al bosc
També hi ha molts ocells
Volant a dalt el cel
Hi ha moltes noies boniques
Però només una m'importa
I aquesta és la adoro i estimo
la meva noia de Samoa