Buster Keaton i The Beatles

Els (no tant) impossibles cinc Beatles. D'esquerra a dreta: Paul McCartney (al sintetitzador Tubon), Ringo Starr (al sintetitzador Moog), Buster Keaton (a l'ukelele), John Lennon (a l'ukelele i veu) i Geroge Harrison (ukelele solista, of course)

Buster Keaton i The Beatles

No sóc de naturalesa sentimental. Per descomptat enyoro els Keystone Cops, i Mack Sennett, i Stan i Oliver i la resta. Però no visc en el passat. No tinc temps. Un diumenge de pasqua em van convidar a una festa a la casa de Mary Pickford. Allà hi érem tots els supervivents del cinema mut. Vaig mirar de passar-m'ho bé, és clar, però vaig descobrir que jo no tenia res a parlar amb ells. A mi m'agraden els Beatles, per exemple, i alguns no havien sentit mai un disc dels Beatles. Havien perdut el ritme dels temps.

- Buster Keaton, de l'entrevista de Rex Reed per al New York Times, 1965

Intuïa més que sabia que a Buster Keaton li agradaven els Beatles. L'única referència que havia pogut comprovar la vaig trobar al documental Buster Keaton Rides Again (1965) de John Spotton, que segueix el vell Buster durant el rodatge del curtmetratge The Railroader (1965) de Gerard Potterton i el propi Buster (no acreditat com a co-director, però hi ha prou evidències filmades sobre com el còmic construeix les millors escenes còmiques del curt, decideix emplaçaments de càmera, dirigeix els extres i improvisa les seves pròpies accions en els plans llargs). En una escena del documental es veu Buster passejant per un centre comercial de Canadà, parlant afablement amb la gent que se li acosta. Una jove entusiasta li demana un autògraf i li pregunta si es veritat que li agraden els Beatles. Ell respon "és clar que m'agraden. I a qui poden no agradar-li?". Amb aquella sortida no queda clar si l'home realment admira el quartet de Liverpool o mira de ser simpàtic amb aquella mossa qui, no cal dir-ho, se'n va doblement encantada (i envejada per les joves fans actuals, a jutjar pels comentaris als fòrums d'Internet). 

L'any següent, Buster participaria en el seu últim llargmetratge A Funny Thing Happened on the Way to the Forum (1966) de Richard Lester. Lester havia dirigit A Hard Day's Night (1964) i Help! (1965) els dos millors llargmetratges dels Beatles. És coneguda l'excitació del director per poder comptar amb Buster al repartiment del seu darrer film i com va lamentar haver de reduir dramàticament la seva part a causa de la sobtada (i fatal) malaltia que va se ki va declarar durant el rodatge. La veneració pel vell mestre i la influència del seu estil es veuen reflectits en la quantitat (i qualitat) de gags, el treball de càmera i muntatge, i la manera com actuen els fab four, sobretot Ringo Starr, el més keatonià de tots. Hi ha acudits visuals que remeten (sense mai arribar a la còpia) directament a films del còmic, com l'escena de Ringo, la noia i el toll d'A Hard Day's Night amb forts ecos de la situació similar a The Balloonatic (1923). Després de visionar aquell film, Buster va comunicar el seu vist-i-plau al jove director. Juntament amb Jacques Tati, el considerava un digne seguidor de l'estil que ell, Lloyd i Chaplin havien creat dècades enrere, sense haver caigut en el pobre pastitx habitual en casos similars. 

No ha estat, però, fins que per pura casualitat he trobat aquest paràgraf d'una entrevista per al New York Times, feta quan l'home comptava gairebé setanta anys, que no he trobat una referència explícita a la seva beatlemania, fos quina fos la intensitat amb la qual s'havia infectat. I, és clar, em fa molta gràcia, n'estic encantat. 

Des de la perspectiva actual, amb The Beatles abastament acceptats com el grup més important de la història de la música pop, amb dos dels seus membres assolint l'estatus de mites morts, venerats i explotats comercialment fins a la nàusea, aquesta afirmació pot semblar banal, gairebé conservadora. Però feta el 1965, quan el grup només comptava amb tres discs de música "alegre, juvenívola i despreocupada" (no seria fins aquell any que no apareixeria Rubber Soul, el primer canvi de rumb en el so i intencions del grup), que només cal veure els documentals de l'època, amb masses d'adolescents histèriques, per adonar-te'n a dins de quin sac et podien ficar si confessaves aquella preferència musical, l'afirmació té un molt de declaració de principis. Quants de vosaltres (jovenetes de quinze anys, absteniu-vos: la pregunta va sobretot a cavallers de 70) tindríeu prou nassos d'enfrontar-vos als vostres prejudicis i dir, ben alt i fort, que sou fans de One Direction? Ah, és clar, no es poden comparar The Beatles i One Direction, em direu. Els primers eren uns genis musicals mentre els segons són un producte comercial, de laboratori, típica manufactura empaquetada d'aquesta època ultratecnificada i artificial, pensat per rentar el cervell de les noietes, que repeteixen fórmules i bla-bla-bla... Hum, no heu llegit que en deia molta premsa dels Beatles, el 1965, oi? Sembla mentida fins a quin punt es podrien agafar molts d'aquells antics articles i, només canviant el nom del grup, posats a contrallum s'assemblarien com dos flocs de neu a tot el que diuen els actuals, o al que diuen alguns prepotents seguidors de la música rock clàssica, fins de la més comercial (però també clàssica: que pentini cabells blancs, allò de "Fulano era un hortera, sí, però tenia classe, no es pot comparar amb aquests mindundis...")

Giff animat per Kristeen del vell Buster Keaton ballant rock a cor que vols als crèdits de l'execrable Beach Blanket Bingo (1965) perpetrat per William Asher

"...A mi m'agraden els Beatles, per exemple, i alguns no havien sentit mai un disc dels Beatles. Havien perdut el ritme dels temps."

Diu Buster, amb la qual cosa es dedueix que podria continuar: "i sempre hi ha coses noves maques, tan sols cal estar amb els cinc sentits ben oberts i deixar enrere els prejudicis". No era el primer cop que Buster es mostrava escèptic amb els "vells grans temps". Enyoravael el bo i millor d'aquells "vells temps", com diu aquí mateix, però sabia que quedar-se lamentant per tot el que s'ha endut el vent no li permet fruir amb tot allò que els temps actuals poden oferir de nou, bo i excitant. Per desgràcia no hi ha una època unívocament millor a totes, ni passada, ni present, ni futura. Totes les èpoques són l'edat d'or d'alguna cosa. Ara mateix és l'edat d'or d'un munt d'elles. La nostàlgia per les alegries perdudes, tot allò que omplia la nostra miserable infància de felicitat, ens pot jugar males passades a l'hora de superar prejudicis. Les alegries del passat són un territori confortable. Es troben en aquella habitació que sabem que sempre ens hi torbarem a gust. Sorpreses cap, però sabem que quan ens sentim massa aclaparats per la voracitat del món actual (de tots els móns actuals: la vida en moviment sempre és voraç) ens hi podem anar a refugiar una estona. Aquella habitació no té finestres i ningú ens vindrà a emprenyar. Aquesta manca de finestres, però, és una arma de doble tall. Si volem que aquelles tot el que trobem bell del passat no mori caldrà sortir, de tant en tant, i mostrar-les a com més gent millor, escampar als quatre vents que allò no és mort, sinó viu, ben viu. I al revés, cal sortir a fora a prendre l'aire que passa, renovar-nos amb tot allò que ara mateix s'esdevé i val la pena. Que valgui la pena per a nosaltres! "Oh, és que ara no trobo res que m'agradi", direu, i tindreu tot el dret. Segurament tindreu tota la raó del món i contra això no s'hi pot fer res. A mi també em passa això. Però sé que no és culpa del món sinó meva. He estat jo que no m'he entrenat en fruir dels nous estímuls. O potser tot allò que va omplir la meva adolescència de felicitat em va entrar a la primera? Moltes de les perles que més m'agraden em van suposar un entrenament dur. No he fumat mai, però tots hem sentit a dir als fumadors com de desagradables acostumen a ser les primeres cigarretes. Fins i tot els vicis requereixen un esforç, una dedicació, abans no quedis atrapat en les seves xarxes mortíferes!

I en fi, aquesta divagació ens porta a descobrir una diferència més amb el gran mestre Chaplin. Què suposava el rock & roll per a Chaplin? Mireu el seu llarg (ho sento, però jo el trobo un monument pesadíssim al seu propi ego) A King in New York (1957) i està clar: soroll, degeneració, una banalitat que renta el cervell de la joventut americana. Què suposava el rock & roll per a Buster Keaton? Un invent genial, una música simple, directa i excitant (la qual balla amb gran entusiasme en algunes, d'altra banda abominables, pel·lícules de platja i biquinis dels anys 60). Chaplin no desaprofita la oportunitat de tenir el rock davant seu per moralitzar.  Buster, es treu l'americana i es posa a ballar. Sempre és igual. Chaplin no entén el món actual perquè representa el nostàlgic del segle XIX que mira d'allargar el màxim aquella agonia dickensiana arnada tot el que pot, amb els seus carros de cavalls i els seus llums de gas, les dames de vestit llarg, una era on tot era artesania pura, delicada porcellana. Buster, en canvi, tampoc entén el món actual però perquè té pressa perquè arribi el segle següent. El món no té prou màquines encara i ell n'inventarà de noves, encara més delirants que les actuals. Chaplin abominava dels cotxes. Buster als dotze anys ja era el mecànic i el conductor de l'automòbil familiar. A Modern Times (1936) un indefens Charlot és engolit pel mecanisme de la màquina en una escena d'un simbolisme potentíssim en contra de la deshumanització del món actual: la màquina, feta d'engranatges infernals es menja l'individu, literalment. Buster, per la seva banda, hauria estat encantat de fabricar-la ell mateix, aquella màquina, amb les seves pròpies mans. Davant el terror que Chaplin té per la tecnologia, Buster hi oposa l'entusiasme maquinista i la solució pràctica, sense contemplacions i sense lliçons morals ni advertir o culpabilitzar l'espectador per res. Davant l'actitud negativa i els sermons del primer, el positivisme i la diversió del segon. 

"Si no hagués estat còmic hauria estat un bon enginyer industrial" deia sempre l'amic Buster. La gran quantitat d'il·lustres personatges que van visitar casa seva han deixat prou testimonis que demostren que no anava de broma. Per tot arreu hi havia complicats gadgets mecànics a l'estil de Rube Goldberg o els invents, més nostrats, del Professor Franz de Copenhague del TBO. Qui ho havia de dir, en Buster fan dels Beatles... A mi no em sorprèn. De fet tampoc m'hauria sorprès que hagués estat fan del Kraftwerk, el grup (no estrictament còmic) més purament keatonià, amb un sentit de l'humor més sofisticadament fred, que conec, si l'home haguès viscut uns quants anys més. Més d'un ja li havia posat el sobrenom de l'"home màquina" dècades abans que als Mensch Machinen de Düsseldorf. Això ja seria ciència ficció, però. Deixem les coses com estan. I estan prou bé!

Buster Keaton, l'home màquina

Discurs militarista de Charles Chaplin (1942) i pinzellada sobre el tema de la guerra

"Visca la pau i mori la guerra!"

És clar que sí. Quin boig hi estaria en contra d'aquest eslògan? Però... sempre? Guerra, no. Pau, sí. Evidentment. Però les coses sempre són molt més complicades. Tant de bo es pogués aturar la guerra i tots els conflictes es dissolguessin en una solució de diàleg. La guerra no la vol ningú que tingui un mínim d'humanitat... i no hi tingui cap negoci directe, és clar. Per desgràcia, sovint la única manera perquè parin unes bombes són unes altres bombes. Hi ha hagut grans pacifistes que han demanat contraatacs, i fins atacs damunt població civil i tot.
Des d'una perspectiva molt primària, potser, jo ho puc entendre si ho veig a través d'aquest exemple: 
Un cop ha esbotzat la porta de casa meva, un estrany, armat fins les genives, m'amenaça a mi  a la meva família de mort. D'entrada començaré fent-me l'Atticus Brown (només aquí, cosa fàcil: a la vida real igual em buido el ventre al damunt, ipso facto) i miraré de convèncer-lo que això d'atacar-me a mi i a els meus fa molt lleig. "La violència no duu enlloc", serà el final del meu discurs. Però si aquell personatge no escolta les meves raons i continua venint cap a la meva família, cridant com un boig, voleiant una simitarra per damunt el seu cap, us asseguro que no dubtaré a trinxar-li la cara amb l'electrodomèstic portàtil de cuina que tingui més a mà per aturar-lo, important-me una pellofa de comí que la seva família el plori a la manera caló. Qui no vol escoltar i no atura una escomesa violenta se'n riu de les paraules i no pararà fins que no ho extermini tot. 
Amb el recent tema de Síria, per exemple, durant un temps semblava brotar, tímidament, la possibilitat de la via dialogada. Com sempre en aquests casos, calia que les negociacions anessin ràpid. Però les bombes, precisament la població bombardejada, feia temps les reclamava per manera d'aconseguir que qui els bombardejava —i, per desgràcia, encara els bombardeja— s'aturés. Quan Hitler es trobava en plena invasió europea la població aniquilada no parava de demanar ajuda als USA. A Amèrica hi va haver moltes manifestacions per la pau. Si aquests manifestacions haguessin aturat la participació americana a Europa, els descendents dels qui haguessin quedat vius aniríem alçant el braç i commemorant el dia que el Tercer Reich va portar la pau al món civilitzat, d'un ari impol·lut, i exterminar del tot les races proclamades immundes pel llibre d'estil del Führer. 
El problema de la guerra rau en que és una malaltia que s'escapa totalment del control de la població. No descobreixo res nou si dic que les guerres neixen, creixen i es multipliquen basades en manipulacions interessades. Però un cop s'han engegat, què poden fer els atacats? Imaginem que ara l'exèrcit espanyol decidís bombardejar Catalunya. Suposo que el senyor Duran i Lleida i el senyor Navarro, amb la seva moral digne d'enviar la de l'Alcoiano sencer a la banqueta (1), encara estarien demanant la tercera via, confiant que el govern espanyol seria bo i no ens mataria més. Jo, sincerament, pregaria perquè els USA, Rússia, la Xina o qui fos, vingués amb les seves forces i destruís els canons i les línies anihiladores del meu poble. Estaria fart que, a causa d'una ordre presa en un despatx de Madrid, m'anessin matant els fills un a un, la veritat. La situació a Síria s'ha podrit molt, és molt complicada. Les víctimes? les de sempre i això fa una ràbia que et mors, és clar. Però com s'aturen tants morts? Si la diplomàcia obre una escletxa, endavant, cal aprofitar-la. Però si no hi ha cap possibilitat, llavors, què?

Hi ha qui té una imatge idealitzada de Charles Chaplin com a pacifista. Al cap de molta gent els ve la imatge d'en Xarlot uniformat de soldat a Soldier Arms, del 1918, com a icona per la pau. I res a dir: Chaplin, òbviament, estimava la pau. Com tu. Com jo. Com el veí que posa l'inefable Bustamante a tot drap, a tota hora. Però durant la Primera Guerra Mundial l'home s'havia implicat totalment a favor que els USA entressin a la guerra per anar a salvar Europa. La població americana no la volia per a res, aquella guerra. Chaplin, ciutadà britànic immigrat el 1913 (amb prou feines dos anys enrere, doncs), va fer, aprofitant el seu estatus de personatge més popular del món, una gira per tota la geografia nord-americana declamant discursos molt encesos per convèncer la població nord-americana per deixar de banda tot pacifisme naïf i recordar que amb el mal parit del Kaisser Guillem no s'hi jugava a la pau. I tenia raó. El 1918, va fins i tot arribar a realitzar un curt —no dels més bons, certament— The Bond, per promoure la compra de bons per ajudar la guerra. Durant la Segona Guerra mundial va escriure el discurs que transcric més avall —personalment el trobo molt interessant— a favor que els USA ajudessin la URSS de la devastació nazi. En aquells sentides paraules insistia que no valien discursos pacifistes en aquell moment d'emergència. En un moment com aquell, el pacifisme li resultava més criminal que un atac que ja trigava massa. 

La típica imatge del Xarlot soldat ras, desvalgut, que no entén la guerra en la qual participa, a Soldier Arms (dirigida pel propi Charles Chaplin, el 1918) utilitzada fins a la extenuació en pòsters dels anys 60 i 70 i en irritants postals "motivadores" a les xarxes socials

Chaplin satisfent un dels seus hobbies predilectes: fotografiar-se al ostat del màxim de figures importants del segle XX, perquè les generacions futures no tinguin cap dubte que ell hauria de formar part de qualsevol antologia sobre el tema. Aquí, amb Gandhi, l'apòstol de la pau i la independència de la Índia que, com poca gent sap, tenia unes ganes enormes que Hitler guanyés la guerra. No estic dient que fos nazi, i la cosa té lògica: els anglesos eren els seus enemics naturals. Quants catalans no estarien disposats a vendre la seva anima al diable per veure una Catalunya lliure? Jo, home, depèn del malament que et faci quedar el diable als llibres d'història, parlem-ne...

Dues típiques postals "motivadores" d'aquelles que comento. Quan l'autor de la segona va redactar  la frase "Son dignos de respeto, siempre pregonaron la paz" no devia haver llegit el discurs que transcric més avall, sospito...

Chaplin en un dels discursos per convèncer la població americana sobre la necessitat d'allistar-se i anar al front europeu, el 1915 o 1916

Els seus detractors li van retreure que, en lloc de tant de discurs, ell, com a anglès en edat de lluitar i en perfecta forma física, no va donar cap bon exemple no anant al front al costat dels seus. Al respecte podríem aprofitar per recordar que el seu rival més il·lustre, en Buster Keaton (que, tot s'ha de dir, tot just acabava d'entrar al món del cinema el 1917, 3 anys més tard que l'altre i de moment només interpretava papers secundaris: encara no era l'estrella que seria els anys 20) no va estar mai per discursos i va complir amb el seu deure d'anar a França a matar alemanys i tornar amb els traumes que tothom qui torna de la guerra du al damunt (malgrat que mai en parlava). Al final de l'entrada podeu veure una foto de l'amic Buster a la guerra, la de veritat, i una altra a la de mentida. Cert, la guerra que el seu col·lega defensava. Però tots dos van fer el que creien que calia i aprofitar aquesta comparació per fer demagògia (incloure'n la menció potser ja en té una mica d'això, ho admeto) no seria una jugada neta. L'un va complir com a personatge ja públic, amb poder de convicció per a la massa dubtosa, i l'altre com a ciutadà normal. No sabem que hauria fet Buster si la guerra hagués esclatat just 6 anys més tard quan ja era una estrella. Jo crec que no hauria fet cap declaració, per la mena de persona discreta que era. Això no voldria dir que l'opció (pura especulació, a més) hagués estat millor. No em ve de gust jutjar Sir Charles Chaplin, aquí, sinó ajudar a publicitar un text impactant i valent que crec que dóna llum a un aspecte de les seves conviccions, sovint manipulades. Tinc la gosadia de creure que ell ho hauria agraït. 

Discurs del segon front (1942)

de Charles Chaplin (1)

La Segona Guerra Mundial havia estat declarada l'any 1939. Els exèrcits nazis van envair la Unió Soviètica el juny del 1941; els japonesos van atacar els Estats Units el desembre del mateix any. Durant el 1942, una part de la opinió pública va exigir a Anglaterra i els Estats Units que obrissin un segon front europeu per manera de distraure les forces nazis d'atac que sofria la Unió Soviètica. Al Madison Square Garden de Nova York es va realitzar un acte amb aquest propòsit que va concloure amb el discurs de Chaplin, pronunciat via telèfon des de Los Angeles. L'obertura del segon front  es va produir, en efecte, encara que el juny del 1944 (invasió de Normandia); el discurs de Chaplin hauria de ser recordat, cap el 1947, com a símptoma de la seva presumpta ideologia comunista. Però va ser pronunciat el 1942, quan coincidia amb la opinió de molta altra gent (ciutadans americans) (2)

Als camps de batalla de Rússia la democràcia haurà de viure o perir. El destí de les nacions aliades està en mans dels comunistes. Si Rússia arriba a ser derrotada, el continent asiàtic —el més gran i ric de la Terra— quedaria dominat pels nazis. Amb pràcticament tot l'Orient en mans dels japonesos, els nazis tindrien accès a quasi tots els materials bèl·lics essencials del món. Quina probabilitat tindríem llavors de derrotar Hitler?

Amb les dificultats de transport, amb el problema de nostres línies de comunicació a milers de milles de distància, amb el problema de l'acer, del petroli i del cautxú, i amb l'estratègia de Hitler, dividir per conquerir, ens veuríem en una posició desesperada si Rússia arriba a ser derrotada.
Hi ha qui diu que es perllongaria la guerra per deu o vint anys. En la meva estimació, això és ser optimista. En aitals condicions i contra un enemic tan formidable, el futur seria molt incert.
Què estem esperant? Els russos tenen una desesperada necessitat d'ajuda. Estan demanant un segon front. Entre les nacions aliades hi ha diferents opinions sobre si aquest segon front és possible ara. Sentim a dir que els aliats manquen de pertrets suficients per sostenir un segon front. Després sentim a dir que els tenen. També sentim els qui no volen arriscar-se a un segon front en aquest moment, per la possible derrota. Que no volen córrer aquest risc fins estar segurs i preparats.
Però, ens podem ens permetre esperar fins estar segurs i preparats? Ens podem permetre jugar sobre segur? No hi ha estratègia segura a la guerra. En aquest moment els alemanys són a trenta-cinc milles del Caucas. Si es perd el Caucas, es perd el noranta-cinc per cent del petroli rus. Quan en moren desenes de milers i quan uns altres vuit milions són a punt de morir, hem de dir honestament el que pensem. La gent es formula preguntes. Sentim a parlar de grans forces expedicionàries que desembarquen a Irlanda, que el noranta-cinc per cent dels nostres combois arriben amb èxit a Europa, que dos milions d'anglesos estan completament equipats i delerosos per partir. Què estem esperant, quan la situació a Rússia és tan desesperada?
Podem aguantar-ho! Adoneu-vos, Washington oficial i Londres oficial, que aquestes no són preguntes formulades per crear dissensions. Les fem per aclarir la confusió i per engendrar la confiança i la unitat per a una eventual victòria. I qualsevol quina sigui la resposta, podrem aguantar-la.
Rússia està lluitant d'esquena la paret. Aquesta paret és la més forta defensa dels aliats. Vam defendre Líbia i vam perdre. Vam defendre Creta i vam perdre. Vam defendre les Filipines i altres illes del Pacífic  i les vam perdre. Però no ens podem permetre Rússia, perquè aquest és el front agressiu de la democràcia. Quan el nostre món, la nostra vida, la nostra civilització, s'estan escruixint als nostres peus, tenim el deure de córrer un risc.
Si els russos perden el Caucas, aquest serà el major desastre de la causa aliada. Quan això passi cuideu-vos dels pacifistes, perquè començaran a sortir dels seus caus. Voldran fer la pau amb un Hitler victoriós. Diran: "És inútil sacrificar més vides americanes; podem fer un bon tracte amb Hitler."
Compte amb la trampa nazi! Aneu en compte amb aquesta trampa nazi. Els llops nazis apareixeran amb pells de be. Ens faran molt atractiva la pau, i abans que ens n'adonem haurem sucumbit a la ideologia nazi. Llavors serem esclavitzats. S'enduran la nostra llibertat i controlaran les nostres ments. El món serà governat per la Gestapo. Ens governaran des de l'aire. Sí, aquest és el poder del futur.
Amb el poder del cel en mans nazis, tota oposició a l'ordre nazi serà esborrada de l'existència. El progrés humà s'haurà perdut. No hi haurà drets de minories, drets obrers, drets ciutadans. Tot això també serà totalment aniquilat. Un cop hàgim escoltat els pacifistes i fem la pau amb un Hitler victoriós, el seu ordre brutal controlarà la Terra.
Podem arriscar-nos! Compte amb els pacifistes que sempre apareixen després d'un desastre. Res haurem de témer. Recordeu-ho, la moral va salvar Anglaterra. I si conservem la nostra moral, la victòria estarà assegurada.
Hitler ha corregut molts riscos. El més gran és la campanya russa. Déu l'ajudi si no aconsegueix arribar al Caucas aquest estiu. Déu l'ajudi si ha de passar un altre hivern a les rodalies de Moscou. La seva probabilitat és precària, però s'ha arriscat. Si Hitler assumeix riscos, no podem fer-ho nosaltres? Que se'ns doni acció. Que se'ns donin més bombes sobre Berlín. Que se'ns donin aquests avions marítims Glenn Martin per ajudar el nostre problema de transport. Sobretot, que se'ns doni un segon front ara.
Victòria a la primavera! Que el nostre objectiu sigui la victòria a la primavera. Vosaltres a les fàbriques, vosaltres als camps, vosaltres amb l'uniforme, vosaltres ciutadans del món, treballem i lluitem per a aquesta finalitat. Vosaltres, Washington oficial i Londres oficial, fem d'això un objectiu: victòria a la primavera.
Si mantenim aquesta idea, treballem amb aquesta idea, vivim amb aquesta idea, s'haurà de generar un esperit que augmentarà la nostra energia i accelerarà la nostra empenta.
Esforcem-nos per l'impossible. Recordem que els grans èxits de la història han estat la conquesta d'allò que semblava impossible!

Charles Chaplin, 1942

Buster Keaton com a soldat ras, al front francès del 1918 No se li recorda cap discurs que no fos a través de la mímica.

Buster Keaton, protagonitzant el seu segon film sonor, el força mediocre —amb els seus bons moments aïllats, això sí— Doughboys (dirigida per Edward Sedgwick el 1930) La curiositat, aquí, és que el film està inspirat en alguna de les experiències que el geni seriós va viure al front, dotze anys enrere

(1) El text, que he trobat de forma seleccionada, fragmentada, en diversos enllaços d'Internet, en diverses llengües, apareix aquí en la forma més completa que he pogut trobar, extreta de l'excel·lent llibre Chaplin, todo sobre un mito (Editorial Bruguera, 1977) d'Homero Alsina Thevenet.

(2) Traducció al català de la introducció original de l'uruguaià Homero Alsina Thevenet (1922-2005), autor de Chaplin, todo sobre un mito (Editorial Bruguera, 1977). Thevenet, nascut a Montevideo, periodista i crític al seu país natal (1954-1965 i 1989-2005), a Buenos Aires (1966-1976 i 1984-1989), i exiliat al nostre país durant la dictadura argentina, (1976-1984) és un mite de la crítica cinematogràfica sud-americana. Ha publicat llibres sobre el cinema mut, sobre Ingmar Bergman (el primer en estudiar el cineasta suec, fora de Suècia) i sobre la història de la censura, entre d'altres. El volum sobre Chaplin va ser redactat i editat durant el seu exili a Barcelona.