diumenge, 26 d’abril de 2015

L'efecte badoc i les morts del món

Un dels fenomens que més em fascinen (tant pel nom com pel que defineix) del comportament humà és el que els experts en trànsit han batejat com a "efecte badoc" (Per no fer-ho llarg, si cliqueu aquest enllaç a l'entrada corresponent de la Vikipèdia, us assabentareu de que parlo)Aquest efecte trobo que té moltes lectures i que il·lustra molt bé la manera com reaccionem no només davant els accidents de trànsit dels quals ens convertim en voyeurs mentre conduïm sinó davant tota altra mena de desgràcia alienes, atrocitats diverses, d'aquelles que se'ns esquitxa els sentits i l'ànima des de les notícies, les xarxes socials, i que després comenten entre amics i coneguts. No sé que en diuen els psicòlegs, els sociòlegs i la resta d'experts, però intueixo que no totes les lectures d'aquest fenomen tenen que ser necessàriament negatives. Per què reduïm la marxa davant un accident? Per curiositat o per voler ajudar? Potser hi ha una mica de tot plegat, tot i que suposo que el percentatge de persones que es moguin més per una o altra motivació dependrà molt de com vinguem programats biològicament cadascú de nosaltres. A més, molts ens dediquem en cos i ànima a lícits (i necessaris) actes de solidaritat amb les víctimes, els uns amb l'inevitable autobombo humanístic de magnitud còsmica, els altres des de la discreció més íntima, preferint fins i tot passar per frívols o cínics. Tots som diferents i ens podríem quedar tan amples argumentant-ho amb el tranquil·litzador refrany castellà "Piensa el ladrón que todos son de su condición". Passa, però, que haig de fer uns grans esforços per reprimir no afegir-hi la cua de "... pero me da que el hijoputa del ladrón se equivoca muy pocas veces cuando piensa así."

Resulta obvi que les desgràcies alienes ens esgarrifen, però que alhora ens exciten, animen una mica la nostra ensopida rutina. Quan transmetem la notícia d'una desgràcia que acabem de veure al telenotícies fins i tot els més sensibles de nosaltres no podem evitar augmentar el seu poder destructiu de la mateixa manera que un pescador exagera la mida del peix que ha pescat. Veiem que s'ensorren les Torres Bessones, per exemple, i la nostra primera reacció és plorar. És clar que sí! Així passa, en la major part dels casos, excepte en aquells éssers tan embrutits que s'alegren del càstig diví sobre els seus enemics. Sentim una empatia immensa envers als que moren. Això sí, un cop morts, com que ja no ve d'aquí, com més siguin millor. Si la tele diu que potser han desaparegut 10.000 persones, al primer conegut que truquem comentem que el corresponsal informava que en deuen haver finat més de 15.000. Com més dura la notícia, com més amics contactem, la quantitat pot augmentar fins els 30.000, els 100.000, els 200.000, segons el sentit de la hipèrbole que dugem a l'ADN. Finalment, si quan es fa el recompte oficial resulta que han mort menys de 4000 persones, hi ha alguna part de nosaltres que se sent estafada. No ho admetem, però 4000 no molen tant com els 10.000 inicials que les fonts oficials havien estimat a l'avançada. 

No volem que mori ningú. No volem que hi hagi massacres. Som bons i voldríem que aquest fos un món ple de pau i justícia. Però si hi ha una desgràcia, hum... doncs mira, ja que hi som, que sigui ben heavy. Si avui mateix es descobrís que en l'últim naufragi de la vergonya dels immigrants del Mediterrani en lloc de 700 persones "només" se n'haguessin ofegat 15; que al terratrèmol del Nepal en comptes de no se quants millers de persones només hagués desaparegut un grup d'excursionistes despistats, per una banda sentiríem un alleujament ("uf, quina bona notícia que no hagi mort tanta gent! quin pes em trec de sobre") però per una altra no podríem evitar sentir un punt de decepció ("només 15, 20 o 30 morts? quina catàstrofe de pa sucat amb oli! si aquesta quantitat ja la superen els de trànsit per cada setmana santa! i jo que em pensava que estava vivint un moment històric, d'aquells que no s'obliden, d'aquells que quan tots els amics siguem vellets puguem comentar: 'te'n recordes de quan va passar allò tan fort, amb 20.000 morts? quina passada, eh? allò va suposar un punt d'inflexió en la història..."). Ens produeix fàstic que al llarg de la història s'hagin massacrat milions de jueus, d'indis, de xinesos, de russos, del que sigui... Però un cop hi som, ja hem assimilat les xifres milionàries diverses, en augment exponencial, fot una mica que historiadors seriosos vagin descobrint que aquesta o aquella massacre fou molt inferior. Fot tant com que descobreixin que algun país que admires, algun règim que comparteix la teva ideologia, ha comés alguna massacre de mida similar a la que oficialment s'accepta com a plorable. Quina mandra haver de competir amb veure qui la té més grossa! (la massacre, vull dir).

El que deia, tot plegat igual que el pescador quan parla del seu peix, que augmenta de mida a cada cop que s'explica la captura. I al final de tot plegat, com deia Santiago Rusiñol: "L'amor a la humanitat és literatura declamatòria: per la mort d'un amic deixaríem morir 10.000 xinos (sic)" Jo sempre afegeixo: "excepte que l'amic ho sigui, de xinès" I és clar que som bons. I empàtics. I volem el millor. Però també que estem molt avorrits i que ens va la marxa, per molt immoral que sigui. Després, és clar, sentim basques de nosaltres mateixos, perquè tenim consciència i tal. Jo encara no he trobat l'equilibri, la solució sobre com resoldre tot aquest assumpte. 

En fi, aquí ens podem embadocar amb un video de Youtube que mostra una filera de cotxes xocant en cadena a causa de l'efecte badoc davant un anterior accident que hi ha a la cuneta. 

dimecres, 22 d’abril de 2015

Llibres d'ara i aquí: unes recomanacions personals per Sant Jordi.

He anat i continuaré anant prou de bòlit com perquè em sigui difícil actualitzar aquest blog de la manera que voldria. He estat dubtant si fer les meves recomanacions per Sant Jordi o no, i com fer-les. En sentir que per tot arreu es recomanaven els mateixos llibres i no he sentit cap referència dels que de debò m'han agradat a mi, m'he decidit per donar-los una mica de ressò. Finalment m'he decidit per escollir un sol títol per secció, gairebé tots de casa nostra, no per xovinisme sinó perquè la cosa ha anat així. El sistema per decidir les seccions manca de sistema. No n'he inclòs cap del qual n'hagi fet alguna entrada al blog, per evitar reiteracions. En tots els casos em limito a mencionar el títol i l'autor. Tant de bo em trobés amb energies per poder fer un article de tots ells com mereixen. Segur que hi ha títols meravellosos, allà fora. Només en català s'han editat no sé quants milers de títols, no vull pensar que deu haver pel món en alemany, francès, castellà, anglès, mandarí, hindi, urdú, japonès... sens comptar les llengües tant o més petita que la nostra (de debò creieu que pot haver algú amb prou autoritat per poder sentenciar seriosament que ara s'escriu millor, pitjor, o ves a saber com, respecte a no sé quina època passada o futura?). Jo només parlaré del que puc assegurar que val la pena que m'hi jugui un braç. Entendré perfectament que no em feu cas, enmig del caos meravellós universal. Ara, si algú de vosaltres després de llegir-ne algun no esteu d'acord amb mi, patireu alguna mena de càstig. No es tracta d'un xantatge sinó d'una amenaça declarada.


Novel·la
Matar De Gaulle (Joan-Daniel Bezsonoff)


Poesia
A l'hotel, a deshora (Cèlia Sànchez-Mústich)


Cinema (tècnic)
El montaje cinematográfico. Del guión a la pantalla.  (Joan Marimón)


Junvenil
Monday & May (Lilian Lullaby... aka Jaume Copons, Francesc Puigpelat i il·lustracions de Sergi Cámara)



Novel·la
El peixet Federico (Meritxell Cucurella-Jorba, il·lustracions de Concetta Probanza)

Llibres sobre Sitges
Sitges (Beli Artigas i Ignasi Rubí González)


Assaig
Pensant el riure (Josep Maria Sala-Valldaura)


Clàssic reeditat
La 'Niña Gorda' (Santiago Rusiñol)



Traducció de clàssic
Fulles d'herba (Walt Whitman, traducció de Jaume C. Pons Alorda)

Segons el meu parer tots aquests títols em semblen indiscutibles, dignes de re-lectures i consulta sens fi. No deixeu, però, d'acostar-vos a l'obra d'altres autors, els vostres. Jo n'estimo molts d'altres a dotzenes i no començo a nombrar-los per por a deixar-me'n algun. Tots ells em fan companyia, m'ajuden a pair la vida. I en realitat, conec tan poc, llegeixo tan poc, ara... Sé que no tinc cap força per afirmar que els noms que més sonen no valguin la pena. Ves a saber les meravelles que em perdo (els pocs que he fullejat no m'han inspirat, però les ensopegades pot haver estat fruit de la casualitat). Hi ha tant a descobrir, però, aquí dins, allà fora... Suposo que tampoc cal llegir tant, sinó assimilar bé. Tant és. Tots els dies són bons per buscar, remenar, comprar, regalar llibres, fent cas o no a qui en recomana. 

Bon Sant Jordi a tothom!