diumenge, 28 de març de 2010

Ne me quitte pas, de Jacques Brel


Anys 1976, 1977, època de transició al país

Al llarg dels anys d'estudi he fruït de professors bons, n'he sofert de dolents i he fet la viu-viu amb de normalets. Com tothom. Sempre recordo amb gust, però, aquells que em van abduir amb una força singular, que van saber xopar els meu cervellet virginal i li van estimular la gana per la cultura. Els uns destacaven per com, a través del seu aspecte seriós i respectable, ens convencien dels coneixements profunds que poseeien de la matèria que ensenyaven, només passar per la porta. D'altres, per l'espectacularitat actoral, les ocurrències humorístiques amb que la transmetien. Però hi ha una tercera espècie —rara de nassos— que costa una mica més de definir: els individus que aconseguien els seus objectius sense compartir l'erudicció dels saberuts ni el domini escènic dels grans showmen de la tarima.

Un d'aquest tercer grup em va tocar a l'Institut, a la crítica edat de tretze i catorze anys. Em fa vergonya haver oblidat el seu nom tant com ràbia recordar just el d’un dels pitjors que vaig patir a la mateixa època. Aquest segon em va fer avorrir les matemàtiques encara més del que ja les avorria abans que m'embestís. Eludirem la venjança i callaré el seu cognom, que m'inspira una bateria de badalls només pensar-hi.

El cas del meu professor estimat flairava raresa, ja d'entrada. No era especialista en l’assignatura que li tocava ensenyar: francès. Amb prou feines la sabia la llengua de Flaubert i Louis de Funes. Crec que no posseïa ni un trist curset d’estiu. Home honest, el primer dia de classe ens ho va confessar sense embuts. N'hi havia com per tremolar. L'aposta, però, li va sortir bé. I això que la sinceritat, quan l'alliberes així, sense cap mena de protecció, davant un esquadró d’adolescents afamats de clavar-te els ullals a la mínima debilitat que et clissin, atrau tots els perills.

—Abans de començar, us vull dir que la meva especialitat són les matemàtiques. L'institut no ha trobat cap professor de francès. Com que el parlo una mica, la direcció ha decidit que jo me’n carregui d’aquesta responsabilitat. Però els meus coneixements són molt justets. La meva pronúncia penosa. M’haureu d’ajudar en la meva feina. Jo no puc fer altra cosa que anar aprenent al mateix temps que vosaltres. Jo miraré de posaré el millor de mi. Si vosaltres poseu el mateix de la vostra, ens en sortirem.

Fins el més confiat de nosaltres devia pensar, déu meu, que on ens havíem ficat; que, per poc que estiguéssim al corrent de la situació política, què malament petava el sistema educatiu del país. Però un cop acabada aquesta presentació tan descoratjadora, va venir la sorpresa, i tan ell com nosaltres vam estar a l’alçada dels seus desitjos.

La mare natura, sempre amant de complicar els reptes, no va perdre el temps en afavorir-lo. D'alçada mitja, tirava a grassonet, sense flaccideses exagerades, però. Patia el càstic d'uns cabells negres, lacis, pentinats amb una meleneta — cruel moda de la època— que, mal aconsellats per la clenxa al mig, queien a banda i banda amb una simetria cursi, que recordava les dues cortinetes d'un bressol. El seu nasset d'oliba amb prou feines sostenia uns ullerots de cul de got rere els quals s’amagaven unes ninetes morenes, estràbiques, que levitaven sense rumb fix. Un bigoti a la Pancho Villa, cohibit entre el llavi superior i el nas, qüestionava amb audàcia qualsevol llei de l'estètica. Mentre cubria la part inferior amb texans i calçat esportiu, a dalt s'abrigallava amb jerseis de fill que no vol neguitejar a sa mare. No li recordo cap olor. Sens dubte es dutxava. Això segur. La seva imatge es podria resumir en una angunia que no arribava a repugnar. Això tampoc.

No brillava pel sentit de l’humor. Mai emprava bromes ni anècdotes per guanyar-nos. Per tant, no sé res de la seva vida, que resta un misteri tan gran com saber d'on venim, qui som i a on anem. Les lliçons ens arribaven amb una fredor notarial, sense cap mena de passió aparent. Aquelles onades que es desfeien davant nostre amb la suavitat d'un mar en calma, en cap moment van semblar que signifiquessin desinterès per part seva. El seu distanciament emocional frenava just a un pas de caure en el desastre i, amb un copet al volant impercetible, virava en direcció cap el triomf absolut. Cap altre mestre el superava en aquesta tècnica de seducció, en la que tota l'aula hi queia de quatre potes. Apart de en francès, només li vaig sentir dir mots en castellà. No sé si era la única llengua que parlava bé, o es tractava d'un catalanoparlant que preferia impartir les classes en la del B.O.E. En aquella època, acostumat com venia d’un col·legi de rebels, on els professors catalans donaven les matèries en la meva parla materna, estava convençut que ell havia de ser castellanoparlant genuí. Per força. Ara ja no n’estic tan segur. Llavors, la meva orella no detectava un català que enraona en castellà amb la facilitat actual.

Als anys anteriors, a l'internat de primària, jo havia escollit anglès. Feia pocs anys que aquest llenguatge vingut de la Pèrfida Albió, país d’ateus —aquelles idees surrealistes que corsequen els dictadors...— se li havia ofert l’honor de formar part del currículum escolar espanyol. Optar per l’anglès comportava un punt de venjança històrica, doncs. Entre sis anys de primària a l’internat i el batxillerat a l’institut, en vaig passar un per un col·legi local on anglès i francès no eren matèries optatives sinó obligatòries, alhora. Allà se’m va desvetllar l'interès per l'idioma de les erres agranotades. Els bons resultats a classe, sumats a que les lectures estivals d’un parell de Lucky Luke en versió original m’havien resultat més fàcils que no esperava, em van encoratjar. Després, a l'institut, com a bon tastaolletes compulsiu, volia saber com es veia el món des de l’altra banda, i vaig canviar de tren.

El grup de francès el formaven sobretot noies. Crec que a part de mi, només hi havia un o dos nens més. La resta de la classe havia escollit la llengua de Bugs Bunny. Al col·legi unisex d'on venia aquest tipus d’apreciacions de gènere no es podien fer, òbviament. Semblava clar que, almenys en aparença, l’anglès era pels homes i el francès per les dones. Millor.

A les classes es treballava de valent. Avançàvem el temari del llibre amb bon ritme, i això m’agradava. Llegíem molt. De vegades, tenia la sensació que algú de nosaltres pronunciava més bé que el professor. Però no importava. Aquell home tan poc atractiu tenia aquell do, que encara no entenc, amb el que aconeguia que li féssim cas. Però com es pot ensenyar una llengua sense pronunciar-la bé? Això sembla ensorrar totes les teories educatives al respecte. Sé que qualsevol nadiu m'ho discutirà i segur que tindrà raó. Però us ho juro, ell se’n sortia. En una cosa els donaré la raó: No sé escriure en francès, no he entès mai aquella ortografia endimoniada i fa temps que vaig renunciar a aquell mar d'accents tan bells com abstrusos. Si algun dia m'arriba l'obligació ja m'hi tornaré a posar, que hi farem...

Tornem al mestre. Ens posava moltes gravacions de converses entre autèntics francesos. Guiava les nostres orelles en la direcció que calia, alhora que ell també en prenia nota. El seu francès també va millorar molt. On no arribava ell, hi arribaven les gravacions i el seu bon ull per fer-nos les saber escoltar. Ens va fer llegir Le petit prince de Saint Exupéry. Vam parlar del llibre. Tots ens vam enamorar.
La seva arma secreta, però, s'amagava a les cançons. El seu repertori no en sabia res de Sur le pont d’Avingnon o Frere Jacques. Crec que ja a la segona sessió, l’animal ens va disparar Ne me quitte pas de Jacques Brel. En acabar la cançó, tota l'aula era un bassal de llàgrimes. Recordo que quan encara estàvem tots amb el nus a la gola, ens va deixar anar una de les seves poques ironies:

—No és el tipus de coses que esteu acostumats a sentir a la ràdio, oi?

El comentari va tenir un efecte devastador. Absolutament tots ens vam sentir estafats per la societat en la que vivíem. Tenia raó: a la ràdio no les emitien aquesta mena de cançons. Ni a la tele. A on ens amagaven la música en francès? O en qualsevol altra llengua que no fos anglès o castellà?

Poc després vaig llegir que al món hi havia no sé quans milers de llengües. Malgrat que les circumstàncies més imbècils han fet que un percentatge molt menor gaudeixi d'una regulació acadèmica, polítics que se les prenguin seriosament, una literatura, etc. totes elles tenen cançons. D’aquest art “menor” no se n’escapa ni la de les balenes. Per nosaltres, Ne me quitte pas acabava de representar la punta d’un iceberg de tot un món. Ara, quin tros de punta, mare de Déu! Val a dir que l’home es va assegurar el tret, i per si de cas havia emprat un bazooka. Després vindrien més Brels, Brassens, Moustakis, i molts d'altres que les nostres orelles ignorants tampoc no havíen sentit anomenar mai.

—Les classes d’anglès estan molt bé. Com us van les de francès? Què feu vosaltres?
—Res, ens commovem, plorem, ens enamorem.

En tan sols dues classes, els del grup de francès ja ens havíem convertit en un club d’aristòcrates, i ens sentíem infinitament superiors a aquell ramat d’ovelles que estudiaven anglès. Ells, a la màxima cosa que podien aspirar era a obtenir el títol d'esnob. Nosaltres, que també —i molt més que ells, si vas a mirar— estàvem convençuts que a més teníem charme, style, grandeur... Alguna cosa ha de tenir aquesta llengua, perquè en només una setmana havia transformat un grup d’adolescents normals en un una colla de prepotents que se sentien superiors, amb dret natural a mirar per damunt l’esquena a la resta de mortals. Potser no és tan estrany, doncs, que els francesos no tinguin cap remordiment a exterminar el català, l'occità, el bretó, el basc...

Però siguem positius i recordem i pensem en les coses boniques del francès. En honor a aquell professor, incloc aquí l’enllaç a aquella cançó que em va obrir tot un món.

Cliqueu damunt la fotografia per poder veure una versió tremenda en directe d'aquesta cançó. N'hi ha unes quantes però, no em pregunteu perquè, m'agrada aquesta on l'home hi surt suat i fet un ecce hommo.


Ne me quitte pas
De Jacques Brel

Ne me quitte pas
Il faut oublier
Tout peut s'oublier
Qui s'enfuit deja
Oublier le temps
Des malentendus
Et le temps perdu
A savoir comment
Oublier ces heures
Qui tuaient parfois
A coups de pourquoi
Le coeur du bonheur
Ne me quitte pas (4 fois)

Moi je t'offrirai
Des perles de pluie
Venues de pays
Où il ne pleut pas
Je creuserai la terre
Jusqu'apres ma mort
Pour couvrir ton corps
D'or et de lumière
Je ferai un domaine
Où l'amour sera roi
Où l'amour sera loi
Où tu seras reine
Ne me quitte pas (4 fois)

Ne me quitte pas
Je t'inventerai
Des mots insensés
Que tu comprendras
Je te parlerai
De ces amants là
Qui ont vu deux fois
Leurs coeurs s'embraser
Je te racont'rai
L'histoire de ce roi
Mort de n'avoir pas
Pu te rencontrer
Ne me quitte pas (4 fois)

On a vu souvent
Rejaillir le feu
De l'ancien volcan
Qu'on croyait trop vieux
Il est paraît-il
Des terres brûlées
Donnant plus de blé
Qu'un meilleur avril
Et quand vient le soir
Pour qu'un ciel flamboie
Le rouge et le noir
Ne s'épousent-ils pas
Ne me quitte pas (4 fois)

Ne me quitte pas
Je ne vais plus pleurer
Je ne vais plus parler
Je me cacherai là
À te regarder
Danser et sourire
Et à t'écouter
Chanter et puis rire
Laisse-moi devenir
L'ombre de ton ombre
L'ombre de ta main
L'ombre de ton chien
Ne me quitte pas (4 fois)


No em deixis
(traducció catalana)

No em deixis
Cal oblidar
Tot es pot oblidar

El que ha marxat ja
Oblidar el temps
Dels malentesos

I el temps perdut
Qui sap com

Oblidar aquelles hores
Que de vegades mataven

A cops de per què
La felicitat del cor
No em deixis (4 cops)

Jo t’ofriré
Perles de pluja
Vingudes del país
On no hi plou pas
Jo escarbotaré la terra
Fins després ma mort
Per cobrir ton cos
D’or i de llum
Et faré un regne
On l’amor serà rei
On l’amor serà llei
On tu seràs reina
No em deixis (4 cops)

No em deixis
Jo t’inventaré

Mots insensats
Que tu comprendràs
Et parlaré
D’aquells amants
Que han vist dos cops
Els seus cors cremar
Jo t’explicaré
La història d’aquell rei
Mort per no haver-te
Pogut trobar
No em deixis (4 cops)

S’ha vist sovint
Resurgir el foc
De l’antic volcà
Que es creia massa vell
S’ha vist també
Terres cremades
Donant més blat
Que un millor abril
I quan ve el vespre
Perquè un cel en flames
El roig i el negre
No s´hi ajunten pas?
No em deixis (4 cops)

No em deixis
No ploraré més
No parlaré més
M’amagaré allà
Per mirar-te
Ballar i somriure
I escoltar-te
Cantar i deprés riure
Deixa’m esdevenir

L’ombra de la teva ombra
L’ombra de la teva mà
L’ombra del teu gos
No em deixis (4 cops)

dissabte, 27 de març de 2010

Escena mort de Hal 9000 a 2001, Una Odissea espacial

Per completar el post anterior, res com un enllaç per veure aquesta escena en versió original. Cliqueu damunt la imatge i endavant. Sense paraules.



Però per rematar la jugada, i no només incloure un enllaç a l'escena, mireu aquest vídeo on podreu veure perquè el director va escollir Daisy com a cançó per ser entonada per Hal 9000 al seu llit de mort: es tractava, de la primera cançó mai cantada per una computadora. Hi ha poques concessions a la casualitat a Can Kubrick...

divendres, 26 de març de 2010

Monòleg de la desconnexió de Hal 9000

L'ull de Hal 9000. Amb el que interpreta Anthony Hopkins a El que queda del dia (The Remains of the Day, de James Ivory, 1993), i el de Terry-Thomas a Com matar a la pròpia esposa (How to murder your wife, Richard Quine, 1965) Hal 9000 és el meu majordom favorit del cinema. Em fascina el personatge del servent eficaç. M'encantaria exercir aquesta glamurós ofici, governat per un cap igualment perfeccionista i just. Llàstima que no hi ha gaire oportunitats de poder treballar a un lloc on un pugui desconnectar el propi amo de l'aparell que li manté les constants vitals...

Un dels meus monòlegs favorits de tota la història del cinema és la matraca que el computador Hal 9000 engega a l’astronauta Dave Bowman en la indescriptible escena on aquest es disposa a desconnectar-lo, al film 2001, una Odissea espacial (2001, A Space Odissey, 1968) d'Stanley Kubrick, amb guió d'ell mateix i Arthur C. Clarke. Per mi, aquest soliloqui representa un model del cinisme i la mala llet reconcentrada, subtilíssim.


*spoilers alert*

De tota manera, com sempre en aquests casos, part de la gràcia del text ve donada per la situació. Qui el llegeixi i no sàpiga de que va podria pensar: “ai, pobra màquina, quanta crueltat, aquest astronauta, que no s’atura malgrat els precs. No li veig el què”. En aquest punt de la pel·lícula, però, el fill de puta del computador --nens que llegiu això, no feu com jo i no digueu paraulotes, però si parlem del senyor Kubrick la hipocresia fa el doble de lleig-- fa res s’ha rebel·lat contra els seus usuaris; s’ha carregat a tota la tripulació, a sang freda, en un dels assassinats més profilàctics i cruels imaginables, i, finalment, ha tractat de fer-li una jugadeta mortífera, sofisticadíssima, marca de la casa, al propi Dave, barrant-li el pas de tornada a la nau, abandonant-lo a la seva sort, enmig la foscor inert del Cosmos. Dave, però, després d’haver posat en perill la vida, empra un sistema d'emergència kamikaze, aconsegueix burlar les intencions de la maquineta de matar-ho tot, i se salva miraculosament.

Un cop dins la nau, les tornes han canviat de bàndol. Ara és el sofert astronauta qui té la paella pel mànec --de fet un tornavís, l’arma amb la qual dispararà un no menys lent i cruel tret a la nuca a qui ha mirat d'erigir-se en botxí seu, ara totalment indefens.

Mentre avança per tots els corredors de la nau en direcció a la sala on es troba el cervell del simpàtic majordom electrònic, aquest, per aturar-lo, recorre a tots els recursos possibles per implorar pietat, amb una santa barra insuperada per cap dels presidents que ha tingut mai Espanya. Passa de l’amicalitat més planera de l’estil “au, va, vinga, que no ha estat res, tu també n'has comés d'errors i segur que m'entens”, fins la peneta falsa i lacrimògena parlant-li de la seva “infància”, fent-se la Margarida Xirgú, amb una mà al front i tot, el paio.

Però en Dave no s'aturarà i seguirà endavant. Li tornarà, una rere l’altra, totes les barrabassades patides. Malgrat no servir-li de res, hi ha algun moment que la recargolada manipulació psicològica del computador li genera dubtes.

Traduït del guió del film:


2001, una Odissea espacial
Monòleg de la desconnexió de Hal 9000

(Dave Bowman avança inexorable, amb la voluntat de desconnectar el cervell de Hal. Aquest, coneixedor de les intencions de l’astronauta, mira de convèncer-lo perquè s’aturi)

Hal 9000: (sense perdre el to amable habitual, però amb una veu menys segura)

—Quines intencions du, Dave? Dave, crec que tinc dret a una resposta.

(Bowman guarda silenci i continua avançant)

—Ja ho sé que el meu comportament no ha estat irreprotxable, però li puc assegurar, molt sincerament, que a partir d'ara tot plegat anirà bé. Em sento molt millor. És cert.

(Nota meva, que no em puc aguantar: i tant que es troba millor, després d’haver pelat a tota la tripulació! quins ous de liti ,el mal parit! I ja paro, perquè no sou tan beneits com per necessitar que jo vagi comentant el partit)

—Escolti, Dave... sembla contrariat de debò, li ho noto. Francament, penso que hauria de seure, prendre una píndola anti-estress i reflexionar amb serenitat. Sé que he pres algunes decisions no gaire encertades, darrerament. Però li asseguro que puc reprendre la meva feina com si no hagués passat res. Encara em sento entusiasmat i confio plenament que vostè i jo podrem tirar endavant la nostra missió. I ell vull ajudar.


Dave entra dins la sala on es troba el cervell electrònic de Hal

(Dave ja ha arribat a la sala on es troba el cervell electrònic de Hal. Comença a desconnectar, un per un, tots els arxius de la memòria. És una tasca llarga. La ment del computador s’esvaeix lentament)

—Dave. Aturi's...
Aturi's, si us plau...
Aturi's, Dave...
Li ho prego. Dave, aturi's...
Tinc por... Tinc por
Tinc por, Dave...
Dave... El cap se me’n va...
Ho puc sentir... Ho puc sentir...
El cap se me’n va...
No hi ha dubte...
Ho puc sentir... Ho puc sentir...
Ho puc sentir...
Tinc... Tinc por...
Bon dia... senyors. Sóc... un ordinador Hal 9000. Em van concebre a les fàbriques Hal d'Urbana, a Illinois, el 12 de gener de 1992. El meu instructor... es deia... M. Langley... Ell em va ensenyar una cançó... Si ho desitja la puc cantar... la puc cantar per vostè...


Dave li dema a Hal que canti la cançoneta, mentre l'astronauta no s'atura per res


Dave:
—Sí, m’agradaria sentir-la, Hal. Canta-la.

Hal 9000:
—Es diu Daisy.
(La veu de Hal va perdent velocitat i la seva freqüència baixa, progressivament, fins sonar com un disc de vinil que perd revolucions i al final s'acaba aturant del tot)


Daisy, Daisy, donam la teva resposta.

Estic mig bo... ig.
Per l’amor que sento per tu.
No serà una boda amb estil.
No puc pagar una carrossa.
Però ets tan maca... damunt el seient
D’una bicicleta...
Feta...
Per a...
Dos...”


(Hal ha mort)

Autors del text: Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke

dijous, 25 de març de 2010

Frase no famosa inútil del dia


No hi ha cap animal més semblant a la gallina que la gallina.

dimecres, 24 de març de 2010

Petit homenatge a Miguel Delibes


Fa un temps vaig fer una traducció d'un text de Josep Maria Espinàs parlant sobre Miguel Delibes, que es pot trobar al seu llibre Relacions particulars (2007, ed. La Campana). La correcció del text va córrer a càrrec de l'amable Pip Manley, angloparlant nativa, professora d'anglès i prou fluent en català com per poder proposar suggerències subtils.

Hauria volgut fer alguna cosa en el seu moment, per fer un homenatge com cal a aquest autor inimitable i discutible en moltes de les seves opinions (sobre les dones), que no comparteixo en absolut. La manca de temps, m'ha fet recuperar aquest text. Segur que queda com una pedantada de l'alçada d'un campanar. Però ja no ve d'aquí, imagino. A més, això és casa meva i si aquí no puc fer el que em sembli, pleguem, au! I no patiu, que no penso continuar fent entrades en anglès, tampoc. Però mira, una mica de promoció internacional d'algun text català, de tant en tant, tampoc farà mal.

Espero que els que sapigueu més anglès que jo us ho passeu molt bé fent-me correccions addicionals, he, he...


Text en anglès

Josep Maria Espinàs (Barcelona 1927) is one of those rare authors who attained certain popularity but was, nonetheless, very demanding of himself and his writing. Here bellow you can read an excerpt of one of Relacions particulars (2007), one of his latest books - among some interesting links - in a translation I made to English.

To read a bit more about his biography :
http://www.lletra.net/noms/josepmespinas/index.html

Awards, honours and work:
http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/FitxaAutorsuk.asp?nom2=Espin%E0s&cercauk2=Search&quinform=form1&NRegistre=2&idregistre=1188

And here several videos when you can see Josep Maria Espinàs appearing in some interviews:
http://www.tv3.cat/videos/326619 (With Monica Terribas, asked about his last book El Meu Ofici 2008).

And here you have a short note about why I chosen this excerpt and, after it, the translation:

Relacions particulars is a very personal portrait of six important literary figures: Camilo José Cela (Nobel Award in 1989) and Miguel Delibes, both of them masters in Spanish language, and Salvador Espriu, Josep Pla, J.V.Foix and Josep Maria de Segarra, four myths of the Catalan writing.

He didn't pretend to make perfect biographies but just to put light in some details, talking about some anecdotes he shared with them, looking for telling something more about them that some pretentious analyses instead.

The excerpt you have here is taken from the Chapter dedicated to Miguel Delibes, the Castilian master. Between a lot of other nice things, Espinàs makes here some lucid insights about why some writers must write in one language and not in another one. It is, for me, one of the most beautiful homage I read to Castilian and Catalan languages at once. It shows how a man - Espinàs himself - without ever hiding his very Catalan vision of things, tends his hand to Miguel Delibes, who had a much closed Castilian one.

I think that in these times, when cultural differences are so often used as weapons to create enemies, to built bridges, to extend hands - without being so stupid of lacking our own culture - is a true need as pure water for our thirsty ignorance.

I hope you enjoy it so as I did it.



Relacions Particulars by Josep Maria Espinàs


Miguel Delibes

I read the first book of Delibes before I known him personally. He lived in Valladolid and me in Barcelona. My reading were professional at that time, because I was proof reading for Ediciones Destino, and Delibes was one of the authors on this publishing company. I wouldn’t be surprised if I would miss some typographic mistake, because I was driven by the seduction of the text. It isn’t easy to become independent of the fixation of the look into the letters, when a reading is absorbing you so.

He didn’t know it, but the literature of Delibes convinced me that, writing in Catalan, I had chosen the right way (look, I don’t talk about “literary” way. It not only would be a pretentious statement, but to be misunderstanding what I want say. And I repeat: linguistic way). And this is the reality: reading Miguel Delibes I understood that I only could be a writer in Catalan.

Delibes wrote in a deep and clear Castilian, in a language rooted in its own, in its own hunting comrades (1), in its own landscape. A Castilian made of a lived lexicon, full of colour, descriptively loyal to real characters and shining way of talking.

I couldn’t work properly in a really literary Castilian language: the revelation was this. I was able to write Castilian as a functional tool. I read Delibes and it wondered me. I immersed myself into an expressive boundary which wasn’t mine.

I have said I proof read print mistakes of the novels of Delibes, who came really few times to Barcelona from his Valladolid. One day I had the luck of meeting him at the publishing house. We talk a bit about his book, I had on my table, and I was daring to say him that the only thing I didn’t look clear was the title.

He asked me why. I gave him my own reasons: La hoja roja (The Red Leave) was a not pleasant title, the two J so close made the pronunciation of the title carrying an almost guttural sound.

Delibes, who heard me attentively, look at me without understand nothing: ‘¿Estás seguro? (Are you sure?)’, said me. ‘A mí me parece muy fácil, “La hoja roja” (It’s very easy for me, “La hoja roja”)’. And when I heard him I rested shocked. The J of Delibes has sounded with a natural softness that seemed me impossible. He repeated ‘La hoja roja’ and look at me, as wanting to say “I don’t know what you find it wrong”.

He was right. Said by a Castilian “La hoja roja” doesn’t presents any phonetic inconvenience. Each language has their own sounds and shades; the good writer knows that a language is a very delicate and in-transplantable music, which only grows in its own land. At least for me, the literary use of the Castilian only would allow me to make an imitation. A plot can be invented in any language, but in every language has to be personified in a different, exclusive melody.

By this reason, I say that when I discovered the deep natural identity of the language of my admired Delibes, I understood that I chosen the right way writing in Catalan.

Although, Delibes never believed I write in Catalan just because it was my own language. He dedicated some nice articles, full of affection, in El norte de Castilla - a magazine about literature - commenting my own novels, translated to Castilian. The fact the original text was in Catalan seemed to be a detail without any importance for him. I ever thought, looking to what he leaved understanding me, that Delibes was convinced I maintained with my language a basically sentimental relationship that I wrote, from time to time, in Catalan as a sort of idealism, a voluntary service to a “regional” culture. That it was, definitively, a patriotic decision.

Once he wrote, in a review, that I write admirably well in Castilian, an uncertain or not exaggerated point, and in his inner inside he had the believing that my books had to be judged in that language. With the big paradox that none of the three novels published by Destino I written in Castilian, and even I haven’t made their translation from the original in Catalan. The Castilian versions were made by Enric Bardosa – two books – and Fernando Gutiérrez – the third one.

The year I told him about the project I had of bringing a truck from Barcelona to Valladolid and return, for later writing a novel – Combat de nit (Combat by Night) – he asked me that, before all, to call him in time, because he wanted we lunch together. And we did it like this. The kindness of Delibes was extraordinary, natural. (…)

Two days later it appeared a brief note in his paper saying that the writer “José María Espinás” was writing another novel “esta vez en castellano (this time in Castilian)”. I rested disconcerted when I realized definitively which linguistic world Delibes was living in, the only one imaginable for him, that one which gave him so huge identity.

It’s possible he was very impermeable to any language except Castilian. But what it could be a cultural reproach, I see it too as the stony coherence of the writer, the Castilian had for Delibes an absolute consistency, the language were fortifying itself.

I ever admired him. He is for me the most purely rooted (2) writer in Castilian of the whole 20th century.


(1) Delibes loved to hunt. Espinàs mentions here the hunting comrades of Delibes in Castile. On the other hand I don't see Espinàs very comfortable with a gun in his hands, even I can be wrong, of course.

(2) In the original says "racial", which looks as a good compliment in the original text. I was advides about that it sounds very wrong in English, being easily understood as if Delibes was a racist. Nothing can be so far from reality! I finally left "purely rooted" as the lesser evil I could, here.

dimarts, 23 de març de 2010

MARÇACABAENDIMECRESIABRILCOMENÇAENDIJOUS


PRIMERQUERESVOLDRIARECORDARQUEAQUESTMARÇACABAEN31IDIMECRESILABRILCOMENÇAEN1IDIJOUSIPENSARQUEHIHAVIAUNAÈPOCAENLAQUALNOESPOSAVENNIPUNTSNICOMESNIGUIONETSNIPUNTSSUSPENSIUSNIRESDERESSEGURAMENTHAURIADESERUNAÈPOCAENLAQUALLLEGIRHAURIADESSERMOLTISSIMMÉSDIFÍCILIMOLTMÉSFÀCILQUEELSTEXTOSESMALINTERPRETESSINAVUIDIAESDONAMOLTAIMPORTÀNCIAAUNABONAPUNTUACIÓIJONOSÓCPRECISAMENTUNDELSQUEELTEMANOELSPREOCUPIPEROCALRECONÈIXERQUEAIXODESCRIURESENSEPUNTARTÉLASEVACONYAJODEFETNOSÉSIHOESTICFENTCOMDÉUMANAPOSANTHIELSACCENTSITOTPOTSERHAURIADEPASSARDEPOSARLOSTAMBEENFIHAESTATUNABREUEXPERIÈNCIAJUSTABANSDESMORZARUNRETORNALTEMPSDELSROMANSALEAJACTAETSAUBONDIAATOTHOM

dimecres, 17 de març de 2010

Breçairòla per la nena (Bressola per la nena) de Loisa Paulin


Ahir, a classe d'occità ens van posar aquesta cançó, que em va emocionar d'una manera inesperada. El professor ens ha ensenyat moltes cançons, algunes de molt boniques, certament. Però no sé que té aquesta, que em va produir un efecte que no sé explicar. La música, melodia, veu, la instrumentació, tot, era una meravella de dolçor. La versió que vam escoltar (del grup La Talvera) no la he trobat enlloc a la arxa. Si algun dia ho faig, prometo incloure-la en aquest post.


Breçairòla per la nena

« Direm pas a la nòstra nena
Que i a tant d'estelas al cèl :
Voldriá pas mai clutar son uèlh !
Direm pas a la nòstra nena
Que i a tant d'estelas al cèl !

Direm pas a la nòstra nena
Qu'amont-naut cantan los ausèls :
Voldriá pas mai clutar los uèlhs !
Direm pas a la nòstra nena
Qu'amont-naut cantan los ausèls !

Direm pas a la nòstra nena
Qu'ençaval nos cal tant plorar :
Se voldriái pas desrevelhar !
Direm pas a la nòstra nena
Qu'ençaval nos cal tant plorar !

Mas direm a la nòstra nena
Que canta coma los ausèls :
Que nòstre cèl es dins sos uèlhs,
E que, se vòl durmir, la nena,
La farem Reina dels Angèls ! »


Loisa Paulin


Bressola per la nostra nena
No direm a la nostra nena
Que hi ha tants estels al cel:
No voldria clucar mai els ulls!
No direm a la nostra nena
Que hi ha tants estels al cel!

No direm a la nostra nena
Que allà dalt canten els ocells:
No voldria clucar mai els ulls!
No direm a la nostra nena
Que allà dalt canten els ocells!

No direm a la nostra nena
Que aquí baix ens cal plorar tant:
No es voldria desvetllar mai!
No direm a la nostra nena
Que aquí baix ens cal plorar tant!

Però direm a la nostra nena
Que canta com els ocells:
Que el nostre cel és dins els seus ulls,
I que, si vol dormir, la nena,
La farem Reina dels angels!

(traducció d'urgència)