Els cignes de la Platja Sant Sebastià de Sitges

ELS CIGNES DE LA PLATJA SANT SEBASTIÀ DE SITGES

Ja fa un parell o tres de setmanes que, cada dia pel matí, per la platja sant Sebastià de Sitges s'hi poden veure tres cignes. Sorprèn veure aquells sumptuosos palmípedes passejant la seva majestat per aquest indret en principi tan poc preparat per a unes aus d'aigua dolça. La seva presència, no cal dir-ho, provoca l'afluència de curiosos de tota mena. Hi ha qui aprofita per fotografiar-los (jo mateix), qui els dóna pa i galetes i qui simplement s'hi acosta per admirar-los.

Com sempre que es produeix un espectacle natural impresvist, els espectadors casuals aprofiten per comentar la jugada. La excepcionalitat del fet ajuda a trencar la barrera que normalment s'alça entre desconeguts.

--Diuen que els ha portat algú amb un camió i els ha abandonat...

--No, venen pel matí perquè volen. Cap el vespre tornen a la riera del camp de golf. És on acostumen a estar-s'hi. Ho vaig llegir a l'Eco...

--Pobres bèsties, estan espantades...

--Doncs jo les veig molt fermes. No tenen pas cara d'estar malaltes...

--Què dòcils! És deixen acaronar i tot. Un cop, en un estany, em vaig acostar a uns i em van fúmer una picada molt forta. Una mica més i em trenquen la mà. Tenen males puces els cignes. Aquest no, però...

--I no ha vingut cap zoòleg? Què hi pensa fer l'ajuntament?...

-- Què macos...

Tothom exposa les seves conjectures. Es fan bromes. Es comenta el que es veu, somrient, amb l'admiració.

Un gos se'ls hi apropa i els borda. Els cignes, fins ara pacífics, s'hi encaren i el ca fuig esverat davant aquells estruços fantasmagòrics i incomprensibles. Des de la banda propera al baluard de Miramar, un grup de gavines es miren els nous tres reis de la platja de reüll. Se saben prínceps destronats. Ara, al costat de la magnificència de la novetat el seu volum s'afigura ridícul.

S'alena una felicitat estranya. Aquell trio de desconeguts representa un respir màgic, estrambòtic, enmig tanta angoixa, tant de soroll, tanta agressivitat coneguda. Vivim una treva en tota regla. Tothom parla amb tothom, sí, però fora pecat fer-ho de política, de la crisi, de com la passem tots a casa nostra. Durant una estona, els grans ens sentim nens i els nens exerceixen de tals.

Al final, ens allunyem, mica a mica, amb la recança de deixar enrere un somni carregat innocència, però també amb l'esperança que la màgia es pot presentar en qualsevol moment.

The Moon... Beautiful!

The Moon... Beautiful!
The Sun... Even more beautiful!

Pràcticament a aquesta ximpleria desarmant es redueix la lletra d'Oh Yeah! (1984) de Yello (1), el genial duo suïs (Dieter Meier, nascut a Zurich el 1945, lletrista, "parlador", escriptor, actor i gentleman milionari de naixença i Boris Blank, nascut a Berna el 1952, criatura grossa, alquimista del so com no n'hi ha dos al món, pallassos de guant blanc tots dos) de música electrònica carregada d'energia surrealista (on hi entra des de Wagner fins el cha-cha-chà, passant pel swing i el techno abans d'hora, en la barreja més irresistible per l'estòmac i el cervell), d'humor patafísic i una ironia saníssima, que s'en foten de Déu, sa mare i de'lls mateixos, només apte per a gourmets amb un gust tant sonat com el meu. I per què això, ara? No, no pensava dedicar una entrada a aquests dos cavallers que sempre vesteixen amb una elegància exquisida, expressament xarona, amb trajos fets a mida, i després es comporten com personatges de dibuix animat. Només passa que ahir al capvespre, en arribar de Barcelona, vaig alçar el cap i, en veure el que vaig veure, sense que jo me n'adonés, de les meva boca van sortir aquells dos versets plens de "poesia":

The Moon... Beautiful!
The Sun... Even more beautiful!...

I com que duia la càmera a sobre, doncs, clack! clack! vaig prendre aquestes fotos de definició tan baixa, mentre taralejava aquella cançó (?). Per què aquella pallassada i no una melodia més subtil, que em fes quedar millor? Per què? Perquè em sentia jove, ple de trempera, perquè m'estimo aquells dos ximples o pel que sigui, ves. A veure si haig de buscar explicacions a les coses que em fan feliç i em posen de bon humor! Bé, ja sé que m'ho faig jo solet. Perdoneu...

La Lluna... Bonica! I tant! No cal més. Amb això, com a mínim ens assegurem que no mentim. Aquest adjectiu tan obvi, tan suat, ens permet defugir tota pedanteria, tota artificialitat. M'agrada la llum que fa la Lluna plena, la pàtina blava que adquireixen totes les coses, els arbres, les cases, les muntanyes, els cotxes, com en una vinyeta nocturna d'El lotus Blau del Tintin. M'agrada la Lluna minvant, creixent, quan pel telescòpi pots estremir-te de gust en resseguir els cràters, les muntanyes, els mars que es presenten tallats per la meitat i els seus volums destaquen amb una efecte visual dramàtic que, segons com hi posis l'ull i el cervell, fa que les valls esdevinguin muntanyes i les muntanyes valls. Però què dir d'aquell filet efímer quan tot just apareix només per un parell o tres de dies, i és pot apreciar la rodonesa del satèl·lit en la semiobscuritat, a la llum grisosa que se'n diu "llum ventafocs"? No ho sé. A mi ahir em va sortir la part més arrauxada del meu esperit i només se'm va ocòrrer de dir:

The Moon... Beautiful!...

Però com continua dient aquella lletra

...The Sun... Beautiful!

perquè no ens oblidem que el sol, caram, també ho és molt de beautiful! No només del patiment i la melancolia surt la bellesa. M'hi nego! Visca el Sol i visca la Lluna! I què tingueu un molt bon cap de setmana.

(1) Per als qui no tenen ni idea de que parlo: recordeu la música de presèntació del Pasta Gansa que el Mikimoto oferia a Catalunya Ràdio a finals dels 80 començaments dels 90? Allò era The Race (1988) un tema carregat d'energia (com tots els de Yello) inspirat en la bogeria de les big bands americanes dels 40, amb una bateria de saxos disparant un riff obsessiu, la pirotècnia sònica habitual de Herr Blank i la veu de pervertit sofisticat de Herr Meier.

(2)Perquè allò cançó, cançó, no ho és ben bè. Però sigui el que sigui, li ofereixo la meva més alegre benvinguda.

Eclipse de sol parcial al 50%, Sitges, 4 de gener del 2011 (8.05h - 9.20h)

Avui, 4 de gener del 2011, des d'aquesta part de món hem pogut gaudir d'un eclipse de sol del 50% d'ocultació. L'eclipse de fet ha començat abans que el sol aparegués per l'horitzó, a les 8.19h del matí. El màxim d'ocultació ha arribat a les 8.59h (en que la lluna ha depassat el 63% del diàmetre de la corona solar) i ha acabat a les 10.18 h. Des de Sitges, malgrat el magnífic horitzó que tenim, la visibilitat del fenomen ha estat interrompuda un munt de vegades a causa dels nombrosos núvols.

Amant dels fenòmens astronòmics com sóc, no volia deixar escapar aquesta oportunitat per veure'l i deixar constància visual amb la meva modesta càmereta. Carregat amb ella, doncs, amb un senzill trípode i amb un CD com a únic filtre fotogràfic, he ordenat als meus peus que m'enfilessin al turonet que duu a la creu que separa el terme de Sitges del de Sant Pere de Ribes, i a partir de la qual comença Vallpineda, Santa Bàrbara, tot aquell territori indefinit de vinyes i urbanitzacions.

El temps no podia ser més plaent: una fresqueta suportable, ni un bri d'aire, una humitat baixa. L'únic problema me'l donaven els núvols, molt bonics per regalar-nos una sortida de sol de postal, però ja més emprenyadors per seguir el procès d'una lluna menjadora, afamada de sol. La única promiscuitat humana me la donava jo mateix, excepte a la part central del fenomen en que ja s'hi han acostat un taxista desvagat i una família armada amb ulleres especials. Aquests han estat els únics companys d'observació, que han marxat, també (una mica abans que jo), quan els núvols semblaven haver posat fi a la funció, definitivament. Un i altres hi han accedit amb cotxe i s'han mostrat molt simpàtics i educats: abans d'instal·lar-se, m'han preguntat si molestaven, quan hi havia espai de sobres i no hem feien cap nosa, pobres. El pare anava armat amb una càmara força millor que la meva i un objectiu envejable, sense arribar a l'abús, tot s'ha de dir. Se m'ha acostat i s'ha interessat pel meu truquet del CD. Per observar l'astre rei ha complert, però per realitzar les fotografies s'ha mostrat força inoperant. Amb tot, mira, he aconseguit que aquestes quatre fotos encara facin el fet.

Com ja he comentat, els núvols ho han acabat tapant tot i jo he acabat la excursió una mica abans del que tenia previst. Aquí baix teniu el resultat d'un començament de dia agradable i sense cap altra obligació. Les festes s'acaben, però...

Què passeu un bon dimarts!

Les quatre úniques fotos que valen una mica la pena de les que he fet amb el material que duia

Diverses fotos preses amb el sol visible i amb el sol ocult. En cap cas es pot apreciar l'efecte de l'eclipse (la llum solar era massa forta i cremava la imatge)

Imatge d'una posta de sol del passat novembre que ha tingut la santa barra de ficar-se allà on no li demanaven.

Abans que passés res.

Aniversari entre tombes. L'amor i la mort.

Fa pocs dies vaig patir el meu aniversari. No em feliciteu. A més, ja ha passat. Aquell dia en qüestió, a més, jo no estava per massa cerimònies, tampoc. Vaig aconseguir escapar dels vius i poder passar unes quatre hores, sol, visitant uns morts sense nom a les meves ruïnes favorites: les de l'antiga vila ibèrica, romana i medieval de Sant Miquel d'Olèrdola i la seva increïble necròpolis del Turó dels albats, anomenada així perquè la major part de les tombes pertanyen a infants tot just nascuts, pobrets.

El conjunt històric d'Olèrdola no ofereix una aparença tan espectacular com els que podem trobar, per exemple, a Tarragona, o a d'altres llocs de la geografia propera o internacional. La història que s'hi explica, la que hi ha amagada sota aquelles pedres gastades, amorosides per la gespa i les roselles, és petita, localíssima, allunyada dels grans reis i batalles que van canviar el destí dels imperis. Però són úniques. No hi ha res que se'ls pugi comparar. Una joia en exclusiva, a quatre passes de casa (només a 15 o 16 quilòmetres de Sitges). La bona dona que s'encarrega de vendre les entrades ja deu estar avorrida de veure'm-hi. Per 2€, caram! bé val la pena.

A mi, personalment, aquestes ruïnes em produeixen el mateix efecte que les de Palmira per a Valery Volney. M'agraden. M'hi sento bé. Cada cop que hi vaig retrobo unes sensacions que no sé explicar i el cap se'm reorganitza d'una manera positiva. Ja ho sé que si només pretengués posar-me tètric podria anar en línia recta al cementiri local i estalviar-me el litre i mig de gasolina que he gastat amb el meu 2cv blau en el trajecte danada i tornada. Tenim un cementiri molt bonic a Sitges, d'acord. Però ho sento, no hi trobo el mateix. Per enmig d'aquells forats al terra s'hi respiren aires de mort, sí, però també d'amor.

Avui no ens posarem didàctics, que no m'hi veig en cor. Tan sols recordarem, pels qui no ho sàpiguen, que el Turó dels albats allotja al voltant d'un centenar de tombes, excavades a la mateixa roca, amb una forma que si té algun equivalent al món, el desconec. El que es pot afirmar amb rotunditat és que no l'hi ha a les èpoques i àmbits ibèrics o medievals.

A continuació, tinc el gust de compartir amb vosaltres unes petita selecció de les fotografies d'aquell dia. Al final, he muntat un vídeo amb la totalitat de les imatges que vaig prendre, en blanc i negre i una música seriosa, que m'emociona especialment. A més, el senyor Bach sempre et fa quedar bé:



Una de les moltes tombes, plena de l'aigua i el llot de la pluja


Les roselles creixen per tot arreu: aquí humilien la part alta de la muralla


La piscina municipal o simplement una cisterna



Part de la muralla i una torre medieval, frotament restaurada

Cal reconèixer que l'antiga vila estava molt ben situada per defendre's dels enemics. El paratge és força espectacular.

La part baixa de la muralla romana. Com sempre passa en aquests casos: la part baixa de les muralles, amb pedrots descomunals és sempre romana o ibèrica (i fortament erosionada, com passa en aquest fragment) i a partir de certa altura, les pedretes més petites anuncien que arribem a la part bastida a l'Edat Mitja. Els pedaços de ciment armat anuncien l'arribada del nostre estimat segle XX

La rosella impertèrrita, enmig del que va ser un projecte urbà, ara mort

L'ermita romànica de Sant Miquel, que es pot enorgullir de tenir una porta lateral d'inspiració àrab. Una altra de les rareses que hi ha en aquest conjunt tan entremaliat

L'heroic vehicle que em duu a tot arreu, la muralla (aquí es pot apreciar millor quan s'acaba l'Edat Antiga i quan comença la Medieval) i al fons l'ermita.

L'ermita que s'amaga entre els arbres, amb unes pretensions patèticament artístiques

Un llargandaix de mides colossals que em va deixar totalment acollonit. No entenc gaire de bestiologia, però crec que aquest element no és natural del país. Si hi ha algun entés entre els lectors, agarïria un poc de llum sobre aquesta criatura antediluviana

La zona de les industries de la vila

L'ermita i el cel

Primer pla del pit i el cap d'una tomba

Mida comparativa de la meva mà i la tomba d'un dels nadons

Tres tombes més

Una altra

I aquí el vídeo. Espero que us agradi.

Haikus de Joana Navarro ( espròva d'entrada bilingüe català - occitan)

La poeta Joana Navarro

CATALÀ

Avui us ofereixo una selecció de haikus de Joana Navarro, la poeta de Riola, amb tota seguretat una de les més sensibles del panorama actual del País Valencià.

Les seves poesies desborden d'imatges molt potents, que sovint s’endinsen dins els laberints de l’enigma més misteriós. Malgrat això, sempre cerquen, pel damunt de tot, la sensualitat. Tampoc es pot dir, però, que la poeta defugi la reflexió: la seva mirada té un agut sentit analític. Sap mirar la realitat i no desaprofita aquesta do natural. Simplement, no el força. Per a aquesta mena d’aproximacions en té prou amb la seva tasca com a assagista i educadora, en les que, allà sí, hi aplica una sistemàtica rigorosa i cerebral. A les seves poesies, en canvi, qui mana és el cor, la pell. En elles hi ha, pel damunt de tot, sentiment i sensacions en estat pur.

Tot i que cultiva diversos gèneres amb envejable desimboltura —amb preferència pels poemes de rima lliure— la Joana ha excel·lit, entre d’altres, en l’exigent i perillós àmbit de l'haiku. En aquests petites composicions, la poeta ha demostrat que es pot ser occidental de cap a peus —amb el que comporta haver mamat de la tradició romàntica del jo que viu intensament, i filtra tot el que l’envolta amb fogositat— i alhora respectuosa tant amb la cotilla tècnica com espiritual d’aquesta tradició tan oriental.

En la mostra que us ofereixo hi trobareu haikus de diverses èpoques. Tots van acompanyats de la corresponent traducció que jo mateix he gosat de fer a l’occità.

Espero que aquestes petites joies us alegrin el dia i que les meves versions no se us amarguin el cafè. Pel que fa a l’autora, tinc l’honor d’haver rebut el seu encoratjador permís per tirar endavant amb el meu atreviment. En canvi, però, pels aspectes purament tècnics i lingüístics espero amb candeletes la opinió dels occitanoparlants que, per cert, ja en tinc alguna, i força culta! (I si us plau, sigues exigent, no et deixis estovar per aquest matusser intent d'adulació prèvia)

Bon cap de setmana!

OCCITÀN

Vos ofrissi uèi una seleccion de haikus de Joana Navarro, la poèta de Riola, amb tota seguretat una de las mai sensiblas del panorama actual del País Valencian.

Las siás poesias desbòrdan d'images fòrça potentes, que sovent s’endintran dins los laberintes de l’enigma mai misteriós. Malgrat aiçò, cercan totjorn, sustot, la sensualitat. Se pòt tanpauc dire que la poèta defugisca la reflexión : lo sieu agach a un agut sens analític. Sap gardar la realitat e desaprofita pas aquel don natural. Simplament, lo força pas. Per aquela sòrta d’aproximacions n'a pro amb lo sieu prètzfach coma enssagista e educadora, en las que, ailà òc, i aplica una sistematica rigorosa e cerebral. A las siás poesias, per contra, qui comanda es lo còr, la pèl. En elas i a, pel sus tot, sentiment e sensacions dins estat pur.

Malgrat que cultiva de divèrses genres amb envejable desinvoltura - amb preferéncia pels poèmas de rima liure - la Joana a excellit, entre d’autra, en l’exigent e perilhos domeni de l’haiku. En aquelas pichonas composicions, lo poèta a demostrat que se pòt èsser occidental de cap a pès - amb çò que compòrta aver popat de la tradicion romantica de l'ieu que viu intensament, e filtra tot çò que l’environa amb fòga - e a l'encòp respectuosa tant amb la cotilla tecnica cossí esperitala d’aquela tradicion tan orientala.

En la mòstra que vos ofrissi i trobaretz haikus de divèrsas epòcas. Totes van acompanhats de la correspondenta revirada qu'ieu meteis ai gausat de far a l’occitana.

Esperi qu'aquelas pichonas jòias vos alegren lo jorn e que las miás versions vos amaren pas lo cafè. Per çò qu'es de l’autora, ai l’onor d’aver recebut lo sieu encorajant permís per avançar amb lo mieua ausardariá. Per contra, mas, pels aspèctes purament tecnics e lingüistics espèri amb impaciéncia l'opinion dels occitanoparlants que, per cèrt, n'ai ja qualqu'una, e força culta ! ( E se vos plai, siás exigent, te daisses pas estovar per aquel mascanhaire assag de adulacion prealabla )

Bona dimenjada !

Voltege el record - Voltegi lo remembre

Voltege el record
i amb tristor a les pupil·les,
m'emporte el camí.

Voltegi lo remembre

e amb tristor a las pupillas,

m'empòrti lo camin.

Cercant noves flors - Cercant novas flors

Cercant noves flors
ja se'n va la papallona.
Vol i laberint.

Cercant nòvas flors
se'n va ja la parpalhòla.
Vòl e laberint.

Quan tot sembla oscur - Quand tot sembla escur

(a Helena Bonals)

Quan tot es fa fosc,
les gavines semblen versos,
el mar, poesia.

Quand tot se fa escur,
las gavianòlas semblan vèrses,
la mar, poesia.



Quina meravella! - Quela meravilha!

Quina meravella!
amb les fulles, la tardor
clama al vent l'enyor.

Quela meravilha!
Amb las fuèlhas, la tardor
clama al vent la languisson.




Dormitar despert - S'endormir despèrt

Dormitar despert,
i amb els ulls entreoberts
quedar-se-hi per sempre.

S’endormir despèrt,
e amb los uèlhs entreoberts
demorar-s’i per totjorn.





Somnio els teus ulls - Somii los teus uèlhs

Somnio els teus ulls,
tan llunyans i tan presents.
Sento que són meus.

Sónii los tieus uèlhs,
tan alunhats e tan presents.
Senti que son mieus.



Núvols de cotó - Nívols de coton

Núvols de cotó
embolcallen somnis blancs.
Secrets musicals.

Nívols de coton
emborrassan de sòns blancs.
Secrèts musicales.



Puc mirar-te als ulls - Pòdi te gardar als uèlhs

Puc mirar-te als ulls

on sempre he vist el cel

i trobar l'infern.

Pòdi te gardar als uèlhs

ont ai totjorn vist lo cèl

e tobar lo lunfèrn.

Sota un blau intens - Jos un blau intens

Sota un blau intens
ni la més lleugera brisa
s'adorm en el temps.

Jos un blau intens
ni la mai leugièra brisa
s'endormís en lo temps.



Fins i tot el vent - Quitament lo vent

Fins i tot el vent
d'aquest isolat desert,
acarona un so.

Quitament lo vent
d'aquel isolat desèrt,
amiga un son.



Quan la tarda esdevé boirosa... - Quand la serada ven neblada...

Quan la tarda esdevé boirosa
i el núvols em porten tempesta,
escolte un clar de lluna.

Quand la serada ven neblada
e los nívols me pòrtan tempèsta,
escoti un clar de luna.



Amb el silenci - Amb lo silenci

Amb el silenci
cante veus de comiat.
Conhort banal.

Amb lo silenci
canti voses de comjat.
Conòrt banal.

Als ulls de la nit - Als uèlhs de la nuèch

Als ulls de la nit,
entre els clars de lluna,
tremola una fulla.

Als uèlhs de la nuèch,
entre clares de luna,
tremòla una fuèlha.

(Totes les fotografies són meves, au!)