Gesualdo Bufalino davant l'estàtua d'un matxoMentre preparem teca apta pels lectors agosarats, sobrats de temps, o directament masoquistes (endavant companys, vosaltres sou els millors!), avui us convido a assaborir una petita mostra d'aforismes del sicilià Gesualdo Bufalino (1920-1996). Ens trobem davant un escriptor "humit", com a ell li agradava dir, per distingir-se dels qui considerava "secs". Què volia dir amb això? No ho sé. En qualsevol cas, llegiu-lo. Val la pena.
Tot i que de jove ja havia guanyat algun premi de poesia, Bufalino representa un cas extrem d'autor de publicació tardívola: Diceria dell'untore (La perorata de l'empestat), el seu primer llibre, va sortir el 1981, quan tot just s'acabava de jubilar, amb més de seixanta anys. A partir d'aquell moment va començar una carrera fulgurant, amb premis i tot. Va conrear narrativa, poesia, assaig, així com aforismes espatarrants.
Els que dissemino aquí sota apareixen a clàssics seus com Il Malpensante, lunario dell'ano que fu (El malpensat) o Bluff di parole (El bluff de les paraules).
Buona sera amici.
Aforismes de Gesualdo Bufalino
Si Déu existeix, qui és? Si no existeix, qui som?
Un suïcida no és més que un impacient.
I si Déu hagués inventat la mort per fer-se perdonar la vida?
Déu és millor del que sembla, la Creació no li fa justícia.
Els optimistes són la claca de Déu.
De vegades em sembla que per un minut em sento feliç. No ens alarmem: és cosa d’un moment i passa.
L'amor, en la majoria dels casos, és només una garantia de préstecs.
Que una idea estigui regada per sang de màrtirs no vol dir que sigui menys estúpida que una altra.
La meitat de mi no suporta l'altra i cerca aliats.
Com s'ha de fer per estimar-se visquent amb un mateix vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre?
Un beneit que calla és la persona més adorable del món.
Un sociòleg és un individu que va a un partit de futbol a mirar els espectadors.
