dilluns, 18 de desembre del 2017

La lenga de la lebre (faula) i Catalonha serà liura (poema), en occità, de Patricia Pallier



Patricia Pallier és una molt bona amiga, experta i activista occitana, que ha treballat per a l'Institut Occità de l'Aveyron, ha col·laborat i escrit nombrosos llibres que recullen el passat de les terres occitanes i fins i tot va arribar a tenir una intensa activitat política. Fa poc em va fer honorar fent-me arribar aquesta petita fàbula, escrita en el més pur estil de les rondalles tradicionals, en l'original en occità i la traducció que ella mateixa va fer, en francès. En el poc temps que tenia, m'he encarregat de fer la traducció al català i al castellà, el millor que he pogut (de segur que podrien ser molt més acurades: qualsevol suggeriment positiu serà benvingut). Com a propina, na Patricia em va regalar Catalonha serà liura (Catalunya serà lliure), el vers que incloc al final, a l'estil dels texts de les auques, que perfectament es podria subtitular L'auca de del 155, feta des de la solidaritat més sincera cap el nostre poble que en aquests moments està vivint un autèntic drama. L'haig de traduir al català, però realment ja no em queden energies. Llegeiu-lo. Oi que s'entén? 
El mínim que podia fer és fer pública aquesta mostra d'afecte i sensibilitat tan bella, vinguda d'una gran amiga nostra occitana. Plan mercés, Patricia !




Occità  Català  Francès  Castellà

La lenga de la lèbre (Occitan)

Un còp, la lèbre sauvèt totas las autras bèstias de l’òrra Quatre-Lengas que voliá dintrar dins lor territòri. Dempuèi aquel jorn, totas las bèstias del territòri, las pichonas coma las bèlas, se metèron al servici de la lèbre. 
La lèbre decidissiá de tot : de l’emplaçament de las bolas que marcavan la debuta del territòri coma de la pastura que cadun podiá manjar o pas. Decidissiá atanben de las oras que se caliá endormir, amai se de bèstias coma la cavèca o la ratapenada estimavan mai de sortir la nuèch que non pas lo jorn. La lèbre ne metèt quauqu’unas a la seguretat nuechenca del territòri, sai que per mai d’eficacitat… 
La lèbre sortissiá pas gaire de son jaç. Aviá talament de servidors que se fasiá pas tròp de pessaments pel bon anar de son territòri. De tot biais, son jaç èra talament polit que vesiá pas per de qué se seriá anada passejar endacòm mai… 
Cada dimècres matin, una bèstia de cada raça veniá trobar la lèbre per li far lo retrach de la vida dins cada canton del territòri. Aital, de son jaç, la lèbre sabiá tot. 
Coma governava totas las bèstias del territòri, la lèbre aviá decidit que cada bèstia deviá parlar sa lenga a ela, e pas qu’aquela. 
Foguèt un pauc complicat, a la debuta… Los lapins s’i metèron pro aisidament mas, per una agaça o una sèrp, foguèt mai dificil… Fin finala, a dire d’emplastres, de petoirals e de tanadas als pichons de cada raça, tant de la part dels ensenhaires mandats pel governament que dels quites parents dels pichons, cadun arribèt a parlar la lenga de la lèbre. Èra talament mai aisit quand un eriç rescontrava un cagaròl, quand un rainald crosava un perdigal o quand una loira saludava una trocha ! 
Pichon a pichon, lo tais oblidèt que sos parents avián parlada la lenga dels taisses. La tartana oblidèt que sos parents avián parlada la lenga de las tartanas. 
Lo gag se’n cresiá talament de parlar la lenga de la lèbre que becava violentament lo cap del prumièr que daissava escapar un mòt dins una autra lenga. 
Pasmens, una pichòta bèstia arribava pas a daissar escanar sa polida lenga : lo grelh. De qué semblavan, ara, las nuèches d’estiu cantadas dins la lenga de la lèbre ? Non, non, s’endeveniá pas… Alara, dins sa tuta, de rescondons, lo grelh contunhava d’ensenhar la lenga dels grelhs a sos grelhons pichons. 
Una nuèch, una granolha passèt al ras de la tuta del grelh e ausiguèt que s’i cantava dins una autra lenga que dins la lenga de la lèbre. La paura ela, sabiá pas pus que sos grands avián cantat dins la lenga de las granolhas… S’afanèt per o anar contar al grapald. Aquel li aconselhèt de se mainar de sos afars e de se’n tornar cantar dins son pesquièr. Çò que faguèt, moqueta. 
Aquela annada, dins l’espelida novèla dels grelhons, se’n trobèt un de mai caput encara que los autres. Èra mai qu’urós de cantar dins la lenga de sos grands e, en mai d’aquò, voliá cantar dins la lenga dels grelhs mas… en defòra de la tuta ! 
La grelhona sabiá ben que lo governament seriá pas gaire de biais se veniá a ausir dire que quauqu’un del territòri cantava dins una autra lenga. Aquel governament se cresiá complement a l’abric d’una provocacion coma aquela… 
Res i faguèt pas : lo grelhonet sortiguèt de sa tuta e se metèt a cantar la pus polida de las cançons d’estiu. 
Lo prumièr coblet èra pas encara acabat que la novèla s’èra ja espandida dins tota l’encontrada. Las bèstias de totas raças s’amassèron a l’entorn del grelhon que contunhèt pasmens de cantar, de tan coratjós que èra. 
La cançon acabada, un silenci pesuc tombèt sul campèstre. 
Fin finala, lo gal prenguèt la paraula : 
“As acabat de cantar dins ton patoès, rafatilh ? Vai t’encavar dins ta tuta !” 
La sauma, las aurelhas en arrièr, li respondèt que cadun fasiá coma voliá. 
Sus aquela, lo gal li escupiguèt que cadun fasiá coma voliá “dins la lenga de la lèbre”. 
Una discutida s’engatgèt entre : 
- los que disián que jamai degús aviá pas parlada una autra lenga que la lenga de la lèbre ; 
- los que tenián per la lenga unenca de la lèbre per çò que s’èran pas jamai pausada la question e que la se pausarián pas jamai ; 
- los que començavan de la se pausar, la question ; 
- e los que, sens dire res, avián pas jamai vertadièirament capitat a renegar la lenga de lors grands. 
I agèt tavèrna tota la nuèch. 
Quand lo solelh comencèt de montar dins lo cèl, las bèstias convenguèron de metre lor decision a la votacion. 
Solemnament, cada bèstia, una après l’autra, metèt son papièiron “lenga unenca” o “lengas multiplas” dins la saqueta que tenián lo can, d’un costat, e lo cat, de l’autre. 
Los mai vièlhs de l’amassada, un lop que degús sabiá pas quant de temps aviá e una èga garrèla, balhèron la resulta : 
- per la lenga unenca : 123 ; 
- per las lengas multiplas : 123. 
Cossí far ?
Tot en un còp, nòstre grelhon cantaire qu’èra a l’origina del rambalh sortiguèt de sa tuta, montèt sus l’esquina de l’ors e diguèt : 
“E lo rafatilh ? A pas lo drech de votar, lo rafatilh ?” 
Las bèstias reconeguèron que, amai s’aviá lançats los guirguilhs, aviá ben lo drech de votar coma las autras bèstias. 
E aquò faguèt 124 contra 123 ! 
Una delegacion de bèstias partiguèt trobar lo governament, anonciar la novèla a la lèbre e li notificar que, se se plegava pas a la decision presa a la majoritat dins aquela nuèch estelada ont s’ausiguèt la mai polida de las cançons d’estiu, i auriá la Revolucion. 
La lèbre metèt un moment per far responsa. Pasmens, la despacha arribèt e foguèt espintada dins cada canton del territòri. 
« La lèbre, 
ambe lo poder qu’es lo sieu, 
decidís : 
Article 1 : La lenga de la lèbre contunha d’èsser la lenga de comunicacion comuna a totas las bèstias del territòri. 
Article 2 : Cada raça de bèstias del territòri es autorizada a tornar emplegar la lenga de sos grands. 
Article 3 : Lo governament adujarà a anar cercar, en defòra del territòri, de locutors que parlarián encara una lenga escantida. 
Article 4 : Totas las lengas de las bèstias del territòri seràn ensenhadas dins las escòlas del territòri. 
Article 5 : De lengas estrangièiras al territòri se poiràn ensenhar dins las escòlas del territòri. 
Article 6 : La presenta decision serà enregistrada e comunicada pertot ont farà besonh. » 

Patricia Pallier, janvier 2017


La llengua de la llebre (Català)

Fa temps, la llebre salvà totes les altres bèsties de l'horrible Quatre-Llengües que volia entrar dins del seu territori. Des d'aquest dia, tots els animals del territori, tant els petits com els grossos, es posaren al servei de la llebre.
La llebre ho decidia tot: des de l’emplaçament de les tanques que marcaven els límits del territori a l'aliment que cadascun podia o no menjar. Decidia també l’hora a la que calia anar a dormir, tot i que bèsties com el mussol o el ratpenat s’estimaven més aviat sortir de nit que no pas de dia. La llebre escollí un petit grup per mantenir la seguretat nocturna del territori, perquè el control fos més eficaç.
La llebre sortia poc del seu cau. En veritat hi havia tants servidors que no patia gaire pel bon funcionament del seu territori. A més, el seu cau era tan bonic que no veia perquè havia d’anar a tombar d’un lloc a un altre…
Cada dimecres pel matí, un bèstia de cada raça es presentava a la llebre amb la finalitat de posar-la al dia de la vida dins cada sector del territori. Així, sense moure’s del seu cau, la llebre estava al corrent de tot.
Com que governava totes les bèsties del territori, manà que tota bèstia viva havia de parlar la llengua de les llebres, i cap altra més que aquella.
Al començament, això fou un xic complicat… Els conills s’hi adaptaren prou de pressa, però per a una garsa o una serp fou més difícil... Al cap d’un temps, a força de bufetades, plantofades al cul i correccions als petits de cada raça, tant per part dels ensenyants enviats pel govern com dels mateixos pares dels menuts, tots arribaren a parlar la llengua de la llebre. De segur, tot reeixia més quan un eriçó es trobava un caragol, quan una guineu es creuava amb una perdiu o quan una llúdriga saludava una truita!
A poc a poc, el teixó oblidà que els seus pares havien parlat la llengua dels teixons. El voltor que els seus pares havien parlat la llengua dels voltors. El gaig s’enorgullia tant de parlar la llengua de la llebre que picava violentament amb el bec el cap del primer que deixava escapar un mot en una altra llengua.
Amb tot, hi havia un animaló no volia pas deixar morir la seva bonica llengua: el grill: Què semblarien, ara, les nits d’estiu cantades en la llengua de la llebre? No, no, no se’n sabia avenir… Aleshores, dins el seu forat, d’amagatotis, el grill continuava ensenyant la llengua dels grills als seus petits grills.
Una nit, una granota passà prop del forat del grill i va sentir que s'hi cantava en una llengua que no era la llengua de la llebre. La pobra, ni tan sols sabia que els seus ancestres havien cantat en la llengua de les granotes... La granota s’afanyà a explicar-ho al gripau. Aquest l’aconsellà d'ocupar-se dels seus afers i que se n’anés a raucar al seu estany. I això és el que feu, avergonyida.
Aquell any, de la nova ovada de grills en sortí un de més tossut que els altres. Se sentia tant feliç de cantar en la llengua dels seus ancestres que volia cantar en la llengua dels grills però... fora del forat!
La mare grill sabia molt bé que al govern no li faria gaire gràcia d’assabentar-se que algú del territori cantava en una altra llengua. El govern no es podia ni imaginar una provocació com aquella... No hi havia res a fer: el petit grill sortí del forat i es posà a cantar la més bonica de les cançons d’estiu.
Encara no havia acabat la primera tornada que la notícia ja s’havia escampat per tota la contrada. Les bèsties de totes races es congregaren al voltant del petit grill que no parava de cantar, de tan coratjós com era.
Un cop la cançó acabada, un pesat silenci s’abaté per tot el camp. 
Finalment, el gall prengué la paraula:
“Ja has acabat de cantar en el teva xerrameca de pagesot, caganiu? Torna-te’n al teu forat!”
L'ase, orelles enrere, li respongué que cadascú podia fer el que volia. 
Davant d’allò, El gall escopí que cadascú podia fer el que volia “però en la llengua de la llebre”.
S’engegà una discussió entre:
- els que deien que mai ningú no havia parlat una altra llengua que la llebre;
- els que eren a favor de la llengua única de la llebre, però que mai no s’havien preguntat el per què ni mai s’ho pensaven preguntar;
- els que començaven a fer-se-la, la pregunta;
- i els que, sense dir res, no havien mai realment renegat de la llengua dels seus avantpassats;
La discussió durà tota la nit.
Quan el sol començà a grimpar cel amunt, les bèsties acordaren de sotmetre la seva decisió al vot.
De forma solemne, cada bèstia, l'una rere l'altra, posaren la seva papereta “llengua única” o “llengües múltiples” a dins el sac que sostenien el gos, d'un costat, i el gat, de l'altre.
Els més vells de l'assemblea, un llop, del qual ningú sabia quants anys tenia, i una euga garrella, anunciaren el resultat:
- per la llengua única : 123 ;
- per les llengües múltiples : 123.
Què fer?
Tot d’un cop, el nostre grill cantaire, que era a l’origen de la commoció general, sortí del seu forat, grimpà damunt l’esquena de l’ós i digué :
“I el petitó? No té pas dret a votar, el petitó?”
Les bèsties reconegueren que, encara que ell havia provocat les hostilitats, tenia tant de dret a votar com les altres bèsties.
I això donà 124 contra 123!
Una delegació de bèsties partí per trobar el govern, anunciar la notícia a la llebre i notificar-li que, si no s’avenia pas a la decisió presa per la majoria, en aquella nit estelada en la qual s’havia sentit la més bonica de les cançons d'estiu, hi hauria la Revolució.
La llebre trigà un moment a donar la resposta. De tota manera el ban arribà i fou penjat a cada cantó del territori.
.«La llebre,
amb el poder que li pertoca,
decideix: 
Article 1: La llengua de la llebre continua sent la llengua de comunicació comuna per a totes les bèsties del territori.
Article 2: Cada raça de bèsties del territori queda autoritzada a tornar a emprar la llengua dels seus ancestres.
Article 3: El govern fomentarà a la recerca, fins i tot de fora del territori, de parlants que encara parlin una llengua extingida.
Article 4: Totes les llengües de les bèsties del territori s’ensenyaran a les escoles del territori.
Article 5: Les llengües estrangeres al territori es podran ensenyar a les escoles del territori.
Article 6: La present decisió quedarà enregistrada i serà comunicada per tot arreu on calgui»

Patricia Pallier, janvier 2017



La langue du lièvre (Français)

Un jour, le lièvre sauva tous les autres animaux de l’horrible Quatre-Langues qui voulait entrer dans leur territoire. Depuis ce jour, tous les animaux du territoire, les petits comme les gros, se mirent au service du lièvre.
Le lièvre décidait de tout : de l’emplacement des limites du territoire à la nourriture que chacun pouvait manger ou pas. Il décidait aussi des heures auxquelles il fallait s’endormir, même si des bêtes comme la chouette ou la chauve-souris préféraient sortir la nuit plutôt que le jour. Le lièvre en nomma quelques-unes à la sécurité nocturne du territoire, sans doute pour plus d’efficacité…
Le lièvre sortait peu de son gîte. Il avait tellement de serviteurs qu’il ne s’inquiétait guère pour le bon fonctionnement de son territoire. De toute façon, son gîte était tellement beau qu’il ne voyait pas l’intérêt d’aller se promener ailleurs…
Tous les mercredis matin, un représentant de chaque race d’animaux venait rencontrer le lièvre afin de lui faire état du cours de la vie dans chaque secteur du territoire. Ainsi, depuis son gîte, le lièvre était au courant de tout.
Comme il gouvernait l’ensemble des animaux du territoire, le lièvre avait décidé que toutes les races d’animaux devaient parler sa langue à lui, et seulement celle-ci. 
Au début, ce fut un peu compliqué… Les lapins s’y mirent assez facilement mais, pour une pie ou un serpent, ce fut plus difficile… Finalement, à force de gifles, de fessées et de corrections aux petits de chaque race d’animaux, autant de la part des enseignants mandatés par le gouvernement que des parents eux-mêmes, chacun parvint à parler la langue du lièvre. C’était tellement plus facile quand un hérisson rencontrait un escargot, quand un renard croisait un perdreau ou quand une loutre saluait une truite ! 
Petit à petit, le blaireau oublia que ses parents avaient parlé la langue des blaireaux. La buse oublia que ses parents avaient parlé la langue des buses.
Le geai s’enorgueillissait tellement de parler la langue du lièvre qu’il becquait violemment la tête du premier qui laissait échapper un mot dans une autre langue.
Cependant, un petit animal ne parvenait pas à laisser mourir sa belle langue : le grillon. À quoi ressemblait, à présent, les nuits d’été chantées dans la langue du lièvre ? Non, non, il n’y arrivait pas… Alors, dans son trou, en cachette, le grillon continuait à enseigner la langue des grillons à ses petits.
Une nuit, une grenouille passa près du trou du grillon et entendit qu’il s’y chantait dans une autre langue que dans la langue du lièvre. La pauvre, elle ne savait même plus que ses ancêtres avaient chanté dans la langue des grenouilles… Elle s’empressa d’aller le raconter au crapaud. Celui-ci lui conseilla de s’occuper de ses affaires et de retourner chanter dans sa mare. Ce qu’elle fit, vexée.
Cette année-là, dans la nouvelle couvée des grillons, il y en eut un qui était encore plus têtu que les autres. Non seulement il était extrêmement heureux de chanter dans la langue de ses ancêtres mais, en plus, il voulait chanter dans la langue des grillons… en dehors de son trou !
La mère du grillon savait bien que le gouvernement n’apprécierait guère d’apprendre que quelqu’un du territoire chantait dans une autre langue. Ce gouvernement se croyait totalement à l’abri d’une telle provocation…
Rien n’y fit : le petit grillon sortit de son trou et se mit à chanter la plus belle des chansons d’été.
Le premier couplet n’était pas encore terminé que la nouvelle s’était déjà répandue dans toute la contrée. Les animaux de toutes races s’attroupèrent autour du courageux grillon qui continua tout de même à chanter.
La chanson terminée, un lourd silence s’abattit sur la campagne. 
Le coq prit finalement la parole :
“Tu as terminé de chanter dans ton patois, minus ? Va te cacher dans ton trou !”
L’ânesse, les oreilles en arrière, lui répondit que chacun faisait comme il voulait.
Le coq lui répliqua que chacun faisait comme il voulait “dans la langue du lièvre”.
Un débat s’ouvrit entre :
- ceux qui disaient que personne n’avait jamais parlé une autre langue que la langue du lièvre ;
- ceux qui étaient pour la langue unique du lièvre car ils ne s’étaient jamais posé la question et qu’ils ne se la poseraient jamais ;
- ceux qui commençaient à se poser cette question ;
- et ceux qui, sans rien dire, n’avaient jamais réellement réussi à renier la langue de leurs ancêtres.
On se disputa toute la nuit.
Quand le soleil commença à monter dans le ciel, les animaux convinrent de soumettre leur décision au vote.
Solennellement, chaque animal, l’un après l’autre, mit son bulletin “langue unique” ou “langues multiples” dans le sac que tenaient le chien, d’un côté, et le chat, de l’autre.
Les plus anciens de l’assemblée, un loup dont personne ne connaissait plus l’âge et une jument boiteuse, livrèrent le résultat :
- pour la langue unique : 123 ;
- pour les langues multiples : 123.
Comment faire ?
Tout à coup, notre grillon chanteur à l’origine du remue-ménage sortit de son trou, grimpa sur le dos de l’ours et dit :
“Et le minus ? Il n’a pas le droit de voter, le minus ?”
Les animaux reconnurent que, même s’il avait lancé les hostilités, il avait autant le droit de voter que les autres animaux.
Et cela donna 124 contre 123 !
Une délégation d’animaux partit rencontrer le gouvernement, annoncer la nouvelle au lièvre et lui notifier que, s’il ne se pliait pas à la décision prise à la majorité au cours de cette nuit étoilée où l’on entendit la plus belle des chansons d’été, il y aurait la Révolution.
Le lièvre ne répondit pas immédiatement. La dépêche arriva cependant et elle fut affichée dans chaque secteur du territoire.
« Le lièvre,
par son pouvoir,
décide :
Article 1 : La langue du lièvre continue à être la langue de communication commune à tous les animaux du territoire.
Article 2 : Chaque race d’animaux du territoire est autorisée à employer à nouveau la langue de ses ancêtres.
Article 3 : Le gouvernement aidera à aller rechercher, en dehors du territoire, des locuteurs qui parleraient encore une langue éteinte.
Article 4 : Toutes les langues des animaux du territoire seront enseignées dans les écoles du territoire.
Article 5 : Des langues étrangères au territoire pourront être enseignées dans les écoles du territoire.
Article 6 : La présente décision sera enregistrée et communiquée partout où elle sera utile. »

Patricia Pallier, janvier 2017




La lengua de la liebre (Castellano)

Hace ya mucho tiempo, la liebre salvó a todas las demás bestias del horrible Cuatro-Lenguas que quería entrar en su territorio. Desde ese día, todas las bestias del territorio, tanto las pequeñas como las grandes, se pusieron al servicio de la liebre.
La liebre lo decidía todo: desde el emplazamiento de las vallas que marcaban los límites del territorio al alimento que cada uno podía o no comer. Decidía también la hora a la que se tenía que ir a dormir, a pesar de que bestias como el búho o el murciélago preferían salir de noche mucho más que de día. La liebre seleccionó un pequeño grupo para mantener la seguridad nocturna del territorio, para que el control fuera más eficaz.
La liebre salía poco de su madriguera. En verdad tenía tantos servidores que no se preocupaba demasiado por el buen funcionamiento de su territorio. Además, su madriguera era tan bonita que no veía motivo por el que tuviese que ir a dar tumbos de un lugar a otro…
Cada miércoles por la mañana, un bestia de cada raza se presentaba ante la liebre con el fin de ponerla al día de como andaban las cosas en cada sector del territorio. Así, sin moverse de su madriguera, la liebre estaba al corriente de todo.
Al gobernar sobre todas las bestias del territorio, mandó que todas ellas hanlasen la lengua de las liebres, y ninguna otra más que aquella.
Al comienzo, esto fue un poco complicado… Los conejos se adaptaron bastante bien, pero para una garza o una serpiente la cosa resultaba algo más difícil... Al cabo de un tiempo, a base de bofetadas, zurras al trasero y correcciones a los pequeños de cada raza, tanto por parte de los enseñantes enviados por el gobierno como de los mismos padres de los pequeñines, todos acabaron hablando la lengua de la liebre. Desde luego, todo funcionaría mejor cuando un erizo se encontrase un caracol, cuando un zorro se cruzase con una perdiz o ¡cuando una nutria saludase una trucha!
Poco a poco, el tejón olvidó que sus padres habían hablado la lengua de los tejones. El buitre que sus padres habían hablado la lengua de los buitres. El arrendajo se enorgullecía tanto de hablar la lengua de la liebre que picaba violentamente con el pico la cabeza del primero al que se lescapase una palabra en otra lengua.
Aún y así, existía un animalito que no quería dejar morir su bonita lengua: el grillo. ¿A qué se parecerían, ahora, las noches de verano cantadas en la lengua de la liebre? No, no, no le cabía en la cabeza… Fue entonces cuando, dentro de su agujero, a escondidas, el grillo xontinuó enseñando la lengua de los grillos a sus crías.
Cierta noche, una rana pasó cerca del agujero del grillo y sintió que se cantaba en una lengua que no era la lengua de la liebre. La pobre, ni siquiera sabía que sus ancestros habían cantado en la lengua de las ranas... La rana se afanó a explicarlo al sapo. Este le aconsejó ocuparse de sus asuntos y que se fuera a croar a su estanque. Y esto es el que hizo, avergonzada.
Aquel año, con la llegada de la nueva ovada de grillos salió uno de más terco que los otros. Se sentía tant feliz de cantar en la lengua de sus ancestros que quería cantar en la lengua de los grillos pero... ¡fuera del agujero!
Mamá grillo sabía muy bien que al gobierno no le haría mucha gracia enterarse que alguien del territorio cantaba en otra lengua. El gobierno no podía ni imaginarse una provocación como aquella... No se podía hacer nada: el pequeño grillo salió del agujero y se puso a cantar la más bonita de las canciones de verano.
Todavía no había acabado el primer estribillo que la noticia ya se había esparcido por toda la comarca. Las bestias de todas razas se congregaron alrededor del pequeño grillo que no paraba de cantar, tan brioso era.
Una vez la canción terminó, un pesado silencio se abatió por todo el campo. 
Finalmente, el gallo tomó la palabra:
“¿Ya has acabado de cantar en el tu jerga de palurdo, pequeñajo? ¡Vuélvete a tu agujero!”
El asno, hechando atrás las orejas, le respondió que cada cual podía hacer lo que quisiera. 
Ante aquello, El gallo escupió que cada cual podía hacer lo que quisiera “pero en la lengua de la liebre”.
Al momento empezó una fuerte discusión entre:
- los que decían que nunca nadie había hablado otra lengua que la de la liebre.
- los que estabana favor de la lengua única de la liebre, pero que nunca se habían preguntado el por qué ni jamás se lo preguntarían.
- los que empezaban a preguntárselo.
- y los que, sin decir nada, nunca habían realmente renegado de la lengua de sus antepasados.
La discusión duró toda la noche.
Cuando el solo empezó a trepar cielo arriba, las bestias acordaron someter su decisión al voto.
De forma solemne, cada bestia, una tras otra, depositó su papeleta “lengua única” o “lenguas múltiples” adentro del saco que sostenían el perro, de un lado, y el gato, del otro.
Los más viejos de la asamblea, un lobo, del cual nadie sabía cuántos años tenía, y una yegua zamba, anunciaron el resultado :
- a favor de la lengua única : 123 ;
- a favor de las lenguas múltiples : 123.
¿Qué hacer?
De pronto, nuestro grillo cantor, protagonista del origen de la conmoción general, salió de su agujero, trepó sobre la espalda del oso y dijo :
“¿Y el pequeñajo? ¿No tiene derecho a votar, el pequeñajo?”
Las bestias reconocieron que, aunque él había provocado las hostilidades, tenía tanto derecho a votar como las demás bestias.
Y eel resultado acabó siendo de 124 contra 123!
Una delegación de las bestias partió al encuentro del gobierno, anunciar la noticia a la liebre y notificarle que, si no aceptaba la decisión tomada por la mayoría, en aquella noche estrellada en la cual se había escuchado la más bonita de las canciones de verano, tendría lugar la Revolución.
La liebre tse tomó un tiempo para dar la respuesta. A pesar de eso, al final se publicó el bando que fue colgado en todos los rincones del territorio.
.«La liebre,
con el poder que le corresponde,
decide: 
Artículo 1: La lengua de la liebre continúa siendo la lengua de comunicación común entre todas las bestias del territorio.
Artículo 2: Cada raza de bestias del territorio queda autorizada a volver a emplear la lengua de sus ancestros.
Artículo 3: El gobierno fomentará la investigación, incluso fuera del territorio, de hablantes que todavía hablen una lengua extinguida.
Artículo 4: Todas las lenguas de las bestias del territorio se enseñarán en las escuelas del territorio.
Artículo 5: Las lenguas extranjeras al territorio se podrán enseñar en las escuelas del territorio.
Artículo 6: La presente decisión quedará sellada y se anunciará por todos los lugares donde sea necesario»

Patricia Pallier, enero de 2017



divendres, 3 de novembre del 2017

dijous, 19 d’octubre del 2017

Buster Keaton i les travesses



Prenem nota de com el mestre Buster se'n surt d'un sabotatge dels seus rivals gràcies a a haver-ne sofert un d'anterior. I és que patir pegues no només no té perquè obligatòriament ser greu sinó que, combinant de la manera adequada les possibilitats d'acció que ens ofereixen, pot ser la nostra salvació. Si ets savi el rival lamentarà haver-te deixat més d'un tronc atravessat al teu camí.
(El vídeo dura menys de 30 segons i es tracta d'un gag perfecte, divertidíssim, ple de suspense i d'una dimensió profundíssima: mireu-lo!)
The General (1926) de Buster Keaton i Clyde Bruckman


dilluns, 24 d’abril del 2017

Lectura de "La Niña Gorda", de Santiago Rusiñol

La lectura col·lectiva del primer terç de La Niña Gorda de Santiago Rusiñol, per celebrar el centenari de la publicació d'aquesta obra d'un bestialisme inusitat, ahir, Sant Jordi, a l'Estudi Vidal, va ser tot un èxit. 
Organitzar aquest "petit" esdeveniment ja us puc dir que va ser, jo que ho he vist des de dins, quelquomo èpic. Jo patia perquè no moríssim d'èxit (trenta-tres persones llegint, amb els possibles acompanyants, en aquell espai tan bell, però tan petit... "ai, ai, ai, serà el caos!"). Doncs cap caos, gràcies sobretot a tots vosaltres, lectors, que vàreu tenir una disciplina marcial i, malgrat l'inevitable retard, aquest va ser inferior al que jo esperava. Sabem els esforços que molts de vosaltres vàreu fer (molts treballàveu, o teniu altres actes a tocar-tocar, alguns que us va ser impossible l'assistència ens vàreu aconseguir substituts de luxe, apart que uns quants ja havíeu oferit el vostre voluntariat lector, feia només dos dies a l'encara més bestial triple marató lectora organitzada per Josep Milan i Vinyet Panyella de L'auca del Senyor Esteve, del mateix autor, que també fa cent anys enguany, i per postres hi havia un Barça-Madrid per la tele!), però ningú va fallar. Ningú!
Vosaltres, els lectors, crescuts, inspiradíssims, disciplinadíssims (sempre hi havia la persona a punt, els torns succeint-se a una velocitat òptima) vàreu fer el miracle: l'obra va generar interès, la gent va riure de valent i es va esperverar en els moments que ho requeria. 
La Botiga de la Bel, eficaç com sempre, ens va procurar uns exemplars únics d'aquesta obra única. Bravo Bel!
Jo voldria agraïr molt epecialment l'ajut de Juzz Serrado, el musicàs que no em treia l'ull de sobre, a l'hora d'alçar o abaixar el micròfon dels lectors, tasca que jo no podia fer, ja que estava clavat a la cadira del piano. Sobre el piano, demanar disculpes per si en algun moment va sonar massa fort: des d'allà darrera, amb l'altaveu d'esquena a mi, i amb els lectors a tocar (jo els sentia molt fort, i a mi molt fluix, la qual cosa em semblava un bon senyal, el que havia de ser) em va distorsionar la realitat. L'amic Juzz, que seia al costat m'ho va confirmar "sovint sentia més mort el clec-clec de les tecles que la música que produien", però des del davant sembla que no. Error meu absolut ja que vaig ser jo qui va situar l'altaveu allà, per evitar acoblaments amb els micròfon. Demano disculpes als lectors si això va fer que la seva magnífica feina fos en algun moment eclipsada per la meva cacòfonia pianística, quan justament només volia fer un coixinet (això sí, tan excèntric com l'obra ho permet).
Apart de l'amic Juzz, voldria agraïr a la sensible pintora Rosser Aldabó la seva col·laboració, els seus ànims, la seva gran humanitat d'entendre i sobreentendre neguits que a molts se'ls escapa i que em van donar molta força. Una abraçada, Roser! 
La Cèlia Sànchez-Mústich va fer aquesta nota d'agraïment al seu Facebook, que incloc aquí, ja que esmenta qui toca, d'una manera més oficial. 

"Durant la lectura comunitària de La ‘niña gorda’... els lectors potser no s’han engreixat però dono fe que s’han crescut, a l’hora d’interpretar. Heu estat fantàstics i us agraïm moltíssim la participació i la complicitat en la difusió d’una de les obres més desconegudes i divertides (alhora que dramàtiques, àcides) de Santiago Rusiñol, en el centenari de la seva publicació. Gràcies Cercle Artístic Sitges, Dolors Duran, Botiga de la Bel Sánchez Casamayor i Florenci Salesas, perquè sense vosaltres... I gràcies, amics intèrprets." 



Lectors:



Maria Antònia Plana Peris
Vinyet Panyella
Rosa Tubau
Angelina Salesas
Cisco Arbonés-Heredia
Fina Fontanet
Oriol Nebleza Raventos
Àngels Antonell, 
Josep Milan
Joan Serra
Anna Martí
Lídia Gázquez
Modesto Caballero
Josep Maria Rosés Castro
Alpe Conceptes
Llucià Ainsa
Valen Mongay Castro
Rosalia Sans
Loreto Baqués
Pip Manley
Oleguer Arola
Ramona Ollé
Rosa Andreu
Imma Muñoz Riera
Montse Gu
Carles Arola
Montserrat Ribas
Blanca DE Nicolás Garcia
Vinyet Ferrer Pañella
Juzz Ubach
Sonia Ruiz Sanchez
Mercè Garcia Campillo
Neus Gutierrez Gavaldà.

Les tres fotografies que va fer la Cèlia:



La indescriptible Ramona Ollé, que amb els seus noranta-dos anys va ser la veterana de la tropa (i que va fer una feina fantàstica!)

Una part del públic lector

Jo en plena feina, i el gran Llucià en primer terme




dimarts, 18 d’abril del 2017

La ballarina de Berlin, de Joan-Daniel Bezsonoff



La ballarina de Berlin (Empúries, 2017), de Joan-Daniel Bezsonoff


SINOPSI

Per evitar spoilers no desitjats per l’autor ni per l’editorial, com a sinopsi ens limitarem a extraure aquest text de la contracoberta, que emmarca prou bé la història:

“Després de la desfeta de l’imperi Austrohongarès i finalitzada la Gran Guerra, la jova República polonesa s’ha independitzat. El capità Jerzy Sosnowski, elegant, fogós i d’ulls blaus i gèlids, és enviat en missió secreta a Berlin, cau d’hedonisme desfermat, ple de cabarets, cafès concert i teatres, una ciutat ideal perquè un seductor incorregible com ell aconsegueixi intimar amb secretàries, actrius i ballarines per pur plaer i també per traficar amb la informació que aquestes dones li proporcionen. Benita la morena, Irene la rossa, Renate von Natzmer... totes cauen rendides als seus peus i Sosnowski fila una teranyina gairebé perfecta per esbrinar els plans estratègics del govern d’Alemanya.
La vida d’espia transcorre amb relativa felicitat fins a l’arribada dels nazis al poder. Lluny de fugir, Sosnowski es mourà com una ombra, i coneixerà la irresistible i inefable Lea Niako, ballarina i espia jueva deixebla de Mata-Hari i amant dels futurs jerarques nazis (...)”


LA BALLARINA DE BERLIN

Davant la desolació del panorama cultural, la competència de formes d’esbargiment impensables en l’època que els mortals només tenien la lectura per fer passar l’estona, Joan-Daniel Bezsonoff ha amenaçat manta vegades que es retiraria al seu igloo autoventilat si l’atmosfera seguia perdent oxigen, fart d’infantar criatures que morien d’asfíxia al cap de poc. Un escriptor no és una granota amb la capacitat d'ovar milers d’ous per camada, dels quals n'hi ha prou que en neixin mitja dotzena de capgrossos amb possibilitats de permutar en fenomen literari de l’any. El part d’una novel·la com les de l’autor de Nils té l'aire de família amb el del d’una balena que se la juga amb un sol nadó, tancat a la panxa més mesos dels que sovint li sobreviu quan treu el cap. La sensació d’isolament que viuen els artistes que, per gust o no, fan el seu número al marge del canó de llum principal està més que justificada i el desànim s’entén. Sort de les xarxes socials, amb els comentaris de l’esquadró de la resistència, una mena de morfina per anar suportant el dolor de la ferida mortal. 

I com si fos tan fàcil mantenir la qualitat mínima que l'autor exigent cerca arriben veus que et diuen "renova’t, mira el present!” Què vol dir mirar el present? Què no és el que fa sempre, Bezsonoff, mirar el present des d'un passat que li resulta més agradable de descriure? Una altra cosa és la modernitat. Si algú esperava que Bezsonoff fes un pas en direcció a la modernitat dels temps actuals trobarà més motius de rebuig que mai. Lluny d’això, ell recula, si bé no pel que fa a les dates —la gran Guerra, l’entreguerra i, sobretot, la Segona Guerra Mundial, èpoques totes elles visitades amb asiduïtat— sí en la natura dels personatges principals. “No volies caldo? Té, dues tasses!”, que diu el refrany. Tot en el protagonista de La ballarina de Berlin flaireja a segle XIX. 


L'autèntic Jerzy Sosnowski (1896-1942, 43, 44 o 45, seons les fonts), personatge real que va protagonitzar un dels casos d'espionatge més sonats per part dels polonesos dins l'Alemanya d'entreguerres. 

Sosnovski és la personificació d'un anacronisme a la primera meitat del segle XX com ho seria avui, en plena era de les impressores 3D, un linotipista entestat a imprimir pasquins amb una linotípia amb els tipus de plom. A La revolta dels geperuts (1999), una de les obres primerenques de l’autor, tots els fets passaven molt a principis de segle, però l'Alexandre Pagès, home avançat, escampa la pols de les primitives carreteres occitanes amb un De Dion Bouton, quan els automòbils encara eren una raresa i mancaven anys perquè Henry Ford engegués la producció a gran escala del seu Ford T. Sosnowski, en canvi, és un oficial de cavalleria, amant dels cavalls, uniformat amb sabre com un galà de novel·la victoriana. D'ell no sabrem si mai ha conduït cap automòbil. S'arrossega per l’exèrcit polonès com una relíquia de l’època dels hússars, una romanalla condemnada als sostremort d’un museu. “Fins i tot havien previst classes de dansa. Un oficial de Sa Majestat Imperial havia de poder ballar amb qualsevol dama” (pag. 13) se’ns arriba a dir. Poca guerra real li resta a un romàntic genet, instruït en la cortesia de Napoleó III, abillat com l’Erich Von Stroheim a Foolish Wives, a l’era dels Panzer i els Stuka... Si hi afegim que encara es bat en duels d’honor a espasa —“No, gràcies... No tinc ganes que m’enasteu com un pollastre. Conec la vostra habilitat amb les armes...” (pag.22), li etziba un oficial al qual Sosnowski acaba de reptar al més pur estil del Marqués de Maynes, polissó perfecte dins l’Scaramouche de Sabatini—, i el perfil de comtessa a la moda Mariona Rebull de moltes de les seves amants reforcen encara més l’evocació d’un ésser al quals la piconadora del temps li ha passat pel damunt. Però justament aquest desfassament li serà de gran profit per a la seva tasca d’espionatge. Perquè, entre moltes altres coses, La ballarina de Berlin, és una història d’espionatge. Una història d’espionatge, però, molt més propera a la picaresca clàssica, amb el seu joc de seducció de l’espiat preparat per fer-lo caure gràcies a les seves febleses humanes, que no pas a James Bond i la seva parafernàlia 3.0 


M'ha costat molt treure'm del cap l'Erich von Stroheim de Foolish Wives (1922) tot i no tenir gaire a veure ni la trama ni el personatge, mentre llegia La ballarina de Berlin. Sincerament no li donaria el paper de Sosnowski en una hipotètica adaptació de la novel·la, però sí que li demanaria que la dirigís.

Quines eines utilitza l’espionatge, en essència, sinó les mateixes que la picaresca? No és l’espionatge una mena de picaresca? El pícaro es disfressa talment com ho fa l’espia. Utilitzarà l’engany i la suplantació de personalitat, falsificarà passat, present i realitats de tota mena per fer veure a les seves víctimes el que no és i poder-ne obtenir el màxim benefici a costa de la seva credulitat. En aquest sentit, Sosnowski s’acostarà als pícaros clàssics anglesos, oportunistes com Raymond Barry o Tom Jones, que es troben ocasionalment en l’obligació de servir la pàtria d’una manera que mai s’havien plantejat i, enmig del galimaties, miren de treure’n el màxim profit. En el cas de Sosnowski resulta evident que parlem del sexe, amb totes les seves alegries, però també els seus maldecaps. Des d'aquesta perspectiva trobo admirable com l’home mira de rebaixar les tensions que de tant en tant es produeixen entre les seves amants i com, finalment, sempre acaba satisfent-les a totes, malgrat les manies i problemàtiques —ai, la regla i com afecta a cada dona... per exemple— individuals, amb equanimitat i equilibri.

Quan acostem la lupa veiem que l’estil de Bezsonoff fet de frases curtes, directes i esmolades, continua intacte. Això no vol dir que estiguem davant un escriptor de traç ràpid, de l’esbós de la figura en moviment, que prima l’espontaneïtat davant el producte final, tot i que jo mateix he caigut en aquest error d'apreciació alguna vegada. Les frases breus de Bezsonoff no tenen a veure res amb pinzellades impressionistes d’un Van Goh o les esgarrinxades de carbó d’un Cases, sinó les petites peces que conformen una obra d’orfebreria xinesa i que no s’ajunten les unes a les altres fins que l’autor no les deixa tan polides com un ou de pasqua. I a fe que pateix si més tard hi descobreix alguna irregularitat no detectada pel seu instrumental d’agrimensor. A La ballarina... hem d'esperar fins a les pàgines 35 i 36 per sobtar-nos amb una de llarg alè, que ocupa dotze ratlles! Un paràgraf-frase molt potent que recorda un epigrama de Marcial, ple de juxtaposicions que fan explotar el cap de goig. Ja no trobarem oracions de tanta extensió fins que no vinguin algunes experiències sexuals. Tot plegat, força curiós. 

Si mirem l'obra des de la distància, i trobem ordre, les peces ben organitzades. I també, és clar, alguna excentricitat, com per exemple els aparts que el narrador fa al marge de la història, parlant directament al lector. Aquests aparts conformen un detall simpàtic que emparenta La ballarina..., conscientment o no, amb la novel·la picaresca. Aquest recurs que s'arrisca a caure en una mena d'el·lipsi basta, s'empra aquí amb habilitat i resumeix o evita trames secundàries d'una manera burleta. Bezsonoff es converteix així, ja des de fa uns quants títols, no ja només en un mestre del micro sinó també del macro i el perill de caure en el desequilibri estructural ja fa temps que s'ha esfumat.

A la contraportada s'hi diu que aquesta potser és la novel·la més divertida del seu autor. No sé jo si aquesta afirmació pot resultar contraproduent. El mot “divertida”, acostuma a tenir unes connotacions molt precises. Si parlem de "divertida" en el sentit humorístic ja puc assegurar que no. A La ballarina de Berlin hi ha prou tragèdia i frustració, i sentim empatia pels personatges, malgrat la ironia de vint-i-quatre quirats del tractament. Per mi és evident que l’autor no volia un Sosnowski amb el rostre de Groucho Marx. Llegir això sobre la "diversió" d'aquest llibre em provoca el mateix efecte que quan trobo que venen The General—un dels meus films favorits— com a l’obra "més divertida" de Buster Keaton. Les ambicions de “diversió” del director, malgrat els gags antològics, tenien més volada. Igual que en aquell film, l’humor pur hi és, a La ballarina..., tot i que no més que en altres plats de la casa. La hilaritat arriba a través d'hipèrboles, ocurrències bèsties i amb comparacions que t’agafen a contrapeu. Especialment tan cruel com divertida és la descripció de la lletjor de la pobra Renate (pag. 72). De tot el xàfec que li cau al damunt no em puc estar d’avançar que compara el seu cul a un canó de la Guerra de Secessió, pel que té de connexió amb la famosa escena del morteràs amb el qual el pobre Buster patia unes peripècies èpiques a aquell film. M’estranyaria molt que Bezsonoff, sibarita del cel·luloide, no l'hagués tingut al cap quan pensava en el cul de la Renate.

El cul de la Renate

Si com a "divertida" ens ho agafem per la banda de la crueltat, tampoc: l’autor ja ha complert amb la tassa de crueltats en anteriors novel·les. El sàdic necessitat d’emocions fortes que molts tenim a dins se sentirà aquí satisfet, però amb més mesura.

Si com a "diversió", però, entenem l’erotisme, bingo! Ja sabem que Bezsonoff no ens té acostumats a una temàtica narrativa de caire parroquial, precisament, però a La ballarina... l’home pitja l’accelerador a fons i bat tots els rècords de velocitat establerts per ell mateix. Això s'ha de celebrar. He comentat sovint que ell és un dels pocs autors que em plauen amb el seu erotisme. Aquí, de fet, ens trobem davant un catàleg de pornografia espatarrant —mai més ben dit— més per la creativitat literària que per la varietat de pràctiques sexuals, d'altra banda força obsessives. L’autor s’hi troba tan còmode en aquestes escenes que no crec que ningú se li pugui acostar, ni per casualitat. I amb tot, aquí potser vindria un dels pocs punts crítics: la utilització d’algun verb que als bezsonòffils ja ens sona—ai, aquest “cranquejar”, magnífic la primera vegada que el recordo a La melancolia dels oficials, una mica més cansat en les noves repeticións. Per sort, aquestes repeticions són minúcies. Parlar d'autoplagi seria miserable.

I ja que hem tocat el llenguatge, continuem a la zona fosca mencionant un tret, aquest sí, més enutjós, de caire extraliterari. Dóna la sensació com si l'autor s'hagués sentit obligat a rebaixar el rossellonisme del seu vocabulari. Per a res estic parlant de la qualitat literària, ni en prendre el lector per imbècil. Ans el contrari, al llarg de la novel·la més aviat ens pren per massa cultes, fins el punt de retreure’ns que si se’ns escapa cert fragment en llatí tenim un problema cultural seriós, amb la fantàstica impertinència: “Si no ho enteneu, malament... No és polonès, sinó llatí” —quins collons!— i es queda tan ample. Parlo de l'aspecte dialectal, que aquí s'ha aigualit un xic. No sé si m’acaba de satisfer la possible explicació que en aquesta novel·la cap personatge té connexions amb Catalunya ni la seva llengua, que tots són personatges sofisticats i cultes i que, certament, fora de segons quins registres més privats hi ha mots que no hi escaurien. Però no entenc perquè s’han perdut els estimats finals en “i”, i en comptes del “m’estimi” familiars xoquem amb un “M’estimo més adreçar-me a la mare de Déu...” (pag. 47) Què ha passat aquí? No tinc cap autoritat en cap matèria i menys en lingüística, però si jo he estat capaç de detectar això, que més no deu haver desaparegut sense necessitat? Per primera vegada apareixen notes a peu de pàgina que tradueixen a català estàndard paraules que han aparegut en altres llibres anteriors de l’autor sense que aquesta pràctica hagi calgut mai. No sé de qui és l'error, però a mi no em convenç. Quina paradoxa!: al text principal l'autor no ens tradueix una frase en llatí, tot emprant el recurs humorístic del retreure'ns la nostra possible ignorància —i nosaltres riem— i a peu de pàgina se'ns tradueixen mots de català al català! La cosa potser tampoc té tanta importància —realment no afecten la qualitat del text, brillant com sempre—, i potser és una mania personal, però jo prefereixo les formes originals. 

De tornada als aparts que hem mencionat abans, veiem que l'autor els aprofita sovint per jutjar el protagonista amb una severitat, com si li caigués malament. I de fet, la manera de descriure el personatge dista molt de la implicació emocional del narrador amb Jean-Marie Bastien-Thiry a Matar De Gaulle. No obstant aquest tessitura, això no fa que aquesta novel·la sigui inferior a l'anterior, malgrat la grandiositat d'aquell tema. Aquesta desimplicació fa que La ballarina... sigui en alguns aspectes, més profunda i polícroma, amb avanços importants respecte a la resta de l’obra de l’autor. Bezsonoff  ha aconseguit personatges femenins d'una entitat més complexa del que ens acostumava, amb mares, tietes i iaies, valentes i abnegades, portadores d’una saviesa popular, per una banda, i joves enigmàtiques, capricioses, habitants d’un planeta incomprensible, per una altra. No és que aquestes no tinguin cap d’aquests trets —que els tenen— i als quals se’ls hauria d’afegir el delit sexual, fins i tot entre elles. Potser sexageraríem si afirméssim que ens trobem davant el primer Bezsonoff feminista, però sí amb el primer en el qual els qüestionaments profunds en aquesta línia abunden més, així com el John Ford que a Fort Apache mostra el punt de vista dels indis per primer cop, amb honestedat. Les dones de La ballarina de Berlin, malgrat caure en la xarxa espial de Sosnowski, campen soles fins el punt d’arribar a no necessitar els homes per a res. Sorprén agradablement la naturalitat amb que es retratada la relació entre la Lea Niako i una Marlene Dietrich, abans de fer les Amèriques, en unes pàgines memorables. Dels personatges femenins, plens de detalls que els humanitzen, en destaca, però, com havia de ser, la Lea Niako, la ballarina del títol.


L’autor ens fa gruar la seva aparició. No la trobem a faltar gràcies a les peripècies, els personatges i les reflexions amb que l’autor ha emprat per mantenir la tensió dramàtica. Amb l'arribada de la Niako, però, el relat fa una corba ascendent en la intensitat. La ballarina és un altre personatge a mig camí del perdedor i el triomfador, tridimensional. És evident que l’autor té més simpatia —o juga a fer aquest paper— per la Niako que per Sosnowski. A mi m’agrada la Niako, però també em cau bé el fals baró! Que sí, que no totes les seves accions són lloables, però té sentiments més nobles que no sembla i una brillantor que no em quadra amb la mediocritat a la qual se'l condemna, ja sigui a través de les invectives dels personatges amb els quals es creua, ja sigui pel mateix narrador. A més, caram, he mirat les fotografies que pul·lulen per la xarxa i jo també el trobo guapo, entre Rock Hudson, John Gilbert o Gary Cooper, segons l'agafin. Deixa anar sentències com “No hi ha dones fàcils o difícils. Tot depèn de les circumstàncies. Les dones són un castell que de tard en tard abaixa el pon llevadís” (pag 18), explica acudits dolents i constantment és escomès per homes i dones que aprofiten per donar-li lliçons de vida. Pobre Sosnowski! I ell, malgrat tot, continua endavant, complint el seu deure. A més és un home que du un dolor primigeni. Bé és cert que sap com aplicar-se calmants a mida, en forma de tota mena de companyia femenina. Però el dolor nosaltres sabem que hi és. A més, per comparació a la Lea Niako, una dona molt més del seu temps, la seva vetustat encara resalta més i, per tant, ens mou a la compassió. No sé si aquesta opinió serà gaire compartida, però el debat resta obert.

Deixem personatges importants, que fan moure la trama, al tinter, alguns poc coneguts però que fan moure la trama i altres figures bàsiques per entendre el segle XX. El gamberrisme amb el qual Bezsonoff s'enfronta a aquests últims m'ha semblat digne de Quentin Tarantino. Igual que el controvertit director, aquests moments dividiran els lectors entre els que aplaudiran i els que arrufaran el nas. Qui no s'arrisca no pisca!

Lea Niako, al cartell d'un dels pocs films que va protagonitzar

Veig que porto molta estona parlant dels personatges —espero no haver estat massa bocamoll, i és que no te’ls acabes—, mentre encara no he fet cap esment a l’ambient de l’època. Com en totes les altres obres de Bezsonoff tot fa la sensació d’estar documentat a la mil·léssima, com en una obra de l’esmentat Stroheim, el director que obligava a omplir de roba interior de luxe calaixos que mai s’obririen a la pantalla. L’escriptor no ha abaixat la guàrdia, alhora que el lector no se sentirà tan aclaparat com en altres obres de joventut. Aquí els carrers, els edificis singulars, els personatges il·lustres i els aromes ajuden a crear l’atmosfera que cal per viure l’experiència com si hi fóssim, amb tota la sensualitat de la casa. Curiosament, però, en una història en el qual hi ha molt més a descriure, com aquesta, un té la sensació que no et maregen amb un excés de dades. Això és un bon senyal. Fins i tot en el capítol que, amb aquella lleu ironia, l’autor convida als lectors impacients a saltar, precisament perquè és quan toca fer una repassada biogràfica i històrica que abraça una quantitat d’anys força llarga, a mi se m’ha fet lleuger, interessant, que t’atrapava sense haver de recórrer als trucs barroers de les novel·les que “enganxen”. Ja us ho dic ara: si algun impacient s’empassa la broma de l’advertiment ben burro serà: Bezsonoff té una gràcia especial a l’hora de condensar recorreguts biogràfics llargs en un espai reduït de planes amb amenitat i ofici.

I aquí paro aquest recorregut desorganitzat per La ballarina de Berlin. No la rebreguem més, tot i que, malgrat no ser una obra extensa, no ens l'acabarem mai. Hi trobarem el Bezsonoff de sempre i el Bezsonoff que sempre mira d'experimentar, encara que ell no ho sàpiga. I és que, sense deixar d'incloure'l dins dels autors de registre volgudament clàssic, en el qual hi reeix, sens dubte, m'arrisco a considerar —l'home que abjura de les experimentacions que no duen enlloc i s'esgarrifa de les avantguardes!—, que, a desgrat seu, fa més avantguarda de la que es pensa. I avantguarda de la bona. Potser els millors avantguardistes són els que ho són sense pretendre-ho, i ignoren que ho són. I aquest caldo, a les dues tasses, potser hi trobarem més ingredients nous de les que esperàvem.


Un Jerzy Sosnowsky jovencell
Erich von Stroheim (1886-1957) No sé si és una manca d'educació fer sortir dues vegades a aquest senyor, que a la novel·la no en surt ni una, només perquè em penso que sóc així de graciós... 

Abans de debatre sobre el futur del planeta o el traçat de les fronteres, potser seria hora que s’organitzés una conferència internacional per determinar perquè les dones s’enamoren de tants imbècils i perquè els homes festegen tantes dones sense interès, més enllà de qualitats plàstiques evidents. (pag. 46)