Aquests dies es commemoren els 50 anys del primer vol estratosfèric, a càrrec del soviètic Iuri Gagarin. M'afegeixo a l'homenatge, penjant el conte Sputnik 3.5, inclós dins d'Èquili qua!, recull d'històries breus, editat per La Olla Expréss (mai és tard per fer un xic de propaganda, he, he). De fet, al meu relat, en Iuri no hi surt massa ben parat. Ell, des de la seva càpsula eterna, sap que no hi ha cap mala intenció per part meva, que a mi no m'ha fet res. El comandant Dimitri, però, crec que no deu compartir la mateixa opinió...
Sputnik 3.5
Avui, 3 de setembre de 1960, el Comandant Dmitri, a bord de la minúscula càpsula espacial soviètica Sputnik 3.5, s'ha convertit en el primer home enviat a l’espai.
Tot just quan es troba fent números, calculant quins deutes pagarà primer amb els rubles que cobri per la missió, rep la primera senyal de la base a la Terra. Les paraules del camarada General Petrov li arriben través l’altaveu enxubat al petit espai que té enmig les dues cames. Les ones sonores fan vibrar les membranes del primitiu artefacte i, de passada, tota la part baixa del cos del cosmonauta. La robòtica veu del camarada Petrov li comunica que li sap greu de fer-li saber que no podrà tornar a la Terra, tal com li havien assegurat abans d’enlairar-se: La tecnologia, de moment, encara no ho permet. Demana disculpes per no haver-lo informat abans. Li exigeix, però, que entengui que, si hagués sabut com anirien les coses, potser no s’hauria apuntat a la missió amb tanta alegria.
El comandant Dmitri fa que sí amb el cap, comprensiu, dins el centímetre i mig escàs d’espai que té per bellugar el casc. La coïssor que sent a les cuixes i a tota la zona reproductora s'aguditza per segons però, dins el reduidíssim habitacle de la nau, no pot canviar de postura, ni gratar-se.
El camarada Petrov li aconsella que es vagi fent a la idea de que el seu nom no el coneixerà ningú, ni passarà a la història. A la pàtria no li interessa fer publicitat dels fracassos: els espies continuen escampant rumors sobre que els americans encara no es troben preparats per enviar ningú a l’espai. Mai no se sap, però, quan es poden espavilar. Per animar-lo, brama que el seu sacrifici tampoc ha estat estèril del tot: amb el seguiment del vol de la nau que han ralitzat els tècnics, ja s'han detectat les millores que cal portar a terme per retornar un home a la terra, sa i estalvi. Segur que l’any que ve això ja serà possible i el camarada Iuri podria ser l’astronauta escollit.
Això últim li fa tan mal com una coça al fetge. Coneix molt bé en Iuri i sap que donar-li aquest honor a ell suposa un disbarat tan gran com un gulag de pagès, perquè és un més burro que una sabata.
Finalment, com per treure ferro a la mala noticia, el camarada Petrov juga amb una mica de brometa fàcil. Li diu que ara podrà acompanyar la gosseta Laika, la mòmia de la qual encara deu de tombar, tota deshidratada, ben a prop seu.
Mentre el comandant Dmitri encara se’n fa creus —és un dir, perquè amb prou feines pot bellugar els dits— de la porcada de que el pallús d’en Iuri li arrabassi el lloc als llibres d’història, el camarada Petrov dóna, pietosament, pas a la Sònia, la seva estimada esposa, que vol enviar-li unes paraules.
La seva veu, igual de metàl·lica que la del general, més emotiva però, li jura, tota tremolosa, que mai l’oblidarà. Per tranquil·litzar-lo, afegeix que no pateixi per ella, que no estarà sola: tan aviat s'acabi la secreta cerimònia que faran a la base, demà mateix, en honor seu, se n’anirà a viure amb el seu germà Nikolai, amb qui es casarà. Li promet que prendrà cura dels diners que li otorgarà l’estat, com a viuda d’heroi secret, i que tant en Nikolai com ella ja han pagat el primer termini de la hipoteca d’una bonica datxa que han comprat a prop de Minsk.
L’adéu emocionat de la Sònia —gairebé plorant— deixa al comandant Dmitri molt tou. Per més voltes que li dóna, encara el sorprèn que el tanoca d’en Nikolai sigui, després de tot, tan espavilat. No s'hauria jugat mai ni un kopek per ell, aquell patata als escacs...
Sobtadament, es desvetlla de les seves cabòries en sentir unes veus que semblen mantenir una conversa animada, amanida, de tant en tant, amb alguna rialla, com si algú expliqués un acudit: la Sònia s’ha oblidat de tancar la connexió amb la base soviètica.Ara, per l’altaveu pessigollaire li arriben els comentaris dels operaris i tècnics que hi ha a la base de la Terra.
Sense acabar d’entendre el per què, la hipòtesi d'haver estat fent el préssec se li torna cada cop més diàfana, fins al punt que nota com se li entafora un nus al coll de la ràbia que li puja de l’estómac. Voldria venjar-se —encara no sap de què, ni contra qui—, d’alguna manera. Se li acut que podria cantar l’himne prohibit d’Ucraïna —après en un curset d’espionatge que va fer a Kíev— i, dit i fet, s’hi llença a tot drap.
La petita gran venjança del comandant Dmitri plana per les ones de l’espai fins a arribar a la base. Tot just llavors, hora del vodka de la tarda, tothom se n'ha anat al bar. En Piotr és el darrer a sortir. Tanca tots els llums —cal estalviar— menys els del laboratori, perquè a dins hi ha l'abstemi d'en Boris, que sempre s’hi queda, per jugar amb les ratetes blanques. Els esgarips en l'ucraïnès cafre del comandant Dmitri, que fins ara s’escampaven triomfants per tota la sala, emmudeixen quan en Piotr fa el darrer clic. La rateta més petita deixa de ballar i s’amaga en un racó, en senyal de respecte.
La tauleta amb els productes de "La Olla Expréss" exposats.
El passat 14 de maig va haver-hi la presentació del meu llibret “Èquili qua!” a El Cable de Sitges, tal com ja havia anunciat al seu moment. L’esdeveniment fou un èxit, bé i considerant un parell de factors no poc importants que hi jugaven en contra: la pluja, que no deixà ni un moment de fer la guitza, i el Barça que havia guanyat la Copa del Rei el dia abans.
Si bé suposo que no costa gens d’entendre el perquè de les contrarietats meteorològiques, potser més d’un es preguntarà que hi té a veure el triomf de l’inefable equip barceloní. Doncs bé, resulta que molts dels qui volien venir a la presentació —a part d’un important nombre de parroquians habituals del local, que molt probablement haurien estat allà, per casualitat, fins que ja no ens haguessin pogut aguantar més— celebraren amb tanta rauxa el triomf futbolístic, que després de tot un dia dedicat a les obligacions laborals, en arribar l’hora de la festa llibresco-musical, a les 8 de la tarda, no s’aguantaven drets, pobres.
De fet, sé que més d’un dels que assistiren havien estat a la Sodoma i Gomorra de la nit anterior. Per les caretes que feien a mi em venien constantment ganes de baixar de l’escenari i començar a repartir massatges i sobrets d’Almax. Aquell panorama de cossos esbalmats per la batalla blaugrana convidava a la pietat. Pel demés, tot va anar com una seda i goso dir que, amb tot, l’acte va tenir el seu puntet d’històric. D’històric de pa sucat amb oli, molt i molt local, si voleu, però històric al capdavall.
El Cable habilità l’espai alçat, on hi ha una part important de les taules i cadires del local, com a escenari de la presentació. Per a l’instrumental que acostumem a portar era una mica justet—jo mateix vaig rebre un parell de cops a la closca amb la part superior del baix de la Eli—, però també molt acollidor, què caram. A més, no ens podem queixar perquè sembla que en aquest lloc (tot i que no és un fet habitual) hi ha arribat a tocar algun grup de rock d’una certa envergadura, amb bateria acústica i tot plegat.
El material que dúiem era el que acostumem a portar en un concert de Motor Combo de proporció mitjana. Vist des del públic, a mà esquerra hi havia un petit micròfon, el baix elèctric, la guitarra amb els seus pedals d’efectes i la caixa de joguines sorolloses de la Eli. Al centre hi havia un micròfon amb peu i la percussió electrònica (amb els dos bastonets xinesos que usem per a percudir-la). Finalment, a la dreta del tot, la taula de mescles i el meu sintetitzador principal, amb el seqüènciador. A baix, al nivell de la resta de taules però al raconet esquerra de l’escenari, hi havia una tauleta on hi teníem els llibrets i altres productes de La Olla Expréss, exposats amb la cura que sempre caracteritza a la Eli.
Tot i que la major part dels assistents foren molt puntuals, la presentació no començà fins a les 8 de la tarda.
Clip amb el resum de la festa, per a qui no tingui temps de veure la resta.
A partir de llavors, el Juan Crek, que va fer de mestre de cerimònies al llarg de la nit, presentà l’acte. Per qui no ho sàpiga, en Juan Crek és un personatge de classificació impossible, un absolut clàssic de l’underground (i no tan underground) barceloní. Al llarg de més de 35 anys ha fundat i format part d’alguns dels grups més emblemàtics de la música experimental del nostre país, com Macromassa, Alas de Cresta blanca i, darrerament, Ongo. A escena acostuma a presentar-se a si mateix com un personatge impassible, entre el poca-soltisme químicament pur i el distantanciament brechtià (oh, que bé poder dir aquesta cosa!), independentment del que pensi el públic. Sempre farà i dirà el que li passi pel cap i li vingui més de gust en cada moment. Per la seva boca sortiran genialitats, barbaritats d'una correcció política variable o un acudit pèssim. Això té el seu punt de perill, força estimulant pels amants de l’inesperat. De vegades les coses surten bé, d’altres no tant. Però al planeta Crek aquí està la gràcia.
La primera part constà de les lectures de dos dels textos continguts al llibre que presentàvem. El primer dels seleccionats fou “L’eruga del mar”, amb lectura a càrrec de Juan Crek, mentre Motor Combo (Eli Gras i un servidor de vostès) interpretàvem la banda sonora, una versió del nostre valset “Pànic minúscul”, on la Eli fa la melodia al baix i jo toco amb so d’orgue de pobres.
Clip complet de la lectura de "L'eruga del mar".
Per a la segona lectura vaig escollir el text més llarg del llibre, el conte “Sputnik 3.5”. Aquest cop el vaig llegir jo mateix, alhora que feia un so estrany “espacial” amb el sintetitzador. La Eli, a la guitarra, a les joguines sonores i veus i en Juan Crek fent veuetes del General Petrov i de la dona del pobre Dimitri (en un rus macarrònic, inventat) feien el gruix del coixí sonor que ajudava a crear l’ambient.
Clip complet de la lectura d"'Sputnik 3.5".
A continuació, la Eli restà sola a l’escenari per interpretar a la guitarra i a la veu, i amb l’ajut d’una base programada, dos temes seus molt antics i que recentment ha recuperat per a Motor Combo: “Taxi” (en anglès) i “Automàtic Automático”. A mi m’agrada molt quan la Eli fa aquests temes ella sola i no estic jo per l’escenari fent el borinot. La carrera de la Eli com a músic no és poc llarga, també. Va fer el seu primer concert de música electrònica improvisada experimental quan amb prou feines tenia tretze anyets. Des de llavors, ha viscut tot tipus d’experiències, ha tocat amb grups d’estils variadíssims i a festivals de música experimental de tota Europa. Un dia li faré una entrada com Déu mana, perquè l’energia d’aquesta dona no hi cap en un paràgraf com aquest.
Dos breus fragments de la actuació en solitari de la Eli.
La tercera part de la presentació era una versió resumida de l’espectacle que fem de “La Trouppe de La Olla”, bàsicament dirigit pel Juan Crek, en el qual ell llegeix-canta-interpreta textos seus i Motor Combo li fem la música de fons. Per a la ocasió vam seleccionar textos extrets del seu volum “Amor platónico por los animales”, que forma part de la col·lecció de llibres-objecte de La Olla Expréss. El primer era “La cabra”, amb la Eli a la guitarra i jo al teclat, després el recitat de “Dichos de perros” i al final un “meddley” on, sobre una música d’inspiració vagament africana, amb la Eli ara al baix, en Crek s’engresca una mica mentre recita “Okapi”, “Licaón” i Cerdo”.
Clip amb tres breus fragments d"'Amor platónico por los animales" de Juan Crek.
La quarta part ja era, directament, un breu concert de Motor Combo, sense res més. Aquest cop, però, hi havia amb un intermedi en el qual jo feia un tema en solitari i un altre amb en Juzz Serrado. Els temes de Motor Combo de la primera part foren “Ós i mel”, “Me gusta”, “El avión” i “Caspa indòmita”.
A l’intermedi vaig fer l’estrena d’una espècie d’artefacte musical anomenat “Tot és un cafarnaüm”, en el qual faig tots els papers de l’auca. Entre una cosa i l’altra el tema dura una mica més de vuit minuts; per tant, la cosa és llarga. Aquesta peça era una sorpresa per a tothom, fins i tot per a la meva companya de grup. La lluita final amb el “monstre” fou accidentada, però divertida, crec.
Clip amb "Tot és un cafarnaüm" complet. Editatge a partir de les filmacions d'Angelina Salesas i Pip Manley.
La següent sorpresa vingué quan en Juzz Serrado pujà a l’escenari. La Eli estava informada de que en portàvem alguna de cap, però ignorava exactament el què. En Juzz s’avingué a col·laborar en una versió resumida del “Trans Europa Expréss”, el clàssic dels alemanys pioners de la música electrònica Kraftwerk. Especialment per a aquella nit el rebatejàrem com “La Olla Expréss”. La poca lletra, que a l’original és estrictament un dietari d’un viatge en tren per Europa, fou transformada en un tot de referències i petites bromes privades. La Eli les encaixà amb sentit de l’humor. En Juzz interpretà la part principal del ritme a la percussió electrònica, amb els bastonets xinesos i la seva precisió cronomètrica, ja proverbial, i jo m’encarregava de tocar les melodies, controlar el sons i les entrades i sortides del seqüènciador.
Clip amb "La Olla Expréss" (versió del "Trans Europa Express" de Kraftwerk) complet, editat a partir de les imatges preses per Angelina Salesas i Pip Manley.
Per acabar, la Eli tornà a pujar i férem junts la segona part de Motor Combo amb “Joguines i rellotges”, “Fluriflan perlex” i les inevitables “Zapatillas suecas”. Haig de remarcar que la major part de les lletres de Motor Combo són de la Eli, fet que no prou gent sap. La de “Las zapatillas suecas”, sense anar més lluny, es pot trobar al seu propi llibre “Queridos objetos y otras poeprosas”, que en un principi vaig musicar i, que després dels canvis que ha experimentat de llavors, ja és una peça de Motor Combo fifty-fifty, Eli i Florenci, com tota la resta.
Clip amb "Las zapatillas suecas" completa.
El públic va ser fantàstic. Em va encantar de veure gent de totes les edats, la major part d’ells entregats a gaudir de l’espectacle, amb un respecte i atenció com poques vegades recordo. D’altra banda, el suport i comprensió donat pel Manel de El Cable fou en tot moment extraordinari. Tant els problemes que patirem per culpa dels talls del trànsit—ja sabeu que mig poble està potes enlaire—, com els trasbalsos logístics normals que comporta muntar un cacau com aquest, foren molt menors gràcies a la seva predisposició a ajudar perquè no ens faltés de res.
Bé, i ara bé el paràgraf tipus Almodóvar recollint l’Òscar. Abans que res, però, vull reconèixer l’ajut de la Eli, amiga de tota la vida, editora del llibre i companya musical a Motor Combo i la col·laboració del Juan i del Juzz al llarg de la presentació. Des d’aquí vull agrair, també, la presència a tot el públic que va venir i la bona voluntat als que no ho poguéreu fer, pel motiu que sigui. Vull donar les gràcies a la família pacient i comprensiva —ves quin remei, fill!—, amb menció especial a ma germana Angelina, que ajudà tant a vendre a la paradeta dels productes de La Olla com a la filmació d’alguns fragments de l’esdeveniment (i que a més em va fer la corbata que portava, el mateix dia!), a la Pip, la meva senyora, qui també va fer de “camerawoman”, i a ma mare que sembla, que malgrat tot el que va veure, no em desheretarà. Cal també que doni les gràcies als responsables de El Cable, a les noies de la papereria llibreria Universal i a la Katia de Ni Mu —que va venir amb el seu fillet Alan de quatre anyets, pobret!—, sense els quals l’acte hauria estat impossible. Cal no oblidar aquí a la increïble Carmeta, qui va fer de primer enllaç i que sempre ens ha donat un suport incondicional i un bon rotllo descomunal. Una menció especial mereix també l’Helena Bonals, que es desplaçà des de la capital i a la qual, també, no és poc el que li hem d’agrair. Tampoc puc oblidar la celeritat, eficacia i facilitats donades per l'Eco de Sitges, amb la publicació de la informació sobre l'acte. A tots els demés, coneguts que feia molt que no veia, d’altres que veig sovint, d’altres que conec de vista però que per primer cop ens creuarem alguna paraula, i a tots aquells a qui per primera vegada us bombardejàrem el cap amb les nostra bogeria innòcua, recordar-vos que no oblidaré la vostra presencia, al menys si no rebo un cop de mall al cap que em faci perdre la memòria.
Sí, finalment ja hi ha lloc i data de presentació del meu llibret de contes "Èquili qua!".
Ja acabo de portar el text que apareixerà al proper Eco de Sitges, escrit a mà entre varies persones, de manera que l'autobombo quedi ben diluit, o potser corregit i augmentat: ja se sap que això de parlar d'un mateix en termes elogiosos sempre queda molt patata, a menys que no tens la gràcia amb que ho fa el Gran Wyoming.
No patiu, que no convertiré aquest bloc en una pàgina d'anuncis, ni penso comentar cada vegada que es faci una presentació del llibre (si n'hi ha més, és clar). Però aquesta de Sitges, que voleu que us digui, em fa una il·lusió especial i em fa gràcia de comentar-la. Sóc així de bleda.
El text diu així:
Presentació d' "Èquili qua!"
Dijous 14 de maig, a les 7’30 de la tarda, a El Cable (fundat el 1940)el bar de tapes de Sitges per excel·lència, es farà la presentació d’ “Èquili qua!”,un petit recull històries curtes i textos patafísics escrits i il·lustrats per l’inquiet dibuixant, escriptor i músic sitgetà Florenci Salesas, editat per l’editorial i associació cultural gracienca La Olla Expréss, que branda orgullosa l’eslògan “¡para mentes a presión!”
“Équili qua!” és el volum número 11 de la ja clàssica col·lecció de llibres-objecte que du la hipercreativa Eli Gras, i el primer escrit i publicat integrament en català. Està compost de set textos de llargada diversa on s’hi barregen l’humor, l’absurd, un punt d’amargor i un altre de mala llet.
L’espressió “èquili qua!”, és una catalanització de la italiana “ecco li qua” (aquí el tenim). En català més aviat seria un sinònim d’altres com “això mateix!”, “m’ho has tret de la boca!” o “justa la fusta!”.
La crítica literària Helena Bonals, li ha dedicat un dels seus Anticànonshttp://anticanons.blogspot.com/ (ressenyats a la revista Literata), on hi diu: “Aquest llibret m’ha generat tants de comentaris com una obra de dues-centes pàgines. Potser perquè es tracta d’una prosa de fusta, molt densa, ja he parlat de prosa poètica. Espero haver-li fet una mica de justícia a aquest autor. Justa la fusta!”
A la festa de presentació hi haurà una part de lectura musicada d’algun fragment del llibre, una actuació de Motor Combo, el duo d’electrònica de butxaca que Florenci Salesas té amb Eli Gras, una col·laboració musical/poètica amb Juan Crek, l’artista més solemne i provocador de Barcelona, i potser alguna sorpresa més. L’acte serà presentat pel mateix Juan Crek, amb la seva proverbial capacitat per a generar tensió entre el respectable. Una presentació d’un llibret de La Olla Expréss no és mai una presentació normal, això us ho podem assegurar.
Els contes de La Olla Expréss es poden trobar de moment a dos de les botigues més entranyables de Sitges: Ni Mu, on hi podeu comprar la moda més moderna i alhora més autòctona, i la papereria-llibreria-quiosc Universal, on juntament amb la col·lecció de La Olla Expréss hi ha de tot, a més de molts altres llibres d’interès local.
L’acte començarà el més puntualment possible. Tothom hi està convidat.
No cal dir que estic molt agraït a totes les persones que m'han donat suport, tant a mi com a la Eli Gras, la meva amiga i editora. De debó, tothom hi és convidat i estaré molt content de veure-us les cares a tots, fins i tot als que encara no us la conec.
Aquests dies es commemoren els 50 anys del primer vol estratosfèric, a càrrec del soviètic Iuri Gagarin. M'afegeixo a l'homenatge, penjant el conte Sputnik 3.5, inclós dins d'Èquili qua!, recull d'històries breus, editat per La Olla Expréss (mai és tard per fer un xic de propaganda, he, he). De fet, al meu relat, en Iuri no hi surt massa ben parat. Ell, des de la seva càpsula eterna, sap que no hi ha cap mala intenció per part meva, que a mi no m'ha fet res. El comandant Dimitri, però, crec que no deu compartir la mateixa opinió... 
