dijous, 25 de febrer del 2010

Un reportatge de F3 sus l'occitan a Barcelona

Cliqueu damunt la imatge per veure el reportatge

El CAOC (Centre d'Agermanament Occitano-Català) ens ha passat a tots els alumnes d'occità aquest enllaç al reportatge que va fer France 3, en la seva desconnexió en occità, el passat dia 17 de febrer, a Barcelona.

A la primera part, el reportatge informa sobre els canvis legals que s'estan fent al Parlament de Catalunya, respecte a l'aranès, la parla occitana (un subdialecte del gascó) del país. En aquest fragment hi son entrevistats el president del Parlament, l'honorable Ernest Benach, i altres persones relacionades amb l'assumpte.

A la segona, podem veure una entrevisteta a Manel Zabala (el nostre profe!) i com treballa al programa Infòc de BTV, que dirigeix i presenta. En aquest segon bloc també es mostra una classe de dialecte gascó, que ens va fer l'escriptor/showman Nicolau Rei Bèthvedér. Ja us ho dic ara des d'aquí, que jo aquell dia vaig navegar com un vaixell de paper a la deriva, doncs res s'assemblava al que havíem aprés fins aquell moment. Els qui em coneixeu us podreu fer un fart de riure amb l'escena on, al costat del més llest de la classe, hi surto jo amb una cara de bufacaldos que no me l'acabo.

Al final hi ha una entrevisteta amb Diego Cerezo, una figura sobre el tema, que us puc assegurar que té força gràcia ballant dances occitanes.

Tot el reportatge és en occità, amb fragments en català, subtitulat en francès, no fos cas que no ho entengui ningú allà.

dimecres, 24 de febrer del 2010

diumenge, 21 de febrer del 2010

25 anys sense Espriu


Salvador Espriu, el Nosferatu de la literatura catalana
(Fragment de foto de Jordi Soler)


Avui fa vint i cinc anys que va morir el mestre Salvador Espriu, poeta, dramaturg, novel·lista, creador de relats i proses, un dels mites indiscutibles de la literatura catalana de tots els temps. Per commemorar l’efemèride, a Internet s’ha promogut l’iniciativa 25 anys sense Espriu, un petit homenatge que se li fa des de tots els blogs que hi vulguin participar.

Des d’aquesta pàgina miraré d’afegir-m'hi amb una senzilla participació. Transcriuré una de les seves proses de joventut, quan encara no era la patum que acabaria esdevenint amb el temps.

No sóc ni seré l’únic a reivindicar l’Espriu prosista o dramaturg, que per mi brilla al mateix nivell que el poeta. Per sort, no sóc tan original. Però sí que aquesta faceta acostuma a estar eclipsada per la seva immensa —per qualitat no per extensió— obra poètica. Però malgrat això, ell sempre serà en la mitologia col·lectiva, “el poeta”. Un poeta “difícil”, com a ell li agradava dir, enfront els que l’acusaven d’inintel·ligibilitat, una acusació que no devia agradar-li gens (1).

A l’impagable entrevista que Josep Maria Espinàs li va fer al programa Identitats, poc abans de la seva mort, Espriu confessava que preferia que no el definissin com a poeta sinó com a algú que “escriu ratlles curtes”. La seva actitud, que no sabem quan tenia de real, d’humilitat professional precalculada, o directament de conya marinera —l’Espriu era un sarcàstic molt recargolat— fa pensar en la de John Ford quan es presentava com aquell director que “fa pel·lícules de l’oest”, mentre els seus col·legues contemporanis se’l miraven amb enveja, des d’una distància considerable.



L'entrevista, que el 2 de gener de 1985, Josep Maria Espinàs va fer a Salvador Espriu, al programa Identitats

Però deixo el tema aquí, quan amb prou feines hem definit el personatge. Abans de començar a dir bestieses, tallem-ho i passem a llegir El marge, una breu prosa inclosa dins els seu recull Petites proses blanques, escrites entre els anys 1935 i 1937 (quan l’autor tenia 22, 23 i 24 anys) i revisades el 1963 i el 1964 i publicades al volum Letizia, Fedra i altres proses.


El marge

Ha passat la tarda fosca sota els pins, assegut al marge de cara el mar. Les abelles han fiblat el ginestell, el romaní, la farigola. Les papallones s’han perseguit fins a defallir pels dominis del sol. Un gripau saltirona monstruosament i es llança a creuar, menyspreador de l’entrebanc d la pols, la carretera. El meu peu esclafa a mig camí l’esforç inútil i s’emplena de l’esgarrifança de la vida tova que s’extingeix amb una certa rebel·lia. Dos formiguers s’han declarat la guerra. M’erigeixo en àrbitre i caic de seguida en parcialitat. Furgo amb un branquilló el cau enemic i enfonso el graner, tot de galeries subterrànies, el refugi de les larves. Els vençuts s’escampen arreu. La implacable mà els abasta i amb una ungla els va rebentant sense deixar-ne cap. Atanso després, benèvol, el palmell al reialme protegit. La meva carn és mossegada amb odi per mil patriotes, però no arruïnaré els victoriosos, perquè sec al marge, mirant el mar, sota aquest pi. Perquè el vent fressejava en el fonoll, ha remogut la despulla del gripau, anuncia la nit propera. Perquè sóc parcial.

Salvador Espriu


(1) Josep Pla molt no havia dubtat d'engegar-li a Joaquín Soler Serrano, a l'entrevista del programa A Fondo (1976): “Espriu tiende a la ininteligibilidad”. M’agrada molt el que diu Joan Daniel Bezsonoff sobre ell: “Els poemes d’Espriu sempre m’han impressionat, però per viatjar en terra espriuana cal tenir un visat de bíblic”, comentari dolçament humorístic, amb el qual incideix més en la dificultat, en el fet que demana cultura al lector, que no pas en que vulgui ser críptic perquè sí. Espriu no és críptic, però moltes de les seves claus es troben en gran part a la Bíblia i als grecs. Jo crec que molta més gent de la que el llegeix ho podria fer, i treure'n profit. És cert que no és una lectura per fer dalt una bicicleta estàtica. Però muscula igual.

dijous, 18 de febrer del 2010

Fernando Krahn ja no hi és

Era una boníssima i amabilíssima persona. Ja no el veurem més al carrer, però sí a tot arreu. Estic que no sé que dir.

Una abraçada molt forta als seus fills.

Un país de butxaca, de Joan Daniel Bezsonoff


Un país de butxaca
Ja tenim aquí, per fi, Un país de butxaca, l’esperada última obra de Joan Daniel Bezsonoff, publicada per Empúries.

Fa unes setmanes vaig parlar amb un exagerat entusiasme d’un altre llibre, i això que ho feia el mateix dia que me l’havien regalat i que amb prou feines n’havia llegit una tercera part. Crec que vaig ser clar llavors que el meu estat anímic com a lector no era l’habitual, tampoc. A hores d'ara, ja dec haver consumit la meitat dels textos. Em segueix semblant una feina magnífica, encara que ara matisaria aquella excitació inicial, com ja al seu moment vaig anunciar que acabaria passant.

Amb Un país de butxaca he usat un sistema antipòdic. D’entrada, ja fa sis dies que el tinc. Me’l vaig empassar sencer el primer, d’una tirada, sense presses, mirant de paladejar cada frase —i quines frases!—, però sense aturar-me per cafès a cap àrea de servei. No era un pla preconcebut. De fet, aquell dia tenia massa feina. Però no podia parar de mirar endavant. Reia, plorava, pensava. M’emprenyava, m’entendria, m’embadalia. I encara vaig experimentar i pensar moltes més coses, totes bones perquè totes em feien sentir molt viu, molt acompanyat.

Podia haver engiponat un article si fa no fa clònic a aquell, fent cas a la primera manxada de sang que arribava al cervell des del pit, au! tornem a malbaratar la paraula obra mestra! una per setmana! vinga, va, que ja no ve d’aquí! En aquest cas, però, no ho vaig voler fer. El llibre m’havia afectat massa. No estava bé procedir així. Mai ho és, de fet. És una manca de respecte.

Me’l vaig llegir de nou, ara més atent, a veure si descobria els fils on penjava Superman. Només començar, em vaig oblidar la lupa que empomava, sense adonar-me’n. En arribar al final, el meu cor encara s’havia amanyogat més que el primer cop. La tercera lectura —ara en tres sessions— la vaig fer en veu alta, davant una pobra víctima que no se’m podia escapar. Resultat: èxit a dos, malgrat els entrebancs episòdics de la meva llengua. Ara jo ho puc començar a dir amb una veu una mica més alta: no sé si aquest llibre és una obra mestra, però me l’estimo. I cada vegada més.

Diu la contraportada:

“Després d’haver indagat els seus orígens russos (Els taxistes del Tsar), i després d’haver explotat la seva infantesa francesa a Una educació francesa, Bezsonoff ens confia el seu descobriment de la catalanitat i com s’ha convertit en un autor català”.

I és ben cert. El resum és perfecte. En aquest sentit, Un país de butxaca representaria la batalla final d’una llarga guerra contra el desballestament de tot el món que l’autor estima, de totes aquelles coses elementals sense les quals no sabem ni el què som, ni el nom que tenim o tenen el terra que trepitgem, el paisatge que ens envolta, les plantes, els animals, els oficis i les seves eines, i per què tot és així i no d’una altra manera.

Tota la seva obra ha estat d’alguna manera una autèntica conflagració. Primer comptava amb molt pocs i mal armats efectius, sobretot editorials. Les seves aproximacions tenien més d’estratègia guerrillera que de una gran guerra d’aquelles, amb batalles vistoses a camp obert, com les d’Austerlitz o Borodin. I no és que no fessin mal aquells atacs d’amagat. Algunes de les pàgines més belles que ha fet aquest autor es troben en aquelles primeres escaramusses. En aquest sentit potser la seva primera gran sortida a camp obert podria ser la que va fer amb l’apoteòsica Les Amnèsies de Déu, la seva última obra de ficció pura.

Encara que això no deixa de ser una elucubració discutibilíssima i potser una metàfora idiota —de què parla aquest? batalles? guerres? en quin sentit ho diu? això ho fa per fer-s’ho venir bé... Per què Les amnèsies de Déu, precisament? no era prou gros el que va passar a Vietnam, a Alger, a Verdun?—, ja sé el que em dic. A les amnèsies de Déu, el dit que fins llavors només havia assenyalat l’estat francès com a culpable dels mals ocasionats a alguna de nacions que en formaven part (Occitània, Catalunya), aquí la culpa s’estenia a un mal fet a tota la societat francesa en pes. Si tots els altres llibres podien ser incòmodes perquè s'hi podia sentir el bateg del crit “França, mira que has fet a la meva gent!”, a les amnèsies, el clam era més compromès: “França, mira que t’has fet a tu mateixa!”. No és que la línia divisòria sigui tan clara, ni que aquestes al·legacions fossin aquí el primer cop que apareixien. Però sí que a les amnèsies, al marge dels valors universals que conté, purament humà, els tractament que atany concretament a la situació política furga sense pietat dins una de les mentides més grans de la història recent de la República.

Arribat a aquest punt d’asfíxia, els taxistes fou la primera aproximació, gairebé una novel·la detectivesca, en la que s’entrecreuaven l’experiència vital i les investigacions del propi autor, i la dels seus avantpassats russos. Començava aquí una nova etapa en la qual l’autor volia fer net amb la seva identitat. De pas, a mida que s’anava donant eines per entendre’s a si mateix, les anava passant als lectors generosament, sobretot els catalans. I quan dic catalans no parlo només dels que viuen dins el triangle del Principat, aquell que acostuma a resumir-se amb un número 3 ben gros al costat.

L’educació, per la seva banda, era un volum que se'ns apareixia amb la innocent aparença d’inventari nostàlgic de la vida d’un nen català que ha hagut de viure en diversos indrets de la geografia gala, escrit amb l’humor, tendresa i gust pel detall habitual. De tant en tant, però, l’autor ens regalava frases tremendes, que, només que fóssim un poble una mica més violent —o amb més autoestima, perquè la història demostra que a l’hora de ser uns salvatges ho hem estat com qualsevol altre— les estamparíem en una bandera que abrandaríem abans de començar a tallar caps d’imbècils. Per sort, i ara que m’ho penso millor, l’elegant ironia amb que se'ns servien desactivaria, al moment, la idea. Un cop les comencéssim a amplificar damunt un drapot enorme de color blanc, ens adonaríem que quadren molt millor dins el debat dialèctic, el cos a cos de cervells. I jo que me n’alegro, mira.

I al final, amb Un país de butxaca, arriba a Catalunya. La seva Catalunya, amb Nils a l’epicentre, com a capital no ja de Catalunya sinó de França i tot. Una vegada l’autor toca el centre de la Terra, com a la novel·la de Jules Verne, ja no s’està de res. Però aquesta capitalitat no és només una broma, que sí, també. Per a ell sí que ho és la capital. No cal fer un gran esforç per entendre que el que ens està dient és que cadascú ha de trobar la seva capital, la capital de la seva identitat, de la seva ànima. No estem parlant d’una ciutat o poble estranger que estimes amb delit, amb passió d’enamorat —un pot perdre el cap per Tananarive, per exemple, i tenir de natural de Madagascar com jo de truita d’aigua— sinó d’aquell lloc on hom diu, no “això és casa meva”, sinó una cosa molt més profunda: “jo sóc això”.

Parlem d’un verb “ser” que vol dir ser-ho de debò, ser-ho de manera que sinó ho fossis, ni existiries, no que “t’hi sentis”. Jo sóc perfectament lliure de sentir-me més tananariveny que sitgetà, si vull. M’hi puc sentir més “identificat”. Però Tananarive no m”’identifica” per res. Em prendrien per boig si digués que sóc tananariveny. Si dic que sóc sitgetà, no. Faré ràbia, riure o enveja, però la cosa serà clara.

El trist del cas, un dels temes que recorre el llibre de cap a cap, és l’analfabetisme que tenen tants i tants catalans (i occitans, i bretons, i el que sigui) que no tenen ni la més remota idea quina és la seva capital. Encara pensen que és Paris, Madrid. O potser sí que també Tananarive. I no sempre són altres, les anomenades “capital de departament” a un estat, “capital de província” a l’altre, tampoc. Cal buscar, remenar bé. Què cadascú faci la seva feina. Si vol, és clar.
L’autor no té cap problema d’explicar-nos com s’ha rebuscat a si mateix, quines eines ha emprat i quins han estat els savis mestres que l’han guiat pel camí: els seus estimadíssims padrins. Més enrere hi ha també els tiets, els veïns i altres personatges entranyables. De tots ells, però, el principal és el padrí Jean. Els mestres més savis, els més grans, són aquells que no en són conscients. No van néixer per ensenyar, sinó per aprendre a viure, i saber viure. Aprèn d’ells qui els observa. El padrí Jean, de vegades s’espanta, es preocupa que el nen no aprengui massa. El savi s’adona dels perills... No enteneu res, ho sé. Millor. El llibre ho explica molt bé. Aneu-lo a comprar, a robar, feu el que vulgueu —si escolliu la primera opció no tindré tants problemes amb l’autor i l’editor, si llegeixen això— i us quedarà clar.

Dèiem al començament que aquest llibre és com la batalla final. Si ens posem dramàtics podríem afermar que en aquesta batalla s’hauria de saber quin bàndol s’endurà la victòria. Literàriament parlant, per mi no hi ha cap dubte que la guanya el general Bezsonoff, amb una bateria d’arguments incontestables. Ni les ganes de passar comptes, impúdicament personals, no li mulla la munició. Joan Daniel se’m figura en aquests moments com una mena de Quevedo menjagóngores, de Nils, amb un estil literari diferent, també. Molt sospito, ai! que no hi ha oponents dignes del poeta cordovès per contestar amb un còctel tan exacte de virulència i art. Les veritats que dispara volen cap amunt com freesbees i tenen tan de pes com rodes de molí. Planyo els desgraciats panxacontents, afartats amb “veritats” oficials, surtin al llibre o no, anònims o amb noms i cognoms. Com que els freesbees ja estan escrits, ja no són a temps d’apartar-se quan cauen en forma roda de molí. Aquests idiotes, encara que l’escriptor aconsegueix descriure’ls, en poques paraules, en unes tres dimensions que no mereixen, ja venien plans de fàbrica, a la mateixa vida real, abans de restar esclafats com un paper per l’impacte esmentat abans.

Trobem aquí i allà el millor de l’autor i res del pitjor, o tan poc que se m'ha passat. És la seva obra més perfecta? No ho sé, però ja us dic que em fa mandra agafar la lupa una altra vegada. No agafo la lupa per buscar-li les coses lletges a la meva estimada. Però com deia abans, aquí troba un equilibri que se li esperava. Hi ha aquelles descripcions en les que t’hi trobes, que sent parlar el paisatge, les cambres; l’humor únic de la casa, amb aquelles punchline al final, dignes de les millors sèries de televisió d’humor britàniques clàssiques, o de final de pàgina escrita per Goscinny, de vegades una frase de diàleg, altres un narrador murri; la mala llet en veu baixa però no callada; les anècdotes espatarrants o tràgiques; els diàlegs antològics —la trobada amb el taxista valencià, totes les converses, de vegades amb només un parell de rèpliques fabuloses, amb el padrí, etc.—, les cançons, fragments de pel·lícules, poemes, en les llengües més variades; els girs plens d’emoció, plens d’autèntic sentiment, on l’autor es despulla l’ànima com el kamikaze que és, d’una manera que fa mal... Tot, hi ha tot el catàleg Bezsonoff al complet! I, a més, degut a la natura del llibre, pura narrativa de cap a peus, alhora que bloc de notes on apuntar reflexions, tot allò que en les novel·les es veia forçat aquí flueix amb una desimboltura i harmonia hipnòtica que rivalitza amb els cops de malucs d’una mestra de la dansa del ventre.

Amb tot, potser es podria aduïr que l’autor es repeteix, que no avança. Res més lluny que de la realitat, pel que de debò fa al interessa a l’autor, que és la indagació interior i exterior, com l’individu lliga amb l’entorn. L’estil ja el té definit des del primer llibre. En aquest sentit sí que és repeteix. Del tot. Cal canviar una muntanya si ja és bonica? Si de sobte ve un aiguat o un tsunami que l’esborri o la deformi, ja ho veurem. El dia que al Joan-Daniel se li tombi el cervell i decideixi convertir-se en un Dan Brown, un Jack Kerouak o el Pitarra. Mira, hi té tot el dret, eh.

També hi ha, i això és cert, alguna afirmació, alguna comparació, algun esment, fins i tot algun bri d’anècdota que ja s'ha tocat abans, que ja ha estat tractat en algun altre llibre. Això és evident. Però també és cert que sense aquestes afirmacions —reafirmacions, de fet— el present volum perdria la seva independència. I això, en aquest cas, seria fins i tot lleig. No cal tenir La educació francesa o Els taxistes del tsar per entendre Un país a la butxaca. Els tres llibres es complementen, d’acord, però són obres totalment emancipats, i a més amb estructures internes que no tenen res a veure. Per als lectors que ja coneguin els altres dos títols que se sentin molestos de tornar a trobar algun d’aquests detalls ja coneguts, els recordaria que el que estan llegint és una obra nova.

Em pregunto si hi ha alguna manera humana de parlar de la pròpia família en tres llibres i no reiterar característiques fonamentals a l’hora de descriure algun personatge que, per nassos, a de sortir als tres títols. I si la hi hagués ¿cal fer l’esforç de practicar uns equilibris estrambòtics de manera que haguéssim de forçar la narració final, artificialment, per tal de no repetir ni un bri del que s’ha dit? Acordem que els llibres potser es poguin agrupar en una trilogia, si voleu. Però no són una sèrie, com ho seria la de les novel·les d’Hércules Poirot de l’Agatha Christie. En una sèrie, hi ha coses que el lector seguidor ja sap. Qui arriba a mitja col·lecció, que s’espavili a omplir els detalls que se li escapen repassant llibres antics. Aquí això no passa. Els tres títols són, repeteixo, obres autònomes. Els dos primers, jo ja els considero uns clàssics absoluts. Però per mi, el millor, el més emocionant, el més potent i profund, si això és possible, és Un país de butxaca.
Si ens posem en el pla de la repetició que jo personalment si que considerava estranya, com aquelles que es produien als taxistes, haig de remarcar, amb satisfacció, que aquí m’han desaparegut del tot. Si n’hi ha alguna, jo no l’he notat. I ja us ho dic, no penso tornar a agafar la lupa per mirar de capturar-la. Després de tres vegades, per mi aquesta obra ja és només per re-gaudir-la i estimar-la.

Les diferències tècniques, estructurals, si de cas veig que venen per una altra banda, si voleu. però tot això crec que és pura anècdota. O no. Tinc rampells als quals m'agradaria que Un país de butxaca fos més llarg, no ho puc negar. Però goso imaginar que l'autor també. En qualsevol cas, tal com ens el trobem a les llibreries, és un bombonet. Tant és sí és breu si deixa un gust perdurable com el de la flaire dels bons records.

Hi ha moltíssims menys capítols que a l’Educació francesa i són força més extensos. És cert. Però de vegades aquests canvis no venen donats per raons estètiques, sinó per pures qüestións pràctiques, que tenen a veure amb necessitats editorials. El volum anterior està format de breus píndoles per un motiu tan simple com que es tracta d’un recull d’articles apareguts abans, en una revista. Els articles mantenien una gran unitat, i la seva llargada suposo que obligada, encotillava el resultat final per bé i per mal. A Un país de butxaca, la duració dels capítols és prou gran com perquè els temes es puguin desenvolupar amb un alè més llarg. Es nota que les històries respiren, que es poden prendre el seu temps. Malgrat tot, la brevetat també hi apareix aquí i allà, constantment. Els capítols són plens de subcapítols, d’episodis que es trenquen, per després tornar a aparèixer, reenganxar-se de nou al tren del que s’havien despenjat, o morir allà mateix.

Déiem que literàriament parlant, el nostre general és qui guanya. Literalment ja és una altra assumpte pla més discutible. Desgraciadament, tot apunta a que guanyi l’exèrcit nombrosissim, i oficialment recolzadíssim, de la indiferència i l’analfabetisme espiritual —i de vegades no només espiritual— col·lectius. En qualsevol cas, el llibre no és una rendició.

Heus aquí un títol que, malgrat ser lluny de ser un manual d’autoajuda, et fa sentir menys sol. Com els grans llibres, posa paraules a moltes de les coses que tots voldríem dir i que no ens surt la manera de dir-les. Joan Daniel Bezsonoff ens treu el tap de cop, una vegada més, així com l’otorrino fa amb la xeringa amb el de l'oïda.

Un país a la butxaca, és, en definitiva, un títol amb el que per poc que us hi acosteu, correu el perill que se us converteixi en llibre de capçalera. També val a dir que els amics lectors botiflers potser no correreu tant de perill, és clar, a excepció dels qui de vosaltres aprecieu la literatura feta amb el cor, i amb imatges sensacionals. Per a vosaltres ja us comentaré alguna cosa del vostre gust en el llunyà futur. Avui no és el vostre dia. Què hi farem...

dissabte, 13 de febrer del 2010

Sāmoa Silasila, una altra cançó tradicional samoana

Sāmoa Silasila és una de les més populars cançons d’amor samoanes tradicionals. Qui la canta expressa amor per la seva estimada i per la mateixa illa, a la vegada.


Sāmoa Silasila

Sāmoa silasila
Usi le fa‘afofoga
Se‘i lagi la‘u pese
Pese o mo‘omo‘oga
Pese fa‘amavae, ‘ua nuti lo‘u fatu
‘Ua ta‘e la‘u ipu, talu le tu‘inanau.
(Tali)
Sau funa la‘u pele
Tu‘u mai lou lima
Tā fa‘atālofa, tā lūlūlima
Tōfā soifua, ‘ole‘ā fo‘i ‘ita
E mamao Sāmoa ma si o‘u ‘āiga.


(Traducció)

Samoa mira'm
Para l’orella
Mentre canto la meva cançó
Una cançó d’admiració
Una cançó de comiat, el meu cor és trenca
La meva copa l’ha esquerdat la pena
(Tali) (Chorus)
Vine amb mi estimada
Agafa'm la mà
Deixa’m dir hola, deixa’m dir adéu
Me’n vaig, però tornaré a tu
Sāmoa i els meus ara són lluny de mi.



Si cliqueu a la pantalleta la podreu sentir. He posat subtítuls per si la voleu seguir. Espero que us agradi.

dijous, 11 de febrer del 2010

La rondayla de lo vieyl carruatge de lo Florentz e com lo mestre Hernan la Crotz lo volià lo restaurar

Lo conseyl dels vint savis

Havia fai longtemps, antan, un hom que s’apellava Florentz de Salesatz, que havia uyleres als uyls, e que vivia urós ab sa familia e ab ses amics, que foren gentils, e li donaven molts de compliments, e lo falagaven, e que ell pla estimava tant com podià. Florentz havetz taben un formós e antich carruatge que s’apellava Citroëntz Dos Cauvalhs, que fou taben molt fatigat, e molt atrotinat, ço q’era vieyl, e havia patit molts de treballs per los camins de Déu e lo Dimoni. Tot lo carruatge fotia un grand fastig, e qualque hom e qualque fembra del poble sentiai grand vergoyna can lo agachava ab sons uyls, en lo veient tan roveylat, e gaireben per només lo profitar com a ferrayla. E los petits mainatges, que son tostemps molt cabronets, fahien molts d’acudits can sortian de l’escola.
Florentz vivia pas pobrement, pus tampauc era un ric-hom. Mas si que fou mes aproïsmat de ço que hac dix primerament, de jamai haver diners que de los haver. Jamai podia los haver pro per restaurar lo carruatge com volia e com calia, e lo tornar tant formós com fou en los vieyls temps, e lo far abans ne se destermenés en mil bocins al primier sot que l’ensopegués per los camins. La manca de diners donavai pla de capteniment, e molta tristesa, e tenia lo Florentz molt consirós, e sovint se cagava en la mare que va parir totes les cosas q’havia creat lo Bon Dieu.

Mas un jorn, lo Florentz havetz molt de sort, e molt de churra, e encara més sinonims de la meteissa cosa. E tot ço fou parce fou un molt belh trebayl per un ric-hom que havetz molts de diners. E lo ric-hom fou molt content, e molt falagat, e li otorgà a lo Florentz molts de diners, e d’honors, que n’era una beyla fortuna que no n’estava acostumat de l’haver, e d’agachar ab sos uyls, e fins li costava un ou d’introduir dans ses buchaques. E fou d’aytal faiçó que lo Florentz, en havent ços grands diners, deziditz de restaurar son vieyl carruatge, e lo retornar lo esplendor d’antan.

E fou en aicest moment can lo Florentz anà, e dugué lo carruatge a lo restaurar, e donà confiança a lo grand alcalde, e a ses grands seynors, e a un grand Consorci, e a ses vint grands savis, que tots savian molts de cosas, e havien molt de criteri, e cuitaven per lo retornar lo esplendor que havia lo carruatge can era novell, e jove, e formós, e una cosa coylonuda, e admirada per tot hom e tota fembra.

E lo Florentz fou molt complagut ab les causes que llegia al periodic del seu pople, e havià un bloch a l’internat, e parlava de cosas formoses, e del sexe dels angels.

Mas ço venut un jorn que a lo periodic del pople fou mostrat lo travayl que lo grand mestre Hernan la Crotz volia lo far, que n’era molt e molt pauc semblant a ço que lo Florentz havia cregut que lo facessen. E lo Florentz anà e preguntà que coylons havia passat a Na Belhi, una dama que n’era un dels vins savis, mas que n’era la sola que no aimava lo travayl del mestre Hernan la Crotz, e que sabia que se trufaven no sols de lo Florentz, mas de tot lo pople, e que non havia savi hom o savia fembra que le fotétz puto catz, mas que n’era tard e fins per eyla de bataylar per retornar la causa a un camí just.
E fou aytal que començà una estoria pla consirosa, trop tard e molt mal, parce aiceyls que havian de propausar la restauració de lo carruatge fasguron pr’amor d’amagar tot ço que podian ço que volian far, mas lo feron de manera, amb grand bobança, que la llei fou acomplerta e dengú podi dir jamai res.
E fou en est jorn que lo bloch de lo Florentz, aytal lo bloch d’autres hómnes e fembras del pople, que enluoc de parlar del sexe des angels, començeron a se cagar, e molt, en la traïdoria de aiceyls que lo Florentz havia donat tanta confiança.
E arribà un conseyl general, on se reuniron des hómnes e des fembras, los uns apellats amb l’ordre de dir ço que dixian los que doneron tant de poder a lo mestre arquitecte restaurador, e los autres, de molt diversos pensaments, mas molt units ambe lo cabreig monumental que portaven per l’engany.
En lo grand conseyl, lo pople oit la idea que lo mestre Hernan la Crotz. Aicest savi hom havia pensat que lo carruatge lo calia de retornar la lluentor que havià en los vieyls temps, e de far un grand treball, mas taben de far la façana del cul de lo carruatge com si fos un Ferrari, enluoc d’un Dos Cauvalhs. E tabé paretz que havien novas lleis que s’havia de far adaptar lo carruatge als nouvells temps.

Lo Florentz devenguet molt emprenyat, e la primiera ideia fou la d’agafar l’espasot, e de d’occir lo mestre la Crotz, que fasetz dos anhs de grands trabalhs, amb grand de estudi, e grand d’esforç per res. E tot hom savi e tota fembra savia li dix que la vera ànima de lo carruatge n’era a dins, e a la façana de avant, mai que la façana del cul no n’era pas gaireben important. E lo Hernan la Crotz parlatz pramor de dues hores per convencer los hómnes e las fembras del pople que haver un cul de Ferrari era grand millora, e que lo cul que havià de Dos Cauvalls era un perfet eximpli de mal gust. E fins dos autres mestres dixeren una cosa semblanta, e non hagueren vergoyna, e ofengueron lo cul del Dos Cauvalhs, e mentre lo Florentz s’anava cremant la sang, havian autres savis (lo Florentz non era cap dels savis, açó serià una cosa absurda), com lo Morand, que a lo periodic dix que l’insult dels arquitectes era una formosa cosa. E fins havetz qualques autres hómnes e fembras que restaren convençuts que de rebre aytal ofensa non era pas important, e que haver un cul de Ferrari era una belha cosa, e fins haver arxiu, e un bar, e un night club, e una casa de fembras publicas, si l’haguetz calgut.

Mas lo Florentz e d’autres hómnes e fembras del pople aimavan lo Dos Cauvalls aytal n’era, e lo aimavan par la façana d’avant, e par dedins, e par la façana de lo cul, e que si calia de far que s’acomplís la llei ambe de canvis que li semblava ben, mas non d’aceista faiçó, tan traïdora, e tan vulgar, e tan impossible d’entendre per dengú q’havià los uyls a la façana de la testa.
E fou ço que dividetz lo pople e que al periodic del mateis se començeron a donar molts de pals els uns als autres, encara que tots aimaven lo pople.
Mes aicesta estoria despús havetz un belh final. Apareguet un hom, que era un bon artisan, e que oia tot ço que lo Florentz volia, e lo donà conseyl, e le diguet ço que se podia far e ço que non se podia far. E aicest hom dix que se pot far lo Dos Cauvalhs de ser en llei e d’haver la façana d’avant, e aicella del cul, e de dins gaireben com n’era en los temps que n’era formós, e jove, e non roveylat. Que non havia posibilitat de rebre un premi d’arquitectura, com aicell que fou rebut per lo paorós casalot que havia al Grand Mercat, que n’era una puta merda tan grand que fou occit e esbalmat per lo far un pauc mens ofensiu als uyls, e que ara te una cosa que s’apella Mercafembra dedins, que hac tocat els coylons a grand part dels vieyls e savis botiguers que trebaylaven al mercat e a d’autres antics e historics comerços de lo pople q’an hagut de fermar per tostemps.
Mes çó est una autra estoria.

divendres, 5 de febrer del 2010

Cançó popular samoana


Continua la treva.

Tele i'a o le sami
Tele fo'i la'au o le vao
Tele manu felelei i le lagi
Tele teine afakasi
Ae sili ai oe la'e pele
Le lalelei o Samoa
Mate maia o la'u tupua
Pe e te iloa le igoa

Hi ha molts peixos al mar
Hi ha molts arbres al bosc
També hi ha molts ocells
Volant a dalt el cel
Hi ha moltes noies boniques
Però només una m'importa
I aquesta és la adoro i estimo
la meva noia de Samoa

dijous, 4 de febrer del 2010

"Xocolata desfeta", de Joan-Lluís Lluís

Una petita treva, si us plau.


Voldria fer una breu aturada d’uns segons per recomanar-vos un llibre que s’hauria d’exigir que el tinguessin a totes les escoles o instituts: Xocolata desfeta de Joan-Lluís Lluís.

El vaig comprar l’altre dia, que era a Barcelona, i ara només tinc temps de dir-vos que m’ha alegrat el dia, i crec que la setmana. Ara que vivim uns temps tristíssims, que un llibre et tatuï un somriure al rostre amb la potència que aquest ho aconsegueix, és una cosa que jo, sincerament, no sé com agrair.

El llibre s’inspira obertament en “Exercices de Style” de Raymond Queneau, publicat el 1947. En aquell treball, el trempat senyor Queneau explicava una única anècdota que es pot resumir en poques ratlles: un jove fatxenda, de coll llargarut, abillat amb barret i abric puja a un autobús, on discuteix amb un altre passatger per un seient, per després canviar de seient. Més tard, ja fora l’autobús, el jove discuteix amb un amic que li aconsella que es cusi un botó de l’abric una mica més amunt. Això és tot. No hi passa absolutament res més.

La gràcia de la proposta és que aquesta bestiesa d’historieta està explicada d’un munt de maneres, ja sigui explotant totes les possibilitats dels temps verbals (en pretèrit, en futur, plusquamperfet, etc.) de punt de vista (d’un narrador exterior objectiu, del jove, del passatger, etc.) de figures retòriques (anacoluts, lítotes, metàfora, etc.) estil (filosòfic, oda, telegràfic, etc.) tons i tipologia de narrador (vulgar, colèric, pedant, un que no se sap explicar, etc.) versificacions variadíssimes, maneres d’expressió personal, interrogatori policial, publicitat fins deliris directament surrealistes com explicar la història pel final i acabant pel començament o amb les paraules tallades, escrites només amb una vocal obsessiva... fins a 99 de diferents. El llibre és un petit clàssic de l’enginy, que té la seva particular reputació. A l’italià, per exemple, fou traduït per Umberto Eco, un declarat admirador de luxe. A mi em va fer pensar en la apoteòsica matraca que li engega Cyrano a un individu que li havia pretès ofendre’l —
ingenu!— tot dient-li que tenia el nas gros. L’estructura del text de Queneau té, de fet, una estructura similar que el famós monòleg de Rostand.

Vaig tenir la sort de llegir aquest llibre fa vora un any, en la traducció catalana —per mi magnífica, a part que compromesa com poques, segur— a càrrec d'Annie Bats i Ramon Lladó, editada per Quaderns Crema. N’havia sentit parlar del però mai l’havia pogut gaudir fins llavors. Quina sorpresa més agradable! Em va semblar un manual perfecte per a qualsevol actor que vulgui practicar tot tipus de lectura i personatge. És potser un joc si voleu. Però és divertidíssim, alhora que un punt obsessiu, això sí. Un acaba una mica boig de llegir la mateixa història des de tants angles i estils. Volia parlar-ne al seu moment, però coses que passen, no devia de tenir temps i se li va passar la hora. Ara és un bon moment per recuperar-ne l’esment.

El sorprenent Joan-Lluís Lluís ha tingut el valor de reprendre la idea de Queneau per fer la seva pròpia versió particular, amb una anècdota totalment diferent, en català i explicada de 123 maneres diferents. Apa! Des del primer moment, l’autor posa les cartes damunt la taula i diu d’on ha tret la idea (a totes les entrevistes, al mateix llibre). L’home en cap moment es vol fer l’original perquè ho deixa clar. El que tenia, això també és evident, és que tenia moltes ganes de jugar. Quan ho vaig llegir al diari, i coneixent la lucidesa i talent poc normal que té aquest home, vaig sentir la necessitat de tenir un exemplar en aquell mateix moment.

Coses de la vida, no he pogut tenir el llibre el primer dia que hauria volgut. Ara, ja, sí. Abans de tenir-lo, tenia una mica de por que, de tantes ganes que tenia de llegir-lo i de tant convençut que estaria de que m’agradaria, em decebés. El “Manuel de Style” de Queneau havia posat el llistó molt amunt. A més, quan desitges una cosa amb tanta intensitat t’exposes a que, per bona que sigui, les expectatives no es puguin acomplir. Ja us puc ben dir que no és el cas, ni per la més remotíssima casualitat. El resultat del producte depassa de molt la millor de les meves expectatives. Ja des d’ara mateix, crec que poques vegades he estat sentint la sensació d’estar davant una absoluta obra mestra en el seu gènere. Si és que existeix aquest gènere!

Xocolata desfeta conté 227 pàgines escrites sense una coma de que no valgui la pena. Estic que no sé que dir. És una cosa tan brutal, tan bona, tan divertida, tan útil, tan, tan, que s’ha de tenir a les mans per creure-ho. Jo, la veritat, de vegades tinc la sensació que ja res em sorprèn, que trobo cosetes que sí, mira, estan bé, em fan somriure, pensar una mica, i poca cosa més. Començo a notar que em faig anímicament vell, que ja no m’apassiono com quan era jove. En part suposo que és normal. Alguns diran que és un signe de maduresa i tot, i se n’alegraran. Doncs en Joan-Lluís Lluís se l’ha carregat de cop aquesta apatia que jo tenia por que m’estava encarcarant l’esperit, per terror dels qui es pensaven que per fi m’havia tornat un senyor assenyat. De sobte em sento jove. Ric com un adolescent al metro.

Quin llibre més bo! Quin xarop més terapèutic! Oh, Déu meu —ja crec en Déu i tot! Què m’estàs fent Joan-Lluís!—, portava una època que creia que m’anava a agafar una depressió. I de cop, amb tan sols picar d’aquí i d’allà unes paginetes, no només se m’ha curat, sinó que em sento rejovenit, com el Cary Grant en aquella pel·lícula amb la Marilyn Monroe. La veritat, m’està agafant una mica de por i tot. Joan-Lluís, què mengeu els d’allà dalt que us fa veure tan clar? Aquell era quan dormia que hi veia clar. Però sembla que els veïns de Perpinyà això us passa de mena, tan fa si dormiu com si feu un salt mortal.

Se’m podrà dir que ara estic en el moment de l’eufòria del descobriment de la perla, i l’eufòria sempre distorsiona les percepcions. És com si hagués passat la primera nit amb la dona dels meus somnis i la cosa ha anat cent vegades millor del que m’esperava: quedes amb un estat que sembles una mica un idiota, amb la mirada lluminosa i un somriure de babau que fan ràbia.

Ara per ara, crec que en Joan-Lluís ha superat en Queneau d’una manera no abusiva, però sí clara i neta. I no parlo només per la quantitat de versions del text proposat —que no penso descriure, com si he fet amb el de Queneau, per qüestions esotèriques que no penso explicar— sinó per complicar-se l’existència fins a uns extrems inimaginables i a sobre sortir-se’n com un autèntic campió. Malgrat que segueix l’estructura que la tradició cyranesca marca amb rigor, es desmarca convenientment de les seves il·lustres predecessores en prou aspectes com per fer Xocolata desfeta una obra totalment autònoma d’aquelles. D’entrada, tot i la quantitat superior de cotilles estilistiques, en Joan-Lluís no està tan obsessionat per la voluntat completista com l’autor de Zazie al metro. Mentre que Queneau mira d’exhaurir tots els temps verbals, totes les figures retòriques, totes les variants de cada possibilitat, en Joan-Lluís sembla més interessat a jugar a inventar nous jocs, nous deliris.

Una altra de les diferències amb les que l’autor català fa un pas més enllà és que s’empatolla dins el relliscós territori dels pastitxos literaris. Així hi ha paròdies de l’estil de Josep Pla, Verdaguer, Espriu, J. V Foix i tantes altres patums de la història de la literatura catalana. En el temps s’arrisca a arriba a Ausias March i per aquí fa d’Enric Casasses i fins de Lluís Llach. I el que és increïble és que tots els textos són espectacularment bons, divertits. Són paròdies d’altíssim nivell, en les quals clava els originals amb rigor tècnic, un coneixement profund que no s’explica només amb un treball accelerat de documentació sinó amb tota una vida de lectura ben llegida. En Joan-Lluís, però, no es limita a la reproducció hiperrealista, sinó que, així com fan els bons caricaturistes, acosta la lupa a aquella arruga, a aquell nas, i els engrandeix de manera que des de la distància el lector diu: Ostres tu, el Papasseit! La distorsió de cada estil està cuita al seu punt just perquè no sigui exactament el mateix, sinó un mirall deformat a mida, en la qual aquells autors se’m figuren més genuïns que els originals. El pastitx del Pla demostra un coneixement de la seva obra que fot por i tot. Consisteix en fragment apòcrif del seu Quadern Gris, dos entrades per a dos dies exactament, que jo no dubtaria a demanar que s’incloguessin a la propera edició per exactíssima, plausible, notòria i inintel·ligible (perdoneu aquest intent maldestre d’aplaudir al magistral imitador amb un punt de pastitx... no me n’he pogut estar de content que estic!).

I els pastitxos pictòrics? Això ja no només li dóna una volta més al cargol del surrealisme de moltes de les cotilles que s’inventa, sinó que aconsegueix introduir un cargol quadrat en un forat rodó. Potser sí que aquí en Joan-Lluís ha recorregut a un martell enlloc d’un tornavís per introduir la peça fins el fons. Però al capdavall ho ha aconseguit, que era del que es tractava. Fins i tot jo diria que ha travessat l’embà i la punta ha sortit a casa del veí. Que no es queixi l’autor si sent trucar a la porta, i li ve un senyor emprenyat, amb una marina perforada pel mig, per demanar-li explicacions pels desperfectes. Amb el terrabastall organitzat jo no em queixo. M’ho passo pipa!

I els versos? L’Espinàs diu d’ell mateix que ell en sap de fer versos, perquè coneix les tècniques, però mai gosaria penjar-se la medalla de poeta. Puc gosar jo dir-li poeta al Joan-Lluís? Perquè sí, tot i que evidentment en cap moment abandona aquest aire lúdic de festa major literària, sense cap pretensió de transcendència, hi ha troballes estètiques que a mi m’han fet caure de cul.

Jo m’imagino que l’autor no només s’haurà divertit molt sinó que, amb aquest exercici tècnic tan exagerat s’haurà musculat fins a un punt que ara ja es deu atrevir amb el que sigui. Al llarg d’aquest exercici literari segur que haurà aprés moltes coses, i repassat coneixements adormits.

De moment, no dic res més. No tinc temps per fer una crítica com cal, només aquest text esverat, a raig, a través del qual us recomano a tota velocitat que sortiu a comprar aquest volum imprescindible, que el regaleu, sobretot als vostres fills que no llegeixen. S'adonaran de moltes coses. La feina que pot fer aquest coi de llibret no el farien deu mil tractats de gramàtica i històries de la literatura. Poques vegades una tonteria com una casa --perquè sí, no deixa de ser això, després de tot, l'autor no en defuig-- però també una bomba cultural!

I ara deixeu-me fer la sentència bèstia del dia: Si a totes les escoles i instituts es recomanés Xocolata desfeta, la literatura catalana estaria salvada. Xocolata desfeta, només un divertiment. Potser sí. Però també una obra que és una de les iniciatives personals més intel·ligents, ben fetes i útils per encomanar l’amor a la nostra llengua i fer dentetes a les que no tenen un llibre que algú havia d’escriure. Potser s’ha trigat massa anys però l’ha fet l’home ideal, aquest tros d’animal anomenat Joan-Lluís Lluís.

Gràcies mestre! (un any més jove que jo, mal parit!)

Nota: Aquesta ressenya està feta enmig un estat d'eufòria espècial --res de substàncies psicotròpiques ni res d'això, simplement un moment de felicitat extrema fora del normal-- i sense haver acabat el llibre. És una bogeria d'un moment, plena de carga positiva, per variar de tanta negativitat dels textos últims. Només com a tal s'ha d'agafar. Per tant, no em discutiu el rigor, que en aquest cas és escàs. Totes les exageracions i deliris són fruit d'aquest estat. Com que l'agraïment al llibre és sincer, no canviarem ni una coma ni corregirem res en aquest cas. Vull dir, no me'n penedeixo en absolut del que dic. Això sí, la nota s'imposa i no vull que en Joan-Lluís Lluís, si llegeix això, ara s'ho cregui massa, tampoc (pensarà que estic sonat, he, he...)

dimecres, 3 de febrer del 2010

En resposta al Sr. Roland Sierra

Avui, massa tard, he llegit aquest article al Diari de Vilanova, escrit pel meu admirat Roland Sierra. M'he cregut amb la obligació d'escriure-li una resposta. El més elegant és fer-ho al mateix mitjà, cosa que evidentment miraré de fer. Passa que el text que m'ha sortit és, per variar, massa llarg i a més ja no sóc a temps per resumir-lo com cal i que el puguin publicar al següent número. Prometo que ho intentaré. El compromís és ferm.

De tota manera, crec que val la pena que aquí al blog publiqui la versió sencera, que em permet explicar una mica millor els matisos de cada qüestió, així com em fer una mica el ruc amb alguna broma.

Confio que en Roland, tard o aviat, el pugui llegir aquí també. Des del meu blog el convido a que ho faci i que, si vol, pot respondre'm com vulgui i fins dir-me el nom del porc. Segur que si ho fa ho farà amb més gràcia que altres. Moltes gràcies.


En resposta a Roland Sierra
Benvolgut Roland:

Avui, una mic tard, sí, he llegit el teu article al Diari de Vilanova sobre l'assumpte de la restauració que es vol perpetrar a Sitges. Com que entenc que hi sóc al·ludit —no personalment, sinó com a membre d’un col·lectiu—, em sento empès a respondre’t. Però això és bo. Opinar, debatre i al·ludir és higiènic. Llàstima que a Sitges, sobretot des de dalt, aquestes accions s’administrin amb tanta gasiveria. No interessen. Jo crec que qui opina en públic ha d'acceptar contraatacs i acusacions, tan dures com calgui. No fer-ho denota pobresa democràtica. També subscric la frase del gran Clint, que oportunament cites. El que no sabia era que l’hagués dita en castellà. Però mira, cada dia s'aprèn alguna cosa.

Després de la conya, amb la que apel·lo al teu sentit de l'humor —i que em pots tornar augmentada, si vols, no siguem avorrits—, i abans d’entrar en matèria, voldria que sabessis que t’admiro i que desitjo el millor per tu. T’ho mereixes, de sobres. El teu magnífic llibre de biografies sitgetanes és un dels meus textos de consulta predilectes, per exemple. El record que tinc de quan érem petits no pot ser millor. Lamento que el primer cop que m’adreço a tu en 35 anys sigui enmig d'aquest conflicte, que ens situa en bàndol oposats. Miraré de no rebaixar la contundència de la resposta, precisament pel respecte que et tinc.

Dit això, començo. Dius que fores un dels vint escollits per veure el projecte i que admets que et va encantar. Em sembla perfecte. De tota manera, tinc una curiositat enorme per saber quin tipus de producte al·lucinatori s’inoculà als còctels, el cava, o a les aixetes dels lavabos, perquè tots els que hi assistíreu sortíssiu abduïts, amb el cervell canviat, com els habitants d'aquells poblets americans a les pel·lícules de marcians dels anys 50. Ho dic perquè no li puc donar el mèrit al Sr. Hernández Cros. De ell puc arribar a empassar-me que és un gran arquitecte. Però com a orador, crec, sincerament, que té una retòrica esgotadora. Fent símils taurins —allò que no he fet mai i que tant agrada als senyors de l’ABC—, dues hores de repàs de com n'està de malament el conjunt pot fer en el toro/audiència el seu efecte d'estovament, com les banderilles i la burxamenta del picador. Però quan arriba l’estocada final —el tema de la façana—, el pobre home la fa amb una espasa de goma i l'auditori revifa de nou, amb les banyes més trempades que abans. Ja ho veus, doncs, que no estem d'acord. Que seguint la frase de l'Eastwood, tinc un culet molt diferent al teu. Amb la única cosa que coincidim, tot s’ha de dir, és amb que la proposta és molt imaginativa. I tant, com un míssil.

Sobre el que comentes del més d'exposició pública, lamento haver-ho de fer en aquests termes però no se m’acut una altra manera, haig de dir que és una mentida disfressada de veritat que s’ha de denunciar. No t’acuso ni a tu, ni al Sr. Sella, ni a ningú concret perquè no puc, ni vull. Jo també sóc susceptible d’escampar mentides si m’enganyen, i no comprovo les fonts. El fet és que encara que l’exposició es fes se li donà un ressò tan ridícul que a efectes pràctics és com si no s’hagués fet. No cal ser Sherlock Holmes per disposar d’una prova bàsica de la notòria barra amb que s’ha dut aquesta part de l’assumpte. Qualsevol que s’acosti a la biblioteca i repassi els Ecos dels mesos on les informacions sobre l’”exposició pública” haurien d’ocupar portades, n’hi trobarà zero. Ni a l’agenda. És cert que el 10 d’octubre hi ha un article del Sr. Morando que parla laudatòriament del projecte, que fa que els babaus com jo ens fem encara més il·lusions. Però de l’exposició res. Jo, ja et dic, si em planten el document convenientment segellat on es diu que l'enutjós tràmit s'ha complert sense que ningú obrís la boca, també pensaria que a on van els que protesten. Potser sí que aquesta presentació es va fer, però imagino que només la devien ensumar els treballadors de l'oficina del Consorci i quatre amics. Et puc ben dir que si l'exposició s’hagués publicitat com altres històries que sí interessen al nostre consistori, un servidor hauria fet tantes al·legacions que la maqueta del projecte s’hauria desintegrat de vergonya.

M’interessa el que dius de que només has vist la façana des de mar molt poques vegades, que tal com està, la visió del conjunt convida a mirar a una altra banda. Jo crec que només he vist aquesta façana en directe, frontalment, dues vegades. Però en perspectiva ja força més, doncs m’agrada baixar a l’espigó, o abocar-me a banda i banda i treure fotos. Però això és irrellevant. Cada dia, jo, tu, qualsevol sitgetà quan surt de casa la veiem a postals del quiosc on anem a comprar el diari, penjada al menjador de la tieta Maria, als blogs de fotografies, mentre cerquem imatges boniques del poble per enviar-les a amics estrangers. No fotem, que aquesta icona emblemàtica ens la trobem fins a la sopa! No ens cal veure una imatge exterior del nostre planeta per estimar la seva bellesa vista des de l’espai i desitjar que els extraterrestres el vegin blau per molts anys. Aquesta imatge —i d'altres, tot i que cada vegada en queden menys— és la que envio a totes les coneixences que he fet pel món gràcies a Internet i et puc ben assegurar que la postal fa el seu efecte. Ara, el que ha produït quan els he enviat allò que se'ns proposa ha provocat un nombre idèntic d'indignacions. Ja se sap, és la meva art manipulativa, no pas la foto el que val, diran alguns. Tant de bo tingués tant de poder! Per sort —o per desgràcia—, la foto s'explica sola, com el millor acudit sense paraules del món. Un acudit d’humor força negre, encara que el color blanc sigui el que hi domini.

Sobre les preguntes:

1-Sí, cal fer un referèndum. La pregunta que proposaria: T'agrada el projecte que ha presentat el Sr. Emili Hernández Cros? acompanyada de: Estàs disposat a que l'ajuntament mogui el cul d'una vegada i remeni cel i terra per a trobar un bon munt de pressupostos i projectes alternatius, enlloc de quedar-se tan panxo, arrepapat al sofà, com el Hommer Simpson, amb que li vinguin a portar dos esquifits projectes a casa seva, a través d'un concurs tristíssim? No em crec que el Sr. Hernández Cros, per extraordinari que sigui, sigui l'únic arquitecte possible.

2- Un blog que és bàsicament un centre d'enllaços a notícies i altres blogs no és el que en podríem dir el lloc més cridaner per pretendre dir que s'està fent una gran publicitat, ni el mirall més acurat de la realitat. Si es fes això es cauria en el mateix error que cauen els qui diuen que la maqueta es va presentar al públic. Si calgués fer més publicitat —cosa que espero no arribi mai— ja es farien accions amb les que la protesta tindria més eco. Segur que molta més gent expressaria la seva opinió, a favor o en contra.

3- La Beli Artigas és, salta a la vista, l'ànima de la plataforma. No conec gaires persones amb més empenta i coneixement de causa. Però és evident que no està sola. Per saber les persones que recolzen la plataforma només cal fer una acció tan senzilla com mirar la pantalleta on posa "amics". Diguem que la plataforma —algun nom s'hi havia de posar, i a mi ja m'està bé, no ens barallarem per això abans de començar, com si fóssim els de Reagrupament— neix dels reflexos que hem tingut una sèrie de ciutadans, de diferents ideologies i procedències, per reaccionar davant aquesta presa de pèl. La organització és simple, esquemàtica, de campanya, però efectiva. Si tinguéssim més temps faríem uns estatuts i tot. Però la urgència obliga a que deixem aquestes galindaines per més endavant i que ens concentrem. Sobre la porqueria, jo diria que jo mateix no m'he tallat gens de posar-me en una situació en que si m'esquitxa se'm menjarà. Des del meu blog —que signo amb el meu nom i cognom real— em veig obligat a parlar de l'assumpte, per molt que preferiria poder-ho fer de les postes de sol i els versos del Papasseit. O sigui que de boqueta petita, res. Si de cas se'm podrà acusar de bocazas, que es diu en castellà. A més, es dóna la casualitat que els únics que no signen al meu blog són els anònims que no estan d'acord amb mi. També haig de dir que fins ara més aviat m’han distret, em molesten gens. Tinc sort amb els meus anònims, són educats. Ja no ho són tant altres que m’he trobat fora del blog. Però mira, paciència. I a mi, sobre costums sitgetans, un que em molesta de debò és el d'arronsar les espatlles i no queixar-se davant les agressions a la democràcia, sobretot les disfressades de legalitat com l'actual. M'agradaria també que per una vegada hi hagués una manifestació que no fos només per celebrar els èxits del Barça, anar contra els homosexuals o fer homenatges "pacífics", que acaben amb Can Bota ple de pintades nazis.

4- El Maricel que es vol recuperar és un que quan vegis la foto no diguis, ecs! El mateix que es farà amb la resta del conjunt. Admeto que el criteri és elàstic i el debat pels detalls estaria servit. Però aquí no debatem pels detalls, sinó per una operació d’estètica digne de les dives dels programes de la premsa rossa. Per això, segons jo ho veig, hauria de ser imprescindible que a la primera que l'arquitecte preguntat et posés com exemple la barbaritat que es cometé fer al Palau de la Música, se li indiqui amablement on és la porta de sortida del despatx i recordar-li que si no eix en deu segons cridem la guàrdia urbana.

5- Personalment la persona de l’Antoni Sella em mereix respecte. No tinc cap necessitat de dedicar-me a enderrocar-lo i posar un altre al seu lloc. M'agradaria saber exactament quines responsabilitats té qui, perquè fins ara, ell ha estat l'únic que ha donat la cara en tot això i jo sospito que està carregant morts que no ha fet ell. Tampoc el vull defensar perquè sí. Però ignoro fins a quin punt ell n’és responsable. No m’importa gaire això tampoc. Jo només vull que no es faci aquella cosa a la façana que dóna la cara al món, no vull que aquesta animalada tiri endavant. No puc parlar pels altres. Però jo, si volgués tenir fama preferiria cent mil vegades que m'arribés per les feines que he fet que per aquest merder on l'ajuntament m'hi ha empès. Si algun dia tot surt bé no vull ni la més insignificant cadireta. Ni la de bidell! En canvi, si surt malament, doncs mira, llavors si que en vull una, però no al Consorci. La cadira que vull és una butaca d'un Boeing 747, carregat d'explosius direcció a la gran obra que se suposa ha de sortir a totes les revistes d'arquitectura, al costat del Sr. Bin Laden.

Moltes gràcies per la paciència de llegir tot el text, Roland. M’acomiado amb els meus millors desitjos de que tinguis molt d’èxit amb els teus projectes de futur. Salut, amor, i que la guerra acabi aviat d’una vegada.