Un país de butxaca, de Joan Daniel Bezsonoff

Un país de butxaca
Ja tenim aquí, per fi, Un país de butxaca, l’esperada última obra de Joan Daniel Bezsonoff, publicada per Empúries.

Fa unes setmanes vaig parlar amb un exagerat entusiasme d’un altre llibre, i això que ho feia el mateix dia que me l’havien regalat i que amb prou feines n’havia llegit una tercera part. Crec que vaig ser clar llavors que el meu estat anímic com a lector no era l’habitual, tampoc. A hores d'ara, ja dec haver consumit la meitat dels textos. Em segueix semblant una feina magnífica, encara que ara matisaria aquella excitació inicial, com ja al seu moment vaig anunciar que acabaria passant.

Amb Un país de butxaca he usat un sistema antipòdic. D’entrada, ja fa sis dies que el tinc. Me’l vaig empassar sencer el primer, d’una tirada, sense presses, mirant de paladejar cada frase —i quines frases!—, però sense aturar-me per cafès a cap àrea de servei. No era un pla preconcebut. De fet, aquell dia tenia massa feina. Però no podia parar de mirar endavant. Reia, plorava, pensava. M’emprenyava, m’entendria, m’embadalia. I encara vaig experimentar i pensar moltes més coses, totes bones perquè totes em feien sentir molt viu, molt acompanyat.

Podia haver engiponat un article si fa no fa clònic a aquell, fent cas a la primera manxada de sang que arribava al cervell des del pit, au! tornem a malbaratar la paraula obra mestra! una per setmana! vinga, va, que ja no ve d’aquí! En aquest cas, però, no ho vaig voler fer. El llibre m’havia afectat massa. No estava bé procedir així. Mai ho és, de fet. És una manca de respecte.

Me’l vaig llegir de nou, ara més atent, a veure si descobria els fils on penjava Superman. Només començar, em vaig oblidar la lupa que empomava, sense adonar-me’n. En arribar al final, el meu cor encara s’havia amanyogat més que el primer cop. La tercera lectura —ara en tres sessions— la vaig fer en veu alta, davant una pobra víctima que no se’m podia escapar. Resultat: èxit a dos, malgrat els entrebancs episòdics de la meva llengua. Ara jo ho puc començar a dir amb una veu una mica més alta: no sé si aquest llibre és una obra mestra, però me l’estimo. I cada vegada més.

Diu la contraportada:

“Després d’haver indagat els seus orígens russos (Els taxistes del Tsar), i després d’haver explotat la seva infantesa francesa a Una educació francesa, Bezsonoff ens confia el seu descobriment de la catalanitat i com s’ha convertit en un autor català”.

I és ben cert. El resum és perfecte. En aquest sentit, Un país de butxaca representaria la batalla final d’una llarga guerra contra el desballestament de tot el món que l’autor estima, de totes aquelles coses elementals sense les quals no sabem ni el què som, ni el nom que tenim o tenen el terra que trepitgem, el paisatge que ens envolta, les plantes, els animals, els oficis i les seves eines, i per què tot és així i no d’una altra manera.

Tota la seva obra ha estat d’alguna manera una autèntica conflagració. Primer comptava amb molt pocs i mal armats efectius, sobretot editorials. Les seves aproximacions tenien més d’estratègia guerrillera que de una gran guerra d’aquelles, amb batalles vistoses a camp obert, com les d’Austerlitz o Borodin. I no és que no fessin mal aquells atacs d’amagat. Algunes de les pàgines més belles que ha fet aquest autor es troben en aquelles primeres escaramusses. En aquest sentit potser la seva primera gran sortida a camp obert podria ser la que va fer amb l’apoteòsica Les Amnèsies de Déu, la seva última obra de ficció pura.

Encara que això no deixa de ser una elucubració discutibilíssima i potser una metàfora idiota —de què parla aquest? batalles? guerres? en quin sentit ho diu? això ho fa per fer-s’ho venir bé... Per què Les amnèsies de Déu, precisament? no era prou gros el que va passar a Vietnam, a Alger, a Verdun?—, ja sé el que em dic. A les amnèsies de Déu, el dit que fins llavors només havia assenyalat l’estat francès com a culpable dels mals ocasionats a alguna de nacions que en formaven part (Occitània, Catalunya), aquí la culpa s’estenia a un mal fet a tota la societat francesa en pes. Si tots els altres llibres podien ser incòmodes perquè s'hi podia sentir el bateg del crit “França, mira que has fet a la meva gent!”, a les amnèsies, el clam era més compromès: “França, mira que t’has fet a tu mateixa!”. No és que la línia divisòria sigui tan clara, ni que aquestes al·legacions fossin aquí el primer cop que apareixien. Però sí que a les amnèsies, al marge dels valors universals que conté, purament humà, els tractament que atany concretament a la situació política furga sense pietat dins una de les mentides més grans de la història recent de la República.

Arribat a aquest punt d’asfíxia, els taxistes fou la primera aproximació, gairebé una novel·la detectivesca, en la que s’entrecreuaven l’experiència vital i les investigacions del propi autor, i la dels seus avantpassats russos. Començava aquí una nova etapa en la qual l’autor volia fer net amb la seva identitat. De pas, a mida que s’anava donant eines per entendre’s a si mateix, les anava passant als lectors generosament, sobretot els catalans. I quan dic catalans no parlo només dels que viuen dins el triangle del Principat, aquell que acostuma a resumir-se amb un número 3 ben gros al costat.

L’educació, per la seva banda, era un volum que se'ns apareixia amb la innocent aparença d’inventari nostàlgic de la vida d’un nen català que ha hagut de viure en diversos indrets de la geografia gala, escrit amb l’humor, tendresa i gust pel detall habitual. De tant en tant, però, l’autor ens regalava frases tremendes, que, només que fóssim un poble una mica més violent —o amb més autoestima, perquè la història demostra que a l’hora de ser uns salvatges ho hem estat com qualsevol altre— les estamparíem en una bandera que abrandaríem abans de començar a tallar caps d’imbècils. Per sort, i ara que m’ho penso millor, l’elegant ironia amb que se'ns servien desactivaria, al moment, la idea. Un cop les comencéssim a amplificar damunt un drapot enorme de color blanc, ens adonaríem que quadren molt millor dins el debat dialèctic, el cos a cos de cervells. I jo que me n’alegro, mira.

I al final, amb Un país de butxaca, arriba a Catalunya. La seva Catalunya, amb Nils a l’epicentre, com a capital no ja de Catalunya sinó de França i tot. Una vegada l’autor toca el centre de la Terra, com a la novel·la de Jules Verne, ja no s’està de res. Però aquesta capitalitat no és només una broma, que sí, també. Per a ell sí que ho és la capital. No cal fer un gran esforç per entendre que el que ens està dient és que cadascú ha de trobar la seva capital, la capital de la seva identitat, de la seva ànima. No estem parlant d’una ciutat o poble estranger que estimes amb delit, amb passió d’enamorat —un pot perdre el cap per Tananarive, per exemple, i tenir de natural de Madagascar com jo de truita d’aigua— sinó d’aquell lloc on hom diu, no “això és casa meva”, sinó una cosa molt més profunda: “jo sóc això”.

Parlem d’un verb “ser” que vol dir ser-ho de debò, ser-ho de manera que sinó ho fossis, ni existiries, no que “t’hi sentis”. Jo sóc perfectament lliure de sentir-me més tananariveny que sitgetà, si vull. M’hi puc sentir més “identificat”. Però Tananarive no m”’identifica” per res. Em prendrien per boig si digués que sóc tananariveny. Si dic que sóc sitgetà, no. Faré ràbia, riure o enveja, però la cosa serà clara.

El trist del cas, un dels temes que recorre el llibre de cap a cap, és l’analfabetisme que tenen tants i tants catalans (i occitans, i bretons, i el que sigui) que no tenen ni la més remota idea quina és la seva capital. Encara pensen que és Paris, Madrid. O potser sí que també Tananarive. I no sempre són altres, les anomenades “capital de departament” a un estat, “capital de província” a l’altre, tampoc. Cal buscar, remenar bé. Què cadascú faci la seva feina. Si vol, és clar.
L’autor no té cap problema d’explicar-nos com s’ha rebuscat a si mateix, quines eines ha emprat i quins han estat els savis mestres que l’han guiat pel camí: els seus estimadíssims padrins. Més enrere hi ha també els tiets, els veïns i altres personatges entranyables. De tots ells, però, el principal és el padrí Jean. Els mestres més savis, els més grans, són aquells que no en són conscients. No van néixer per ensenyar, sinó per aprendre a viure, i saber viure. Aprèn d’ells qui els observa. El padrí Jean, de vegades s’espanta, es preocupa que el nen no aprengui massa. El savi s’adona dels perills... No enteneu res, ho sé. Millor. El llibre ho explica molt bé. Aneu-lo a comprar, a robar, feu el que vulgueu —si escolliu la primera opció no tindré tants problemes amb l’autor i l’editor, si llegeixen això— i us quedarà clar.

Dèiem al començament que aquest llibre és com la batalla final. Si ens posem dramàtics podríem afermar que en aquesta batalla s’hauria de saber quin bàndol s’endurà la victòria. Literàriament parlant, per mi no hi ha cap dubte que la guanya el general Bezsonoff, amb una bateria d’arguments incontestables. Ni les ganes de passar comptes, impúdicament personals, no li mulla la munició. Joan Daniel se’m figura en aquests moments com una mena de Quevedo menjagóngores, de Nils, amb un estil literari diferent, també. Molt sospito, ai! que no hi ha oponents dignes del poeta cordovès per contestar amb un còctel tan exacte de virulència i art. Les veritats que dispara volen cap amunt com freesbees i tenen tan de pes com rodes de molí. Planyo els desgraciats panxacontents, afartats amb “veritats” oficials, surtin al llibre o no, anònims o amb noms i cognoms. Com que els freesbees ja estan escrits, ja no són a temps d’apartar-se quan cauen en forma roda de molí. Aquests idiotes, encara que l’escriptor aconsegueix descriure’ls, en poques paraules, en unes tres dimensions que no mereixen, ja venien plans de fàbrica, a la mateixa vida real, abans de restar esclafats com un paper per l’impacte esmentat abans.

Trobem aquí i allà el millor de l’autor i res del pitjor, o tan poc que se m'ha passat. És la seva obra més perfecta? No ho sé, però ja us dic que em fa mandra agafar la lupa una altra vegada. No agafo la lupa per buscar-li les coses lletges a la meva estimada. Però com deia abans, aquí troba un equilibri que se li esperava. Hi ha aquelles descripcions en les que t’hi trobes, que sent parlar el paisatge, les cambres; l’humor únic de la casa, amb aquelles punchline al final, dignes de les millors sèries de televisió d’humor britàniques clàssiques, o de final de pàgina escrita per Goscinny, de vegades una frase de diàleg, altres un narrador murri; la mala llet en veu baixa però no callada; les anècdotes espatarrants o tràgiques; els diàlegs antològics —la trobada amb el taxista valencià, totes les converses, de vegades amb només un parell de rèpliques fabuloses, amb el padrí, etc.—, les cançons, fragments de pel·lícules, poemes, en les llengües més variades; els girs plens d’emoció, plens d’autèntic sentiment, on l’autor es despulla l’ànima com el kamikaze que és, d’una manera que fa mal... Tot, hi ha tot el catàleg Bezsonoff al complet! I, a més, degut a la natura del llibre, pura narrativa de cap a peus, alhora que bloc de notes on apuntar reflexions, tot allò que en les novel·les es veia forçat aquí flueix amb una desimboltura i harmonia hipnòtica que rivalitza amb els cops de malucs d’una mestra de la dansa del ventre.

Amb tot, potser es podria aduïr que l’autor es repeteix, que no avança. Res més lluny que de la realitat, pel que de debò fa al interessa a l’autor, que és la indagació interior i exterior, com l’individu lliga amb l’entorn. L’estil ja el té definit des del primer llibre. En aquest sentit sí que és repeteix. Del tot. Cal canviar una muntanya si ja és bonica? Si de sobte ve un aiguat o un tsunami que l’esborri o la deformi, ja ho veurem. El dia que al Joan-Daniel se li tombi el cervell i decideixi convertir-se en un Dan Brown, un Jack Kerouak o el Pitarra. Mira, hi té tot el dret, eh.

També hi ha, i això és cert, alguna afirmació, alguna comparació, algun esment, fins i tot algun bri d’anècdota que ja s'ha tocat abans, que ja ha estat tractat en algun altre llibre. Això és evident. Però també és cert que sense aquestes afirmacions —reafirmacions, de fet— el present volum perdria la seva independència. I això, en aquest cas, seria fins i tot lleig. No cal tenir La educació francesa o Els taxistes del tsar per entendre Un país a la butxaca. Els tres llibres es complementen, d’acord, però són obres totalment emancipats, i a més amb estructures internes que no tenen res a veure. Per als lectors que ja coneguin els altres dos títols que se sentin molestos de tornar a trobar algun d’aquests detalls ja coneguts, els recordaria que el que estan llegint és una obra nova.

Em pregunto si hi ha alguna manera humana de parlar de la pròpia família en tres llibres i no reiterar característiques fonamentals a l’hora de descriure algun personatge que, per nassos, a de sortir als tres títols. I si la hi hagués ¿cal fer l’esforç de practicar uns equilibris estrambòtics de manera que haguéssim de forçar la narració final, artificialment, per tal de no repetir ni un bri del que s’ha dit? Acordem que els llibres potser es poguin agrupar en una trilogia, si voleu. Però no són una sèrie, com ho seria la de les novel·les d’Hércules Poirot de l’Agatha Christie. En una sèrie, hi ha coses que el lector seguidor ja sap. Qui arriba a mitja col·lecció, que s’espavili a omplir els detalls que se li escapen repassant llibres antics. Aquí això no passa. Els tres títols són, repeteixo, obres autònomes. Els dos primers, jo ja els considero uns clàssics absoluts. Però per mi, el millor, el més emocionant, el més potent i profund, si això és possible, és Un país de butxaca.

Si ens posem en el pla de la repetició que jo personalment si que considerava estranya, com aquelles que es produien als taxistes, haig de remarcar, amb satisfacció, que aquí m’han desaparegut del tot. Si n’hi ha alguna, jo no l’he notat. I ja us ho dic, no penso tornar a agafar la lupa per mirar de capturar-la. Després de tres vegades, per mi aquesta obra ja és només per re-gaudir-la i estimar-la.

Les diferències tècniques, estructurals, si de cas veig que venen per una altra banda, si voleu. però tot això crec que és pura anècdota. O no. Tinc rampells als quals m'agradaria que Un país de butxaca fos més llarg, no ho puc negar. Però goso imaginar que l'autor també. En qualsevol cas, tal com ens el trobem a les llibreries, és un bombonet. Tant és sí és breu si deixa un gust perdurable com el de la flaire dels bons records.

Hi ha moltíssims menys capítols que a l’Educació francesa i són força més extensos. És cert. Però de vegades aquests canvis no venen donats per raons estètiques, sinó per pures qüestións pràctiques, que tenen a veure amb necessitats editorials. El volum anterior està format de breus píndoles per un motiu tan simple com que es tracta d’un recull d’articles apareguts abans, en una revista. Els articles mantenien una gran unitat, i la seva llargada suposo que obligada, encotillava el resultat final per bé i per mal. A Un país de butxaca, la duració dels capítols és prou gran com perquè els temes es puguin desenvolupar amb un alè més llarg. Es nota que les històries respiren, que es poden prendre el seu temps. Malgrat tot, la brevetat també hi apareix aquí i allà, constantment. Els capítols són plens de subcapítols, d’episodis que es trenquen, per després tornar a aparèixer, reenganxar-se de nou al tren del que s’havien despenjat, o morir allà mateix.

Déiem que literàriament parlant, el nostre general és qui guanya. Literalment ja és una altra assumpte pla més discutible. Desgraciadament, tot apunta a que guanyi l’exèrcit nombrosissim, i oficialment recolzadíssim, de la indiferència i l’analfabetisme espiritual —i de vegades no només espiritual— col·lectius. En qualsevol cas, el llibre no és una rendició.

Heus aquí un títol que, malgrat ser lluny de ser un manual d’autoajuda, et fa sentir menys sol. Com els grans llibres, posa paraules a moltes de les coses que tots voldríem dir i que no ens surt la manera de dir-les. Joan Daniel Bezsonoff ens treu el tap de cop, una vegada més, així com l’otorrino fa amb la xeringa amb el de l'oïda.

Un país a la butxaca, és, en definitiva, un títol amb el que per poc que us hi acosteu, correu el perill que se us converteixi en llibre de capçalera. També val a dir que els amics lectors botiflers potser no correreu tant de perill, és clar, a excepció dels qui de vosaltres aprecieu la literatura feta amb el cor, i amb imatges sensacionals. Per a vosaltres ja us comentaré alguna cosa del vostre gust en el llunyà futur. Avui no és el vostre dia. Què hi farem...