diumenge, 21 de febrer de 2010

25 anys sense Espriu


Salvador Espriu, el Nosferatu de la literatura catalana
(Fragment de foto de Jordi Soler)


Avui fa vint i cinc anys que va morir el mestre Salvador Espriu, poeta, dramaturg, novel·lista, creador de relats i proses, un dels mites indiscutibles de la literatura catalana de tots els temps. Per commemorar l’efemèride, a Internet s’ha promogut l’iniciativa 25 anys sense Espriu, un petit homenatge que se li fa des de tots els blogs que hi vulguin participar.

Des d’aquesta pàgina miraré d’afegir-m'hi amb una senzilla participació. Transcriuré una de les seves proses de joventut, quan encara no era la patum que acabaria esdevenint amb el temps.

No sóc ni seré l’únic a reivindicar l’Espriu prosista o dramaturg, que per mi brilla al mateix nivell que el poeta. Per sort, no sóc tan original. Però sí que aquesta faceta acostuma a estar eclipsada per la seva immensa —per qualitat no per extensió— obra poètica. Però malgrat això, ell sempre serà en la mitologia col·lectiva, “el poeta”. Un poeta “difícil”, com a ell li agradava dir, enfront els que l’acusaven d’inintel·ligibilitat, una acusació que no devia agradar-li gens (1).

A l’impagable entrevista que Josep Maria Espinàs li va fer al programa Identitats, poc abans de la seva mort, Espriu confessava que preferia que no el definissin com a poeta sinó com a algú que “escriu ratlles curtes”. La seva actitud, que no sabem quan tenia de real, d’humilitat professional precalculada, o directament de conya marinera —l’Espriu era un sarcàstic molt recargolat— fa pensar en la de John Ford quan es presentava com aquell director que “fa pel·lícules de l’oest”, mentre els seus col·legues contemporanis se’l miraven amb enveja, des d’una distància considerable.



L'entrevista, que el 2 de gener de 1985, Josep Maria Espinàs va fer a Salvador Espriu, al programa Identitats

Però deixo el tema aquí, quan amb prou feines hem definit el personatge. Abans de començar a dir bestieses, tallem-ho i passem a llegir El marge, una breu prosa inclosa dins els seu recull Petites proses blanques, escrites entre els anys 1935 i 1937 (quan l’autor tenia 22, 23 i 24 anys) i revisades el 1963 i el 1964 i publicades al volum Letizia, Fedra i altres proses.


El marge

Ha passat la tarda fosca sota els pins, assegut al marge de cara el mar. Les abelles han fiblat el ginestell, el romaní, la farigola. Les papallones s’han perseguit fins a defallir pels dominis del sol. Un gripau saltirona monstruosament i es llança a creuar, menyspreador de l’entrebanc d la pols, la carretera. El meu peu esclafa a mig camí l’esforç inútil i s’emplena de l’esgarrifança de la vida tova que s’extingeix amb una certa rebel·lia. Dos formiguers s’han declarat la guerra. M’erigeixo en àrbitre i caic de seguida en parcialitat. Furgo amb un branquilló el cau enemic i enfonso el graner, tot de galeries subterrànies, el refugi de les larves. Els vençuts s’escampen arreu. La implacable mà els abasta i amb una ungla els va rebentant sense deixar-ne cap. Atanso després, benèvol, el palmell al reialme protegit. La meva carn és mossegada amb odi per mil patriotes, però no arruïnaré els victoriosos, perquè sec al marge, mirant el mar, sota aquest pi. Perquè el vent fressejava en el fonoll, ha remogut la despulla del gripau, anuncia la nit propera. Perquè sóc parcial.

Salvador Espriu


(1) Josep Pla molt no havia dubtat d'engegar-li a Joaquín Soler Serrano, a l'entrevista del programa A Fondo (1976): “Espriu tiende a la ininteligibilidad”. M’agrada molt el que diu Joan Daniel Bezsonoff sobre ell: “Els poemes d’Espriu sempre m’han impressionat, però per viatjar en terra espriuana cal tenir un visat de bíblic”, comentari dolçament humorístic, amb el qual incideix més en la dificultat, en el fet que demana cultura al lector, que no pas en que vulgui ser críptic perquè sí. Espriu no és críptic, però moltes de les seves claus es troben en gran part a la Bíblia i als grecs. Jo crec que molta més gent de la que el llegeix ho podria fer, i treure'n profit. És cert que no és una lectura per fer dalt una bicicleta estàtica. Però muscula igual.

4 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

D'incongruències cap, dona! Jo, quan els meus dits estan adormits (i quan no, sovint també) els comença a agafar unes dislexies mecanogràfiques que converteixen la lectura dels textos en una excursió per un camí de cabres.

El Cementiri de Sinera és un monument com una casa i el teu comentari, apassionat però sagaç, dona algunes claus molt interessants per acostar-s'hi.

I jo tampoc sé ben bé de qui parles quan esmentes algú que t'ha passat el vídeo aquest. Alguna mala persona, que no conec en absolut, dedicada en cos i ànima a la perversió de les ànimes pures, segur.

Moltíssimes gràcies Joana per la teva col·laboració. La teva visita és sempre és un luxe asiàtic. rebre't.

Núria ha dit...

Si tinguera bloc, jo també li hauria dedicat una entrada.
Joana, m'extranyava que no li feres cap homenatge al bosc i ara entenc el que m'havies deixat caure.
M'ha agradat molt escoltar el video, llegir l'homenatge i també el comentari.
No havia llegit El Marge. Gràcies.

Florenci Salesas ha dit...

Un text força tètric també, Núria, molt en la línia de moltes coses seves. I com tot el que fa, ofereix moltes lectures.

Benvinguda.

vpamies ha dit...

Un gran autor s'identifica quan supera força bé la prova del pas dels anys. I Espriu la passa amb nota, sigui en el vessant poètic o en el narratiu.

I aquesta setmana hem pogut trobar detalls de la seva obra que potser ens era una mica desconeguda. I ha tornat a reeixir amb força.

Gràcies per afegir-te a l'homenatge!