dimarts, 13 de juliol del 2010

Un resum de Joan Fuster per Joana Navarro

Joan Fuster, l'intel·lectual valencià més universal, que mai hauria deixat els catalans sols com a rates (això ho dic jo, eh, no forma part del text original)


Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és sens dubte l’assagista peninsular més importants de després de la guerra civil.
La seua obra deixant a banda la seua inicial dedicació a la poesia, es pot classificar en tres grups:

•Obres de temàtica humanística i general com L’home mesura de totes les coses, Diccionari per a ociosos, els Aforismes...

•Obres destinades a reflexionar i investigar sobre la identitat col·lectiva dels valencians com Nosaltres els valencians, Viatge pel País Valencià...

•Obres de crítica i d’història literària com els estudis dedicats a Ausiàs March, San Vicent Ferrer o Roís de Corella o a autors contemporanis com Pla, Espriu o Estellés.

El seu assaig presenta moltes formes: l’article, el diccionari, el diari, l’aforisme i la monografia. Tots responen a la necessitat d’examinar un fet pensant el que ja sabem o creiem saber i establir a partir d’ell un examen de consciència. En Nosaltres el Valencians denuncia un país provincià i despersonalitzat que no té consciència de ser-ho i no es plantejà la seua realitat.

Examina els factors històrics i socials que hi ha al darrera d’aquest fet i va establir les premisses a partir de les quals els valencians s’haurien de plantejar el seu destí. Estableix també la necessitat de connexió amb els altres pobles de llengua catalana per aconseguir la normalització lingüística. Aquest llibre va influir en un grup de joves intel·lectuals que s’esforçaren en intentar acabar amb el provincianisme. Van aparèixer llibreries especialitzades en el llibre català com Concret llibres i va sorgir l’editorial Tres i Quatre que començà a convocar els premis d’octubre que suposen la integració d’un circuit literari amb Catalunya i les Balears.

Joana Navarro

dilluns, 12 de juliol del 2010

Un comentari del Youtube que m'ha alegrat la vesprada

El meu amic Stephen diu que els comentaris al Youtube són un gènere literari en sí mateix. Les constants desqüalificacions, les discusions que no duen enlloc i la banalitat més indesxifrable és el que més abunda. No negaré que jo no he deixat més d'un comentari ridícul. No me n'he pogut escapar. Que voleu...

Però avui, a un vídeo sobre la manifestació que es va fer fa quatre anys a Barcelona (i a la que es va fregar el milió, per sota, sembla ser... en, fi, que també érem una gentada) m'he trobat aquest comentari fet per un usuari espanyol. És probablement el paràgraf més lúcid, i a la vegada afectuós, que he llegit en aquests darrers deu o quinze anys provenint d'Espanya. No a un diari, a una revista d'anàlisi polític, a un llibre... Al Youtube!! Potser és que estic massa sensible i qualsevol cosa ja em sembla la panacea. Després del desastre mediàtic que ha suposat el fet que Espanya guanyés el mundial, em sentia com si m'haguessin arrencat la pell de viu en viu (i igual molta gent que em va trucar, que havia fet l'esforç d'aguantar tot el que estem aguantant i va anar a la manifestació o es lamentava per no haver-h pogut fer). Jo vaig plorar tant, per a sensació d'esforç inútil, d'haver lluitat com a bèsties, que durant unes hores gairebé m'agafa una depresió. Ja res m'importava. Avui és un altre dia. I mireu, hi ha vida intel·ligent a les espanyes!! El comentari el va deixar l'usuari chemokal, es troba a aquesta pàgina http://www.youtube.com/watch?v=x49sIwcbMwU&feature=related i diu així:

chemokal Catalunya es el pueblo iberico que mas palos se ha llevado por parte del nacionalismo español-castellano. Ojalá nosotros, los castellanos, hubieramos hecho las cosas de otra manera; probablemente no seríais independentistas. Que le vamos a hacer... la hemos cagado durante muchos siglos y creo que ahora es demasiado tarde. Yo me siento español pero, con respecto a Catalunya, prefiero tener UN BUEN ALIADO Y VECINO INDEPENDIENTE QUE UN INQUILINO SOMETIDO E INFELIZ. Bona sort,

Tan costava que hi hagués més gent espanyola que digués una cosa així en algun lloc? Per qüestions tècniques que ignoro, no he pogut deixar-li un comentari d'agraïment a aquest personatge anònim. Li venia a resumir el post del divorci i de l'home que no deixa que la dona es divorcíi, i que el que vull és que estiguem bé, al final, cadascú a casa seva. Però tan amics, caram!

En fi, espero que això us animi una mica. Qui no es conforma és perquè no vol.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Fragment de 'Nosaltres els valencians' de Joan Fuster


Bé, després d'uns dies d'emocions fortes, mirarem de posar-hi una mica de cap. Com que el meu encara no està al seu lloc, me n'aprofitaré d'un d'exterior que m'agrada molt: el del Joan Fuster. No sé si trobo gaire bell el seu aspecte extern (és una d'aquelles coses a les que t'has d'acostumar, com el gust del Fernet Branca, aquella beguda de gust indescriptible) però l'interior és envejable, de difícil superació.

Us proposo un fragment força contundent del seu clàssic Nosaltres els valencians, que forma part del darrer capítol anomenat Els problemes. El dedico amb totes el meu sincer afecte a tots aquells blaveros que ahir van celebrar la victòria de la roja més catalana, i també a tots aquells que es van quedar amb les ganes, pobrets.

Nosaltres els Valencians


III. Provincianisme i provincialisme


Mentalitat de sucursal

El País Valencià esdevé «província» molt abans que l’Administració donés aquest apel·latiu a cada una de les tres parts en què va dividir-lo en 1833. És «província», pràcticament, des de l’hora en què pren consciència de la seva condició de «perifèria». I això pot ésser datat al segle XVII. La primera meitat del XVI encara havia tingut una certa dignitat «metropolitana». València —la capital, perquè el país hi compta ben poc —és una «gran ciutat» dins la Monarquia espanyola. La castellanització cultural té només la transcendència d’una «moda», i la refracció del «centre» és ambigua i dèbil.

València té la seva cort: una cort amb una reina i tot, la vídua de Ferran el Catòlic, Germana de Foix. Després només tindrà «virreis», i la clara realitat dels problemes locals farà que els valencians comprenguin que viuen en una «dependència» política indiscutible. En el mateix XVI podien haver-se’n adonat. En el XVII, consumada l’expulsió dels moriscos, l’aristocràcia, classe dirigent del regne, comprova en la pròpia carn que ella —i «ella» havia de considerar-se encarnació del país— no era «res». Les altres classes de la societat valenciana tenien més motius per a suposar-ho, quant a llur pròpia projecció civil. A les Corts de Montsó del 1626, Felip IV venç, amb un gest melodramàtic de despotisme, la darrera resistència nobiliària. El fervor «insurgent» de la València del Barroc pertany a l’esfera del fait divers: assassinats, baralles de frares, bandolerisme, tumults piadosos, querelles de protocol entre autoritats, sacrilegis. La guerra de Successió és una primera i ben formal «rebel·lió de les províncies». I quan la pau borbònica reforça la posició del «centre» i al mateix temps deixa treballar la «perifèria», els valencians es lliuren moralment a la més completa submissió.

Si els valencians del XVII ja s’havien fet càrrec de llur condició «provincial», Felip V, en arrabassar-los els Furs «por justo derecho de conquista», els obliga a acceptar-la com un fet irreversible. En aquella època l’Estat era, en definitiva, la institució monàrquica, i la relació súbdit-rei equivalia a la més moderna de ciutadà-Estat. El monarquisme dels valencians mai no havia fet crisi: ni tan sols en el moment «republicà» de les Germanies. Ara, en el context polític que crea el Decret de Nova Planta, el sentiment de fidelitat al rei es convertirà en ressort eficaç de «provincialització». Vulnerades les trinxeres forals, derruït el sistema de defensa «privilegiada», entre súbdit i rei el camí queda lliure: el rei mana i el súbdit obeeix — això és tot. L’absolutisme del «centre» —de la Monarquia, del rei— no troba cap oposició. La realitat local conserva intacta la seva consistència: l’aferma i tot, gràcies al nou impuls econòmic. Però ha perdut tots els seus límits polítics —els que li donava el règim foral—, i se sotmet sense restriccions a l’autoritat reial. «La variedad de los tiempos y mudanza de las costumbres» ho imposaven. No solament Felip V era absolutista: ho eren els seus súbdits. I ho eren devotament.

Mai com en el XVIII els valencians no s’han esforçat tant per «integrar-se» en la proposta «nacional» que els era feta des del «centre». De la cultura a les reaccions populars, tot queda fascinat pel nou prestigi de la Monarquia. Espanya ja no és solament una idea d’erudits. Ni tan sols els erudits no faran protestes escrupoloses com en el XVII en feia Escolano, a propòsit del monopoli castellà de la significació d’Espanya. Per a tothom Espanya és la Monarquia, amb una identificació total. I sense reserves, tothom se sentirà espanyol. L’esclat del 1808 posarà en evidència la penetració del nou patriotisme. Sobre ell operarà, francament desimbolt, el clan jacobí del XIX. Les dèries unitaristes dels liberals del Vuit-cents no haurien prosperat gens —o no haurien prosperat tant— sense aquesta predisposició col·lectiva que s’havia anat congriant en el segle anterior. Tota iniciativa «localista» que es produeix en aquest ambient queda paralitzada pel prejudici consagrat. Quan, en 1820, Manuel Civera escriu la seva defensa del «valencià», s’apressa a afegir-hi: «en lo que va dit» «no pretenc oposar-me a les sàvies òrdens de la Superioritat, que mana es faça la instrucció pública en llengua castellana».

Al País Valencià, això perdura fins al principi del XX, i marca la Renaixença local amb un matís ben particular. «Qui siga més valencià, serà més espanyol», escriu Teodor Llorente. De manifestacions com aquesta, també en trobem en els homes de la Renaixença del Principat, però en el cas valencià tenen tot un altre aire, i fins i tot una intenció ben distinta.

L’Estat jacobí del Vuit-cents fou una pròtesi inadequada que la bona voluntat dels liberals espanyols va aplicar, si us plau per força, a la complexa i incandescent societat hispànica de l’època. No va servir de gaire cosa, ja ho sabem. L’oposició a l’Estat fou ferma i aïrada a les zones de la perifèria. Tot allò que hi tenia «vida», és a dir, que responia a problemes «reals», va optar per la revolta. La «insurgència» crònica de XIX és desafiant i descarada. Tanmateix, es veia forçada també a entrar en el joc general de l’Estat. Fenòmens tan «locals» com el carlisme, el republicanisme i l’anarquisme havien d’articular-se amb les concrecions de signe afí, i també «locals», que es produïen als altres països hispànics: era natural. Però també havien de fer acte de presència a Madrid. En la mesura en què no perdien del tot l’esperança d’un triomf, Madrid —el centre, l’Estat: la possibilitat d’un Estat nou— els era una meta imprescindible. D’altra banda, els partits regimentals estenien pertot llur xarxa de corresponsalies polítiques, i sempre trobaven algú, a cada lloc, que volgués assumir-les. Aquesta simbiosi política entre centre i perifèria no comportava cap risc per al centre, és clar. Però creava a la perifèria una mentalitat de «sucursal» empipadorament tossuda. A la realitat autòctona se sobreposaven noms, consignes i jerarquies que no hi responien. Era el «centre» —radiqués al Madrid oficial, al Vevey de l’exili carlí, o fins i tot a l’Alcoi anarcoide, seu de la Internacional en alguna època —el qui prenia l’«autoritat». El moviment indígena queda així mediatitzat pel «sucursalisme». Sucursalisme que, cal repetir-ho?, és un tret intrínsec de tota situació «provinciana». La condició «satèl·lit» de la província es caracteritza per això: pel fet de girar entorn d’un centre sense poder incorporar-s’hi. La província mai no serà centre, i viu moralment —mentre es manté provinciana— d’allò que el centre li envia. Un centre tan deplorable com el que sustentava l’Estat liberal no era precisament un gran negoci: ésser provincians a l’Espanya del XIX resultava un destí més aviat trist. Si un centre constituït per espadones, papagais parlamentaris i poetes desnodrits era, ja en si, un espectacle poc decorós, les seves «sucursals» provincianes encara ho havien d’ésser més.

La província se salva en tant que es rebel·la contra la seva situació de província. Des de Cabrera fins a Blasco, passant per Llorente, si res «digne» ha produït el País Valencià del Vuit-cents ha estat fet malgrat el propi «provincianisme». Cito a posta aquests tres noms justament perquè foren, cadascun d’ells en el seu ram, ben representatius de l’actitud de «sucursal»: la superaven per un cantó o altre, dissentint-ne a força de reunirse amb alguna realitat autòctona original. Però l’hàbit «sucursalista» anava penetrant en els valencians, i se’ls convertia en un mecanisme mental més. Al costat de la «insurgència», el «sucursalisme». La contradicció sembla finament engalzada, i funciona com la cosa més lògica del món. I la mentalitat de sucursal donarà el to —el baix to— de la vida valenciana dels últims temps. En l’ordre de la cultura, els seus resultats han estat depriments i, sovint, còmics; en el de la política, tèrbols i enervadors.


Complex d’inferioritat

Però un «provincià» és, per definició, un home ressentit: d’un ressentiment una mica estrany, borrós, subjecte a intermitències especials, estèril. D’entrada, el provincià ja se sent vexat d’ésser-ho. Ell és una mena de ciutadà de segona, i ho sap. Tanmateix, el seu «sucursalisme» el lliga d’una manera automàtica al centre: això li referma la situació de «dependència» a què està sotmès, la qual es colora amb tot el caràcter d’una acceptació espontània. La vexació, doncs, té una punta de remordiment. Aquest mecanisme psicològic potser no seria tan generalitzat, si entre província i centre no hi hagués, sempre en peu, una forma o altra d’antagonisme d’interessos, interessos palpablement materials en la majoria dels casos. És en la defensa dels seus que el provincià es troba desconcertat. Comprova que la solució «depèn» —com ell— del centre: voldria encara, per «sucursalisme», que fos el centre qui la hi donés. I rarament la «solució» de què el proveeixen li sembla satisfactòria. Quan dels interessos passem a un altre pla, al pla de les meres relacions anodines de ciutadà a ciutadà, el ressentiment persisteix: adopta maneres més atenuades, però persisteix. El centre representa totes les possibles magnificències del conjunt, i aquest acaparament molesta. Escolano, en escriure allò ja reportat, de «la impropiedad de hablar del vulgo castellano» «llamando a sola Castilla España y a solos los Castellanos españoles», prou enuncia el disgust provincià.

No sé si dir-ne complex d’inferioritat fóra just. Es tracta d’una sensació d’inestabilitat «nacional», que no és fàcil de guarir. El provincià és «provincià»: excèntric. Vaga pels afores de l’Estat i pels afores de la mitologia estatal. Ha intentat d’assimilar-s’hi, i ho ha aconseguit en part. Però els fets de cada dia li demostren que l’altra part d’ell segueix inassimilada: inassimilable. No li val res d’apropiar-se la llengua, la cultura, l’estil que li brinda el centre; ni l’abandó «sucursalista» no li val de res. Mentre viurà a la província i formarà en la seva so- cietat, serà un provincià. La seva reacció, en general, és l’anticentralisme: anticentralisme administratiu, és clar.

Protesta contra l’aparell burocràtic de l’Estat jacobí. És una protesta limitada, no cal dirho. Ell està infeccionat per la retòrica patriotarda de l’Estat: se’n sent «patriota». No és això el que posarà en qüestió. Si li repugna el centralisme, no és pas pel que té —o amaga— de coacció nacionalista, sinó pel seu mal funcionament com a sistema de govern. La «protesta», per tant, no la fa en nom del seu «poble»: del cos social, històricament i culturalment determinat, a què pertany; la fa en nom d’una inquietud episòdica. L’anticentralista s’excita per una fricció econòmica o per un desencant pseudo-polític: per res més. Hi ha valencians que, anticentralistes rabiosos, serien feliços amb una descentralització castellanitzant. Aquesta és la posició conseqüent del «sucursalisme». Allò seria per a ells un remei al complex d’inferioritat. La cosa és estúpida, però inevitable.

Una altra projecció del ressentiment provincià dels valencians recau sobre els altres «pobles» provincians. És un ressentiment que podem observar ben net en aquells paisans nostres que manifesten alguna fòbia contra el Principat i els seus homes. La veritat és que resulta una mica penós de definir, i no hi ha dubte que també oculta un complex d’inferioritat. Quan, en 1626, Felip IV convocà Corts als valencians, i en comptes de fer-ho en un lloc del regne, com preceptuaven els Furs, les citava a Montsó, en terra aragonesa, els nostres avantpassats van posar el crit al cel.

Mossèn Porcar profereix el seu en les pàgines secretes del dietari que escrivia, i amb aquestes paraules: «...en quant menys té lo dit senyor rei als valencians que als aragonesos i catalans, que ab los valencians se ha tractat ab grandíssima potestat absoluta». Notem que Porcar no es lamenta de l’exabrupte antiforal tant com de la diferència de tracte entre uns i altres.

La «grandíssima potestat absoluta» era deplorable, sí; però més ho era el fet que el rei no l’hagués aplicada igualment al regne d’Aragó i al Principat. O per precisar-ho amb una puntualització mi- llor: deplorable —per al valencià «provincià»— era, sobretot, el fet que Aragó i el Principat escapessin a l’arbitrarietat, i nosaltres, no. És ressentiment: no hi ha altra paraula. Ressentiment de veure que una altra «regió» similar a la nostra en la seva situació dins l’Estat, arriba a esquivar d’una manera o altra el pes del postergament. Les comparacions es fan, no pas respecte a tots els «súbdits» de l’Estat, sinó solament amb els súbdits de la nostra «espècie»: no amb els castellans, sinó solament amb els catalans estrictes, i, en tot cas, amb alguna altra comunitat perifèrica.

El valencià es veu unit als altres pobles «excèntrics» en una mateixa subordinació civil. I s’irrita en comprovar que aquests, alguna vegada, semblen burlar-la. Creu que el centre els distingeix amb consideracions «privilegiades». Els tals «privilegis» són il·lusoris: l’Estat jacobí s’estarà molt de concedir-los. En el fons no és sinó una enveja palmària de comprovar que algú altre escapa a la nostra sort —a la nostra dissort—: enveja que mai no s’adreça als castellans, els quals, per antonomàsia, són ciutadans de primera.

Ressentiment, complex d’inferioritat: suspicàcia. Res no és tan «suspicaç» com el localisme que, al seu torn, és segregat per l’actitud provinciana. El sucursalista presenta aquesta altra cara: la seva vil devoció centrípeta té el revers d’una exacerbació de l’amor propi local. Això és una reacció superficial i barata, però es dispara de seguida que, per un motiu o altre, el provincià es creu ferit en la seva «vernacularitat». Ho veiem sempre que un valencià se sent «desbordat» per qualsevol presumpta arrogància provinent de Castella o del Principat. Com més «provincià» és un valencià, més engallat i rupestre és el seu localisme. Els castellanitzats de València són, precisament, els defensors mes entusiastes de l’idioma valenciano, de la literatura valenciana, de les glorias valencianas, quan troben que algú els qualifica de «catalans», cosa que ells consideren una usurpació. Són també ells els qui salten amb la més ardida impetuositat quan un castellà denigra el dialecto o alguna altra manifestació levantina. Això no falla mai. I encara: a més d’ésser predominantment verbal, aquest localisme es limita, de fet, a les tendres insignificances del folklore, de la rivalitat esportiva i de la ponderació del paisatge familiar. És una petitesa d’horitzons bastant grotesca. Els alacantins diuen de la pròpia comarca —ni el més castellanitzat adopta el castellà per a dir-ho— que és «la millor terra del món»; el partidari del València F. C. es pegarà amb l’hincha del Real Madrid amb el mateix orgull «patriòtic» que el Palleter oposà a Napoleó; tothom posarà les mans al foc per jurar que la paella sobrepassa les més sumptuoses fantasies palatals d’un Brillat-Savarin: et sic de caeteris. El provincianisme té aquesta cua monstruosament vernacla.

D’altra banda, el «provincià» viu en un permanent estat d’estrabisme moral. Amb un ull mira al centre, amb l’altre fita les realitats immediates que l’envolten. Que mira al centre, és indiscutible: això és l’essència del seu provincianisme. Però hi ha també allò altre. Ni tan sols l’emigració material no evita que un home es desprengui de les seves arrels més primàries en la terra. La «valencianitat» d’un Azorín, d’un Gabriel Miró, es fa visible en la brunyida làmina de llurs proses. I ells són els valencians més «desprovincianitzats» —a força d’assimilació— que conec. Els que no s’assimilen del tot —que són pràcticament tots— tenen, a més d’unes arrels sentimentals vives, les arrels materials de la convivència i dels interessos. Són coses que no podem perdre de vista. I, al mateix temps, resten pendents del centre, en el qual posen totes les esperances i totes les complaences. El mimetisme madrilenyista els domina. L’ideal del bon provincià seria no diferenciar-se gens del model central. I això és el que mai no arribarà a aconseguir. El resultat és un hibridisme fatigós: un altre dels molts que pesen sobre la vida valenciana. Estràbic o híbrid: com vulgueu dir-li. Provincià.

Afortunadament, el provincianisme no sempre és tan intens com acabo de descriure’l. Hi ha una vasta gamma de provincians, i els més decidits no són pas els més abundants. Són, potser sí, els més estentoris. Els nostres màxims «provincians» es recluten en l’alta «burgesia», compten amb la nòmina completa dels residus aristocràtics, són els escriptors assimilats que desconfien de l’èxit madrileny i coven la gloriola municipal. Els he penjat l’adjectiu d’«estentoris» perquè són els «figurons» de la «vida local». Pel fet d’ésser-ho, semblen més i més importants que realment no són.

Però el provincianisme hi és: com un càncer ridícul.


dijous, 8 de juliol del 2010

L'Origen del Món i l'Origen de la llibertat de Catalunya

L'origen del món de Gustave Courbet (1866)

Sí, el recurs és bèstia com ell sol. Ho admeto. Però res com recòrrer al mestre Gustave Courbet, (del qual es fa una exposició a Barcelona), i el seu sensacional L'origen del món com per cridar l'atenció a que vingui gent a llegir aquest post. L'interés que el públic en general té per l'art (segur que és això, n'estic convençut) és molt elevat. No podia desaprofitar la ocasió que existeix aquesta bellesa de quadre per passar a fer una proposta als jugadors catalans de la "roja", aquesta que tothom diu que juga tan bé.

Per aconseguir la independència dels paísos, sovint s'organitzen unes guerres tremebundes, on la gent es mata. Veïns que es maten, amics que es maten, familiars que es maten. Generació d'odi innecessari. Pares que ensenyen als seus fills a odiar els del país veí (fins i tot del mateix país)... Una pena. Tot molt trist i, sobretot, molt vulgar i poc elegant, la veritat. I previsible. I avorrit. I poc imaginatiu! Heus aquí el meu pla, molt senzill i gens gore.

Us imagineu que el munt de jugadors catalans de la "roja", just abans de la final amb Holanda, treiessin un pancartot que digués: "AQUESTA FINAL NO LA JUGAREM PER ESPANYA SINÓ PER CATALUNYA" i, amb tota la tranquil·litat del món, sense fer escarafalls, amb dignitat aristocràtica britànica, es treiessin la samarreta vermella i a sota duguessin la de la Selecció Catalana? I ep, amb la voluntat de començar a jugar el partit, eh. No els demano que no juguin. Al contrari, amb aquella samarreta, que s'ajudin dels tres o quatre aliats dels altres pobles ibèrics i siguin campions. Potser sí que no els deixarien jugar. Que els desqualificarien (el més segur). Però us imagineu la que s'armaria a nivell internacional? Seria un espectacle bell, de debò.

Es muntaria un cacau tan sensacional que mig món tremolaria i l'altra meitat sentiria simpatia per la nostra causa. I, el més important: TOTHOM s'assabentaria de la nostra causa. Perquè de moment, el que estan aconseguint aquests catalanets il·lustres i talentosos de la bimba és fer que Espanya sembli molt guai davant al món, un món que no té ni idea de Tribunals Constitucionals, d'extermini i d'intents de divisió de les llengües que no són la castellana. De moment, el futur professional d'aquests nois penjaria d'un fil. Ho sé. Però només de moment. I les conseqüències serien tan imprevisibles que jo crec que a la llarga no. Serien uns herois i es guanyarien la simpatia de mig món, i l'odi i frustració de molts espanyols... tot i que jo conec prou espanyols, també, amb sentit de 'humor que es pixarien de riure i fins i tot aplaudirien. I no parlo de traidors a la seva pàtria, eh, sinó de gent que s'estima Espanya... però no aquesta Espanya exterminista. Potser fins i tot l'Spielberg ens faria un Braveheart a mida (hum, no sé si és massa bona idea...)

Nois, jugadorets catalanets estimats, sé que el que us proposo té aires de sacrifici companyesc. No sóc qui per exigir que ningú faci el paper d'heroi. Però vosaltres sabeu que la força i poder que us bull a les vostres mans rarament el tornareu a tenir, i una oportunitat com aquesta, el vostre país, Catalunya, tampoc. Si aprofiteu el moment per fer-ne una de grossa (que sigui simpàtica, però), simplement anirem més de pressa. Serieu una vasselina amorosa. I al final, seria un gust anar a prendre unes copetes amb els veíns espanyols. Com a veïns, de tu a tu. I estalviant-te allò tan simpàtic que et diuen, de tant en tant: "¿Però de que nación dice que eres tu carnet de identidad, eh?". Una argumentació ben raonada, convincent de debò, de la filosofia del "por cojones", sempre tan seductora. Digues que sí. En fi, el mateix que els nazis deien als ciutadans de països invadits, que durant la ocupació gosaven fer-se el galleret...

Amics jugadors, mireu el bonic quadre del senyor Courbet i agafeu forces. Va, mireu de fer un gest igual de bell. Què no costa tant, caram...

diumenge, 4 de juliol del 2010

Una poesia occitana de Brigita Miremont



Brigita Miremont, nascuda el 1947 a Temniac, a prop de Sarlat, al sud del Perigord, és una poeta occitana que ha sentit parlar, des de la seva infantesa, una llengua d'òc que s'inspira a la vegada en el llemosí i el llenguadocià (dos dels principals dialectes occitans). El seu primer recull de poemes Mel o citron (Mel o llimona), editat el 2003, va obtenir el segon premi als jocs florals septenals del 2007. Endacòm mai (En algun lloc més), (llibre al qual pertany la poesia que avui comparteixo amb vosaltres), és el seu segon recull, que ha obtingut la medalla de plata de Florian als jocs florals de Sceaux el 2009.

Aquí teniu una poesia que forma part d'aquest últim llibre. Al final hi trobareu la traducció que he fet al català. On diu se'n riu, podira dir perfectament se'n fot, que potser tindria més força. Però m'he acabat decantant pel més subtil i senzill se'n riu, per la seva semblança a l'original. I en poesia, com menys canviem els sons originals crec que millor. El català i l'occità són dues llengües que permeten una fidelitat màgica en les traduccions. Quelcom de miraculós es produeix quan passes de l'una a l'altre, una cosa que no trobo que passi amb altres llengües. Potser sóc jo...

En fi, no ens allarguem més. Anem-hi:



Calorassa

Un rebulh de nivols es passat,
Mas non es demorat.
A la raja del solelh, la terra creda
Patís, prega e espèra la pluèja.

Lo qu'espèra languís mas l'esperat se'n ritz.

Lo temps s'encabana, mas lèu,
Se tòrna, ailàs al bèl.
Se'n vira un pauc del blat que creba,
Deus escargòls al sang virat,
E deus grapals tots carcinats.

Lo qu'espèra languís, mas l'esperat se'n ritz.

Albres e flors assedats,
se desvestisson pel prat.
Pas un pial d'aire,
Plèu mas de brasas.
Los limaçons se desespèran.

Lo qu'espèra languís, mas l'esperat se'n ritz.


Brigita Miremont



Calorada

Un remolí de núvols ha passat,
Però no s'ha aturat.
Al raig del sol, la terra crida
Pateix, prega i espera l'aiguat.

El que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu.

El temps s'encapota, però aviat,
es torna, ai! ben clar.
Se'n burla del blat que peta
Dels cargols amb sang bullida
I dels gripaus tot calcinats.

El que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu.

Arbres i flors assedegats
Es despullen pel prat.
Ni un pèl d'aire,
Plou però tot de brases.
Els llimacs es desesperen.

El que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu.

I ja està. Què tal la poesia? Déu n'hi do, no? Ja és ben bé aquesta la sensació de sequera. Qualsevol sequera, eh. Quan esperem la pluja que ens renovi, que ens refresqui. Igual amb l'amor. Mentre no ens arriba ni una gota del nostre estimat ens anem pansint, assecant. Els animalons i les plantes que viuen dins nostre emmalalteixen i van morint, un a un. Fins i tot les roques i els minerals s'oxiden, perden luentor, i al final el paisatge esdevé un desert molt trist, ple de melangia. És tot un cúmul de sensacions que sovint es produeix entre els que s'enyoren, resumida en aquesta frase brutal: Lo qu'espèra languís, mas l'esperat se'n ritz (el que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu). De vegades, però, l'esperat també enyora i aleshores el dolor és, com a mínim, compartit. En aquests casos, qui s'enriu, qui semba que s'enfoti és el destí, l'amor que desitja ésser sadollat.
És l'amor mateix qui s'enriu, l'amor enyorat.

Superavit d'activitats a Sitges i a Vilafranca del Penedés!

Moltes activitats aquests dies a Sitges: la Festa de la Poesia , el Concurs Josep Mirabent i Magrans de Cant i Música de Cambra, la Timbalada Sitges 2010, l'inici del Cicle de Sardanes d'Estiu, (cliqueu damunt els enllaços i mireu si sou a temps de veure encara alguna cosa). Tot això sense comptar amb la festassa de les Cases Noves, a Can Dasens, la inauguració de més d'una exposició (la dels retrats de Dones del pintor Fradogo a l'Edifici Miramar, per exemple). A més, per postres, hi ha l'obra de teatre que representarem avui mateix a la nit, la de 4 peces de teatre breu de 4 autors sitgetans, de la qual podeu sentir l'entrevista que ens van fer a Ràdio Maricel en la qual vàrem participar en Xavier Miret, promotor de la idea i actor, en Josep Milan, director de la obra i actor, la Cèlia Sànchez-Mústich, autora, i jo mateix, autor, actor i compositor de les musiquetes que sonaran de fons.

I segur que em deixo alguna cosa! Un bon raig de concerts de música clàssica, de ritmes percussius salvages pels carrers, poesia amb actuacions musicals de gent com la Marina Rossell, shows de l'increible mentalista Ramon Fauria, música popular... De tot!

Hi ha caps de setmana que hom pateix perquè a aquest poble no li agafi un treball per no poder pair un amuntegament de batzegades culturals i lúdiques d'aquesta magnitud. Però ho fa! A tot arreu on vagis tot és ple com un ou. D'acord que els actes poètics són gratuïts, per parlar del que vaig mirar de seguir ahir (la batucada salvatge la segueixes encara que no vulguis, perquè et bombardeja enmig del carrer amb els seus ritmes hipnòtics). Però la gentada que hi havia anit per veure com uns poetes recitaven les seves dèries de paper donava una imatge força insòlita i distorsionada pel que fa a l'interés real que té la nostra societat per la poesia. Hi havia tal atapeïment de carn humana delerosa de rebre la seva dosi de metàfores que hom sospitava sinó s'havia equivocat i feia cua per anar a un concert de la Lady Gaga.

Entre els assajos per l'obra i un munt de coses més, no he pogut informar adequàdament abans que es produïssin molts d'aquests actes, especialment la Festa de la Poesia que just avui acaba a Sitges. Per diverses circumstàncies només vaig poder anar a l'actuació del mentalista Ramon Fauria (un paio increible!) al Palau del Rei Moro i a la lectura de poesies de la nit. M'hauria agradat encoratjar als valents Cèlia Sànchez-Mústich i al Joan Duran i Ferrer, i haver-los recolzat un pèl més des d'aquest blog. Miraré de fer, quan tingui temps, l'homenatge que es mereixen.

El divendres per la nit, però, com si no en tingués prou, vaig fer el salt al meu poble i me'n vaig anar a Vilafranca del Penedés. Els que em coneixen saben que m'estimo aquesta vila. Quan el meu cos necessita un bany de normalitat, m'escapo i me'n vaig cap aquí, i torno renovat. Convidat per la magnífica poeta i prosista vilanovina Galionar, vam anar a veure un espectacle que pagava, però, la pena: El recital Veus Paral·leles de poetes occitans i catalans. No m'en podia escapar. Totes les poesies occitanes eren traduïdes al català i les catalanes a l'occità pel meu "profe" en Manel Zabala qui, com no, estava allà, amb la seva càmera filmant tot l'acte. Crec que li vaig fer una bonica sorpresa. Entre la oportunitat de poder practicar el meu titubejant occità amb aquells poetassos, el lloc bellíssim (el claustre romànic de Sant Francesc), el sopar agradable i la conversa oberta i relaxada amb Galionar, estic obligat a dir que aqulla nit va ser esplèndida, gairebé perfecta.

A Vilafranca, però, vaig descobrir que aquella bona gent també estan que peten. D'entrada, em vaig equivocar de local. Arribava amb el temps just i vaig preguntar a uns locals, quan ja era a prop i m'estava començant a fer un embolic, on era exactament el claustre de Sant Francesc. Seguint les seves indicacions em vaig ubicar com a últim d'una llarga cua que sortia al carrer. Vam entrar dins una bonica esglèsia antiga, després de pagar 5€ de no res. Allò no era un claustre. Miro els follets informatius i veig que hi ha música, cant coral i unes poesies en un bell castellà medieval. Allò no era, tampoc, el recital de poesia. M'alço. Vaig a l'entrada. Pregunto a l'amable noia que em va vendre l'entrada que on es fa el recital de poesia occitana i em diu, amb el riure que se li escapava per sota el nas, que just dues cases més avall. Em va tornar els diners sense cap problema i ja em veieu corrent com un esperitat cap al, llavors sí, claustre en qüestió. I allà, sí, estava la Galionar guardant-me lloc, el Manel, els poetes occitans, amb una de ses illes, un de la franja i una de l'Ebre per a fer un mix d'aquells.

Ja faré, si puc, una crònica de com va anar aquell espectacle tan delicat. El que volia comentar és que no només a Sitges passen coses, que de vegades acabem tenint aquesta sensació de melic del món. Gairebé porta per porta, els vilafranquins podien babejar amb dos espectacles de primera. Però no només això. A fora, entre el Museu del vi i la biblioteca Torres i Bages i havia un escenari colossal on hi havia un concert de jazz a tot drap, seguit per una multitud de gent, per entre la qual amb prou feines s'hi podia passar. A més, a la carretera, a tocar la Rambla, hi havia una fira del vi, en la qual tot déu agafava unes mones notòries. Per tot arreu hi havia gent alegre, amb l'esperit elevat, ja fos per les diverses músiques i les paraules lligades en ratlles curtes o per l'altre esperit, aquell que envermelleix les galtes i les narius.

I de moment, això és tot. Havia de dir alguna cosa sobre tot el que passa. I el que passa, a ras de terra, és que en aquest país a cada poble se n'organitza alguna de grossa. Almenys és la sensació que tinc després d'aquesta esgarrapada vilafranquina i l'immersió sitgetana nostra de cada dia, amén. Després de tanta amargor política, au, va, una mica d'alegria, disbauxa i bon rotllo entre locals i visitants. Rebem els espanyols que visiten aquests dies amb els braços oberts. Tots ells venen amb el cor obert i ganes de compartir la poesia catalana i occitana i omplir-se de cultura. És per això que han vingut. O no era aquest el motiu? Au, va, tinguem la festa en pau, tanquem els ulls i imaginem que existeix un món ideal on aquestes coses puguin succeir...