Una rondinada personal, tres articles sobre la independència de Catalunya i una entrevista sobre el trencament de Bèlgica

Segons la darrera enquesta, el 48% de catalans estarien a favor de la independència, mentre un 41% hi estaria en contra i la resta es mantindrien dubtosos. Cliqueu aquí per veure'n els detalls. Com totes les enquestes s'ha d'agafar amb totes les reserves. Si estiguéssim en un país democrátic ja sabem quina seria l'enquesta vàlida.

A tots aquells que encara us declareu dependentistes (és la única manera no ofensiva, justa, que se m'acut d'anomenar un català, balear o valencià que no se sent independentista) us pregunto que ja posats a dependre, suposo que no us faria res fer-ho de Barcelona, València, Mallorca o Perpinyà, enlloc de Madrid, no? Ah, cert, Madrid sempre estimarà i respectarà la nostra forma de ser més que la nostra capital natural i mai ens regalarà amb boicots, ni res de tot això; no ens humilarà ni es riurà de la nostra llengua; encoratjarà a que estimulem la nostra cultura particular i no ens convertim en una mena de neo-Castella sense cap mena de gràcia, provinciana, deforme, no... Mira que sóc ruc. Resulta que a través dels articles d'El Mundo, ABC, La Razón o les veus i belles imatges de la COPE o Intereconomia no havia sabut veure que tot allò es deia i feia per encoratjar els catalans a sentir-nos estimats. Sembla ser però que es disparaven mentides, repetides fins l'extenuació (vatua l'olla, no ho hagués dit mai! que diria el meu admirat Morando), però amb la intenció afectuosíssima de mirar de frenar l'excés d'amor que Espanya sent per nosaltres d'una manera natural, espontània, com per equilibrar la balança, no fos cas que ens passés com als nens consentits, que creixen debilitats en la seva autocomplaença. Fins fa poc no havia sabut veure tan bell esforç, en gratitut al tots els sacrificis que hem fet per modernitzar l'extraordinària pell de brau tota...

Diuen que ara és el moment de la unitat, no de la divisió. Jo quan vaig a Carcassona, Rodès o Tolosa (Tolouse pels jacobins) sempre em reben amb abraçades i em llencen floretes per la meva identitat (potser es passen també, però és que van molt necessitats d'autoestima nacional aquells, pobrets), mentre que si em presento igual desimboltura, sense complexos d'amagar el que sóc, a Granada o Valladolid (i més tristament a territoris germans) el més probable és que em rebin... euh... d'una manera lleugerament diferent (escepte dels bons amics amb els quals he hagut de consumir llaaaargues i esgotadores converses sobre el tema). Per tant, si em demanen que m'uneixi, tinc molt clar a qui ho faria. Malgrat això, sé que des del desastre de la batalla de Muret el 1213, en que les aspiracions de formar un gran estat occitano-català-aragonès se'n va anar a pastar fang, això equival a somniar truites de xampinyons.

Estic cansat d'aquest tema. Estic fart de parlar amb sords. No es pot lluitar contra un sitema social i mental minusvàlid de cultura democràtica des de la seva arrel, que basa una part important del fet d'existir en la llei del "por güevos" i la cultura (?) del "¡A por ellos, oé!" que ens resulta tan estrangera com el costum d'algunes tribus de menjar carn d'iguana crua. Estic esgotat, com ja li he fotut la pallissa al meu amic Kioskero, de que (i perdoneu la patètica autocita amb un copy and paste amb algun retoc i traducció del que li he dit, però em fot molta mandra tornar-ho a repensar):

"Sempre ens trobem que les argumentacions més detallades (no parlo dels pamflets sense matisos, que els hi ha), elaborades per polítics i intel·lectuals catalans amb esforç i cura exquisists, són despatxades en el millor dels casos amb les fórmules automàtiques de "el típico discurso victimista", o amb insults tipus "nazionalista" en el gairebé pitjor (en el pitjor, sense gairebé, ja t'envien els tancs i t'exterminarien, directament). Com que a ningú li agrada passar per victimista o nazi (almenys a mi no em fa gràcia) molts catalans s'acoquinaven i es retreien, com l'ull del caragol en ser tocat. "No hi ha res a fer, és com parlar amb una paret", dèiem. Ens tenien clissats. Sabien que ens mata el sentit del ridícul, que "no tenemos huevos" com ells. Però cada vegada hi ha menys ovelletes, per molt que mirin cap una altra banda, enardits d'un orgull per mi incomprensible i manipulin els números d'una manera tan barroera com desconcertant. No es tracta que ara ens tornem uns llops, però sí de mantenir una mínima dignitat. Insisteixo amb la frase de Bezsonoff: "jo no he deixat França, és França que m'ha deixat". Molts catalans ens sentim igual en aquest estat en el qual cada dia ens sentim més estrangers. I cada dia som més..."

I ja ho dic, per matar aquest tema, incloc tres articles apareguts en diversos medis catalans, que considero molt interessants, i una entrevista al lider d'una formació política valona, unionista (encara que tal com van les circumstàncies, s'estan plantejant de picar a les portes de l'estat francès per formar-ne part). L'home accepta, amb un nivell de civilització que a mi em sona a glòria, el fet que els flamencs vulguin dividir la santa Bèlgica en dos bocinets. Us imagineu algú del PP dient:

"No allarguem l'agonia i matem Espanya tal com la coneixem (allà hi diu Bèlgica, és clar) d'una vegada, si us plau. Si deixem que es podreixi i acumulem més rancúnia en els nostres cors, al final algun irresponsable perdrà el control i esclatarà la violència. No ens acarnissem i preparem el futur serenament. Seguim el model txecoslovac, el divorci amistós ràpid i indolor, no volem ser Iugoslàvia." Ciència ficció, és clar.

Endavant, fem la gran matracada i matem-ho d'una vegada. End of story. Finnish. Kaputt. Auf wiedersehen. Aiu siatz!



Entrevista a l'economista Laurent Brogniet

"No allarguem l'agonia i matem Bèlgica ara".
Entrevista amb Laurent Brogniet, per Albert Segura, publicada el 20 de setembre del 2010 a l'AVUI

Ja no són només els flamencs, també els francòfons comencen a assumir ara la fi de Bèlgica i preparen el seu pla B. L'economista Laurent Brogniet (Brussel·les, 1964), copresident del partit Rassemblement Wallonie France, veu inviable mantenir l'estat belga sense Flandes i defensa annexionar Valònia a França. El 66% dels francesos acceptarien acollir els exbelgues francòfons.

La secessió de Bèlgica és inevitable?

Bèlgica ja no existeix! Potser encara ho fem veure, només de cara a la galeria, fa molt que està en coma irreversible i ara hem de tenir coratge de deixar-la morir, descansar en pau. La fi de Bèlgica és una certesa, només algun somiador encara pensa que podem viure junts. Llatins i germànics plegats? La maionesa belga no ha lligat i ara és vinagre.

Però els independentistes flamencs, guanyadors de les eleccions, encara donen una última oportunitat als valons...

No allarguem l'agonia i matem Bèlgica d'una vegada, si us plau. Si deixem que es podreixi i acumulem més rancúnia en els nostres cors, al final algun irresponsable perdrà el control i esclatarà la violència. No ens acarnissem i preparem el futur serenament. Seguim el model txecoslovac, el divorci amistós ràpid i indolor, no volem ser Iugoslàvia.

Flandes independent. Però quin és el pla B de Valònia?

Nosaltres en diem pla F: Valònia i Brussel·les han de passar a ser dues regions de França, és obvi! La petita Bèlgica residual, sense Flandes, no és viable econòmicament. Tots els economistes seriosos adverteixen que els valons perdríem entre el 13% i el 25% del nostre poder adquisitiu, que l'economia del que quedaria d'estat s'ensorraria un 20%; seria un sacrifici enorme, traumàtic.

Però se sent més proper als francesos que als flamencs?

Evidentment! Valons i francesos som el mateix, passegi's per aquesta frontera artificial, no notarà cap diferència, tret de l'accent, fem la mateixa vida, pensem igual. Aquí tothom mira les televisions franceses, TF1 o France 2 i la resta; a ningú no li interessen les belgues RTBF o RTL TVI. Vagi on vagi a França em sento extremadament ben acollit, però a Flandes no em volen, no em sento com a casa.

Sarkozy no els pagarà el seu atur vitalici...

Tampoc no ens caldrà perquè l'economia francesa sabrà explotar tot el talent i el potencial való. No oblidem que al segle XIX Valònia era la segona regió més rica del món, només després d'Anglaterra. I quan mori Bèlgica morirà també aquest inútil sistema polític: sap el que ens costa pagar els més de 60 ministres dels governs federal, regionals, comunitaris, provincials, municipals i intercomunals? Això és ingovernable, impossible saber qui és responsable de què.

Però ja els volen, els francesos?

Molts valons acomplexats creuen que França no ens voldria mai, però això és tenir una molt baixa autoestima i opinió de si mateix! El 66% dels francesos ens volen acollir i, a la regió del nord, en els pobles propers a la frontera, que és on ens coneixen millor, aquest suport és encara més alt. No serem francesos de segona, tindrem els mateixos drets i obligacions, com els normands i els bretons.

I l'Elisi què hi diu?

França no és indiferent a la mort de Bèlgica. Diputats, senadors i dirigents de la UMP i el PS, així com els nostres contactes al govern francès, ens confirmen que el procés de secessió se segueix molt de prop, però amb una actitud reservada, de respecte i no ingerència. Però la no ingerència no vol dir indiferència. Caldrà que algun ens com el Consell d'Europa o l'ONU traci la nova frontera i, si cal, organitzi referèndums per preguntar als francòfons de Flandes on volen viure demà.

A Flandes i Valònia els uneix un dels pitjors deutes públic d'Europa. Es repartiran aquesta hipoteca?

Ni parlar-ne. Seria escandalós que ens fessin pagar la meitat del deute, perquè els valons tenim menys població i menys aportació de riquesa i desenvolupament. I ara els flamencs no poden fer veure que no recorden que vam ser els valons els que els vam pagar els ports de Zeebruge i d'Anvers, les autopistes, els canals... Si les infraestructures són al nord i se les queden ells, que les paguin o que ens retornin els diners!

La UE frenarà el divorci belga?

Els flamencs se senten una nació, com els catalans, i ho defensen democràticament i els dono suport perquè siguin independents. Ningú no pot frenar la voluntat d'un poble, tampoc la UE no ho aconseguirà.


Artícle 1

La democràcia permet fer un canvi de rumb cap a la independència. Revolució francesa i independència catalana
de Joan-Lluís Lluís, aparegut a El Punt, 28 de setembre del 2010

Al segle XIX, l'historiador Alexis de Tocqueville va explicar que la Revolució francesa havia tingut lloc en un moment paradoxal, ja que, el 1789, el poder efectiu de la noblesa havia declinat molt. I va ser precisament en aquest període de declivi que el rancor de les classes més baixes contra ella va ser més fort. “Els nobles tenien privilegis enutjosos, posseïen drets onerosos; però asseguraven l'ordre públic, distribuïen la justícia, feien executar la llei, socorrien el feble. A mesura que la noblesa deixa de fer aquestes coses, el pes dels seus privilegis sembla més feixuc i la seva existència mateixa acaba per no ser entesa”, va escriure Tocqueville a L'antic règim i la Revolució. Per la confiscació de poders pel rei, per la modernització de les estructures econòmiques, pels progressos morals induïts per la Il·lustració, la noblesa havia passat de ser una classe potent a ser una classe paràsit, que considerava la seva posició “menys com un poder que com una font d'ingressos”...

Em pregunto si aquests paràmetres evidenciats per Tocqueville no expliquen la desafecció creixent que sent avui Catalunya envers Espanya. A Catalunya, durant el franquisme, la dictadura cristal·litzava el sentiment de rebuig però Espanya com a tal era acceptada, si no amb entusiasme, almenys amb resignació. L'Estat era omnipresent i amb això n'hi havia prou, ja que, segons va afirmar la filòsofa Hannah Arendt el 1951 per tal d'eixamplar la reflexió de Tocqueville, “existeix una mena d'instint racional que permet de pressentir que el poder ocupa una certa funció i posseeix una utilitat general”. El poder. Independentment de si és democràtic o no. En les darreres dècades, l'Estat espanyol com a detentor del poder a Catalunya ha estat afeblit d'un cantó per la integració europea i d'un altre per l'Estatut d'Autonomia. I així, cada cop més, aquest Estat és percebut com una vella potència que perd autoritat, que assumeix sempre menys responsabilitats però que reclama encara la seva part d'ingressos i de genuflexions.

Els noms, la natura i la varietat d'impostos han canviat des del segle XVIII, però l'efecte psicològic sobre aquells que els han de pagar és el mateix, quan qui els rep pareix abusar de la seva posició. “La riquesa sense el poder i un capteniment altiu sense influència política són sentits com a privilegis de paràsits, inútils i intolerables” deia Harendt, i afegia que “el capteniment altiu que no va acompanyat d'una política donada suposa que l'opressor no sent ni un mínim d'interès per aquells que oprimeix”. Així, la castració sense anestèsia efectuada sobre l'Estatut pel Tribunal Constitucional s'explica com un intent de part de l'Estat i, doncs, d'Espanya, de fer gala d'autoritat però sense “ni un mínim d'interès”. I des de Catalunya ja no sembla autoritat, sinó autoritarisme. Ja no sembla poder, sinó parasitisme. Ja no sembla voluntat política, sinó narcisisme de qui conserva els mecanismes del poder per obtenir-ne beneficis sense donar res més a canvi que el dret de malviure a la seva ombra.

Avui, per sort, ja no cal prendre cap Bastille ni cal reinventar cap guillotina per fer caure un ordre que es deslegitima ell mateix per la seva peresa i el seu gust per l'opulència pagada per d'altres. La democràcia permet de canviar de rumb per anar cap a una redistribució de l'autoritat, i de la riquesa, que respecti els drets i la dignitat dels ciutadans. Aquest canvi de rumb ha de ser democràtic, pacífic i respectuós de les minories i, esclar, pel que fa a Catalunya, s'anomena independència.



Article 2

Espanya sense Catalunya?
per David Miró, publicat a El Periódico de Catalunya, el 23 de juny del 2010

Com que ja sembla clar que el debat sobre la independència de Catalunya tindrà un pes important en la pròxima campanya electoral (vegi's la recollida de firmes per a la iniciativa popular, les acusacions del PSC contra Artur Mas, les tribulacions del Tribunal Constitucional, les consultes locals, les enquestes, etcètera) no estaria de més analitzar una de les claus de la qüestió, que no és cap altra que intentar preveure la reacció de la resta d'Espanya. El documental Adéu Espanya?, de TV-3, ens proposava tres exemples, el Quebec, Groenlàndia i Escòcia, que al meu entendre són molt diferents del cas català. El treball cometia un error de partida al plantejar l'oposició d'Espanya a la secessió de Catalunya com una mera qüestió de cultura democràtica, mentre que en els exemples esmentats la secessió era negociable (Quebec i Escòcia) o simplement acceptada (Groenlàndia). Resultava incomplet en aquest aspecte. Per sort, uns dies després, un altre reportatge, El laberint, dirigit per Jordi Mercader, ens donava les respostes que faltaven.

Va Ser en aquest treball on vam trobar la intervenció a la vegada més sincera i il·lustrativa del pensament espanyol, la de l'expresident socialista de la Comunitat de Madrid, Joaquín Leguina, que es dirigia així a un hipotètic independentista: «¿I vostè per al conjunt què pensa? ¿Com ho deixem això?» Leguina òbviament ni té ni espera resposta, perquè els espanyols no es poden entendre ells mateixos sense Catalunya. Vulguem o no, formem part de la seva identitat, ens inclou, i, si ens en anem, aquesta identificació nacional quedarà greument tocada, si no parcialment destruïda. Estaran incomplets. No sabran què són.

Això no li passa a un canadenc d'Alberta, que és capaç d'imaginar-se el seu país sense el Quebec, ni a un anglès, a qui en el fons li és igual el que facin els escocesos, ni encara menys a un danès, que no pensa en la gegantina Groenlàndia quan perfila el contorn de la seva nació. En aquest sentit, podem afirmar que el problema entre Catalunya i Espanya és prepolític, conceptual abans que jurídic, d'arrel clarament identitària. Encara que el nou nacionalisme espanyol digui que només el preocupen les persones, el factor territorial és determinant per a ells. La raó és que des del moment en què Castella es va suïcidar com a nació per passar a encarnar una entitat superior anomenada Espanya (un concepte bàsicament geogràfic, l'ideal d'unió ibèrica), els ciutadans que hi combreguen no tenen cap altra identitat (llegeixi's mapa) al qual acollir-se. I una Espanya sense Catalunya ja no seria Espanya. Seria una altra cosa. ¿Però què? Per això no ens hem d'enganyar. La secessió seria un procés traumàtic per a la gran majoria d'espanyols, incloent-hi aquí molts milers, si no milions, de ciutadans catalans (encara que aquí es viuria sense tant dramatisme).

Al seu dia, Pasqual Maragall va proposar que es busqués un nom per a la selecció d'hoquei sobre patins d'Espanya sense Catalunya. Probablement sense voler, l'expresident hi tocava de mig a mig. Espanya no se sap veure, reconèixer, imaginar-se, sense Catalunya. La forma de la península ibèrica, la imatge d'aquest mapa incomplet al qual li falta Portugal (d'aquí aquella sensació històrica de ser un projecte inacabat) està gravat a foc en el seu imaginari. Ho explicaré amb un exemple. No crec que la societat espanyola estigués disposada a anar a la guerra amb el Marroc si un dia Ceuta i Melilla decidissin (cas bastant improbable, per una altra part) unir-se al regne alauita. No dic que no hi hagués una resposta contundent, amb les seves escaramusses pseudobèl·liques i forcejaments diplomàtics. Però quan dic guerra em refereixo a enviar els fills al camp de batalla. Espanya pot ser Espanya sense Ceuta i Melilla, però no sense Catalunya o Euskadi.

El catedràtic de Ciència Política i independentista Hèctor López Bofill ja ha advertit que la reacció d'Espanya a la independència, lluny de la candidesa que transmetien les intervencions d'Adéu Espanya?, seria «ferotge». I una altra vegada hem de tornar al treball de Jordi Mercader per endevinar que López Bofill té raó. José María Aznar adverteix que «el que no es pot pensar és que el conjunt del país hi assistirà [a una secessió] impassible». ¿Fins on estarien disposats a arribar? Heus aquí la gran incògnita.

Per això, són una mica fútils els intents d'encarar una eventual separació amb un discurs bonista a l'estil d'«aquí no passa res» i «l'endemà, tan amics», perquè això no serà així. A l'altra part no hi haurà comprensió ni cordialitat, sinó tot al contrari. I precisament és aquesta constatació la que explica la pujada del sobiranisme els últims anys. Perquè aquest augment no s'ha produït tant a favor d'una idea en positiu, la d'una Catalunya independent, una espècie d'Holanda mediterrània, com contra una concepció d'Espanya que empresona els seus components i no els reconeix com a tals. El drama d'Espanya és que potser només serà viable el dia que sigui capaç d'imaginar-se sense algun dels seus membres. Tot i que, veient les enquestes, potser ja és massa tard.


Article 3

L'Espanya destruïda
d'Héctor López Bofill, aparegut el 14 de juny del 2010 a l'AVUI

No és estrany que, malgrat l'època de retallades, la Federació Espanyola de Futbol es plantegi concedir una prima de 600.000 euros als jugadors de la selecció si guanyen el Mundial de futbol, ja que només una victòria de la roja podria atenuar la sensació de fracàs i el clima de desesperació que està corsecant el projecte nacional espanyol. La crisi de tot ordre, especialment econòmica, però també institucional, política i d'autoestima, representa un canvi d'orientació radical en la dialèctica entre el nacionalisme espanyol i els altres projectes nacionals peninsulars respecte del que havia succeït aquests darrers anys i, en particular i pel que ens afecta, en la relació entre Espanya i el catalanisme.

PER BÉ QUE A LA PRIMERA DÈCADA del segle XXI a Catalunya hem assistit al creixement de posicions independentistes, fins fa només un parell d'anys aquest sobiranisme es confrontava amb una Espanya confiada, superba, marcada per la bonança econòmica i per la creença que recuperava presència i múscul en el concert internacional. La darrera legislatura d'Aznar i la primera legislatura de Rodríguez Zapatero van coincidir amb els anys de creixement del PIB superiors al 5%, amb els moments en què Aznar decidia amb Bush els destins de la humanitat a las Açores o en què Zapatero s'omplia la boca de l'Aliança de Civilitzacions. Aleshores Espanya tenia "el sistema financer més sòlid del món" i superava Itàlia en renda per càpita i, també, la selecció de bàsquet guanyava mundials i la de futbol tornava amb l'Eurocopa a la butxaca.

ARA LA MESA DEL PARLAMENT DE CATALUNYA ha acceptat a tràmit una iniciativa de consulta popular sobre la independència de Catalunya, però aquest procés es produirà en un pols amb una Espanya deprimida, novament acomplexada, infestada de febleses i davant d'una sensació general d'enfonsament i de canvi de cicle propera a la síndrome que va envair els espanyols el 1898, quan el desastre de Cuba va accelerar la descomposició del règim de la primera restauració borbònica. La història ens ensenya, precisament, que els moments de crisi d'Espanya són els moments en què es reforcen les aspiracions nacionals catalanes: així va succeir al segle XVII, es va materialitzar en l'impuls del catalanisme contemporani després del 98, i durant els anys 30 del segle XX, quan la República Catalana es va proclamar dos cops en plena voràgine de la recessió mundial iniciada amb el crac del 29.

EN AQUEST SEGLE XXI, EL SOBIRANISME CATALÀ ha crescut perquè l'Espanya robusta i orgullosa, coronada pel seu Madrid apoteòsic, havia tingut la temptació de bandejar les nacions perifèriques del projecte d'Estat. El procés independentista, però, s'acabarà de consolidar amb una Espanya immersa en la catàstrofe. Ningú no vol ser arrossegat al naufragi i menys si en comptes de percebre Catalunya com la font de salvació la continuen tractant com la víctima a extorquir. La qüestió és que, com més es dibuixi la voluntat de ruptura catalana, i tenint present els complexos mesetaris, amb més intensitat començarà a associar-se per part espanyola que Catalunya és la responsable de l'aprofundiment de la crisi.

EN AQUESTA TESSITURA, NO DEIXEN de sorprendre'm les visions amables que es prediquen des de l'independentisme sobre les relacions amb Espanya tant en el procés cap a la sobirania com en el context d'una futura constitució d'un Estat català. Em refereixo a la bonhomia que transpira tant el documental de Dolors Genovès Adéu, Espanya?, com els comentaris que han escrit en les pàgines d'aquest diari alguns admirats i estimats opinadors com ara Salvador Cardús, Ferran Mascarell o Alfred Bosch. A Catalunya seguirem un procés independentista escrupolosament democràtic i respectuós amb les llibertats, però una Espanya enfonsada i acorralada reaccionarà d'una manera furibunda que, precisament pel caràcter odiós que expressarà, contribuirà a augmentar la majoria social catalana a favor de l'Estat propi.

L'EXECUCIÓ DELS TEMORS ESPANYOLS més atàvics que implica la independència catalana, allò que ells consideren un atemptat contra les seves essències metafísiques, el drama identitari interior que representarà veure el mapa peninsular no ja sense la franja de Portugal sinó tampoc sense la franja catalana, portarà a l'estament polític, econòmic i cultural espanyol a l'embogiment durant unes quantes generacions. Això amb l'afegit que tampoc no podran reaccionar com ho han fet històricament (és a dir, amb violència) perquè el marc de la Unió Europea ho impedeix.

LA IMPOTÈNCIA DAVANT LES ASPIRACIONS democràtiques catalanes accentuarà, doncs, la bilis, la catalanofòbia i reduirà, per tant, les possibilitats de conciliació. I aquesta conjuntura no compta amb el fet que la independència de Catalunya podria accelerar processos independentistes a d'altres territoris peninsulars, sigui a la resta dels Països Catalans o sigui a Euskal Herria, de manera que l'imaginari espanyol, aquest imaginari que es continua basant en l'¡A por ellos! i en el seu uniformisme nacional d'arrel imperial, es veuria abocat a assumir la seva condició territorialment amputada, econòmicament erma i emocionalment derrotada.

EN EFECTE, QUÈ ÉS ESPANYA SENSE les nacions peninsulars perifèriques que des del centre han provat d'assimilar durant segles? Un zombi polític. Per sota de Sèrbia, que, almenys i malgrat la descomposició de Iugoslàvia, sabien a quina identitat nacional pertanyien. Suposo que el que quedés d'Espanya (Castella i els territoris conquerits a l'Al-Àndalus a l'Edat Mitjana) trigaria unes quantes dècades a reimaginar-se i, en aquesta transició, no mostrarien cap mena d'empatia pels seus veïns.

PER AIXÒ DES DE L'INDEPENDENTISME CATALÀ no ens podem continuar enganyant: Espanya no és ni el Canadà, ni el Regne Unit, ni la coqueta i civilitzada Dinamarca. Amb un estructura d'identitat nacional com l'espanyola (que tremola només per incloure la paraula nació en un preàmbul) la independència no es fa per regenerar Espanya sinó que es fa contra Espanya, amb amenaça directa al seu ésser nacional i a la seva manera de projectar-se al món. La independència no es llegirà des del centre de cap altra manera que com la destrucció d'Espanya, sense cap matís de simpatia ni cap espai de col·laboració. Per aquests motius em temo que la resistència espanyola serà ferotge. Sempre en un marc democràtic i sense violència, però ferotge. Hauríem de començar a considerar-ho.


I ja està, ja he fet la meva contribució a parlar a la paret. Perquè, qui llegirà això? I els qui ho haurien de llegir em faria molta il·lusió que s'esforcessin en alguna altra cosa que en dir-nos nazis, sacsejar el rotllo del victimisme, "¿què pone en tu DNI?", etc. o en mirar de convencer-nos de cuestions que ja sabem. Per exemple, queda encara algun català que no sàpiga que la guerra de successió no va ser per res una guerra de la independència Espanya-Catalunya sinó una qüestió de successió reial, a més a nivell europeu (per moltes mentides que diguin a El Mundo, als llibres d'història dels meus fills l'assumpte està explicat amb força complexitat -massa i tot, pobres fills- i en cap moment es parla del mite aquell), que allò de les quatre barres i Guifré el Pilós no deixa de ser una llegenda, etc.? si us plau, cap català amb un mínim de cultura ja empra aquests arguments ridículs per defensar una qüestió de futur. A més, és clar que la història de Catalunya en va plena de llengendes i mites! Ara, em podeu esmentar una sola nació que no manipuli la seva història? No n'hi ha cap que darrere seu no tingui una gran mentida per atiar les masses i formar patriotes perfectes. Ah, és cert, m'oblidava de l'excepció a la norma: a Espanya no s'ha manipulat mai. Quina sort que teniu...

Com cansa tot això.

"Xocolata desfeta", de Joan-Lluís Lluís

Una petita treva, si us plau.


Voldria fer una breu aturada d’uns segons per recomanar-vos un llibre que s’hauria d’exigir que el tinguessin a totes les escoles o instituts: Xocolata desfeta de Joan-Lluís Lluís.

El vaig comprar l’altre dia, que era a Barcelona, i ara només tinc temps de dir-vos que m’ha alegrat el dia, i crec que la setmana. Ara que vivim uns temps tristíssims, que un llibre et tatuï un somriure al rostre amb la potència que aquest ho aconsegueix, és una cosa que jo, sincerament, no sé com agrair.

El llibre s’inspira obertament en “Exercices de Style” de Raymond Queneau, publicat el 1947. En aquell treball, el trempat senyor Queneau explicava una única anècdota que es pot resumir en poques ratlles: un jove fatxenda, de coll llargarut, abillat amb barret i abric puja a un autobús, on discuteix amb un altre passatger per un seient, per després canviar de seient. Més tard, ja fora l’autobús, el jove discuteix amb un amic que li aconsella que es cusi un botó de l’abric una mica més amunt. Això és tot. No hi passa absolutament res més.

La gràcia de la proposta és que aquesta bestiesa d’historieta està explicada d’un munt de maneres, ja sigui explotant totes les possibilitats dels temps verbals (en pretèrit, en futur, plusquamperfet, etc.) de punt de vista (d’un narrador exterior objectiu, del jove, del passatger, etc.) de figures retòriques (anacoluts, lítotes, metàfora, etc.) estil (filosòfic, oda, telegràfic, etc.) tons i tipologia de narrador (vulgar, colèric, pedant, un que no se sap explicar, etc.) versificacions variadíssimes, maneres d’expressió personal, interrogatori policial, publicitat fins deliris directament surrealistes com explicar la història pel final i acabant pel començament o amb les paraules tallades, escrites només amb una vocal obsessiva... fins a 99 de diferents. El llibre és un petit clàssic de l’enginy, que té la seva particular reputació. A l’italià, per exemple, fou traduït per Umberto Eco, un declarat admirador de luxe. A mi em va fer pensar en la apoteòsica matraca que li engega Cyrano a un individu que li havia pretès ofendre’l —
ingenu!— tot dient-li que tenia el nas gros. L’estructura del text de Queneau té, de fet, una estructura similar que el famós monòleg de Rostand.

Vaig tenir la sort de llegir aquest llibre fa vora un any, en la traducció catalana —per mi magnífica, a part que compromesa com poques, segur— a càrrec d'Annie Bats i Ramon Lladó, editada per Quaderns Crema. N’havia sentit parlar del però mai l’havia pogut gaudir fins llavors. Quina sorpresa més agradable! Em va semblar un manual perfecte per a qualsevol actor que vulgui practicar tot tipus de lectura i personatge. És potser un joc si voleu. Però és divertidíssim, alhora que un punt obsessiu, això sí. Un acaba una mica boig de llegir la mateixa història des de tants angles i estils. Volia parlar-ne al seu moment, però coses que passen, no devia de tenir temps i se li va passar la hora. Ara és un bon moment per recuperar-ne l’esment.

El sorprenent Joan-Lluís Lluís ha tingut el valor de reprendre la idea de Queneau per fer la seva pròpia versió particular, amb una anècdota totalment diferent, en català i explicada de 123 maneres diferents. Apa! Des del primer moment, l’autor posa les cartes damunt la taula i diu d’on ha tret la idea (a totes les entrevistes, al mateix llibre). L’home en cap moment es vol fer l’original perquè ho deixa clar. El que tenia, això també és evident, és que tenia moltes ganes de jugar. Quan ho vaig llegir al diari, i coneixent la lucidesa i talent poc normal que té aquest home, vaig sentir la necessitat de tenir un exemplar en aquell mateix moment.

Coses de la vida, no he pogut tenir el llibre el primer dia que hauria volgut. Ara, ja, sí. Abans de tenir-lo, tenia una mica de por que, de tantes ganes que tenia de llegir-lo i de tant convençut que estaria de que m’agradaria, em decebés. El “Manuel de Style” de Queneau havia posat el llistó molt amunt. A més, quan desitges una cosa amb tanta intensitat t’exposes a que, per bona que sigui, les expectatives no es puguin acomplir. Ja us puc ben dir que no és el cas, ni per la més remotíssima casualitat. El resultat del producte depassa de molt la millor de les meves expectatives. Ja des d’ara mateix, crec que poques vegades he estat sentint la sensació d’estar davant una absoluta obra mestra en el seu gènere. Si és que existeix aquest gènere!

Xocolata desfeta conté 227 pàgines escrites sense una coma de que no valgui la pena. Estic que no sé que dir. És una cosa tan brutal, tan bona, tan divertida, tan útil, tan, tan, que s’ha de tenir a les mans per creure-ho. Jo, la veritat, de vegades tinc la sensació que ja res em sorprèn, que trobo cosetes que sí, mira, estan bé, em fan somriure, pensar una mica, i poca cosa més. Començo a notar que em faig anímicament vell, que ja no m’apassiono com quan era jove. En part suposo que és normal. Alguns diran que és un signe de maduresa i tot, i se n’alegraran. Doncs en Joan-Lluís Lluís se l’ha carregat de cop aquesta apatia que jo tenia por que m’estava encarcarant l’esperit, per terror dels qui es pensaven que per fi m’havia tornat un senyor assenyat. De sobte em sento jove. Ric com un adolescent al metro.

Quin llibre més bo! Quin xarop més terapèutic! Oh, Déu meu —ja crec en Déu i tot! Què m’estàs fent Joan-Lluís!—, portava una època que creia que m’anava a agafar una depressió. I de cop, amb tan sols picar d’aquí i d’allà unes paginetes, no només se m’ha curat, sinó que em sento rejovenit, com el Cary Grant en aquella pel·lícula amb la Marilyn Monroe. La veritat, m’està agafant una mica de por i tot. Joan-Lluís, què mengeu els d’allà dalt que us fa veure tan clar? Aquell era quan dormia que hi veia clar. Però sembla que els veïns de Perpinyà això us passa de mena, tan fa si dormiu com si feu un salt mortal.

Se’m podrà dir que ara estic en el moment de l’eufòria del descobriment de la perla, i l’eufòria sempre distorsiona les percepcions. És com si hagués passat la primera nit amb la dona dels meus somnis i la cosa ha anat cent vegades millor del que m’esperava: quedes amb un estat que sembles una mica un idiota, amb la mirada lluminosa i un somriure de babau que fan ràbia.

Ara per ara, crec que en Joan-Lluís ha superat en Queneau d’una manera no abusiva, però sí clara i neta. I no parlo només per la quantitat de versions del text proposat —que no penso descriure, com si he fet amb el de Queneau, per qüestions esotèriques que no penso explicar— sinó per complicar-se l’existència fins a uns extrems inimaginables i a sobre sortir-se’n com un autèntic campió. Malgrat que segueix l’estructura que la tradició cyranesca marca amb rigor, es desmarca convenientment de les seves il·lustres predecessores en prou aspectes com per fer Xocolata desfeta una obra totalment autònoma d’aquelles. D’entrada, tot i la quantitat superior de cotilles estilistiques, en Joan-Lluís no està tan obsessionat per la voluntat completista com l’autor de Zazie al metro. Mentre que Queneau mira d’exhaurir tots els temps verbals, totes les figures retòriques, totes les variants de cada possibilitat, en Joan-Lluís sembla més interessat a jugar a inventar nous jocs, nous deliris.

Una altra de les diferències amb les que l’autor català fa un pas més enllà és que s’empatolla dins el relliscós territori dels pastitxos literaris. Així hi ha paròdies de l’estil de Josep Pla, Verdaguer, Espriu, J. V Foix i tantes altres patums de la història de la literatura catalana. En el temps s’arrisca a arriba a Ausias March i per aquí fa d’Enric Casasses i fins de Lluís Llach. I el que és increïble és que tots els textos són espectacularment bons, divertits. Són paròdies d’altíssim nivell, en les quals clava els originals amb rigor tècnic, un coneixement profund que no s’explica només amb un treball accelerat de documentació sinó amb tota una vida de lectura ben llegida. En Joan-Lluís, però, no es limita a la reproducció hiperrealista, sinó que, així com fan els bons caricaturistes, acosta la lupa a aquella arruga, a aquell nas, i els engrandeix de manera que des de la distància el lector diu: Ostres tu, el Papasseit! La distorsió de cada estil està cuita al seu punt just perquè no sigui exactament el mateix, sinó un mirall deformat a mida, en la qual aquells autors se’m figuren més genuïns que els originals. El pastitx del Pla demostra un coneixement de la seva obra que fot por i tot. Consisteix en fragment apòcrif del seu Quadern Gris, dos entrades per a dos dies exactament, que jo no dubtaria a demanar que s’incloguessin a la propera edició per exactíssima, plausible, notòria i inintel·ligible (perdoneu aquest intent maldestre d’aplaudir al magistral imitador amb un punt de pastitx... no me n’he pogut estar de content que estic!).

I els pastitxos pictòrics? Això ja no només li dóna una volta més al cargol del surrealisme de moltes de les cotilles que s’inventa, sinó que aconsegueix introduir un cargol quadrat en un forat rodó. Potser sí que aquí en Joan-Lluís ha recorregut a un martell enlloc d’un tornavís per introduir la peça fins el fons. Però al capdavall ho ha aconseguit, que era del que es tractava. Fins i tot jo diria que ha travessat l’embà i la punta ha sortit a casa del veí. Que no es queixi l’autor si sent trucar a la porta, i li ve un senyor emprenyat, amb una marina perforada pel mig, per demanar-li explicacions pels desperfectes. Amb el terrabastall organitzat jo no em queixo. M’ho passo pipa!

I els versos? L’Espinàs diu d’ell mateix que ell en sap de fer versos, perquè coneix les tècniques, però mai gosaria penjar-se la medalla de poeta. Puc gosar jo dir-li poeta al Joan-Lluís? Perquè sí, tot i que evidentment en cap moment abandona aquest aire lúdic de festa major literària, sense cap pretensió de transcendència, hi ha troballes estètiques que a mi m’han fet caure de cul.

Jo m’imagino que l’autor no només s’haurà divertit molt sinó que, amb aquest exercici tècnic tan exagerat s’haurà musculat fins a un punt que ara ja es deu atrevir amb el que sigui. Al llarg d’aquest exercici literari segur que haurà aprés moltes coses, i repassat coneixements adormits.

De moment, no dic res més. No tinc temps per fer una crítica com cal, només aquest text esverat, a raig, a través del qual us recomano a tota velocitat que sortiu a comprar aquest volum imprescindible, que el regaleu, sobretot als vostres fills que no llegeixen. S'adonaran de moltes coses. La feina que pot fer aquest coi de llibret no el farien deu mil tractats de gramàtica i històries de la literatura. Poques vegades una tonteria com una casa --perquè sí, no deixa de ser això, després de tot, l'autor no en defuig-- però també una bomba cultural!

I ara deixeu-me fer la sentència bèstia del dia: Si a totes les escoles i instituts es recomanés Xocolata desfeta, la literatura catalana estaria salvada. Xocolata desfeta, només un divertiment. Potser sí. Però també una obra que és una de les iniciatives personals més intel·ligents, ben fetes i útils per encomanar l’amor a la nostra llengua i fer dentetes a les que no tenen un llibre que algú havia d’escriure. Potser s’ha trigat massa anys però l’ha fet l’home ideal, aquest tros d’animal anomenat Joan-Lluís Lluís.

Gràcies mestre! (un any més jove que jo, mal parit!)

Nota: Aquesta ressenya està feta enmig un estat d'eufòria espècial --res de substàncies psicotròpiques ni res d'això, simplement un moment de felicitat extrema fora del normal-- i sense haver acabat el llibre. És una bogeria d'un moment, plena de carga positiva, per variar de tanta negativitat dels textos últims. Només com a tal s'ha d'agafar. Per tant, no em discutiu el rigor, que en aquest cas és escàs. Totes les exageracions i deliris són fruit d'aquest estat. Com que l'agraïment al llibre és sincer, no canviarem ni una coma ni corregirem res en aquest cas. Vull dir, no me'n penedeixo en absolut del que dic. Això sí, la nota s'imposa i no vull que en Joan-Lluís Lluís, si llegeix això, ara s'ho cregui massa, tampoc (pensarà que estic sonat, he, he...)

Joan-Daniel Bezsonoff, una aproximació personal

Joan Daniel Bezsonoff

Joan-Daniel Bezsonoff, un gran descobriment
Joan-Daniel Bezsonoff és un escriptor rossellonès en llengua catalana. Nascut a Perpinyà el 1963, actualment resideix a Nils. Al llarg de la seva carrera literària ha anat acumulant una vistosa col·lecció de premis literaris. Col·labora habitualment en diversos mitjans de la premsa escrita, a banda i banda dels Pirineus. Ha participat, a més, en un bon nombre d'actes públics (pregons, conferències, inauguracions, Universitat d'Estiu de Prada, entre d'altres) i també és professor de català a Perpinyà.

—Sóc francès, però m'estic curant— li agrada dir.

Però això no vol dir pas que odiï França. A part de fàcil i reduït, seria una calúmnia. Ha crescut amb la literatura, la cançó, el còmic i la televisió francesos. En francès, bien sûr. Però, i què? Qui pot odiar la cultura que t'ha consolat, acompanyat, fet riure, emocionat i omplert d'emocions la infància i la joventut?

Passa, però, que Joan-Daniel Bezsonoff és català. I ser català —conscient de ser-ho, s’entén—, a l'Estat Francès, és una broma pesada. Com ser occità, bretó, basc, alsacià... A França, si ets alguna d'aquestes coses, no existeixes. A França només ets francès. Tota la resta és fantasia.

Joan-Daniel Bezsonoff ja fa molts anys, però, que sap que de fantasia res de res. L'Estat Francès l'ha mentit. Com ha mentit a milions dels qui tenen passaport gal. Ell sempre ha sabut que era un català condimentat amb un 25% de sang russa. Fins aquí, cap incompatibilitat. Però des que un dia decidí remenar, qüestionar que havia passat, per trobar el seu propi camí, començà a descobrir, també, molta porqueria. Com que a més té molta memòria, se’n recorda molt bé del rentat de cervell en sec que li feren, així com el que patiren els altres nens de la seva generació. Els de varies generacions. A força de lligar caps ha arribat a unes conclusions que l’han irritat molt. No, en Joan Daniel Bezsonoff no odia l’Estat Francès —bé, suposo—, però està molt emprenyat amb ell. De motius n'hi sobren.

Alumnes a una escola francesa a començaments dels setanta

De tot això i més ens en parla als seus llibres, sense acritud però amb ganes de passar comptes, i ben passades, amb humor, tendresa, cruesa; tot sempre quan cal. Els qui odien França i hagin arribat fins aquí potser es fregaran les mans: "això,. això, canya als gavatxos!". Però en Joan-Daniel Bezsonoff no escriu per a ells. I jo me n'alegro molt. Els fomentadors d’odi em fan molta basarda, m'incomoden.

La prova de que les intencions de Bezsonoff no són aquestes és que jo tampoc odiava França —molts dels seus mites també m'han fet somniar, com els espanyols, els anglesos, els americans... — i després de llegir en Joan Daniel Bezsonoff tampoc ho faig. Això sí, ja compartia la seva emprenyada de molt abans i m’agrada com torna la pilota. El que han fet els estats europeus —i França n’és un dels campions del tema— amb les cultures no oficials que els integren, amb les llegües “regionals”, ha estat un cas de genocidi cultural de categoria màxima. Escoltar les històries dels vells occitans, per exemple, posa els pels de punta. Europa encara té moltes assignatures per recuperar. No tot s'ha acabat amb l'enderroc del famós teló d'acer.

Joan-Daniel Bezsonoff no defuig atacar frontalment qualsevol màquina de destruir memòria. Però ho fa sense recórrer al pamflet, a la cridòria, a l’insult, al cançoner patrioter de manual. Seria un avorriment. Ell és massa elegant per caure tan avall. Però això no vol dir que no tingui mala llet. Prefereix la ironia de guant blanc, corrosiva fins el moll de l’os de la qüestió. No callarà mai res, però sempre ho farà amb gràcia. O com a mínim ho intentarà: per dir les veritats sense art ni mesura, millor no dir-les. Cal superar el refinament de l’oponent.

No li toqueu els nassos. Amb una ploma a la mà és un enemic perillós.


La gabia dels micos a L'hora del lector
Fins no fa gaire, jo no sabia qui era. N’havia sentit parlar abans, als diaris. Però el vaig conèixer de debò quan el vaig veure una nit, a L’hora del lector, del Canal 33, presentat per Emili Manzano. L'emissió estava dedicada a la literatura actual escrita en català a la Catalunya Nord. Per a l'ocasió, l'equip de producció s'havia desplaçat a Perpinyà. Els convidats d'honor eren ell i en Joan-Lluís Lluís, autor d'obres com Aiguafang i co-redactor del Manifest revulsista nord-català.

La manera com en alguns moments anà el programa feia patir una mica de vergonya. Feia l’efecte de com si estiguéssim en ple segle XIX i els entrevistats fossin uns esclaus tot just alliberats.

—I com és que a uns negres com vosaltres se us ha donat per escriure llibres?— esperava que d’un moment a l’altre els preguntessin.

No arribà tant lluny la cosa, però la sensació de que assistíem a l'exhibició d'una raresa de zoològic no me la treia ningú. El trist del cas és que no crec que es pugui culpar al programa d’aquest to si no a la societat d’aquí baix. A la societat suposadament culta, concretament. Tal voluntat real de conèixer la Catalunya Nord teniu, tals programes de televisió tindreu.

Però malgrat aquest seriós inconvenient, els animalets feren un paper brillant. La seva química fulgurava com la de les grans parelles còmiques o romàntiques del cinema. Ara l'un, ara l'altre, argumentaven amb claredat i sentit de l'humor. Traspuaven cultura amb una naturalitat tan desimbolta que si s’haguessin volgut mostrar pedants no haurien sabut ni per on començar. Com un compenetrat equip de dobles, disparaven respostes lúcides, divertides, amb una envejable agilitat mental. El càustic smash de l'un era rematat per l'esmolat revés de l'altre, en una harmonia diabòlica. Sense despentinar-se, ni perdre la flema, això sí.

—(Joan-Lluís Lluís) De petits ens van submergir dins la cultura francesa, com l'Obèlix va caure dins la marmita de la poció màgica...
—(Joan-Daniel Bezsonoff) ... i després ens hi van aguantar el cap a sota, així (fa el gest amb les dues mans com si no deixés sortir a la superfície a algú que s’ofega).

Sense menystenir el notable autor de nom i cognom bessons, el qui des del primer moment em conquistà fou, sobretot, el del cognom acabat en doble f per imperatiu legal. Qüestió de pell, suposo. M'atrapà l'aparença general de bon vivant; el somriure educat, però burleta; la cella perpètuament alçada, irònica; el posat entre aristocràtic i deixat, arrepapat a la butaca. Tot plegat una màscara que, d’entrada, el feia semblar algú que està de tornada de tot.

Joan Daniel Bezsonoff i Joan Lluís Lluís a L'hora del lector

Però al llarg de la conversa s’anava veient que a sota, enlloc de tot allò, s'hi amagava quelcom de ben diferent. El seu sensatíssim escepticisme no l'havia paralitzat, reblat a la poltrona. Sorprenia veure'l no parar un moment, tossut, impertinent, d'anar a tot arreu on creu que cal ser-hi, encara que ningú li ho reconegui, encara que una vegada i una altra el resultat sigui tan eixorc. Per ser algú que torna de tot, Déu n'hi do la de camins d'anada que comença cada dia!

La seva és una màscara de fàcil descodificació. És la de qui no la fa servir per por, com a protecció, sinó per pudor, per ajudar a empassar una realitat que sap que, servida crua, sense cuinar, és tan amargant que fa tancar ulls i tapar orelles. I ell no vol que els comensals se li alcin de taula i se'n vagin a llegir, per exemple, una obra on la incomoditat s'hagi esterilitzat, enmig d'àngels, ombres, vents i Barcelones liofilitzades, sense gust a res, que podrien ser Madrid, Ciudad Real o qualsevol altra cosa.

Si de vegades sembla que se'n riu de tot és per no plorar. A més, qui està al peu del canó, enmig la indiferència d’un entorn ja prou maltractat, té tot el dret del món d'emprar el sarcasme més lacerant, i fer el paper del dur fred, polar, que ja s'ho farà ell solet perquè no n'espera res de ningú.


Una obra coherent
Mica a mica he anat llegint els cinc llibres que li han publicat aquí baix: La presonera d’Alger (2002), La guerra dels cornuts (2004), Les amnèsies de Déu (2005), Els taxistes del tsar (2007, tots ells editats per Empúries) i Una educació francesa (2009, l'Avenç).

La presonera d'Alger

Al començament, les lectures provenien de les biblioteques que tinc a l'abast. Després he mirat d'avituallar-me a base de fer circular divises i estimular l'economia de mercat. En Joan Daniel Bezsonoff bé val el dispendi. Després, l'emoció lectora que m'han ofert ha estat, tot s'ha de dir, desigual. No crec que la perfecció tampoc existeixi a Can Bezsonoff. Afortunadament.

Amb tot, no n’hi ha cap que m’hagi desagradat, i un d’ells, Els taxistes del tsar, m’ha entusiasmat fins al punt que ja l'he rellegit dues vegades més, pel pur plaer d’assaborir-lo amb calma, sense el neguit de voler saber que passa a la pàgina següent. I a cada lectura tots dos hi hem sortit guanyant, el llibre i jo. Una educació francesa el tinc en préstec, que si no ja li hauria donat una altra repassada.

La obra del de Nils no s'acaba aquí, però. A aquests títols caldria afegir els cinc que es publicaren al seu Rosselló natal, dels quals, de moment, no en puc donar cap opinió. Em limitaré, doncs, a parlar dels que he llegit, que són també els que el lector d’aquesta part de món pot tenir accés amb facilitat. Més tard, també confeccionaré una llista de tots els seus llibres en un article a part.
Els cinc volums publicats a Empúries i l'Avenç guarden una unitat molt sólida, encara que es poden dividir en dos grups molt diferenciats: les novel·les més o menys pures (els tres primers títols) i els relats més o menys autobiogràfics (els dos següents), malgrat Els taxistes del tsar seria, segons com, quelcom a mig camí. Em fa una certa ràbia això de separar, arxivar d’aquesta manera tan artificial una obra. Però a mi mateix m’ajudarà a aclarir-me i per poder parlar-ne.
La unitat ve donada pel fet que tots els llibres estan basats en fets reals, més o menys novel·lats, molt propers d’una manera o altra al propi escriptor. Aquest acostament afigura tenir, si mirem les dates de publicació, un rerefons esotèric progressiu: La presonera d’Alger (que s’esdevé principalment a l'Alger del títol, en temps de la gènesi de la guerra de la seva independència) és la més llunyana en l’escenari. Sabem que hi ha com a mínim una novel·la anterior que passa a Saigón, pel que això ja seria una aproximació física important al respecte. El següent, La Guerra dels cornuts, s’acosta en l’espai (passa a cavall entre la Barcelona en pau i l’Europa en guerra) però s’allunya una mica en el temps (Primera Guerra Mundial). Després, a Les amnèsies de Déu, fem un salt en el temps, de guerra a guerra (de la Primera a la Segona Guerra Mundial).

L'autor d'Una educació francesa assegura que ell, per manca d'imaginació —l'excusa barata que els escriptors realistes sobradíssims d'aquesta virtut, com en Pla, fan servir d’autodefensa— sempre recorre a grans històries que han passat de veritat, ben a prop seu. Ell, d'alguna manera treballa com un historiador local, recopilant tanta informació escrita i oral com pot, per després organitzar-la minuciosament, amb un rigor kubrickià. Passa, això sí, que el seu relat s'allunya de la fredor del llibre d'història acadèmic i s'acosta a una barreja entre la narració de ficció i el quadern d'observacions personals.

Els protagonistes d'aquests tres títols comparteixen amb l'autor l'origen rossellonenc, que són coneguts pels seus propis veïns. A part que tots ells existiren de debò, també tenen en comú que visqueren experiències traumàtiques dins diversos marcs històrics de transcendència internacional. Això és força original dins la nostra literatura en la qual, o bé tracta de la història de la Rosalia de Puigpelat, que es veu amb el Cisco, d'amagat, o de la del General Williamson a la batalla de Gettysburg, en plena Guerra Civil americana. A Can Bezsonoff, si de cas, ens trobaríem —seguint el meu exemple macarrònic— la història de la Rosalia de Puigpelat que, casualment, va tenir un paper decisiu a la batalla de Gettysburg que tan ajudà a canviar la història dels Estats Units.

Evidentment, l'exemple del paràgraf anterior és una caricatura grotesca. Però si que és cert que l’univers Bezsonoffià tendeix a una barreja entre el localisme i familiaritat extrema, d'estar per casa, amb un universalisme tan absolut que arriba a coquetejar amb l’exotisme. I això sí, guerres, moltes guerres! Però de la fascinació d'en Bezsonoff pel fenomen bèl·lic, i el que representa com a situació extrema en la qual un ésser humà es pot trobar, no en parlarem avui. Malgrat que a mi també em fascini. No vull abusar més.

Els tres primers llibres tenen una estructura força lineal. Els salts en els temps hi són, però sobretot endavant, el·lipsis temporals de gran interès. Però és evident que la narració comença en un punt i va avançant fins que s'esdevé una conclusió. Tot molt clàssic, que no vol dir avorrit: aquesta estructura de línia clara permet a l'autor jugar amb altres elements literaris molt sucosos, sense que el lector perdi el fil. Les accions paral·leles i múltiples s'accentuen a Les amnèsies de Déu, probablement el llibre més aconseguit d'aquesta etapa, segons el meu parer.

Els altres dos últims llibres són ja una immersió en la seva família, en ell mateix. És després de llegir aquests que hom no gosa escriure el seu cognom amb la doble efa final, en lloc del Bezsonov original —com, de fet, hauria de ser—, si no és amb el cap una mica cot. Però ho continuaré fent així perquè és com ell mateix firma. Qui hagi llegit algun dels seus llibres més autobiogràfics entendrà perfectament la meva prevenció. Com a única clau només diré que té a veure amb la basarda que dóna pensar en Sant Quirze com a San Quirico. Aquí baix, però, ningú s'estranya ni es pregunta per què Les Guinguetes d’Ix surten com a Bourg Madamme a tots els cartells i mapes. S'entén per què els d'aquí baix de vegades fem tanta ràbia. Estem massa embadocats bavejant amb les pel·lícules d’Eric Rohmer, lamentant no ser francesos.

Les seves obres més autobiogràfiques reprenen un tema que en les altres n'era un element més i ara és la base sobre la que s'estructuren: la pròpia identitat. Què sóc? Què som cadascun de nosaltres? Quines són les nostres autèntiques arrels? De quin lloc ens sentim? De quin volen els altres que ens sentim? Les reflexions i les conseqüents conclusions que se'n puguin desprendre, en Joan-Daniel Bezsonoff les deixa al lector, educadament.

Malgrat que aquest parell de volums acostumen a estar catalogats com a novel·les, jo no ho tinc tan clar. Tampoc importa gaire. Que cadascú els hi posi l'etiqueta que vulgui si les gaudeix i pateix a gust. En general, jo prefereixo els dietaris, les memòries, els llibres d’investigació de tu a tu, de l’autor al lector, sense massa invencions o que aquestes estiguin en el llenguatge.

Els taxistes del tsar, de fet, se'ns presenta com unes memòries familiars —la història de Mitrofan, el seu avi, i Leonid, el seu oncle, emigrants russos— i personals —la investigació, les experiències viscudes en la recerca i la posterior recreació—, entrelligades amb una dramatització que enganxa. El so de les bombes, aquí, continua: la Primera Guerra mundial, la Revolució Russa, la Segona Guerra mundial. Per ser el primer acostament familiar, Déu n'hi do la quantitat de metralla.

Aquest llibre trenca aparentment amb la linealitat de les tres obres anteriors. Bezsonoff resol el trencaclosques amb èxit. Narra i descriviu les dues línies en paral·lel, ara la història de Mitrofan i Leonid, ara la del propi autor, amb una agradable fluïdesa. Cada salt en el temps, cada anada i vinguda de la història gran —les grans guerres i revolucions del segle XX— a la petita —la família, els records d’infància de l’autor, les vivències dels dos emigrants, sobretot en Mitrofan— apareix i es dilueix en el seu punt ideal. L'autor mostra les regles del joc ja des del començament, i el lector les té claríssimes. En retorn, l'autor mostra una honestedat que s’agraeix molt, respectant-les.

A Una educació francesa, l'estructura és encara més allunyada de la linealitat, tot i que és, també, més rígida que mai. Cada capítol representa una matèria escolar (Matemàtiques, Física i, sobretot les llengües, Anglès, Francès, Castellà, Català) o algun element important de la època, de la vida del jove Joan Daniel (La Política, La Televisió, El Tour de France). I aquí sí, els elements autobiogràfics ho omplen tot. Concretament els de l'etapa escolar.

Una educació francesa

Aquella sensació esotèrica de l'acostament sembla, llavors, haver arribat a la meta final. L'autor s'ha anat apropant a si mateix, així com ho hauria fet un capriciós cometa que viatja cap el sol en espiral, per despistar. Si bé a l'anterior llibre ja s'havia acostat tant a la superfície solar amb excursions i cremades a les plantes dels peus episòdiques, en aquest darrer ja no ens mourem del nucli.

A partir d'aquí, l'autor farà el que voldrà. Tan pot ser que continuï rebolcant-se dins ell mateix, deixant-se grontxar pel vent solar, com que ja tingui posat l'ull en l'avantpassat d'algun veí, embolicat en algun conflicte militar que encara no ha tractat.


Oh! Quin català més maco! (volen dir estrany)
Precisament el llenguatge amb el que estan escrits els seus llibres és una de les coses que més sobta a més d'un lector. M'agradaria creure que la majoria de nosaltres ja podíem sospitar que si aquest senyor és del Rosselló, no farà servir el mateix vocabulari i frases fetes que si fos de l'Eixample. Per uns serà menys xocant que per uns altres, segons el coneixement que cadascú tingui de la parla de la zona. Això és normal i crec que ningú està obligat a saber-ho tot. Però aquí acaba la cosa. Si d'entrada t'enamores i vols fins i tot posar-te a parlar i escriure rossellonenc per sempre més, endavant. Si no hi estàs acostumat però t'agrada, ja t'hi acostumaràs. I si no, en passaràs i no llegiràs mai més cap autor d’aquests. I prou. Per tu faràs, però l'elecció serà legítima. El que ja em grinyolen més són els comentaris de l'estil:

—Gràcies a la lectura dels seus llibres, estic aprenent francès— com li deixà anar al nostre autor un espectador que assistia a un programa de TV3.

En més d'una entrevista, fart de comentaris similars per part dels "d'aquí baix", en Joan Lluís Lluís ha contraatacat amb no poca —i justa— mordacitat, tot dient que a ell TV3 li és molt útil per aprendre castellà. De tota manera, aquell bon home del programa potser va dir allò de bona fe, sense ser conscient de l’efecte ofensiu de les seves paraules. Si un vol aprendre francès, millor que ho faci llegint textos en aquesta llengua, no? El trist del cas és que hi ha més d’un catedràtic que diria si fa no fa el mateix que aquell senyor senzill, i que després es quedaria tan ample.

Que el rossellonès té francismes és un fet. El mateix Bezsonoff ho admet amb resignació a Una educació francesa. Però també és cert que el que de debò hi ha és influència occitana, molta més que al català d'aquí baix —malgrat que quan burxes pel territori et trobes sorpreses interessants. Els deliciosos "mainatges", "vilatges" i demès o són.

No ho puc evitar, però fa una mica de ràbia que aquí baix sistemàticament s'ignori que entre la llengüa d'Oil del Nord i el que parlem aquí baix hi ha un grapat de terra enorme on es parla la llengua d'Oc —ara molt menys, això sí. I que si removem una mica el cul de l’olla, potser arribarà un moment que no podrem evitar fer-nos preguntes inquietants per a l'estatus del català com a llengua independent d'aquella, amb la conseqüent revifalla de polèmiques enterrades pel pas del temps i la desídia per esbrinar els misteris del passat. Però tranquils, no crec que hàgim de patir abans d'hora, tampoc.

Aquest capítol és el que fa més ràbia d’escriure. Em fa pensar en els llibres sobre Charles Chaplin que tinc: encara en que a tots es menciona Buster Keaton, en cap es dedica un capítol per analitzar les diferències entre els dos homes. Els que tinc sobre Buster Keaton, en canvi, sembla que no puguin existir sense el maleït capítol. Esperem que arribi el dia en es pugui escriure sobre en Bezsonoff sense haver de parlar de les diferències lingüístiques amb el català de la senyora Rodoreda. Ai, aquest bacelonocentrisme, tsk, tsk...

Pel que fa a la llengua, prou.


Un tomb desordenat per algunes coses que m’agraden del contingut i l'estil de la casa

Joan Daniel Bezsonoff prefereix les frases curtes, gairebé sempre. Crec que no fa servir mai el punt i seguit, però és que empra tan poques subordinades que gairebé no li queda espai. Aquesta manera de narrar, que té el perill de que el relat sigui massa trencat, en general li queda molt bé i la narració no percep els cops dels punts. Si l’estil Bezsonoff fos una carretera, podríem dir que els punts no alterarien la conducció. No actuen com si fossin rotondes o sots emprenyadors. Malgrat tant punt i seguit, conduir per la A-Bezsonoff no vol dir anar botant, sinó amb la tranquil·litat de poder gaudir del paisatge.

Els moments més dramàtics, els canvis més rotunds en la vida dels personatges, acostumen a venir de sobte, sense avís previ. De vegades són tan en sec, que haig de tornar a rellegir els darrers paràgrafs per assegurar-me de que sí, que han matat a un dels protagonistes o que el món s’ha acabat per causa d’una explosió atòmica —això darrer no passa en cap dels seus llibres, però sí el que dic primer, però no us diré en quins llibres ni quan, és clar.

La tragèdia a Can Bezsonoff passa a la mateixa velocitat, i sense apujar el volum de l’ estèreo, que quan parla de qui recull les factures de la bústia en arribar a casa. De vegades, la gent mor enmig d’una broma que no fa gràcia o d’un acudit hilarant i cruel —no oblidem que la guerra és un rerefons molt habitual.

Normalment no m’acostuma a agradar el sexe en literatura. Excepte quan parlem de pornografia sense manies o d’animalades obertament surrealistes i còmiques, gairebé sempre tinc la sensació que es cau en el descarnament realista —lletgista o suposadament excitant— o en les metàfores cursis, plenes d’eufemismes hipòcrites. Aquest escriptor m’ha capgirat el gust. En tots els llibres n’hi ha molt de sexe. I m’encanta!

Les amnèsies de Déu

No crec que hagi llegit mai un autor que s’hi trobi tan a gust enmig de l’erotisme. Diguem-ne que factura un erotisme així com aquells mestres que fan musicals per a espectadors que no els agraden els musicals, que els rebenta que l’acció es pari perquè la parelleta de torn es posin a cantar i a ballar.

Si trobo benvingudes les rebolcades sexuals, o les seves referències és per diverses raons. D’entrada, mai no són gaire llargues —sovint és una referència de passada— i sempre són exercicis literaris sorprenents. Uns cops opta per la el·lipsi més extrema, a través la qual diu molt sense dir res. En aquestes casos, la trobada sexual és plantejada com un enigma, amb una solució que ha de manegar el lector, gairebé sempre molt divertida. D’altres, no sé com s’ho fa, deixa anar unes marranades colossals que, enmig entre fragments que no tenen en absolut aquest to —quan el mossèn de Les amnèsies de Déu s’enyora del forat del cul de la seva amant, diu que “tenia gust d’ametlla”!— arriben a sonar tendres, gracioses, tristes. Però mai fora de lloc.
El que diem del sexe val també per la brutalitat. De vegades, en Bezsonoff es posa poètic per parlar d’una massacra. D’altres el detall de l’horror d’una tortura és descrit amb pels i senyals. Sempre, tan en un cas com en l’altre, hom té la sensació que ha fet el que calia, que l’elecció en l’estil no era un caprici. Quans llibres no he estavellat contra la paret exactament pel contrari!

La seva coqueteria intel·lectual —que podria ser insuportable— me l’empasso sense mastegar i sense que com a lector em senti com una rata ignorant, que no sap de quin llibre ni de quin personatge important, que se suposa hauria de saber, s’està parlant. No passa res: els connaisseurs compartiran la complicitat, sense que els que no siguin castigats per la ignomínia de no poder-ho fer. El club Bezsonoff és selecte, això és evident. Però qualsevol hi pot donar un tomb sense patir la humiliació de que ningú et miri per damunt l’espatlla.

Joan Daniel Bezsonoff es mostra especialment afinat en l’ús dels detalls que humanitzen els personatges principals, ell mateix inclòs. De vegades aquests detalls no són gaire afalagadors. Com quan, per exemple, a Els taxistes del tsar s’admira de la irracional simpatia natural que sent per certes nacionalitats estrangeres i de com li afecten les desgracies que passin en aquelles terres, mentre admet que si haguessin passat a un altre lloc la seva indiferència hauria estat absoluta. Qui no s’hi reconeix en una cosa semblant? O és que només en Bezsonoff i jo som els únics monstres aquí?

Però l’efecte que produeix el fragment al·ludit no hauria estat el mateix sinó ens hagués arribat amb la seca i neta simplicitat amb que l’autor ens ho transmet, amb el to suau de qui et parla a l’orella, sense que t’alci la veu.

En cap moment sentim que se’ns estigui donant cap lliçó. El didactisme ve de saber allò que no sabíem, no de com ens ho hem de prendre. Els lectors no són tontos i els salta l’alarma quan algú mira de dir-li que ha de pensar, i en surt corrent com de la pesta.

Tots els llibres segueixen aquest postulat moral d’exposició de fets i no de judici amb veredicte i sentència incorporada. L’autor sembla sentir-s’hi còmode. Es nota també que vol arribar al cor del lector a través de la descripció, mentre mira de defugir, amb un pudor reconfortant, de l’opinió. Gairebé frega aquell ideal impossible al que Pla aspirava:

—Opinar és fàcil, descriure difícil; per això tothom opina— deia el de Palafrugell.

I fins i tot ell, mestre de la descripció, no se’n podia estar d’opinar a tota hora! Sembla prou clar: és un ideal impossible. En Joan Daniel Bezsonoff acarona l’ideal al llarg dels seus llibres amb força naturalitat, amb l’afegitó de que sí, sabem el que ell pensa (sobretot en els dos volums que en podríem mig dir autobiogràfics). Com s’ho fa? No en tinc ni idea.

Quan un sap descriure com ell ho fa, amb aquesta facilitat per crear imatges eloqüents, el següent pas, la prova de foc final, potser seria veure com se'n surt amb l’autoretrat físic i psicològic. I aquest és un altre dels seus punts forts. Tan és que ens confessi una misèria, com que no pugui amagar una punteta d’orgull legítim per una heroïcitat quotidiana. Amb les seves virtuts i defectes, rareses i vulgaritats, el Joan Daniel Bezsonoff de paper és un personatge tridimensional, tan interessant com els protagonistes de les novel·les més plenes de bombes.

Fins a quin punt l’escriptor es reinventa a si mateix, enfosqueix o il·lumina zones interessades de la seva persona, com a lector, aquí, poc m’importa. El personatge és creïble, es fa estimar sense recórrer a la peneta, a la simpatia excessiva, a la complicitat ni a cap de les trampes que els que em coneixen saben que sempre m’han tret més de polleguera.

Es poden seguir les pistes literàries —ell mateix, despreocupat, ens les dóna— de com s’ho ha fet per arribar a aquest punt de qualitat narrativa per parlar del jo. Però la que a mi m’interessa de debò, la que de veritat m’emociona, és la que té a veure amb la humanitat, una immensa humanitat, que aquest home porta de fàbrica. No tinc ni idea —ja ho dic, com a lector no m’importa— de si l’autèntic Joan Daniel Bezsonoff és un complet mal parit o no. Però el sentit de la humanitat, d’entendre perquè s’accelera el batec del cor de la resta d'éssers humans, és una virtut que va més enllà de la qualitat moral de l’observador. És pot ser un autèntic fill de puta i tenir aquesta qualitat, insisteixo.

La guerra dels cornuts

Hi ha escriptors estupends, amb una tècnica insuperable, uns coneixements en tots els camps de la ciència i les lletres que fan caure de cul. Però si no tenen aquella qualitat humana, no m’interessen. I tan tenir-la com no, per mi és un misteri.

Hi ha qui parla d’amor, una vegada i una altra, i vinga, i fum-li cor, i passió, per aquí i per allà, amb tota la calor del tròpic, augmentada per un radiador de 3000 watts, i deu mil adjectius, i imatges sensuals de la pol·linització de totes les abelles del món juntes. I no hi ha manera: allò és fred, fals com dos duros sevillanus. Inhumà.

I d’altres, que gasten un estil més proper al d'un manual sobre com fer anar una serra mecànica que una altra cosa, i potser parlen més de com funciona una calculadora de butxaca que no pas de sentiments i, ostres! per molt que mirin d’ocultar-ho, són humans!

Això sí, quan s’ajunta la inhumanitat i la serra mecànica la sensació de desolació és tan enorme que venen ganes que baixi Jahvè, amb tota la seva ira, i et converteixi en una estàtua de sal d’una vegada.

En Joan Daniel Bezsonoff és, de fet, força sensual. Amb els exemples bèsties d’abans, podríem dir que és més a prop de l’estufeta que de la calculadora de butxaca, si voleu. Però tampoc es passa. Vull dir que no és un radical. Però la humanitat no la perd ni un moment. Això si que no.
Una altra de les qualitats que gasta el rossellonès és la sinceritat balsàmica. No la utilitza com un flagell per expiar els pecats en públic, exercicis de contrició amb truculència pornogràfica. No se li veu una fam desesperada per netejar les culpes a la plaça pública. Però jo tampoc no he notat en cap moment que es buidi per narcisisme. O com a mínim no més enllà de l’imprescindible que tota persona —i més un escriptor, caram!— li toca per dret natural.

Si usa la sinceritat és perquè se’l veu connectat a la humanitat, a la seva pròpia i a la de la resta. Tant com a veu narradora o com a protagonista, ell no va de superhome, terrible pecador sense consciència, que l’importa un rave ser un ésser injust, que està pel damunt del bé i del mal. Quan l’autor ens obre el cor ho fa amb aquell sentit de la humanitat que parlava abans, que fa que els lectors ens hi reconeguem. Jo, almenys. I això sí, quan venen les escenes-confessionari, evita convertir-les en moments estel·lars del seu relat i fer-se aparèixer com un monstre aparatós. O, per l’efecte mirall inevitable que es produeix, passar-nos a nosaltres la culpabilitat. No. En Joan Daniel Bezsonoff no es venja de si mateix ni del lector.


L’hora de buscar-li defectes
En uns llibres tan estudiats com els seus, on tot sembla estar mesurat i haver passat una colla de previews, com fan a Hollywood amb els films abans d’estrenar, em sorprenen certes reiteracions que tenen aire de defecte. Ja dic que em xoca que tal cosa passi en unes obres que respiren perfeccionisme. Això em fa dubtar de mi mateix com a lector i preguntar-me si aquestes repeticions no s’han elaborat d’una manera conscient, per crear algun tipus d’efecte que en mi fracassa.

Aquestes repeticions no són de l’estil de doble subratllat, com passa en alguns best-sellers, en els quals l’escriptor, per assegurar-se que el lector l’entengui, repeteix la mateixa informació de diverses maneres. Aquests autors de vegades ho fan per fer-se l’important, per desplegar el seu mostrari de possibilitats creatives, com si fos una mena de currículum, amb el conseqüent avorriment del lector per tanta palla inútil.

No, en Bezsonoff no sembla fer-ho per cap d’aquests motius, perquè ell, directament va repetint el que ja ha dit dos capítols enllà, gairebé igual. Jo no li veig el recurs retòric de la repetició, per crear un cert efecte hipnòtic ni res d’això. La veritat, se m’apareix com un defecte, una pífia que, només amb una rellegida més, ell mateix la detectaria amb facilitat. Per agafar només els Taxistes del tsar —com es nota que ara és l’únic llibre que ara tinc en el meu poder!— calia repetir tantes vegades que la seva identitat era la catalana? que ens informés tantes vegades que no sap rus, que s’ha posat a estudiar-lo, que no el domina, però que sempre hi ha alguna experiència que li demostra que en sap més que no es pensa? o per què, per recalcar les diferències entre en Leonid i en Mitrofan, ha de dir més d’una vegada que un es va nacionalitzar i l’altre romangué rus fins la mort?

Ja ho he dit —i ara em repeteixo jo, he, he— segur que hi ha alguna explicació. Un altre misteri insondable, que diuen. En tot cas, així com a ell li seria fàcil de fer aquests retocs, als lectors crec que ens és fàcil d’oblidar aquest pecat, absolutament venial.

El següent no és un defecte, si no un matís diferent d’opinió entre ell i jo. Un matís, no la opinió completa. En Joan Daniel Bezsonoff és mostra a través dels llibres com una persona d’una nostàlgia total, inamovible, rodona. Jo també ho sóc molt de nostàlgic, però potser no tant.

Vull dir que no estic tan absolutament convençut que tot el que hi havia en els temps passats era tan bo, de tanta qualitat. Algunes coses, veritablement sí. I que en moltes d’altres ens donen gat per llebre, a la baixa, també. Però n’hi ha unes terceres en que estem molt millor i hi ha una pila d’assumptes que abans eren una autèntica potineria, i ara no. I hi ha bons professionals, i bons actors, i bons músics, i bons de tot. I abans, al costat de genis incommensurables, que jo adoro, sí, hi havia patates indigeribles. Com sempre.

Cada època és la edat d’or d’alguna cosa. Si estem tota l’estona lamentant-nos de com s’han perdut les edats d’or del passat, correm el perill que ens passin per davant dels nassos les que podríem gaudir, ara mateix, i que després sigui ja massa tard per fer-ne un ús que ens hauria fet molt feliços. Repeteixo, jo també sóc un gran nostàlgic. Però per culpa d’això, entre d’altres factors, em passo la vida perdent oportunitats de present. Massa sospirar en direcció a les dècades, als segles antics. L’equilibri, la mesura, allò tan difícil d’assolir i tan fàcil de d’aconsellar, com si fóssim un lloro, seria el ideal, suposo.

Amb tot, sí que no tinc gaire esperança en que tot plegat no faci un pet com una gla, més o tard o més aviat. Tinc confiança en la humanitat fins al punt d’esperar llaminadures que facin la vida més agradable, però no com perquè no repetim, una vegada i una altra, els mateixos errors que ens portaran a la autodestrucció. Que potser no serà cataclísmica. Ja ho veurem. O no. De fet, no en tinc ni idea.

Una altra cosa que em xoca una mica és la quantitat de personatges hiperconscients de la importància de la riquesa lingüística. Les pàgines dedicades a la descripció de la parla concreta dels pobles i les gents, i de cada personatge, un a un, és superior al que s’acostuma a trobar fins i tot en llibres escrits per autèntics fanàtics de la llengua.

Precisament, jo que crec que sóc una persona que s’ho passa especialment bé amb aquest tipus de material, al final només m’acaba quadrant a la perfecció del 100% a Una educació francesa. Als taxistes del tsar gairebé —només hi ha algun brevíssim moment que dic, “aix! que aquí potser ens ha donat una mica massa de material pels lingüístaferits”—, però a les històries guerreres la presencia dels debats i descripcions de caire lingüístic arriben a desbordar una mica fora del got de mesurar un pel massa. Tampoc tant com per arruïnar cap llibre, ni tan sols cap capítol, ep. Però la sensació la he sentit.

Jo crec que és absolutament lícit que el senyor Bezsonoff faci de la seva fal·lera tota una manera de descriure, d’acostar-se al món i els personatges des d’un angle al qual ell és especialment sensible. Si altres autor, sensibles a les flors o a qualsevol altre detall, se’ls permet que observin l’univers a través de la seva obsessió, per què en Bezsonoff no pot emprar la seva, força personal, a més? Ja ho dic, que d’entrada ho trobo magnífic, i la major part de les vegades que ho fa m’hi trobo a casa. Però jo, que també ho sóc de sensible en el tema —encara que infinitament més inculte que ell, això sí—, de vegades pateixo perquè se li nota una miqueta massa la gana, la necessitat de dir el que té dins el pap. I em sap greu, perquè m’hi passaria hores escoltant el que té dins el pap aquest home.

Per acabar aquest capítol tan maldestre, pensat per buscar les puces on n’hi ha ben poques, voldria fer-ho amb energia positiva. I parlant de llengües. Em sabria greu que amb això darrer que he dit, romanguès la idea que quan en Joan Daniel Bezsonoff parla de llengües la pífia. Això no és així en absolut. Justament aquest es un dels seus màxims atractius! El que jo volia arxivar a l’apartat “defectes” és només quan aquest ús m’ha estat una mica excessiu, cosa que passa molt poques vegades. La major part del temps, el mateix és una festa. No em faria una matada d'entrada com aquesta per parlar d'un escriptor que no m'agradés! Per denunciar una situació injusta, el que calgui. Però no tinc tanta mala bava de gastar esforços gratuïts per carregar-me un artista que detesto. Amb una frase irònica, de passada, en tinc prou. I després em sap greu, perquè penso qui sóc per carregar-me la feina d'algú. Sóc així de bleda, ves.

Vull dir: m’encanta quan parla d’aprendre llengües, de les frases úniques, en francès, en rus, en català, en castellà, en alemany, en occità, insubstituïbles, intraduïbles. De la importància de l’aroma de cada accent. M'agrada quan dedica un moment a fer un homenatge al bonic mot anglès "homesick".


La documentació

En un antic programa del canal 33, dirigit i presentat pel Vicenç Villatoro, un crític del programa —no en Villatoro, que el vaig trobar exquisit, com sempre— deixava anar la rucada, tan típicament d'"aquí baix", de que Les amnèsies de Déu li semblava una barreja d'Allò! Allò! i Segle XX. No comment. Després, aquest mateix crític acusava Bezsonoff d’excés de documentació. Jo trobo, si de cas, que el que hi ha és un excés d’ignorància militant en segons qui, que a més cobra per no tenir-ne.

Hi ha algú que, sense una preparació prèvia, sigui capaç de pair la quantitat de personatges que surten a Guerra i Pau? Jo, com l'autor, també el vaig llegir de nano, sí. Però recordo que duia una llibreta on anava apuntant els distints arbres genealògics amb aquells noms fascinants, però endimoniats, perquè tan llest tampoc era jo —i sí, senyor Bezsonoff, jo també vaig veure la sèrie de la BBC quan tenia només un any més que vós. I que me’n dieu de tantes i tantes obres, de l’antiga Grècia, amb tots els seus Déus i història prèvia de llegendes i herois que cal conèixer per gaudir de la lectura, fins a d’altres, de les cultures més diverses, que només pots realment fruir a gust si fas un esforç per informar-te o, directament, ets un esnob?

La documentació mai fa mal, exepte quan només serveix per a ocultar que no hi ha substància o quan es presenta atropelladament, en forma de caos. Com que aquí de substància n'hi ha com per parar un tren, i el caos està en altres planetes, benvinguda sigui.

I per acabar, una marejada de perdiu sobre la identitat, apa
“Conec millor la vida de Frederic Mistral o de Pierre Benoit que la del meu avi rus”.
"Tothom balla enmig de les seves identitats sense poder seguir sempre l’orquestra. D’on vinc? D’on sóc?”

Joan Daniel Bezsonoff

Els taxistes del tsar

Hi ha gent que aquestes preguntes se les planteja molt seriosament, ja des de molt aviat, de joves. El més normal, però, és que es presentin amb força quan hom s’acosta o passa la trentena, la quarantena, en tenir fills, en marxar a viure lluny de la pròpia terra, etc.

Hi ha circumstàncies personals que ajuden —o creiem que ajuden— a que les respostes siguin clares. N'hi ha d'altres on no ho són tant. Hi ha casos on coneixem molt bé les nostres barreges o pureses. Poden haver-n'hi altres on visquem la nostra identitat amb intensitat, des que som petits. N'hi ha uns tercers on ens l’amaguen o ens l’amaguem, per les raons més diverses. Al final, trobarem que la nostra identitat, si la sabem, ens omple d’orgull i la mostrem a tothora, o ens repugna i l'amaguem.

També hi ha identitats a la moda, que molen.

Podem abusar de la flexibilitat de la nostra identitat, forçar-la perque vagi cap aquí o cap allà. Però allò que som sempre ho serem. I la major part de nosaltres no som més que una barreja indestriable.

Per la nostra identitat serem atacats i alabats, i a nosaltres això ens comportarà un munt de problemes o d’avantatges, també depèn el cas. És un estigma o un premi que se’ns dóna abans de néixer, sense que l’hàgim demanat, sense que l’hàgim merescut. Hi ha qui diu, en contra d’això, que te l’has de guanyar; que amb haver nascut en un lloc, amb una certa herència identitària, no n’hi ha prou.

N’hi ha qui pensa que és una cosa que no té cap sentit i d’altres que sense ella no valem res.

Hi ha tants textos i teories en contra com a favor seu.
La identitat de vegades és com un sostre amorós, que ens protegeix quan ens sentim perduts. D’altres és una nosa que no ens deixa viure, un pes terrible damunt el pit que ens impedeix respirar, una àncora feixuguíssima que hem d’arrossegar lligada al peu.

L'identitat és allò per la qual alguns donen la vida. Però el més trist suposo que ha de ser donar-la per una altra que no és la teva, traint la que de debò ets.

La identitat és aquella cosa de la que alguns se'n fumen, superiors. La consideren una mentida, una mena de sarampió que es cura amb l'edat. Però també és allò que uns altres aprenen a valorar a mida que es fan grans i consideren que la desidia de descuidar-la és, sí, també, una mena de sarampió que es cura amb l'edat.

La identitat és allò que ens pot tenir a tots discutint fins l'últim dels dies, mentre uns la consideraran la discusió suprema i els altres la més inútil.

Sigui com sigui, jo sí que sé que en penso i en quina d'aquestes frase m'hi sento identificat del tot, força, una mica o gens.

Les solucions? No seran publicades al proper número, ho sento ;)
Enllaços:
Bloc de l'autor
Els llibres de l'autor
Fragment de la seva futura obra: El camí de Damasc


Clicant damunt la imatge, tindreu accés al programa L'hora del lector amb Joan Lluís Lluís i Joan Daniel Bezsonoff
Video porgrama De llibres, presentació Les amnèsies de Déu i entrevista a Joan Daniel Bezsonoff

11au aniversari del MANIFEST REVULSISTA NORD-CATALÀ

Pascal Comelade

Aleix Renyé



Joan-Lluís Lluís

Fa exactament onze anys que Pascal Comelade, Joan-Lluís Lluís i Aleix Renyé, tres artistes de la Catalunya Nord, compromesos amb la seva cultura, conscients i farts del genocidi cultural tan virulent que es pateix al seu territori, varen escriure aquest manifest, que avui he decidir de publicar a casa meva, en honor seu.

No sé exactament com estan les coses, ara, en aquesta part del nostre país. Estic preparant un projecte —de moment no en puc dir res, ho sento— en el qual penso fer-me'n ni que sigui una idea, el més aviat que pugui i compartir l'experiència. Ja ho veurem com acabarà tot plegat.

De moment us deixo amb el Manifest:


MANIFEST REVULSISTA NORD-CATALÀ

Pascal Comelade - Joan-Lluís Lluís - Aleix Renyé


«L'art nou no és un art d'afalac, sinó de lluita...»
(Joaquim Folguera, 1915)

Malgrat l'empenta creativa i agitadora, fa unes dècades, del grup Guillem de Cabestany i dels activistes que el sostenien, malgrat les iniciatives collectives i individuals de guerrilla cultural, l'especificitat de la creació artística a Catalunya Nord és, cada dia més, ocultada, negada i desnaturalitzada.

Aquesta creació específicament nord-catalana és fagocitada en primer lloc per l'entitat administrativa cripto-regionalista anomenada Languedoc-Roussillon. Una entitat creada en laboratori per enginyers sense accent ni memòria, pagats a preu fet i posteriorment condecorats. Aquesta région no és més que l'estadi últim del sempitern imperialisme cultural jacobí, a través dels seus organismes més polits (Direction Régionale des Affaires Culturelles, ARAM, Maison du Livre et des Écrivains, etc., lloadors d'un tradicionalisme en via de putrefacció malgrat la seva pseudo-modernitat d'inspiració parisenca). Aquest imperialisme jacobí és servit per zelosos funcionaris montpellerencs i collaboradors locals, amnèsics tricolors, caps de Segarra miserables del «bé cal anar fent».

Afirmem, com a creadors catalans, que aquest Roussillon (apellació reductora i tan infame com la francesització dels nostres topònims) no té res a veure ni a fer amb aquest Languedoc a qui ben poc li han deixat de Llengua doc. Cap decisió administrativa no ens el poden fer sentir com a part integrant de la nostra identitat, malgrat les nombroses i força subvencionades iniciatives culturals que intenten legitimar aquesta fusió entre ambdós territoris.

El revisionisme politico-cultural de la région és i serà l'instrument ideològic francès de l'agonia de la nostra malmesa identitat catalana del nord. Perquè creiem que Catalunya Nord —única apellació que respecta la dignitat històrica i geogràfica d'aquest territori —és part integrant dels Països Catalans (allò tan oblidat de Salses a Guardamar...).

Als moralistes del regionalment correcte que veuran, en aquesta afirmació, un «reflex identitari passeista» o un «nacionalisme-agressiu-que-condueix-a-la-balcanització», els recomanem que rellegeixin (si l'han llegit mai) la proclamació de la República catalana d'en Francesc Macià o els escrits del sindicalista Salvador Seguí (si no saben qui és, que cerquin a la Gran Enciclopèdia Catalana) i comprendran, si els ho permet la seva ofuscació franco-francesa, el fons universalista i llibertari d'una part del poble català, tot al llarg de la història de la seva opressió. Refusem, doncs, com a creadors i com a persones, de considerar-nos languedociens-roussillonnais o, altrament dit, francesos regionals.

Aquesta région, amb els seus happenings costumistes, la seva world-musak analfabeta, els seus truquets de màgia literaris, el seu discurs regionalista ectoplàsmic, vehicula amb aires nous la vella idea totalitària franco-espanyola d'un «Sud Global», tenyida d'un exotisme d'obligada mediterraneïtat. I així n'aprofiten per dibuixar noves i fantasmagòriques «eurofronteres» assassines d'identitats (gràcies a Montpeller, Tolosa, París i Madrid). Tot això per arribar ala uniformització definitiva, beata i cloroformitzadora d'un arc mediterrani el geni del qual és proporcional al nombre de culs bronzejats que s'hi passegen.

Aquest projecte tan vergonyosament acceptat pels collaboracionistes locals, i també barcelonins, exigeix que les cultures pròpies dels territoris inclosos en aquest invent regional es dilueixin fins a no tenir més color, sabor ni flaire. Unes cultures pròpies prou rebaixades perquè no facin ombra al new age que ens han inventat : corridas, bodegas i flamenco adulterat són, a hores d'ara, el nec plus ultra de la cultura meridional i la imatge publicitària de la région. Un espanyolisme cridaner amb flaire d'aquell folklore sepulcral de moda a l'Espanya franquista. És el gran descervellatge, que sembla fer la unanimitat tant a la dreta (l'extrema, i l'altra) com a l'esquerra jacobina i patriota i, en definitiva, a tots aquells que ja no saben fer la diferència entre la vida real i un joc televisiu.

Sem conscients, és clar, de la implantació cada dia més gran, al nostre país, de comportaments ultra-francòfils i de l'arrelament de les mentalitats nacional-integristes franceses. També constatem l'abandó progressiu de la percepció de la nostra catalanitat, com també la ignorància quasi completa dels catalans autònoms del Sud envers nostre (l'exemple anecdòtic en seria l'èxit de la Maison du Languedoc-Roussillon a Barcelona, un insult per als nord-catalans).

Nosaltres, en tot cas, volem crear aquí, perquè vivim i treballem aquí, i perquè ens repugna aquesta política d'asfíxia programada, sota els aplaudiments generalitzats, de la nostra cultura. Volem crear i anar fent, amb mandra o coratge i tal com li ragi a cada un. Però que hom no esperi, per valorar, mirar, llegir o escoltar el que fem i creem, que hàgim triomfat a Paris, com és tan sovint el cas amb els artistes catalans (del nord o del sud) que arriben a tenir un cert ressò a Perpinyà.

Aquest comportament del públic i de les institucions locals no és més que un símptoma greu d'artrosi provincianista —obsessió per la Capital— que esdevé perversió mental quan és acompanyada d'un menyspreu tot just dissimulat per tot el que es crea aquí...

Parlem doncs del Conseil Général. Maquinària departamental que, des que va sortir del fang de la nit jacobina, es mostra absolutament indiferental que es fa i es crea aquí, si aquest fer i crear implica l'assumpció d'una identitat catalana sense equívocs. Perquè aquest fer i aquest crear s'allunyen dels seus costums culturals submesos i esquizofrènics : la cultura de la televisió patriòtica, dels festivals intercanviables i de les estrelles del show-biz que ens baixen de París.

Ens diran, és clar, que no necessitem ni conseils généraux, ni conseils régionaux per a crear... i és veritat. Que no s'ocupin de nosaltres, si no ho volen. Nosaltres sí que ens volem ocupar d'ells perquè la identitat catalana —sense la qual les nostres creacions no serien el que són— només podrà continuar existint si les institucions polítiques que regenten aquest territori l'assumeixen com a pròpia i com a cultura no fossilitzada.

Reivindiquem doncs un independentisme individualista creador, un idioma divers vehicle d'una realitat rica, que englobi el Vocabulari Rossellonès, l'Alcover-Moll i el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, perquè la llengua catalana, en tota aquesta diversitat, ens serveix Amb tota evidència a estructurar la nostra identitat. Reivindiquem una actitud llibertària de creació sense autocensures, sense vergonyes localistes i sense ajudes ni autoritzacions. I ho reivindiquem sense cap intenció de crear cap moviment o de dictar cap línia de conducta. Això sí, amb la voluntat de no renunciar al nostre marc cultural i mental, els Països Catalans, i amb un desig d'universalisme abastable únicament pels que no reneguen de la seva identitat. En el nostre cas, l'especificitat catalana septentrional.

Perpinyà, juny de 1998