dijous, 30 de desembre del 2010

Demà surt l'home dels nassos

Un home amb moltes màscares i molts nassos de Cesc


Demà surt un home que duu a la cara tans nassos com dies té l'any. Com no podia ser d'una altra manera, se'l coneix pel mal nom de "l'home dels nassos".

Si us hi fixeu bé el trobareu per tot arreu: sortint de casa seva, passejant el gosset, comprant el diari o fins i tot robant la cartera a una iaia. Sovint se l'enxampa venent cedés i devedés pirata exposats damunt unes mantes molt ben pensades per recollir la mercaderia i sortir fugint per si ve la policia. I ara que ha sortit, també l'he vist fent de policia, però. Aquest assumpte desconcerta molt...

L'home dels nassos és un personatge molt més normal del que us penseu. Si per fi el descobriu tinc por que us decebi. Sé molt bé que si enlloc de demà sortís avui, tots ens espantaríem en veure'l. A mi, quan era petit, em deien que avui sortia l'home de les orelles, de fet. Ara ja no sé que pensar. Tinc la dolorosa sospita de que els meus pares em prenien el número. Amb aquestes coses no s'hi juga! L'home dels nassos mereix un respecte...

No us descoratgeu per això darrer que us he dit i continueu investigant. Crec que, malgrat tot el que pugui passar, val la pena. Jo, si no suposa molt demanar, amb la dona dels nassos ja m'hi conformo. Això sí, quan la trobi trucaré a la NASA i els passaré l'informe. Acostumem a oblidar que els afeccionats podem contribuir molt més per la ciència del que ens pensem.

Que vagi molt bé la recerca i molt bon 2011 a tothom!

dijous, 23 de desembre del 2010

Lluitem, sí, però sense perdre el cap: no odiem, si us plau.


Els catalans —puntualitzo: els catalans que ens importa mínimament la nostra llengua, que ens fa mal si la toquen— acumulem massa anys de frustració i ressentiment. Massa anys de veure com la mentida avança fins contaminar l'opinió d’una part important de la població espanyola. L'odi i el racisme exterminista cap a tot allò que soni a català sabem que no para de crèixer, amb els resultats catastròfics per a la convivència que tots coneixem. La última sentència del Tribunal Supremo Español, encara ens ha dut més frustració, ràbia i emprenyamenta. Per tant, crec que tenim dret a sentir-nos farts. Ens l’hem guanyat a pols. Estem massa carregats de raó. Trobo lícit sentir-se emprenyat amb Espanya, i fins i tot lluitar per sortir-ne. Considero que, ni que sigui per dignitat mínima, ho hem de fer i esmerçar tots els esforços, tots els diàlegs, totes les lluites que calgui. Hi haurà moltes maneres de veure-ho: des de l’esquerra fins la dreta, des de postures més dialogants fins a d’altres de més radicals, etc. Però si us plau, no confonguem emprenyamenta amb odi. NO ODIEU, SI US PLAU! NO ODIEM! L'odi només porta a la destrucció i al final d'aquest camí sempre acaben pagant justos per pecadors. No caiguem tant baix, encara que la ràbia que ens bull a dins ens ho posi molt difícil.

Ara arribat el moment --en portem tants que ja he perdut el compte-- per donar un cop de puny damunt la taula i alçar-nos. I tant que sí! I de cridar ben fort que ja n’estem fins els cap de munt. També! Ens ho hem guanyat a pols. Precisament ara, dic. Però és també el moment per recordar els perills i errors que ja d’entrada no hauríem de cometre per no rebaixar-nos al nivell de les bèsties, al nivell d’aquells que ja hi ha caigut i que tant de mal ens fan. Jo estaré disposat a defensar la nostra cultura, la nostra indústria, els nostres productes, la nostra gent. Només faltaria! Però em nego a col·laborar en cap mena de boicot contra ningú. Ho sento. No m’agraden els boicots. Em repugnen les llistes negres. Ens equivocaríem d’enemic. Començant per casa: és un traïdor un honrat operari que treballa per una filial espanyola instal·lada a Terrassa, per exemple? I continuant per fora: quina culpa té un treballador manxec que prou feina té a tirar endavant la seva família? I sí, a base de mentides, ja sabem com s’ha escampat l’odi cap a Catalunya. Però el món no és d’un únic color. Ni tan sols Espanya, encara que a molts no sembli interessar admetre-ho. I, malgrat tot el que ha caigut hi ha gent que ens estima.

—Doncs jo no els sento!— em direu. I tindreu raó.

Jo tampoc veig gaires intel·lectuals i artistes espanyols de pes donant-se empentes per recolzar Catalunya i els seus drets, precisament. Jo també els trobo a faltar. El panorama se m’apareix d’una aridesa irrespirable. La sensació de que ens hem d’espavilar nosaltres solets, amb tot el món exterior mostrant indiferència, ignorant la nostra situació —quan no directament en contra— i amb un menfotisme interior, covardia heretada per generacions, disfressada de les més variades formes —quan no oberta traïdoria, que ja ho sé que n’hi ha—, obstrueix el més elemental esforç per respirar.

Com ha dit algú, el Tribunal Supremo ha llançat una declaració de guerra. Hi estic d’acord. Lluitem a la nostra banda amb contundència, però també amb el cap clar. Jo no sóc millor que ningú. També tinc la meva part de bèstia. A casa no us penseu que no deixi anar algun macagun espectacular, injustíssim, en segons quins moments. Però per sort també tinc un click que fa que certes coses em provoquin una repugnància tan visceral com l’altra. L’enemic no és una bèstia, sinó algú com tu que, per una tragèdia desgraciada, ha quedat a l’altra banda. Ja ho sé que als generals no els interessa que els seus soldats ho vegin així. Una bèstia sempre costa menys de combatre. Sempre lluitarem amb més fúria contra uns alienígenes repugnants i incomprensibles que contra algú de qui coneixem la família i amb qui vam jugar de petits. La primera víctima de les guerres acostuma a ser un botiguers emigrat del país ara enemic, linxat pels clients que feia només un dia el tenien com per un més de la comunitat. Si us plau, no siguem tan imbècils de reproduir aquest error, ni que sigui a un nivell menys físic.

I jo, si aquesta nit tingués temps, em posaria una pel·lícula del Berlanga o llegiria La tesis de Nancy de l’Unamuno, per exemple. Sabeu per què? Per higiene mental, amics. Quan el conductor del cotxe del costat us insulta, demostrareu molta més intel·ligència si li envieu un bes irònic a través de la finestreta del vostre vehicle, que no si li torneu l’improperi, per deixar-li clar que la teniu més grossa. Al capdavall, nosaltres podem gaudir dels clàssics en la seva llengua sempre que vulguem, cosa que ell no podrà fer mai amb els nostres, com no sigui amb una traducció que sempre els desvirtuarà. Pobrets.

Endavant doncs, però sense perdre el cap. Entesos?

dimecres, 22 de desembre del 2010

Urgència: El Tribunal Suprem Espanyol obliga a la Generalitat a modificar la Llei d'immersió lingüística i imposar el castellà a l'escola catalana!!

Portada del gran Cesc per aquest número de Cavall Fort del 1970. Com és possible que ara torni a ser actualitat?

Els nostres pares van lluitar per a assolir l'ideal que mostra aquesta portada que el gran Cesc va dibuixar el 1970 per Cavall Fort. Aquella va ser una lluita dura contra una imposició exterior injusta i contra una vergonya interior del poble català, generalitzada i assumida. Ara, per fi, des de fa gairebé trenta anys, és el que (més o menys, és clar), per fi, tenim. Alguns d'aquells vells lluitadors van morir feliços, sabent que com a mínim els seus nets tindrien un ensenyament en català, cosa que els seus fills mai vam poder gaudir, tampoc. Permetrem ara que als nostres fills se'ls imposi el castellà com a llengua vehicular compartida? Trairem els nostres pares fins el punt de deixar que tanta lluita no hagi servit de res?

dilluns, 20 de desembre del 2010

El conte de Nadal

Aquest Nadal recupero aquest conte amb el qual ja vaig felicitar les festes passades. La present versió pretèn millorar alguna detallet. Demano disculpes a qui en coneixeu variants anteriors. Si m'animo, l'any que ve procuraré pensar un text totalment nou. Avui m'ha vingut de gust tornar-li a donar una altra oportunitat a aquest vell comapny. Algú m'ha dit que ja li tocaria canviar el títol. Ja ho veurem. De moment, tant me fa. El convido a venir. És el que té el Nadal, que tota la família es reuneix.

Bones festes a tothom!



La vena Seca

(conte de Nadal)


La visita del cosí ha resultat una sorpresa molt agradable per a la Núria. Ara es compleixen quaranta anys des que salpà cap el Brasil i des de llavors que no l’havia tornat a veure. Ja en fa més de cinc que l'home es va jubilar i només un parell de mesos que ha tornat. Com que li sobra temps, aprofita per visitar els parents que li queden. La missió es complica més del que esperava al començament: ell no és l’únic que se’n va anar a viure lluny del barri, del país.


El Pere i la Núria ja han descabdellat una bona estona parlant de com va la família, la vida... La cosina piula que els fills van fent i que els néts estan molt macos, com qui deixa llast perquè el globus s’enlairi amunt i fugi terres enllà, per sempre. Bromeja sobre l’atabalament que porta amb les obligacions nadalenques, la feinada que té per trobar aquell joc de la consola que vol en Martí, un llibre de l’estil que li va a la Lluïsa o esbrinar quina dèria motiva ara a en Genís. Hi ha casos que conformen un món apart, com el de la Marta, la seva nora.

—Hauries d’haver vist com es va posar la punyetera el dia que li vaig regalar aquell trasto de cuina. Però ja n’estic escarmentada. No penso improvisar mai més amb ella. Això sí, després vinga corredisses d'espia per saber que coi li agrada. Mai he conegut ningú tan difícil i amb uns gustos tan “exquisits”.

S'ho han passat tan bé, parlant d’això i d’allò, rient de tantes coses, que la flameta de la tarda s’ha consumit sense que s’adonessin. Ja fosqueja i el cosí també ha de marxar. A fora no plou ni neva, però gela tant que les llàgrimes es glacen. Ell, que sempre pensa en tot, en això no hi havia caigut. Està massa fet a viure en un lloc a on és just per Nadal quan més caldeja. S’emprenya amb ell mateix per no haver pres, com a mínim, una bufanda. La Núria replica, ufanosa, que si busca la campiona de les bufandes la té al davant. Que, amb molt de gust, li’n donarà una. Ell insisteix una mica —no gaire— que ni parlar-ne, que ja s'aguantarà, que tampoc morirà congelat. La dona ataca amb més convicció i l'home s’acaba rendint.

El Pere resta atònit quan la Núria obre l’armari i descobreix que a dins hi ha una desena de prestatges atapeïts de tot tipus de bufandes, foulards, mantellines i mocadors de coll, tots ells —això sí— molt ben plegats, separats i classificats per categories. L'assortit de mocadors de coll, més o menys elegants, destaca com el més notori, seguit pel de bufandes de color grana o violeta fosc. Ell li pregunta que com s’ho ha fet per acumular aquell arsenal tant complet de protectors de gola. Ella, mentre alça les espatlles amb resignació, li respon que gairebé tots han vingut embolicats sota l’excusa de regals de Nadal, Reis, sants o aniversaris. És el que quasi tothom —des dels fills als néts, passant pels gendres i les nores, i acabant amb els germans i cosins que li queden vius— li regalen des de fa més de vint anys, quan fins i tot vivia en Maurici. Afegeix, sense dissimular el sarcasme, que s’imagina les conspiracions:

—Què li podria regalar a l’avia?

—Compra-li una bufanda o un mocador de coll, que li agraden molt, i quedaràs molt bé...

I és clar, com que ella sempre fa bona cara i es mostra tan generosa i agraïda, tothom queda satisfet, amb la sensació d’haver complert el deure. Si sabessin el que de debò li agradaria que li regalessin, més d’un cauria de cul. Amb un to una mica més amarg, comenta que mai la truquen per a preguntar-li que desitja. D’alguna manera, s'ha anat conformant amb el paper que li ha acabat tocant fer dins la família, quan arriben aquestes festes. Per a aquest tema —remata— ja la tenen enterrada. Admet la seva part de culpa, però. Una vegada ha dit això, la Núria es mossega els llavis, penedida per haver parlat massa. Però el cosí té el detall de fer veure que no s’hi ha fixat. De fet, en Pere —sense perdre el fil del que la cosina li diu— sent com per dins el recorre una petita vergonya secreta: enmig d'aquell impressionant mostrari acaba d’identificar un mocador exacte al que ha vist a la paradeta del metro, tot just abans de pujar a visitar-la. Allà baix costava dos euros, però feia l'efecte de valer deu vegades més. Recorda com, per un moment, havia estat temptat de comprar-lo amb la idea de que faria molta patxoca al coll de la seva estimada parenta. S’havia arribat a imaginar que ell quedaria molt bé si es presentava amb aquest present. Com se n’alegra ara de que, al darrer segon, s'ho hagués tret del cap, i preferís no malbaratar compliments innecessaris. A més, després de topar amb aquell “tresor”, l’alegria ve per partida doble. S’acabava d’escapar de passar per figurar com a un dels altres, un qualsevol de la família.


Ja al rebedor, amb l’abric posat i amb una superba bufanda de damisel·la de color bordeus al coll, el cosí agraeix a la Núria aquesta vetllada tan maca. Abans d’obrir la porta del pis, però, li pregunta que què farà aquestes festes. La dona respon que aquest any, a part dels regals de reis, res de res: ja en fa ben bé quatre que, mentre uns fills aprofiten per anar a Àustria a esquiar, uns altres treballen i els que viuen lluny del barri enguany no podran venir. Com que tampoc es vol passar jugant a la peneta de la venedora de llumins, fa una mica de broma. Li diu que tampoc li suposa cap tragèdia, que sempre s’ho acaben manegant per quedar, tard o aviat, i organitzar un dinar tots plegats, encara que no coincideixi amb les dates. Són una família molt moderna, ells. El cosí somriu, entendrit.

Passen uns segons mirant-se als ulls, en silenci, sense saber massa bé com acomiadar-se. Al final, el Pere decideix acostar els llavis a la galta d’ella i fer-li un petó. Just llavors, la Núria aprofita per dir-li, mentre gira el cap d’una manera que ell no s’esperava:

—Bon Nadal Pere.

Sense voler, per accident, les comissures dels seus llavis es freguen una mil·lèsima de segon i, com si fossin els pols oposats d’un imant, es desenganxen amb un botet imperceptible. Tots dos senten com si per una vena que romanès seca des de feia mil·lennis hi tornés a passar sang, bombada per una manxa i, acostumats a la sequera, no sabessin com navegar.

—Bon Nadal Núria...— li respon ell, tremolós com un adolescent. Capcineja lleugerament i baixa les escales sense mirar enrere. A mida que el so de les passes de l’home es van allunyant, la Núria se sent com si li xuclessin el cor amb una palleta. Sense adonar-se’n del fred que fa a l’escala, entra al pis, tanca la porta i es descorda els primers botons de la brusa. La calorada que li puja pel pit li estrangula l’alè.


El cosí ha decidit tornar a peu i així, de pas, aprofitar per prendre l’aire.

Mentre camina pel barri, compara les coses que han canviat molt amb les que no ho han fet gens. El carrer comercial és ara una zona de vianants. Això li fa una certa gràcia, tot i que, en lloc de les botigues que recorda, ara tot llampega amb les mateixes franquícies que pot trobar a Rio. Pels altaveus que pengen al llarg de totes les cases se senten nadales.

—...Pero mira como beben los peces en el rio...

Aquesta ja sonava quan era jove, tot i que la present versió li sembla encara més lamentable que la que recorda. I això que ell aprecia el techno: exerceix d’home al dia ell. El techno de qualitat, però. Com el bon tango, el bon jazz, el Frank Sinatra, la feina ben feta, amb gust. No aquella cacofonia borda.

Se sobte, s’atura. Hi ha quelcom que no el permet concentrar com voldria en aquest petit anàlisi sentimental i estètic i no acaba d’esbrinar de que es tracta. Sí, hi ha una olor pertorbadora que el segueix tota l’estona. Les seves deduccions s’hi acosten. Ara ja sap molt bé el que li recorda, però no d’on surt. Acota el cap i descobreix que la seva mà està acaronant suaument la bufanda que li ha donat la Núria. I tant! és la bufanda el que desprèn aquesta olor. Quin tanoca!

—...beben y beben y vuelven a beber...


Se li’n refot que aquesta sigui la nadala que més odia. En aquest precís moment ni la sent. Ara, només hi ha una cosa al món que li desborda els sentits: l’olor de la bufanda. Excitat, es treu el mòbil. Busca el número de la Núria. Pitja els botons, ràpid —mig segur, mig tremolós—, i espera, impacient, la resposta.

—...los peces en el rio al ver a Dios nacer...

Ja s’han dit tot el que calia. Ara, sense perdre ni un segon, gira cua i se’n va cap a casa la cosina, corrent tan de pressa com no ho havia fet en quatre dècades.


Quan s’escolen els primers raigs de sol per les escletxes de la persiana, per tot arreu prenen llum i color les restes de l’apassionada batalla campal que s’ha batut al dormitori de la Núria. En obrir els ulls s’adonen que allò seu no s’ha assemblat gens a les bestieses que diuen les revistes de salut quan parlen del sexe “tranquil”, “racional” i “reflexiu” de la “tercera edat”, aquest terme ridícul, de laboratori, que algun imbècil es va treure de la màniga, ja fa temps. Està claríssim que per organitzar-ne una de tan bèstia com la d’aquesta nit, ni la canalla de vint anys sabria per on començar. També saben que si s’ho miren amb realisme, això tampoc no ho podrien repetir cada nit. I amb pessimisme, potser mai més... Però tots dos estan convençuts que valia la pena viure una nit així, ni que fos una vegada a la vida.

El campanar de la parròquia els xiuxiueja que ja han arribat les nou del matí —l’hora a la que el comerç es desvetlla— i el fil musical del carrer arrenca, de nou, amb aquella alegria automàtica, com una castanya que peta sense cap mirament.

Pero mira como beben los peces en el rio!!...

—M’acagun Sant Judes Escariot, Sant Francesc d’Assis i el coi de llop! una altra vegada aquest collons de villansicu! Potser El noi de la mare no serà l’hòstia, tampoc, però no els agafaria un treball a aquests fills de puta si la posessin, per variar! La mare que els va treure de ventre! Com ho aguantes això, tu, tot el sant dia?

La Núria es peta de riure quant sent aquesta bateria de renecs. El cosí mostra un posat tan emprenyat com el d’una criatura farta que cada dia li plantin el mateix plat de sopa. Quan es mig refà de la riallada, s’embadaleix amb l’expressió del Pere, i encara el troba més còmic i guapo. Tot alhora. Les emocions se li renoven tota l’estona. Quan una s’estova una altra la reemplaça desbocada. Se li abraça de nou, encara més fort. Vol sentir la seva pell antiga i cansada reviscolar per la sang que li bull a sota de nou. Els seus pits entrenats a viure en la por del marciment, convençuts de la seva inutilitat per a l’amor, llencen l’escut i alcen l’espassa, renoven el seu lideratge entre els més bells i valents en la contesa amorosa. Els seus, de natural pàl·lids, s’enrogeixen i s’inflen com un mar xuclat per la lluna, una marea que es desborda per un batiment d’onades de besos sense fi. Qui havia dit que, a les seves velleses, això no podria passar?


Per fi, la vida li ha donat el regal que feia tant de temps esperava.

dijous, 9 de desembre del 2010

L'enllaç


Feia temps que no penjava res. Aquest matí, però, m'he llevat inspirat i he engiponat aquest breu diàleg de guerrilla, que ha acabat després del primer cafè, sobre els perills de la vida moderna. I ara a pencar, que la feina no es fa sola. Què tingueu molt bon dijous!


L'enllaç
—Ei, Pere! A tu et volia veure. Has vist l’enllaç que et vaig enviar, amb aquell curt?
—Sí, sí, molt divertit, Lluís. Què bo!
—Home, divertit, divertit...
—Sí, tens raó. Potser no és la paraula... emocionant, sí... emocionant, molt!
—I tant! Això sí. Una meravella. No sé qui l’ha dirigit, però el trobo preciós. Fa plorar. Poesia pura, no? Te’l vaig enviar perquè sabia que t’agradaria.
—Sí, sí, ho has encertat. M’ha encantat.
—Tan boniques les imatges, el color, aquella pàtina com taronja... I tot allò del nen... hi penso i se’m posa la pell de gallina de nou.
—Sí, tens raó.
—I què t’ha semblat a tu, però? Ja saps que la teva opinió m'importa molt.
—Oh, sí... molt... molt emotiu!... I la música molt maca, molt adequada també, sí...
—La música precisament? T’ha agradat la música?
—Hum... sí, ja ho sé que potser a molta gent igual els xocarà... però a mi m’ha arribat. M’ha sorprès, cert, però l’he trobat perfecta.
—Però si no té música.
—Ah... bé, però el tractament de la banda sonora, que fa com una mena de música... com si fos música... No ho sé, a mi m’ho havia semblat. Quines coses...
—No té banda sonora.
—Com que no té banda sonora?
—Una de les gràcies del curt és que no té banda sonora. És així, sec. Encara fa més efecte.
—...
—I ja està? Això és tot el que has de dir del curtmetratge que et vaig enviar? Només veure’l vaig pensar: “a en Pere això l’encantarà”.
—Euh... no, sí ho has encertat de ple. De debò, eh. Mentre el veia m'emocionava d'adonar-me del molt que em coneixes, i això que...”
—No l’has vist.
—Que sí, home, que sí.
—No en tens ni idea de que et parlo. No obres cap dels enllaços que t’envio. Ni els acudits, ni les frases de saviesa, ni els vídeos...
—Home, tots no, perquè me n’envies molts. És veritat. Però miro d’obrir-ne tants com puc. I més aquells amb el títol: “això sé que t’agradarà”...
—El clip que t’he enviat no l’has mirat. No t'esforcis per arreglar-ho. No me’n puc refiar de tu. Ara ho tinc clar. M’ha caigut la bena dels ulls...
—Home, no siguis tan radical! Que no hagi obert un enllaç que m’has enviat no vol dir que...
—Com que no? El que em fot més és que has provat d’enganyar-me. La música, la música... doncs sí que en té de música! Una música de flautes romanes meravellosa!
—Però no m’havies dit que...
—... Perquè volia veure com te’n sorties. Només començar m’he adonat que no havies ni obert el correu. Igual l’has enviat a la paperera de pet i tot. Doncs sí que t’he música, Pere. Quina decepció...
—No et passis, que no n’hi ha per tant...
—.. I tant que n’hi ha per tant! Ho sento, però espero que t’adonis que amb algú com tu, la nostra entitat no pot confiar. I menys en temps de crisi. Jo... mira, a tu et tenia per un amic. O com a mínim per algú en qui es pot confiar. Avui he vist que no, que ets com tots els altres clients. Em sap greu, però no avalaré el teu crèdit.
—Hòstia, això no m’ho pots fotre, Lluís! Tio, no et passis! Només perquè no he obert un enllaç que m’has enviat! Mira, ara, quan arribi a casa, obriré el correu i me l’empasso. Tantes vegades com calgui fins que me l’aprengui de memòria. I deprés prometo fer-te una crítica completa, d’aquelles que t’agraden i...
—Massa tard.
—No siguis tan cruel, si us plau. No em diguis que massa tard! Ara mateix hi vaig. Mira, un cop vist et truco i et dic tot el que m’ha semblat. I si no m’ha agradat gens també t’ho diré, perquè vegis que sincer que sóc...
—Impossible. Ja pots córrer tan com vulguis i obrir tants correus com et sembli: no t’he enviat res. El curt no existeix.


Moral final: Obriu tots els correus dels vostres amics. Sobretot d'aquells que siguin directors de la vostra entitat bancària.