diumenge, 14 de novembre de 2010

El gran Berlanga ens acaba de deixar

Luís García Berlanga (1921-2010) ficant-se les mans al cap
Se'ns ha anat l'enorme Luís García Berlanga. Ja fa temps que ho va fer com a director, l’home ja era molt gran. Ni així, però, va mirar de no perdre mai aquesta mirada irònica i el sentit de l’humor. Malgrat tot, ja feia anys que estava molt malalt, pobre. I ja està, ja ha deixat de patir i de fotre-se’n de tots nosaltres, i d’ell mateix, per sempre.
No ho sé si ha estat el millor director de la història del cinema espanyol. Això no es pot dir mai. Hi ha gent amb estils diferents, mirades amb sensibilitats molt diverses, persones amb l’antena molt sensible per a detectar els blaus i altres per a detectar els vermells. No es pot comparar un plat salat amb un de dolç. Amb tot, sí que m’arrisco a afirmar que en alguns aspectes Berlanga ha assolit el número u, i no a nivell espanyol només sinó mundial. Recordo com el senyor Pere Massana pare —una de les persones que sap més de cinema de totes les que he conegut— em va dir un cop: “No hi ha ningú al món que sàpiga encabir tanta gent que fa coses en una sola imatge, sense que com a espectador et perdis ni un detall”. Evidentment, no parlava d’un pla d’una pel·lícula de romans, amb 5.000 extres agitant pilums enlaire, sinó d’un grup de personatges reconeixibles, cadascun d'ells amb les seves característiques i objectius.
Berlanga no era un director de silencis, ni un amant d’exotismes curulls de postes de sol o el suau crepitar de grills en la nit, sinó un director del soroll, retratista d’un poble espanyol cridaner, que parla sense escoltar-se, acostumat a la manca de consideració per l’espai vital del veí esbalaïdora, i alhora proper, amb una tendresa humana com no trobaries enlloc. Berlanga no ens parla de grans heroismes o de grans traïcions. Els seus personatges no són semidéus ni encarnacions genials del mal. El seu univers està modelat per la mediocritat humana en el seu grau més extrem. Bona gent que aquí i allà mira de fer la viu-viu, que reacciona primàriament en front del que els passa pel davant els nassos, que si se’ls presenta la possibilitat de cometre una trampa no la desaprofiten, mentre miren de dissimular, però que davant el dolor aliè tampoc no es poden evitar de commoure. Egoistes, vividors, neguitosos, supervivents de tota mena, que s’alien i es traeixen amb la mateixa facilitat es fan i desfan els núvols.
La trama de la major part de les seves obres es podria resumir en una de sola, igual que amb els curts muts —cent mil vegades millors que els llargs sonors, pels que per desgràcia són més coneguts— de Laurel i Hardy. No li calia més. Com en les de la parella genial, la festassa cinematogràfica de primera estava garantida. A Can Berlanga, però, amb ètica i estètica de show celtibèric de carajillo i cazalla.
La base resultava sempre més o menys aquesta: En una col·lectivitat X (un poble, una ciutat, un esquadró militar, una presó, un carrer, una família...) que tota la vida havia anat tirant, sense qüestionar la pròpia rutina, es presenta un visionari de pa sucat amb oli que mira de desvetllar la consciència popular adormida. El nouvingut convenç aquell grup per a explotar una situació suposadament única (a punt de venir o que sempre hi havia estat latent i aquella pobra gent no havia percebut mai) per tal d'aconseguir una millora substancial per a tots. Aquell personal, que fins llavors vivia tranquil, assumint la seva mediocritat, de sobte descobreix com de desaprofitats estaven, que amb poc esforç es convertiran en els reis del mambo. La vanitat, l’ambició i totes les passions humanes esclaten en tota la seva cruesa, sempre amb resultats frustrants, de vegades catastròfics, sempre decebedors per a tothom. I el millor de tot: el visionari no pateix cap linxament. En el fons, ell no era més que un desgraciat com els altres. Per què havien de fer-li cap mal? I així acaba passant que tots, amb cara de “què hi farem” se’n tornen cap a casa, arronsant les espatlles, més empobrits, més fracassats, però amb un coneixement més profund dels seus límits com a poble i com a persones.
Hi ha exemples esplèndids de clàssics basats en aquesta idea. Al cap me’n venen dos: la francesa La kermesse heroique (La kermesse heroica, 1935), de Jacques Feyder, on davant la imminent arribada dels invasors espanyols (i la seva fama de seductors) les dones de Flandes comencen a delirar uns somnis eròtics que als seus gelosos i covards marits no els fan cap gràcia; o l’apoteòsic producte anglès de la factoria Ealing Passport to Pimlico (Passaport a Pimlico, 1949) d’Henry Cornelius, on els veïns del modest barri de Londres, a partir de la descoberta d’un tresor i un document antic que afirma que la petita àrea londinenca on viuen és, de fet, Burgundia, un país independent, van, s’ho creuen i s’independitzen, amb tot el conseqüent conflicte que s’organitza amb el govern britànic, al qual, després del merder que té a Irlanda del Nord ja només li faltava aquest mal de cap al cor de la seva pròpia capital.
El tema de les col·lectivitats normals i corrents que de cop, degut a un fet accidental o provocat, embogeixen, es creuen prima donnas i s’estavellen sorollosament ja ve de temps antics. El genial Aristòfanes i algunes de les seves corrosives comèdies com Els cavallers (on uns esclaus prenen el pèl a tot el poble d’Atenes) o Les assembleistes o la famosa Lisistrata, on en ambdós casos les dones revolucionen la ciutat, en l’aspecte polític a la primera, en el militar a la segona, ja demolia sense miraments el suposat bonisme de qualsevol societat.
A partir del seu segon film, Bienvenido Mister Marshall (1952), Berlanga troba la fórmula màgica que li escau com un eslip a mida, amb la que reprèn l’herència d’aquells clàssics. A partir d’aquí va pintar un retrat sense concessions, que bascula entre el cop de mall despietat i els detalls de tendresa inevitable, que mai —mai, insisteixo!—li suavitza el xarop final. En qualsevol cas, seguint aquest esquema, amb variants més o menys excèntriques, ens ha deixat meravelles irrepetibles com l’esmentada abans, Calabuch (1956), Los jueves milagro (1957), Plácido (1961, per mi la millor, i en un sentit, la millor pel·lícula espanyola possible) La vaquilla (1986) i, tal com ho veig amb una deixadesa un xic més gran, ho sento —no pas tècnica, que l’home sempre va filmar com ningú, però sí amb algunes concessions a la facilitat humorística, la grolleria innecessària, a una certa rutina temàtica massa previsible, mecànica—¡Vivan los novios! (1969, i per cert, rodada a Sitges), les seqüeles de La escopeta nacional (ambdues del 1981), Moros y cristianos (1987) o Todos a la cárcel (1993). Tots aquests films, fins i tot els menys afortunats i discutibles, formen (i perdoneu el tòpic, però crec que en aquest cas es pot dir ben fort) un fresc únic que ajuda a entendre l’Espanya del moment en que van ser realitzats. En aquest sentit La escopeta nacional (1977), film a mig camí entre els que m’entusiasmen i els que em grinyolen, em sembla un conjunt de claus simbòliques que d’aquí dos cents anys representaran el document més útil per entendre que coi passava en aquesta península feta de taujans, aprofitats i estafadors potencials. No puc evitar tenir un record —ni que sigui per la part que em toca— de l’espatarrant català interpretat amb una exactitud insuperable pel gran Saza, viatjant de porters automàtics que mira d’introduïr-se en aquella absurda cacera de l’alta societat post-franquista, per veure si pot trobar finançament pel seu invent. Sensacional!
Però Berlanga no va ser només un director de films corals. El seu primer llarg, la deliciosa comèdia Esa pareja feliz (1951), resultava un poc afalagador retrat de l’Espanya de la postguerra amb l’encantadora parella formada per uns joves Fernándo Fernán Gómez i Elvira Quintillà, l’arriscada Tamaño natural (1973) on va explorar aspectes foscos del sexe, amb un inquietant Michel Piccoli, o el seu testament Paris Tobuctú (1999), un dels pocs que no he vist i no en puc donar l’opinió, a on sembla que hi barreja aspectes íntims d’aquestes dues rares avis d’aquest paràgraf amb elements més típics dels orfeons humans que s’apiloten per tot arreu de la pantalla. I és clar, també una mica enmig queda aquella obra mestra valentíssima de El Vergugo (1963) per a la que ja s’han esgotat tots els adjectius al llarg de l'extensa literatura que ha inspirat.
I què més dir del senyor Berlanga? Un munt de coses que en aquesta entrada d'emergència a arrel de la seva desaparició no sé com organitzar. Tot el que m’he allargat i encara no he mencionat el sexe, el Berlanga erotòman i que tant li agradava jugar. El valencià, el faller, enamorat del seu llargarut país Mediterrani; juganer amb els seus tòpics, les falles, els torrons de Xixona i, pel damunt de tot, les festes dels Moros i Cristians. L’estilista del pla-seqüència, eclipsat a les escoles de cinema pels focs d’artifici del mestre Welles i els seus començaments tipus Touch of Evil (Sed de mal, 1958), però amb el que competia en l'ombra, amb la desimboltura de qui sap de que va això de fer cinema millor que ningú, malgrat mantenir-se murri, en un racó, discret. Els mil i un Berlanga amargs, dolços, sempre lúcids.
Gairebé sempre amb l'ajut del seu inseparable co-guionista Rafael Azcona, per les seves imatges inesborrables hi desfila un munt de noms que formen part d’un univers infotocopiable: els Pepe Isbert, Manolo Morán, Cassen, José Luís López Vázquez, Elvira Quintillá, José Luís Ozores, María Vico, Nicolás Perchicot, Manuel Alexandre, José Sazatornil (Saza) que donen sang i vida a personatges que han esdevingut arquetípics com els de la Commedia de l’Arte, junt a d’altres noms més recents, i fins i tot d’internacionals com Richard Basehart o el ja mencionat Piccoli.
Ja fos en blanc i negre com, més tard, en color —no puc evitar en aquest sentit formar part de l’ala conservadora i preferir de molt el Berlanga en tonalitats grises— aquest valencià universal ens pintava una Espanya tremebunda, però real. Una Espanya que no podria escapar mai d’ella mateixa, per molt que els temps canviessin, que la tecnologia fes passos homèrics, que entrés a formar part de la CE. Una Espanya horrorosa i alhora encantadora, que cada vegada fa menys i menys gràcia i la seva amargor eterna cada dia deixa menys espai a l’alegria que sempre, malgrat l’historial d’atrocitats i pena, havia preservat miraculosament. Aquella Espanya dels tebeos de la Bruguera, que lliscava de la dels Seat 1400 a la dels 127, passant pels inevitables 600. Aquella de quan la picaresca encara tenia aroma d’art clàssic, castís. Un món, te’l miris per on te’l miris, sense cap esperança, tancat, obtús, asfixiant, insuportable, i, malgrat tot, fascinant. El que diré ara potser sonarà estrambòtic, però no puc evitar que l’Espanya dels films en blanc i negre de Berlanga em sembli un país molt més bonic que l’actual. Evidentment, acceptaré qualsevol linxament públic per aquestes paraules que acabo de deixar anar, perquè el franquisme va ser una catàstrofe de la qual encara no ens n'hem arribat a adonar. Jo ja m’entenc perquè ho dic...
Com li ha passat als més grans patriotes, els de veritat, no els de sortir a remenar la bandereta a la mínima, Berlanga va ser acusat d’anti-espanyol un munt de vegades. El director se l’estimava massa aquell país com per no refregar-li per la cara, amb tanta contundència com art, les seves misèries, per desvetllar-la de tanta letargia mantinguda amb futbol, toros i folklore. Però tampoc gaire: Berlanga sabia massa bé que si el país que adorava per fi decidia convertir-se en un lloc civilitzat per viure, perdria una part important de la seva gràcia.
I tanmateix, la realitat s'entesta a copiar l'art. Fa només quatre dies el Papa Benet XVI va visitar Barcelona. El papa-mòbil recorria els carrers de la ciutat a tota velocitat, mentre els seus fervents seguidors, que feia hores que s'havien plantat amb la il·lusió de que el pontífex els regalés un somriure personalitzat, amb prou feines van tenir temps de veure una imatge més pròpia de l'estela que deixa el correcaminos als dibuixos animats. Les referències a l'ajut americà que passa volant, muntat dins de limusines negres de Detroit, pel davant del poble atònit, nenet que s'ha après la poesia de benvinguda inclòs, han estat inevitables. I que podríem dir del nostre estimat poblet? No em negareu que amb tot l'enrenou que s'està organitzant al voltant del projecte Quàlia no és res més que una repetició ad nauseam d'una pel·lícula del gran mestre, a escala sitgetana.
El sr. Berlanga se n’ha anat, i amb ell un dels poquíssims motius que em podien quedar per sentir-me orgullós quan un estranger es pensa que la meva nacionalitat coincideix en la que obliga el DNI que porto a la butxaca, per collons. Cada vegada que això passava pensava: “bé, espanyol... com el Berlanga? doncs mira, encara...”, tot i que l’estranger dels nassos segurament no n’hauria sentit a parlar mai i els seus films li serien tan exòtics com si fossin d'un director tailandès.
Adiós maestro. Va usted y se nos va. Menos mal que nos ha dejado el Imperio Austrohúngaro...

Una escena inenarrable de Plácido (1963) A part del treball de càmera impecable (no us perdeu el que fan els personatges del segon terme de la imatge) tots els actors en estat de gràcia. Línies memorables: "¡este hombre es un contumaz!". "Yo no espero més, el que quiera jamón que me siga" (dita pel Manuel Alexandre) , tot! El pobre Cassen que no li paguen el que li deuen, el López Vázquez amb l'inhalador prestat per l'Agustín González,... una lliçó de cinema d'onze minuts antològics!

divendres, 5 de novembre de 2010

Article publicat a l'Eco de Sitges sobre el Premi Octubre rebut per la Cèlia Sànchez-Mústich

La Cèlia a Port Lligat, el dia de l'homenatge a la poeta Rosa Leveroni


Cèlia Sànchez-Mústich guanya el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia a la Nit dels Octubre de València

Ja es pot dir ben fort que el 2010 està suposant l’any de la Cèlia Sànchez-Mustich, la poeta catalana més reconeguda, amb tota justícia, del moment. Al Premi Serra d’Or al millor llibre de poesia publicat el 2009, que va recollir el passat 29 d’abril pel seu darrer recull de poemes, el magistral A la Taula del mig, ara cal afegir el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia per la seva la seva obra inèdita On no sabem. Aquest guardó forma part dels Premis Octubre, convocats per la Fundació Ausiàs March i Edicions 3i4, i que representa, sens dubte, el certamen literari més important que es realitza als Països Catalans. Com cada any, es van lliurar el 30 d’octubre, al llarg de La Nit dels Octubre, al Centre de Cultura Contemporània de València.

Els altres guanyadors van ser Joan Nogué, Premi Joan Fuster d’assaig amb Paisatge, territori i societat civil, Raquel Ricart, Premi Andròmina de narrativa amb Les ratlles de la vida i Francesc Adrià, Premi Octubre de teatre amb l’obra Taula de canvis. Es dóna la circumstància que des del 2001 cap dona obtenia ni el premi de narrativa ni el de poesia. Aleshores, també es va produir un doblet femení, el format en aquell cas per Isabel-Clara Simó i Tònia Passola. En la gala d’enguany es va aprofitar, també, per homenatjar l'artista Joan Genovés, que fa poc ha complert 80 anys, amb un guardó a la seva trajectòria professional.

A través d’un comunicat de l'organització, llegit per Pere Ballart, representant del jurat del Premi de Poesia, es va destacar que “els 39 originals que concorrien eren de gran qualitat” i que “la deliberació va ser llarga i complicada". De l'obra de la Cèlia el jurat va remarcar-ne les “qualitats imaginatives, l’estil personalíssim i la unió d'allò més gran amb allò més petit”.

En recollir el premi, la nostra escriptora va mirar de definir el seu llibre com “una barreja d'escenes quotidianes i molt properes amb altres de còsmiques". També va afegir que “el poema que dóna títol al llibre marca l'atmosfera del conjunt”, on parla de “les incerteses de la vida i de les relacions humanes” i “de les portes que no sabem on ens portaran i dels llocs als quals no sabem per on s'entra ni per on se surt”. Finalment, es va disculpar per la dificultat que tenia per definir la seva obra, que se sentia “bloquejada després de tota la nit sense dormir” i va admetre que “és molt complicat descriure els propis poemes: Fem poemes per no haver de parlar-ne”.

El Premi Vicent Andrés Estellés suposa fins ara el cim dels nombrosos guardons recollits per l’afamada poeta, prosista i codirectora del Festa de la Poesia de Sitges. De tota manera no creiem que sigui l’últim, ni molt menys. Aquesta fetillera de les paraules amaga un munt de sorpreses dins el seu barret d’estrelles secretes. A la seva indiscutible categoria i rigor artístics s’hi suma el seu valor humà i la seva senzillesa, aliens a la fatuïtat que malmet tants artistes de geni. La seva proximitat, la seva mirada neta i original, plena d’humanitat, ens parla de sentiments que ens toquen a tots. Per seduir-nos no dubta a recórrer a una complicitat coqueta, això sí, sense deixar-nos ho tot pastat. Amb els seus poemes hom sempre té l’agradable sensació de que ella mai es mostra més llesta que tu, la qual cosa no vol dir que ens ho doni tot de franc. Nosaltres, sense adulacions barroeres, sentim que la poeta confia en el lector. En picar-nos l’amor propi, ens adonem que no li podem fallar, que si decidim fer un mínim esforç —que no ens el demana, no ens l’exigeix, sinó que, molt més noble, ens el suggereix— el premi que ens enduem va més enllà de les paraules amb que ens ha arribat.

Des d’aquí apostem que la nostra autora arribarà encara més lluny. Felicitats Cèlia!

(Florenci Salesas, Publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'octubre del 2010)
I per cert, última hora off the reccord: que avui mateix també ens hem assabentat que rebrà la Ploma d'Or. Caram, quina temporada! Ja dic, si el Mesi rep la Bota, per què no hauria de rebre la Ploma la Cèlia. Felicitats dobles, noia!

dijous, 4 de novembre de 2010

Agraïment públic als ciutadans que troben les coses que perdo... i me les tornen!


Sóc un desastre, un despistat complet. Ho perdo tot. Amb mi, un lladre ho té molt fàcil. Només li cal seguir els meus passos per anar recollint tot el que em deixo pels llocs. Hauria d’haver aprés la lliçó però no puc. Suposo que ja faig tard. A més, l’assumpte va més enllà de la pròpia voluntat. I cada vegada pitjor. Ja dec repapiejar...

Això d'oblidar-te-te propietats portàtils pel món comporta el desavantatge de que, de moment, les perds. Si te les has descuidat en un indret on no hi passarà mai més ningú, cagada pastoret: ja les has vist prou. Si les recull algú que ni t’ha vist, ni et coneix i no té cap manera de saber que allò et pertany, estem igual. En cap dels dos casos hi obra la mala fe humana sinó la mala sort, ves. Ara, si qui agafa l’objecte oblidat et veu, o pot identificar-te d’alguna manera, i se’l queda, el mínim que podem dir d'aquest personatge és que fa la viu-viu. En aquest món tan massificat i embogit —i que de vegades ja ens va bé que ho sigui— això ni tan sols no està gaire mal vist. Un acte que no fuig de la qualificació de lladronici —de vegades molt venial, perquè no podem exagerar l'acusació a ningú per només amagar-se a la butxaca cinc cèntims que t'acaben de caure— molta gent el despatxen amb un comprensiu “Ah! Jo també ho faria” o, en cas que no el cometis, amb un encara pitjor “i no t’ho has quedat? Que ruc ets!”.

Ja he dit al començament que n’he perdut moltes de coses per culpa de tenir el cap als núvols, encaparrat en les meves cabòries. Així no resulta estrany que moltes ja no les hagi vist mai més. Tampoc no sabria mai dir quina de les tres possibilitats que he esmentat a l’anterior paràgraf ha evitat el retrobament. De tota manera, més d’un cop he fruït de l’alegria de que un ciutadà cívic de veritat es prengués la molèstia de posar-se en contacte amb mi i m’avisés de que havia recollit allò que el meu cap buit havia deixat caure, o abandonat damunt una taula. Al llarg d’aquest any, he tingut l’alegria de gaudir de dos d’aquests moments fantàstics, gràcies a dues bones persones que s’han posat en contacte amb mi a través del Facebook per avisar-me de que podia recuperar l’objecte perdut. Com és lògic, mantindré el seu anonimat.

El primer el va protagonitzar un altre conductor que va recollir el meu DNI del terra d’una gasolinera. El document em devia caure de la butxaca en treure els diners per pagar o ves a saber. És clar, l’home no podia trobar res de millor per obtenir informació del nom del propietari. En lloc de dur-lo a objectes perduts, va tenir la pensada de cercar-me a través d’Internet. Quan em va localitzar em va enviar un missatge privat per donar-me la bona notícia. El més ridícul del cas va ser que, tot i fer més d’una setmana de la pèrdua, no me n’havia adonat fins el dia abans (no em passo la vida obligat a practicar malabarismes amb el DNI a les mans, per sort). Després de mirar d’organitzar una trobada, el trobador de carnets em va acabar confessant que, tot i que quan va trobar el meu anava de paisà, era mosso d’esquadra, i que si em corria pressa no hi hauria cap problema en que jo passés a recollir-lo pel seu quartell (no diré de quina població era, només que de cap del Garraf o el Penedès). M’hauria agradat regalar-li alguna ampolla de malvasia, o de qualsevol cosa. Ell va insistir que de cap manera, que els mossos no poden acceptar regals de cap mena. No vaig voler ofendre el seu honor i, el dia que vaig poder, em vaig acostar al seu quartell, on aquella persona tan simpàtica em va tornar allò que havia guardat tan bé.

Avui, fa no res, m’ha passat una cosa semblant. Aquest matí, a primera hora, he hagut de sortir pitant cap a Barcelona per fer un encàrrec important. Pensava que anava bé de temps, però no. Quan he vist que el tren que volia agafar entrava a l’andana, m’he adonat que els meus càlculs continuaven igual de pèssims que sempre. Aleshores he corregut com una bicicleta cap a la màquina per treure una T-10 de tres viatges. He capturat el bitllet al vol, només treia el nasset per la safata, he girat com una baldufa, he creuat la màquina impressora del control i, també, gràcies a la misericòrdia del maquinista —avui només he fet que topar amb bona gent!— que ha tingut l’amabilitat de tornar a obrir les portes per mi, tot i que ja les havia tancat i emès el xiulet d’avís. No ha estat fins que no he arribat a Barcelona, quan anava a comprar el diari —ho volia fer al quiosc de l’estació però no havia tingut temps— que m’he adonat que m’havia deixat el canvi a la safata de la màquina expenedora de bitllets. No gaire cosa (al voltant d’uns quatre euros). Però bé, uns dinerets que tenia i que ja no per culpa d’haver anat tant de bòlit i amb el temps just. Apa, càstig del cel. Més tard, però, arribo a casa, i abans de posar-me a preparar alguna cosa per dinar miro el correu. Al Facebook hi trobo que, oh! una veïna de Sitges, que tot just anava darrere meu, quan estava traient el bitllet, ha recollit el canvi. La dona m’ha reconegut —va anar al col·legi amb ma germana— i havia tingut la pensada d’investigar si tenia Facebook i enviar-me un missatge intern per informar-me de que havia recollit els dinerets i els havia deixat a la botiga de la meva neboda.

No cal dir que li he estat molt agraït. Quina cosa més bonica, no? El cas d’avui amaga, sense rebaixar el mèrit al mosso, un component que li afegeix valor. Poc profit en podia treure aquell del meu DNI, mentre la sitgetana podria haver pres un cafè i una pasta amb alguna amiga, a la salut del babau que anava atabalat d’aquella manera, o comprar una revisteta, per exemple. Doncs no. Malgrat saber del cert que jo mai de la vida hauria descobert qui tenia les monedes, ella s’ha pres la molèstia d’acostar-se expressament a la botiga famosa i tenir la pensada de contactar-me a través del Facebook.

Sovint m'encego amb la part fosca de l’ésser humà. És just que avui parli de la diàfana, no? Aquestes que esmento avui representen dues accions senzilles que fan que, al menys per a mi, el món sigui un lloc menys fred i més digne i la vida una experiència més agradable.

Gràcies!