Gay Pride Sitges: Homofòbia no, catalanofòbia sí?

Aquest disseny és una potineria feta a corre-cuita (no lliguen la quantitat de barres de la bandera gai i la de la catalana... però tampoc amb la de l'espanyola, que no s'engresquin els amics del PP i C's) per posar alguna imatge de collita pròpia, alguna cosa com el que podria ser l'emblema de la Gay Pride si la organitzessin uns altres cervells. No dic millors o pitjors. Només vull dir que tot podria ser possible en una altra món. Deixo l'acabat d'aquesta mena de dissenys a l'admirat Andreu Ledoux, que en sap un niu.

Gay Pride Sitges: Homofobia no, però catalanofòbia sí?

Crec que encara es fa poc per festejar la homosexualitat, informar els intolerants i denunciar la històrica i vergonyosa discriminació que han patit i pateixen les persones homosexuals. Avui dia mateix hi ha un munt de països a on directament se'ls mata com a conills. Pitjor que als conills. Per vomitar. En aquest sentit, poder veure dues persones homosexuals donant-se un petó pel carrer tal com ho fa una parella heterosexual és una de les coses que em fa sentir orgullós de Sitges. A mi no em molesta que es digui que és la capital gai del sud d'Europa, com tampoc la capital del xató i de tants altres temes. Ans el contrari, tant de bo fos la capital d'històries que considero positives.

Tristament, però, com cada any, els responsables de la part dedicada a l'oci i a la promoció de caràcter internacional de la Gay Pride perden una oportunitat per mostrar la llengua catalana internacionalment. No és el cas per a res d'associacions com SVS Sitges (podeu visitar la seva web aquí, una web com cal, amb no només en català sinó amb un munt de llengües més, malgrat els problemes logístics que això comporta www.accioenblau.org ). Si aquests ho poden fer, per què els altres no? Que no se m'interpreti malament: si no hi aparegués el castellà en un esdeveniment amb una voluntat internacionalista tan marcada em semblaria ridícul, però la no aparició del català és, ras i curt, ofensiva. El català no apareix ni a la web, ni a la propaganda oficial ni enlloc. Bé, sí, imagino que a l'Eco es complirà l'expedient, aquella obligació tan espantosa, aquella imposició demencial de voler que s'escrigui, en un mitja local, en català, en la llengua autòctona (mira que són perepunyetes alguns catalans, no els normals que es deixen putejar lingüísticament com les ovelletes "oui monsieur" de les comunitats de "llengües regionals" dels països normals...). 

Fa venir basques aquesta nauseabunda discriminació del català, no menys horrible i exterminista, rotllo autovergonya, ai amaguem això nostre no fos cas que els de fora sabessin que existeix una llengua en la qual hi ha una bateria d'excel·lents escriptors i poetes gais i lesbianes, farts d'haver-se d'explicar pel per què de les dues coses, ambdues naturals i de puta mare. Els organitzadors de la Gay Pride deuen pensar que n'hi ha una que mereix amagar-la, igual com fan les ciutats amb tics feixistes que quan es fan esdeveniments internacionals amaguen els pobres, tanquen les meuques o les reserven per als cap grossos. Doncs a mi no m'agrada que amaguin la meva llengua, a casa meva, en una oportunitat tan preciosa de poder-ne fer propaganda de la seva existència. No m'agrada que m'amaguin al tancat dels ànecs quan venen les autoritats de visita. No m'agrada que em discriminin! Quina llàstima no ser homosexual en aquests moments per poder-me cagar en tot el que sigui cagable, amb totes les de la llei. Em fot molt que la feina bruta l'hagin de fer els meus amics gais i lesbianes catalans i catalanòfils, que en llegir això segur que rosegaran els punys fins a fer-se sang. Quina merda amics!

Homofòbia no. Catalanofòbia tampoc!

La pedofília un crim? No

He vist un cartell de denúncia que proclama que la pedofília és un crim i la homosexualitat no. De ben segur que ara em ficaré en un bon cacau psicològic i ja imagino que els amics psicòlegs em picaran el crostó (o no), però crec que ni una cosa ni l'altre ho són. M'explicaré:

L'acció de cometre actes sexuals amb criatures (pederàstia) és un crim. El desig sexual cap a les criatures (pedofília), no: es tracta d'una fília com qualsevol altra. Fa poc vaig llegir una llista que gairebé em fa marejar; n'hi ha un fotimer, amb algunes de ben heavies per a les ments sensibles. El problema amb aquesta fília (com amb moltes altres d'aquella llista, també) és que la persona que la té no la pot practicar sense practicar l'abús d'un ésser en inferioritat de condicions. Això no passa amb l'homosexualitat, ni tampoc amb les fílies com el sadomasoquisme ni amb qualsevol altre mena de relació sexual entre iguals, entre adults que han arribat a un acord mutu. Cap persona té la culpa d'haver nascut amb la impossibilitat de sentir desig sexual cap a res més que cap els nens. Passa, però, que aquesta persona ha d'entendre que, per a desgràcia seva, no pot satisfer els seus desigs, per raons obvies. Si condemnem els pedòfils, a priori, podríem condemnar també els esquizofrènics o qualsevol que pateix altres alteracions. 

Que no se'm malinterpreti, si us plau. Sóc pare de dos fills i espero que les lleis els protegeixin i siguin durs amb qui exerceixi violència i abús contra criatures, persones malaltes, animals i tothom que no es pugui defensar per si mateix. I sinó fos pare ho demanaria amb igual contundència. M'agradaria també, però, que la societat ajudés als qui pateixen inclinacions sexuals potencialment nocives per als éssers innocents sense condemnar-los a la foguera abans d'hora. Hi ha gent que ha patit autèntics inferns interiors per causes similars i no ha abusat mai de ningú. Em poso en el seu lloc i jo, que em considero un individu molt sexual (per sort, la meva sexualitat funciona dins uns paràmetres gens problemàtics socialment) valoro molt el mèrit d'haver-se de refugiar de per vida en la consolació en solitari. A mi em tocaria molt els nassos que a causa d'un "regalet" de la natura m'hagués d'abstenir de tota relació sexual. M'agradaria pensar que en aquell cas entendria que allò no ho puc fer, però m'és molt fàcil fer-me el moral si sé perfectament que quan arribi a casa no faig cap mal a ningú si la meva parella i jo ens desfoguem amb un clau antològic. Si parlem de mal parits cínics ja és una altra cosa. Aleshores, directament, aplicació de la llei. El tema és delicat, però m'agradaria que s'obrissin debats seriosos per no caure en l'obscurantisme disfressat de progressisme o conservadurisme i el linxament preventiu de liquidar-ho tot i confiar que el cel ja separarà els bons dels dolents. 

Una bona amiga, la Montserrat Vergés, filla del genial poeta Joan Vergés i mare exemplar de tres fills preciosos, m'ha donat permís de publicació a un comentari que m'ha fet al respecte en llegir un esborrany d'aquest text. El considero molt enriquidor, tota una lliçó de maduresa (en el millor sentit de la paraula), d'empatia envers el patiment dels altres, d'humanitat i de sentit de l'evolució. Moltíssimes gràcies Montserrat per les teves paraules i per permetre que les inclogui en aquest post: 

"Ho veig exactament com tu, Florenci... Aquesta conversa la vaig tenir d'adolescent amb mon pare, que ho veia com tu i jo no. Jo em vaig posar tossuda en què tots capats, pedòfils i pederastes. Ell em va ajudar a entendre que no és el mateix voler matar a algú que matar-lo, voler que el fotin fora de la feina que fer alguna cosa per tal que l'hi facin, etc... Em va ensenyar, amb temps i paciència, que una cosa són els nostres pensaments o els impulsos naturals i una altra de ben diferent els actes. En potència, molts de nosaltres som uns capullos. En acte, ben segur que no tants."

Pedofília no és pederàstia.

Peter Lorre en el paper de l'assassí de criatures a M (1931) de Fritz Lang, en el moment que esclata en públic, parlant de l'infern que suposa viure dins seu.