Brigita Miremont, nascuda el 1947 a Temniac, a prop de Sarlat, al sud del Perigord, és una poeta occitana que ha sentit parlar, des de la seva infantesa, una llengua d'òc que s'inspira a la vegada en el llemosí i el llenguadocià (dos dels principals dialectes occitans). El seu primer recull de poemes Mel o citron (Mel o llimona), editat el 2003, va obtenir el segon premi als jocs florals septenals del 2007. Endacòm mai (En algun lloc més), (llibre al qual pertany la poesia que avui comparteixo amb vosaltres), és el seu segon recull, que ha obtingut la medalla de plata de Florian als jocs florals de Sceaux el 2009.
Aquí teniu una poesia que forma part d'aquest últim llibre. Al final hi trobareu la traducció que he fet al català. On diu se'n riu, podira dir perfectament se'n fot, que potser tindria més força. Però m'he acabat decantant pel més subtil i senzill se'n riu, per la seva semblança a l'original. I en poesia, com menys canviem els sons originals crec que millor. El català i l'occità són dues llengües que permeten una fidelitat màgica en les traduccions. Quelcom de miraculós es produeix quan passes de l'una a l'altre, una cosa que no trobo que passi amb altres llengües. Potser sóc jo...
En fi, no ens allarguem més. Anem-hi:
Calorassa
Un rebulh de nivols es passat,
Mas non es demorat.
A la raja del solelh, la terra creda
Patís, prega e espèra la pluèja.
Lo qu'espèra languís mas l'esperat se'n ritz.
Lo temps s'encabana, mas lèu,
Se tòrna, ailàs al bèl.
Se'n vira un pauc del blat que creba,
Deus escargòls al sang virat,
E deus grapals tots carcinats.
Lo qu'espèra languís, mas l'esperat se'n ritz.
Albres e flors assedats,
se desvestisson pel prat.
Pas un pial d'aire,
Plèu mas de brasas.
Los limaçons se desespèran.
Lo qu'espèra languís, mas l'esperat se'n ritz.
Un rebulh de nivols es passat,
Mas non es demorat.
A la raja del solelh, la terra creda
Patís, prega e espèra la pluèja.
Lo qu'espèra languís mas l'esperat se'n ritz.
Lo temps s'encabana, mas lèu,
Se tòrna, ailàs al bèl.
Se'n vira un pauc del blat que creba,
Deus escargòls al sang virat,
E deus grapals tots carcinats.
Lo qu'espèra languís, mas l'esperat se'n ritz.
Albres e flors assedats,
se desvestisson pel prat.
Pas un pial d'aire,
Plèu mas de brasas.
Los limaçons se desespèran.
Lo qu'espèra languís, mas l'esperat se'n ritz.
Brigita Miremont
Calorada
Un remolí de núvols ha passat,
Però no s'ha aturat.
Al raig del sol, la terra crida
Pateix, prega i espera l'aiguat.
El que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu.
El temps s'encapota, però aviat,
es torna, ai! ben clar.
Se'n burla del blat que peta
Dels cargols amb sang bullida
I dels gripaus tot calcinats.
El que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu.
Arbres i flors assedegats
Es despullen pel prat.
Ni un pèl d'aire,
Plou però tot de brases.
Els llimacs es desesperen.
El que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu.
Un remolí de núvols ha passat,
Però no s'ha aturat.
Al raig del sol, la terra crida
Pateix, prega i espera l'aiguat.
El que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu.
El temps s'encapota, però aviat,
es torna, ai! ben clar.
Se'n burla del blat que peta
Dels cargols amb sang bullida
I dels gripaus tot calcinats.
El que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu.
Arbres i flors assedegats
Es despullen pel prat.
Ni un pèl d'aire,
Plou però tot de brases.
Els llimacs es desesperen.
El que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu.
I ja està. Què tal la poesia? Déu n'hi do, no? Ja és ben bé aquesta la sensació de sequera. Qualsevol sequera, eh. Quan esperem la pluja que ens renovi, que ens refresqui. Igual amb l'amor. Mentre no ens arriba ni una gota del nostre estimat ens anem pansint, assecant. Els animalons i les plantes que viuen dins nostre emmalalteixen i van morint, un a un. Fins i tot les roques i els minerals s'oxiden, perden luentor, i al final el paisatge esdevé un desert molt trist, ple de melangia. És tot un cúmul de sensacions que sovint es produeix entre els que s'enyoren, resumida en aquesta frase brutal: Lo qu'espèra languís, mas l'esperat se'n ritz (el que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu). De vegades, però, l'esperat també enyora i aleshores el dolor és, com a mínim, compartit. En aquests casos, qui s'enriu, qui semba que s'enfoti és el destí, l'amor que desitja ésser sadollat.
És l'amor mateix qui s'enriu, l'amor enyorat.
