diumenge, 21 de setembre de 2008

El cementieri de Liège, any 2006 (fotos)












L'any 2.006, la meva amiga Elisabeth i jo vam ajudar a fer una trasllat de pis a l'Alain. Aquest és un amic comú que, després de donar tombs per el nostre país des que era una criatura, se'n tornava a la seva ciutat natal, Liège, a Bèlgica.
Aquell viatge, d'entrada feixuc, va representar una experiència memorable. L'Alain ens va mostrar una cara oculta d'una ciutat que en altres temps s'alçava com un dels puntals industrials d'Europa. Ara, però, s'ensorra. El cementiri del barri del meu amic, com la resta de la vila, també. Fascinat per una sensació d'abandonament col·lectiu com pocs cops he tingut, vaig fer aquestes fotos. Em sentia alhora afectat i frívol. No sé si vaig ser un inconscient, un immoral.
La mort dóna molt de si. Sempre et fa guanyar punts de molt profund si en parles. Et fa quedar bé. Com que tots hem de morir, has de ser molt idiota per no aconseguir que la gent se senti una mica menys sola, tot fent passar la medecina de la notícia amb una mica menys d’amargor.
I hom s’ajuda a un mateix, de pas.
O ho intenta.

dimarts, 16 de setembre de 2008

Comentari a l'entrada d'El quadern gris del dia 14 de setembre de 1918 (II) Novel·la o dietari?

Estimats Antoni i Helena Bonals:
La vostra és una discussió complicada perquè gira al voltant del sentit mateix de les paraules. Els termes que empreu, encara que hi ha qui s’ha pres la molèstia de fer-ne una classificació sistematitzada i, per això, estudiada als centres educatius i seguida per les diverses corrents crítiques (suposo) estan sempre, en última instància, a expenses de com cadascú entén el significat de cada mot, i per fins a on cadascú entén les distintes classificacions literàries que hi ha (i que, no ens enganyem, s’estan constantment revisant). I això que no parlem ni de gèneres! Aquí s’arriben a generar discussions tan impossibles d’acabar com la de que algú digui “jo, que detesto les històries de guerra, adoro ‘Sense novetat al front’, perquè no és, de fet, una novel·la de guerra, sinó una història que ens parla de la manipulació del poder, les divisió de classes, l’amistat, la traïció, bla, bla,bla...” a un amant de les històries d’aquest gènere i, aquest darrer, no sàpiga no es pugui aguantar per a rebatre’l tot dient-li que totes les grans històries de guerra no són només això, sinó també “històries de que parlen de la manipulació del poder, les divisió de classes, l’amistat...”
No sé si El quadern Gris podria agafar-se com una novel·la, sincerament —potser sí!—
ni tampoc em barallaria amb qui defensés que és poesia (i no només per l’experiment sorprenent que va fer Vidalica fa uns dies). El quadern gris és ple de texts que tenen més poesia que molts poemes composats amb voluntat de tal, motiu que donarà per a uns de dir “però això no vol dir que sigui poesia” i per als altres “això fa d’El quadern gris, tot i la màscara de la prosa, una dels cims de la poesia catalana”. També narra una història personal que comença el 1918 i acaba el 1919, en un moment en que el protagonista-observador deixarà definitivament l’època d’estudiant, per a iniciar una etapa nova de la seva vida; que té fins i tot el seu què de presentació, nus i desenllaç —per més difuminada que la trama estigui, a través de records i anades i vingudes del món exterior a l’interior— i ens trobaríem amb argumentacions —amb arguments acadèmics validíssims!—, per a defensar dues postures contraries sobre els límits del que cal considerar novel·la. Jo, per part meva no tindria cap inconvenient a concedir que aquesta obra és tot això i, a més, ciència ficció, si ho preferiu. Del que no hi ha cap dubte, ho sento molt, Helena, és de que és un dietari. Un dietari arreglat, maquillat, manipulat, si es vol, però dietari al capdavall. Potser hi ha moltes mentides o personatges inventats, però la major part dels principals, dels que marquen una continuïtat, són reals, i els fets, també. No sabem fins a quin punt els seus diàlegs no són manipulacions del propi autor, així com no sabem fins a quin punt el Sòcrates que parla a través de Plató ha estat mai, de debò, Sòcrates (per cert, són teatre o no els diàlegs platònics? Déu meu, no vull encetar aquesta discussió, ara!) i sí sabem en canvi que algun dels fets ocorregueren, però en dates diferents (hi ha aquí gent molt més informada que jo, que té controladíssimes aquestes fallades de memòria, intencionades o no, del mestre). El dietari és real per quan, molt més que pel subtítol (perdona Antoni, en això discrepo de tu: una novel·la es pot titular de moltes maneres i que hi posi “un dietari” no seria, al meu parer, una prova definitiva) existeix en la seva forma primigènia, en paper —de fet és, literalment, un quadern gris!—, amb els escrits a mà i que els senyors de Xarxa de mots ens han anat mostrat amablement a través de les fotos i enllaços, escampats al llarg de la publicació del bloQG i que, a més, fou publicat en versió facsímil ja fa un temps. Encara podríem dir que aquests arguments tampoc podrien ser res si no fos per la prova definitiva: des de tot un bon grapat d’experts, fins a coneixedors directes d’en Pla, que parlarien amb infinita més propietat que qui escriu això, es refereixen a aquest text com a dietari. Si tots menteixen a l’hora, a manera de complot informatiu, ja seria una altra qüestió, de fet —ara que hi penso— força divertida perquè ara mateix estaria fent el préssec a tutiplén.
Resumint el meu raonament: penso que l’afirmació de sí El quadern Gris és un dietari no hauria de ser objectiu de discussió perquè, amb tot el que s’ha dit, ho és, mentre que la de que sigui una novel·la és discutible, en el sentit de que és pot argumentar fins a l’infinit defensant-la o atacant-la. Vull dir, que, si volem, podem discutir que El quadern Gris és o no un dietari, però llavors crec que correm el perill de ficar-nos dins el territori de l’Einstein o Sherlock Holmes , més que no en el de les definicions literàries i fins a on comencen i acaben els seus límits, discussió si que crec la de si és una novel·la o no, admet. I jo, posats a admetre, admeto que el que sigui que coi és El quadern gris no m’importa gaire i sí que veig que aquí hi ha dos comentaristes del bloQG que, cadascun a la seva manera, els agrada molt.
Jo, que he llegit encara molt menys que l’Antoni i que l’Helena Bonals, és el que penso i és possible que pixi fora de test, però no, em sap greu, per aquesta mancança lectora. Si de cas, ho serà perquè la meva lucidesa està entelada i no me’n he adonat.
Bona tarda a tothom.

dilluns, 15 de setembre de 2008

Comentari a l'entrada del bloc del Quadern Gris del dia 14 de setembre del 1918

Avui, a l’exquisit bloc sobre el Quadern Gris que porta Xarxa de mots —del qual en sóc un addicte públic, quina pena d’home!— hi ha una entrada monumental http://elquaderngris.cat/blog/?p=654 , com a mínim en mida: ni més ni menys que trenta quatre pàgines. Déu ni do! Jo ja sabia que algun dia havia de venir; el que passa és que porto molt malament els comptes i me l’he trobat de sobte, amb els mariners dispersos, el vaixell varat al port i jo encara avaluant els danys del casc de l’anterior combat. Sí, ja ho sé que encara han de venir uns quants cuirassats de tonatge similar al futur, però ja tindrem temps de veure que en fem el dia que m’ataquin. De moment, aquest m’ha arribat mentre tenia tota la tripulació de permís, escampada per tota l’illa, intoxicada amb els líquids més corrosius i ajaçada amb senyoretes d’afecte negociable. Jo no m’hi perdo per aquests racons que només em farien mal: l’almirall ha de mantenir-se sempre seré. Però l’atac s’ha complicat no poc gràcies a que una frase més o menys afortunada que vaig deixar anar fa temps, i que ha estat emprada per un dels més actius membres recents. Davant d’això, per més que a la meva moral li vingués la dèria de competir amb la del més rectilini membre d’una comunitat mormona estricta, jo sol no puc contraatacar; em cal la tropa. I ara, que ja la tinc tota quadrada al pont del vaixell —més descamisada que no pas voldria— ja em veig en cor de veure, com mínim, reparo les desfetes produïdes de proa a popa, que això ja sembla un formatge suïs. Començarem amb una mica de pràctica d’espiritisme amb la barra d’adreçar-me al propi autor.
Admiradíssim Josep:
M’agradaria que m’expliquessis com t’ho has fet aquest darrer mes per a escriure un promig (no ho he comptat, eh) d’una entrada cada dos o tres dies i, de vegades, fent fins i tot una tacada de quatre o cinc de seguides per jorn? I avui, una amb trenta quatre pàgines! Déu meu, aquesta incontinència de ploma només la podria comparar a la de la metralleta d’en Segarra o, si ens posem una mica més bèsties, a la de l’inefable Marcial Lafuente Estefania, encara que l’home s’ho feia com podia amb un Colt 45.
No sé ni per on començar, cohibit com estic pel debat entre l’Antoni i Helena Bonals, el primer amb el seu enciclopèdic coneixement d’en Pla i la segona amb un contundent i ple d’intenció —però exquisit— atac que li clava per estribor, amb l’agravant d’emprar un torpede que vaig fabricar jo mateix per a un altre tipus de nau molt diferent. Tot i el molt que m’honra l’ús de la meva frase, i que el que diu l’Helena és meditable, estic d’acord amb l’Antoni en que no sembla ben bé el mateix tipus d’entrada. En aquesta hi ha, sobretot a la primera part, un partit entre la descripció i la opinió guanyat per tres a zero a favor de la primera (i les opinions em semblen comentaris/resum agudíssims, plens de bon humor), tota una vanguàrdia que ja parla del tipus d’exèrcit de reserva que té en Pla amagat a les seves casernes. En la segona, un cop ja clavat el traç dels personatges i l’escenari, l’atacant passa a un diàleg-discurs molt en l’estil dels que en Gori i companyia es disparaven els uns als altres al cafè. Fins aquí, doncs, des del punt merament estilístic, crec que l’Antoni té raó quan diu que manté l’estil general del Quadern. Tot i això, hi trobo alguna feblesa, cosa gens estranya en una matraca tan llarga. És gairebé impropi que alguna bala no vagi a l’estratosfera (Pla, afortunadament, és humà, no en Lucky Luke). Per exemple, reconec que, tot i que a mi m’agrada més la primera part, merament descriptiva i especulativa (la casa dels Colomines; el xoc entre Roca i Colomines sobre la “arqueologia” gironina; el retrat del botiguer, sort de cub de caldo reconcentrat del senyor Esteve russilonyià —ho diria així un d’aquells senyors de la semiòtica aquella?—, cert tipus que tots hem conegut i que ja ha pràcticament desaparegut de certes parts de la nostra geografia, etc.), hi ha algun paràgraf a on s’hi acumulen potser massa adverbis acabats en “ment” i una lleugera –només lleugera— vagància a cercar mots una mica més precisos en la descripció, amb un pelet més reciclatges del normal del catàleg de la casa. De tota manera, si el fragment s’ha escrit de debò en un dia, s’entén que no es poden cargolar tantes cigarretes a la recerca de l’adverbi o l’adjectiu. Pobre Pla, també cal cuidar la salut! (i a veure qui és tant maco de fer una cosa semblant, encara que després hi dediqui un temps a reescriure-ho). A la segona part, la cosa ja se m’ha fet una miiica massa llarga, sobretot al final, tot i sense arribar —per a mi, ep!— a la ben argumentada decepció, o comparació amb el text del 23 de desembre, que ha fet la punyent amiga Helena. Com diu l’Antoni, potser és una qüestió de gustos o, potser, és que hi ha dies en que els lectors tenim l’atenció lectora més alta que altres.
Tot plegat ens ensenya molt de les percepcions de cadascú i fins i tot les nostres pròpies sobre com ens agrada o no un text, depèn el dia o l’etapa de vida que tenim. Quan penso en la feina del crític professional, m’esgarrifo de la responsabilitat que ha de sentir, oprimint-li el pit. Imagineu-vos el pensant: “ostres, avui ,que m’he barallat amb els nens, amb la sogra, que hisenda em vol crucificar, que el que vull és llegir una cosa que no em faci pensar o,millor encara, no llegir res, i haig de valorar aquest totxo...” Podem ser tot el sarcàstics que vulguem sobre el fet que més d’un d’aquests senyors, aquest tipus de coses ni se les plantegen i que tiren pel dret, molt més preocupats per a cercar un lloc a l’star sistem del gremi que no a fer una valoració argumentada amb l’ajut de referents amb sentit. Però professionals de debò n’hi ha a tot arreu i és per a aquells a qui adreço el meu sospir i la alegria que tinc de ser simplement un bocamoll de bloc i escriptor de modestes biografies de “Grandes personajes”, al qual se’l segueix o se li fa una botifarra gimnàstica i musculada.
Què tingueu molt bon dia, especialment, avui, a l’Antoni i a l’Helena Bonals.

dimecres, 10 de setembre de 2008

Elogi dels correctors d'estil i un fragment d'una entrevista a Terenci Moix sobre el tema




A les editorials hi ha uns professionals, els anomenat correctors, o correctors d’estil, que vetllen perquè l'obra final publicada estigui escrita correctament, sense faltes d’ortografia, amb una gramàtica perfecte i el lèxic adient. Com que sempre hi cap la possibilitat que l’autor hagi emprat alguna incorrecció expressament —per una qüestió d’estil, per la presència d'un personatge que s’expressa de certa manera, perquè apareix un ofici, tècnica o element desconegut pel corrector...— o, simplement, perquè pot passar que ell, també, s’equivoqui, l’escriptor rep una primera prova per fer una repassada final. De tant en tant, hi ha texts que van i venen d’un cantó a l’altre un munt de cops, pim pam! com al ping-pong, a la recerca de l’enteniment perdut. Tot depèn de l’editorial, els diners que s’hi juguen o de molts altres factors. Sigui quin sigui el cas, mai no hi ha prou ulls per descobrir aquella maleïda errada que, per més que s’examini fins a la indigestió, de tant en tant s’escola a la primera edició, tot fent pam-i-pipa a tothom.

Tot això que he comentat no suposa cap novetat per a cap editorial, autor i fins i tot lector habitual. Forma part del procés de la industria editorial, com la comprovació d’un nou vehicle per a la industria de l’automòbil. Per aquesta banda, doncs, cap misteri ni cap novetat sabuda o intuïda com a lògica per tothom.

En la meva modesta i agradabilíssima experiència editorial, he pogut experimentar la correcció dels meus textos i, a la vista del profit que tant els llibres com jo mateix n’hem anat traient, haig de dir que n’estic encantadíssim. És més, me n'orgulleixo d'afirmar que el meu corrector és el meu mestre.

El meu català no és tot el bo que voldria —si arriba a regular ja seria molt: pateixo de les mateixes impureses que molta gent de la meva generació—, però el meu castellà encara tremola més. Com diria la meva amiga Eli, al meu castellà “li manca coloquialitat”; va tirant; enganya als patates totals, sí, però no cola: sempre hi ha un racó o un altre que es nota que qui escriu no és un senyor de Segòvia. A mi, que encara m’hi sento com un intrús estafador enmig d’aquest sidral, em sorprèn de veure que cometo força menys errades de les que m’esperava. D’entrada, això em provoca una il·lusió —els maliciosos digueu-li miratge— tremenda i m'arrisco a caure en el perill de creure que algun dia potser sí que prendré un cafè amb Gustavo Adolfo Béquer. Després, però, m'adono d’errors de redacció de criatura de primària, de badades monumentals i de més catalanades de les que sospitava —així com en català de castellanades, en anglès d’ambdues, etc. I el que podria acabar sent un constant repicar al pit, tot sospirant i dient “Senyor quina creu...”, suposa, al capdavall, un exercici d’aprenentatge utilíssim. Després del darrer llibre, no me’n vaig poder estar i li vaig escriure un mail a l’editor perquè, si us plau, li donés les gràcies al meu misteriós corrector; que li comuniqués, sense cap protocol, que jo el considerava el meu mestre. De debò insisteixo que no és un acte raspallatiu i prou, sinó de justícia pura. Tan de bo jo tingués el meu corrector personal a la butxaca i m’anés polint aquelles juntures que grinyolen a totes les bestieses que dic i escric...

Més d'una alabances que va a parar a certs escriptors potser hauria d’anar directament al seu corrector. Aquesta gent fa una feina fantàstica. En ells recau la responsabilitat de que els nens tinguin llibres de text acuradament redactats, i aprenguin les seves llengües com cal; que els llibres tècnics deixin ben clar que el que s’ha de tallar és el cable vermell i no el blau —de manera que ens podem estalviar petar pels aires mentre mirem de desactivar una bomba, per exemple— i que la narrativa i la poesia vagi creant llengua/es. Els correctors són uns herois silents, que s’han d’empassar més d’una pedra i mirar de fer que texts inintel·ligibles siguin entenedors.

Sembla que en Josep Pla era un exemple d’escriptor agraït amb el seu corrector (llegiu els comentari del senyor Ramon Torrents http://elquaderngris.cat/blog/?p=478#comment-5050 ). Aquest notícia m’ha plagut molt, ha fet que la simpatia que tenia pel personatge encara hagi augmentat uns quants punts. Ara resulta que en Pla, el gran wanker segons més d’un indocumentat , sabia donar les gràcies a qui tocava i al Cèsar el que és del Cèsar. Bravo! N’hi ha d’altres, però, que sembla que no. Jo no dic que no sigui bo alimentar una mica l’ego —sobretot si la pròpia autoestima penja d’un fil— però hi ha qui es passa i fan desfilar la seva trituradora per damunt el pobre anònim professor que ha hagut de fer mans i mànigues per esmenar tant incompreses obres mestres com obscuritats perfectament negligibles.

A manera de contrast amb l’agraïment d’en Pla, no puc evitar de pensar en una entrevista a Terenci Moix que vaig llegir ja fa temps al llibre Preguntar no és ofendre, un recull d’entrevistes fetes entre els anys 1968 i el 1974. L’he buscat, l’he trobat i aquí sota copio el fragment on l'escriptor posa de volta i mitja els seus correctors. No pretenc desprestigiar en Terenci Moix. Com a argument no s'aguantaria per demagògic. A més, a les entrevistes, el preguntat respon com pot, depèn el moment, el mal o bon dia que tingui. La manipulació de l’entrevistador és impossible d’avaluar. El talent de Terenci com a escriptor, i fins i tot la seva vàlua personal, no es pot valorar per un detall tan insignificant i lateral. M’interessa, però, el testimoni de certa actitud. L’entrevista existeix. En aquest cas, després de tot, va ser revisada fins a cert punt pel propi interessat. Potser sí que els correctors amb qui va topar eren tan impresentables com ell afirma, però el to que fa servir el trobo, sincerament, molt prepotent i ploramiques. És clar, ell és l’artista maltractat per la “incompetència” dels professionals de l’editorial i aquests, ja se sap, són uns no-ningú als quals difícilment cap entrevistador seriós els posarà un micròfon davant els nassos.

L’entrevista la va realitzar Carlos Isasi. Va aparèixer amb el títol de L’Art de la narrativa i va ser llegida als alumnes de la Universitat d’Erlangen.

Aquí teniu el fragment esmentat:


L’ART DE LA NARRATIVA DE TERENCI MOIX


“CI—S’ha parlat molt de la seva negligència estilística que apareix dissimulada per la intervenció del corrector d’estil. ¿Què hi ha de cert, en tot això?”

“TM—Una estupidesa com qualsevol altra. Alguns correctors es volen declarar amos i senyors de la creació d’altri, la qual cosa jo no acceptaré ni toleraré mai. Naturalment, hi havia un temps que em calia un senyor que em corregís les faltes ortogràfiques, perquè jo el català el vaig aprendre molt tard (de fet, quan vaig guanyar el Victor Català encara estava estudiant català). Ara bé, jo només tolero que em corregeixin les faltes ortogràfiques (les quals, de tota manera, ja no faig; veurem si en troba alguna en aquesta resposta), i sempre he demanat que em donin la llibertat d’equivocar-me en les altres qüestions, ja que sóc jo qui s’ha de responsabilitzar de la meva obra, i no pas, posem per cas, el pobre senyor Artells, que al cel sigui. (Encara l’any 74, quan vaig estar a Mèxic, els socis de l’Orfeó Català em demanaven si l’havia matat jo, l’Artells, a causa d’aquell famós article. Incidents a part, sobretot el fet que es morís poc temps després de ficar-me jo amb ell, em mereix tots els respectes, naturalment.) Bé, com li deia, a mi alguns correctors me n’han fet de grosses i madures. Per exemple, quan a Alfaguara, l’any 67, m’anaven a publicar una novel·la que es deia Sadístic, Esperpèntic, àdhuc Metafísic, que després es va carregar la censura, el corrector em va subratllar la paraula “monestir copte” dient que aquesta paraula, en català, no existia. En una altra part del llibre, el protagonista, deixat anar per la seva obsessió (era un masturbador llibresc, un antecedent claríssim d’Oliveri) feia una llista d’autors que l’obsessionaven i jo obrava per un sistema de juxtaposició; és a dir, cada dues o tres ratlles, es repetia el nom d’algun dels autors, però a mida que anava avançant la llista es tornava a repetir, multiplicat, Melville, Dostoievski, Flaubert, Flaubert, Flaubert, Shakespeare...). L’intel·ligentíssim corrector es va dedicar a esborrar els noms repetits i, quan arribava a Henry James, que en un determinat es repetia cinc vegades per tal de donar a entendre objectivament la seva incidència sobre el protagonista, el corrector es va permetre una anotació conyívola: “Deu ser molt important, aquest, que surt tantes vegades”. Com pot veure jo no descuro l’estil, sinó que els correctors d’estil no en tenen gens: s’han perdut en la gramàtica; I això em semblaria perfectament correcte si no es dediquessin a esmenar l’estil. ¿Vol un altre exemple? A les Onades... jo volia transmetre el caràcter esnob del personatge a través de la prosa i, en un determinat moment, feia que construís la seva frase a la manera francesa: “Comme il est beau” quedava escrit “Com n’és de bonic”. Jo m’hi vaig discutir i li vaig dir que, si arribat a la pàgina 60, no s’havia adonat que el meu personatge havia de dir “Com és bonic” era que no havia entès res ni del personatge ni de la novel·la. I jo em pregunto: ¿es pot corregir un autor sense entendre’l? Je me’n doute.”


Bé, a mida que anava transcrivint el text me n'adonava que tenia encara més tela de la que recordava. No cal afegir-hi res més. S'explica per si mateix. És una llàstima que el senyor Moix no se'n recordi de cap exemple a on sigui ell el que quedi en ridícul, tot i que, parlant d'aquest tipus de temes, n'hauria estat capaç? Què cadascú faci les seves pròpies especulacions. Si vol.