dimecres, 10 de setembre de 2008

Elogi dels correctors d'estil i un fragment d'una entrevista a Terenci Moix sobre el tema




A les editorials hi ha uns professionals, els anomenat correctors, o correctors d’estil, que vetllen perquè l'obra final publicada estigui escrita correctament, sense faltes d’ortografia, amb una gramàtica perfecte i el lèxic adient. Com que sempre hi cap la possibilitat que l’autor hagi emprat alguna incorrecció expressament —per una qüestió d’estil, per la presència d'un personatge que s’expressa de certa manera, perquè apareix un ofici, tècnica o element desconegut pel corrector...— o, simplement, perquè pot passar que ell, també, s’equivoqui, l’escriptor rep una primera prova per fer una repassada final. De tant en tant, hi ha texts que van i venen d’un cantó a l’altre un munt de cops, pim pam! com al ping-pong, a la recerca de l’enteniment perdut. Tot depèn de l’editorial, els diners que s’hi juguen o de molts altres factors. Sigui quin sigui el cas, mai no hi ha prou ulls per descobrir aquella maleïda errada que, per més que s’examini fins a la indigestió, de tant en tant s’escola a la primera edició, tot fent pam-i-pipa a tothom.

Tot això que he comentat no suposa cap novetat per a cap editorial, autor i fins i tot lector habitual. Forma part del procés de la industria editorial, com la comprovació d’un nou vehicle per a la industria de l’automòbil. Per aquesta banda, doncs, cap misteri ni cap novetat sabuda o intuïda com a lògica per tothom.

En la meva modesta i agradabilíssima experiència editorial, he pogut experimentar la correcció dels meus textos i, a la vista del profit que tant els llibres com jo mateix n’hem anat traient, haig de dir que n’estic encantadíssim. És més, me n'orgulleixo d'afirmar que el meu corrector és el meu mestre.

El meu català no és tot el bo que voldria —si arriba a regular ja seria molt: pateixo de les mateixes impureses que molta gent de la meva generació—, però el meu castellà encara tremola més. Com diria la meva amiga Eli, al meu castellà “li manca coloquialitat”; va tirant; enganya als patates totals, sí, però no cola: sempre hi ha un racó o un altre que es nota que qui escriu no és un senyor de Segòvia. A mi, que encara m’hi sento com un intrús estafador enmig d’aquest sidral, em sorprèn de veure que cometo força menys errades de les que m’esperava. D’entrada, això em provoca una il·lusió —els maliciosos digueu-li miratge— tremenda i m'arrisco a caure en el perill de creure que algun dia potser sí que prendré un cafè amb Gustavo Adolfo Béquer. Després, però, m'adono d’errors de redacció de criatura de primària, de badades monumentals i de més catalanades de les que sospitava —així com en català de castellanades, en anglès d’ambdues, etc. I el que podria acabar sent un constant repicar al pit, tot sospirant i dient “Senyor quina creu...”, suposa, al capdavall, un exercici d’aprenentatge utilíssim. Després del darrer llibre, no me’n vaig poder estar i li vaig escriure un mail a l’editor perquè, si us plau, li donés les gràcies al meu misteriós corrector; que li comuniqués, sense cap protocol, que jo el considerava el meu mestre. De debò insisteixo que no és un acte raspallatiu i prou, sinó de justícia pura. Tan de bo jo tingués el meu corrector personal a la butxaca i m’anés polint aquelles juntures que grinyolen a totes les bestieses que dic i escric...

Més d'una alabances que va a parar a certs escriptors potser hauria d’anar directament al seu corrector. Aquesta gent fa una feina fantàstica. En ells recau la responsabilitat de que els nens tinguin llibres de text acuradament redactats, i aprenguin les seves llengües com cal; que els llibres tècnics deixin ben clar que el que s’ha de tallar és el cable vermell i no el blau —de manera que ens podem estalviar petar pels aires mentre mirem de desactivar una bomba, per exemple— i que la narrativa i la poesia vagi creant llengua/es. Els correctors són uns herois silents, que s’han d’empassar més d’una pedra i mirar de fer que texts inintel·ligibles siguin entenedors.

Sembla que en Josep Pla era un exemple d’escriptor agraït amb el seu corrector (llegiu els comentari del senyor Ramon Torrents http://elquaderngris.cat/blog/?p=478#comment-5050 ). Aquest notícia m’ha plagut molt, ha fet que la simpatia que tenia pel personatge encara hagi augmentat uns quants punts. Ara resulta que en Pla, el gran wanker segons més d’un indocumentat , sabia donar les gràcies a qui tocava i al Cèsar el que és del Cèsar. Bravo! N’hi ha d’altres, però, que sembla que no. Jo no dic que no sigui bo alimentar una mica l’ego —sobretot si la pròpia autoestima penja d’un fil— però hi ha qui es passa i fan desfilar la seva trituradora per damunt el pobre anònim professor que ha hagut de fer mans i mànigues per esmenar tant incompreses obres mestres com obscuritats perfectament negligibles.

A manera de contrast amb l’agraïment d’en Pla, no puc evitar de pensar en una entrevista a Terenci Moix que vaig llegir ja fa temps al llibre Preguntar no és ofendre, un recull d’entrevistes fetes entre els anys 1968 i el 1974. L’he buscat, l’he trobat i aquí sota copio el fragment on l'escriptor posa de volta i mitja els seus correctors. No pretenc desprestigiar en Terenci Moix. Com a argument no s'aguantaria per demagògic. A més, a les entrevistes, el preguntat respon com pot, depèn el moment, el mal o bon dia que tingui. La manipulació de l’entrevistador és impossible d’avaluar. El talent de Terenci com a escriptor, i fins i tot la seva vàlua personal, no es pot valorar per un detall tan insignificant i lateral. M’interessa, però, el testimoni de certa actitud. L’entrevista existeix. En aquest cas, després de tot, va ser revisada fins a cert punt pel propi interessat. Potser sí que els correctors amb qui va topar eren tan impresentables com ell afirma, però el to que fa servir el trobo, sincerament, molt prepotent i ploramiques. És clar, ell és l’artista maltractat per la “incompetència” dels professionals de l’editorial i aquests, ja se sap, són uns no-ningú als quals difícilment cap entrevistador seriós els posarà un micròfon davant els nassos.

L’entrevista la va realitzar Carlos Isasi. Va aparèixer amb el títol de L’Art de la narrativa i va ser llegida als alumnes de la Universitat d’Erlangen.

Aquí teniu el fragment esmentat:


L’ART DE LA NARRATIVA DE TERENCI MOIX


“CI—S’ha parlat molt de la seva negligència estilística que apareix dissimulada per la intervenció del corrector d’estil. ¿Què hi ha de cert, en tot això?”

“TM—Una estupidesa com qualsevol altra. Alguns correctors es volen declarar amos i senyors de la creació d’altri, la qual cosa jo no acceptaré ni toleraré mai. Naturalment, hi havia un temps que em calia un senyor que em corregís les faltes ortogràfiques, perquè jo el català el vaig aprendre molt tard (de fet, quan vaig guanyar el Victor Català encara estava estudiant català). Ara bé, jo només tolero que em corregeixin les faltes ortogràfiques (les quals, de tota manera, ja no faig; veurem si en troba alguna en aquesta resposta), i sempre he demanat que em donin la llibertat d’equivocar-me en les altres qüestions, ja que sóc jo qui s’ha de responsabilitzar de la meva obra, i no pas, posem per cas, el pobre senyor Artells, que al cel sigui. (Encara l’any 74, quan vaig estar a Mèxic, els socis de l’Orfeó Català em demanaven si l’havia matat jo, l’Artells, a causa d’aquell famós article. Incidents a part, sobretot el fet que es morís poc temps després de ficar-me jo amb ell, em mereix tots els respectes, naturalment.) Bé, com li deia, a mi alguns correctors me n’han fet de grosses i madures. Per exemple, quan a Alfaguara, l’any 67, m’anaven a publicar una novel·la que es deia Sadístic, Esperpèntic, àdhuc Metafísic, que després es va carregar la censura, el corrector em va subratllar la paraula “monestir copte” dient que aquesta paraula, en català, no existia. En una altra part del llibre, el protagonista, deixat anar per la seva obsessió (era un masturbador llibresc, un antecedent claríssim d’Oliveri) feia una llista d’autors que l’obsessionaven i jo obrava per un sistema de juxtaposició; és a dir, cada dues o tres ratlles, es repetia el nom d’algun dels autors, però a mida que anava avançant la llista es tornava a repetir, multiplicat, Melville, Dostoievski, Flaubert, Flaubert, Flaubert, Shakespeare...). L’intel·ligentíssim corrector es va dedicar a esborrar els noms repetits i, quan arribava a Henry James, que en un determinat es repetia cinc vegades per tal de donar a entendre objectivament la seva incidència sobre el protagonista, el corrector es va permetre una anotació conyívola: “Deu ser molt important, aquest, que surt tantes vegades”. Com pot veure jo no descuro l’estil, sinó que els correctors d’estil no en tenen gens: s’han perdut en la gramàtica; I això em semblaria perfectament correcte si no es dediquessin a esmenar l’estil. ¿Vol un altre exemple? A les Onades... jo volia transmetre el caràcter esnob del personatge a través de la prosa i, en un determinat moment, feia que construís la seva frase a la manera francesa: “Comme il est beau” quedava escrit “Com n’és de bonic”. Jo m’hi vaig discutir i li vaig dir que, si arribat a la pàgina 60, no s’havia adonat que el meu personatge havia de dir “Com és bonic” era que no havia entès res ni del personatge ni de la novel·la. I jo em pregunto: ¿es pot corregir un autor sense entendre’l? Je me’n doute.”


Bé, a mida que anava transcrivint el text me n'adonava que tenia encara més tela de la que recordava. No cal afegir-hi res més. S'explica per si mateix. És una llàstima que el senyor Moix no se'n recordi de cap exemple a on sigui ell el que quedi en ridícul, tot i que, parlant d'aquest tipus de temes, n'hauria estat capaç? Què cadascú faci les seves pròpies especulacions. Si vol.

3 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Jo també venero els correctors d'estil: començant pel meu pare, que ara simplement no té temps de corregir les entrades al meu bloc. La qual cosa em fa sentir molt insegura, perquè no confio gaire en el meu to, el meu estil, ni tan sols la meva capacitat d'escriure en general. Els meus mestres són, doncs, el meu pare, Jesús Bonals, i personalitats que escriuen tan bé com el Florenci Salesas, per exemple.

Parce ha dit...

Ets un pou de saviesa Florenci. M'agrada molt llegir els teus posts i alhora teniu tota la raó, el Sergi i tu, els correctors són una figura important, i poc reconeguda, dins del món editorial ... Crec que aquest comentari que acabo de fer ho clarifica tot. Veritat? ... Ja podeu dormir tranquils. ;-)

Florenci Salesas ha dit...

Gràcies!