diumenge, 21 de setembre de 2008

El cementieri de Liège, any 2006 (fotos)












L'any 2.006, la meva amiga Elisabeth i jo vam ajudar a fer una trasllat de pis a l'Alain. Aquest és un amic comú que, després de donar tombs per el nostre país des que era una criatura, se'n tornava a la seva ciutat natal, Liège, a Bèlgica.
Aquell viatge, d'entrada feixuc, va representar una experiència memorable. L'Alain ens va mostrar una cara oculta d'una ciutat que en altres temps s'alçava com un dels puntals industrials d'Europa. Ara, però, s'ensorra. El cementiri del barri del meu amic, com la resta de la vila, també. Fascinat per una sensació d'abandonament col·lectiu com pocs cops he tingut, vaig fer aquestes fotos. Em sentia alhora afectat i frívol. No sé si vaig ser un inconscient, un immoral.
La mort dóna molt de si. Sempre et fa guanyar punts de molt profund si en parles. Et fa quedar bé. Com que tots hem de morir, has de ser molt idiota per no aconseguir que la gent se senti una mica menys sola, tot fent passar la medecina de la notícia amb una mica menys d’amargor.
I hom s’ajuda a un mateix, de pas.
O ho intenta.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Tenint en compte la qüestió i la ubicació, sembla una paradoxa dir que les fotos són precioses; però, sí, ho són.

Jo procuro no entrar en cementiris, un "memento mori" massa evident; potser és que encara sóc una immadura en aquest sentit i no vull acceptar allò que ens és indefectiblement inevitable. Em vaig sentir molt de gust, però, en el de Deià: potser un dels cementiris més bells i especials del món.

Florenci Salesas ha dit...

Gràcies pel comentari.

La visita al cementiri fou, de fet, el colofó al viatge a aquella ciutat. El privilegi de veure tot el que vaig veure i d'entrar a llocs que mai hagués entrat fou gràcies a anar amb el meu amic resident i patidor d'aquella realitat. Algun dia haig d'escriure sobre l'experiència perquè realment fou una visita a l'infern on es cou l'ensorrament definitiu d'Europa (alsa, que melodramàtic que m'ha quedat!) i, mira, com culturalment europeu que sóc, hem va fer entrar una melangia de les que et destrossen.

Què tinguis una bona tarda.

Ishtar Kititum ha dit...

Quin cementeri més destartalat, moltes ruines, moltes escultures esmicolades... és una miqueta com tornar al món evocador del romanticisme. Tinc fotos de molt cementeris, cap com aquestes. Gràcies per compartir.

Florenci Salesas ha dit...

Gràcies Ishtar. Feia molta pena totes aquelles tombes de soldats morts durant la Primera Guerra Mundial (moltes!) i amb missatges dels seus pares dient: "Mai t'oblidarem" quan les tombes es cauen a trossos i els que se suposa que no havien d'oblidar el mort, potser fa més de 60 o 70 anys que ja han mort també i han estat oblidats pels seus actuals parents. Aquell cementiri en un barri empobrit, on molta gent no té feina i tot cau a trossos, és un monument terrible a l'oblit i a la inutilitat de la vida humana, o com a mínim a l'esperança de record :(