dilluns, 30 d’agost del 2021

Rèquiem Tinitus, ressenya de Fred Roberts a Ragazine.



Florenci Salesas- Rèquiem Tinitus (English)

Florenci Salesas is a musician, author and experimental filmmaker well known and respected in the cultural underground, but whose name will perhaps draw a blank in mainstream circles. This may be partly due to his focus on his home country and culture of Catalonia, but also (sadly) because of the noncommercial and high artistic nature of his projects. He has composed and performed music to accompany Buster Keaton films, often supports Catalan poets and authors in readings of their works, as well as involvement with various underground musical projects spanning the early 80s to the present day. He is a long-time member of the Catalan band Motor Combo and just recently joined forces with the Barcelona group Lubianka, who perform a distinctive interpretation of krautrock-psychedelia. 
Florenci’s new solo release Rèquiem Tinitus presents a complete requiem in two parts, each around 18 minutes. Part 1 presents electronic drones intermingled with a peaceful chorus of heavenly souls somewhere off in a distance, but approaching and passing in succession. Or perhaps it is the listener who is in motion? This might reflect Florenci’s stated intention to create a perfect background music for driving. Altogether the soundscape creates a wondrous sense of intrigue and discovery occurring in a strange, unearthly setting. Part 1 of the requiem also bears a spiritual relation to Schoenberg’s Transfigured Night though keeping the drama at a more subtle level. Part 2 of the requiem begins on a discordant note, with competing sonic outbursts that finally settle into a lovely synth motif that soothes the previous unsettledness, almost mournfully, before morphing into a mysterious recurring melody something like Tubular Bells beamed through a prism. By its conclusion the requiem seems well-suited to accompany a landing of the Apollo Lunar Module on the dark side of the moon. The conclusion of the work conveys a sense of triumph that transforms into a restating of the soothing motif heard towards the beginning of Part 2. 
Not just a minimalist work, Rèquiem Tinitus is a marvelous masterpiece to accompany a mental journey of your own making. Florenci Salesas must become better known outside of Catalonia. 





Florenci Salesas- Rèquiem Tinitus (català)

Florenci Salesas és un músic, autor i realitzador experimental conegut i respectat a l’underground cultural, però el seu nom potser no diu res als cercles principals. Això pot ser degut en part per haver-se focalitzat en el seu país d'origen i la cultura de Catalunya, però també (tristament) pel caràcter no comercial i fortament artístic dels seus projectes. Ha compost i interpretat música per a films de Buster Keaton, sovint acompanya poetes i autors catalans en lectures de les seves obres i ha participat en diversos projectes musicals underground que abasten des dels primers anys 80 fins als nostres dies. Durant molt de temps ha estat membre de la banda catalana Motor Combo i recentment ha unit forces amb el grup barceloní Lubianka, que fa una reinterpretació molt personal del krautrock psicodèlic. 
Rèquiem Tinitus, el nou treball en solitari de Florenci, consta d’un rèquiem complet en dues parts, d’uns 18 minuts cadascuna. La primera part està formada per drones electrònics entremesclats amb un cor d'ànimes celestials, ple de pau, situat en algun indret llunyà, però que s’apropa i passa de llarg successivament. O es tracta potser de l'oient, el qui es troba en moviment? Això podria reflectir la intenció declarada de Florenci de crear una perfecta música de fons per conduir. En conjunt, el paisatge sonor crea un meravellós sentit de la intriga i descoberta que es produeix en un escenari estrany i sobrenatural. La primera part del rèquiem guarda també una relació espiritual amb la Verklärte Nacht de Schoenberg, tot i mantenir el drama a un nivell més subtil. La segona part del rèquiem comença amb una nota discordant, amb esclats sonors que entrexoquen i que finalment s’acaben transformant en un bonic motiu de sintetitzador que suavitza l'anterior inestabilitat, gairebé de dol, abans de passar a una misteriosa melodia recurrent, com una mena d’inici del Tubular Bells emergint a través d'un prisma. Cap al final el rèquiem pren un caire molt adient per acompanyar un aterratge del mòdul Lunar Apol·lo al costat fosc de la Lluna. La conclusió de l'obra transmet una sensació de triomf que transforma els sons relaxants que s’han sentit cap a l’inici de la segona part en una reafirmació tranquil·litzadora. 
Més enllà d’un treball minimalista, Rèquiem Tinitus és una obra mestra meravellosa per acompanyar un viatge mental que cada oient crearà a la seva manera. Florenci Salesas hauria de ser més conegut fora de Catalunya. 


Fred Roberts, nascut a  Cincinnati i resident a Alemània desde 1987l, gaudeix subvertint l'arbitrari procés comercial a través del qual grans treballs sovint resten sense reconeixement. Té un dual Bachelor of Science en Ciències de la Informàtica i Psicologia per la Northern Kentucky University (1984) i un Màster en Psicologia per la Bielefeld Universität (1999). Va contribuir amb una sèrie de relats curts en la primerenca e-revista “D A D A RIVISTA CULTURALE E/O TELEMATICA” (1995/96), i més tard a Greenbeard Magazine, una revista de curta durada. El 1997 va rebre el premi Google Blog of Note pel seu Weblog indeterminacy.blogspot.com on hi va escriure 428 “one-minute short stories” inspirades en fotos trobades. Fred és també creador i dissenyador d'Elbot.com, un premiat sistema d'Inteligència Artificial. Els seus interessos inclouen la literatura, el cinema, la fotografia i descobrir els sons ocults que té Europa per oferir. 

And don’t forget to check out Fred’s monthly playlists!

dijous, 13 de febrer del 2020

Portada de 4.0, el proper disc de Lubianka

Portada de 4.0
Ja és pública la portada i la contraportada de 4.0, el proper disc (en vinil i descàrrega digital) de Lubianka, que sortirà el 6 de març del 2020. 

Contraportada de 4.0

divendres, 7 de febrer del 2020

"4.0", el nou disc de Lubianka, el 6 de març del 2020

4.0 
el nou disc de Lubianka

Ja podem anunciar que el dia 6 DE MARÇ es publica el NOU DISC DE LUBIANKA EN VINIL + CODI DE DESCÀRREGA.

Amb el nom de 4.0, ESTARÀ DISPONIBLE, EN FÍSIC AL WEB DE LA BANDA: www.lubianka.cat i botigues físiques seleccionades. També disponible a totes les plataformes digitals.

D'esquerra a dreta: Aleix Brasó (bateria), Sergi Gutiérrez (baix), Victor G. Roca (guitarres i veu), Florenci Salesas (teclats), Cristina Villafranca (veus). Fotografia d'Urko Linaza

Text que es troba al web:

"Lubianka és un projecte musical format a principis de 2009 a la ciutat de Barcelona. Tres dels seus membres havien format part del grup Venus Anadiomena, una de les bandes icona del stoner rock estatal de principis del segle XXI.

La música de Lubianka navega pels gèneres més diversos, sent la psicodelia l'eix que ho vehicula tot. En les seves cançons podem trobar la contundència inherent al rock, però també ressons d'electrònica, free-jazz, pop, funk, Krautrock i fins a música africana i hindú, estils que no prenen en la seva forma més pura, si no que adapten a la personal idiosincràsia de la banda.

Des del principi de la seva trajectòria musical l'objectiu de Lubianka és el de fusionar la creació musical amb altres disciplines culturals i artístiques, sempre en un context dinàmic, inquiet i emprenedor, obert a noves experiències. Lubianka és, doncs, un grup de llarg recorregut, inquiet i sempre desitjós d'explorar nous horitzons. Per aquest motiu, Lubianka aporta una visió musical diferent, original i de forta personalitat. Aquesta inquietud es reflecteix en el seu últim disc, 4.0 que es publica el proper 6 de març de 2020. És, sense cap mena de dubte, el treball més madur de la banda, un disc amb el que segur que seduiran a un públic no necessàriament familiaritzat amb la psicodèlia.

'4.0' -àlbum format per 10 noves cançons- variat i alhora coherent, en el qual els membres de Lubianka s'endinsen en sonoritats fins ara inexplorades sense perdre l'essència psicodèlica que els caracteritza.

Els directes de Lubianka, un viatge sonor ple de contrastos

Aquest desig d'experimentar amb altres disciplines es manifesta també en els concerts de Lubianka. El seu directe ha estat concebut com una representació, un viatge sonor on les diferents cançons solen estar entrellaçades entre elles, intercedides per petits interludis ambientals, sovint improvisades, on els sons creixen en intensitat de manera progressiva fins a aconseguir la catarsi inevitable, o bé generen espais de calma, de pura introspecció. És per això que els concerts de Lubianka solen estar secundats per un conjunt de projeccions que ofereixen a l'espectador una experiència musical, sensorial i visual.

Durant els més de 10 anys de vida de la banda, Lubianka ha col·laborat en diversos projectes que transcendeixen l'àmbit musical. La seva inquietud arriba també a haver participat en la creació de diverses obres literàries i poètiques, com l'agermanament amb el projecte poètic de "Cau la Roca", on els membres de Lubianka Víctor G. Roca i Victor Bonet Arbolí experimenten amb els límits de la creació. Es tracta d'un projecte on la música i la poesia s'entenen com un tot, de tal manera que totes dues disciplines es fusionen fins a convertir-se no sols en interdependents, sinó també inseparables.

El clau de resum, el directe de Lubianka habitualment està recolzat per projeccions que constitueixen l'embolcall perfecte per a introduir-se en un viatge on els sons es combinen amb interludis poètics. Els concerts de Lubianka creixen en intensitat de manera progressiva per a arribar a aparents espais de calma o tornar a dilatar-se fins a esclatar.

4.0 ha estat enregistrat pels següents músics:

Aleix Brasó: bateria. Victor. G. Roca: guitarra, sitar, banjo, efectes i veu. Cristina Garret: veu. Sergio Gutiérrez: baix. Florenci Salesas: piano, teclats, sintetizadors, theremin."



dijous, 14 de juny del 2018

Schlampeitziger i Yak-42 a La Sitgetana Brewery de Sitges!

Schlampeitziger i Yak-42



Schlampeitziger i Yak-42 a La Sitgetana Brewery de Sitges!

Demà, divendres 15 de juny, a partir de les 20:00, a La Sitgetana Brewery (Av. Camí Pla, 29) tindrem Schlampeitziger (Jo Zimmermann) i Yak-42 (Ramon Faura) en directe, a Sitges! 

Una cosa així no passa cada dia. Els sitgetans ens pensàvem que teníem el cervell de tornada de tot, però us asseguro que cap està preparat pel que ens oferiran aquests dos artistes electrònics, cadascun d'ells amb una personalitat molt marcada. 
Poca broma amb Schlampeitziger, músic alemany que ha treballat amb Mouse on Mars i veu els seus discs publicats a Bureau B, la mateixa companyia que publica material de Cluster, Roedelius, Harmonia, l'ex Kraftwerk Karl Bartos o l'ex Tangerine Dream Peter Baumann. L'excèntric i sorprenent Sch... ens presentarà el seu últim disc Damenbartblick auf Pregnant Hill
Per la seva banda Yak-42 (poca broma amb Ramon Faura, tampoc: professor d'història de l'art, arquitecte, esteta sofisticadíssim i músic d'una llarga trajectòria al món del rock, amb Azucarillo Kings, Le Petit Ramon o Macho) ens sotmetrà a un massiu atonyinament psiconeurovegetatiu amb el seu arsenal de sintetitzadors i els seus antològics films, on s'hi associacien les idees més explossives. 
La nit del divendres serà una nit on el risc, la provocació, el massatge mental i un humor situat a mig camí de la tendresa i la crueltat extrema, regnaran a La Sitgetana Brewery.
Sigueu valents, veniu i consumiu (l'entrada és gratuïta)!!

Aquí, uns quants vídeos d'aquest parell:

Yak.42: INSTRUCCIÓN 

Yak-42: SCUM MANIFESTO FERRUSSOLA IN THE HOUSE


Schlammpeitziger: Gorschio`s Glimmergoo



Schlammpeitziger: Damenbartblick







dimecres, 24 de gener del 2018

Ulls de glaç, de Jordi Solà Coll, el poeta tàctil

Jordi Soler Coll
Ulls de glaçde Jordi Solà Coll, el poeta tàctil

Ulls de glaç, de Jordi Solà Coll (Pagès editors, Premi Miquel Martí i Pol 2016), amb pròleg de la poeta Maria Josep Escrivà, és una de les sorpreses poètiques més agradables que he tingut els darrers mesos.
El seu autor (com es pot comprovar a la nota biogràfica adjunta) és un veterà de les lletres, amb més de cinc-cents articles i estudis de diversa índole al seu currículum, però fins ara no havíem tingut el privilegi de poder gaudir de la seva obra poètica en format llibre. El seu bagatge cultural i vital fa que ens trobem davant d’una opera prima madura, de cap a cap, on s’hi adverteix una destil·lació lenta com la de l’aiguardent anyenc de barrica. La fusta on els poemes s’hi han covat s’ha extret tota d’un mateix arbre, de noblesa inqüestionable. Les clivelles, produïdes per un devessall d’embats climàtics, i fins i tot diversos transplantaments geogràfics (l’Índia, Armènia, Pergam, Gal·lípoli, Srebrenica...) no n’han afectat el seu concepte clar, la seva convicció unívoca. No ens trobem, doncs, davant la típica primera obra eixelebrada, de frivolitat prepotent, des on se’ns pretén enlluernar amb un multicolor catàleg de recursos. L’autor no pica a casa nostra per demanar-nos feina de poeta, mostrant-nos tot el que sap fer, sinó apostant per la coherència i abocant damunt el tapet verd unes regles del joc diàfanes. Tampoc cau, però, en la prepotència contrària, la del asceta autoconscient, entrenat a buidar-se de tota energia jovial, abraçat a una senectut espiritual anticipada, aquella que només entén l’assoliment de la saviesa a través d’una mirada decrèpita. Jordi Solà Coll aconsegueix creuar per una passarel·la molt prima, on la corda s’ha trenat amb un curós equilibri de forces, on la mesura del mot escollit no s’imposa mai a l’energia i a la passió interna del poema, però tampoc a la inversa. La seva és una poesia on el bulliment de la sang de l’home enèrgic i amb principis conviu en harmonia amb la serenor de l’ésser contemplatiu. El lector se sent segur seguint el poeta per aquesta corda tan fina, agafat de la seva mà, perquè se li transmet confiança. Percebem que el seu equilibri té visos de capacitat innata, d’entrenament dur —amb, de ben segur, més d’una caiguda— i més feina de poda de branquillons del que podria aparentar.
Els temes d’Ulls de glaç són els de la gran poesia: l’amor, la mort i la relació de l’ésser amb el món i el pas del temps, en tota la seva dimensió, des de totes les perspectives. Jordi Solà Coll té la delicadesa d’acostar-se a aquest temari tan dur amb serenor, sense imposar-se, sense forçar l’entorn, prevalent l’observació a l’opinió, segons l’ideal de Pla. Lluny de l’esperit colonitzador, sadoll de pretensió per posseir el món i transformar-lo a la mida de les seves pròpies convencions, el poeta es comporta talment ho faria un viatger que obre el seu esperit a l’experiència, amb humilitat i el cor obert. No vol plantar cap bandera enlloc, ni conquerir cap terra salvatge. A tot estirar, gosa llançar una moneda al fons d’un pou. Gran pecat! El poeta no puja a la locomotora per manar al maquinista de posar més llenya a la caldera sinó que opta per seure en un vagó de segona, cap a la meitat del tren, i deixar que l’experiència es vagi presentant. Aquest mirar el poema des de dins, no des del davant — forçant la màquina—, fa que la poesia guanyi en profunditat sense caure en la solemnitat o la vehemència guerrera. 
El poeta no amaga l’home llegit interior, i no fa res per evitar la referència a altres autors, clàssics i contemporanis, admirats. En el seu cas, però, tampoc l’estratègia es percep com un enutjós exercici de pedanteria. Quina altra cosa podria fer aquest viatger si això és el que du a la maleta? Com a bon company de compartiment, al mateix vagó que nosaltres, ens n’ofereix bocins per poder passar millor el llarg trajecte. Les cites no representen un luxe superflu i, talment com uns prismàtics, ens resulten útils per veure on se situarà el poema.
La capacitat evocativa dels llocs es fa palesa al llarg de tot els versos, però a mi m’ha cridat l’atenció la capacitat evocativa dels objectes i de la seva relació sobretot amb el sentit del tacte. Les pedres, les petxines, les claus, “dos claus” —trobats a les butxaques; ferint les diverses nueses corporals; essent aferrats o en simple contacte casual, subtil frec; ara metafòrics, ara referència viscuda—, i els elements com l’aire, l’aigua, la sorra hi apareixen d’una forma, si no persistent sí d’una manera memorable, en el sentit més literal de la paraula: la memòria difícilment oblidarà la seva presència. Aquests elements creuaran mars, rius, vies o trinxeres i s’enfonsaran fins el cor del poema penetrant a través de l’epidermis, com un volcà invertit que erupcionés planeta endins. I així com podríem gosar dir que en Joan Duran i Ferrer és un poeta gustatiu, de boca, llavis i llengua, la Cèlia Sànchez-Mústich visual —als seus poemes el cafè l’hem vist sortir mil vegades, reflectint tota la combinació d’imatges possibles, però mai n’hem sabut quin gust feia—, i en Joan-Daniel Bezsonoff un escriptor aromàtic, en Jordi Solà Coll és un poeta tàctil, que ens fa arribar l’univers a través d’unes grans mans, uns grans peus, una gran pell, amb els ulls closos i el cap i el cor el més buit possible de prejudicis, per poder partir de zero a cada nou poema.
En definitiva, recomano el viatge que Ulls de glaç proposa. Descalceu-vos, traieu-vos els guants, despulleu-vos i deixeu que, en perfecta osmosi intercanviada, la reflexió us abraci, sensual, i les sensacions corporals us activin el cervell.

Ulls de glaç

La presentació d'Ulls de Glaç, organitada pel Centre Artístic de Sitges, tindrà lloc a l'Estudi Vidal (carrer d'en Bosc, 8) i correrà a càrrec de Florenci Salesas (que també inclourà uns breus enllaços musicals) i Cèlia Sànchez-Mústich. La convocatòria és a les 6 de la tarda, començarà una mica més tard i, encara que les lectures, fetes pel propi poeta, acabaran abans, hi haurà la possibilitat de parlar amb ell fins a les 8, aproximadament. Sens dubte serà una vetllada molt agradable: el llibre s'ho val.



Texts adjunts

Nota biogràfica: Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963). Fotògraf i escriptor. Ha publicat fins ara mig miler d'articles –assaig, opinió, internacional– a diversos mitjans de comunicació. Col·labora en el programa Els viatgers de la gran anaconda a Catalunya Ràdio. El món de l’antropologia –n’ha cursat estudis– i els viatges són grans passions que comparteix amb el món de la docència. En l’actualitat, és professor de religions orientals a Casa Àsia. 
Guanyar el XXXII premi de poesia Miquel Martí i Pol li significa publicar el seu primer recull: Ulls de glaç. Segons l’autor, la condició poètica implica mantenir un compromís –estètic i ètic– en la manera de mirar el món. Ha viscut, entre altres països, a l’Índia, Birmània i Bolívia. Fruit d’aquest bagatge, sorgeix el nexe entre la mirada del fotògraf i l’ofici de poeta. Publica els seus assaigs a El Punt Avui i el digital de cultura Núvol.

Síntesi de l'obra: "Ulls de glaç" es divideix en cinc parts. Té dos pròlegs, un epíleg, i les dues parts que en si mateix formen el nucli dur del poemari. Hi ha quatre grans temes apuntats: la mort, l'eros (dialèctica entre jo/tu), la memòria (impermanència de les coses) i el viatge -entès aquest darrer en un sentit simbòlic i com a metàfora de la vida. De fet, hi ha alguns títols que remeten a topònims (Ganges, Delfos, Gal·lípoli) i, cal recalcar que, en aquest marc, les datacions són importants. D'altra banda, hi tenen un paper rellevant els indrets -o topos- que determinen, simbòlicament, títols com, per exemple, "Utopia" ("no topos"), "El pont de la memòria", "Oasi", "L'àgora" o "Istme" entre altres. Sigui com sigui, el viatge entre la vida i la mort, com a dos pols en oposició complementària, hi juga un rol central i, en aquest, el concepte de camí -i la relació omnipresent entre mots clau que travessen "Ulls de glaç".

dilluns, 18 de desembre del 2017

La lenga de la lebre (faula) i Catalonha serà liura (poema), en occità, de Patricia Pallier



Patricia Pallier és una molt bona amiga, experta i activista occitana, que ha treballat per a l'Institut Occità de l'Aveyron, ha col·laborat i escrit nombrosos llibres que recullen el passat de les terres occitanes i fins i tot va arribar a tenir una intensa activitat política. Fa poc em va fer honorar fent-me arribar aquesta petita fàbula, escrita en el més pur estil de les rondalles tradicionals, en l'original en occità i la traducció que ella mateixa va fer, en francès. En el poc temps que tenia, m'he encarregat de fer la traducció al català i al castellà, el millor que he pogut (de segur que podrien ser molt més acurades: qualsevol suggeriment positiu serà benvingut). Com a propina, na Patricia em va regalar Catalonha serà liura (Catalunya serà lliure), el vers que incloc al final, a l'estil dels texts de les auques, que perfectament es podria subtitular L'auca de del 155, feta des de la solidaritat més sincera cap el nostre poble que en aquests moments està vivint un autèntic drama. L'haig de traduir al català, però realment ja no em queden energies. Llegeiu-lo. Oi que s'entén? 
El mínim que podia fer és fer pública aquesta mostra d'afecte i sensibilitat tan bella, vinguda d'una gran amiga nostra occitana. Plan mercés, Patricia !




Occità  Català  Francès  Castellà

La lenga de la lèbre (Occitan)

Un còp, la lèbre sauvèt totas las autras bèstias de l’òrra Quatre-Lengas que voliá dintrar dins lor territòri. Dempuèi aquel jorn, totas las bèstias del territòri, las pichonas coma las bèlas, se metèron al servici de la lèbre. 
La lèbre decidissiá de tot : de l’emplaçament de las bolas que marcavan la debuta del territòri coma de la pastura que cadun podiá manjar o pas. Decidissiá atanben de las oras que se caliá endormir, amai se de bèstias coma la cavèca o la ratapenada estimavan mai de sortir la nuèch que non pas lo jorn. La lèbre ne metèt quauqu’unas a la seguretat nuechenca del territòri, sai que per mai d’eficacitat… 
La lèbre sortissiá pas gaire de son jaç. Aviá talament de servidors que se fasiá pas tròp de pessaments pel bon anar de son territòri. De tot biais, son jaç èra talament polit que vesiá pas per de qué se seriá anada passejar endacòm mai… 
Cada dimècres matin, una bèstia de cada raça veniá trobar la lèbre per li far lo retrach de la vida dins cada canton del territòri. Aital, de son jaç, la lèbre sabiá tot. 
Coma governava totas las bèstias del territòri, la lèbre aviá decidit que cada bèstia deviá parlar sa lenga a ela, e pas qu’aquela. 
Foguèt un pauc complicat, a la debuta… Los lapins s’i metèron pro aisidament mas, per una agaça o una sèrp, foguèt mai dificil… Fin finala, a dire d’emplastres, de petoirals e de tanadas als pichons de cada raça, tant de la part dels ensenhaires mandats pel governament que dels quites parents dels pichons, cadun arribèt a parlar la lenga de la lèbre. Èra talament mai aisit quand un eriç rescontrava un cagaròl, quand un rainald crosava un perdigal o quand una loira saludava una trocha ! 
Pichon a pichon, lo tais oblidèt que sos parents avián parlada la lenga dels taisses. La tartana oblidèt que sos parents avián parlada la lenga de las tartanas. 
Lo gag se’n cresiá talament de parlar la lenga de la lèbre que becava violentament lo cap del prumièr que daissava escapar un mòt dins una autra lenga. 
Pasmens, una pichòta bèstia arribava pas a daissar escanar sa polida lenga : lo grelh. De qué semblavan, ara, las nuèches d’estiu cantadas dins la lenga de la lèbre ? Non, non, s’endeveniá pas… Alara, dins sa tuta, de rescondons, lo grelh contunhava d’ensenhar la lenga dels grelhs a sos grelhons pichons. 
Una nuèch, una granolha passèt al ras de la tuta del grelh e ausiguèt que s’i cantava dins una autra lenga que dins la lenga de la lèbre. La paura ela, sabiá pas pus que sos grands avián cantat dins la lenga de las granolhas… S’afanèt per o anar contar al grapald. Aquel li aconselhèt de se mainar de sos afars e de se’n tornar cantar dins son pesquièr. Çò que faguèt, moqueta. 
Aquela annada, dins l’espelida novèla dels grelhons, se’n trobèt un de mai caput encara que los autres. Èra mai qu’urós de cantar dins la lenga de sos grands e, en mai d’aquò, voliá cantar dins la lenga dels grelhs mas… en defòra de la tuta ! 
La grelhona sabiá ben que lo governament seriá pas gaire de biais se veniá a ausir dire que quauqu’un del territòri cantava dins una autra lenga. Aquel governament se cresiá complement a l’abric d’una provocacion coma aquela… 
Res i faguèt pas : lo grelhonet sortiguèt de sa tuta e se metèt a cantar la pus polida de las cançons d’estiu. 
Lo prumièr coblet èra pas encara acabat que la novèla s’èra ja espandida dins tota l’encontrada. Las bèstias de totas raças s’amassèron a l’entorn del grelhon que contunhèt pasmens de cantar, de tan coratjós que èra. 
La cançon acabada, un silenci pesuc tombèt sul campèstre. 
Fin finala, lo gal prenguèt la paraula : 
“As acabat de cantar dins ton patoès, rafatilh ? Vai t’encavar dins ta tuta !” 
La sauma, las aurelhas en arrièr, li respondèt que cadun fasiá coma voliá. 
Sus aquela, lo gal li escupiguèt que cadun fasiá coma voliá “dins la lenga de la lèbre”. 
Una discutida s’engatgèt entre : 
- los que disián que jamai degús aviá pas parlada una autra lenga que la lenga de la lèbre ; 
- los que tenián per la lenga unenca de la lèbre per çò que s’èran pas jamai pausada la question e que la se pausarián pas jamai ; 
- los que començavan de la se pausar, la question ; 
- e los que, sens dire res, avián pas jamai vertadièirament capitat a renegar la lenga de lors grands. 
I agèt tavèrna tota la nuèch. 
Quand lo solelh comencèt de montar dins lo cèl, las bèstias convenguèron de metre lor decision a la votacion. 
Solemnament, cada bèstia, una après l’autra, metèt son papièiron “lenga unenca” o “lengas multiplas” dins la saqueta que tenián lo can, d’un costat, e lo cat, de l’autre. 
Los mai vièlhs de l’amassada, un lop que degús sabiá pas quant de temps aviá e una èga garrèla, balhèron la resulta : 
- per la lenga unenca : 123 ; 
- per las lengas multiplas : 123. 
Cossí far ?
Tot en un còp, nòstre grelhon cantaire qu’èra a l’origina del rambalh sortiguèt de sa tuta, montèt sus l’esquina de l’ors e diguèt : 
“E lo rafatilh ? A pas lo drech de votar, lo rafatilh ?” 
Las bèstias reconeguèron que, amai s’aviá lançats los guirguilhs, aviá ben lo drech de votar coma las autras bèstias. 
E aquò faguèt 124 contra 123 ! 
Una delegacion de bèstias partiguèt trobar lo governament, anonciar la novèla a la lèbre e li notificar que, se se plegava pas a la decision presa a la majoritat dins aquela nuèch estelada ont s’ausiguèt la mai polida de las cançons d’estiu, i auriá la Revolucion. 
La lèbre metèt un moment per far responsa. Pasmens, la despacha arribèt e foguèt espintada dins cada canton del territòri. 
« La lèbre, 
ambe lo poder qu’es lo sieu, 
decidís : 
Article 1 : La lenga de la lèbre contunha d’èsser la lenga de comunicacion comuna a totas las bèstias del territòri. 
Article 2 : Cada raça de bèstias del territòri es autorizada a tornar emplegar la lenga de sos grands. 
Article 3 : Lo governament adujarà a anar cercar, en defòra del territòri, de locutors que parlarián encara una lenga escantida. 
Article 4 : Totas las lengas de las bèstias del territòri seràn ensenhadas dins las escòlas del territòri. 
Article 5 : De lengas estrangièiras al territòri se poiràn ensenhar dins las escòlas del territòri. 
Article 6 : La presenta decision serà enregistrada e comunicada pertot ont farà besonh. » 

Patricia Pallier, janvier 2017


La llengua de la llebre (Català)

Fa temps, la llebre salvà totes les altres bèsties de l'horrible Quatre-Llengües que volia entrar dins del seu territori. Des d'aquest dia, tots els animals del territori, tant els petits com els grossos, es posaren al servei de la llebre.
La llebre ho decidia tot: des de l’emplaçament de les tanques que marcaven els límits del territori a l'aliment que cadascun podia o no menjar. Decidia també l’hora a la que calia anar a dormir, tot i que bèsties com el mussol o el ratpenat s’estimaven més aviat sortir de nit que no pas de dia. La llebre escollí un petit grup per mantenir la seguretat nocturna del territori, perquè el control fos més eficaç.
La llebre sortia poc del seu cau. En veritat hi havia tants servidors que no patia gaire pel bon funcionament del seu territori. A més, el seu cau era tan bonic que no veia perquè havia d’anar a tombar d’un lloc a un altre…
Cada dimecres pel matí, un bèstia de cada raça es presentava a la llebre amb la finalitat de posar-la al dia de la vida dins cada sector del territori. Així, sense moure’s del seu cau, la llebre estava al corrent de tot.
Com que governava totes les bèsties del territori, manà que tota bèstia viva havia de parlar la llengua de les llebres, i cap altra més que aquella.
Al començament, això fou un xic complicat… Els conills s’hi adaptaren prou de pressa, però per a una garsa o una serp fou més difícil... Al cap d’un temps, a força de bufetades, plantofades al cul i correccions als petits de cada raça, tant per part dels ensenyants enviats pel govern com dels mateixos pares dels menuts, tots arribaren a parlar la llengua de la llebre. De segur, tot reeixia més quan un eriçó es trobava un caragol, quan una guineu es creuava amb una perdiu o quan una llúdriga saludava una truita!
A poc a poc, el teixó oblidà que els seus pares havien parlat la llengua dels teixons. El voltor que els seus pares havien parlat la llengua dels voltors. El gaig s’enorgullia tant de parlar la llengua de la llebre que picava violentament amb el bec el cap del primer que deixava escapar un mot en una altra llengua.
Amb tot, hi havia un animaló no volia pas deixar morir la seva bonica llengua: el grill: Què semblarien, ara, les nits d’estiu cantades en la llengua de la llebre? No, no, no se’n sabia avenir… Aleshores, dins el seu forat, d’amagatotis, el grill continuava ensenyant la llengua dels grills als seus petits grills.
Una nit, una granota passà prop del forat del grill i va sentir que s'hi cantava en una llengua que no era la llengua de la llebre. La pobra, ni tan sols sabia que els seus ancestres havien cantat en la llengua de les granotes... La granota s’afanyà a explicar-ho al gripau. Aquest l’aconsellà d'ocupar-se dels seus afers i que se n’anés a raucar al seu estany. I això és el que feu, avergonyida.
Aquell any, de la nova ovada de grills en sortí un de més tossut que els altres. Se sentia tant feliç de cantar en la llengua dels seus ancestres que volia cantar en la llengua dels grills però... fora del forat!
La mare grill sabia molt bé que al govern no li faria gaire gràcia d’assabentar-se que algú del territori cantava en una altra llengua. El govern no es podia ni imaginar una provocació com aquella... No hi havia res a fer: el petit grill sortí del forat i es posà a cantar la més bonica de les cançons d’estiu.
Encara no havia acabat la primera tornada que la notícia ja s’havia escampat per tota la contrada. Les bèsties de totes races es congregaren al voltant del petit grill que no parava de cantar, de tan coratjós com era.
Un cop la cançó acabada, un pesat silenci s’abaté per tot el camp. 
Finalment, el gall prengué la paraula:
“Ja has acabat de cantar en el teva xerrameca de pagesot, caganiu? Torna-te’n al teu forat!”
L'ase, orelles enrere, li respongué que cadascú podia fer el que volia. 
Davant d’allò, El gall escopí que cadascú podia fer el que volia “però en la llengua de la llebre”.
S’engegà una discussió entre:
- els que deien que mai ningú no havia parlat una altra llengua que la llebre;
- els que eren a favor de la llengua única de la llebre, però que mai no s’havien preguntat el per què ni mai s’ho pensaven preguntar;
- els que començaven a fer-se-la, la pregunta;
- i els que, sense dir res, no havien mai realment renegat de la llengua dels seus avantpassats;
La discussió durà tota la nit.
Quan el sol començà a grimpar cel amunt, les bèsties acordaren de sotmetre la seva decisió al vot.
De forma solemne, cada bèstia, l'una rere l'altra, posaren la seva papereta “llengua única” o “llengües múltiples” a dins el sac que sostenien el gos, d'un costat, i el gat, de l'altre.
Els més vells de l'assemblea, un llop, del qual ningú sabia quants anys tenia, i una euga garrella, anunciaren el resultat:
- per la llengua única : 123 ;
- per les llengües múltiples : 123.
Què fer?
Tot d’un cop, el nostre grill cantaire, que era a l’origen de la commoció general, sortí del seu forat, grimpà damunt l’esquena de l’ós i digué :
“I el petitó? No té pas dret a votar, el petitó?”
Les bèsties reconegueren que, encara que ell havia provocat les hostilitats, tenia tant de dret a votar com les altres bèsties.
I això donà 124 contra 123!
Una delegació de bèsties partí per trobar el govern, anunciar la notícia a la llebre i notificar-li que, si no s’avenia pas a la decisió presa per la majoria, en aquella nit estelada en la qual s’havia sentit la més bonica de les cançons d'estiu, hi hauria la Revolució.
La llebre trigà un moment a donar la resposta. De tota manera el ban arribà i fou penjat a cada cantó del territori.
.«La llebre,
amb el poder que li pertoca,
decideix: 
Article 1: La llengua de la llebre continua sent la llengua de comunicació comuna per a totes les bèsties del territori.
Article 2: Cada raça de bèsties del territori queda autoritzada a tornar a emprar la llengua dels seus ancestres.
Article 3: El govern fomentarà a la recerca, fins i tot de fora del territori, de parlants que encara parlin una llengua extingida.
Article 4: Totes les llengües de les bèsties del territori s’ensenyaran a les escoles del territori.
Article 5: Les llengües estrangeres al territori es podran ensenyar a les escoles del territori.
Article 6: La present decisió quedarà enregistrada i serà comunicada per tot arreu on calgui»

Patricia Pallier, janvier 2017



La langue du lièvre (Français)

Un jour, le lièvre sauva tous les autres animaux de l’horrible Quatre-Langues qui voulait entrer dans leur territoire. Depuis ce jour, tous les animaux du territoire, les petits comme les gros, se mirent au service du lièvre.
Le lièvre décidait de tout : de l’emplacement des limites du territoire à la nourriture que chacun pouvait manger ou pas. Il décidait aussi des heures auxquelles il fallait s’endormir, même si des bêtes comme la chouette ou la chauve-souris préféraient sortir la nuit plutôt que le jour. Le lièvre en nomma quelques-unes à la sécurité nocturne du territoire, sans doute pour plus d’efficacité…
Le lièvre sortait peu de son gîte. Il avait tellement de serviteurs qu’il ne s’inquiétait guère pour le bon fonctionnement de son territoire. De toute façon, son gîte était tellement beau qu’il ne voyait pas l’intérêt d’aller se promener ailleurs…
Tous les mercredis matin, un représentant de chaque race d’animaux venait rencontrer le lièvre afin de lui faire état du cours de la vie dans chaque secteur du territoire. Ainsi, depuis son gîte, le lièvre était au courant de tout.
Comme il gouvernait l’ensemble des animaux du territoire, le lièvre avait décidé que toutes les races d’animaux devaient parler sa langue à lui, et seulement celle-ci. 
Au début, ce fut un peu compliqué… Les lapins s’y mirent assez facilement mais, pour une pie ou un serpent, ce fut plus difficile… Finalement, à force de gifles, de fessées et de corrections aux petits de chaque race d’animaux, autant de la part des enseignants mandatés par le gouvernement que des parents eux-mêmes, chacun parvint à parler la langue du lièvre. C’était tellement plus facile quand un hérisson rencontrait un escargot, quand un renard croisait un perdreau ou quand une loutre saluait une truite ! 
Petit à petit, le blaireau oublia que ses parents avaient parlé la langue des blaireaux. La buse oublia que ses parents avaient parlé la langue des buses.
Le geai s’enorgueillissait tellement de parler la langue du lièvre qu’il becquait violemment la tête du premier qui laissait échapper un mot dans une autre langue.
Cependant, un petit animal ne parvenait pas à laisser mourir sa belle langue : le grillon. À quoi ressemblait, à présent, les nuits d’été chantées dans la langue du lièvre ? Non, non, il n’y arrivait pas… Alors, dans son trou, en cachette, le grillon continuait à enseigner la langue des grillons à ses petits.
Une nuit, une grenouille passa près du trou du grillon et entendit qu’il s’y chantait dans une autre langue que dans la langue du lièvre. La pauvre, elle ne savait même plus que ses ancêtres avaient chanté dans la langue des grenouilles… Elle s’empressa d’aller le raconter au crapaud. Celui-ci lui conseilla de s’occuper de ses affaires et de retourner chanter dans sa mare. Ce qu’elle fit, vexée.
Cette année-là, dans la nouvelle couvée des grillons, il y en eut un qui était encore plus têtu que les autres. Non seulement il était extrêmement heureux de chanter dans la langue de ses ancêtres mais, en plus, il voulait chanter dans la langue des grillons… en dehors de son trou !
La mère du grillon savait bien que le gouvernement n’apprécierait guère d’apprendre que quelqu’un du territoire chantait dans une autre langue. Ce gouvernement se croyait totalement à l’abri d’une telle provocation…
Rien n’y fit : le petit grillon sortit de son trou et se mit à chanter la plus belle des chansons d’été.
Le premier couplet n’était pas encore terminé que la nouvelle s’était déjà répandue dans toute la contrée. Les animaux de toutes races s’attroupèrent autour du courageux grillon qui continua tout de même à chanter.
La chanson terminée, un lourd silence s’abattit sur la campagne. 
Le coq prit finalement la parole :
“Tu as terminé de chanter dans ton patois, minus ? Va te cacher dans ton trou !”
L’ânesse, les oreilles en arrière, lui répondit que chacun faisait comme il voulait.
Le coq lui répliqua que chacun faisait comme il voulait “dans la langue du lièvre”.
Un débat s’ouvrit entre :
- ceux qui disaient que personne n’avait jamais parlé une autre langue que la langue du lièvre ;
- ceux qui étaient pour la langue unique du lièvre car ils ne s’étaient jamais posé la question et qu’ils ne se la poseraient jamais ;
- ceux qui commençaient à se poser cette question ;
- et ceux qui, sans rien dire, n’avaient jamais réellement réussi à renier la langue de leurs ancêtres.
On se disputa toute la nuit.
Quand le soleil commença à monter dans le ciel, les animaux convinrent de soumettre leur décision au vote.
Solennellement, chaque animal, l’un après l’autre, mit son bulletin “langue unique” ou “langues multiples” dans le sac que tenaient le chien, d’un côté, et le chat, de l’autre.
Les plus anciens de l’assemblée, un loup dont personne ne connaissait plus l’âge et une jument boiteuse, livrèrent le résultat :
- pour la langue unique : 123 ;
- pour les langues multiples : 123.
Comment faire ?
Tout à coup, notre grillon chanteur à l’origine du remue-ménage sortit de son trou, grimpa sur le dos de l’ours et dit :
“Et le minus ? Il n’a pas le droit de voter, le minus ?”
Les animaux reconnurent que, même s’il avait lancé les hostilités, il avait autant le droit de voter que les autres animaux.
Et cela donna 124 contre 123 !
Une délégation d’animaux partit rencontrer le gouvernement, annoncer la nouvelle au lièvre et lui notifier que, s’il ne se pliait pas à la décision prise à la majorité au cours de cette nuit étoilée où l’on entendit la plus belle des chansons d’été, il y aurait la Révolution.
Le lièvre ne répondit pas immédiatement. La dépêche arriva cependant et elle fut affichée dans chaque secteur du territoire.
« Le lièvre,
par son pouvoir,
décide :
Article 1 : La langue du lièvre continue à être la langue de communication commune à tous les animaux du territoire.
Article 2 : Chaque race d’animaux du territoire est autorisée à employer à nouveau la langue de ses ancêtres.
Article 3 : Le gouvernement aidera à aller rechercher, en dehors du territoire, des locuteurs qui parleraient encore une langue éteinte.
Article 4 : Toutes les langues des animaux du territoire seront enseignées dans les écoles du territoire.
Article 5 : Des langues étrangères au territoire pourront être enseignées dans les écoles du territoire.
Article 6 : La présente décision sera enregistrée et communiquée partout où elle sera utile. »

Patricia Pallier, janvier 2017




La lengua de la liebre (Castellano)

Hace ya mucho tiempo, la liebre salvó a todas las demás bestias del horrible Cuatro-Lenguas que quería entrar en su territorio. Desde ese día, todas las bestias del territorio, tanto las pequeñas como las grandes, se pusieron al servicio de la liebre.
La liebre lo decidía todo: desde el emplazamiento de las vallas que marcaban los límites del territorio al alimento que cada uno podía o no comer. Decidía también la hora a la que se tenía que ir a dormir, a pesar de que bestias como el búho o el murciélago preferían salir de noche mucho más que de día. La liebre seleccionó un pequeño grupo para mantener la seguridad nocturna del territorio, para que el control fuera más eficaz.
La liebre salía poco de su madriguera. En verdad tenía tantos servidores que no se preocupaba demasiado por el buen funcionamiento de su territorio. Además, su madriguera era tan bonita que no veía motivo por el que tuviese que ir a dar tumbos de un lugar a otro…
Cada miércoles por la mañana, un bestia de cada raza se presentaba ante la liebre con el fin de ponerla al día de como andaban las cosas en cada sector del territorio. Así, sin moverse de su madriguera, la liebre estaba al corriente de todo.
Al gobernar sobre todas las bestias del territorio, mandó que todas ellas hanlasen la lengua de las liebres, y ninguna otra más que aquella.
Al comienzo, esto fue un poco complicado… Los conejos se adaptaron bastante bien, pero para una garza o una serpiente la cosa resultaba algo más difícil... Al cabo de un tiempo, a base de bofetadas, zurras al trasero y correcciones a los pequeños de cada raza, tanto por parte de los enseñantes enviados por el gobierno como de los mismos padres de los pequeñines, todos acabaron hablando la lengua de la liebre. Desde luego, todo funcionaría mejor cuando un erizo se encontrase un caracol, cuando un zorro se cruzase con una perdiz o ¡cuando una nutria saludase una trucha!
Poco a poco, el tejón olvidó que sus padres habían hablado la lengua de los tejones. El buitre que sus padres habían hablado la lengua de los buitres. El arrendajo se enorgullecía tanto de hablar la lengua de la liebre que picaba violentamente con el pico la cabeza del primero al que se lescapase una palabra en otra lengua.
Aún y así, existía un animalito que no quería dejar morir su bonita lengua: el grillo. ¿A qué se parecerían, ahora, las noches de verano cantadas en la lengua de la liebre? No, no, no le cabía en la cabeza… Fue entonces cuando, dentro de su agujero, a escondidas, el grillo xontinuó enseñando la lengua de los grillos a sus crías.
Cierta noche, una rana pasó cerca del agujero del grillo y sintió que se cantaba en una lengua que no era la lengua de la liebre. La pobre, ni siquiera sabía que sus ancestros habían cantado en la lengua de las ranas... La rana se afanó a explicarlo al sapo. Este le aconsejó ocuparse de sus asuntos y que se fuera a croar a su estanque. Y esto es el que hizo, avergonzada.
Aquel año, con la llegada de la nueva ovada de grillos salió uno de más terco que los otros. Se sentía tant feliz de cantar en la lengua de sus ancestros que quería cantar en la lengua de los grillos pero... ¡fuera del agujero!
Mamá grillo sabía muy bien que al gobierno no le haría mucha gracia enterarse que alguien del territorio cantaba en otra lengua. El gobierno no podía ni imaginarse una provocación como aquella... No se podía hacer nada: el pequeño grillo salió del agujero y se puso a cantar la más bonita de las canciones de verano.
Todavía no había acabado el primer estribillo que la noticia ya se había esparcido por toda la comarca. Las bestias de todas razas se congregaron alrededor del pequeño grillo que no paraba de cantar, tan brioso era.
Una vez la canción terminó, un pesado silencio se abatió por todo el campo. 
Finalmente, el gallo tomó la palabra:
“¿Ya has acabado de cantar en el tu jerga de palurdo, pequeñajo? ¡Vuélvete a tu agujero!”
El asno, hechando atrás las orejas, le respondió que cada cual podía hacer lo que quisiera. 
Ante aquello, El gallo escupió que cada cual podía hacer lo que quisiera “pero en la lengua de la liebre”.
Al momento empezó una fuerte discusión entre:
- los que decían que nunca nadie había hablado otra lengua que la de la liebre.
- los que estabana favor de la lengua única de la liebre, pero que nunca se habían preguntado el por qué ni jamás se lo preguntarían.
- los que empezaban a preguntárselo.
- y los que, sin decir nada, nunca habían realmente renegado de la lengua de sus antepasados.
La discusión duró toda la noche.
Cuando el solo empezó a trepar cielo arriba, las bestias acordaron someter su decisión al voto.
De forma solemne, cada bestia, una tras otra, depositó su papeleta “lengua única” o “lenguas múltiples” adentro del saco que sostenían el perro, de un lado, y el gato, del otro.
Los más viejos de la asamblea, un lobo, del cual nadie sabía cuántos años tenía, y una yegua zamba, anunciaron el resultado :
- a favor de la lengua única : 123 ;
- a favor de las lenguas múltiples : 123.
¿Qué hacer?
De pronto, nuestro grillo cantor, protagonista del origen de la conmoción general, salió de su agujero, trepó sobre la espalda del oso y dijo :
“¿Y el pequeñajo? ¿No tiene derecho a votar, el pequeñajo?”
Las bestias reconocieron que, aunque él había provocado las hostilidades, tenía tanto derecho a votar como las demás bestias.
Y eel resultado acabó siendo de 124 contra 123!
Una delegación de las bestias partió al encuentro del gobierno, anunciar la noticia a la liebre y notificarle que, si no aceptaba la decisión tomada por la mayoría, en aquella noche estrellada en la cual se había escuchado la más bonita de las canciones de verano, tendría lugar la Revolución.
La liebre tse tomó un tiempo para dar la respuesta. A pesar de eso, al final se publicó el bando que fue colgado en todos los rincones del territorio.
.«La liebre,
con el poder que le corresponde,
decide: 
Artículo 1: La lengua de la liebre continúa siendo la lengua de comunicación común entre todas las bestias del territorio.
Artículo 2: Cada raza de bestias del territorio queda autorizada a volver a emplear la lengua de sus ancestros.
Artículo 3: El gobierno fomentará la investigación, incluso fuera del territorio, de hablantes que todavía hablen una lengua extinguida.
Artículo 4: Todas las lenguas de las bestias del territorio se enseñarán en las escuelas del territorio.
Artículo 5: Las lenguas extranjeras al territorio se podrán enseñar en las escuelas del territorio.
Artículo 6: La presente decisión quedará sellada y se anunciará por todos los lugares donde sea necesario»

Patricia Pallier, enero de 2017