La lenga de la lebre (faula) i Catalonha serà liura (poema), en occità, de Patricia Pallier

Patricia Pallier és una molt bona amiga, experta i activista occitana, que ha treballat per a l'Institut Occità de l'Aveyron, ha col·laborat i escrit nombrosos llibres que recullen el passat de les terres occitanes i fins i tot va arribar a tenir una intensa activitat política. Fa poc em va fer honorar fent-me arribar aquesta petita fàbula, escrita en el més pur estil de les rondalles tradicionals, en l'original en occità i la traducció que ella mateixa va fer, en francès. En el poc temps que tenia, m'he encarregat de fer la traducció al català i al castellà, el millor que he pogut (de segur que podrien ser molt més acurades: qualsevol suggeriment positiu serà benvingut). Com a propina, na Patricia em va regalar Catalonha serà liura (Catalunya serà lliure), el vers que incloc al final, a l'estil dels texts de les auques, que perfectament es podria subtitular L'auca de del 155, feta des de la solidaritat més sincera cap el nostre poble que en aquests moments està vivint un autèntic drama. L'haig de traduir al català, però realment ja no em queden energies. Llegeiu-lo. Oi que s'entén? 

El mínim que podia fer és fer pública aquesta mostra d'afecte i sensibilitat tan bella, vinguda d'una gran amiga nostra occitana. Plan mercés, Patricia !

Occità  Català  Francès  Castellà

La lenga de la lèbre (Occitan)

Un còp, la lèbre sauvèt totas las autras bèstias de l’òrra Quatre-Lengas que voliá dintrar dins lor territòri. Dempuèi aquel jorn, totas las bèstias del territòri, las pichonas coma las bèlas, se metèron al servici de la lèbre. 

La lèbre decidissiá de tot : de l’emplaçament de las bolas que marcavan la debuta del territòri coma de la pastura que cadun podiá manjar o pas. Decidissiá atanben de las oras que se caliá endormir, amai se de bèstias coma la cavèca o la ratapenada estimavan mai de sortir la nuèch que non pas lo jorn. La lèbre ne metèt quauqu’unas a la seguretat nuechenca del territòri, sai que per mai d’eficacitat… 

La lèbre sortissiá pas gaire de son jaç. Aviá talament de servidors que se fasiá pas tròp de pessaments pel bon anar de son territòri. De tot biais, son jaç èra talament polit que vesiá pas per de qué se seriá anada passejar endacòm mai… 

Cada dimècres matin, una bèstia de cada raça veniá trobar la lèbre per li far lo retrach de la vida dins cada canton del territòri. Aital, de son jaç, la lèbre sabiá tot. 

Coma governava totas las bèstias del territòri, la lèbre aviá decidit que cada bèstia deviá parlar sa lenga a ela, e pas qu’aquela. 

Foguèt un pauc complicat, a la debuta… Los lapins s’i metèron pro aisidament mas, per una agaça o una sèrp, foguèt mai dificil… Fin finala, a dire d’emplastres, de petoirals e de tanadas als pichons de cada raça, tant de la part dels ensenhaires mandats pel governament que dels quites parents dels pichons, cadun arribèt a parlar la lenga de la lèbre. Èra talament mai aisit quand un eriç rescontrava un cagaròl, quand un rainald crosava un perdigal o quand una loira saludava una trocha ! 

Pichon a pichon, lo tais oblidèt que sos parents avián parlada la lenga dels taisses. La tartana oblidèt que sos parents avián parlada la lenga de las tartanas. 

Lo gag se’n cresiá talament de parlar la lenga de la lèbre que becava violentament lo cap del prumièr que daissava escapar un mòt dins una autra lenga. 

Pasmens, una pichòta bèstia arribava pas a daissar escanar sa polida lenga : lo grelh. De qué semblavan, ara, las nuèches d’estiu cantadas dins la lenga de la lèbre ? Non, non, s’endeveniá pas… Alara, dins sa tuta, de rescondons, lo grelh contunhava d’ensenhar la lenga dels grelhs a sos grelhons pichons. 

Una nuèch, una granolha passèt al ras de la tuta del grelh e ausiguèt que s’i cantava dins una autra lenga que dins la lenga de la lèbre. La paura ela, sabiá pas pus que sos grands avián cantat dins la lenga de las granolhas… S’afanèt per o anar contar al grapald. Aquel li aconselhèt de se mainar de sos afars e de se’n tornar cantar dins son pesquièr. Çò que faguèt, moqueta. 

Aquela annada, dins l’espelida novèla dels grelhons, se’n trobèt un de mai caput encara que los autres. Èra mai qu’urós de cantar dins la lenga de sos grands e, en mai d’aquò, voliá cantar dins la lenga dels grelhs mas… en defòra de la tuta ! 

La grelhona sabiá ben que lo governament seriá pas gaire de biais se veniá a ausir dire que quauqu’un del territòri cantava dins una autra lenga. Aquel governament se cresiá complement a l’abric d’una provocacion coma aquela… 

Res i faguèt pas : lo grelhonet sortiguèt de sa tuta e se metèt a cantar la pus polida de las cançons d’estiu. 

Lo prumièr coblet èra pas encara acabat que la novèla s’èra ja espandida dins tota l’encontrada. Las bèstias de totas raças s’amassèron a l’entorn del grelhon que contunhèt pasmens de cantar, de tan coratjós que èra. 

La cançon acabada, un silenci pesuc tombèt sul campèstre. 

Fin finala, lo gal prenguèt la paraula : 

“As acabat de cantar dins ton patoès, rafatilh ? Vai t’encavar dins ta tuta !” 

La sauma, las aurelhas en arrièr, li respondèt que cadun fasiá coma voliá. 

Sus aquela, lo gal li escupiguèt que cadun fasiá coma voliá “dins la lenga de la lèbre”. 

Una discutida s’engatgèt entre : 

- los que disián que jamai degús aviá pas parlada una autra lenga que la lenga de la lèbre ; 

- los que tenián per la lenga unenca de la lèbre per çò que s’èran pas jamai pausada la question e que la se pausarián pas jamai ; 

- los que començavan de la se pausar, la question ; 

- e los que, sens dire res, avián pas jamai vertadièirament capitat a renegar la lenga de lors grands. 

I agèt tavèrna tota la nuèch. 

Quand lo solelh comencèt de montar dins lo cèl, las bèstias convenguèron de metre lor decision a la votacion. 

Solemnament, cada bèstia, una après l’autra, metèt son papièiron “lenga unenca” o “lengas multiplas” dins la saqueta que tenián lo can, d’un costat, e lo cat, de l’autre. 

Los mai vièlhs de l’amassada, un lop que degús sabiá pas quant de temps aviá e una èga garrèla, balhèron la resulta : 

- per la lenga unenca : 123 ; 

- per las lengas multiplas : 123. 

Cossí far ?

Tot en un còp, nòstre grelhon cantaire qu’èra a l’origina del rambalh sortiguèt de sa tuta, montèt sus l’esquina de l’ors e diguèt : 

“E lo rafatilh ? A pas lo drech de votar, lo rafatilh ?” 

Las bèstias reconeguèron que, amai s’aviá lançats los guirguilhs, aviá ben lo drech de votar coma las autras bèstias. 

E aquò faguèt 124 contra 123 ! 

Una delegacion de bèstias partiguèt trobar lo governament, anonciar la novèla a la lèbre e li notificar que, se se plegava pas a la decision presa a la majoritat dins aquela nuèch estelada ont s’ausiguèt la mai polida de las cançons d’estiu, i auriá la Revolucion. 

La lèbre metèt un moment per far responsa. Pasmens, la despacha arribèt e foguèt espintada dins cada canton del territòri. 

« La lèbre, 

ambe lo poder qu’es lo sieu, 

decidís : 

Article 1 : La lenga de la lèbre contunha d’èsser la lenga de comunicacion comuna a totas las bèstias del territòri. 

Article 2 : Cada raça de bèstias del territòri es autorizada a tornar emplegar la lenga de sos grands. 

Article 3 : Lo governament adujarà a anar cercar, en defòra del territòri, de locutors que parlarián encara una lenga escantida. 

Article 4 : Totas las lengas de las bèstias del territòri seràn ensenhadas dins las escòlas del territòri. 

Article 5 : De lengas estrangièiras al territòri se poiràn ensenhar dins las escòlas del territòri. 

Article 6 : La presenta decision serà enregistrada e comunicada pertot ont farà besonh. » 

Patricia Pallier, janvier 2017

La llengua de la llebre (Català)

Fa temps, la llebre salvà totes les altres bèsties de l'horrible Quatre-Llengües que volia entrar dins del seu territori. Des d'aquest dia, tots els animals del territori, tant els petits com els grossos, es posaren al servei de la llebre.

La llebre ho decidia tot: des de l’emplaçament de les tanques que marcaven els límits del territori a l'aliment que cadascun podia o no menjar. Decidia també l’hora a la que calia anar a dormir, tot i que bèsties com el mussol o el ratpenat s’estimaven més aviat sortir de nit que no pas de dia. La llebre escollí un petit grup per mantenir la seguretat nocturna del territori, perquè el control fos més eficaç.

La llebre sortia poc del seu cau. En veritat hi havia tants servidors que no patia gaire pel bon funcionament del seu territori. A més, el seu cau era tan bonic que no veia perquè havia d’anar a tombar d’un lloc a un altre…

Cada dimecres pel matí, un bèstia de cada raça es presentava a la llebre amb la finalitat de posar-la al dia de la vida dins cada sector del territori. Així, sense moure’s del seu cau, la llebre estava al corrent de tot.

Com que governava totes les bèsties del territori, manà que tota bèstia viva havia de parlar la llengua de les llebres, i cap altra més que aquella.

Al començament, això fou un xic complicat… Els conills s’hi adaptaren prou de pressa, però per a una garsa o una serp fou més difícil... Al cap d’un temps, a força de bufetades, plantofades al cul i correccions als petits de cada raça, tant per part dels ensenyants enviats pel govern com dels mateixos pares dels menuts, tots arribaren a parlar la llengua de la llebre. De segur, tot reeixia més quan un eriçó es trobava un caragol, quan una guineu es creuava amb una perdiu o quan una llúdriga saludava una truita!

A poc a poc, el teixó oblidà que els seus pares havien parlat la llengua dels teixons. El voltor que els seus pares havien parlat la llengua dels voltors. El gaig s’enorgullia tant de parlar la llengua de la llebre que picava violentament amb el bec el cap del primer que deixava escapar un mot en una altra llengua.

Amb tot, hi havia un animaló no volia pas deixar morir la seva bonica llengua: el grill: Què semblarien, ara, les nits d’estiu cantades en la llengua de la llebre? No, no, no se’n sabia avenir… Aleshores, dins el seu forat, d’amagatotis, el grill continuava ensenyant la llengua dels grills als seus petits grills.

Una nit, una granota passà prop del forat del grill i va sentir que s'hi cantava en una llengua que no era la llengua de la llebre. La pobra, ni tan sols sabia que els seus ancestres havien cantat en la llengua de les granotes... La granota s’afanyà a explicar-ho al gripau. Aquest l’aconsellà d'ocupar-se dels seus afers i que se n’anés a raucar al seu estany. I això és el que feu, avergonyida.

Aquell any, de la nova ovada de grills en sortí un de més tossut que els altres. Se sentia tant feliç de cantar en la llengua dels seus ancestres que volia cantar en la llengua dels grills però... fora del forat!

La mare grill sabia molt bé que al govern no li faria gaire gràcia d’assabentar-se que algú del territori cantava en una altra llengua. El govern no es podia ni imaginar una provocació com aquella... No hi havia res a fer: el petit grill sortí del forat i es posà a cantar la més bonica de les cançons d’estiu.

Encara no havia acabat la primera tornada que la notícia ja s’havia escampat per tota la contrada. Les bèsties de totes races es congregaren al voltant del petit grill que no parava de cantar, de tan coratjós com era.

Un cop la cançó acabada, un pesat silenci s’abaté per tot el camp. 

Finalment, el gall prengué la paraula:

“Ja has acabat de cantar en el teva xerrameca de pagesot, caganiu? Torna-te’n al teu forat!”

L'ase, orelles enrere, li respongué que cadascú podia fer el que volia. 

Davant d’allò, El gall escopí que cadascú podia fer el que volia “però en la llengua de la llebre”.

S’engegà una discussió entre:

- els que deien que mai ningú no havia parlat una altra llengua que la llebre;

- els que eren a favor de la llengua única de la llebre, però que mai no s’havien preguntat el per què ni mai s’ho pensaven preguntar;

- els que començaven a fer-se-la, la pregunta;

- i els que, sense dir res, no havien mai realment renegat de la llengua dels seus avantpassats;

La discussió durà tota la nit.

Quan el sol començà a grimpar cel amunt, les bèsties acordaren de sotmetre la seva decisió al vot.

De forma solemne, cada bèstia, l'una rere l'altra, posaren la seva papereta “llengua única” o “llengües múltiples” a dins el sac que sostenien el gos, d'un costat, i el gat, de l'altre.

Els més vells de l'assemblea, un llop, del qual ningú sabia quants anys tenia, i una euga garrella, anunciaren el resultat:

- per la llengua única : 123 ;
- per les llengües múltiples : 123.

Què fer?

Tot d’un cop, el nostre grill cantaire, que era a l’origen de la commoció general, sortí del seu forat, grimpà damunt l’esquena de l’ós i digué :

“I el petitó? No té pas dret a votar, el petitó?”

Les bèsties reconegueren que, encara que ell havia provocat les hostilitats, tenia tant de dret a votar com les altres bèsties.

I això donà 124 contra 123!

Una delegació de bèsties partí per trobar el govern, anunciar la notícia a la llebre i notificar-li que, si no s’avenia pas a la decisió presa per la majoria, en aquella nit estelada en la qual s’havia sentit la més bonica de les cançons d'estiu, hi hauria la Revolució.

La llebre trigà un moment a donar la resposta. De tota manera el ban arribà i fou penjat a cada cantó del territori.

.«La llebre,

amb el poder que li pertoca,

decideix: 
Article 1: La llengua de la llebre continua sent la llengua de comunicació comuna per a totes les bèsties del territori.

Article 2: Cada raça de bèsties del territori queda autoritzada a tornar a emprar la llengua dels seus ancestres.

Article 3: El govern fomentarà a la recerca, fins i tot de fora del territori, de parlants que encara parlin una llengua extingida.

Article 4: Totes les llengües de les bèsties del territori s’ensenyaran a les escoles del territori.

Article 5: Les llengües estrangeres al territori es podran ensenyar a les escoles del territori.

Article 6: La present decisió quedarà enregistrada i serà comunicada per tot arreu on calgui»

Patricia Pallier, janvier 2017

La langue du lièvre (Français)

Un jour, le lièvre sauva tous les autres animaux de l’horrible Quatre-Langues qui voulait entrer dans leur territoire. Depuis ce jour, tous les animaux du territoire, les petits comme les gros, se mirent au service du lièvre.

Le lièvre décidait de tout : de l’emplacement des limites du territoire à la nourriture que chacun pouvait manger ou pas. Il décidait aussi des heures auxquelles il fallait s’endormir, même si des bêtes comme la chouette ou la chauve-souris préféraient sortir la nuit plutôt que le jour. Le lièvre en nomma quelques-unes à la sécurité nocturne du territoire, sans doute pour plus d’efficacité…

Le lièvre sortait peu de son gîte. Il avait tellement de serviteurs qu’il ne s’inquiétait guère pour le bon fonctionnement de son territoire. De toute façon, son gîte était tellement beau qu’il ne voyait pas l’intérêt d’aller se promener ailleurs…

Tous les mercredis matin, un représentant de chaque race d’animaux venait rencontrer le lièvre afin de lui faire état du cours de la vie dans chaque secteur du territoire. Ainsi, depuis son gîte, le lièvre était au courant de tout.

Comme il gouvernait l’ensemble des animaux du territoire, le lièvre avait décidé que toutes les races d’animaux devaient parler sa langue à lui, et seulement celle-ci. 

Au début, ce fut un peu compliqué… Les lapins s’y mirent assez facilement mais, pour une pie ou un serpent, ce fut plus difficile… Finalement, à force de gifles, de fessées et de corrections aux petits de chaque race d’animaux, autant de la part des enseignants mandatés par le gouvernement que des parents eux-mêmes, chacun parvint à parler la langue du lièvre. C’était tellement plus facile quand un hérisson rencontrait un escargot, quand un renard croisait un perdreau ou quand une loutre saluait une truite ! 

Petit à petit, le blaireau oublia que ses parents avaient parlé la langue des blaireaux. La buse oublia que ses parents avaient parlé la langue des buses.

Le geai s’enorgueillissait tellement de parler la langue du lièvre qu’il becquait violemment la tête du premier qui laissait échapper un mot dans une autre langue.

Cependant, un petit animal ne parvenait pas à laisser mourir sa belle langue : le grillon. À quoi ressemblait, à présent, les nuits d’été chantées dans la langue du lièvre ? Non, non, il n’y arrivait pas… Alors, dans son trou, en cachette, le grillon continuait à enseigner la langue des grillons à ses petits.

Une nuit, une grenouille passa près du trou du grillon et entendit qu’il s’y chantait dans une autre langue que dans la langue du lièvre. La pauvre, elle ne savait même plus que ses ancêtres avaient chanté dans la langue des grenouilles… Elle s’empressa d’aller le raconter au crapaud. Celui-ci lui conseilla de s’occuper de ses affaires et de retourner chanter dans sa mare. Ce qu’elle fit, vexée.

Cette année-là, dans la nouvelle couvée des grillons, il y en eut un qui était encore plus têtu que les autres. Non seulement il était extrêmement heureux de chanter dans la langue de ses ancêtres mais, en plus, il voulait chanter dans la langue des grillons… en dehors de son trou !

La mère du grillon savait bien que le gouvernement n’apprécierait guère d’apprendre que quelqu’un du territoire chantait dans une autre langue. Ce gouvernement se croyait totalement à l’abri d’une telle provocation…

Rien n’y fit : le petit grillon sortit de son trou et se mit à chanter la plus belle des chansons d’été.

Le premier couplet n’était pas encore terminé que la nouvelle s’était déjà répandue dans toute la contrée. Les animaux de toutes races s’attroupèrent autour du courageux grillon qui continua tout de même à chanter.

La chanson terminée, un lourd silence s’abattit sur la campagne. 

Le coq prit finalement la parole :

“Tu as terminé de chanter dans ton patois, minus ? Va te cacher dans ton trou !”

L’ânesse, les oreilles en arrière, lui répondit que chacun faisait comme il voulait.

Le coq lui répliqua que chacun faisait comme il voulait “dans la langue du lièvre”.

Un débat s’ouvrit entre :

- ceux qui disaient que personne n’avait jamais parlé une autre langue que la langue du lièvre ;

- ceux qui étaient pour la langue unique du lièvre car ils ne s’étaient jamais posé la question et qu’ils ne se la poseraient jamais ;

- ceux qui commençaient à se poser cette question ;

- et ceux qui, sans rien dire, n’avaient jamais réellement réussi à renier la langue de leurs ancêtres.

On se disputa toute la nuit.

Quand le soleil commença à monter dans le ciel, les animaux convinrent de soumettre leur décision au vote.

Solennellement, chaque animal, l’un après l’autre, mit son bulletin “langue unique” ou “langues multiples” dans le sac que tenaient le chien, d’un côté, et le chat, de l’autre.

Les plus anciens de l’assemblée, un loup dont personne ne connaissait plus l’âge et une jument boiteuse, livrèrent le résultat :

- pour la langue unique : 123 ;

- pour les langues multiples : 123.

Comment faire ?

Tout à coup, notre grillon chanteur à l’origine du remue-ménage sortit de son trou, grimpa sur le dos de l’ours et dit :

“Et le minus ? Il n’a pas le droit de voter, le minus ?”

Les animaux reconnurent que, même s’il avait lancé les hostilités, il avait autant le droit de voter que les autres animaux.

Et cela donna 124 contre 123 !

Une délégation d’animaux partit rencontrer le gouvernement, annoncer la nouvelle au lièvre et lui notifier que, s’il ne se pliait pas à la décision prise à la majorité au cours de cette nuit étoilée où l’on entendit la plus belle des chansons d’été, il y aurait la Révolution.

Le lièvre ne répondit pas immédiatement. La dépêche arriva cependant et elle fut affichée dans chaque secteur du territoire.

« Le lièvre,

par son pouvoir,

décide :

Article 1 : La langue du lièvre continue à être la langue de communication commune à tous les animaux du territoire.

Article 2 : Chaque race d’animaux du territoire est autorisée à employer à nouveau la langue de ses ancêtres.

Article 3 : Le gouvernement aidera à aller rechercher, en dehors du territoire, des locuteurs qui parleraient encore une langue éteinte.

Article 4 : Toutes les langues des animaux du territoire seront enseignées dans les écoles du territoire.

Article 5 : Des langues étrangères au territoire pourront être enseignées dans les écoles du territoire.

Article 6 : La présente décision sera enregistrée et communiquée partout où elle sera utile. »

Patricia Pallier, janvier 2017

La lengua de la liebre (Castellano)

Hace ya mucho tiempo, la liebre salvó a todas las demás bestias del horrible Cuatro-Lenguas que quería entrar en su territorio. Desde ese día, todas las bestias del territorio, tanto las pequeñas como las grandes, se pusieron al servicio de la liebre.

La liebre lo decidía todo: desde el emplazamiento de las vallas que marcaban los límites del territorio al alimento que cada uno podía o no comer. Decidía también la hora a la que se tenía que ir a dormir, a pesar de que bestias como el búho o el murciélago preferían salir de noche mucho más que de día. La liebre seleccionó un pequeño grupo para mantener la seguridad nocturna del territorio, para que el control fuera más eficaz.

La liebre salía poco de su madriguera. En verdad tenía tantos servidores que no se preocupaba demasiado por el buen funcionamiento de su territorio. Además, su madriguera era tan bonita que no veía motivo por el que tuviese que ir a dar tumbos de un lugar a otro…

Cada miércoles por la mañana, un bestia de cada raza se presentaba ante la liebre con el fin de ponerla al día de como andaban las cosas en cada sector del territorio. Así, sin moverse de su madriguera, la liebre estaba al corriente de todo.

Al gobernar sobre todas las bestias del territorio, mandó que todas ellas hanlasen la lengua de las liebres, y ninguna otra más que aquella.

Al comienzo, esto fue un poco complicado… Los conejos se adaptaron bastante bien, pero para una garza o una serpiente la cosa resultaba algo más difícil... Al cabo de un tiempo, a base de bofetadas, zurras al trasero y correcciones a los pequeños de cada raza, tanto por parte de los enseñantes enviados por el gobierno como de los mismos padres de los pequeñines, todos acabaron hablando la lengua de la liebre. Desde luego, todo funcionaría mejor cuando un erizo se encontrase un caracol, cuando un zorro se cruzase con una perdiz o ¡cuando una nutria saludase una trucha!

Poco a poco, el tejón olvidó que sus padres habían hablado la lengua de los tejones. El buitre que sus padres habían hablado la lengua de los buitres. El arrendajo se enorgullecía tanto de hablar la lengua de la liebre que picaba violentamente con el pico la cabeza del primero al que se lescapase una palabra en otra lengua.

Aún y así, existía un animalito que no quería dejar morir su bonita lengua: el grillo. ¿A qué se parecerían, ahora, las noches de verano cantadas en la lengua de la liebre? No, no, no le cabía en la cabeza… Fue entonces cuando, dentro de su agujero, a escondidas, el grillo xontinuó enseñando la lengua de los grillos a sus crías.

Cierta noche, una rana pasó cerca del agujero del grillo y sintió que se cantaba en una lengua que no era la lengua de la liebre. La pobre, ni siquiera sabía que sus ancestros habían cantado en la lengua de las ranas... La rana se afanó a explicarlo al sapo. Este le aconsejó ocuparse de sus asuntos y que se fuera a croar a su estanque. Y esto es el que hizo, avergonzada.

Aquel año, con la llegada de la nueva ovada de grillos salió uno de más terco que los otros. Se sentía tant feliz de cantar en la lengua de sus ancestros que quería cantar en la lengua de los grillos pero... ¡fuera del agujero!

Mamá grillo sabía muy bien que al gobierno no le haría mucha gracia enterarse que alguien del territorio cantaba en otra lengua. El gobierno no podía ni imaginarse una provocación como aquella... No se podía hacer nada: el pequeño grillo salió del agujero y se puso a cantar la más bonita de las canciones de verano.

Todavía no había acabado el primer estribillo que la noticia ya se había esparcido por toda la comarca. Las bestias de todas razas se congregaron alrededor del pequeño grillo que no paraba de cantar, tan brioso era.

Una vez la canción terminó, un pesado silencio se abatió por todo el campo. 

Finalmente, el gallo tomó la palabra:

“¿Ya has acabado de cantar en el tu jerga de palurdo, pequeñajo? ¡Vuélvete a tu agujero!”

El asno, hechando atrás las orejas, le respondió que cada cual podía hacer lo que quisiera. 

Ante aquello, El gallo escupió que cada cual podía hacer lo que quisiera “pero en la lengua de la liebre”.

Al momento empezó una fuerte discusión entre:

- los que decían que nunca nadie había hablado otra lengua que la de la liebre.

- los que estabana favor de la lengua única de la liebre, pero que nunca se habían preguntado el por qué ni jamás se lo preguntarían.

- los que empezaban a preguntárselo.

- y los que, sin decir nada, nunca habían realmente renegado de la lengua de sus antepasados.

La discusión duró toda la noche.

Cuando el solo empezó a trepar cielo arriba, las bestias acordaron someter su decisión al voto.

De forma solemne, cada bestia, una tras otra, depositó su papeleta “lengua única” o “lenguas múltiples” adentro del saco que sostenían el perro, de un lado, y el gato, del otro.

Los más viejos de la asamblea, un lobo, del cual nadie sabía cuántos años tenía, y una yegua zamba, anunciaron el resultado :

- a favor de la lengua única : 123 ;

- a favor de las lenguas múltiples : 123.

¿Qué hacer?

De pronto, nuestro grillo cantor, protagonista del origen de la conmoción general, salió de su agujero, trepó sobre la espalda del oso y dijo :

“¿Y el pequeñajo? ¿No tiene derecho a votar, el pequeñajo?”

Las bestias reconocieron que, aunque él había provocado las hostilidades, tenía tanto derecho a votar como las demás bestias.

Y eel resultado acabó siendo de 124 contra 123!

Una delegación de las bestias partió al encuentro del gobierno, anunciar la noticia a la liebre y notificarle que, si no aceptaba la decisión tomada por la mayoría, en aquella noche estrellada en la cual se había escuchado la más bonita de las canciones de verano, tendría lugar la Revolución.

La liebre tse tomó un tiempo para dar la respuesta. A pesar de eso, al final se publicó el bando que fue colgado en todos los rincones del territorio.

.«La liebre,

con el poder que le corresponde,

decide: 

Artículo 1: La lengua de la liebre continúa siendo la lengua de comunicación común entre todas las bestias del territorio.

Artículo 2: Cada raza de bestias del territorio queda autorizada a volver a emplear la lengua de sus ancestros.

Artículo 3: El gobierno fomentará la investigación, incluso fuera del territorio, de hablantes que todavía hablen una lengua extinguida.

Artículo 4: Todas las lenguas de las bestias del territorio se enseñarán en las escuelas del territorio.

Artículo 5: Las lenguas extranjeras al territorio se podrán enseñar en las escuelas del territorio.

Artículo 6: La presente decisión quedará sellada y se anunciará por todos los lugares donde sea necesario»

Patricia Pallier, enero de 2017

Nou Diccionari Occità Provençal - Català de Joan -Daniel Bezsonoff

Nou Diccionari 

Occità Provençal - Català 

Occitan Provençau -Catalan 

de Joan-Daniel Bezsonoff

Gran notícia! Editat per Llibres de l'Índex, acaba de sortir el Diccionari Occità-Provençal-Català Occitan Provençau - Catalan de l'escriptor català Joan-Daniel Bezsonoff. Rere aquesta obra s'hi amaguen  quinze anys de treballs forçats, no pas a causa d'una punició reglamentària sinó per pur plaer, autèntica fugida personal cap a un món tan ric com mal conegut. Amb aquest volum s'omple un forat de la mida d'un cràter còsmic. El cràter es trobava enmig del desert de Rub al-Jali, com gairebé tot el que té a veure amb la cultura aquí (i suposo que a tot arreu, si fa no fa) i només l'havien sobrevolat els propietaris d'avionetes prou resistents per no explotar en apropar-se a la seva aridesa. Un cop ple, però, manoi si es veurà ara! La torre Burj-Khalifa ja no serà l'única a mirar els núvols per damunt de les espatlles, des de Dubai a Honk-Kong, passant per Honolulu. I aquí, un cop més, el savi Bezsonoff fa el miracle de transformar aquella aridesa en verdor, humitat i alegria, niuada d'ocells del paradís, a cops de rebequeria erudita, de rigor i tracte directe amb els granets de sorra provençal que se li han anat ficant a través dels mitjons, als entredits dels peus, al llarg de tota una vida tractant-los de tu a tu.

Cal dir que ens trobem davant d'una obra imprescindible?

 

La cançon del silenci, de Loisa Paulin

Loisa Paulin (Réalmont, 1888-1944)

Cal que el creador pateixi per produir una obra de qualitat, profunda? Mai he estat d’acord amb aquesta afirmació. Aquests judicis maximalistes sempre m’han tocat la sotapanxa. Cada artista és com és, cada persona és com és. N'hi ha uns saben mirar, escoltar, olorar i sentir (ni que sigui el que no li pertoca) i expressar-ho en paraules, imatges o el que sigui i n'hi ha d'altres que menys. Punt i final. O no?

Potser sí que un artista ha de tenir sentit de humanitat, si de cas, encara que la seva obra només parli de robots i no de persones. I sentit d’humanitat no equival a bonesa. Un pot anar pel món com un exacte fill de puta i posseir-lo com ningú aquest sentit. Pel que fa a la creació, si un posseeix aquella humanitat imprescindible (i un mínim de talent, és clar) ja pot parlar d’una capsa de sabates, que alguna mena d’emoció s’escolarà per cada centímetre del cartró de la tapa.

Patir pot ajudar, no dic que no. Però el món vessa de persones que pateixen com animals d’escorxador i que mostren una incapacitat química per expressar el seu dolor amb paraules, amb imatges o com sigui. Penso ara, també, en aquells actors que, per comunicar segons quin patiment, decideixen experimentar-lo per després reproduir-lo a l’escenari, a la pantalla. Al tanto que n’hi ha de bons d'aquests: cadascú que faci el que vulgui si arriba a perpetrar una bona interpretació. Amb to, jo reconec que em sento més a prop de professionals tipus Michael Caine. Aquest paio pot rodar una presa on ha de plorar amb desesperació pel mort de la seva filla de ficció i, en sentir la veu del director que crida “talleu!”, recobrar automàticament la calma i continuar la discussió futbolística que abans mantenia amb l’ajudant de càmera. Aquells intèrprets que arribarien a deixar morir una filla real per poder assolir aquell grau de veritat imagino que senten repugnància en veure aquests companys que es comporten d’una manera tan “falsa”. Enveja potser?... Una cosa és la documentació, aprendre un ofici, com manejar certs eines. L'altra, de molt diferent, tallar-se el dit petit d'una mà per imbuir-se dins la ment d'un yakuza. El Robert Mitchum deia: "El meu únic mètode consisteix en aprendre a no xocar amb els altres actors al plató". Què gran el Robert Mitchum...

El Kubrick no va anar a la Lluna per fer d’astronauta i rodar 2001, a Space Odissey; el Bezsonoff no ha participat en cap conflicte bèl·lic ni matat ningú (bé, suposo, a veure si en Colombo me li descobreix alguna cosa que no sapiguem) per escriure les seves grans novel·les de guerra; Dostoievski no va assassinar cap vella per ficar-se dins la ment de Raskolnikov i disseccionar-la amb aquella precisió, ni Tex Avery va patir l’esclafament per un piano caigut d’un cinquè pis (tot i que no descartem que els ulls se li sortissin algun cop de les conques dels ulls en veure una guapa senyora pel carrer).

A més, la història de l’art és plena de grandíssims artistes feliços com anissos. No dic que en García Lorca no passés els seus disgustos amorosos i d'algun d'altre estil. A més, ja sabem tots com va acabar, pobret. Però la seva actitud vitalista, el seu optimisme desbordant, el seu entusiasme infantil mai li van fugir del cor. Jo no us confessaré si he patit o no he patit prou, però ja us dic ara que ens calen més grans obres de feliços. Per mi el pallasso trist ja se’n pot anar tots a plorar al Montseny i adorar el seu déu Chaplin, la veritat. Vull més pallassos amb parella estable, responsables pares de família, i que cada diumenge manufacturin una paella sensacional. Visca els pallassos normals, també, coi!

Avui, però, donarem peixet als suposats patidors que miren per damunt l’espatlla els que no han patit prou. Loisa Paulin va ser una gran poeta occitana de començaments del segle XX. La seva biografia trenca el cor, pobra dona. Professora d’escola, va tenir tres fills que li suposaven tota la vida. La seva obra primerenca, tota en francès, la va dedicar als nens, als seus fills. Doncs bé, se li van morir tots tres, en molt poc espai de temps, sense arribar a l’adolescència. Més tard va passar per un divorci horrorós. Quan només tenia 42 anys se li va declarar una neuropatia amiloide, una malaltia que acaba conduïnt a la ceguesa i la paràlisi. En fi, un melodrama lacrimògen digne de Griffith, amb la Lilian Gish com a perfecta elecció per fer el paper de la poeta. Loiseta del meu cor, quina vida! Jo, davant d’un panorama com aquest, ho sento, però la propera vegada que vagi a una sessió d’espiritisme no em veig en cor de discutir el tema de si cal patir o no amb el seu fantasma.

No és aquesta la primera vegada que visitem la Loisa Paulin, però sí a que parlo un poc d'ella. Avui us deixo amb La cançon del silenci, en l'original en occità i després la meva esforçada traducció catalana. Espero que aquest silenci que sentiu us ompli el cor de pau. Si us assalta la tristesa, que aquesta sigui dolça:

La cançon del silenci
Vèni, ausirem, anuèit, la cançon del silenci,
la cançon que comença,
quand s'escantís, la nuèit, lo cant del rossinhòl;
la cançon que s'ausís al doç cresc de l'erbeta,
la cançon de l'aigueta
que se pausa, un moment, al rebat d'un ramèl;
la cançon de la branca
que fernís i que dança
desliurada del pes amorós d'un ausèl;
la secreta conçon breçant l'ombra blavenca
del lir còrfondut de promessa maienca,
qu'espèra, per florir, un signe del azur.

Loisa Paulin

La cançó del silenci

Vine, sentirem anit, la cançó del silenci,

la cançó que comença,

que s’escandeix, la nit, el cant del rossinyol;

la cançó que sent al dolç créixer de l’herbeta

la cançó de l’aigüeta

que reposa, un moment, al llambreig d’un sarment;

la cançó de la branca

que forneix i que dansa

deslliurada del pes amorós d’un ocell;

la secreta cançó bressolant l’ombra blavenca

del lliri corfós de promesa magenca

que espera, per florir, un signe de l’atzur

Manel Zabala presenta lo Infòc, lo noticiari en occitan de BTV

Volètz veire l'Infòc, lo noticiari en occitan de BTV d’aquel diluns passat, presentat per lo mieu professor d'occitan, Manuel Zabala? Quitament m’a fach una referéncia! L’onor es excessiu, mèstre! Mercés!

Voleu veure l’infòc, el noticiari en occità de BTV d’aquest dilluns passat, presentat pel meu professor, Manuel Zabala? Fins i tot m’ha fet una referència! L’honor és excessiu, mestre! Gràcies!



www.btvnoticies.cat

Texte original en occitan de Manèl Zabala

Adiu, plavenguts a l’Infòc. A la seccion occitana de la librariá Alibri avèm trobat un libre d’artista en occitan: Ombras de Luna, d’Aurélia Lassaque. S’agís d’un recuèlh de poesia, acompanhat d’una linogravadura. Un libre qu’aviám trobat recomandat tre la primièra pagina d’IEO-IDECO. L’autora nos’n parla. Cal s’afanar, que n’i a pas gaire d’exemplaris. Cal saber que totes venon signats per l’autora e l’artista. Fa doas setmanas los espectadors de BONUS TRACK coneguèretz Arianna Roselli, una dels 340 parlants d’occitan gardiòl. Sabètz que La Gàrdia es una enclava de lenga occitana dins lo domeni linguistic calabrés, ont l’occitan alpin se parla almens dempuèi lo sègle 15. Uèi tornam trobar Arianna Roselli, l’acompanha Rosalinda Roselli a la sonsaina. Òu, los aimables estrangièrs que frequentats l’infòc ! Es que volètz ausir e comprene un infòc occitan sens l’ajuda del sostitolat ? Se pòt far. Atendetz. Lo borsièr, daissa de picar !

Se’n tirarà d’aquela l’efant polit? Calriá picar l’enfant polit a youtube per veire que nos conta la votz d’ennaut e lo diaporama. E se volètz mai d’istòrias de dracs, i a una edicion dels contes de Bodon a Edicions de Roergue, e podètz telecargar a gratis Los contes del drac dempuèi lo siti de l’Universitat de Provença, o ne legir la benda dessenhada… O, nos ditz lo blogaire Florenci Salesas, que tre deluns al ser, venir a BONUS TRACK, l’integrala de l’infòc d’internet, Parla Bodon, l’escrivan mai important de la literatura occitana moderna. Çai venètz… e agachatz.

Traducció al català del text original de Manèl Zabala

Hola, benvinguts a l’Infòc. Dins la secció occitana de la llibreria Alibri hem trobat un llibre artístic en occità: Ombres de Lluna, d’Aurelia Lassaque. Es tracta de l’actualització d’un recull de poesia, acompanyada d’un linogravat. Un llibre que havíem trobat recomanat a la primera pàgina d’IEO-IDECO. L’autora ens en parla. Us haureu d’afanyar que no hi ha gaires exemplars. Cal saber que tots venen signats per l’autora i l’artista. Fa dues setmanes els espectadors de BONUS TRACK vau conèixer Arianna Roselli, una dels 340 parlants d’occità gardiol. Ja sabeu que La Gàrdia és un enclau de llengua occitana situat dins el domini lingüístic calabrés, on l’occità alpí es parla com a mínim des del segle XV. Avui tornem a trobar Arianna Roselli, acompanyada per Rosalinda Roselli a la viola de roda. Ep, amables estrangers que frequenteu l’Infoc! Voleu sentir i comprendre un Infòc occità sense l’ajut dels subtítols? Ho podeu fer. Pareu l’orella. Becari, deixa de picar!

Se’n sortirà d’aquesta, l’enfant polit (nen bo/maco)?Us cal picar L’enfant bonic a Youtube per veure que ens conta la veu del narrador i el diaporama. I si voleu conèixer més històries de dracs, hi ha una edició dels contes de Bodon a Edicions de Roergue, els podeu telecargar de franc a través d’Els contes del drac des del web de l’Universitat de Provença, o llegir-ne la versió en còmic… O, com ens ha informat el blogaire Florenci Salesas, a partir de dilluns al vespre, venir a BONUS TRACK, l’integral de l’Infòc d’internet, Parla Bodon, l’escriptor més important de la literatura occitana moderna. Veniu… i mireu.

El territori de la llengua secreta / lo territori de la lenga secreta

Un article que vaig escriure en occità i en català després de la visita al Roèrgue i a la Catalunya Nord a finals d'agost del 2010. La versió occitana ha estat corregida amablement per l'amiga Patricia Delbosc

Cliqueu aquí per llegir la versió Occitana Lo territori de la lenga secreta

Cliqueu aquí per llegir la versió Catalana El territori de la llengua secreta

Si voleu comentar els articles us demano, si no us fa res, de fer-ho a les pàgines corresponents. Gràcies-

El territori de la llengua secreta

Clicar aquí per llegir la versió en occità.

Aquesta entrada és la versió original d'un escrit que la Patricia Delbosc em va demanar que li redactés després d'una visita que li vaig fer el passat agost. La Patricia és una investigadora i activista occitana que viu a l'Aveyron (l'històric Roèrgue) al cor de l'Occitània llenguadociàna. Entre el seu llarg currículum destaca la participació en l'equip de l'espectacular col·lecció de llibres Al Canton (47 volums fins ara), on es recull la memòria occitana de tota la regió de la Roèrgue amb minuciositat; com a membre actiu de l'associació Grelh Roergàs, que entre altres tasques ha publicat un bon nombre de volums de temàtica cultural i literatura occitana (l'obra de la poeta Calelhon, per exemple) a més d'una revista de gran influència dins el món occità, o la participació com a número 2 de les llistes d'un partit occitanista a Tolosa (Tolouse pels no ficats en el tema).

Un cop vaig decidir que ja no el podia deixar millor, li vaig enviar la versió occitana que ella mateixa va corregir amablement. En veure la seva versió corregida vaig veure que sí, que es podia millorar. Deixeu-me dir que "força" per evitar un dolorós "molt". Lamento que el to general manqui tant d'esperança. Sembla un compendi de laments, una descripció dels efectes més que no pas una anàlisi de les causes. En aquest sentit, hi ha molta observació epidèrmica i sentimental i poca reflexió dels per quès. Però per a tot plegat n'hi ha un munt de per quès. Imagineu-vos les respostes. La tristesa general del text en part s'agreuja per un estat anímic que en aqeull moment no venia gaire donat a la gresca. Gràcies per la visita.

El territori de la llengua secreta

El país de la llengua secreta

Aquest viatge al país occità m’ha representat una experiència molt forta per en molts sentits. Miraré d’explicar tot el que ha voltat pel meu cap, així, tal com em vinguin les imatges.

Quan visitem el “sud de França” per tot arreu llegim que ens trobem al Lengadoc. Languedòc.... Què vol dir això? Hi ha algun visitant que s’ho pregunti si n’hi ha gaires de parts del món que s’anomenin segons la seva llengua primigènia ? Crec que no existeix cap estat, cap país conegut i dubto que gaires comarques, comptats, regions, províncies, colònies o com les vulguem anomenar que es diguin “Llengua d’Anglaterra” o “Llengua d’Alemanya” (o potser més acuradament“Llengua de Yes” i “Llengua de Ja”).

Un descans a mig camí

Ja la primera vegada que hi vaig passar amb els meus pares, quan era petit, havia preguntat que volia dir això de “Languedòc”. El meu pare m’ho va explicar com va poder, pobre home:

—Aquest país es diu així perquè aquí parlaven —i encara parlen— una llengua diferent al francès: la llengua d’òc. En aquesta llengua “òc” vol dir “sí”.

Ja era ben bé això. Llengua d’òc. El lloc on és parla una llengua en la que per dir ‘sí’ és diu “òc!”.
—Què divertit!— devia pensar.—Però per què “sí” enlloc d’”hola”, “adéu”, “amor”, “sol”, “lluna”, “terra” o alguna altra cosa, com “éssers humans” tal com s’anomenen a ells mateixos el membres de certes tribus d’indis nord americanes?— preguntava jo. Però això ja era massa pel meu pare...
D’aquell dia ençà, sempre que he tornat a transitar la meva persona per aquelles terres mai he sentit que anava a França sinó a aquell país que s’autodenomina amb l’orgull de la seva llengua. “Un bonic agraïment a la mare que et va ensenyar a parlar” sempre he pensat. Per desgràcia, he acabat arribant a la conclusió que per ser un país que s’anomena com la seva llengua, aquesta llengua no s’hi troba pas gaire.

Detall de la catedral de Rodès

Altres viatges, com el que realitzat per la manifestació (Carcassona 2009) m’han confirmat la sensació. M’aferro a la idea de que una sensació no representa tota la realitat. Segur que hi ha pobles, ciutats on la llengua d’òc encara brota del terra com l’herba fresca i mullada. O això m’agrada creure. El país és massa gran, l’he vist molt poc, d’una manera incompleta, desordenada. Així no en podria treure cap conclusió ni un expert...

Primer vaig passar per veure un amic meu escriptor, que viu no gaire lluny de Perpinyà. Amb ell vaig tenir l’oportunitat de conèixer el seu oncle, que parla un català extraordinari, una joia en estat pur. També vam passar la nit amb un ex-policia, un home savi, trist i cansat, amb una mirada lúcida sobre la vida, irònica i tendra a la vegada, plena de compassió i humanitat. El seu català era molt més deficient, i ple de francismes. Passava al francès quan no sabia algun mot. No m’importava. Els països tenen la realitat que tenen i els seus parlants fan el que poden. Sovint no es pot demanar més. He tingut molta sort.

Un detall que m’ha afectat molt negativament: vam topar amb el tiet que caminava pels carrers del poble, acompanyat d’una senyora. Nosaltres el vam saludar des de l’auto del meu amic. Els dos homes van tenir una brevíssima conversa. L’oncle va acceptar de venir-nos a veure l’endemà i després tots ens vam acomiadar.

Tomba de la vila templària de La cobertoriada

—T’has fixat que hem tingut tota la conversa en francès?—em fa notar el meu amic. —Si hagués estat sol, li hauria parlat en català. Però com que anava amb aquella senyora que no conec, no l’he volgut avergonyir. No sabem qui és, no sabem que fan, potser és de París... No ho sé.

Lliçó apresa: la llengua que a Barcelona o a Girona empro per preguntar, indiscriminadament, sense que m’importi la raça o l’ofici de la persona preguntada, on hi ha un lloc per comprar el diari, aquí és una llengua que pot avergonyir, fer quedar malament, a qui demostra que la sap parlar. Un signe de normalitat, de ser un bon fill del país —ni tan sols bo, sinó normal, com el de qualsevol altre país!— de fins i tot cultura i refinament —crec que com més llengües saps, més possibilitats diferents té el cap de pensar: ja sabem que una llengua no són només codis i prou, sinó tota una manera d’entendre el món, perspectives diferents des de les quals apropar-nos al nostre entorn— és converteix en un signe de vergonya, d’estigmatizació! És horrible! un autèntic pecat! una immoralitat autèntica! Em resulta tan lleig com amagar la mare a les visites perquè et fa vergonya que sigui vella i que no tingui diners per arreglar-se les dents!

De sobte vaig entendre que entrar a demanar un diari o un croissant en català (la llengua original del territori!) en aquesta banda dels Pirineus mai podria ser vist amb simpatia, sinó com un detall de “mala educació” que més aviat incomodava. Justament en la part del país on hi ha més banderes catalanes voleiant al vent, als balcons, a les botigues, per tot! Aquí dalt, a la Catalunya Nord, la catalanitat visual esclata amb una manca de complexos tan descarada que a mi, personalment, m’acaba fins i tot aclaparant: banderes, vestits regionals, souvenirs, tota mena de parafernàlia patriòtica regionalista t’ataca la vista des de tots els racons. Ara, allò que hauria d’entrar per les orelles, la causa principal del sentit de la catalanitat, no pica a la porta de cap manera. En el seu lloc, per l’orifici auditiu, s’hi introdueix el francès, un francès omnipresent.

La catalanitat visual de la Catalunya Nord

Aquest francès ha actuat —ha estat emprat per a actuar: la llengua francesa en ella mateixa no en té cap de culpa— com les tortugues americanes d’importació, més musculades, resistents. Algú les ha deixat campar al seu aire i s’han menjat l’herba que alimentava les natives autòctones. Aquestes s’han aprimat i han mort o fugit a llocs on poder viure tranquil·les. O s’amaguen sota les pedres quan veuen venir les estrangeres, que s’han fet les senyores del indret i han imposat les seves normes i el seu sistema de vida. Les fortes han decidit que l’entorn ecològic que les tortugues locals, amb penes i treballs (generacions de tortugues, totes elles molt lentes!) havien anat construint, no val per a res. En qüestió de poc temps, aquestes joves insolents i poderoses han avergonyit a les velles natives, que surten de casa arrambant-se per les parets...

Amb aquesta lliçó apresa —i moltes d’altres, de més agradables, per sort— em vaig acomiadar del meu amic, vaig muntar al meu auto i vaig enfilar el meu camí cap el país que s’anomena com la seva llengua. Anés on anés, preguntés el que preguntés, ho faria tot només en francès: jo no sóc ningú aquí per venir a donar lliçons als natius. No podria ni sabria ser tan prepotent. Tinc molts defectes però crec que aquest no.

La relaxant plana rossellonenca

Des del cotxe, a mesura que Catalunya es dissol, Occitània va agafant tremp. La plana del Rosselló mica a mica es va encrespant. Sembla com si el paisatge, en notar el canvi, es pugés el coll de la camisa, en forma de turons, per protegir-se del vent que tota l’estona amenaça de disparar el 2cv fora de la carretera.

Perdut per una carretereta local enmig del no res

La bellesa que m’envolta m’asserena. Els rius, les arbredes, l’herba i les pedres es presenten d’una forma suau, amb una harmonia clàssica veritable, sense que res destaqui. L’obra de l’home —sobretot l’antiga, però també la moderna, amb una gràcia i respecte més gran del que estic acostumat a veure— matisa el territori amb vinyes i altres cultius, amb pobles, ciutats, carreteres i camins.

Els turons del Roèrgue

Final d’estiu, el blat ja l'han segat. Enormes cilindres de palla descansen difuminats damunt els camps, com si fossin les peces gegants d’algun joc de sobretaula. Igual que passa a la Catalunya del blat, els ocres envellutats substitueixen gairebé del tot la insolència dels verds, que es limiten a emmarcar les grans masses de terreny amb arbres, arboços i les clapes de l’herba més rabiüda que es nega a acceptar que la primavera ja és història. Sí, sí que n’hi ha de singularitats, però capcinegen per l’horitzó molt més com a signes de puntuació que com a anomalies fora de lloc: aquell pic rocallós que apareix just abans d’arribar al darrer cim que amaga Milhau, digne de la Sigiriya d’Sri Lanka; el circ pedregós de no me’n recordo què, espatarrant cassola de muntanya picada que encercla un bombolla d’aire de la mida del nucli d’un cometa...

Les muralles de La Cobertoirada amb la bandera templària

Milhau. Una evidència: la gent em regala una amabilitat, una dolçor delicioses. Això ja ho havia pogut comprovar en altres visites anteriors a altres ciutats occitanes. Alleugit constato que els bons costums no han canviat ni sembla que ho hagin de fer aviat. No faltarà l'amic anglosaxó que ironitzarà amb el tema: amb mi tothom es mostra amabilíssim perquè jo parlo francès amb una mínima naturalitat. Li respondria que això és el seu problema, una lluita d’imperialismes caducs que no em concerneix.

Plaça porxada a Milhau

A mi m’interessa un altre tipus de decadència que considero molt més real. El meu internacionalisme és molt diferent al seu. Com a català pretenc una visió del món paral·lela. Ells, quan viatgen, miren la bandera d’allà on van. Jo la gent que hi ha a sota. No vaig a Itàlia, a França, el Regne Unit, sinó a Bretanya, al Piemont, a Gal·les... I sempre amb un llapis i una llibreta per canviar aquells noms per uns de nous, si els trobo al lloc que visitaré.

Hi ha qui s’acontenta amb les fronteres artificials que han establert els estats com a veritats absolutes indissolubles. Ho entenc si et fa mandra pensar. Però si tens el cervell acostumat a que no pari de marejar-te amb preguntes tot això resulta molt insuficient, inexacte, frustrant. Fins i tot les altres fronteres, les que trobo més justes, ho són d’artificials! Hem d’acceptar que no ho podem saber tot i que la realitat canvia constantment. Hauríem de ser més humils i admetre que no sabem res. Els estats han gastat molts diners i esforços a desinformar a la gent sobre a seva història, la seva identitat autèntica. I així els pares veuen com els seus fills els insulten quan se’ls mira de dir la veritat: “No pots saber més que els llibres, tu, que amb prou feines saps llegir!“. No et creuran mai quan els diguis que aquells llibres els han escrit les tortugues estrangeres. A més, el guanyador sempre tindrà molt més atractiu de cara a la major part de la gent... A mi, aquesta major part de la gent de vegades m’entendreix, d’altres em fa pena i més d’un cop em fa ràbia. Però m’agrada molt la minoria que estimo. No som millor que els altres, en absolut. Alguns de nosaltres som una mica mala persones i tot! Però ens adonem del que passa, parlem el mateix llenguatge. No hem de gastar massa saliva per convèncer l’altre de certes veritats fonamentals. Les discussions, els debats, venen pels detalls, els coms, les solucions.

Plaça porxada a Milhau

La nostra pena i la nostra joia és la mateixa i és universal: l’indi peruà que baixa a la capital i es burlat per la resta quan obre la boca i deixa anar els primers mots en quítxua; el vell pagès frisi avergonyit pel seu fill perquè destrossa la llengua de Goethe cada vegada que l’ha d’utilitzar; el parlant d’una parla xinesa minoritària convençut que el que li surt dels llavis és un “dialecte” degenerat, que haurà de parlar mandarí als fills si vol que esdevinguin alguna cosa el dia de demà; el turista que protesta pels cartells de les botigues en català, perquè ell ha vingut a prendre el sol a Espanya i a Espanya s’hauria de parlar espanyol, únicament, completament, cartesianament... Les variants, les situacions, els colors, les literatures i les no-literatures seran multisonores, prendran les formes més variades, com variats són els rostres dels monstres inventats pels imperis.

I jo, allà, enmig de Milhau, practicant el meu francès...

El francès. El parlen els vells i els nens. El parlen els xinesos i els negres. Les dones, els homes. Tots els adolescents renillen en francès. El cambrer que amablement et serveix el cafè. L’àrab que et pregunta l’hora. Les encarregades del museu de la ciutat, que s’esforçaran a sonar com si fossin de París. El policia. El lladre. El metge. L’assassí...

Ruïnes de tombes i muralles

L’occità? El parlo jo en veu baixa. Els llibres que porto amb mi —Lafont, Bodon, Aubanel, Miremont, que porto de casa; Calhalon, més Bodon i altres que encara fa poc que ens han presentat. El parla la burla que representen les insuficients plaques bilingües. El parlen també, però, les pedres, les parets, el paisatge amb les seves muntanyes i les seves entranyes ferides. El parlen els castells, les esglésies, els poblets medievals amb les seves muralles desdentades, un cop els treus del damunt les disfresses que els han encastat per vendre los millor als turistes; disfresses que els roba la dignitat, com a l’ós del circ quan li entaforen una minifaldilla i un barretet de color rosa. L’occità el parla el meu amic rossellonès, la meva amiga occitana... L’occità el parlava també aquell botiguer orgullós i tímid, a qui li vaig comprar aquelles samarretes de Macarèl. Però saps també qui el parlava? Era jo a Milhau, esperant a que em portessin el dinar, en un restaurant marroquí que hi ha enmig d’un carrer estret molt bell, del qual no recordo el nom. Estava llegint les poesies de Calhalon, un dels meus darrers descobriments. Pel darrere se m’acosta una dona gran. Devia tenir 75 anys o una cosa així. Potser era més jove, però s’havia destrossat el rostre amb l’alcohol. Anava vestida amb una roba ridícula, massa llampant i vella alhora, com una adolescent dels anys vuitanta. Els cabells bruts, les dents corcades i negres. Els ulls aigualits i l’alè que pudia a vi. Se m’apropa i m’engega:
Foto presa des de la taula del restaurantet on se’m va acostar la vella
—Pouvez-vous me donner trente centimes, s’ît vous plait ?
Trenta cèntims! Per què justament trenta cèntims? Abans que jo pugui reaccionar, s’aboca damunt el llibre, de manera que el seu cap penja literalment damunt la meva espatlla, com si ella fos la grua i jo l’edifici en construcció.

—Qu'est-ce que vous lisez ?

I jo li responc que una poeta occitana, que jo vull parlar l’occità. I ella reacciona quan potser reconeix algun mot:

—“Oh, le patois ! Pòdi pas mai parlar patois amb degús ! Lo patois se lo manjan los lombrisses. Las gents d’ara parlan solament francés. Degús se soven de res. Mas es normal, es aital la vida...”

Li vaig donar un bitllet de 5€ (i mira que em feien falta!). Espero que hagi pogut emborratxar-se amb un vi una mica més bo avui.

Un fragment insignificant del bellíssim circ de muntanyes que encerclen Milhau

Les botigues de llibres? Ja parlaré més endavant de la trista experiència a la Maison del libre de Ròdes. A Milhau vaig trobar un bonic establiment on vaig comprar els que et vaig dir, a la secció que invariablement es troba sota l’humiliant cartellet de “literatura regional“, perquè no quedi cap dubte que parlem d’un producte de segona categoria. Cal marcar les diferències amb el que és important de debò...

Ròdes. Meravellosa ciutat, meravellosa catedral, meravellosa gent. L’amabilitat, dolçor, sabor de Milhau és perllonga... L’occità segueix desaparegut. El meu cor es continua encongint. M’avergonyeixo de la meva manca de força, de plorar tan fàcil. Com ho suporta la meva amiga? Com ho suporten els seus amics, els qui lluiten amb ella?

La magnífica catedral de Rodès per dins i per fora. Gens malament per una vila amb tants habitants com Sitges, oi?

Començo un dels llibres de Bodon que vaig comprar (Lo libre des grands jorns). M’han comentat que és estrany i pel que vaig veure a la visita a la casa de l’escriptor, on ens van llegir un fragment del final, sí que ho sembla que arribarà un moment que s’hi tornarà. Per ara, però, és un text bellíssim i tristíssim, on un home al que li han donat tres mesos de vida es lamenta a tothora de la desaparició de la seva llengua. Cert que molta de la literatura occitana és un lament sobre aquest tema. I a més, quin lament tan dolorós! Però que s’hi pot fer? En un cafè de Rodés la cambrera se’m va acostar i em va preguntar si em passava alguna cosa.

—No res, el llibre que estic llegint parla de coses que fan plorar— em va sortir de dins.

La Cobertoriada

La casa de Joan Bodon, de la qual el mateix escriptor descriu la seva història en aquesta entrada

Rodés encara. Tombant pels carrers robats pel francès, una llengua que també sempre he estimat. Em fa pena que sigui una arma terrible aquí. Quina força més devastadora ha tingut! Li ha tocat representar el paper d’una princesa bella i jove que han imposat com a cara pública, com a ambaixadora cultural. Ella no en sap res. És només un instrument perfecte per provocar la submissió. Tan perfecte que els sotmesos protestaran contra aquells que els digui la veritat del que estan perdent. S’aferraran a aquell ídol de cartró, mentre els seus déus veritables dormiran enmig de teranyines a la secció de “literatura regional”...

Les escorrialles oficials d’occità que encara rellisquen per les parets de Milhau

Camino i camino i se’m fa un nus al coll. Gairebé no puc respirar. La frustració enorme de sentir-me petit per comunicar tot el que el món està perdent amb aquest assumpte, se’m fa insuportable. Torno a l’hotel amb el cos molt cansat i el cor amanyogat. En aquell moment sento una pena més gran que la que tenia quan vaig venir. He anat a Occitània i Occitània m’ha afectat. És així, el territori de la llengua secreta.

Un tètric cementiri de Citroën 2cv, enmig del camp, no gaire lluny de Narbona

NOTA del 18 de juny del 2012: Als anònims que em demanen que corregeixi Languedòc i Aveyron, els aclareixo que si no hi incloc les formes occitanes Lengadòc i Avairon és precisament per això, perquè en cap carretera del territori les vaig veure. Potser no s'ha captat la ironia. Potser hi ha voluntat d'ajudar. Segur que al text hi ha algun altre error que se m'ha escapat,  (no aquests: he detectat en rellegir-lo que a Patricia l'he esmentat com a membra i ho he corregit ) no sóc un erudit ni un expert, però segur que jo mai escric anònims. Si signeu seran publicats. Si no, es podriran a la part de l'infern que Dant té reservat als anònims mancats de tota educació. Gràcies.