Aniversari entre tombes. L'amor i la mort.

Fa pocs dies vaig patir el meu aniversari. No em feliciteu. A més, ja ha passat. Aquell dia en qüestió, a més, jo no estava per massa cerimònies, tampoc. Vaig aconseguir escapar dels vius i poder passar unes quatre hores, sol, visitant uns morts sense nom a les meves ruïnes favorites: les de l'antiga vila ibèrica, romana i medieval de Sant Miquel d'Olèrdola i la seva increïble necròpolis del Turó dels albats, anomenada així perquè la major part de les tombes pertanyen a infants tot just nascuts, pobrets.

El conjunt històric d'Olèrdola no ofereix una aparença tan espectacular com els que podem trobar, per exemple, a Tarragona, o a d'altres llocs de la geografia propera o internacional. La història que s'hi explica, la que hi ha amagada sota aquelles pedres gastades, amorosides per la gespa i les roselles, és petita, localíssima, allunyada dels grans reis i batalles que van canviar el destí dels imperis. Però són úniques. No hi ha res que se'ls pugi comparar. Una joia en exclusiva, a quatre passes de casa (només a 15 o 16 quilòmetres de Sitges). La bona dona que s'encarrega de vendre les entrades ja deu estar avorrida de veure'm-hi. Per 2€, caram! bé val la pena.

A mi, personalment, aquestes ruïnes em produeixen el mateix efecte que les de Palmira per a Valery Volney. M'agraden. M'hi sento bé. Cada cop que hi vaig retrobo unes sensacions que no sé explicar i el cap se'm reorganitza d'una manera positiva. Ja ho sé que si només pretengués posar-me tètric podria anar en línia recta al cementiri local i estalviar-me el litre i mig de gasolina que he gastat amb el meu 2cv blau en el trajecte danada i tornada. Tenim un cementiri molt bonic a Sitges, d'acord. Però ho sento, no hi trobo el mateix. Per enmig d'aquells forats al terra s'hi respiren aires de mort, sí, però també d'amor.

Avui no ens posarem didàctics, que no m'hi veig en cor. Tan sols recordarem, pels qui no ho sàpiguen, que el Turó dels albats allotja al voltant d'un centenar de tombes, excavades a la mateixa roca, amb una forma que si té algun equivalent al món, el desconec. El que es pot afirmar amb rotunditat és que no l'hi ha a les èpoques i àmbits ibèrics o medievals.

A continuació, tinc el gust de compartir amb vosaltres unes petita selecció de les fotografies d'aquell dia. Al final, he muntat un vídeo amb la totalitat de les imatges que vaig prendre, en blanc i negre i una música seriosa, que m'emociona especialment. A més, el senyor Bach sempre et fa quedar bé:



Una de les moltes tombes, plena de l'aigua i el llot de la pluja


Les roselles creixen per tot arreu: aquí humilien la part alta de la muralla


La piscina municipal o simplement una cisterna



Part de la muralla i una torre medieval, frotament restaurada

Cal reconèixer que l'antiga vila estava molt ben situada per defendre's dels enemics. El paratge és força espectacular.

La part baixa de la muralla romana. Com sempre passa en aquests casos: la part baixa de les muralles, amb pedrots descomunals és sempre romana o ibèrica (i fortament erosionada, com passa en aquest fragment) i a partir de certa altura, les pedretes més petites anuncien que arribem a la part bastida a l'Edat Mitja. Els pedaços de ciment armat anuncien l'arribada del nostre estimat segle XX

La rosella impertèrrita, enmig del que va ser un projecte urbà, ara mort

L'ermita romànica de Sant Miquel, que es pot enorgullir de tenir una porta lateral d'inspiració àrab. Una altra de les rareses que hi ha en aquest conjunt tan entremaliat

L'heroic vehicle que em duu a tot arreu, la muralla (aquí es pot apreciar millor quan s'acaba l'Edat Antiga i quan comença la Medieval) i al fons l'ermita.

L'ermita que s'amaga entre els arbres, amb unes pretensions patèticament artístiques

Un llargandaix de mides colossals que em va deixar totalment acollonit. No entenc gaire de bestiologia, però crec que aquest element no és natural del país. Si hi ha algun entés entre els lectors, agarïria un poc de llum sobre aquesta criatura antediluviana

La zona de les industries de la vila

L'ermita i el cel

Primer pla del pit i el cap d'una tomba

Mida comparativa de la meva mà i la tomba d'un dels nadons

Tres tombes més

Una altra

I aquí el vídeo. Espero que us agradi.

Els núvols d'aquesta primavera

Se m'acumulen uns quants escrits encallats, que no hi ha manera de desembussar. Cal que trobi un moment per a treure el tap. Mentrestant faré, amb el vostre permís, allò que tots fem quan ens trobem atrapats, dins l’ascensor que puja a la planta 123 de l’Empire State Building, amb un estrany: parlar del temps.

No descobreixo digui cap novetat si dic que aquesta està sent una primavera especialment plujosa. La conseqüència negativa més evident és que la Setmana Santa (i tot de festes locals repartits per tota la geografia del país) han estat més aviat xopes i deslluïdes. Les positives són que la pagesia, no massa acostumada a les alegries, n’ha tingut una i allò que en diuen “el fantasma de la sequera” s'ha dissolt en l’atmosfera. El nivell de l’aigua dels nostres pantans no s’assembla en res a la que hi havia l’any passat. En algun d’ells n’hi ha tanta que ha calgut obrir les comportes. No crec que les nostres autoritats triguin gaire a esperonar-nos per a que gastem com eixelebrats i que quan, per exemple, ens rentem les dents hi dediquem una hora, mentre deixem l’aixeta oberta a cor que vols. Jo, per si de cas, miro de fer-ne l’ús més racional que puc i penso continuar exercint de ciutadà amb una exemplaritat acceptable, mentre no em posin una espasa a l’esquena via publicitat institucional. Arribat el cas, ja saltaré de la passarel·la al salat mar ple de taurons que branden cartellets de “ara toca gastar aigua a tot drap”, amb l’ajut de les seves aletes.

Amb tot, un dels efectes paral·lels més estimulants ha estat l’aspecte del cel en els moments de treva. Heu vist quins núvols volaven pel damunt el cap? Tant a Sitges com a Barcelona, com a d’altres llocs, tota la gamma de cúmulus ha organitzat una festa de grandàries wagnerianes. El cel d’aquest abril pren un caire operístic, d’un dramatisme que ens faria creure que creuem la tardor si no fos per una lluminositat inequívocament primaverenca. Recordo poques temporades tan llargues en els quals m’hagi quedat embadalit mirant cap amunt, esperant que en qualsevol moment baixi una cor d’angelets i querubins, o el mateix Hermes, botant de borla de cummulunimbus en borla de cummulunimbus, agitant les seves aletes de peu com si fossin les d’un colibrí o les d’una mosca saballonera dopada amb cafeïna.

Tot aquest bé de déu de núvols contrastaven, ara davant un cel blau barrufet llampant, ara davant d’un gris perla esmorteït, tot depenent la imminència de la pluja o de si el sempre emprenyador vent havia complert la feina dura de netejar l’atmosfera de partícules irrespirables. I jo, bé, des que tinc una càmera, no puc evitar de filmar-los i muntar-los sempre igual, sempre emprant el mateix i suat recurs. És així, un complet avorriment si voleu, una manera de mirar i compartir la mirada perfectament previsible i amb un sentit evolutiu absolutament petrificat. Però, ho sento, aquest tema en qüestió, m’agrada així.

Mentre trobo temps per a organitzar les entrades que se m'atapeeixen a la sortida de l’ampolla, em ve de gust de compartir aquestes pel·liculetes.


Aquesta la vaig fer fa pocs dies. Mira de recollir el que està passant al cel ara mateix. Rodada des d'on visc ara, la zona de la Bòvila, amb el punt de vista que es té de Sitges.

I ja que hi sóc, aquí teniu la resta de les que he anat fent. La major part tenen gairebé dos anys:


Sitges


També Sitges, des de la finestra de la casa on vivia abans. És una de les més estàtiques (un pla sol) i potser la que més m'agrada.


I aquí una mica des de La Massana, a Andorra, amb la presidència de l'imponent Casamanya.

Els amants de que passin coses us avorrireu molt. Però si voleu compartir un moment d'embadocament, us ho passareu bé. Encara que no ho sembli jo sóc dels que hauria d'aprendre més a badar, perquè sempre vaig de bòlit: si m'estic més d'un minut quiet em dona la sensació de que perdo el temps. Demano disculpes per certs errors tècnics (quan faig aquests plans llargs sempre m'oblido de treure el maleït autofocus de la càmera!). Comprenc que poden arribar a empipar una mica.

Suposo que una vida equilibrada seria aquella en la qual trobésssim la mesura justa de tenir el cap als núvols i el cap a terra. Desitjo que tingueu una bona setmana i que, de cap manera, no el tingueu a sota terra (el cap).