La placa del carrer Lope de Vega de Sitges (o la petitíssima història de les coses petitíssimes)

Si sabéssim tot el que hi ha darrera cada cosa, el perquè de tot plegat, petaríem bojos, encara més potser que si no sabéssim res. No us espanteu ara, que no penso encetar una apologia de la ignorància. Només constato una realitat: els coneixements els hem d’anar paint, cadascú al seu ritme. No admeteu que us donin pressa els saberuts, amb empentes. A més, cal recordar que a la història no tot ha estat cacaus considerables com la caiguda de Constantinobla, o les dues Guerres Mundials. Fins i tot a la història local hi ha aquells moments estel·lars, encara que el gran Stefen Zweig no els hagi dedicat cap volum. Avui, us parlaré justament d’una cosa insignificantíssima, que per mi, però, no ho és gens. El protagonista d’aquesta història em queda molt a prop.

No us heu preguntat mai qui coi deu d’haver manufacturat els curiosos cartellets enrajolats amb els noms dels carrers de Sitges? Segur que sí i jo no en sóc una excepció encara que, la veritat, tampoc els he seguit mai la pista massa bé. Vergonyós? Sí.

Per introduir el tema d’avui —del qual sí que en tinc alguna idea— recordarem que els noms dels carrers del nostre poble han anat canviant a base de bé, segons les circumstàncies polítiques de cada moment, com a qualsevol localitat de qualsevol país. Hi trobem noms amb una arrel popularíssima, tant que els oficials actuals no han pogut esborrar: el cas del Carrer Santiago Rusiñol, que els més vells encara anomenen de la Palma, per exemple. N’hi ha d’altres de nous que els diferents consistoris han adjudicat en honor als temes o persones més diverses, amb totes les polèmiques i indiferències de sempre.

És ben sabut —o ho hauria de ser— que durant la guerra molts carrers es van rebatejar amb noms d’un to revolucionari pujat; que en acabar ho van ser per altres de franquistes; que els que no, directament es van castellanitzar i que, en arribar la transició, els Generalísimos van desaparèixer i la nomenclatura catalana va tornar, per fi, de nou, al seu lloc natural. Fins aquí, cap novetat, suposo.

De tota manera, a Sitges, com que som més guapos que ningú, els cartellets dels carrers de l’època franquista es van encarregar a diversos artistes, afeccionats i professionals. Algú va tenir la pensada de que aquests tinguessin una personalitat especial. Home, jo considero que, per variar, la pensada era bona, encara que a més d’un li devia de semblar cursi, això segur. Però quina gràcia tindrien els pobles si no tinguessin detallets cursis? (Hum, ara que m’hi repenso no ho tinc tan clar).

En arribar la transició, aquests cartells no es van canviar, encara que fossin en castellà. També és mala sort que es fessin sota aquelles circumstàncies i, així, a aquestes alçades de la “democràcia”, ens hàgim d’empassar coses com “Calle San Honorato”, per exemple, que fan un mal als ulls. Però, digueu-me sentimental, l'estampeta del sant em resulta tan entranyable que voto a favor de la seva amnistia. Sí que es va ser crear un disseny uniforme per a les rajoles en català, però. Per als nous carrers això no ha suposat un problema, però als més antics les plaques catalanes comparteixen lloc amb les “artístiques”, en castellà, produïnt, en més d'una cantonada, un cert atapeïment reiteratiu.

Parlem un momentr, doncs, d'aquestes plaques, abans que a alguna llumenera municipal li vingui la idea d’arrencar-la i posar-ne una altra de nova, amb un disseny més guai: estic parlant de la del carrer Lope de Vega.

El carrer Lope de Vega és un dels que hi ha al Sitges nou, el de la part de dalt de les vies, cap el Poble Sec. Fins els anys cinquanta tot allò no consistia en una altra cosa que en camps, amb alguna mansió allunyada i algun protocarrer amb unes poques cases de començaments del segle XX, que encara existeixen.

Aquest carrer, es va començar a edificar a finals dels cinquanta/principis dels seixanta amb vivendes de l’època, modestes, funcionals, però ben fetes. Totes elles llueixen una aparnça molt mediterrània, no passen dels tres pisos, amb sobreàtic, i ofereixen unes terrasses i balcons generosíssims. Cap d’elles passarà a la història de la arquitectura universal. D’acord. Però, com a mínim, no ofenen la vista. A més, les van aixecar constructors i paletes locals, no grans corporacions foranies difícils de controlar. Com que un dels constructors va ser el meu pare, suposo que més d’un m'acusarà que escombro cap a casa. Ho concedeixo. Prefereixo això, abans no se m'acusi de mal fill, la veritat. Per sort, sé que el meu orgull filial va sobrat de motius. Ni mon pare ni cap dels constructors d’aquest carrer no es van dedicar mai a destrossar el poble. Alguns d’ells, com l’Andreu Camps, fins han arribat a emprar molta part del seu temps a tasques de recuperació del patrimoni col·lectiu que mereixen el reconeixement de tots plegats. Parlo de les construccions de pedra seca.

Però bé, tornem al carrer Lope de Vega. Per cert... a sang de què se li va posar el nom del prolífic autor de El Perro del Hortelano, contra el qual, d’altra banda, no tinc res, pobret? En fi...

Aquell grup d’edificis creixia de manera que allò anava agafant fesomia de carrer. Com a tot carrer que mereixi aquest nom, al Lope de Vega li calia una placa com cal, digne de les il·lustres predecessores que decoren els altres de la vila. Sembla ser que els principals constructors van discutir sobre qui s'encarregaria de fer la placa. Al final, suposo que gràcies a la retòrica convincent de mon pare, la responsabilitat va caure damunt de ma germana, que llavors era una noieta de catorze anyets.

En aquell temps ma germana anava a la seva, com ha de ser a aquesta edat. En aquest sentit haig de dir en honor seu que no ha canviat gaire. Si de cas ha madurat les tècniques, la qual cosa em produeix admiració i enveja a la vegada, tot i que jo també tinc els meus sistemes.

Ma germana, poca broma, posseeix la creativitat de la família als gens i ja des de nena no ha parat de tocar-ho tot. Si no ha fet més és perquè no ha volgut, i ben fet que ha fet. Entre les seves moltes qualitats artístiques en té una de molt especial: la de molt bona reproductora. Ja de joveneta tenia la santa paciència d’emprar la tècnica de la quadricula per copiar aquarel·les i olis, tant era que fossin d’estil naïf com barroc. Gràcies a aquesta traça per reproduir dibuixos i pintures, li han demanat, al llarg dels nays, una pila de feinetes. En definitiva, que ella forma part d'aquell grup d'escollits que han hagut de sentir dir més d’una vegada: “això que ho faci l’Angelina, que aquestes coses les fa bé” i, pam! encàrrec que et cau a sobre i del qual no te’n pots escapar perquè si no el fas tu no el sabrà fer ningú.

Suposo, doncs, que amb aquest tipus d’actitud se li van acostar els constructors del carrer Lope de Vega quan li van demanar que, s’ho fes com volgués, però que havia de solucionar un retrat de l’escriptor castellà el més aviat i millor possible. I la nena, que sí, que busca per les enciclopèdies que corren per casa que em troba una reproducció del perfil de la víctima; que hi aplica la seva tècnica habitual, el copia el millor que va sap i que després el pinta i li dóna els acabats adients. Encabat això calia passar el procés —que desconec— perquè quedés ben impresa a les rajoles. I així va succeir com en un tres i no res, gràcies a aquella nena, que el carrer Lope de Vega ja lluïa una placa tan xiroia com la dels carrers més nostrats de Sitges. O a mi m’ho semblava i encara m’ho sembla (sí, sí, d’acord, amor de germà, molt bé!).

El cas és que no tothom compartia el meu entusiasme per aquella obra artística de primera magnitud. I és que hi ha gent molt primmirada. D’entrada, van sortir els que deien que aquell senyor de les rajoles s’assemblava al Lope de Vega com un ou a una castanya. No n’hi van faltar tampoc els que protestaven per la baixa qualitat —quina ignomínia!— del resultat. Jo, que cada cop que passava per sota aquella imatge tan reeixida m’inflava d’orgull fraternal, quan em vaig assabentar que sorgien veus que discrepaven, no me’n sabia avenir. El que encara entenia menys era que si li preguntava pel perquè de tanta crítica, ma germana era la primera que se’n fotia i li retreia tots els defectes: “què no ho veus que té l’ull gairebé al mig del cap?” i altres subtilitats que jo no les hi sabia veure. De cap manera! Com podia ser que la pròpia artista en passés tant de la seva obra?

Amb el pas del temps, però, un va anar adquirint una miqueta de gust i coneixements; els mínims, si voleu, però prous com per veure que sí, que la veritat és que l’ull aquell està posat d’una manera que si el seu propietari, de sobte, prengués vida i decidís girar el cap en direcció als transeünts, ens faria l'efecte d’estar davant d’un extraterrestre mig gallina, mig granota, amb els ulls separats per més de mig pam. També és cert que l’home mostra un aspecte més proper a un prohom de la Generación del 98 que no pas a un del Segle d’or castellà. Ja d’adolescent, quan hom ja comença a creure's amb el dret d'exercir una mica de càustic, m’agradava referir-me a aquella pobra efígie com a “el Benito Pérez Galdós” aquell de la placa. I ja posats a ser una mica malparits també podem dir que s'assembla força al Superintendente de la T.I.A. de Mortadelo y Filemón. I de que va vestit? A quina mena de secta pertany la misteriosa caputxa que sembla penjar-li per l'esquena? d'un hàbit monacal o d'un impermeable? Aquella vestimenta indesxifrable forma part indisoluble de les especulacions més rares que m'hagi fet mai, de petit. I, al final, si hem de començar a parlar de les lletres potser hauríem de mirar d'impedir que a aquesta entrada no s'hi acostés cap purista d'aquells que es desesperen quan algú fa servir l'Arial enlloc de la Helvetia (ep! que com a mínim no hi posa calle, element colonial eludit olímpicament).

Però malgrat tots els defectes que li vulgueu buscar, ma germana assegura que el seu Lope de Vega era com el del llibre on el va treure. No sé d’on havia sortit ni a qui pertanyia el volum en qüestió, per tant, en això, sí que hauré de confiar en la seva paraula. Haig d'afegir, però, que les úniques imatges que he trobat d’aquell distingit cavaller són retrats a l’oli de tres quarts —en els quals, val a dir, l’interfecte presenta una cara de mala salut que fa patir— i l’aspecte general potser sí que recorda vagament el de la meva germana.

Amb tot, jo pregunto, a veure, qui és el maco que amb catorze anys és capaç de resoldre amb tanta velocitat com eficàcia un encàrrec d'aquesta mena? Costa poc fer la conyeta però no tant de dir que sí i fer-ho, oi?

Tot plegat, al capdavall, tant és. Aquest Lope de Vega d’orgullós perfil egipci està per mi per damunt del bé i del mal. És clar que trobo fantàstic fer-ne broma. Si en fa la pròpia autora, no veig perquè no la resta dels humans. Amb els temps que corren, no hi ha gaire motius per riure i una rialla sempre va bé. Però, ai d'aquell alcalde que se li acudeixi de treure-la! i pobre d’aquell desgraciat de pantalons caiguts que s’emparri per pintar-hi un graffiti o un tag al damunt! Els dos se les hauran de veure amb un fan inesperat que té molt males puces. Amb les coses de la família no s'hi juga!

A que no us l’esperàveu aquesta? ;)

Ja s'ha acabat la destrossa del carrer Jesús i el Cap de la Vila, a Sitges

Una foto que he trobat a Internet del carrer Major el 1975 

Ja es pot gairebé dir: la destrossa estètica del terra del carrer Jesús i del Cap de la Vila, a Sitges, ja està pràcticament acabada. Algunes de les coses que exposo aquí ja les vaig abocar al bloc de la pacient Criticartt (ho sento). Aquí, a casa meva, avui, diré tot el que en penso.

Recordo quan encara vivia al carrer Jesús, l’Ajuntament va convocar als veïns afectats a una reunió en la qual se’ns informaria de tota una sèrie de canvis en el paviment. Hi vaig anar, jutament amb tot un grup de veïns prou nombrós. Potser n'hi podria haver vingut algú més, també, però tal com està el panorama no ens podem queixar...

A la reunió se’ns va donar tota mena d’explicacions del com, el per què i el quan de tot plegat. No sóc un tècnic ni un entès en gairebé res del que es va parlar a la reunió, però vaig prendre nota d'absolutament tot el que es va tractar al meu quadern d'espiral.

No només no vaig criticar ni critico amb que es fessin reformes sinó que vaig considero que si calia fer-les, com sembla era el cas, calia recolzar-les. Tant el clavegueram com altres necessitats actuals havien convertit l’espai misteriós de sota els nostres carrers en un món de tenebres. No em vaig oposar a dedicar el centre del poble a zona exclusiva als vianants, ni a patir les incomoditats que calguessin si tot era a fi de bé de la comunitat. Res de tot això. Fins aquí jo ho aprovava tot com un bon nen.

Estèticament, però, allò ja era tota una altra cosa. Vaig ser un dels, suposo, “ultraconservadors” que, a l’hora de les preguntes, vaig expressar que allò em semblava un nyap estètic. La desaparició de les voreres del centre de Sitges als meus ulls suposa un acte de terrorisme paisagístic demencial. Ho sento. Estic d'acord amb el fet que transformar unes vies fins llavors obertes al tràfic rodat en zona exclusiva per a vianants les convertia en un element superflu. Obvi. Però no fotem: no hi ha una sola fotografia de Sitges, per antiga que sigui, on no hi surtin el coi de voreres.

La calçada ha estat de terra, de quitrà i de ves a saber quantes coses més. Però les voreres, tossudes com una mula, sempre hi eren. Per mi, les estretes i sovint inconvenients voreres formaven tan part de la fesomia del poble com el plom de ratlleta blava que, tard o aviat, algú subvencionarà perquè es dibuixi a totes les cases del poble, encara que no hi vingui a tomb, només perquè tot quedi ben uniformadet. I, ep! amb aquesta conya no estic dient que m’hagi tornat tan cínic com per voler que la treguin de les cases on hi és. Déu's en guard! En aquest món de gent que no sap llegir entre línies, que confon els matisos i les subtileses, i de seguida et titllen de feixista o —encara pitjor—, et diuen “ah, tu ets un dels meus”, dir el que penses és perillosíssim. Però la peresa mental del fast-urbanisme pot arribar perfectament a aquí també. Això em recorda la parla balear. Els vells de les illes protesten perquè els joves ja no saben parlar, que “ho salen tot”. Parlar el català de les Balears no equival a substituir tota partícula, article determinat o no, pels seus corresponents salats. No n'hi ha prou amb això per parlar salat. I no es guanya el títol de balear autèntic tothom qui vol, de cop, només per haver llegit quatre llibrots i escoltar els Antònia Font.

Amb l'aspecte liofilitzat presentat ara els carrers centrals de Sitges, segur hi haurà molta gent que ja els hi estarà bé. Hi ha personal per a tot. Humans als qui fins i tot les destrosses més brutals els importa un rave.

Estèticament parlant, Sitges se m'afigura, per sobre de tot, un poble per anar mirant amunt, per admirar les façanes dels edificis, els canvis de perspectiva produïts a mida que caminem per entre els carrers; com llisquen els núvols per enmig l'espai blau que deixen les refistolades cornises d'ambdós costats. Però si algun dia ens sentim baixos de moral, no mirem amunt, sinó al terra. I el terra, no ho oblidem, també ocupa la seva petita part al cor del vilatans. A més, hi ha persones que pateixen depressions. Aquests no estan per a orgues. Aquesta pobra gent va arrossegant els peus com pot. El cap sempre els penja perpendicular al tronc, en direcció a les puntes de les sabates. Què veuran llavors aquests desgraciats? què veurem nosaltres mateixos en els nostres dies d’ànim més gris? Doncs que no sembla que estiguem a casa sinó al Portal de l’Angel de Barcelona, per exemple, la nostra estimada capital, cada cop més despersonalitzada, també. O a tants i tants poblets que tenien un caràcter exclusiu, els quals se’ls està desllorigant amb el mateix sistema, per manera de clonificar-los el màxim possible. I aleshores aquesta pobra gent encara es deprimirà més.

Algunes de les persones que esmento, gent gran als qui des d’un sentit pràctic potser se’ls hi haurà fet algun bé amb l'extirpació forçada de les voreres —a les velocitats de vertigen que van els qui passen dels noranta se’ls estalviaran algunes ensopegades, no dic que no—, ja no tornaran a veure allò que forma part del seu paisatge de tota la vida, aquelles modestes però bellíssimes voreres de quan eren petits i feien equilibris heroics en caminar damunt la ratlla del cantó, com hem fet generacions i generacions de sitgetans, i com jo vaig recollir en el clip que ja vaig posar en aquest bloc, ja fa temps. En la pel·lícula en qüestió es pot veure una criatura fent exactament això, i com amb els braços estesos, tal fos un funambulista, mira de no caure i perdre de vista els pares. En aquest vídeo, rodat simplement plantant un trípode i deixant la vida passar pel davant, una mica seguint la idea senzilla idea de les pel·lícules dels germans Lumière, es poden veure altres carrers que han patit prou transformacions arquitectòniques com perquè mirar amunt, precisament, els faci més difícils de reconèixer a un ciutadà vell, que hagi estat allunyat de la nostra vila posem per cas, per més de seixanta anys. Però en aquells carrers hi havien aquelles voreres inequívocament dient-li: “ep, tranquil, no t’has equivocat de poble ni de país, no: ets a Sitges”. Sembla mentida com una beneita pel·lícula, rodada fa quatre dies justos com aquell qui diu, pugui provocar-me tanta nostàlgia.

Les voreres són el detall d’acabat perfecte d’aquest poble; l’element arquitectònic, --segurament absurd a hores d’ara, d'acord--, que separa l’edifici de la calçada, així com la sorra de la platja ho fa entre el mar i la muntanya, o la urbs. Els carrers sense voreres no dibuixen una forma estètica identitària de Sitges, excepte en alguns racons molt especials. Aquí representa quelcom absolutament estranger, aliè a la idiosincràsia històrica d’unes quantes generacions. Ja hi ha altres pobles i cultures que viuen sense voreres. Allà res pot millorar que sigui així. També hi ha llocs on els sostres de les cases acaben en punxa i a Venècia, per exemple, si no fos per les voreres la gent s’hauria d'intubar dins el banyador per sortir de casa a comprar el pa. En definitiva, no em farà cap gràcia quan al carrer de Sant Domènec li treguin les voreres.

Algun dia m’agradaria poder passejar pels carrers estrets de les ciutats marroquines i veure-les amb aquesta estètica, així com m’encantarà anar a Nova York i que m’agafi torticolis de tant mirar amunt. Però al carrer de Sant Domènec, al Sant Pere, al Sant Pau, al Bonaire, al Carreta, etc, no. Ja n’hi ha prou amb el carrer Nou com a exemple de destrossa, útil avís a les noves generacions de polítics vilatans sobre el poc que costa carregar-se un paisatge urbà centenari. Si fins i tot aquella cosa estranya i fantàstica del Pau Barrabeig et reb amb voreres un cop s'extingeixen les escales del primer tram!

El pitjor d’aquest acte vandàlic és que s'ha realitzat amb un maquiavelisme total. A la reunió convocada, als qui vam protestar se'ns va prometre, a la vista que el tema s'havia mostrat més polèmic que no pas esperàvem, es promouria un referèndum per deixar als veïns la decisió estètica final. Això em va agradar. Val a dir que un cop obert hi havia altres veïns que es van mostrar molt més bel·ligerants que jo. Jo recolzava plenament els seus arguments. Complementaven els meus. Si de cas no acabava de compartir del tot la forma, una mica massa exaltada pel meu gust caganer.

En acabar la reunió, em vaig acostar a la taula. Vaig creure convenient donar les gràcies a aquells cavallers per haver-nos convidat, informat i donat la oportunitat de dir la nostra als veïns afectats. En el seu moment la reunió em va semblar un acte de justícia i democràcia, mereixedor de valoració i recolzament. Vaig pensar que un altre consistori potser hauria tirat pel dret. En resum, una cosa no treia l’altre...

Qu ingenu! Qu idiota vaig ser!

Ara les obres ja s’han acabat. Ja no hi visc al carrer Jesús, però encara tinc les claus de la bústia en la qual vaig llegir la nota on se'ns convidava a aquella reunió tan inútil com insultant. He tornat a obrir la bústia una munt de cops, mentre el pis, que pertany a la família, espera la vinguda d'un comprador —cosa que amb els temps que corren té un punt de moda de l’impossible. En tots aquests mesos no he vist enlloc on hi hagués, a part de les factures i propaganda de pizza a domicili tradicionals, cap nota de l'ajuntament informant de la convocatòria de cap referèndum.

Quanta raó tenien els exaltats! Encara com no vàrem agafar entre tots les cadires del saló, arrencant-les de terra i no les vam llençar damunt d’aquella colla de mentiders tot calant foc a l'edifici, tal s'hauria fet en un país civilitzat com França! De vegades em perd l’educació, certament. I la ingenuïtat. Imbècil i covard Florenci...

Ara ja és massa tard. El mal ja està fet. He sentit a dir que amb aquest terra nou no es patina tant. Potser és veritat. Però jo, com que de sentit pràctic n’he tingut més aviat poc, aquest assumpte me la bufa secularment. Si em foto de lloros no se’m passaria mai pel cap que fos perquè el terra no està preparat sinó que més aviat pensaria: "la culpa és de la sola de les meves sabates, tan gastada com les meves esperances que algun dia això no s'acabi convertint en un maleït parc temàtic de tercera fila", definitivament.

Voldria fer una foto de la porqueria de terra que hi ha ara mateix al centre de la nostra vila, que amenaça d’escampar-se per altres llocs. Em fa mandra i massa pena, però. Ho sento.

I parlant de fotos: recordo que l’altre dia vaig sortir amb la càmera i vaig fer unes quantes pel carrer Major, abans d'obrir les botigues. La llum lluïa tan diàfana que era impossible hi hagués un sol pelet del cos que no s'alcés dempeus, com si passés l’emperador de Roma. Era un d’aquests dies de després d’una ventada en els quals a l'atmosfera no hi resta ni un trist microbi. Les fotos no estaven malament del tot. Me les mirava i pensava: “Bé, després de tot, ara que ja han passat uns anys, tampoc em sembla tan terrible el que li han fet a aquest carrer”.

El doble idiota qui va dir això —jo, per si en quedava algun dubte, no vull s’acusi a cap innocent per aquestes paraules— va tenir la pensada de mirar unes quantes fotos antigues. Les unes de fa relativament pocs anys, d’altres de l’època de la Monyos, i unes terceres d'èpoques diverses. Totes, però, tenien en comú les voreres. No em pregunteu per què, però automàticament les fotos que jo havia pres em van semblar una merda pura. I no parlo de la meva tècnica fotogràfica, de natural criticable. Acuseu-me dexagerat i potser tindreu raó. La comparació, però, no podia presentar-se amb més crueltat i claredat.

Sí, ja ho sé, no plou mai a gust de tothom, diran alguns. Que llepafils són aquests, diran els altres. Doncs mira, segur que si a aquests els canvien el Messi del Barça per un jugador de tercera regional segur que la notarien la diferència, oi? Segur que si aquests pantalons en lloc de ser de la marca Tal, són de la Pasqual tampoc. Per a aquestes coses sí que podem ser fins sense perill que ens acusin de friki, no?

Bé, potser callem o començarem a exhabruptar encara més bestieses i acabarem perdent la raó, com li passa a més d'un articulista mancat de sentit de l’humor. Com que avui no m'en queda, bona tarda i bona becaina.