Nou Diccionari Occità Provençal - Català de Joan -Daniel Bezsonoff

Nou Diccionari 

Occità Provençal - Català 

Occitan Provençau -Catalan 

de Joan-Daniel Bezsonoff

Gran notícia! Editat per Llibres de l'Índex, acaba de sortir el Diccionari Occità-Provençal-Català Occitan Provençau - Catalan de l'escriptor català Joan-Daniel Bezsonoff. Rere aquesta obra s'hi amaguen  quinze anys de treballs forçats, no pas a causa d'una punició reglamentària sinó per pur plaer, autèntica fugida personal cap a un món tan ric com mal conegut. Amb aquest volum s'omple un forat de la mida d'un cràter còsmic. El cràter es trobava enmig del desert de Rub al-Jali, com gairebé tot el que té a veure amb la cultura aquí (i suposo que a tot arreu, si fa no fa) i només l'havien sobrevolat els propietaris d'avionetes prou resistents per no explotar en apropar-se a la seva aridesa. Un cop ple, però, manoi si es veurà ara! La torre Burj-Khalifa ja no serà l'única a mirar els núvols per damunt de les espatlles, des de Dubai a Honk-Kong, passant per Honolulu. I aquí, un cop més, el savi Bezsonoff fa el miracle de transformar aquella aridesa en verdor, humitat i alegria, niuada d'ocells del paradís, a cops de rebequeria erudita, de rigor i tracte directe amb els granets de sorra provençal que se li han anat ficant a través dels mitjons, als entredits dels peus, al llarg de tota una vida tractant-los de tu a tu.

Cal dir que ens trobem davant d'una obra imprescindible?

 

Ets un cabró (una confessió iniciàtica)

Quan tenia sis anys estava convençut que la paraula cabró donava tant de poder a qui la pronunciava com el que tenien els nens de The Village of the Damned, el terrorífic film que Wolf Rilla va rodar el 1960

(Entrada dedicada a en Miquel Cartró Boada i en Josep mestre Rovira, dos homes excepcionals, els meus amics de més llarg recorregut i que, molt probablement, el dia que va passar l'anècdota que més endavant explico, van ser víctimes de la meva heterodoxa salutació.)

cabró m. 1 Boc. m. 2 1 Marit que consent l'adulteri de la muller. 2 2 m. i f [fem. cabrona] POP. Persona que fa males jugades.

(Entrada corresponent al Diccionari de la llengua catalana de l'IEC)

cabró Boc, cabrot. // Banyut, cornut, consentit, cuguç, enganyat.

(Entrada corresponent al Diccionari de sinònims i antònims d'S. Pey Estany (Teide))

Des que naixem no parem d'aprendre: primer paraules noves, després el seu significat i, més tard com usar-les. Aquest procés no s'atura fins la nostra mort, almenys mentre no patim alguna malaltia que ens ho impedeixi. Mentre vivim, no parem d'incloure —i oblidar— nous mots al nostre vocabulari. Qui aprèn més d'una llengua incrementa aquesta activitat d'una manera exponencial.

En la major part dels casos, ens resulta impossible recordar quan i com vam descobrir cert mot, quan i com vam entendre el seu significat i quan i com el vam emprar per primer cop. No obstant, hi ha un nombre indefinit d'altres dels quals sí que tenim constància a la memòria de tot aquest procés. Avui us parlaré d'un mot del qual recordo perfectament quan i com el vaig sentir, emprar i, temps després, saber-ne el sentit, per primer cop —observeu que aquí el procés va patir una lleugera alteració. Estic parlant del mot cabró.

Vistes en el seu conjunt, no crec que cap paraula sigui millor que qualsevol altre: totes tenen el seu moment de glòria; aquell lloc, aquella frase, a on cap altra les podria superar. N'hi ha amb unes possibilitats reduidíssimes i altres que serveixen per a tot; les que oblidem injustament i les que no parem de fer-ne ús i abús. Cabró, en aquest sentit, no crec que sigui ni bona ni dolenta. Amb tot, forma part del club de les que, pels seus atractius variats, s'ha sobre-explotat fins el punt d'acabar suposant una amenaça per a l'equilibri de l'ecosistema del vocabulari català.

Els seus detractors li critiquen que alguns dels seus usos més populars no passen d'un mer calc del castellà, que indueix a la peresa mental, que per culpa de cabró hi ha molta gent que pensa ja no val la pena explorar i conèixer altres paraules molt més genuïnes i igualment contundents, etc. Aquestes crítiques han de tenir una base sòlida, no ho dubto. Sembla obvi que l'efecte produït en paraules de sentit similar (i tinguem en compte que a l'entrada del diccionari de sinònims estalvia entrar a posar exemples de l'accepció2 2 del de l'IEC, per a la qual en català tindríem una botifarra inacabable) resulta devastador. Cabró acaba fent el paper que l'acordió diatònic va tenir pels tombants del segle XX per tot el sud d'Europa (1). A cabró, però, se li ha de reconèixer, com a aquell, una potència, una flexibilitat i una capacitat de moure els fonaments d'una casa difícilment superable.

I ja, sense més preàmbuls, passo a explicar com vaig perdre la meva virginitat verbal respecte a aquest bonic mot.

Ets un cabró

—En Tal és un cabró... —va comentar el senyor Qual a mon pare.

Recordo que jo tenia sis anys. Jugava al costat dels dos homes. En oir aquella paraula, les meves orelles van sentir una excitació similar a la d'un radar en detectar vida extraterrestre. La resta de la conversa l'he oblidat del tot. Tampoc sé qui era aquell senyor, ni el nom de l'afortunat a qui s'obsequiava amb aquella arracada. Tinc el vague record de la imatge de mon pare assentint, això sí. Per la consternació d'aquest i per la vehemència de l'altre ja em vaig fer una primera idea que allò de "ser un cabró" no podia significar res de gaire bo. La meva deducció anava per bon camí, com tothom hauria de saber, però, va restar incompleta fins força temps més tard: a aquella edat encara no corria cap el diccionari a la mínima que tenia un dubte.

Cabró... se m'afigurava tan bonica. Sonava bé. Omplia d'una manera tan ecumènica la bòveda del paladar que segur era pecat pronunciar-la. Tenia tot l'aire de paraulota, com puta, hòstia, merda i altres que per aquella època tenia classificades com a a tals, però a les quals mai havia gosat ni acostar-m'hi. Llavors em limitava a repartir unes eufèmiques "ostres!" a tort i a dret, perfectament conscient de la paraula lletja substituïda, tot i que no tenia ni idea que volia dir, tampoc. Quan me'n vaig assabentar vaig exclamar: "i això és una paraulota?" —poc després vaig descobrir l'"òndia!" a Han robat el marsupilami, la versió catalana del còmic de la sèrie Spirou, del gran Franquin, que em va semblar molt més forta que els meus "ostres!", a les quals vaig decidir continuar oferint la meva fidelitat... Però em desvio del cabró.

Com a nen, cultivava l'ultraconservadurisme habitual dels de la meva edat: les normes no es poden saltar de cap manera! No s'han de dir paraulotes. Cada paraulota representa un clau que se li clava a Crist a la creu. Verge Santíssima! Jo no era pas tan cruel! La fascinació que cabró exercia sobre mi, ai! doblegava la meva voluntat. La imaginació no em parava de buscar excuses plausibles per minimitzar l'impacte de les estocades que li clavaria a aquell pobre homenet que la passava tan negra sota l'INRI. Vaig concloure que si escollia un bon lloc i un bon moment, que si la pronunciava en veu baixa, potser els angelets no em sentirien i el meu martell passaria de llarg dels claus fatídics...

Setembre de 1969. A Franco encara li quedaven sis anys de legislatura, l'estiu s'esborronava i les classes d'un nou curs estaven a punt de començar. Jo anava a patir un canvi de col·legi, certament complicat. Per raons que ara no venen al cas, havia de deixar Sitges i continuar la meva instrucció d'amor a la pàtria espanyola a Vilafranca del Penedès. Nou poble. Nou centre. Nous mestres. Nous companys... nou de tot! La sola idea m'esgarrifava. Hi havia, però, un avantatge important: Si tot era nou volia dir que ningú em coneixia. D'aquesta situació inèdita, el meu cervellet de Sherlock Holmes equivocadíssim va treure la conclusió que a ningú l'importaria el que fes, per molt bèstia que fos el que se'm passés pel cap. En el meu deliri, la comparava a la d'aquell que s'allunya del seu poble, a on tots els coneixen, per comportar-se d'una manera totalment diferent a l'habitual sense por a rebre crítiques, ni a a causar cap mal irremeiable al seu entorn quotidià. Resumint: si em dedicava a repartir uns quants cabrons entre la població vilafranquina el resultat mai esdevindria tan pecaminós com si ho fes entre la sitgetana. Una deducció genial...

Sempre he estat una persona, d'entrada, tímida. Després, mica a mica, quan vaig coneixent el terreny, ja em deixo anar. Això, gràcies a l'experiència de la vida que et va demostrant que tampoc n'hi ha per tant, ara ho tinc més superat. Llavors, però, representava un problema dels grossos. Imagineu-vos la quasi paràlisi física i mental que em retenia clavat al terra enmig d'aquell grup de nens nous de trinca que esperaven l'obertura de l'aula, al pati. Cap amic, cap conegut, cap cara mínimament familiar en la qual recolzar-m'hi. Escrutava tots els nens, un a un. Com més aprofundia en la meva anàlisi visual més em convencia d'una primera constatació: els nens vilafranquins eren molt més lleigs que els sitgetans. Una segona conclusió em va arribar per via olfactiva: les mares dels nens vilafranquins submergeixen els seus fills en una quantitat molt més notable de colònia que les mares sitgetanes. 1 a 1, doncs: nosaltres som més guapos, però ells fan més bona olor...

L'empat em desconcertava. Feia una bona estona em mantenia en un racó, immòbil, sospesant els pros i els contres del meu pla; si calia deixar-ho córrer, definitivament o, per contra, no perdre més temps i atacar. Al final, en comprovar que els nens d'aquell planeta parlaven la mateixa llengua que els del nostre —amb un accent que a les meves orelles em sonava una mica com si tots ells estiguessin borratxos, això cal no oblidar-ho— em vaig llençar al camp de batalla, amb el pit descobert.

—Ets un cabró... —vaig etzibar a la primera víctima, en un to monocord, baix, però audible, sense que em tremolés la veu; amb una actitud altiva, d'absolut menyspreu envers la seva petitesa plebea. El nen que va rebre aquella imprevista opinió sobre la seva persona es va quedar petrificat. Recordo una mirada d'estupor absolut, de gairebé pànic, com si davant seu se li hagués plantat un monstre d'un altre món. Fantàstic! La paraula cabró tenia el poder màgic que jo li havia suposat. No m'equivocava! Quin èxit! Aquella pobra tòtila vilafranquina no havia sabut que dir ni fer. De sobte, tot jo em sentia protegit per una armadura indestructible. Sant Cabró em donava poders d'alienígena invasor de la terra.

A partir d'aquest primer èxit, ja no em podia aturar. Em sentia curull de l'excitació que embriaga els qui se saben invencibles. Un cop fregit el primer terrícola amb la meva pistola làser verbal ja res m'aturaria. La meva conquesta havia de continuar fins que no quedés cap indígena dempeus. Calia, però, no deixar-se dominar per l'excitació fins el punt de perdre els estreps i espatllar la festa per una gestualitat massa apassionada, per una excés de sobreactuació. I així em vaig anar apropant, un per un, a tots els meus futurs companys de classe, amb la mateixa fredor i elegància cruel dels nens extraterrestres de The Village of the Damned i, sense pietat, els escometia amb la mateixa mena d'atac.

—Ets un cabró.

—Ets un cabró.

—Ets un cabró.

—Ets un cabró.

—Ets un cabró.

Els efectes dels meus atacs, encadenats sense presses, però sense aturades de ritme, repetien el triomf del primer. Enrere deixava un rastre de branquillons vilafranquins mineralitzats. Potser des de fora podria semblar que, per obtenir popularitat entre els nous companys, no hi pot haver idea més absurda que procedir d'aquella manera. En aquell moment, en que em trobava imbuït de cabroneria, aquest supòsit ni se'm passava pel cap i continuava amb el meu repartiment de sacraments...

—Ets un cabró...

Aquell últim nen em treia un cap sencer. Sota la bata amagava uns músculs tibats com els d'un doberman. No va perdre el temps per regalar-me una lliçó d'or. Gràcies a la seva reacció vaig aprendre que, malgrat que dins la humanitat el caràcter oví destaca sobre qualsevol altre, de tant en tant et pots trobar un llop. Que el llop no es tracta precisament de tu. Que si li trepitges la cua les conseqüències que pugui arribar a experimentar la teva persona es troben lluny de ser plaents. I, last but not least, si no t'has mostrat amable amb les ovelletes que t'envolten, aquestes et soprendran amb una aliança contra natura amb el rei dels depredadors. Fins i tot podria ser que et mostressin una ferotgia impossible de preveure a través de la mesella reacció que t'havien mostrat abans.

No cal que entri en els detalls escabrosos del moment, ni en les conseqüències que va tenir el fet en l'amabilitat que em van mostrar els meus companys a partir de llavors. La cosa em va quedar clara. I, pel que feia a la resta de curs, vaig decidir que la paraula cabró restés en stand-by. Com a mínim fins que les meves proporcions físiques assolissin una volumetria més competitiva.

(1) L'acordió diatònic va suposar la decadència i pràctica desaparició d'un munt d'instruments tradicionals al sud d'Europa. De sobte es presentava un instrument, molt portàtil, que podia fer ballar ell sol tota una plaça per festa major. Ja no calien orquestres. Avui dia hi ha certamens i trobades (la d'Arsèguel la més famosa a les nostres contrades) d'aquest bonic instrument i actualment no suposa cap perill per a les altres tradicions. De tota manera, això no s'ha produït per obra de l'atzar, sinó perquè a totes les zones de l'àrea mediterrània fa ben bé 50 anys que hi ha aparegut gent molt compromesa amb les seves arrels que ha lluitat per recuperar els instruments musicals antics i, en més d'un cas, ressucitar-los.

Resposta a un senyor que demana que millor que ho traduïm tot al castellà "para llegar a más gente"

Acudit de Manel F. aparegut al diari Público

Estic fart de parlar sempre del mateix. Avui incloc aquesta resposta meva recent a un comentari que va fer un tal Old Nick (nick d'un senyor castellà, molt culte, però amb una ideologia impresentable) al Bosc dels Somnis, el blog de la Joana Navarro, on li suggeria, amb un paternalisme insuportable, que faria bé de traduir els seus versos al castellà, que així arribaria a més gent, que què bonica és la comunicació universal i no tancar-se amb una llengua que duu al provincianisme, bla, bla, bla...

Els arguments que li etzibo a aquest senyor els he repetit mil i una vegades. Avui és l'últim cop que els exposo. Els he expressat en català, en castellà, en el meu esforçat anglès i en el meu encara més incomplet occità. Estic fart de parlar dels esquimals, de tornar una i una altra vegada a dir les mateixes coses, a picar damunt de ferro fred. N'estic fart. Molt fart.

Una abraçada a la bona gent, siguin d'on siguin, i parlin la llengua que parlin.

Sobre l’assumpte d’arribar a més gent, que diu el senyor Old Nick:

Si pretenem que un text nostre arribi al màxim nombre de lectors possible hem d’escriure en anglès. Parlant purament en termes de la quantitat d'audiència, no de la qualitat, aquest fet no permet discusió. En aquest sentit, el castellà, per molt s'hagi estès, es mostra insuficient. Si per una altra banda un vol arribar a la millor gent per comunicar-s'hi a fons, amb precisió, i ser un mateix, el màxim possible, no hi haurà res de millor que escriure en la pròpia llengua. Tant fa que sigui el feroès, que compta amb una quantitat insignificant de parlants, detall, per mi, sense cap importància: fins i tot aquesta llengua modesta mereix el mateix respecte que el xinès mandarí, la més parlada nativament, o l’anglès, la més escampada a tots nivells.

El català fa de pont entre moltes altres llengües romàniques. Si els parlants d'aquestes llengües fossin tots gent de bona fe, posseïssin un xic de no res de cultura, i només hi esmercessin un petit esforç, escrivint en català hom pot arribar, sense la necessitat de traducció, a un nombre de lectors potencials que pot fregar els 1.000.000.000, així, a l'engrós: o sigui, la quantitat aproximada de parlants de llengües romàniques, tots sumats. Això, dit d'aquesta manera, sense cap mena d’argumentació, sona com una boutade. No ho nego pas. Perquè quedi clar que no va per aquí la meva intenció, explicaré una petita anècdota que, com a mínim en el meu cas, em reafirma per emprar la meva llengua mare en lloc d’altres de més fortes, suposadament més atractives —per a alguns.

Cert dia vaig rebre un e-mail d’una senyora de Brasil, parlant de portuguès carioca. Havia llegit un article al meu blog sobre un tema que ella estava investigant. La dona em va confessar, tota amable, que quan va llegir aquell text no sabia en quina llengua estava escrit. No va gosar escriure’m fins que no se’n va assegurar. Amb tot, ja d’entrada es va sorprendre d'entendre'l molt millor que tots els articles que havia trobat en espanyol. Va afegir que sovint cerca informació en aquest idioma: les semblances amb el portuguès el converteixen en un bon candidat a l'enteniment dels textos. De fet, sense anar més lluny, aquí mateix tinc alguns lectors castellanoparlants monolingües —vosaltres mateixos sabeu de qui parlo, macos—, tots ells gent molt dialogant, molt interessant, molt bona. El que és segur és que cap d’ells milita coma racista anti-català. Tots comparteixen una obertura de ment que lamento no trobar al comentari tan insultant que el senyor Old Nick —sense emprar termes ofensius, això cal reconèixer-ho— li ha etzibat a la Joana. Jo no sé si ella l’ha trobat d'ofensiu, però jo, personalment, m’he n'he sentit molt d'ofès. Acuseu-me de susceptible, si voleu, però és que ja n'estic fins el cap de munt. Les comparacions amb la gent veritablement interessats en la cultura, sense prejudicis, resulta odiosa. Per exemple, no tots aquells amics castellanoparlants que esmentava fa un moment, malgrat mostrar un curiositat real pel català, poseeixen una facilitat especial per les llengües, precisament. Sé que alguns fan autèntiques recerques a força de diccionari i més d'un cop deuen pensar "¡Joder, Florenci, vaya palabrejas me has metido hoy, tío!". Són gent que entenen que, per un modest esforç, una mica de bona voluntat, i un poc d’ajuda per part meva, a cada vegada que tenen un dubte, poden comprendre amb molta més exactitud el que dic, escrivint confortablement en català, que no el que hi ha escrit a un blog en tagalog, una altra llengua tan respectable com la meva (i qualsevol) i a la qual li desitjo llarga vida i una quantitat i qualitat de blogs, llibres, guions, equivalent. Ep! El mateix desitjo al castellà, a l'anglès o al francès.

Al llarg de la vida m’he trobat amb gent que em pregunta que per què parlo en la meva llengua amb els meus amics, pares (fins i tot enemics!) etc. Per què l’escric i tal, quan n'hi ha de més parlades, amb les quals també em puc defensar. A part de l’obvi insult que la pregunta comporta per si mateixa, jo ja fa temps que he arribat a la conclusió de que la millor resposta que puc disparar és "pel mateix motiu pel qual tu no escups a la cara de la teva mare", potser sí que ho fa, perquè hi ha països amb costums força especials respecte a al tracte amb les seves mares...

Diguem-ho d'una altra manera: encara que ma mare sobrevisqui amb una economia modesta, que la seva fama sigui reduïda i que hagi estat educada amb menys exquisidesa que la reina d’Anglaterra, difícilment me la vendré i em faré adoptar per la segona. Sobretot si aquesta em vingués amb la prepotència impositiva amb que tants francesos, espanyols i britànics ho fan. He mencionat aquests tres col·lectius nacionals no per mania personal, sinó perquè només a Europa, per qüestions històriques diverses, és on s’hi troba el nombre més espectacular de persones que, incomprensiblement, se sentirien felices si s’exterminés d’una vegada les llengües que no són la “común”. A mi, la veritat, tinc el convenciment que cada vegada que desapareix una llengua el món s'empobreix. I no el puc entendre aquell sentiment tan atroç, tan trist, del que tant s'enorgulleix aquella gent cada cop que aquesta tragèdia passa. Ho esmento perquè fins hi tot si això succeís a qualsevol de les llengües que s'han convertit en una amenaça evident d'extermini cap a les petites, jo esclataria a plorar. No m'imagino un món sense el castellà o l'anglès. Ho consideraria una pèrdua terrible, catastròfica. Sentiria que una part de mi mateix queda esborrada del mapa. Com pot haver tanta gent, doncs, amb aquest desiquilibri emocional? Com algú, individualment, col·lectivament, es pot arribar a embrutir tant? Quin malalt mental voldria que desapareguessin les papallones, les flors, els núvols amb les sevs formes infinites?

Molts d'aquest que defensen polítiques exterministes de les llengües que no tenen encara estat propi (o en blandeixen un d'anecdòtic, tipus Andorra) troben insòlit, fins i tot insultant, el fet que aquestes llengües mirin d'existir amb tota normalitat als seus llocs d'orígen. El seu comportament equival al que tenen les tortugues americanes, molt més grosses que les autòctones i que amenacen d'extinció a les que sempre havíem tingut a casa.

Si ara, de sobte desaparegués el català, o com a mínim aquests parlants tan “insolidaris” i “victimistes” s’acontentessin a l’ús merament privat o folklòric, ells mostrarien una alegria i mala fe evidents, repitirien les mentides espectaculars, alimentant els més baixos instints racistes cap a certs països de les llengües ‘petites’ (o no tan petites). Per cert, que el dia que algú va inventar la coletilla “ya estamos con el discurso victimista” es va trobar la fòrmula per no establir diàleg davant d’argumentacions treballadíssimes, malgrat els seus inevitables errors i contradiccions. No perdem de vista que totes les argumentacions les tenen, inclosa qualsevol de les que jo pugui fer, com la present. Ho sento, no sóc un robot. Com a mínim, però, no em presento amb la incòlume veritat dogmàtica que acostuma a aportar l’argument del “estás conmigo por güevos”, “porque lo pone tu DNI” i perles d’aquestes tan “seductores”, equivalents a les que els nazis escopien als francesos durat la ocupació, que només inspiren ganes d’anar-se’n a llocs on la democràcia existeixi de veritat.

Aquests senyors col·laboren amb entusiasme a qualsevol cosa que signifiqui o justifiqui aquesta mena de crims culturals. Divideixen els seus parlants d'aquestes llengües, o s’acusa als seus governs d'exercir una política de contenció mínima (ridícula i d'una prudència exquisidíssima en alguns casos, i amb algun error injust que cal esmenar en altres, que la perfecció no existeix a cap bàndol) mentre la llengua imposada és, òbviament, una altra de ben grossa. El surrealisme de sentir dir que català està imposat a Catalunya... ehem... si estigués imposat a Sierra Leona encara, però crec que s'evidència per si sol que la llengua imposada “por cojones” a casa nostra n'és una altra. Força bonica, per cert, això sí... Encara hi ha qui a la seva feina, en ocupar llocs de càrrec, es castellanitza el nom. Una actitud molt trista, certament, la d'aquells que s'avergonyeixen del que és seu...

Però encara entenc menys l'altra actitud de que parlava, sincerament. Aquella alegria que trobes en comentaris tipus “pero si el occitano lo hablan sólo cuatro gatos, ja, ja, ja...” Senyors meus: escrivint en occità t’estalvies automàticament aquesta mena d’ignorants grotescos i et quedes amb els que demostren una curiositat sana i et comenten: “anda, no sabia que “potinga” y “pelandusca” venian del provenzal ¡qué gracia!” força més enriquidores i positives. I que a més no miren de fer-te sentir com un ésser culturalment disminuït i que t’avergonyeixis de la teva llengua minoritzada, amb una prepotència força desagradable, sinó que et miren com a un igual. Gent molt higiènica que, malgrat tot, encara se'n troba entre monolíngües de ment oberta de la península Ibèrica, França i el Regne Unit. Aquella gent que serien els primers a sentir-se molestos si escriguís en una “lengua grande para llegar a más gente” com vostè proposa, senyor Old Nick. Molt probablement s’esborrarien del meu blog.

Quan hom compra un CD de Sostakhovitx no té ganes de sentir el Ricky Martin (per cert un excel·lent professional). Jo no tindria els nassos de dir-li a Sostakhovitx “però si amb això no fas ballar una discoteca, tio!”, ni tampoc “quina pena de compositor clàssic... però si no et coneix ni ta tia! Si fossis Mozar, Bethoven, Bach... Però Sostakhovitx? Au, va...” Cert, Sostakhovitx no serveix per ballar, ni ens el classifiquen al costat d'una de les tres o quatre patums de la història de la música de la mateixa fama i influència que els tres que he esmentat. Però és únic. Com Sostakhovitx no hi ha res. Que li vingui al darrera per fer de Sostakhovitx, qui sigui, que no l'agafarà pas.

Per una qüestió de manipulació a tots nivells, de diaris sensacionalistes i mentiders, ja no ens sorprèn que aquesta gent oberta que comento i que no et qüestiona, sinó que a més t’encoratja a que siguis tu, a que parlis com parles, etc. no siguin la majoria. Però per aquesta mateixa gent, aquesta minoria selecta de monolingües castellans, francesos i anglesos, tan macos, val la pena fer el que sigui per continuar sent un mateix, que tu siguis el màxim tu, no una còpia provinciana i ridícula. Curiosament, aquest personal obert acostuma a ser el mateix que quan visita el teu poble vol anar a un restaurant autèntic, encara que la seva incomoditat punxi, i entrar al Casino local, a sentir parlar els avis, a menjar el mateix que tu, a escoltar com parleu, que s’emociona en descobrir les diferències i les semblances i que et diuen "por favor, háblame en catalán, estamos en tu país y quiero aprovechar ahora que tengo la oportunidad de esforzarme en oírlo". No m’interessen gaire, sincerament, aquells que van nomes a las zones reservades per a turistes, a fer les turistallades prefabricades per forasters, o no surt del Mc Donalds, per si de cas; aquells que no paren de dir “ai, com a casa no s’està enlloc”, o “ay chica, parece que estamos en el extranjero, que suya que es esta gente”... Per mi, no caldria que sortissin de casa seva.

De vegades, els parlant de llengües minoritzades (que no necessàriament minoritàries, no és el mateix) en la nostra desesperada defensa per convèncer els prepotents de llengües grosses, caiem en el mateix error que els personatges que esgrimeixen l‘imperialisme més elemental. Passa com amb la persona que es fica amb ta mare perquè és pobra i tu t’esmerces en demostrar que no ho és tant... Però no havíem quedat que la pobresa i la quantitat material no representen cap valor amb una substància real profunda? No havíem quedat que els únics valors de debò són l’autenticitat, la proximitat, l’amor, el que de veritat tens dins el cor i coses per l’estil? Crec (la xifra que poso aquí és inexacta, però sé que la real és igual d’espectacular) que al voltant del 80% de les llengües que es parlen al planeta no tenen forma escrita ni literatura. Vol dir, potser, que les importants són l’altre 20% ? No hi estic d'acord.

Cada llengua o variant existeix per motius més profunds i defineix una manera de ser única. Representa la llengua que va donar el nom als arbres, les plantes, els oficis i les seves eines, les muntanyes, els rius, els pobles, les ciutats i els noms de les persones d’un territori. No hi ha cap altra llengua que pugui substituir amb la mateixa veritat tot aillò. Amb tot, hi ha molts casos (el del meu país sense anar més lluny) que sí, que els noms s’han canviat, no s’ha deixat ni morir a gent amb el seu nom, per la simple raó que els invasors posseïen canons més grossos o perquè a casa teníem, també, un nombre no poc menudet de traïdors, fascinats amb la cultura de l’invasor, amb un papanatisme provincià força hortera la major part de les vegades. Què hi fa el francès al Congo o a Haití? Quan la llengua francesa va nèixer al seu territori original els seus parlants no sabien res de palmeres i ocells exòtics. Els habitants dels països colonitzats tampoc no havien vist un violí o una guillotina en sa vida. Hi ha també totes les influències exercides pels viatges, pels fluxos de moviment migratori (no sempre innocent, tampoc). En qualsevol cas, trobem l’exemple de la llengua inuit, parlada per certs esquimals. Sembla que no n'hi ha cap altra al món amb més sinònims per a descriure el color blanc. Sembla lògic, no? Jo no tindria els sants nassos d’anar a un esquimal i dir-li que l’anglès o el castellà són millors perquè els parlen més gent, si cap d’aquestes llengües tan parlades conté els matisos necessaris. I també resulta normal, pobretes. Tampoc se’ls hi pot retreure: no hi havia caiaks i igloos al bell mig de Castella o al comptat d’Essex, per molt fred que hi foti a l’hivern.

Per això, aquí prenen força les paraules de a meva amiga occitana Patricia quan diu:

“Una lenga a pas besonh de literatura per èsser lenga. Avèm totjorn tendéncia a cercar de justificacions per defendre nòstra lenga. Basta !”

(No crec que calgui traducció però ve a dir: “A una llengua no li cal literatura per ser una llengua. Tenim sempre la tendència a buscar justificacions per defendre la nostra llengua. Prou!”)

I això ho diu algú que en parla una que es troba en franca situació de trágica desaparició (gràcies a la típica política exterminista de guant blanc exercida amb tanta habilitat a l’estat veí, tan envejada per molts espanyols i fins per més d’algun germà catalanoparlant que no tindria cap inconvenient d’escopir a sa mare) d’una llengua que, malgrat tot, té una literatura d’una originalitat i potència enormes. Per demanar respecte, nosaltres hauríem de ser els primers a mostrar-nos hi de respectuosos. Però una cosa és ser respectuosos i l'altra no tenir dignitat.

De tota manera, ja ho dic, si algú li vol refregar per la cara de ma mare la seva possible incultura i modèstia conòmica, ho pot fer. Li torno a recordar que, comparada amb la reina Elisabeth, efectivament, ho és. Crec, senyor Old Nick, però, que el seu comentari a la Joana ha vorejat una elegància similar. Una cosa és demanar una traducció perquè hi ha quelcom concret que no s'entén (jo sempre estic disposat a oferir traduccions, i estic convençut que la Joana ho faria de bon grat, també), i una altra de molt diferent que et vinguin amb la cançoneta de que "así llegarías a más gente". Admeto que la meva reacció voreja la desproporció. Al capdevall, vosté no ha emprat cap paraula obertament ofensiva. Segur que, com la majoria de catalanoparlants (i de persones que han après la nostra llengua i se la senten com a pròpia) ens trobem massa en carn viva i amb a paciència finiquitada, exhaurida. Un granet de sal a la ferida ens fa esclatar com formigues vermelles rabioses. Em plauria que ho entengués. Però no n'espero res, tampoc. Ja tinc una edat i no crec en miracles.

I ja ho veu, no hi ha cap problema perquè la llengua que empra la nostra amiga en les seves composicions poètiques la pugui entendre més gent que la que sembla a simple vista. Potser la meva mare no resulta tan estúpida com vostè podria sospitar, tampoc... Jo, per la meva banda, continuaré preferint arribar a la millor gent abans que a la màxima possible. Ho sento. Avantposaré la qualitat humana i l'obertura de ment per davant de la quantitat. Em vull estalviar tenir a casa un grapat de possibles imbècils que es mantenen amables només mentre els faig la pilota mentre empro la seva parla. Escriure en català funciona com un filtre excel·lent. Li ho puc ben assegurar.

Que tingui un molt bon dia.

Entrevista a César Policani i a Florenci Salesas a l'Eco de Sitges

César Policani i un servidor (Fotografia: Joan Tutusaus)

La Laura Verdejo, professora de català, encarregada del programa de normalització lingüística a Sitges, ens proposà a en César Policani, un nou sitgetà d’origen argentí, i a mi, si acceptàvem que ens fessin una entrevista per la contracoberta de l’Eco de Sitges, el setmanari local. Parlaríem exclusivament del tema que ha fet que aquest senyor i jo ens coneguem: les parelles lingüístiques. Tant el César com jo vam entendre que podria bo parlar de la nostra experiència per encoratjar altra gent, nadius i nouvinguts, a participar en aquest programa, i vam accedir encantats.

Per una qüestió d’abús d’espai, no faré aquí una explicació exhaustiva sobre el que és això de les parelles lingüístiques. Potser us en podeu fer una mínima idea amb l’entrevista, però si voleu més informació us recomano feu una recerca a la xarxa.

Des d’aquí voldria agrair a la Laura la tasca que està realitzant, la seva mestria en el tacte i en la manera de transmetre els coneixements als seus alumnes, així com la seva simpatia i recolzament personal.

També voldria felicitar al Joan Tutusaus, un periodista d’una professionalitat exemplar. La conversa va durar més de mitja hora. Més tard, a micròfon tancat, encara vam parlar una hora llarga més. Com ha estat capaç d’enquibir l’essència del que es va dir, i en el poc temps que tenia (ho havia de dur a màquines pel dia següent!) fer la selecció, resumir, n’estic absolutament admirat. Hi ha algun detallet que sí que no acaba de ser prou entenedor, alguna frase un xic estranya, però no puc dir res. Jo no me n’hauria sortit ni la meitat de bé. Espero que perdoni que hagi arreglat alguna d’aquestes frases pel meu blog, així com alguna informació que en llegir-la he vist que va ser errònia per part meva (el que va fer el meu amic no és una tesi sinó un treball; això sí, un treball excel·lent!). Tot plegat no res, qüestions puntuals d’arrodoniment i prou, maquillatges venials, fàcils de fer amb el temps que he tingut jo.

L'Entrevista

Florenci Salesas i César Policani
Parella lingüística
“Has d’aprendre a escoltar”
Joan Tutusaus

El proper 27 d’abril, a les 20h. La Biblioteca Santiago Rusiñol acollirà un acte de presentació del voluntariat ligüístic. Del programa participen diversos sitgetans, com en Florenci Salesas i en César Policani, que es troben setmanalment perquè el segon practiqui el català, mentre exploten interessos comuns, en Florenci en català de Sitges, i en César en un català més que acceptable.

Pregunta.— Què és una parella lingüística?

Florenci. — Dues persones, un catalanoparlant nadiu o no, però amb un nivell acceptable, fluid, i un no catalanoparlant que vol practicar la conversa de català. Se suposa que el segon o estudia català, o necessita practicar-lo. Moltes vegades, les persones, especialment vingudes de països castellanoparlants, es troben amb dificultats per poder-lo practicar en trobar-se amb la facilitat que tenim els catalans per canviar d’idioma. El que fem nosaltres no deixa de ser, al començament, la creació d’una situació artificial. Abans se’ns fa una petita enquesta de gustos. Busquen parelles que puguin tenir temes en comú per discutir. Les trobades han de tenir un mínim d’una hora i el compromís es de fer almenys deu trobades. Però si la relació funciona, això pot durar tota la vida. Jo ja havia tingut una parella lingüística, la Tanya Valverde, una noia estupenda de l’Equador. Ara, si no ens veiem és només per una qüestió d’horaris.

P. — Quin era l’interès del Cèsar per apuntar-se?

César. — Practicar, perquè de vegades és difícil que els catalanoparlants parlin en català amb una persona que no els parla correctament. Com que tenen el xip bilingüe tan automàtic, no els costa res canviar. Jo estudio català, tinc una parella catalana, però parla amb mi en castellà, i la seva família també, tot i que els he demanat que em parlin en català. Per això, aquí puc tenir una hora a la setmana de conversa amb una persona que tot el temps parla amb mi en català. Això és molt bo per mi.

P. — Vas conèixer la parella en castellà?

C. — Diuen que el primer contacte marca el tipus de llenguatge que utilitzaràs. Crec que quan tingui un nivell de català millor, podrem parlar-lo.

P. — Fa molt que vas arribar a Catalunya?

C. — El setembre del 2008, ara puc entendre-ho gairebé tot, gràcies a les parelles lingüístiques, tot i que parlar-lo em costa més. Quan vaig arribar, no en sabia gens. Només coneixia “Prou” i “Dona’m la poteta”, una expressió d’una amiga catalana que havia viscut a l’Argentina li va dir al seu gos. A mi em va fer molta gràcia, perquè amb la fonètica pensava que era una broma...

P. — I a en Florenci, que l’impulsa a integrar-se en un programa així?

F. — Vull que la gent que vingui aquí aprengui el català, però entenc que se’ls ha de posar facilitats. Qui els pot fer entendre que aquí es parla català i que això és important, som nosaltres, els catalanoparlants. No vull que el català sigui inútil, una cosa folklòrica i prou. No vull que es perdi. Vull que es parli, amb altres llengües, és clar, perquè és bo que hi hagi varietat. I una bona manera de treballar per a això és el contacte directe. Tant nosaltres com ells generem prejudicis a allò desconegut, en ambdues direccions. En altres ocasions hi ha un “bledisme” excessiu. Però cada persona és ella mateixa, i has d’aprendre a escoltar, perquè aprens moltíssimes coses. Jo, del César, per exemple, aprenc la seva experiència vital. Sempre reps lliçons de vida si escoltes bé. I jo, cara a ell, em sento com un representant de Catalunya.

P. — Quins són aquests interessos comuns?

C. — La literatura, el teatre...

F. — Les qüestions artístiques e general, o els espectacles.

P. — Malgrat que entre Catalunya i Argentina hi ha vincles
futbolístics evidents.

C. — No som futbolers, tot i que pels Mundials, potser per ser argentí (i allà la passió futbolera és com el psicoanàlisi!), sento un fanatisme del que jo mateix em sorprenc. Després, en quatre anys no miro un partit. Això sí, el seguiment dura fins que eliminen Argentina. Suposo que en venir a Espanya als trenta-tres anys tinc més d’argentí que de cap altra cosa. És normal, no? Primer vaig passar set anys a Madrid.

P. — Més enllà de la qüestió familiar, què et motiva a apuntar-te a classes de català?

C. — És una barreja de tot. La parella influeix, evidentment. Però és una inquietud que un la té, o no. Jo sempre vaig tenir molta curiositat per altres cultures, sobretot per la vessant més del dia a dia, que és el que més em fascina.

P. — Un interès antropològic sobretot?

C. — Antropològic, sí. I per a entendre tot això, el llenguatge és imprescindible. I també, és clar, en temps de crisi, per un tema laboral, és un valor afegit.

P. — Som diferents de Madrid?

C—En algunes coses, sí. Crec que hi ha un punt en el que tots els humans som iguals. Però hi ha diferències. El català és més semblant al porteño, l’argentí de Buenos Aires.

P. — Costa parlar en públic?

C. — Sí, i a la vergonya, cal afegir que vosaltres parleu dues llengües, i quan sentiu el castellà, la majoria canvieu automàticament.

F. — I això ho considero un error, un ajut nefast cap a tu i cap a l’altre. Quan entro en una botiga, d’entrada m’hi adreço en català, tant me fa que la persona que m’atengui sigui blanca, negra o groga. Si em diu que fa poc que està aquí, no tinc cap problema a parlar en castellà. Però si només perquè algú sigui d’un color diferent, he de pensar que no m’entendrà, estic practicant racisme.

P. — Es canvia per educació?

F. — Educació? A mi m’havien fotut bufetades per parlar català, com a tothom. I no podíem tenir el nostre nom. Jo em deia Florencio. Els nostres avis els enterraven amb un nom que no era el seu. No et podies ni morir en la teva llengua! Això s’ha de recordar. Si algun nouvingut se’m rebota i em pretén imposar el castellà amb mala bava, li dic que si li parlo en català és per respecte a mi mateix i pels seus compatriotes que s’esforcen en estudiar-lo. Jo només demano poder-lo parlar allà on vaig i que no se’m miri malament, com si fos un afroamericà que entra a un bar de Louissiana.

P. — Sense voler generalitzar, hi ha la majoria de castellanoparlants que es conformen amb el castellà i prou?

C. — Crec que sí. Els argentins, per exemple, tenen una resistència molt gran a aprendre el català. “Tu ets un argentí que parles català?” m’han arribat a dir.

P. — I per què no es vol fer l’esforç?

C. — Si han pogut integrar-se en castellà, i ja tenen el que necessiten pel dia a dia, com que es parlen les dues llengües, tiren. Conec persones que van aprendre el català, i després de set o vuit anys el van deixar. L’actitud de molts catalanoparlants, de no voler parlar mai en català amb elles les van desanimar. Entenc que aquí la responsabilitat és compartida, d’uns per no usar-lo, i els altres per canviar d’idioma.

F. — Conec un noi americà que va fer un brillant treball per a la Universitat de Berkeley sobre Ramon Llull. Ell parla un català excel·lent. Quan ve aquí i veu la nostra actitud, s’emprenya. Per què la gent sobreentén que algú, pel fet de ser estranger ha de saber millor el castellà? Conec nouvinguts amb un català millor que el seu castellà, (de vegades inexistent!) fins i tot britànics. Són un exemple per a tots, tot i que també es bo que aprenguin el castellà. Molts angloparlants locals formen un gueto molt potent a Sitges. No volent entendre el català viuen allunyats de la realitat del poble. En el seu món artificial ideal, els catalans bons són els renegats de la seva llengua. Em fan molta pena. Les llengües s’han de parlar sense cap sentiment de culpabilitat. Jo no em vull sentir culpable de parlar la llengua del meu país, enlloc del meu país. Demano el mínim. Però aquest mínim exigeix als altres un esforç que als catalans se'ns ha demanat a canonades. Els qui ho entenguin mereixen tot el meu suport infinit.

P. — Tenim un problema d’identitat?

C. — Sí, i és normal, amb la història que ha tingut aquest país. La identitat és una història

complicada. Ho dic perquè a l’Argentina també, passa igual, tenim problemes d’identitat. Allà, tots som fills d’immigrants. A Londres, si no parles anglès no pots fer gairebé res. Aquí, sense el català pots sobreviure. I després hi ha l’objectiu de cadascú. Si vols més necessites més. Aprofundeixes més en la societat que vius, et sents més integrat. Però hi ha cercles on no s’utilitza el català.

F. — Els catalans per una banda tenim molt d’orgull, però per una altra tenim un gran desconeixement de la nostra literatura, per exemple. En el fons, encara que ningú ho reconegui, tenim molt interioritzat que això nostre és una llengua regional. I això és un disbarat. El català és parlat en tres estats, per més gent que el danès!

C. — I jo això ho entenc des de que tinc parella lingüística. Sinó, l’altra manera d’entendre-ho pot ser una mica violenta. Corres el perill de només veure que la gent es queixa d’una imposició amb una altra imposició.

F. — La situació és surrealista quan es parla de la imposició del català a Catalunya. Si es pretengués imposar a Swatzilàndia, encara! Però aquí, la única llengua imposada de debò és la d’aquest senyor (referint-se al César), que avui ja és la llengua materna de la meitat de la població, cal acceptar la realitat. Però hi ha hagut un joc polític i de manipulació històrica molt bèstia, per fer-nos sentir avergonyits per reclamar viure amb la mínima dignitat lingüística. Senyors, estem a Catalunya! I de tota manera, sempre cal anar amb compte, dialogar. Ja ho deia Joan Fuster, que qualsevol persona disposada a donar la seva vida per un ideal, pot estar disposat a matar per ell. I que tot màrtir, si se’n surt, pot acabar sent un inquisidor. Hem de mirar de no pensar que som els únics que hem rebut pals, al món. No som millors que ningú.

"La Roser va anar" o "La Roser anà"?

A l’entrada del Quadern Gris del 29 de març del 1919, un jove Josep Pla —vigilat de prop per un de vell, força intrusiu, collita del 1966— escrivia un paràgraf que encara avui refulgeix com a senyal d’alarma per a tothom qui vulgui expressar-se correctament en la nostra llengua. Cal informar, per a entendre l’estat d’ànim del moment en el qual està escrit, que el jove havia endrapat un dinar horrorós a la dispesa. Encara amb l’estomac regirat, mirava d’esborrallar alguna cosa, però estava cansat i no li sortia res de bo. Llegim el que va acabar posant:

“A la tarda tracto d’escriure alguna cosa. Descoratjament, fatiga nerviosa davant de les diabòliques dificultats de l’escriure. Quan tracto de fixar sobre el paper alguna cosa que ha d’ésser per publicar, el que faig em surt, instintivament, pedant, obscur i pretensiós. El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment. Les frases fetes –que formen una part principalíssima del que s’escriu en les grans llengües– no poden utilitzar-se en català per ésser rurals o vulgaríssimes. Arribar a una certa fluència és endimoniadament difícil.”

Trobo molt interessant el que diu sobre la seva eina de treball, la llengua catalana. Si aquesta afirmació és una veritat objectiva o respon a un atac desmesurat de vanitat inflamada d’escriptor jove que es pensa que fa un servei heroic, amb el seu sacrifici, ennoblint una matèria primera basta que s’estima amb follia, no ho sé. I, la veritat, mirar d’esbrinar quines eren les seves motivacions psicològiques en aquell moment ho trobo una mica estèril. D’entrada, però, hi ha una cosa que li haig d’admetre: com a advertència, amb mi si més no, funciona. Em posa alerta, ni que sigui pel que té de per si de cas és (o fou) veritat. Jo miro de tenir-la en compte, dins les meves limitacions personals, pel que pugui ser. Però això no treu que hi hagi altres aspectes força més qüestionables.

Per exemple, una de les coses que més em xoca, més enllà de la seva certitud o no, és el tuf classista que respira el paràgraf contra la mateixa llengua en que està escrit. Pla, l’home rural infectat per la urbs, o l’home urbanitzat que enyora el camp —tema de suculents picabaralles, també—, aquí se’ns presenta, sense cap rubor, amb un dogmatisme taxatiu en afirmar que hi ha grans llengües —les que tenen una literatura important darrere, potser? no ho especifica però així ho podem sobreentendre— i que si les frases fetes són rurals no es poden emprar. Que no ho puguin ser les vulgars, passi; tot i que destriar quines ho són de quines no dependrà, en més d’un cas, de les ulleres que cadascú dugui damunt el nas. Però les rurals, per què? Sona com si l’empordanès, malgrat venir del camp —amb la seva parla rural— la identitat primigènia de la qual se’n sent tant orgullós, no accepta que des de ella es puguin tractar a fons els temes importants amb profunditat. Jo, que de rural, precisament, més aviat m’hi sento poc (per tant no se’m pot acusar de sospitós a sentir-me directament ofès), aquesta part de l’afirmació em sap greu, per el mateix Pla i pel que té d’injusta en si mateixa. En un home com ell, tossut com una mula, que no torça el coll ni que el matin, la veig com una claudicació. Que no se’m malentengui; no estic dient que en Pla claudiqui de lluitar per la llengua: jo no sé si n’hi ha gaires com ell que hagin fet tant perquè el català tingui la volada i modernitat que té ara. Amb això vull dir que claudica davant el fet normalment acceptat de que per a que una literatura o llengua sigui de primera divisió ha de tenir, per força, una armada consistent de frases fetes d’àmbit urbà. En conseqüència, que els “grans” escriptors senten escrúpols a l’hora de passar per pagesos. Jo crec que aquí Pla desaprofita una ocasió de ser tan bèstia com quan no dubta a deixar anar la seva artilleria contra patums de primera magnitud, per motius de molt menys abast. Potser era el moment d’alçar-se i fer una repassada a la plana mundial de la història de la literatura i del pensament, i quedar-se tan ample, per molt injust, innacurat i animal que hagués estat. O potser sap que les armes que té a les mans el portarien a un suïcidi kamikaze i, després del mal dinar, li tremolaria el pols a l’hora de disparar el tret de gràcia.

En qualsevol cas, la pretensió de que el que té davant és una terra erma no és poca. És cert que hi ha una espècie de buit de gairebé quatre segles que fa vertigen. Però en català escrigueren Llull, March, Martorell i, si m’apreteu, fins i tot el Sabiuda que inspirà al grandíssim Montaigne. Si mirem de posar-nos tan aristocràtics com ell sembla en aquesta entrada, emprant la mateixa regla per a mesurar, podem asseverar, amb el cap ben alt, que el català fou durant ben bé dos segles una llengua de primera. Que amb aquella llengua antiga no es podria fer front a l’embolcall paisatgístic del segle del cinema, de l’automòbil, de les revolucions socials i la bomba atòmica, ho concedeixo. Què les llengües “de primera”, malgrat haver d’esforçar-se igual per a adaptar-se las temps, duien l’avantatge de Voltaires, Kants, Hobbs (i molts d’altres) que es debatien i marejaven la perdiu que era un gust, fins entre ells, també. Entenc la sensació de sentir-se caminant per la carretera del català, vella com les més nobles —i aquí entrem en la contradicció de nou: quines ho són?—, però tot just enquitranada, amb la feixuguesa de les botes que s’enganxen a cada pas, mentre els que van per aquelles semblen gràcils surfistes que llisquen per damunt les ones del progrés amb les seves planxes angleses, franceses, alemanyes, russes, holandeses i fins i tot castellanes.

Potser sóc un ingenu, però jo no hi crec en llengües de primera i llengües de segona. Per poc que un es posi a aprendre una llengua o a traduir, mal que bé, qualsevol text, s’adona que tots els idiomes tenen paraules, frases, expressions imbatibles; maneres de dir que no tenen rival en cap altra. En totes. Em ve al cap aquella imbecil·litat d’exemple en castellà que deia (dic de memòria) “el inglés es para hablar de negocios, el francés de arte, el alemán a los caballos y el español con Dios”. Més enllà de la risibilitat indefensable de tòpics que conté, la frase té el seu punt de meditable. Es podrà no compartir cap dels punts que defensa, adduir que són d’un folklorisme castís de mal pair.

Però sí que és cert que totes les llengües tenen pegues i avantatges expressius, i que ambdós possibilitats es poden intercanviar segons la habilitat o ineptitud de qui les utilitzi. Per exemple, tots sabem que l’anglès és una llengua en la qual els objectes i els conceptes abstractes no tenen gènere. A l’altra banda hi tenim les llengües romàniques, en les quals la qüestió genèrica és un caos monumental, d’una arbitrarietat sotmesa a unes variables que s’escapen de qualsevol anàlisi racional, i que agafa dimensions èpiques quan surten sinònims, ara masculins, ara femenins, per a definir un mateix objecte (cadira/seient, drecera/viarany, pedra/roc, paraula/mot, etc.). Aquesta característica de les llengües romàniques representa riquesa o és una nosa? Representa que aquí l’anglès és més efectiu o més pobre? Jo crec que ambdues preguntes tenen tants sís com nos com a resposta, i no ho dic perquè m’hagi agafat un atac de relativisme. Així com es pot aprofitar el maremàgnum genèric de les llengües romàniques per fer bromes, acudits o metàfores, en l’anglès es pot fer exactament el mateix precisament pel contrari, per l’ambigüitat que és genera a partir de, valgui la redundància, la manca de gènere. En ambdós casos ens trobarem amb textos intraduïbles, que perdran sentit i gràcia al abocar-les a l’altre grup lingüístic. I quines seran millors? les angleses o les italianes? Doncs suposo que tot dependrà de la gràcia de cada escriptor o parlant individual, simplement (1).

Per a defensar la meva idea de que no hi ha llengua petita, també s’acostuma a posar l’exemple d’alguns idiomes esquimals, dels quals hom diu que tenen infinitud de sinònims per al color blanc. Si és cert o no, no ho sé, però és una imatge poètica molt potent i que explica molt. Aquí se’ns presenta el cas d’un idioma primitiu, poc preparat per a descriure la vida a, posem per cas, Manhattan, sinó el forcem amb una quantitat de paraules d’inevitable arrel grega, romana o, directament, anglesa, però que a l’hora de parlar del color omnipresent al seu lloc d’origen és imbatible. A casa seva, ja li pot venir el mateix anglès a fer-se el maco que se’l menja amb patates i moixernons. Les llengües africanes parlades en un àmbit tribal reduïdíssim no tenen, per mi, menys importància natural que la que puguin tenir les gran llengües europees, asiàtiques o l’àrab. De ben poc li pot servir a un berber el francès per a definir amb precisió la vida enmig del desert, sense que li soni forçat, estranger, incomplet. Si amb la parla inuit, d’entrada, malament podrem fer una anàlisi de les causes que portaren a la guerra del Peloponès —per dir alguna cosa—, és perquè hi ha massa mots, situacions polítiques i socials a crear en la seva parla. Per res més. És una llengua en la que si volem remenar aquests temes segurament hi ha, o hi ha hagut, molta feina a fer. Amb tot, no és una tasca impossible: tot és qüestió de posar-s’hi, encara que cal tenir en compte els molts perills de despersonalització que hi ha pel camí. Mireu aquesta increïble perla del basc, pobre, amb els seus “telefonoak” i els seus “aeroportuak” d’arrel inequívocament grega: què coi hi té a veure el grec amb aquesta llengua d’origen tan discutit? Amb el català, gràcies a l’arrel llatina i la multitud de tecnicismes de grega que ja teníem de fa temps, els efectes de l’adaptació als canvis del temps no és tant destructiva. ¿Algú recorda el ridícul que va fer el senyor Adolfo Suarez quan digué que no es podia ensenyar física nuclear en català? Però ara girem les tornes: així com s’hauria de fer amb aquelles llengües “locals” tot el que hem dit, igualment caldria procedir amb totes les “importants” si pretenem que arribin a definir amb precisió tot allò que l’inuit o l’amazig aconsegueixen amb molta més eficiència, sense tant d’esforç, ni circumloquis tediosos.

Si la importància ve de la temàtica a tractar, tornem a entrar en un territori relliscós: que debatre les teories d’Einstein, o la importància d’Otto Bismarck per al devenir d’Europa, siguin temes de més importància que parlar del blanc d’una cresta de gel, l’arribada de l’estació de les pluges o la saviesa del més vell de la tribu, és una pura qüestió de sublimacions subjectives, d’etnocentrisme pur i dur; de racisme cultural, en definitiva. Un racisme cultural doblement greu si ve de nosaltres, els catalans, parladors i escriptors —ehem, això ja és molt suposar— que patim aquest menyspreu històric d’una manera sistemàtica.

El racisme cultural és de vegades molt cridaner, però sovint és també molt subtil. En aquests darrers casos no es veu tan fàcilment, és molt fàcil de caure-hi i ve tant de fora com de dins, dels parlants mateixos. Quan ve de fora, el trobem de dues espècies: d’una manera aparatosa i brutal, amb exemples tant desagradables com la d’aquell “gallec”, enmig d’una manifestació en contra de l’escolarització en llengua gallega, que anava disfressat de vaca, brandant un cartellet amb el depriment lema: “¡El gallego es para hablar con las vacas!”, ocurrència que devia de fer molta gràcia fins i tot a sectors de cert “progressisme” (2), però també el trobem a molts altres llocs, en persones sense cap mala fe. En aquesta línia no em puc estar d’esmentar un exemple llegit a la xarxa, d’un escriptor que comentava la visita d’un parent llunyà de Múrcia. L’home no sabia que el seu parent escriptor escrivís en català, perquè, ras i curt, això era un concepte que no li entrava al cap. “¿Y la novela la escribes toda, toda, toda, en catalán?”, preguntava aquell pobre ignorant, davant la indescriptible estupefacció de l’amfitrió.

La reflexió del jove Pla, portà al bloQG (el fòrum del Quadern Gris) opinions interessants, controvertides i complementàries. El dia que sortí publicada jo em vaig limitar a fer un resum de tot el que pensava, amb una poda tan desafortunada i extrema que amb prou feines s’entén res. Resumeixo el que es va dir:

Hi havia qui s’admirava de l’esforç que li representava a ell d’escriure, com aconseguia arribar a la senzillesa després de molta lluita. També digueren la seva els qui feia notar que el català no era llavors, el 1919, ni la llengua vehicular a les escoles ni tampoc tinguda en compte pels estaments oficials, quedant relegada a l’àmbit familiar. No hi mancaren altres visions més optimistes que, tot i entenent el patiment del Pla del moment, s’alegraven d’alguns avanços evidents que ha tingut la llengua a nivell de reconeixement a tots nivells. Altres se sentiren més ferits, i li retreuen, més que jo, aquest classisme, mentre recordaven que en altres temps passats, ja superats, ells mateixos havien caigut en aquest tipus de sensació de pertinença a una llengua de segona. Aquests admetien, i se n’avergonyeixen, que de joves havien preferit de veure pel·lícules doblades en castellà, ja que amb català no s’hi acabaven de trobar, els films perdien credibilitat (3).

Finalment (deixant de banda un debat sobre de si el Pla que es dedica a l’anàlisi lingüístic és més o menys interessant del que descriu el seu entorn) hi havia el comentari per a mi més estimulant: el d’un senyor molt més preocupat pel que té la reflexió de tècnica que no pas per la banda del classisme primera categoria/segona categoria. Aquest darrer comentari deia, entre d’altres coses (ho sento, ho haig de transcriure, perquè crec que és perfecte): “utilitzar un català literari fluït i senzill sense caure en el to incòmode i rústic, a vegades anacrònic, és complicadíssim.” Això crec que és molt cert. El mateix senyor puntualitzava que, afortunadament, des de 1919 ha plogut molt i el català actual ja ha agafat una certa modernitat i s’ha lliurat de certes cotilles que l’anquilosaven. Ara, si aquest alliberament de la pols antiga s’ha aconseguit a base de castellanitzar-lo, tampoc em semblaria motiu d’alegria.

Hi ha molts exemples que fan del català escrit una llengua plena de trampes (totes ho són, però aquí em preocupa la qual amb que miro d’escriure aquest text). Una d’elles és l’ús del maleït preterit perfet. Quina forma cal emprar? La que porta el coi de “va”, “vaig”, tota l’estona o la reduïda, amb la tíl·lide al final? Què cal fer?:

“La Roser, quan va sortir de casa, va tancar el llum i després va baixar per l’escala, on es va trobar amb el Pep que, justament aquell dia es va vendre el cotxe que va espatllar quan va anar a València.”

o:

“La Roser, quan sortí de casa, tancà el llum i després baixà per l’escala, on es trobà amb el Pep que, justament aquell dia es vengué el cotxe que espatllà quan anà a València.”

Els avantatges i desavantatges d’ambdues maneres d’escriure són clares: al primer paràgraf tot sona més natural, més proper al català del carrer -ep! del meu carrer, que ja sé el que diran els que no l'usin al seu-, i el segon, pot semblar antic, pretensiós, exageradament poètic. D’altra banda, el primer pot arribar a ser carregós, repetitiu, innecessàriament llarg, mentre al segon, les oracions semblen volar, llisquen amb la gracilitat de les llengües més dinàmiques. Podem mirar de combinar les dues formes (ara “va anar”, ara “anà”, i anar fent) però el que és segur és que constantment ens trobem amb qüestions com aquesta que ens obliguen a que prenguem un compromís en un sentit o en un altre.

Aquest darrer comentarista mencionava el cas d’alguns escriptors moderns que no han tingut cap complex a l’hora de fer servir un català molt ric, autèntic i alhora modern. Entre d’ells apareix en Quim Monzó. De tota manera, crec que fins i tot el mateix Monzó no ha aconseguit de resoldre el problema del preterit maleït del tot. En Monzó, com faria tot bon perfeccionista malaltís, no ha parat de revisar la seva obra sempre que ha pogut i fixeu-vos amb quins detalls ens podem trobar: la seva novel·la “La magnitud de la tragèdia” va ser totalment reescrita i publicada com a nova versió farà cosa d’uns pocs anys. I sabeu que és el que va fer? Canviar totalment el temps verbal, de cap a peus: tota la novel·la estava narrada en passat i la passà a temps present. Bingo! Automàticament tota la narració evitava l’enutjosa problemàtica “passat anacrònic o passat carregós?” i atacava amb el temps verbal, on el català té un imbatible dinamisme.

Jo, sempre que escric una narració curta —sempre—, escric en present. Però és clar, quan faig una entrada al bloc o haig de fer un escrit en el qual haig de parlar d’algun personatge històric em trobo amb el maleït dilema. Ja fa temps vaig fer la meva elecció. Bona o no, alguna havia de prendre! La meva opció és, sempre que puc, escollir el passat sense el “va”, per pedant que quedi. Quan parlo rares vegades el faig servir —ho sento, però faig anar el “va”, els “vaig” i els “van” que dona gust— però en paraula escrita he acabat decidint-me per l’opció contraria, després de sospesar els pros i els contres. Crec que cadascú s’ha de posicionar i no estic dient que el que jo faig és el que cal fer, ni molt menys. En Pere Calders l’utilitza sempre i els seves narracions mai resulten pedants, elitistes o antiquades. En Pla l’utilitza sempre i el seu to oscil·la entre el classicisme més conservador i el passar-se les regles per on li ve de gust, sempre depenent del que més convé a cada moment. I així podríem seguir amb els clàssics moderns. Els escriptors més actuals fan equilibris i la tendència a atacar en present és evident. La única excepció a la regla dels “anà” és quan haig d’emprar la primera persona: mai escric “En arribar a Valls, jo ‘sentí’ que era a casa la iaia”, que em sona, ja, exageradament antic, ho sento. Aquí, el “vaig sentir” em cau pel seu propi pes i no em pregunteu perquè. Encara que això no sigui cap argument de pes, cal dir que cap dels clàssics esmentats (ni molts d’altres) eviten el “va” en primera persona: fins i tot fa cent anys que, fins i tot els escriptors més conservadors, s’han adonat que aquesta forma ha caducat , per sort o per desgràcia, definitivament. Que jo sàpiga, els “jo aní” i els “jo arribí”, actualment només els he llegit als articles escrits pel senyor aquell, amb ínfules d’excel·lència (?), anomenat Salvador Sostres. A mi, particularment, ni m'agrada el seu estil, que sovint trobo inintel·ligible i esotèric, ni tampoc les seves maneres. Però això és una opinió personal, que no té cap rellevància enmig de tot el que parlem. Els que hagin de tractar amb ell ja s'ho faran, pobres.

A part de l’assumpte dels temps verbals i d’altres qüestions purament tècniques (que si haig de parlar per mi, déu n’hi do el que suo per sortir-me’n) hi ha tota el que té a veure amb les paraules populars, les frases fetes i demés. L’Estanislau Verdet se’n fot dels insults antics catalans en una de les seves cançons, en la que hi diu “...insultem en català, però amb insults de fa cent anys...” i llavors comença a insultar amb paraules que en la seva veu (la cançó té una música i està cantada amb un to extremadament melós i carrincló) sonen especialment cursis. I és clar, a ningú li agrada quedar com un cursi quan insulta! Tot i que la cançó té la seva conya marinera i la paròdia ben entesa (fins i tot cruel) la trobo un exercici saludable, crec que no tot està perdut, ni tan sols per aquesta banda. No tot s’acaba amb el “xitxarel·lo”. Fins i tot el mateix “xitxarel·lo”, ben posat, pot tenir una efectivitat colossal.

Però amb això darrer gairebé estrenem uns altres tema. L’entrada d’avui ja ha quedat prou llarg, crec. Si de cas l’acabarem de reblar amb una segona part, la qual desitjo que sigui molt més curta en la que hi posaré el que m’ha quedat penjat sobre l’humor, la col•loquialitat, com s’ho fan la gent que parla i escriu altres llengües per superar problemes similars, etc. Els problemes degeneratius que pateix el català potser són greus i és una llàstima que desaprofitem el seu potencial i el reduïm de la manera que moltes vegades ho fem, per mandra, ignorància, pel que sigui. Però això no vol dir que, a la seva manera, no siguin patits per altres llengües com l’anglès o el castellà. I això també ho trobo trist. Jo, ho sento, no sóc dels que se n’alegri que això passi en cap d’elles: a mi m’agrada veure que la gent fa servir les seves eines, no només la meva, el millor que pot i que mira de superar-se.

Bé, després d’aquesta perillosa arrencada final, una mica massa hippie com perquè no em faci venir rubor de mi mateix, m’acomiado de tots plegats fins la segona part.


Notes:

Hi ha algun paràgraf que m’ha quedat massa bonyegut. Per mirar de donar-los hi una mica d’aire, no m’he pogut resistir de fer servir aquesta cosa tan particular que tenen llibres tècnics anomenada “notes a peu de pàgina”. Això fa que l’escrit sembli més important i tot, oi?

(1) Permeteu-me comentar una anècdota al respecte: Fa un parell d’anys vaig tenir la sort d’assistir a un concert de l’artista nord-americana Laurie Anderson al Teatre Grec de Barcelona. La senyora Anderson aprofità l’espai que hi havia entre dos temes per fer el típic ritual d’agraïment al públic (en anglès) per la seva presència. Demanà disculpes per no poder expressar-se en català, però, fent gala d’una murrieria exquisida, donà gràcies a Déu per tenir la sort que la seva llengua materna no li exigís recordar el sexe de tots els objectes que hi havia a la sala. Ho vaig trobar molt divertit. Sobre la diferència entre gènere i sexe recomano la lectura de l’entrada d’aquest bloc http://www.salvador-oliva.com/2008/08/sobre-el-gnere-i-el-sexe-abans-quan-rem.html escrita pel senyor Salvador Oliva, lingüista, catedràtic i no sé quantes coses més, una persona immensament més autoritzada que jo per a parlar de temes estrictament tècnics respecte a la llengua.
(2) ¿Us imagineu la reacció que hi haurien tingut aquests senyors, propietaris de cadireta universitària, si aquell energumen hagués anat pintat de negre i al cartell s’hi llegís: “los negros son para limpiar los lavabos”?, perquè per a mi l’efecte i el substrat parteixen del mateix tipus d’anormalitat intel·lectiva.

(3) Jo recordo haver passat per això, de nen, quan feia la col·lecció dels llibres de Tintin. Gairebé tots eren en castellà. Els pocs que eren en català em feien sentir com si fes trampa i la sèrie no estigués del tot completa. I l’original era en francès! Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.

Bon Sant Jordi a tothom!