El professional que no pot evitar de veure que hi ha al darrere

--No puc mirar cap pel·lícula. Tota l'estona estic veient tot que hi ha al darrere.

L'equip del film 2001, a Space Odyssey (1969) d'Stanley Kubrick, durant el rodatge de l'escena final

Això ens ho va dir una vegada un veterà productor televisiu, tot un cavaller cultíssim, amic personal de Josep Pla, a un petit grup de privilegiats. És molt curiosa la relació que tenen alguns artistes amb l'art que practiquen pel que fa a l'hora de consumir el que fan els seus col·legues, clàssics o contemporanis. Com en el cas del nostre estimat productor, hi ha cineastes i professionals del cinema i la televisió que no poden assaborir tranquil·lament cap film perquè rere cada pla estan veient tota l'estona una imatge com la que il·lustra aquest text (ah! la soledat còsmica de l'astronauta Bowman feta miques...). També hi ha escriptors que no es poden concentrar en una lectura sense deixar d'imaginar l'autor en la fase de reescriptura o documentació i músics que tota l'estona tenen la imatge del compositor o el productor fent proves de combinacions de sons, segones veus, ritmes... Ha de ser terrible. 

Tinc la sort que això mi no em passa gaire sovint. Tinc una capacitat d'abstracció planetària. Em deixo hipnotitzar amb molta facilitat. Per poc que se'm convenci de les irrealitats artístiques, ric, ploro, m'espanto, sento les meves conviccions qüestionades o reafirmades, la pell de gallina, la sang bullir, els pèls de punta. Malgrat que més d'un considerarà que això pot ser un escull per valorar amb exigència qualsevol obra jo ho trobo una sort. 

En tot ofici passa una mica igual. Un consumidor qualsevol no es mira un moble o un avió de la mateixa manera que un fuster o un enginyer aeronàutic. Un cop, però, immersos en la matèria de l'ús quotidià, el fuster i l'enginyer aeronàutic en faran un ús amb idèntica tranquil·litat, idèntic automatisme que la resta de mortals. A l'hora de valorar-ne les bondats o pegues del producte, la seva opinió (aparentment) tindrà més fonament professional. Però no sempre. De vegades sorprèn el poc criteri global d'alguns grans artistes. Concentrats en la perfecció dels acabats, les parcel·les dedicades al seu ofici, una part molt reduïda i concreta de la totalitat de l'obra final, són cecs a la bellesa, a la poètica principal. 

En alguns casos extrems, em refio més de la opinió d'un ignorant sensible i humil que la de un expert tancat dins el seu laboratori de frustracions professionals. Si aquest, per acar-ho d'adobar, se li bufen totes els venes i capil·lars del cos a causa de la innoculació d'enveja que li produeix l'èxit del seu col·lega (jo que tinc tants màsters i no em fan cas i a aquest mindundi, que no va acabar ni la secundaria, li plouen els aplaudiments! Ah! quanta corrupció al món de la cultura! maleïdes capelletes! em tenen mania, a mi, que sóc tan guapa i també la xarrupo molt bé, bla, bla, bla...) aleshores la fugida o, - si ens hem trencat la cama i no podem córrer -  un parell d'hòsties, s'imposen. Frustrats i apunyalats per l'esquena ho som tots, imbècil/imbècil·la. Calla i no m'espatllis la "peli"!

Públic d'un show de Kraftwerk en 3D

Academicisme, William Adolphe Bourguereau, Mendelssohn...

La lliçó difícil (1884) de William Adolphe Bouguereau

"Academicisme". Un cop van inventar aquesta paraula els incapaços van trobat un antídot per empestar tota una categoria d'artistes que, d'entrada, l'únic pecat que cometen és conèixer l'ofici millor que ells. Això sí, l'acadèmia no ho és tot. I fins i tot pot no ser res, si no transmet. Jo també prefereixo l'obra d'un artista d'ofici incomplet que el d'un gran mestre si el primer em remou les entranyes més que el segon. Però una cosa és una cosa i l'altra una de molt diferent. La història de l'art és la història de les grans injustícies, de les grans mentides sedimentades. 

Aquest quadre de dalt és La lliçó difícil (1884) de William Adolphe Bouguereau, un pintor que al segle XIX era un déu i ara es troba, malgrat una tímida recuperació d'última hora, maleït, reclòs a les golfes dels trastos vells: era massa bo i no bevia, ni es drogava, ni tenia una vida amb la qual Hollywood pogués fer un biòpic trasbalsador. Parlant d'aquest pintor la meva admirada Montserrat Olivés em va comentar: "Mendelssohn, també ha pagat el peatge de ser ric, jueu, dotat per la pintura, l'escriptura, llicenciat en dret - si no ho recordo malament - i gran compositor. Era feliç en la seva vida familiar, ajudava als companys - va treure d'un problema judicial important a Schumann- va redescobrir i posar en valor un Bach oblidat i menystingut - tampoc bevia ni es drogava. Les seves pintures són magnífiques. Em sembla que no li han fet gaire homenatges..."

Burguereau no sé fins a quin punt era tan generós com Mendelssohn. No el conec prou i ara se'm fa molt costa amunt llegir fins i tot la seva entrada a la Wikipèdia francesa. Sé que al seu moment va arribar a assolir un prestigi només comparable al que va tenir Picasso a finals del segle XX (i l'home crec que s'ho va creure força, també, no ho sé, pel que recordo). Després, però, amb l'arribada de l'impressionisme i altres avantguardes encara més radicals, el neoclassicisme i molts d'aquells "ismes" del segle XlX han quedat sepultats per corrents artístiques més modernes o més antigues.

I aquí baix, els mortals, mentrestant, anem fent bullir l'olla.

Mitja defensa de Bibiana Ballbè

No m'entusiasma la Bibiana Ballbè, però tampoc em cau malament. Estic d'acord amb algunes de les seves declaracions públiques i amb altres gens. Trobo un error dir que la cultura s'ha de presentar d'una manera divertida, com ella va expressar en un programa. Considero que una base de la cultura és precisament el divertida que és, per molt que el concepte "diversió" es pugui entendre en uns casos d'una manera, en uns altres d'una altra. Potser només es tractava d'una qüestió de lèxic i es referia a com es ven aquesta cultura. Potser no n'hi ha per tant. Tant és, darrerament s'ha parlat molt d'ella i gairebé sempre per fer brometes de sota mà. Molt probablement hi haurà persones més capacitades per ocupar el lloc que se li ha atorgat. Segur. Com també ho és que per a la immensa majoria de premis hi ha gent, coneguda o desconeguda, que se'ls mereix molt més que qui els rep. En tot lliurament de premis sembla gairebé una obligació que el premiat digui que no acaba d'entendre que no l'hagi rebut altres que han fet més mèrits, alhora que es diu que impressiona l'honor de formar part d'una llista de noms il·lustres. Potser ni aquells noms són tan il·lustres, i potser sí que hi ha altres que se'l mereixen amb més justícia, aquell premi, aquell any o en aquell moment, però no cal que el premiat es faci el desmenjat, tampoc. 

Tornant a la Bibiana Ballbè, m'agradaria comentar que sembla com si, més enllà de l'oportunitat real o oportunisme conjuntural que ha dut a demanar-li ocupar el lloc de divulgadora oficial televisiva de les activitats de l'Arts Santa Mònica, que ho faci bé o malament, o qualsevol altra consideració jutjable segons criteris amb base real, constatable, hi hagués una efervescència linxadora que fa fàstic al voltant de la seva figura. Comencem amb el pecat que ella és un personatge mediàtic. Molt bé. I? Que demostri primer si fa bé la seva feina o no i després ja la criticarem. Què ens importa a ningú de nosaltres si qui ocupa el seu lloc és la mateixa Belén Esteban si es demostra que la noia tenia cops culturals amagats, fins llavors només coneguts pels responsables del nomenament? 

S'ha proclamat a la premsa que la senyora Ballbè ha comés un error greu de protocol, o del que sigui, amb la idea de celebrar una festa non stop, i la conseqüent invitació a 100 artistes, per compte propi, sense consultar la Generalitat sobre cap de les dues accions. Si això és així, si s'ha excedit en les seves funcions, si no ha informat al departament i les persones corresponents, se li ha de picar el crostó, tan fort com la Generalitat cregui convenient. Fins aquí, hi podria arribar a estar d'acord. Amb el que ja no hi estic tant és amb els 100 artistes magnífics, excelses ànimes que quan pixen se la deuen agafar amb pergamí teixit a la riba del Mar Mort, que, en un arravatament de puresa creadora, insubornabilitat moral i capacitat tel·lúrico-lingüística per entendre en profunditat el sentit dels mots més intricats, han declinat la invitació, en alguns casos amb una actitud ofesa, irritadíssima, aprofitant en alguns casos per donar-li lliçons a la nena maca, que les coses no es fan així, guapa... 

He llegit a La Vanguàrdia que en la carta ella hi deia:

"...El Centre de creativitat convida a participar en un gran esdeveniment inaugural previst per al 17 de gener. Una festa non stop (de les 10 del matí a les 10 de la nit) en la qual es donarien a conèixer els creadors de l'ahir ("des d'un Antoni Miró fins a un Antoni Gaudí"), els d'avui ("des d'un Mario Eskenazi fins a un Toni Segarra, un Biel Capllonch o un Juli Capella") i els de l'ara, grans protagonistes de l'acte, el nervi de la creativitat actual. Disruptius. Trencadors. D'aquí, o de fora però amb vinculació al país. Amb forta projecció en la seva pròpia comunitat. Influents. Amb projectes sòlids a la vista. A la cresta de l'onada..."

En el mateix rotatiu, qui fa la crònica acaba aquest fragment amb un "Oh Yeah" yelloià de collita pròpia. El més gros ha estat quan he llegit que el senyor David Bastué (o Bestué, segons les fonts consultades, a veure si s'aclaren) va dir fa poc en públic al respecte dels termes de la invitació rebuda:

"...M'he sentit ofès perquè en aquest correu se m'ha etiquetat com a creador de l''ara' i, lamentablement, no vull ser disruptiu, trencador ni influir ni tenir cap projecte sòlid ni ser a 'la cresta de l'onada'..."

M'he quedat estupefacte. Segur que hi ha alguna llebre massa ràpida que se m'escapa en aquest prat. Encara m'estic fregant els ulls i segueixo sense entendre-ho. A veure, suposo que jo, com a artista, dec ser una mena de cagarrina completa, algú sense la imaginació, capacitat, importància comparables a les dels 100 "convidats/rebutjaires de convit a l'uníson", i amb unes opinions molt menys formades, interessants o pensades que les seves i per aquest motiu no he rebut cap convit, ni via e-mail, ni via paper, ni via colom missatger. Però si a mi m'arriben a convidar a un acte com aquest no hauria perdut ni un segon a, si per qüestions d'agenda m'anés bé, a dir un "Sí, gràcies, i tant que miraré de vindre!" de les dimensions d'una casa de pagès latifundista. Què vol dir el senyor Bastué amb això que s'ha sentit ofés per tota aquesta corrua d'adjectius laudatoris? Si ho diu sincerament, la seva psique se m'afigura digna d'estudi: un artista ofès en rebre elogis, encara que no descriguin amb exactitud els valors que ell considera superiors! vatua la marmita! si us plau, que un equip medic li extragui un litre de sang per conservar l'ADN d'aital exemplar únic! Molt em temo, però, que si exactament aquestes mateixes floretes haguessin sortit, lletra per lletra, coma per coma, de la boca i ploma d'algun representant més valorat, d'algú, sobretot, "no-mediàtic", la cosa canviaria. Em jugo un escrot i part de l'altre que l'ínclit ofès barbotejaria llavors: "el que dieu de mi supera de molt les meves pretensions, però valoro moltíssim que vostè vegi tot això en la meva obra i la meva actitud, m'honora infinitament". 

Examinem el tema amb preguntes de primària: quin artista no vol que se'l tingui per tot allò que descriu la Ballbè? El senyor Bastué diu que se sent ofès perquè digui d'ell que és un artista d'ara (per tant, està viu, que la seva obra té una vigència viva, tangible), que trenca (o en algun moment de la seva carrera ho ha fet, no ha seguit camins suats i ressuats per altres), que influeix (que vingui l'artista que em digui que no vol que la seva obra no influeixi en res, excepte els que treballen a les catacumbes i abans de morir ho cremen tot, en secret) que és disruptiu (paraula que potser ni sap que vol dir abans d'agafar el diccionari: jo admeto que he dubtat, però jo no encara em puc permetre mostrar la meva ignorància, les meus orins no valen un paper tornassol) i tal i qual... Caram! Aleshores prefereix que li diguin que és una mòmia passada de moda, conservadora fins el moll de l'os, que amb prou feines influencia sa tia la coixa... En aquest cas, llavors no vol que se'l tingui per un artista, sinó per un cadàver. I bé, potser el fet que sigui una noia... No voldria parlar de masclisme, però si que no vull marxar sense deixar anar la paraula i que els qui tenen una mica de matèria gris en technicolor facin les seves regles de tres i treguin es conclusions que vulguin.

Doncs, que voleu que us digui, ja em cansen tants cadàvers en vida. Posats a escollir morts, prefereixo els de fa 50, 100, 500 o 2000 anys que continuen trencant, "disrompent", que estan en l"ara" i, per a mi, en la 'cresta de l'onada' deu mil cops més que molts dels qui els electrocardiogrames insisteixen a dir que el seu cor batega.

El molt creatiu Nosferatu, dins el seu taüt, esperant que el descobreixin i li facin una entrevista al programa Ànima del 33

És greu la "incooltura"?

Connectes amb un artista perquè sents que expressa per tu tot el que voldries dir. T'acompanya. Si això és així, els seus defectes tècnics t'importen un tramús i compadeixes a tothom qui, a causa d'aquells defectes, no s'emocionen i arrufen el nas, ja siguin elits il·lustrades o xusma del populatxo. Si de debò els estimes, deixaràs que aquells mal parits d'artistes favorits et salvin la vida i engegaràs la resta del món a buidar el ventre a la riera de Vilafranca, juntament amb els seus ídols, aquells que se suposa t'han d'emocionar o has de saber apreciar. El joc té un preu: tu seràs cec, sord, insensible a les obres dels creadors que emocionin, que salvin la vida a uns tercers; els trobaràs de mal gust; detectaràs abans el defecte professional o estètic que el cor que puguin contenir i, esdevindran les teves bèsties negres. 

Els nostres alliberadors poden representar la dictadura per a una altres receptors. En música, les conseqüències d'aquest fenomen es mostren insuportablement cruels: tu pots barrar la porta de casa a un quadre, a un llibre, a un moviment de dansa, però no a l'excelsa/puta òpera que, per molt obra mestra que sigui, per molt que els europeus li deguem molt de les poques coses bons que tenim de comú al nostre estimat continent, no pots escapar mentre el veí de sota te la bazookegi via rajoles tremoladisses amb el seu equip d'alta fidelitat disseny made in Suècia. Sense cap mena de contemplacions, Li penjaràs l'etiqueta de soroll insuportable, sàdica tortura; demanaràs la presó, la guillotina, el garrotevil, sense contemplacions, encara que es tracti del diví J. S. Bach. 

El cor no pitja el fre de la destral davant la cultura quan se sent acorralat. Si convé, el cor s'hi pixa en la cultura, en allò que toca ser cool, i encara més en la incooltura. S'hi ha de pixar. Ho han fet totes les esglésies, els feixistes salvadors de nacions i esclaus, quan han cremat llibres, obres d'art, pel·lícules, enderrocat edificis. Ho han fet fins i tot els amants del rock (la famosa foguera de vinils de música disco, titllada d'alienadora, el 1979, a l'estadi de Chicago), però també ho fem tots nosaltres quan usem el nostre dret de veto, de no compra, de no consum i sense fer tant de mal, sense cremar ni destruir res. 

On posem els transexuals en les antologies genèriques?

Walter Carlos als anys 70

Walter Carlos (1939, USA) és el pioner absolut de la música electrònica amb el sintetitzador Moog. La música electrònica existia ja des de moltes dècades abans, i fins i tot sintetitzadors, però no aquesta instrument revolucionari. Amic i testador de Robert Moog, inventor de la màquina diabòlica que es pot veure a la fotografia, Walter va composar el 1971 les parts electròniques (tota una fita històrica, a tots nivells) de la banda sonora del film Clockwork Orange, d'Stanley Kubrick. El 1980 va  tornar a treballar per al mateix director a The Shining. la seva missió va ser exactament la mateixa. Però ell ja no es deia Walter sinó Wendy. El pioner s'havia convertit en pionera gràcies a una operació, també força pionera, de canvi de sexe. Aquest fet tot aficionat a la història de la música electrònica el sap (o l'hauria de saber) i l'accepta amb la mateixa naturalitat que accepta l'aparició del Minimoog o que el 1974 els Kraftwerk gravessin l'Autobahn. Els canvis de sexe en l'altre direcció (de dona a home) van trigar una mica més, però finalment va arribar el dia que l'experiment va reeixir. Hi ha una persona que aprecio moltíssim que vaig conèixer amb el nom de, diguem, Jean. Malgrat ser una noia sana i molt guapa, se sentia incòmoda dins el seu cos. Quan va tenir la oportunitat, va fer us de la cirurgia pertinent. Ara, oficialment es diu, posem que Kevin (la història és certa, només canvio els noms perquè ningú n'ha de fer res de qui parlo). Avui podem felicitar-nos, doncs, que allò que fa dècades resultava impensable, i fa uns anys només ho podia fer qui tenia molts diners, ara es troba (relativament) a l'abast de molta més gent que pateixi l'angoixa de sentir-se totalment en desacord amb el gènere que el seu cos du de naixement.

Wendy Carlos als anys 80

Aquesta nova possibilitat qüestiona, complica (o simplifica, no ho sé) certes activitats humanes, eleccions, afirmacions i contraafirmacions que fins ara es donaven per garantides. Per exemple: en el grup de dones poetes, escriptores, artistes, què succeiria si una d'elles decideix regalar-se un canvi de sexe? Què passaria si la senyora Marta Pessarrodona o la Cèlia Sànchez-Mústich, per exemple, de sobte decidissin convertir-se en en Manel Pessarrodona i Gumersindo Sànchez-Mústich? (de la segona espero no sentir-me'n mai culpable del canvi, però responsabilitzar-me de la resta de l'univers femení poètic català ja em queda una mica massa gros). Què se n'hauria de fer del seu nom a les antologies de poesia exclusivament de dones? S'hi haurien d'esborrar els seus noms? O per contra, s'haurien de continuar incloent els poemaris que signessin, a partir de llavors, com a Manel i Gumersindo? potser s'hauria de considerar un abans i un després, i incloure-hi només els escrits de quan eren Marta i Cèlia? Se les continuaria convidant a les trobades i lectures en les quals participaven, com a dones? I, tot i que la nova condició no suposés cap diferència pel que fes a la seva posició en la defensa dels drets de la dona, estem segurs que no apareixeria ni una sola veu disposada a acusar-les de traïdores a la causa? 

Switched on Bach, del 1968, de Walter Carlos, primer gran hit de produït amb el nou instrument

El de la música electrònica, per la seva banda, era un món molt femení els anys 60, però els 70 va donar un tomb cap a la masculinitat asfixiant. Es podria fer la conyeta que en Walter, davant la manca de vocació sintètica entre les dones, va decidir sacrificar-se per canviar el panorama general, oferint el seu propi cos. Als 70, i encara començaments dels 80, la idea que un creador de sons electrònics era una bruixa mereixedora de la foguera, culpable de matar la música "de veritat", suposava la norma. Avui dia, aquesta disciplina artística s'accepta amb normalitat i cada cop hi ha més dones que es passen hores creant els seus universos sonors amb aparells de botonets, amb programes informàtics o combinant tots els processos. No pretendré convèncer a ningú que aquest camp artístic es troba lliure de dilemes, susceptibilitats i prejudicis sexistes, i per desgràcia no hi ha pocs "especialistes" que encara s'admiren de la noia maca que manipula aparatets amb una barreja de paternalisme i llefiscositat. Però el trencament de l'hegemonia masculina és una realitat indefugible i saludable. A rel d'aquest fet han aparegut els inevitables festivals i blogs només per a dones i antologies de les nombroses (i imaginatives) pioneres. Això, per si sol, no suposa cap mal, malgrat que a mi mai m'ha importat un rave el gènere dels artistes que m'emocionen ni tinc cap mena de filtre previ relacionat amb el tema (aquella bestiesa sobre que les dones/homes no saben, no poden fer això o allò... au va!). I aquí també em pregunto, s'hi ha convidat mai a la nostra vella amiga Wendy en algun festival o alguna antologia exclusivament femenins? No en tinc la certesa completa, però recordo haver fullejat un llibre sobre les pioneres electròniques, i no hi surt. No deixa de ser curiós que qui va gravar el primer àlbum complet amb l'instrument més revolucionari de la història recent (Switched on Bach, del 1968, un mite absolut) i composar la primera banda sonora d'un film important amb l'aparell, se'l discriminés pel pecat d'haver incorporat un penis indesitjat al seu organisme durant els seus primers anys de vida, abans de passar-se a abraçar el gènere i estil de Margaret Tatcher.

Em sap greu haver parlat de Wendy/Walter des d'aquest punt de vista extramusical, un cop més (en deu estar avorridíssima). Per desgràcia, però, mai podrà fugir d'exemplificar cert paradigma. Li passa com a Adolf Hitler. El dictador ha estat un personatge tan nefast per a la història de la humanitat des del punt de vista directe com útil per rebatre un munt de supòsits i analogies absurdes (Hitler adorava els animals, no fumava, era un gran lector, tenia un munt de virtuts cíviques... per tant, estimar els animals, ser culte i sa et fa bo?). Un dia parlarem de Wendy Carlos només pels motius que ens ha fet feliços, les portes que, amb tant de talent com simpatia, ha obert: hi ha personatges antològics que estan pel damunt de qualsevol antologia

Vermeer de Delft Mets Francisco Ibáñez

13 Rué de Delft

Fa temps, quan començava a barallar-me amb l'ordinador, vaig fer aquest petit homenatge a aquests dos senyors, amb l'ajut inefable del Photoshop. (si cliqueu damunt la il·lustració podreu accedir al dibuix amb una mica més de qualitat). Tot el que es veu en aquesta imatge va ser tret de les magnífiques teles del gran Vermeer (les rajoles, el fons, etc. tot plegat extret dels pocs quadres que va fer de paisatges urbans) però l'edifici, l'estructura general i la perspectiva són exactament les del mateix bloc de pisos de la divertidíssima sèrie "13 Rué del percebe". Segur que ni el mateix Hernández Cros s'hauria mai atrevit a fer una cosa així...

Espero que fans d'un i altre artista es diverteixin tant com jo ho vaig fer quan vaig perpetrar aquesta bretolada.

I amb aquesta pinzellada artística, m'acomiado de tothom fins setembre. Bones vacances!

L'Origen del Món i l'Origen de la llibertat de Catalunya

L'origen del món de Gustave Courbet (1866)

Sí, el recurs és bèstia com ell sol. Ho admeto. Però res com recòrrer al mestre Gustave Courbet, (del qual es fa una exposició a Barcelona), i el seu sensacional L'origen del món com per cridar l'atenció a que vingui gent a llegir aquest post. L'interés que el públic en general té per l'art (segur que és això, n'estic convençut) és molt elevat. No podia desaprofitar la ocasió que existeix aquesta bellesa de quadre per passar a fer una proposta als jugadors catalans de la "roja", aquesta que tothom diu que juga tan bé.

Per aconseguir la independència dels paísos, sovint s'organitzen unes guerres tremebundes, on la gent es mata. Veïns que es maten, amics que es maten, familiars que es maten. Generació d'odi innecessari. Pares que ensenyen als seus fills a odiar els del país veí (fins i tot del mateix país)... Una pena. Tot molt trist i, sobretot, molt vulgar i poc elegant, la veritat. I previsible. I avorrit. I poc imaginatiu! Heus aquí el meu pla, molt senzill i gens gore.

Us imagineu que el munt de jugadors catalans de la "roja", just abans de la final amb Holanda, treiessin un pancartot que digués: "AQUESTA FINAL NO LA JUGAREM PER ESPANYA SINÓ PER CATALUNYA" i, amb tota la tranquil·litat del món, sense fer escarafalls, amb dignitat aristocràtica britànica, es treiessin la samarreta vermella i a sota duguessin la de la Selecció Catalana? I ep, amb la voluntat de començar a jugar el partit, eh. No els demano que no juguin. Al contrari, amb aquella samarreta, que s'ajudin dels tres o quatre aliats dels altres pobles ibèrics i siguin campions. Potser sí que no els deixarien jugar. Que els desqualificarien (el més segur). Però us imagineu la que s'armaria a nivell internacional? Seria un espectacle bell, de debò.

Es muntaria un cacau tan sensacional que mig món tremolaria i l'altra meitat sentiria simpatia per la nostra causa. I, el més important: TOTHOM s'assabentaria de la nostra causa. Perquè de moment, el que estan aconseguint aquests catalanets il·lustres i talentosos de la bimba és fer que Espanya sembli molt guai davant al món, un món que no té ni idea de Tribunals Constitucionals, d'extermini i d'intents de divisió de les llengües que no són la castellana. De moment, el futur professional d'aquests nois penjaria d'un fil. Ho sé. Però només de moment. I les conseqüències serien tan imprevisibles que jo crec que a la llarga no. Serien uns herois i es guanyarien la simpatia de mig món, i l'odi i frustració de molts espanyols... tot i que jo conec prou espanyols, també, amb sentit de 'humor que es pixarien de riure i fins i tot aplaudirien. I no parlo de traidors a la seva pàtria, eh, sinó de gent que s'estima Espanya... però no aquesta Espanya exterminista. Potser fins i tot l'Spielberg ens faria un Braveheart a mida (hum, no sé si és massa bona idea...)

Nois, jugadorets catalanets estimats, sé que el que us proposo té aires de sacrifici companyesc. No sóc qui per exigir que ningú faci el paper d'heroi. Però vosaltres sabeu que la força i poder que us bull a les vostres mans rarament el tornareu a tenir, i una oportunitat com aquesta, el vostre país, Catalunya, tampoc. Si aprofiteu el moment per fer-ne una de grossa (que sigui simpàtica, però), simplement anirem més de pressa. Serieu una vasselina amorosa. I al final, seria un gust anar a prendre unes copetes amb els veíns espanyols. Com a veïns, de tu a tu. I estalviant-te allò tan simpàtic que et diuen, de tant en tant: "¿Però de que nación dice que eres tu carnet de identidad, eh?". Una argumentació ben raonada, convincent de debò, de la filosofia del "por cojones", sempre tan seductora. Digues que sí. En fi, el mateix que els nazis deien als ciutadans de països invadits, que durant la ocupació gosaven fer-se el galleret...

Amics jugadors, mireu el bonic quadre del senyor Courbet i agafeu forces. Va, mireu de fer un gest igual de bell. Què no costa tant, caram...

El meu gag favorit sobre art

Evidentment, el títol d'aquesta entrada és d'un subjectius que mareja. Però per mi, sí, ho és. L'he extret d'un llibre únic que em va regalar la senyora Margarita Escoda el 1980. titolat A Child of Six Could Do It! (Un nen de sis anys pordria fer-ho!) una hilarant col·lecció d'acudits gràfics sobre el món de l'art, apareguts a la premsa (sobretot anglosaxona, of course) entre finals del segle XIX, en ple apogeu dels impresionistes, i 1979, l'any que va ser publicat aquest volum. Per cert Margarita, estiguis on estiguis, espero que les coses et vagin molt bé i moltes gràcies per aquest regal genial!
Aquesta (per mi) obra mestra absoluta del senyor Sillince, va aparèixer publicada a Punch el 30 de setembre del 1959. Com tots els grans acudits, el trobo tan irresistiblement divertit com trist, tan profund com frívol.
Demà tinc un concert. Cada cop que en que faig un, em ve aquest acudit al cap. Musicalment parlant, és la història de la meva vida. No patiu. Igual que a l'escultor aquell, quan em mori podreu posar la música que us doni la gana a l'enterro, icineració o abandonament de cadàver als corbs (si puc escollir prefereixo els voltors, que fan més western). No sóc un cruel postmortem d'aquells que demanen els posin la música que escoltava. Un cop al forat us lliurareu dels Kraftwerk, tranquils.

Arcadi Mas i Fontdevila (1852 Barcelona- 1934 Sitges)

Clip dedicat al pintor i dibuixant Arcadi Mas i Fontdevila, realitzat i muntat a partir d'unes quantes fotografies que vaig prendre el dia de la inauguració de la exposició d'il·lustracions, a Sitges, per commemorar els 75è aniversari de la seva mort.

Apropant-nos als dibuixos podem admirar i emocionar-nos amb la bellesa i qualitat del treball d'aquest mestre, un dels millors artistes catalans del tombant del segle XIX al XX. Malgrat que al seu temps va ser reconegut com un dels grans per Casas, Rusiñol, i fins i tot el mateix Picasso (qui va realitzar algunes còpies a partir d'alguns dels seus treballs) és una figura moltíssim menys coneguda pel públic --i pels experts, desgraciadament-- que les esmentades.

En aquest auster muntatge musical les imatge i alguns dels seus detalls van i venen al ritme que marca, inexorable, el bellíssim "Trio" de Franz Schubert.

Espero que us agradi.

Sant Cugat V: El quadre d'Aine Bru sobre el martiri de Sant Cugat

Com a darrera entrada d’aquesta sèrie, voldria parlar una mica del quadre que Aine Bru va pintar entre el 1504 i el 1507 sobre el Martiri de Sant Cugat.

Hi ha qui ha dit que aquest pintor podria ser original de Lummen, ciutat del Ducat de Brabant, al centre d’Europa. N'hi ha d'altres que afirmen que pot ser de Brünn, que el seu nom real era Hans Brünn i que Aine Bru podria ser-ne una catalanització.

SemEl que si que es segur és que el mestre fou contractat per pintar el famós quadre que veieu reproduït aquí dalt, i que actualment es troba al MNAC. A partir d’aquí va fer unes quantes obres més (la més coneguda de totes és el seu Sant Jordi, exposat al mateix museu) abans de marxar definitivament cap a Itàlia.

Fig. 1 "El martiri de Sant Cugat" d'Aine Bru, pintat entre el 1504 i el 1507 (MNAC)

"El Martiri de Sant Cugat" o "La degollació de Sant Cugat" és una pintura singular per diversos motius. Entre d'altres hi ha el fet que se l’acostuma a considerar com el primer quadre renaixentista pintat al Principat.

Una de les moltes coses que criden l’atenció és la extrema violència, i la fredor amb que aquesta es portada a terme, que respira tota la obra. Xoca de veure el dramàtic contrast entre la imatge del pobre Sant Cugat, absolutament demacrat, fet pols, lligat a una estaca de mala manera perquè el seu botxí que l’està degollant com un pollastre, amb el desinterès integral dels senyors de la dreta, que semblen molt més interessats a discutir sobre els desorbitats preus dels fitxatges del Madrid que no pas a l’escena horripilant que s’esdevé tot just al seu costat. A sota hi ha un gos que algun comentarista afirma que és l’únic ésser vivent que sent pena per l'infortunat màrtir. A mi, la veritat, més aviat em fa la sensació que el ca passa olímpicament de l'amo, fins al punt de que sembla fer una becaina, amb una rotunda despreocupació, tan panxo.

Quina soledat la d’aquest pobre Sant! Quanta mala llet en l’ambient! Les poses de tots els personatges i la composició és un delirant còctel de primitivisme encarcarat i d’una mena d’atrevidíssim moviment (la cara del botxí està molt aconseguida) que no fa sinó augmentar l’angúnia i patetisme de l’escena. No crec que l’espectador del quadre és quedi gaire indiferent en contemplar-lo. Segur que gairebé sent el mal del ganivet a la gola i com les cordes bucals li peten a mida que el botxí de ganyota restreta s’aplica a la seva feina amb la professionalitat d’un perruquer de primera. Amb prou feines ens consola veure que més tard el malaguanyat Sant Cugat (Cucuphas, al llatí original) puja després al cel, voltat de dos amables àngels.

Podríem estar hores discutint sobre aquesta obra tan impactant. Però pel que ens interessa a nosaltres ara és perquè a la seva part esquerra, just darrere el ganyotaire degollador de santoral, hi apareix l’església de Sant Cugat, de la qual hem anat parlant i reproduint fotografies a llarg d’aquestes entrades sobre el Monestir.

Si us fixeu amb el detall de la fig. 2 i el compareu amb la fotografia de les fig. 3 i 4, podreu veure que l’artista va fer un treball notable de documentació. Bé, notable i espantós, tot alhora, ja que què coi hi feia l’església que es dedicaria al Sant, uns quants segles després de la seva indesitjada traqueotomia? Per no parlar de les robes contemporànies que tothom porta com si res, amb una visió futurista de la moda, que riu-te’n tu de l’Aramis Fuster. La fidelitat a la realitat és la mateixa que hi hauria si al Sant l’estigués massacrant en Robert de Niro, vestit com en una pel·lícula de gangsters del Martin Scorsesse. I després diem que Hollywood manipula! Si són uns afeccionats, pobrets...

Fig. 2 Detall de la part del quadre on es veu la façana de l'esglèsia i el campanar renaixentista tos just començat a construir


Fig.3 El conjunt agafat des d'un angle més baix i a la dreta que al quadre


Fig. 4 Aquest imatge és més frontal i per tant més semblant al quadre. Amb tot, l'angle de visió és encara massa baix i tampoc podem veure ni e cimbori ni el campanar petit

Després de tanta conya, cal dir, per ser justos, que el més probable és que la presència del temple fos una qüestió que formés part del tracte de l’encàrrec. No costa imaginar que els que van pagar per tenir aquesta obra mestra de la pintura terrorífica penjada en una paret ben visible de l’església volguessin que la presència de la imatge del temple mateix, fos el més realista possible. Potser es pretenia que els fidels que l'estiguessin adorant es sentissin directament concernits amb la dissort del màrtir (“Ostres, és que això va passar aquí fora mateix, què fort, tu!”)

I és aquí on entra amb força sentit l’adjectiu “notable”, perquè salta a la vista que, tot i la inevitable —i intel·ligent— simplificació, les semblances amb el temple de debò són més que evidents. La qualitat amb que Aine Bru capta i reprodueix el moment del paisatge que tenia en aquell moment davant seu és innegable. És, a més, un testimoni valuosíssim per a datar la construcció del gran campanar: si el quadre es realitzà entre el 1504 i el 1507, bé podem afirmar sense reserves que el gran campanar es començà a construir per aquestes dates, ja que a la pintura tot just comencen a pujar les primeres bastides.

Si us fixeu, podreu veure que fotografia i quadre no estan agafats des del mateix angle, i és una llàstima: si hagués tingut una reproducció de la pintura amb mi, hauria mirat de prémer el gallet des d’un punt de vista el més semblant possible (malgrat que, degut a la profusió d’arbres que hi ha ara a la plaça de davant el Monestir, no ho sé jo si hauria estat gaire fàcil). Amb tot, crec que tampoc costa tant entendre que si observéssim el conjunt amb la frontalitat que surt a l'obra de Brun, i des de l’alçada d’un tercer o quart pis de les cases del davant, podríem albirar el campanar petit i el cimbori (només el primer treu la punta tímidament a la foto) i la torre de l’esquerra quedaria a la mateixa alçada i igual d’encarada.

No m’allargo més. A partir d’ara us deixo solets, que feu les vostres observacions.

Enllaços a altres entrades sobre el Monestri de Sant Cugat

El claustre del Monestir

L'interior de l'església

Un tomb per la vila d'ara

Vistes exteriors

Només queda una setmana per visitar l'Exposició dels dibuixos d'Arcadi Mas i Fontdevila: l'heu d'anar a veure!

Portada del catàleg de l'exposició

El dissabte del 23 de maig vaig tenir la sort d’assistir a la memorable —en aquest cas, el mot no és un tòpic— presentació de la magnífica exposició sobre els dibuixos d’Arcadi Mas i Fontdevila a l’Espai Cultural Pere Stämpfli, seu del Grup d’Estudis Sitgetans. L’acte anà a càrrec de la comissària de la exposició Isabel Coll i Mirabent, Dra. en història de l’art i presidenta de l’associació.

Volia escriure una entrada amb l’extensió i profunditat que tan el tema com l’impacte que m’ha produït mereixen. Però no ha estat possible de fer-la a temps, per diverses raons. Una d’elles ha estat que no he trobat material gràfic suficient i, sense la reproducció de les imatges del mestre, pot semblar que tot el que dic siguin exageracions ditiràmbiques, produïdes per un excés de subjectivitat. I no és cert. A més, no volia usar imatges que fessin una “competència” indesitjada a l’indispensable catàleg que, per un modestíssim preu, podeu adquirir en visitar l’exposició (també recomano que us el compreu!).

Aquest seguit de contratemps, afegit al fet que tenia les tres anteriors entrades començades i volia acabar-les d’una vegada, va fer que em desanimés una mica i que una entrada com cal sobre el pintor quedés excessivament postergada. Arribarà, però ara no és moment de perdre temps i fer-vos el perdre abans d’hora.

Abans de tancar, però, vull recordar que estem davant l’obra que va més enllà del que seria un bon dibuixant o pintor. L'Arcadi Mas i Fondevila és, de totes totes, un dels grans i com a tal ha de ser tingut. Desgraciadament, és massa desconegut, fins i tot per als qui el tenim tan a prop. I això és un error que cal esmenar urgentment.

Com que la meva veu no vol dir res, potser que ens escoltem la de Santiago Rusiñol o Ramon Casas, ambdós artistes molt més coneguts que el protagonista de l’exposició. Per a ells, Arcadi Mas i Fondevila era l’autèntic mestre i ambdós li feren retrats on miraren de deixar clara aquesta admiració.

Potser que ens escoltem fins i tot la veu del mateix Picasso, probablement el pintor més famós de la història. Picasso deixà diverses mostres del mestratge de l’Arcadi, com la reproducció que va fer d’un nu femení d’esquena. No és la única obra on el futur cubista hi emprà com a model per a perfeccionar la seva tècnica. A partir d’aquí seria exagerat i primari pensar que aquesta activitat treu mèrits al mestre malagueny. Jo crec que és tot just ell contrari, si de cas parla del seu excel·lent gust: posat a aprendre, més val començar copiant al millor. I qui era el millor en aquell moment? Els tres pintors esmentats ho tenien claríssim.

Però bé, acabem, que és tard i vol ploure, i amb prou feines queden sis dies per anar a veure aquests exposició imprescindible. Què hi feu encara aquí asseguts llegint aquestes ratlles? Què no ho veieu que encara teniu mitja hora per anar a veure-la? Au, tanqueu l’orinador, salteu per damunt la vostra iaia, el lloro, qui sigui —o us els endueu de bracet— i aneu corrent, que encara està obert!

Ah!, m’oblidava: l’exposició és oberta de dilluns a divendres de 5 a 8 de la tarda i el dissabte i els diumenges pel matí.

Aneu-hi! No us la perdeu!

En record del pintor sitgetà Manel Ferrer

La Punta, pintada per l'artista Manel Ferrer

Retrat del meu avi, també de Manel Ferrer

En art es valora la investigació i el repte pel damunt de l’aplicació curosa de tècniques i estètiques d’acceptació comprovada. I hi estic d’acord, en general. No hi estic tant, però, que en retorn, es disminueixi l’artista que només pretén fer bé la seva feina, que no té cap necessitat de reptar al seu públic, a la condició d’artesà: alguns dels artistes més grans, més profunds, amb més coses a dir, fins i tot amb més personalitat, han escollit el modest camí d’aplicar procediments ja coneguts, amb una exactitud cal·ligràfica, d’ebenista.

Uns i altres, des de les seves opcions, fan avançar l'art. O, com a mínim, el fan bellugar, ni que sigui travessant per etapes d’involució, com passa amb tota activitat humana. No m’agrada quan, d’entrada, sense miraments, s’acusa a l’excel·lent professional de manca d’ambició, ni a l’experimentador més arriscat d’envanit cultivador del seu propi ego. Per molt que hi hagi tendències vicioses, que l’existència de capelles i capelletes no es pugui evitar quan un grup passa de tres persones, d’ego i de rigor se’n troba a tot arreu. Cada cas és diferent i com a tal s'hauria de valorar, tot mirant d’evitar prejudicis. No per portar ulleres de pasta i coloraines esdevens automàticament un cregut, ni per mirar d'aparentar normalitat i la màxima dissolució en la massa t’escapes de no ser-ho.

Qui és més important? l’investigador que mira de trobar nous sistemes per vèncer un virus o el metge que després aplicarà, consciençosament, el remei descobert pel primer en els pacients que pateixen? No sempre passa que l’investigador funcioni, alhora, com un bon metge, ni que el segon s’interessi per la investigació. Es donarà el cas de qui tingui els dos dons alhora. Perfecte. Però això em reulta irrellevant pel que vull dir. L’un no pot passar sense l’altre. La societat els necessita als dos. Podem passar-nos tota la vida discutint qui va ser el primer, si l’ou o la gallina, però debatre quin importa més ho considero un debat estèril. La societat de les gallines no pot passar sense cap dels dos: sense gallina no hi ha més gallines; sense ous, tampoc.

Ens ha deixat en Manel Ferrer, un excel·lent artista, un professional de pedra picada, el que en podríem dir un metge curós, que aplicava a les seves teles els coneixements clàssics i els molts anys d’ofici dedicats a perfeccionar el seu, no per modest, menys important objectiu. El coneixíem com un dels clàssics pintors de la Ribera, un d’aquells que han donat vida i color al Passeig, des de fa dècades i dècades, des que en Rusiñol descobrí que el nostre poble era un lloc bonic de debò, perquè sí. Ell segurament haurà pintat la Punta des de tots els anlges, fins a l’esgotament, i alhora va fer retrats. En ambdós casos va mirar sempre de mostrar-se respectuós amb la seva feina i de donar el millor. No tinc un coneixement profund de la seva obra ni mai m’he dedicat a controlar el que feia, perquè altres dèries tenia, però sí que sempre m’havia admirat la seva increïble honestedat. I cal anar en compte en usar aquest valor, sovint emprat com a arma per a menystenir a l’artista. No és el cas, ni molt menys. Va ser, a més, veí de carrer, a aquell Lope de Vega del Sitges nou (nou llavors, és clar). Recordo la porteta que donava al seu estudi, des d’on es veia com s’apilaven les seves pintures que configuraven un element més del paisatge de la meva infància. Un dels més bonics, val a dir, d’aquells que donen color a la pàtina sovint massa sèpia dels records.

A casa ma mare hi ha dos quadres seus. L’un és, com no, la Punta. L’altre és un retrat del meu avi, desaparegut sobtadament el 1975, pobre home, poc abans que morís el dictador (si això no en podem dir tenir mala sort no sé a què li ho direm).

El quadre de la Punta té la grandesa de la humilitat. Hi surt la Punta i prou, sense additius, ni colorants, ni conservants. La tela representarà, de ben segur, una de tantes. Està executada, però, amb aquell ofici que es defensa per si sol de tan evident. A mi, aquest quadre sempre m’ha agradat. La composició és perfecta, equilibrada. La perspectiva, impecable. La llum està molt ben capturada. Voleu més subtileses i coses estranyes? No les hi trobareu, és clar. No li calen. No hi ha res de repensat, res de rebuscat, ni cap intenció de trobar-hi res que no hagin vist milions d’ulls abans. No ho trobeu fantàstic?

El retrat del meu avi està tret d’una fotografia. I sí, és ell, exacte, igual que a la fotografia. De nou, pregunto: hi ha algú que pugui donar més per tan poc? aquell és indubtablement el meu avi, tal com era ell. No hi manca ni hi sobra ni un pel. Si algú pregunta com era, només cal mostrar-li aquest retrat. Amb això sol n’hi ha prou. És, allò que en diria qualsevol persona humana, hi entengui o no en art, “clavat”. El meu avi, pobre home, no va deixar gaire imatges. Aquesta el resumeix a la perfecció. No m’importa aquí saber la tècnica que va emprar el senyor Manel Ferrer en fer-lo, però puc assegurar que el resultat em sembla impecable. Dono fe que els pocs diners que devia de costar el retrat van estar molt ben empleats, de llarg, fins l’últim cèntim.

En Ferrer fa poc que es va retirar. Vaig llegir la seva nota a l’Eco de Sitges. Ara s’ha retirat definitivament, del tot. El senyor Matas ha escrit una commovedora nota, al mateix setmanari, en el seu honor. Se’ns ha avançat a tots a dir que en Manel Ferrer potser ha estat l’home que ha retratat més vegades la Punta. Això segur! Té molta raó. I també que amb ell se'n ve el darrer (i el primer!) representant d'un tipus d'artista que formava part del Passeig, així com ho fan les palmeres.

Descansa en pau Manel Ferrer. El Passeig no serà el mateix sense tu.