Connectes amb un artista perquè sents que expressa per tu tot el que voldries dir. T'acompanya. Si això és així, els seus defectes tècnics t'importen un tramús i compadeixes a tothom qui, a causa d'aquells defectes, no s'emocionen i arrufen el nas, ja siguin elits il·lustrades o xusma del populatxo. Si de debò els estimes, deixaràs que aquells mal parits d'artistes favorits et salvin la vida i engegaràs la resta del món a buidar el ventre a la riera de Vilafranca, juntament amb els seus ídols, aquells que se suposa t'han d'emocionar o has de saber apreciar. El joc té un preu: tu seràs cec, sord, insensible a les obres dels creadors que emocionin, que salvin la vida a uns tercers; els trobaràs de mal gust; detectaràs abans el defecte professional o estètic que el cor que puguin contenir i, esdevindran les teves bèsties negres.
Els nostres alliberadors poden representar la dictadura per a una altres receptors. En música, les conseqüències d'aquest fenomen es mostren insuportablement cruels: tu pots barrar la porta de casa a un quadre, a un llibre, a un moviment de dansa, però no a l'excelsa/puta òpera que, per molt obra mestra que sigui, per molt que els europeus li deguem molt de les poques coses bons que tenim de comú al nostre estimat continent, no pots escapar mentre el veí de sota te la bazookegi via rajoles tremoladisses amb el seu equip d'alta fidelitat disseny made in Suècia. Sense cap mena de contemplacions, Li penjaràs l'etiqueta de soroll insuportable, sàdica tortura; demanaràs la presó, la guillotina, el garrotevil, sense contemplacions, encara que es tracti del diví J. S. Bach.
El cor no pitja el fre de la destral davant la cultura quan se sent acorralat. Si convé, el cor s'hi pixa en la cultura, en allò que toca ser cool, i encara més en la incooltura. S'hi ha de pixar. Ho han fet totes les esglésies, els feixistes salvadors de nacions i esclaus, quan han cremat llibres, obres d'art, pel·lícules, enderrocat edificis. Ho han fet fins i tot els amants del rock (la famosa foguera de vinils de música disco, titllada d'alienadora, el 1979, a l'estadi de Chicago), però també ho fem tots nosaltres quan usem el nostre dret de veto, de no compra, de no consum i sense fer tant de mal, sense cremar ni destruir res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada