dimecres, 29 d’abril de 2009

Bestieses automàtiques escrites després de veure el telenotícies

Si penséssim seriosament en el patiment que hi ha darrera, a sota, a dins de totes les coses que ens envolten; darrera, a sota, a dins de les persones amb les que ens creuem pel carrer ens tornaríem bojos; ens passaríem descaradament al bàndol dels:

- Torturadors, per deixar obertament de ser hipócrites.
- Herois universals i donaríem la vida per canviar totes les coses, totes, fent totes les revolucions possibles, de totes les maneres possibles, fins que no ens quedés ni una gota d'energia al cos i a l'ànima.
- Esverats, acollonits, superats per tant i tant de drama, i llavors el cap ens explotaria el cap per si sol sense haver de recòrre al suicidi per excés de desesperació.
-Els que no en volen sentir parlar mai d'aquestes coses i quan els parles de la gana del veí de sota, o de coses lletges i desgraciades es tapen les orelles i criden tan fort com poden una cançó impossible: LALALALALALALA!
-etc.

Per evitar això, per portar tanta culpabilitat acumulada el millor possible hi ha solucions parcials:

- La de mirar de fer el bé a petita escala. De ser amable, disponible al veí, als pares vells, als fills, a la parella, al client, al senyor amb qui et creues pel carrer i amb qui anaves a xocar perquè anaves distret llegint el diari.
-La de dir que cal votar i que els que no voten no es poden queixar.
-La de dir que no s'ha de votar, que els polítics són tots iguals.
-La del que diu que ambdues opcions són vàlides i que tot s'ha de respectar.
-La de dir que els que diuen el que han dit el d'abans se'ls nota que són de dretes (poseu d'esquerres, segons l'ambient en el qual estigui mal vista una cosa o l'altre. Sovint la cosa va per països, zones geogràfiques, amb una història en la que s'han rebut pals cruels per una de les dues bandes, de manera que ho vegis tot o molt blanc o molt negre).
-La de pensar que el sofriment és també parcial i que no tot el que ens envolta el pateix, o, com a mínim no en la mateixa mida; que la justícia i la injustícia estan repartides de manera que hi ha gent justa i injusta, bons i dolents, països bons i països dolents. Llavors és una mica més fàcil: En Manel és dolent i en Joan és bo; França és dolenta i Suissa és bona; els de Vilafranca del Penedès són bona gent i els de Sant Cugat de Sesgarrigues uns energúmens. I ara invertiu-me els adjectius, no només perquè ni el Manel, ni França, ni els de Sant Cugat de Sesgarrigues em puguin acusar de res, com a mínim per una bestiesa tan enorme, sinó per ser justos. Llavors, una manera de fer justícia seria la de fer boicots selectius. També es pot fer un boicot total (com que no hi ha un pam de net, castiguem a tothom). O passar de tot i no boicotejar ningú. O es poden fer boicots originals, personals ("ara faré boicot als productes d'Honduras, perquè jo sóc un frívol militant i un país que es digui així, 'profunditats' mereix un càstic, apa! què s'han pensat? què són una colla d'Antonionis aquests o què?", es podria dir).

La de coses que podem arribar a dir i fer per justificar-nos les misèries!

Cal actuar! (arguments a tones, llibres escrits a favor per milions)

Cal no actuar! (arguments a tones, llibres escrits a favor per milions)

Sovint decidir no es fàcil, i no pel que diran (que de vegades, també influeix per embolicar encara més la troca!) si no pel que diràs tu mateix de tu mateix!

Una pregunta: d'on surt tanta pols? No crec que tota siguin escates de la nostra pell que cau: per molt que la pell ens creixi tota l'estona, crec que estaríem tant erosionats com l'Esfinx. Jo tinc la teoria de que la pols surt dels granets d'arrós que s'han caigut del pot, que els hem esclafat i el vent i el canvi de la presió atmosfèrica fa que les partícules siguin surin en l'aire i s'escampin per damunt els mobles, els vius, els morts. Les que arriben als núvols tornen al terra en forma de pluja d'arrós.

dimarts, 28 d’abril de 2009

El pardal i el català espantat

"El pardal s'ajocava..."

El fuster cantant la cançó del pardal. Ni el mateix Pla n’arriba a ser conscient de tot el que fa. Tot aquest món ara és mort. Són tan bé ruïnes com ho és el Partenó. Aquestes cançons són tan bé peces d’arqueologia com ho podria ser un iambe desimbolt esmentat en una comèdia d’Aristòfanes: entreteniment per a erudits, lletraferits i sentimentals.

Les cançons precisament són el que més de pressa canvia, si voleu, i no m’hauria de posar tan tou, d’acord. Però és la punteta de dalt de tot del iceberg. Què se n’ha fet d’aquells intel·lectuals, d’aquells escriptors, debats, corrents (modernisme versus noucentisme, etc.), d’aquell perquè Barcelona es fa així o aixà, d’aquell paisatge, d’aquells camps, d’aquelles platges amb turistes il·lustrats, aquells oficis, amb les seves eines i les seves tècniques (tots ells amb paraules ben catalanes, sovint creades de bell nou, amb una sentit metafòric poètic nascut de la urgència, de sentit pràctic), camp, ciutat, platja? Paper, paper escrit és el que en queda (i ja al 1919, i abans, fotos, pel·lícules, que déu n’hi do la punxada que fan a l’estómac, també).

Aquests papers que aquell jove escrivia i que el vell, obsessivament corregí i, probablement, embellí. Potser sí que aquell món és més imaginat que real, però a mi m’agrada i m’agradaria haver-lo vist evolucionar, veure’l modern, actualitzat. A mi m’agrada el futur també. M’agrada que els fills es rebel·lin, que s’inventin coses, que enderroquin el que hi ha, que generin novetat per reacció a alguna cosa que existeix abans. Però el fruit de tot plegat, del que podria haver estat, no és el que tenim ara, ni de bon tros.

Encara que alguns diuen que el segle XX ho va espatllar tot, és mentida. El segle XX no en té la culpa. Els culpables tenen noms i cognoms i els seus aliats actuals, els seus descendents tan se’ls en dona, no saben el que és sentir-se culpables, no pas com nosaltres, els descendents directes del senyor fuster que cantava la cançó del pardal, que ens dividim entre els que encara estem atontats perquè tot ha anat molt de pressa i els que s’han espavilat a pujar al carro, perquè s’adonaven —s’adonen— qui guanyava. Gairebé sempre sense maldat, gairebé sempre com a reacció instintiva: els nens han de menjar. Res a dir. Arronsem les espatlles a cor.

Qualsevol pot gaudir d’en Pla, sigui d’on sigui, només faltaria. Ningú en té l’exclusiva d’estimar-lo, de sentir-s’hi identificat, aquí, a Sòria o a la Xina. Tothom ha perdut coses, la vida és dura per a tots, tant és que estiguis al bàndol vencedor: els fills dels guanyadors també s’han d’espavilar i no en tenen la culpa de néixer on ho fan, així com jo no tinc la culpa de néixer home i de raça caucàsica del tipus mediterrani, amb les barreges corresponents que ves a saber de que són i d’on venen. El mirall cap a la pròpia deshumanització és extensible i universal. I tant! Al capdavall, les sensibilitats dels lectors és variada i les emocions no tenen a veure amb la nacionalitat, la família.

Però només els catalans sentirem —ho sento, és així— en llegir un fragment com aquest, que ens arrenquen la pell a tires. Comences a estirar el fil per la cançó i arribes a coses que fan mal i vergonya de la important, sovint de nosaltres mateixos. Per molt greu que em sàpiga, un senyor de Sòria —per dir alguna cosa, déus en guard que ara se’m llencin a sobre els sorians, perquè la cosa no va per aquí ni moltíssim menys—, amb tots els respectes cap a la seva sensibilitat, segurament superior, no podrà sentir el mateix en el sentit que ell no sap el que és sentir-se invadit i, a més, com diu immillorablement el senyor Enric Vila en el seu desigual (no és cap crítica, ell ho sap que és desigual, els dietaris ho són, el Quadern Gris ho és) genial i trist llibre, quan parla del sentiment íntim “que qualsevol persona normal sent quan estranger se li fica a casa i, en comptes de donar mostres d’agraïment, se’n riu dels teus morts i li imposa les seves normes i la seva llengua.”

Llegir el fragment de la cançó del pardal pot fer plorar al senyor hipotètic aquell, que m’he inventat, de Sòria, i el seu plor i el meu ens unirà en la mateixa pena, en una part dels sentiments. És clar que sí, I fins i tot li dic: “au vine aquí, germà d’espècie humana, i plorem plegats com dues magdalenes (o dues bledes)”. Però hi ha una part importantíssima que no podrà ser compartida, ho sento molt, i en això sí que ni vós ni jo no podem fer-hi res. Jo sóc un vençut, invadit, exterminat, i vós no, perdoni. Aquest aspecte de la cançó del pardal vós no el podrà veure i miri que em sap greu.

I, sincerament, és una cosa que mai he acabat d’entendre del tot. Hi ha com una mitja de sentiments humans, una mena d’universalitat, si voleu, que ajuden a fer-nos una idea de tot allò que no patim perquè, per més que volguéssim, no podrem mai. A mi em toca el voraviu que em refreguin pels nassos que jo no podré sentir segons quines coses per qüestions merament biològiques, racials o de naixement, qüestions, en fi, que no puc controlar perquè venien de fàbrica. Per tant entendria que el senyor de Sòria se m’emprenyés una mica i em digués “home, i tant que t’entenc! Collons, no ho puc entendre exactament perquè jo no ho he viscut, ni vull (cosa lògica d’altra banda) però ep, que tinc imaginació, humanitat i tot el que cal per fins i tot demanar perdó per la part que em toca, eh”.

Però això no passa mai dels mais. Per què? Si jo que no sóc dona maltractada, ni he maltractat mai cap dona (coi, penso que no!), que no he abusat mai de cap persona d’una raça diferent pel fet de ser-ho, no puc evitar de tenir un cert sentiment de culpa genèrica, de raça i de tot el demés, com és que el senyor de Sòria no té ni la més mínima resquícia d’aquest sentiment?

D’altra banda, jo sóc d’aquells que miro de sentir-me orgullós de ser home, blanc, europeu i tot això, més que res per equilibrar l’irracional (és que és una cosa irracional que jo creia molt humana) sentit de culpa per tot el mal que han fet els meus. No és cap cosa bona ni una cosa ni l’altra perquè de fet no hi ha cap motiu racional per a sentir-se ni culpable ni orgullós. Però la tendència hi és, jo la noto a dins meu (com la que té els pobre alemany mig a sentir-se culpable de tot el que ha passat al segle XX).

Només les dones saben el que es parir, evidentment. Però només els homes sabem el que és passar per no saber-ho. Aquest sentiment (excepte en els imbècils, embrutits animals, carn de calabós per insensibilitat i maltractament) fa que de vegades fins i tot exagerem la cura amb la que tractem a l’embarassada. Podem arribar a la carrincloneria més caricaturesca. Com és que mai a la vida (i dic mai) no m’ha passat que cap castellà se m’acostés i se’m posés als peus, de genolls, a plorar per tot el que els seus ens han fet? Per què no he tingut mai la oportunitat de dir-li “ostres tio, aixecat, que això no és culpa teva, home; que això ho van fer els teus avantpassats; tu ets un paio fantàstic, no t’has de preocupar per res i has de viure la teva cultura a gust, sense complexos, caram!”. Per què, com tant bé diu el senyor Vila al seu llibre, existeix “aquesta sorprenent manca de remordiments que caracteritza els castellans”? Per mi és un misteri. Evidentment no parlo aquí dels personatges obertament antidialogants que em repugnen, siguin d'aquí, d'allà o de la Conxinxina.

¿Com pot ser que els catalans ens sentim culpables de tot el que passa al món (jo la tendència natural la tinc, eh, el que passa que m’hi rebel·lo, perquè és una cosa molt poc sana, autodestructiva i destructiva), de parlar fins i tot amb la nostra llengua, la llengua que el senyor fuster fa servir amb aquella tranquil·litat d’esperit, amb aquella manca absoluta d’autoconsciència tan sana i que tant li envejo? Si un català és un ser que es passa la meitat del dia amb la cara que li cau de vergonya pels motius més inversemblants, que no hauria de ser un castellà? Tampoc ho trobaria sa, com he dit. Però, és clar, per a equilibrar la balança, de tant en tant, estaria bé.

Molta gent té mania als americans, una mania que mi m’incomoda molt —qualsevol mania d’aquest tipus em produeix aquest efecte. És la mania normal, però, que es té a qui és el número u, de vegades justificada, de vegades feta de pura enveja miserable. Jo n’he conegut uns quants d’americans i són gent tan normal com qualsevol altre, evidentment (gran notícia, ja ho sé). N’he conegut algun que era imbècil integral, que consti, però el que em sorprèn és que molts d’ells —els que m’interessen per a l’exemple— porten aquesta culpabilitat a sobre, la culpabilitat de l’invasor.

Amb americans si que he hagut de fer aquella escena de pel·lícula bíblica que he descrit abans. Pobres paios, calia veure-ho per creure-ho, com demanaven disculpes per la invasió cultural, per gairebé exterminar el nostre estil de vida mil·lenari, hipnotitzar-nos amb la vida fàcil i asèptica i tota la faramalla aquella. Amb més d’un americà he hagut de ser jo qui li digués que es relaxés, de dir-li el molt encantat que estic amb part d’aquesta “invasió” de la que em parla, que he après molt d’ells, que he descobert molts errors nostres i que, en retorn, agraeixo molt la sensibilitat i l’esforç que ha fet d’aprendre de les coses bones que jo, com a ser cultural mitjanament arrelat, tinc.

Com és lògic he conegut moltes més persones castellanes que no pas americans al llarg de la vida. Quans d’ells he hagut de calmar la seva consciència com sí he hagut de fer amb els americans? La resposta no cal que la digui perquè tots la sabeu. Catalans que demanen perdó per ser-ho n’hi ha a cada cantonada, a cabassos, a milers. És així. Suposo que no se’ns pot culpar de tot, encara que siguem la part més important de l’autoextermini, en aquests moments el responsable número u. Quan has rebut una bufetada, aprens que fa mal.

El català mig sap molt bé qui és l’amo i que per a poder-se acceptar a sí mateix caldrà que abans s’arrenqui del tot de sobre tota cançó del pardal possible: “On vas a parar! quina cosa més rònega! Au va, fuig, fuig de mi pardal, que em fas venir vergonya!”, quan en realitat el que vol dir aquest catalanet és que “fuig pardal, perquè em recordes qui sóc de veritat i enfrontar-m’hi, mirar de cara la meva misèria actual, tot el que he perdut perquè no ho sabut cuidar, a aquestes alçades de la pel·lícula no sabria ni per on començar tornar-ho a ser”. D’altre banda, la carrincloneria del catalanet amb barretina extemporània no és una imatge que ajudi. De vegades jo mateix, davant de certes explosions folklòriques fora de lloc, he fet mans i mànigues per passar per un ser culturalment assexuat, pertanyent al país “no existeixo”.

Deia al començament que de tot allò que en Pla ens parla, només en queda paper. La cosa s’ha adaptat als temps moderns i ara en queda Internet, l’espai virtual, aquest espai que se n’anirà a prendre vent, fent un pet com una gla el dia que es fonguin els ploms definitivament, sí. Però que —coi, tampoc ens posem tant pessimistes— mentre duri, fins i tot el ser més anònim pot expandir per tot arreu la perla que pugui trobar i que potser deu mil de més llegits que ell no han sabut veure per molt que hi han passat pel davant.

“El pardal quan s’ajocava...”

dilluns, 27 d’abril de 2009

Ja s'ha acabat la destrossa del carrer Jesús i el Cap de la Vila, a Sitges


Una foto que he trobat a Internet del carrer Major el 1975 

Ja es pot gairebé dir: la destrossa estètica del terra del carrer Jesús i del Cap de la Vila, a Sitges, ja està pràcticament acabada. Algunes de les coses que exposo aquí ja les vaig abocar al bloc de la pacient Criticartt (ho sento). Aquí, a casa meva, avui, diré tot el que en penso.
Recordo quan encara vivia al carrer Jesús, l’Ajuntament va convocar als veïns afectats a una reunió en la qual se’ns informaria de tota una sèrie de canvis en el paviment. Hi vaig anar, jutament amb tot un grup de veïns prou nombrós. Potser n'hi podria haver vingut algú més, també, però tal com està el panorama no ens podem queixar...
A la reunió se’ns va donar tota mena d’explicacions del com, el per què i el quan de tot plegat. No sóc un tècnic ni un entès en gairebé res del que es va parlar a la reunió, però vaig prendre nota d'absolutament tot el que es va tractar al meu quadern d'espiral.
No només no vaig criticar ni critico amb que es fessin reformes sinó que vaig considero que si calia fer-les, com sembla era el cas, calia recolzar-les. Tant el clavegueram com altres necessitats actuals havien convertit l’espai misteriós de sota els nostres carrers en un món de tenebres. No em vaig oposar a dedicar el centre del poble a zona exclusiva als vianants, ni a patir les incomoditats que calguessin si tot era a fi de bé de la comunitat. Res de tot això. Fins aquí jo ho aprovava tot com un bon nen.
Estèticament, però, allò ja era tota una altra cosa. Vaig ser un dels, suposo, “ultraconservadors” que, a l’hora de les preguntes, vaig expressar que allò em semblava un nyap estètic. La desaparició de les voreres del centre de Sitges als meus ulls suposa un acte de terrorisme paisagístic demencial. Ho sento. Estic d'acord amb el fet que transformar unes vies fins llavors obertes al tràfic rodat en zona exclusiva per a vianants les convertia en un element superflu. Obvi. Però no fotem: no hi ha una sola fotografia de Sitges, per antiga que sigui, on no hi surtin el coi de voreres.
La calçada ha estat de terra, de quitrà i de ves a saber quantes coses més. Però les voreres, tossudes com una mula, sempre hi eren. Per mi, les estretes i sovint inconvenients voreres formaven tan part de la fesomia del poble com el plom de ratlleta blava que, tard o aviat, algú subvencionarà perquè es dibuixi a totes les cases del poble, encara que no hi vingui a tomb, només perquè tot quedi ben uniformadet. I, ep! amb aquesta conya no estic dient que m’hagi tornat tan cínic com per voler que la treguin de les cases on hi és. Déu's en guard! En aquest món de gent que no sap llegir entre línies, que confon els matisos i les subtileses, i de seguida et titllen de feixista o —encara pitjor—, et diuen “ah, tu ets un dels meus”, dir el que penses és perillosíssim. Però la peresa mental del fast-urbanisme pot arribar perfectament a aquí també. Això em recorda la parla balear. Els vells de Ses Illes protesten perquè els joves ja no saben parlar, que “ho salen tot”. Parlar el català de Ses Illes no equival a substituir tota partícula, article determinat o no, pels seus corresponents salats. No n'hi ha prou amb això per parlar salat. I no es guanya el títol de balear autèntic tothom qui vol, de cop, només per haver llegit quatre llibrots i escoltar els Antònia Font.
Amb l'aspecte liofilitzat presentat ara els carrers centrals de Sitges, segur hi haurà molta gent que ja els hi estarà bé. Hi ha personal per a tot. Humans als qui fins i tot les destrosses més brutals els importa un rave.
Estèticament parlant, Sitges se m'afigura, per sobre de tot, un poble per anar mirant amunt, per admirar les façanes dels edificis, els canvis de perspectiva produïts a mida que caminem per entre els carrers; com llisquen els núvols per enmig l'espai blau que deixen les refistolades cornises d'ambdós costats. Però si algun dia ens sentim baixos de moral, no mirem amunt, sinó al terra. I el terra, no ho oblidem, també ocupa la seva petita part al cor del vilatans. A més, hi ha persones que pateixen depressions. Aquests no estan per a orgues. Aquesta pobra gent va arrossegant els peus com pot. El cap sempre els penja perpendicular al tronc, en direcció a les puntes de les sabates. Què veuran llavors aquests desgraciats? què veurem nosaltres mateixos en els nostres dies d’ànim més gris? Doncs que no sembla que estiguem a casa sinó al Portal de l’Angel de Barcelona, per exemple, la nostra estimada capital, cada cop més despersonalitzada, també. O a tants i tants poblets que tenien un caràcter exclusiu, els quals se’ls està desllorigant amb el mateix sistema, per manera de clonificar-los el màxim possible. I aleshores aquesta pobra gent encara es deprimirà més.
Algunes de les persones que esmento, gent gran als qui des d’un sentit pràctic potser se’ls hi haurà fet algun bé amb l'extirpació forçada de les voreres —a les velocitats de vertigen que van els qui passen dels noranta se’ls estalviaran algunes ensopegades, no dic que no—, ja no tornaran a veure allò que forma part del seu paisatge de tota la vida, aquelles modestes però bellíssimes voreres de quan eren petits i feien equilibris heroics en caminar damunt la ratlla del cantó, com hem fet generacions i generacions de sitgetans, i com jo vaig recollir en el clip que ja vaig posar en aquest bloc, ja fa temps. En la pel·lícula en qüestió es pot veure una criatura fent exactament això, i com amb els braços estesos, tal fos un funambulista, mira de no caure i perdre de vista els pares. En aquest vídeo, rodat simplement plantant un trípode i deixant la vida passar pel davant, una mica seguint la idea senzilla idea de les pel·lícules dels germans Lumière, es poden veure altres carrers que han patit prou transformacions arquitectòniques com perquè mirar amunt, precisament, els faci més difícils de reconèixer a un ciutadà vell, que hagi estat allunyat de la nostra vila posem per cas, per més de seixanta anys. Però en aquells carrers hi havien aquelles voreres inequívocament dient-li: “ep, tranquil, no t’has equivocat de poble ni de país, no: ets a Sitges”. Sembla mentida com una beneita pel·lícula, rodada fa quatre dies justos com aquell qui diu, pugui provocar-me tanta nostàlgia.

Les voreres són el detall d’acabat perfecte d’aquest poble; l’element arquitectònic, --segurament absurd a hores d’ara, d'acord--, que separa l’edifici de la calçada, així com la sorra de la platja ho fa entre el mar i la muntanya, o la urbs. Els carrers sense voreres no dibuixen una forma estètica identitària de Sitges, excepte en alguns racons molt especials. Aquí representa quelcom absolutament estranger, aliè a la idiosincràsia històrica d’unes quantes generacions. Ja hi ha altres pobles i cultures que viuen sense voreres. Allà res pot millorar que sigui així. També hi ha llocs on els sostres de les cases acaben en punxa i a Venècia, per exemple, si no fos per les voreres la gent s’hauria d'intubar dins el banyador per sortir de casa a comprar el pa. En definitiva, no em farà cap gràcia quan al carrer de Sant Domènec li treguin les voreres.
Algun dia m’agradaria poder passejar pels carrers estrets de les ciutats marroquines i veure-les amb aquesta estètica, així com m’encantarà anar a Nova York i que m’agafi torticolis de tant mirar amunt. Però al carrer de Sant Domènec, al Sant Pere, al Sant Pau, al Bonaire, al Carreta, etc, no. Ja n’hi ha prou amb el carrer Nou com a exemple de destrossa, útil avís a les noves generacions de polítics vilatans sobre el poc que costa carregar-se un paisatge urbà centenari. Si fins i tot aquella cosa estranya i fantàstica del Pau Barrabeig et reb amb voreres un cop s'extingeixen les escales del primer tram!
El pitjor d’aquest acte vandàlic és que s'ha realitzat amb un maquiavelisme total. A la reunió convocada, als qui vam protestar se'ns va prometre, a la vista que el tema s'havia mostrat més polèmic que no pas esperàvem, es promouria un referèndum per deixar als veïns la decisió estètica final. Això em va agradar. Val a dir que un cop obert hi havia altres veïns que es van mostrar molt més bel·ligerants que jo. Jo recolzava plenament els seus arguments. Complementaven els meus. Si de cas no acabava de compartir del tot la forma, una mica massa exaltada pel meu gust caganer.
En acabar la reunió, em vaig acostar a la taula. Vaig creure convenient donar les gràcies a aquells cavallers per haver-nos convidat, informat i donat la oportunitat de dir la nostra als veïns afectats. En el seu moment la reunió em va semblar un acte de justícia i democràcia, mereixedor de valoració i recolzament. Vaig pensar que un altre consistori potser hauria tirat pel dret. En resum, una cosa no treia l’altre...
Qu ingenu! Qu idiota vaig ser!
Ara les obres ja s’han acabat. Ja no hi visc al carrer Jesús, però encara tinc les claus de la bústia en la qual vaig llegir la nota on se'ns convidava a aquella reunió tan inútil com insultant. He tornat a obrir la bústia una munt de cops, mentre el pis, que pertany a la família, espera la vinguda d'un comprador —cosa que amb els temps que corren té un punt de moda de l’impossible. En tots aquests mesos no he vist enlloc on hi hagués, a part de les factures i propaganda de pizza a domicili tradicionals, cap nota de l'ajuntament informant de la convocatòria de cap referèndum.
Quanta raó tenien els exaltats! Encara com no vàrem agafar entre tots les cadires del saló, arrencant-les de terra i no les vam llençar damunt d’aquella colla de mentiders tot calant foc a l'edifici, tal s'hauria fet en un país civilitzat com França! De vegades em perd l’educació, certament. I la ingenuïtat. Imbècil i covard Florenci...
Ara ja és massa tard. El mal ja està fet. He sentit a dir que amb aquest terra nou no es patina tant. Potser és veritat. Però jo, com que de sentit pràctic n’he tingut més aviat poc, aquest assumpte me la bufa secularment. Si em foto de lloros no se’m passaria mai pel cap que fos perquè el terra no està preparat sinó que més aviat pensaria: "la culpa és de la sola de les meves sabates, tan gastada com les meves esperances que algun dia això no s'acabi convertint en un maleït parc temàtic de tercera fila", definitivament.
Voldria fer una foto de la porqueria de terra que hi ha ara mateix al centre de la nostra vila, que amenaça d’escampar-se per altres llocs. Em fa mandra i massa pena, però. Ho sento.
I parlant de fotos: recordo que l’altre dia vaig sortir amb la càmera i vaig fer unes quantes pel carrer Major, abans d'obrir les botigues. La llum lluïa tan diàfana que era impossible hi hagués un sol pelet del cos que no s'alcés dempeus, com si passés l’emperador de Roma. Era un d’aquests dies de després d’una ventada en els quals a l'atmosfera no hi resta ni un trist microbi. Les fotos no estaven malament del tot. Me les mirava i pensava: “Bé, després de tot, ara que ja han passat uns anys, tampoc em sembla tan terrible el que li han fet a aquest carrer”.
El doble idiota qui va dir això —jo, per si en quedava algun dubte, no vull s’acusi a cap innocent per aquestes paraules— va tenir la pensada de mirar unes quantes fotos antigues. Les unes de fa relativament pocs anys, d’altres de l’època de la Monyos, i unes terceres d'èpoques diverses. Totes, però, tenien en comú les voreres. No em pregunteu per què, però automàticament les fotos que jo havia pres em van semblar una merda pura. I no parlo de la meva tècnica fotogràfica, de natural criticable. Acuseu-me dexagerat i potser tindreu raó. La comparació, però, no podia presentar-se amb més crueltat i claredat.
Sí, ja ho sé, no plou mai a gust de tothom, diran alguns. Que llepafils són aquests, diran els altres. Doncs mira, segur que si a aquests els canvien el Messi del Barça per un jugador de tercera regional segur que la notarien la diferència, oi? Segur que si aquests pantalons en lloc de ser de la marca Tal, són de la Pasqual tampoc. Per a aquestes coses sí que podem ser fins sense perill que ens acusin de friki, no?
Bé, potser callem o començarem a exhabruptar encara més bestieses i acabarem perdent la raó, com li passa a més d'un articulista mancat de sentit de l’humor. Com que avui no m'en queda, bona tarda i bona becaina.

dimecres, 22 d’abril de 2009

"La Roser va anar" o "La Roser anà"?


A l’entrada del Quadern Gris del 29 de març del 1919, un jove Josep Pla —vigilat de prop per un de vell, força intrusiu, collita del 1966— escrivia un paràgraf que encara avui refulgeix com a senyal d’alarma per a tothom qui vulgui expressar-se correctament en la nostra llengua. Cal informar, per a entendre l’estat d’ànim del moment en el qual està escrit, que el jove havia endrapat un dinar horrorós a la dispesa. Encara amb l’estomac regirat, mirava d’esborrallar alguna cosa, però estava cansat i no li sortia res de bo. Llegim el que va acabar posant:

“A la tarda tracto d’escriure alguna cosa. Descoratjament, fatiga nerviosa davant de les diabòliques dificultats de l’escriure. Quan tracto de fixar sobre el paper alguna cosa que ha d’ésser per publicar, el que faig em surt, instintivament, pedant, obscur i pretensiós. El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment. Les frases fetes –que formen una part principalíssima del que s’escriu en les grans llengües– no poden utilitzar-se en català per ésser rurals o vulgaríssimes. Arribar a una certa fluència és endimoniadament difícil.”

Trobo molt interessant el que diu sobre la seva eina de treball, la llengua catalana. Si aquesta afirmació és una veritat objectiva o respon a un atac desmesurat de vanitat inflamada d’escriptor jove que es pensa que fa un servei heroic, amb el seu sacrifici, ennoblint una matèria primera basta que s’estima amb follia, no ho sé. I, la veritat, mirar d’esbrinar quines eren les seves motivacions psicològiques en aquell moment ho trobo una mica estèril. D’entrada, però, hi ha una cosa que li haig d’admetre: com a advertència, amb mi si més no, funciona. Em posa alerta, ni que sigui pel que té de per si de cas és (o fou) veritat. Jo miro de tenir-la en compte, dins les meves limitacions personals, pel que pugui ser. Però això no treu que hi hagi altres aspectes força més qüestionables.

Per exemple, una de les coses que més em xoca, més enllà de la seva certitud o no, és el tuf classista que respira el paràgraf contra la mateixa llengua en que està escrit. Pla, l’home rural infectat per la urbs, o l’home urbanitzat que enyora el camp —tema de suculents picabaralles, també—, aquí se’ns presenta, sense cap rubor, amb un dogmatisme taxatiu en afirmar que hi ha grans llengües —les que tenen una literatura important darrere, potser? no ho especifica però així ho podem sobreentendre— i que si les frases fetes són rurals no es poden emprar. Que no ho puguin ser les vulgars, passi; tot i que destriar quines ho són de quines no dependrà, en més d’un cas, de les ulleres que cadascú dugui damunt el nas. Però les rurals, per què? Sona com si l’empordanès, malgrat venir del camp —amb la seva parla rural— la identitat primigènia de la qual se’n sent tant orgullós, no accepta que des de ella es puguin tractar a fons els temes importants amb profunditat. Jo, que de rural, precisament, més aviat m’hi sento poc (per tant no se’m pot acusar de sospitós a sentir-me directament ofès), aquesta part de l’afirmació em sap greu, per el mateix Pla i pel que té d’injusta en si mateixa. En un home com ell, tossut com una mula, que no torça el coll ni que el matin, la veig com una claudicació. Que no se’m malentengui; no estic dient que en Pla claudiqui de lluitar per la llengua: jo no sé si n’hi ha gaires com ell que hagin fet tant perquè el català tingui la volada i modernitat que té ara. Amb això vull dir que claudica davant el fet normalment acceptat de que per a que una literatura o llengua sigui de primera divisió ha de tenir, per força, una armada consistent de frases fetes d’àmbit urbà. En conseqüència, que els “grans” escriptors senten escrúpols a l’hora de passar per pagesos. Jo crec que aquí Pla desaprofita una ocasió de ser tan bèstia com quan no dubta a deixar anar la seva artilleria contra patums de primera magnitud, per motius de molt menys abast. Potser era el moment d’alçar-se i fer una repassada a la plana mundial de la història de la literatura i del pensament, i quedar-se tan ample, per molt injust, innacurat i animal que hagués estat. O potser sap que les armes que té a les mans el portarien a un suïcidi kamikaze i, després del mal dinar, li tremolaria el pols a l’hora de disparar el tret de gràcia.

En qualsevol cas, la pretensió de que el que té davant és una terra erma no és poca. És cert que hi ha una espècie de buit de gairebé quatre segles que fa vertigen. Però en català escrigueren Llull, March, Martorell i, si m’apreteu, fins i tot el Sabiuda que inspirà al grandíssim Montaigne. Si mirem de posar-nos tan aristocràtics com ell sembla en aquesta entrada, emprant la mateixa regla per a mesurar, podem asseverar, amb el cap ben alt, que el català fou durant ben bé dos segles una llengua de primera. Que amb aquella llengua antiga no es podria fer front a l’embolcall paisatgístic del segle del cinema, de l’automòbil, de les revolucions socials i la bomba atòmica, ho concedeixo. Què les llengües “de primera”, malgrat haver d’esforçar-se igual per a adaptar-se las temps, duien l’avantatge de Voltaires, Kants, Hobbs (i molts d’altres) que es debatien i marejaven la perdiu que era un gust, fins entre ells, també. Entenc la sensació de sentir-se caminant per la carretera del català, vella com les més nobles —i aquí entrem en la contradicció de nou: quines ho són?—, però tot just enquitranada, amb la feixuguesa de les botes que s’enganxen a cada pas, mentre els que van per aquelles semblen gràcils surfistes que llisquen per damunt les ones del progrés amb les seves planxes angleses, franceses, alemanyes, russes, holandeses i fins i tot castellanes.

Potser sóc un ingenu, però jo no hi crec en llengües de primera i llengües de segona. Per poc que un es posi a aprendre una llengua o a traduir, mal que bé, qualsevol text, s’adona que tots els idiomes tenen paraules, frases, expressions imbatibles; maneres de dir que no tenen rival en cap altra. En totes. Em ve al cap aquella imbecil·litat d’exemple en castellà que deia (dic de memòria) “el inglés es para hablar de negocios, el francés de arte, el alemán a los caballos y el español con Dios”. Més enllà de la risibilitat indefensable de tòpics que conté, la frase té el seu punt de meditable. Es podrà no compartir cap dels punts que defensa, adduir que són d’un folklorisme castís de mal pair.

Però sí que és cert que totes les llengües tenen pegues i avantatges expressius, i que ambdós possibilitats es poden intercanviar segons la habilitat o ineptitud de qui les utilitzi. Per exemple, tots sabem que l’anglès és una llengua en la qual els objectes i els conceptes abstractes no tenen gènere. A l’altra banda hi tenim les llengües romàniques, en les quals la qüestió genèrica és un caos monumental, d’una arbitrarietat sotmesa a unes variables que s’escapen de qualsevol anàlisi racional, i que agafa dimensions èpiques quan surten sinònims, ara masculins, ara femenins, per a definir un mateix objecte (cadira/seient, drecera/viarany, pedra/roc, paraula/mot, etc.). Aquesta característica de les llengües romàniques representa riquesa o és una nosa? Representa que aquí l’anglès és més efectiu o més pobre? Jo crec que ambdues preguntes tenen tants sís com nos com a resposta, i no ho dic perquè m’hagi agafat un atac de relativisme. Així com es pot aprofitar el maremàgnum genèric de les llengües romàniques per fer bromes, acudits o metàfores, en l’anglès es pot fer exactament el mateix precisament pel contrari, per l’ambigüitat que és genera a partir de, valgui la redundància, la manca de gènere. En ambdós casos ens trobarem amb textos intraduïbles, que perdran sentit i gràcia al abocar-les a l’altre grup lingüístic. I quines seran millors? les angleses o les italianes? Doncs suposo que tot dependrà de la gràcia de cada escriptor o parlant individual, simplement (1).

Per a defensar la meva idea de que no hi ha llengua petita, també s’acostuma a posar l’exemple d’alguns idiomes esquimals, dels quals hom diu que tenen infinitud de sinònims per al color blanc. Si és cert o no, no ho sé, però és una imatge poètica molt potent i que explica molt. Aquí se’ns presenta el cas d’un idioma primitiu, poc preparat per a descriure la vida a, posem per cas, Manhattan, sinó el forcem amb una quantitat de paraules d’inevitable arrel grega, romana o, directament, anglesa, però que a l’hora de parlar del color omnipresent al seu lloc d’origen és imbatible. A casa seva, ja li pot venir el mateix anglès a fer-se el maco que se’l menja amb patates i moixernons. Les llengües africanes parlades en un àmbit tribal reduïdíssim no tenen, per mi, menys importància natural que la que puguin tenir les gran llengües europees, asiàtiques o l’àrab. De ben poc li pot servir a un berber el francès per a definir amb precisió la vida enmig del desert, sense que li soni forçat, estranger, incomplet. Si amb la parla inuit, d’entrada, malament podrem fer una anàlisi de les causes que portaren a la guerra del Peloponès —per dir alguna cosa—, és perquè hi ha massa mots, situacions polítiques i socials a crear en la seva parla. Per res més. És una llengua en la que si volem remenar aquests temes segurament hi ha, o hi ha hagut, molta feina a fer. Amb tot, no és una tasca impossible: tot és qüestió de posar-s’hi, encara que cal tenir en compte els molts perills de despersonalització que hi ha pel camí. Mireu aquesta increïble perla del basc, pobre, amb els seus “telefonoak” i els seus “aeroportuak” d’arrel inequívocament grega: què coi hi té a veure el grec amb aquesta llengua d’origen tan discutit? Amb el català, gràcies a l’arrel llatina i la multitud de tecnicismes de grega que ja teníem de fa temps, els efectes de l’adaptació als canvis del temps no és tant destructiva. ¿Algú recorda el ridícul que va fer el senyor Adolfo Suarez quan digué que no es podia ensenyar física nuclear en català? Però ara girem les tornes: així com s’hauria de fer amb aquelles llengües “locals” tot el que hem dit, igualment caldria procedir amb totes les “importants” si pretenem que arribin a definir amb precisió tot allò que l’inuit o l’amazig aconsegueixen amb molta més eficiència, sense tant d’esforç, ni circumloquis tediosos.

Si la importància ve de la temàtica a tractar, tornem a entrar en un territori relliscós: que debatre les teories d’Einstein, o la importància d’Otto Bismarck per al devenir d’Europa, siguin temes de més importància que parlar del blanc d’una cresta de gel, l’arribada de l’estació de les pluges o la saviesa del més vell de la tribu, és una pura qüestió de sublimacions subjectives, d’etnocentrisme pur i dur; de racisme cultural, en definitiva. Un racisme cultural doblement greu si ve de nosaltres, els catalans, parladors i escriptors —ehem, això ja és molt suposar— que patim aquest menyspreu històric d’una manera sistemàtica.

El racisme cultural és de vegades molt cridaner, però sovint és també molt subtil. En aquests darrers casos no es veu tan fàcilment, és molt fàcil de caure-hi i ve tant de fora com de dins, dels parlants mateixos. Quan ve de fora, el trobem de dues espècies: d’una manera aparatosa i brutal, amb exemples tant desagradables com la d’aquell “gallec”, enmig d’una manifestació en contra de l’escolarització en llengua gallega, que anava disfressat de vaca, brandant un cartellet amb el depriment lema: “¡El gallego es para hablar con las vacas!”, ocurrència que devia de fer molta gràcia fins i tot a sectors de cert “progressisme” (2), però també el trobem a molts altres llocs, en persones sense cap mala fe. En aquesta línia no em puc estar d’esmentar un exemple llegit a la xarxa, d’un escriptor que comentava la visita d’un parent llunyà de Múrcia. L’home no sabia que el seu parent escriptor escrivís en català, perquè, ras i curt, això era un concepte que no li entrava al cap. “¿Y la novela la escribes toda, toda, toda, en catalán?”, preguntava aquell pobre ignorant, davant la indescriptible estupefacció de l’amfitrió.

La reflexió del jove Pla, portà al bloQG (el fòrum del Quadern Gris) opinions interessants, controvertides i complementàries. El dia que sortí publicada jo em vaig limitar a fer un resum de tot el que pensava, amb una poda tan desafortunada i extrema que amb prou feines s’entén res. Resumeixo el que es va dir:

Hi havia qui s’admirava de l’esforç que li representava a ell d’escriure, com aconseguia arribar a la senzillesa després de molta lluita. També digueren la seva els qui feia notar que el català no era llavors, el 1919, ni la llengua vehicular a les escoles ni tampoc tinguda en compte pels estaments oficials, quedant relegada a l’àmbit familiar. No hi mancaren altres visions més optimistes que, tot i entenent el patiment del Pla del moment, s’alegraven d’alguns avanços evidents que ha tingut la llengua a nivell de reconeixement a tots nivells. Altres se sentiren més ferits, i li retreuen, més que jo, aquest classisme, mentre recordaven que en altres temps passats, ja superats, ells mateixos havien caigut en aquest tipus de sensació de pertinença a una llengua de segona. Aquests admetien, i se n’avergonyeixen, que de joves havien preferit de veure pel·lícules doblades en castellà, ja que amb català no s’hi acabaven de trobar, els films perdien credibilitat (3).

Finalment (deixant de banda un debat sobre de si el Pla que es dedica a l’anàlisi lingüístic és més o menys interessant del que descriu el seu entorn) hi havia el comentari per a mi més estimulant: el d’un senyor molt més preocupat pel que té la reflexió de tècnica que no pas per la banda del classisme primera categoria/segona categoria. Aquest darrer comentari deia, entre d’altres coses (ho sento, ho haig de transcriure, perquè crec que és perfecte): “utilitzar un català literari fluït i senzill sense caure en el to incòmode i rústic, a vegades anacrònic, és complicadíssim.” Això crec que és molt cert. El mateix senyor puntualitzava que, afortunadament, des de 1919 ha plogut molt i el català actual ja ha agafat una certa modernitat i s’ha lliurat de certes cotilles que l’anquilosaven. Ara, si aquest alliberament de la pols antiga s’ha aconseguit a base de castellanitzar-lo, tampoc em semblaria motiu d’alegria.

Hi ha molts exemples que fan del català escrit una llengua plena de trampes (totes ho són, però aquí em preocupa la qual amb que miro d’escriure aquest text). Una d’elles és l’ús del maleït preterit perfet. Quina forma cal emprar? La que porta el coi de “va”, “vaig”, tota l’estona o la reduïda, amb la tíl·lide al final? Què cal fer?:

“La Roser, quan va sortir de casa, va tancar el llum i després va baixar per l’escala, on es va trobar amb el Pep que, justament aquell dia es va vendre el cotxe que va espatllar quan va anar a València.”

o:

“La Roser, quan sortí de casa, tancà el llum i després baixà per l’escala, on es trobà amb el Pep que, justament aquell dia es vengué el cotxe que espatllà quan anà a València.”

Els avantatges i desavantatges d’ambdues maneres d’escriure són clares: al primer paràgraf tot sona més natural, més proper al català del carrer -ep! del meu carrer, que ja sé el que diran els que no l'usin al seu-, i el segon, pot semblar antic, pretensiós, exageradament poètic. D’altra banda, el primer pot arribar a ser carregós, repetitiu, innecessàriament llarg, mentre al segon, les oracions semblen volar, llisquen amb la gracilitat de les llengües més dinàmiques. Podem mirar de combinar les dues formes (ara “va anar”, ara “anà”, i anar fent) però el que és segur és que constantment ens trobem amb qüestions com aquesta que ens obliguen a que prenguem un compromís en un sentit o en un altre.

Aquest darrer comentarista mencionava el cas d’alguns escriptors moderns que no han tingut cap complex a l’hora de fer servir un català molt ric, autèntic i alhora modern. Entre d’ells apareix en Quim Monzó. De tota manera, crec que fins i tot el mateix Monzó no ha aconseguit de resoldre el problema del preterit maleït del tot. En Monzó, com faria tot bon perfeccionista malaltís, no ha parat de revisar la seva obra sempre que ha pogut i fixeu-vos amb quins detalls ens podem trobar: la seva novel·la “La magnitud de la tragèdia” va ser totalment reescrita i publicada com a nova versió farà cosa d’uns pocs anys. I sabeu que és el que va fer? Canviar totalment el temps verbal, de cap a peus: tota la novel·la estava narrada en passat i la passà a temps present. Bingo! Automàticament tota la narració evitava l’enutjosa problemàtica “passat anacrònic o passat carregós?” i atacava amb el temps verbal, on el català té un imbatible dinamisme.

Jo, sempre que escric una narració curta —sempre—, escric en present. Però és clar, quan faig una entrada al bloc o haig de fer un escrit en el qual haig de parlar d’algun personatge històric em trobo amb el maleït dilema. Ja fa temps vaig fer la meva elecció. Bona o no, alguna havia de prendre! La meva opció és, sempre que puc, escollir el passat sense el “va”, per pedant que quedi. Quan parlo rares vegades el faig servir —ho sento, però faig anar el “va”, els “vaig” i els “van” que dona gust— però en paraula escrita he acabat decidint-me per l’opció contraria, després de sospesar els pros i els contres. Crec que cadascú s’ha de posicionar i no estic dient que el que jo faig és el que cal fer, ni molt menys. En Pere Calders l’utilitza sempre i els seves narracions mai resulten pedants, elitistes o antiquades. En Pla l’utilitza sempre i el seu to oscil·la entre el classicisme més conservador i el passar-se les regles per on li ve de gust, sempre depenent del que més convé a cada moment. I així podríem seguir amb els clàssics moderns. Els escriptors més actuals fan equilibris i la tendència a atacar en present és evident. La única excepció a la regla dels “anà” és quan haig d’emprar la primera persona: mai escric “En arribar a Valls, jo ‘sentí’ que era a casa la iaia”, que em sona, ja, exageradament antic, ho sento. Aquí, el “vaig sentir” em cau pel seu propi pes i no em pregunteu perquè. Encara que això no sigui cap argument de pes, cal dir que cap dels clàssics esmentats (ni molts d’altres) eviten el “va” en primera persona: fins i tot fa cent anys que, fins i tot els escriptors més conservadors, s’han adonat que aquesta forma ha caducat , per sort o per desgràcia, definitivament. Que jo sàpiga, els “jo aní” i els “jo arribí”, actualment només els he llegit als articles escrits pel senyor aquell, amb ínfules d’excel·lència (?), anomenat Salvador Sostres. A mi, particularment, ni m'agrada el seu estil, que sovint trobo inintel·ligible i esotèric, ni tampoc les seves maneres. Però això és una opinió personal, que no té cap rellevància enmig de tot el que parlem. Els que hagin de tractar amb ell ja s'ho faran, pobres.

A part de l’assumpte dels temps verbals i d’altres qüestions purament tècniques (que si haig de parlar per mi, déu n’hi do el que suo per sortir-me’n) hi ha tota el que té a veure amb les paraules populars, les frases fetes i demés. L’Estanislau Verdet se’n fot dels insults antics catalans en una de les seves cançons, en la que hi diu “...insultem en català, però amb insults de fa cent anys...” i llavors comença a insultar amb paraules que en la seva veu (la cançó té una música i està cantada amb un to extremadament melós i carrincló) sonen especialment cursis. I és clar, a ningú li agrada quedar com un cursi quan insulta! Tot i que la cançó té la seva conya marinera i la paròdia ben entesa (fins i tot cruel) la trobo un exercici saludable, crec que no tot està perdut, ni tan sols per aquesta banda. No tot s’acaba amb el “xitxarel·lo”. Fins i tot el mateix “xitxarel·lo”, ben posat, pot tenir una efectivitat colossal.

Però amb això darrer gairebé estrenem uns altres tema. L’entrada d’avui ja ha quedat prou llarg, crec. Si de cas l’acabarem de reblar amb una segona part, la qual desitjo que sigui molt més curta en la que hi posaré el que m’ha quedat penjat sobre l’humor, la col•loquialitat, com s’ho fan la gent que parla i escriu altres llengües per superar problemes similars, etc. Els problemes degeneratius que pateix el català potser són greus i és una llàstima que desaprofitem el seu potencial i el reduïm de la manera que moltes vegades ho fem, per mandra, ignorància, pel que sigui. Però això no vol dir que, a la seva manera, no siguin patits per altres llengües com l’anglès o el castellà. I això també ho trobo trist. Jo, ho sento, no sóc dels que se n’alegri que això passi en cap d’elles: a mi m’agrada veure que la gent fa servir les seves eines, no només la meva, el millor que pot i que mira de superar-se.

Bé, després d’aquesta perillosa arrencada final, una mica massa hippie com perquè no em faci venir rubor de mi mateix, m’acomiado de tots plegats fins la segona part.


Notes:

Hi ha algun paràgraf que m’ha quedat massa bonyegut. Per mirar de donar-los hi una mica d’aire, no m’he pogut resistir de fer servir aquesta cosa tan particular que tenen llibres tècnics anomenada “notes a peu de pàgina”. Això fa que l’escrit sembli més important i tot, oi?

(1) Permeteu-me comentar una anècdota al respecte: Fa un parell d’anys vaig tenir la sort d’assistir a un concert de l’artista nord-americana Laurie Anderson al Teatre Grec de Barcelona. La senyora Anderson aprofità l’espai que hi havia entre dos temes per fer el típic ritual d’agraïment al públic (en anglès) per la seva presència. Demanà disculpes per no poder expressar-se en català, però, fent gala d’una murrieria exquisida, donà gràcies a Déu per tenir la sort que la seva llengua materna no li exigís recordar el sexe de tots els objectes que hi havia a la sala. Ho vaig trobar molt divertit. Sobre la diferència entre gènere i sexe recomano la lectura de l’entrada d’aquest bloc http://www.salvador-oliva.com/2008/08/sobre-el-gnere-i-el-sexe-abans-quan-rem.html escrita pel senyor Salvador Oliva, lingüista, catedràtic i no sé quantes coses més, una persona immensament més autoritzada que jo per a parlar de temes estrictament tècnics respecte a la llengua.
(2) ¿Us imagineu la reacció que hi haurien tingut aquests senyors, propietaris de cadireta universitària, si aquell energumen hagués anat pintat de negre i al cartell s’hi llegís: “los negros son para limpiar los lavabos”?, perquè per a mi l’efecte i el substrat parteixen del mateix tipus d’anormalitat intel·lectiva.

(3) Jo recordo haver passat per això, de nen, quan feia la col·lecció dels llibres de Tintin. Gairebé tots eren en castellà. Els pocs que eren en català em feien sentir com si fes trampa i la sèrie no estigués del tot completa. I l’original era en francès! Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.


Bon Sant Jordi a tothom!

dilluns, 20 d’abril de 2009

Els núvols d'aquesta primavera

Se m'acumulen uns quants escrits encallats, que no hi ha manera de desembussar. Cal que trobi un moment per a treure el tap. Mentrestant faré, amb el vostre permís, allò que tots fem quan ens trobem atrapats, dins l’ascensor que puja a la planta 123 de l’Empire State Building, amb un estrany: parlar del temps.

No descobreixo digui cap novetat si dic que aquesta està sent una primavera especialment plujosa. La conseqüència negativa més evident és que la Setmana Santa (i tot de festes locals repartits per tota la geografia del país) han estat més aviat xopes i deslluïdes. Les positives són que la pagesia, no massa acostumada a les alegries, n’ha tingut una i allò que en diuen “el fantasma de la sequera” s'ha dissolt en l’atmosfera. El nivell de l’aigua dels nostres pantans no s’assembla en res a la que hi havia l’any passat. En algun d’ells n’hi ha tanta que ha calgut obrir les comportes. No crec que les nostres autoritats triguin gaire a esperonar-nos per a que gastem com eixelebrats i que quan, per exemple, ens rentem les dents hi dediquem una hora, mentre deixem l’aixeta oberta a cor que vols. Jo, per si de cas, miro de fer-ne l’ús més racional que puc i penso continuar exercint de ciutadà amb una exemplaritat acceptable, mentre no em posin una espasa a l’esquena via publicitat institucional. Arribat el cas, ja saltaré de la passarel·la al salat mar ple de taurons que branden cartellets de “ara toca gastar aigua a tot drap”, amb l’ajut de les seves aletes.

Amb tot, un dels efectes paral·lels més estimulants ha estat l’aspecte del cel en els moments de treva. Heu vist quins núvols volaven pel damunt el cap? Tant a Sitges com a Barcelona, com a d’altres llocs, tota la gamma de cúmulus ha organitzat una festa de grandàries wagnerianes. El cel d’aquest abril pren un caire operístic, d’un dramatisme que ens faria creure que creuem la tardor si no fos per una lluminositat inequívocament primaverenca. Recordo poques temporades tan llargues en els quals m’hagi quedat embadalit mirant cap amunt, esperant que en qualsevol moment baixi una cor d’angelets i querubins, o el mateix Hermes, botant de borla de cummulunimbus en borla de cummulunimbus, agitant les seves aletes de peu com si fossin les d’un colibrí o les d’una mosca saballonera dopada amb cafeïna.

Tot aquest bé de déu de núvols contrastaven, ara davant un cel blau barrufet llampant, ara davant d’un gris perla esmorteït, tot depenent la imminència de la pluja o de si el sempre emprenyador vent havia complert la feina dura de netejar l’atmosfera de partícules irrespirables. I jo, bé, des que tinc una càmera, no puc evitar de filmar-los i muntar-los sempre igual, sempre emprant el mateix i suat recurs. És així, un complet avorriment si voleu, una manera de mirar i compartir la mirada perfectament previsible i amb un sentit evolutiu absolutament petrificat. Però, ho sento, aquest tema en qüestió, m’agrada així.

Mentre trobo temps per a organitzar les entrades que se m'atapeeixen a la sortida de l’ampolla, em ve de gust de compartir aquestes pel·liculetes.


Aquesta la vaig fer fa pocs dies. Mira de recollir el que està passant al cel ara mateix. Rodada des d'on visc ara, la zona de la Bòvila, amb el punt de vista que es té de Sitges.

I ja que hi sóc, aquí teniu la resta de les que he anat fent. La major part tenen gairebé dos anys:


Sitges


També Sitges, des de la finestra de la casa on vivia abans. És una de les més estàtiques (un pla sol) i potser la que més m'agrada.


I aquí una mica des de La Massana, a Andorra, amb la presidència de l'imponent Casamanya.

Els amants de que passin coses us avorrireu molt. Però si voleu compartir un moment d'embadocament, us ho passareu bé. Encara que no ho sembli jo sóc dels que hauria d'aprendre més a badar, perquè sempre vaig de bòlit: si m'estic més d'un minut quiet em dona la sensació de que perdo el temps. Demano disculpes per certs errors tècnics (quan faig aquests plans llargs sempre m'oblido de treure el maleït autofocus de la càmera!). Comprenc que poden arribar a empipar una mica.

Suposo que una vida equilibrada seria aquella en la qual trobésssim la mesura justa de tenir el cap als núvols i el cap a terra. Desitjo que tingueu una bona setmana i que, de cap manera, no el tingueu a sota terra (el cap).

dilluns, 6 d’abril de 2009

Com fer un submarí econòmic en miniatura (manualitat)

Seguiu aquestes instruccions i us podreu fer un senzill i divertit submarí per molt pocs calers. En cinc minuts tindreu una simpàtica andròmina, que a més us serà útil per explicar als vostres fills com funcionen els submarins de debò (déu n'hi do les pretensions!)

Seria ingenu pensar que aquesta idea tan simple no li ha vingut al cap a ningú més al món abans: la nostra existència és insignificant. Però a mi no em consta. Per tant, deixeu-me que, ni que sigui per una vegada a la vida, em faci il·lusions de que m'he inventat alguna cosa del no res.

Només us calen els següents elements:

a) dues xeringues iguals (sense l’agulla), les més grosses que pugueu trobar.
b) una goma elàstica normal i corrent.
c) una clau de bicicleta hexagonal, de les que tenen forma d’ela.
d) un tub de goma tan llarg com vulgueu. Recomanem que sigui el més flexible possible i que els seus extrems s’adaptin perfectament a la sortida de les dues xeringues.


Si ja els teniu, anem per feina:

1) Fixeu la clau de bicicleta al llarg del tub d’una de les xeringues amb l’ajut de la goma elàstica. Feu que la part curta de l’ela miri cap avall, perpendicular al tub. Aquesta xeringa farà el paper de submarí i la clau serà alhora el llast i la quilla. És important que la part que pesa més estigui davant, prop la sortida de l’aire, per contrarestar el pes que farà l’èmbol quan surti. El pes de la clau mantindrà la nau estable en tot moment.


2) Tanqueu l’èmbol de la xeringa-submarí del tot, fins que no quedi gens d’aire dins el tub. Després cal omplir d’aire l’altra xeringa, fins que el seu èmbol estigui el màxim d’obert. Aquesta segona xeringa serà el “comandament a distància”.


3) Sense tocar per res els nivells d’aire requerits a l’apartat 2, cal introduir els dos extrems del tub de goma als orificis d’entrada de cada xeringa. Ara sí que ja podem dir que el nostre submarí està acabat i preparat per a fer immersions.


Funcionament del submarí:

Submergiu la xeringa-submarí dins el recipient ple d’aigua que preferiu o tingueu a mà (un cub, una banyera, una piscina, el mar, etc.). Si heu distribuït l’aire com hem dit a l’apartat 3, la xeringa-submarí anirà a petar directament al fons del recipient. Al pitjar l’èmbol de la xeringa-comandament a distància, fins a buidar-la del tot d’aire, omplireu l’interior de la xeringa-submarí, acció que farà que aquesta emergeixi fins la superfície.

Podeu repetir l’operació tants cops com vulgueu, controlant molt fàcilment amb la vostra mà la profunditat de cada immersió, segons l’aire que aneu expel·lint o aspirant amb la xeringa-comandament a distància. A la part exterior del tub d’aquesta xeringa podeu apuntar amb un retolador permanent les cotes de profunditat a les que hagiu portat la xeringa submarí. D’aquesta manera podreu repetir les distàncies de les immersions amb una precisió sorprenent.



Els elements que aquí hem proposat són els mínims per a construir un submarí d’una manera ràpida, barata i senzilla. Per descomptat, i si voleu, podeu substituir-los per d’altres de més sofisticats (per exemple, canviar la clau de bicicleta per algun altre objecte metàl·lic, sempre que tingui un pes que pugui ser aixecat per l’aire que omplirà la nau), així com pintar i decorar el casc al vostre gust, afegint-hi periscopis, tripulació o qualsevol altre detall decoratiu que la vostra imaginació et suggereixi.

Mentre no tingui temps d'escriure entrades més denses, això és el que hi ha, apa!

Què tingueu unes bones immersions!