dimecres, 7 d’octubre de 2015

Senyoreta Sílvia, de Sílvia Bel Fransi

Lluíííís (Viena Edicions, 2015) de Sílvia Bel Fransi
Aquest dijous, 8 d'octubre, a les 19.30h, Enric Viladot, editor, Àstrid Bierge, periodista i l'actriu Babeth Ripoll presenten Lluíííís (Viena Editors, 2015), l'últim llibre de poemes de Sílvia Bel Fransi a llibreria Laie (Pau Claris, 85, Barcelona). 

No us podeu perdre els poemes d'aquesta dona. O sí, perquè tot es pot perdre. Però entre perdre i guanyar, què voleu que us digui. Millor guanyar no? Aviso: no són aptes per a ments frívoles, d'aquelles que només accepten la profunditat quan ve embolcallada de circumspecció. Aquí, de circumspecció, poca. Prospecció, molta. Poesia, tot. I un punt de murrieria, això sí. Una mica allò de la cançó Always Look in the Bright Side of the Life, piulada per l'Eric Idle al final de Life of Brian (1979) del Monty Python... Plego, no m'empatollo més. Compreu-lo, llegiu-lo. Ja em direu el què. A mi m'encanta. Aposto, Compro. M'hi llenço de cap. Triple salt vital cap endavant. Allez-hop!

Ha estat un plaer poder realitzar aquest filmet de tres minuts per a Senyoreta Sílvia, un dels poemes que conté el llibre. La mateixa poeta hi posa veu i interpreta el personatge principal. Espero que us ho passeu tan bé veient-lo com nosaltres quan el vàrem fer. 



Senyoreta Sílvia

                               How unpleasant to meet Mr. Eliot.

Que agradable trobar-la a vostè,
senyoreta Sílvia.
Que agradable retrobar-la
en aquest parc, a l’aire lliure.
Amb aquesta pell tan pàl·lida
qualsevol pensaria:
«un bell vampir» o «està malalta».
En canvi, que agradable retrobar-la.
Hi ve sovint, vostè, per aquí?
Ah! Intentava escriure un poema?
Disculpi, no volia importunar-la,
senyoreta Sílvia.
Jo visc aquí mateix,
arrandesòl segona,
girant el cap, a baix, a l’esquerra.
Sóc la seva ombra.
No volia importunar-la.
Escrigui, escrigui sobre coses
que no tenen importància.
Faci veure que no em veu
com fa amb el veí més enllà
de la porta de l’escala.
Ignori que vostè també és grisa
i plana,
i que el seu cos es perd,
s’aiguabarreja, es desfragmenta
arrandesòl també
amb altres cossos
anònims, anèmics, alopècics,
més alegres o andrògins
que vostè.
Disculpi. Si em trepitgen parlo massa.
No volia importunar-la.
Un plaer, de veritat,
retrobar-la així, perduda
enmig del parc,
seient en un banc,
espolsant-se coloms,
abaixant el cap.
Un plaer, de veritat.


   Sílvia Bel Fransi

dimecres, 30 de setembre de 2015

Matar ningú (3i4, València) la primera novel·la de Florenci Salesas

Portada del llibre

Matar ningú
de Florenci Salesas (3i4, València, col·lecció Ham Nova)

Tinc el plaer d'anunciar la publicació de Matar ningú (3i4, València, col·lecció Ham Nova), la meva primera novel·la. La gènesi d'aquesta aventura es remunta a l'any 2009. No ha estat, doncs, obra d'una cop de calor sinó d'un anar fent camí, xino-xano, com les formiguetes, aturant-me per mirar el paisatge, reculant fins a reprendre el viarany descartat a la bifurcació anterior, perdent claus de la sola, passant dues nits al paller d'aquella masia a canvi de tallar uns quants troncs, cometent errors... I així va anar, fins que un cop de sort va dipositar el resultat final damunt les millors mans possibles. No sempre es troba una editora que cregui en un projecte fins el punt de tirar-lo endavant, defensar la integritat del text amb tant de coratge i sensibilitat. Gràcies a tots els qui m'heu ajudat a fer arribar Matar ningú al públic, els vostres ànims, consells, paciència i valor.


Textos de l'editorial

El llibre

Matar ningú narra en primera persona el trauma viscut -i potser provocat- per Jojo, fill únic d'una parella blanca al Congo Belga de postguerra, quan el nen tenia dotze anys i ja s'albirava el desmantellament colonial. Les turbulències de fons entre la mare, una bellesa ària, catòlica, patriota i racista, i el pare, enginyer aeronàutic, aparentment feble i amb secrets a les golfes, els companys de classe -tant amics com enemics- i l'exotisme naïf de lectures com ara Tintín al Congo acabaran produint una mena de fissió atòmica dins la consciència i les decisions del nen. La veu sarcàstica i alhora tendra de Jojo, ara convertit en un home madur, furga en els laberints del racisme, en els límits entre culpa i innocència, en els pols del sadisme i la generositat. I tot, com qui no ho vol, amb el desmenjament pertorbador de qui sent que té massa a perdonar-se.

L'autor

FLORENCI SALESAS (Sitges, 1962) s'ha dedicat professionalment a la il·lustració, el dibuix animat i la música electrònica. Ha fet des de bandes sonores per a cinema mut fins a guions per a espectacles d'ombres xineses. Ha publicat, en castellà, biografies destinades al públic infantil (Monturiol, Pasteur, Keaton, Hipàtia, entre altres) i, en català, Èquili qua!, un microllibre de contes. Matar ningú és la seva primera novel·la.


Fitxa tècnica

Autor: SALESAS, FLORENCI
Col·lecció: HAM NOVA
Pàgines: 128
Dimensions: 13x21 cm
Data de publicació: 25/09/2015
ISBN: 978-84-7502-976-4

dissabte, 18 de juliol de 2015

Fun-Tasies / fantasias/ de Xavi Tasies (2013, Temps Record)

Fun-Tasies /fantasias/ de Xavi Tasies (Temps Record 2013)

Voleu música fresca i lliure, rítmica i amb humor, misteriosa i profundament personal, per a aquest estiu? Fun-Tasies​/fantasias/ és la meva proposta. El multi-percussionista Xavi Tasies, home de llarga experiència​ (fundador de Tactequeté (abans Guaraná) i col·laborador de noms com Azucarillo Kings, Elèctrica Dharma, Euclides Matos, Le Petit Ramon, La Simfònica de Gavà, Utròpic (amb Silvia Perez Cruz), Laura Simó, entre molts altres) ens regala el seu món ple de petits mons a la resta del món. Com hi ha món! Al llarg de l'àlbum van desfilant tot un seguit de temes instrumentals, plens d'ambients micro/multi-percussionats evocadors d'un fum d'imatges, combinats amb cançons (tendres, alegres, vitals), i amb alguna abstracció e miniatura simpatiquíssima. Al llarg de tots aquests temes, el nostre home toca una infinitat d'instruments de percussió, canta, respira i balla amb aquella senzillesa de qui coneix el seu ofici, però no en fa tesi solemne, sinó que aprofita per jugar i, amb aquella humilitat mancada de tota pretensiositat del nen de carrer, et passa la pilota perquè tu també la puguis xutar. A la part final de l'àlbum, en Xavier convida tot un seguit de músics còmplices per enfilar una recta final catàrquica, una mena de batucada, ara sí, composta de molts satèl·lits que s'orbiten a si mateixos, en un equilibri celeste deliciós. 
Mesclat a Teatre Estudi Ca l'Erill, diu la coberta:
"És un produte 100% artesanal i natural, sense modificacions de so ni tractaments digitals, sense loops ni quantificacions, directe dels instruments a la teva oïda"
Així, doncs, ens trobem amb un Buster Keaton de la percussió, que no dubta a posar-se ell mateix sota una façana que li cau al damunt, sense dobles ni efectes especials. Tots els riscs que sembla córrer, en Xavier els corre, doncs. Un valor afegit molt bell i escàs que, en la meva opinió, no treu el valor d'altres maneres de treballar, altres menes d'artesania. Un mèrit afegit, això sí. I ep! estic parlant d'un disc de fa un parell d'anys, que per a en Xavi Tasies i el seu grup ja és passat. Anirà bé, però, per anar fent gana per la seva propera obra. ad més de suposar, per a mi, un fidel company de viatge.
Endavant, orelles inquietes, no dubteu a entrar aquí i preguntar com aconseguir aquesta obra imprescindible per a l'aventura! Funtasies a Facebook

En Xavi voltat d'alguns de les seves eines de treball

dilluns, 6 de juliol de 2015

Divina alienació!

Ahir i avui. Canvia l'objecte, la distracció: a dalt seguim les notícies programades pels mitjans de comunicació, a sota la curiositat per veure com reacciona el públic davant les nostres, de notícies.

Divina alienació

Avui toca desdramatitzar. Ens encanta dir que la gent mai ha estat tan freda, insensible al que passa al voltant, com ara, com si la indiferència i el cinisme social fossin una invenció actual (allò de Roma, de pagar per veure com uns esclaus es mataven, era d'un solidari que t'hi cagues, és clar). En 53 anys que sóc en aquest món, no noto que hagi canviat gens la nostra tendència natural a abstraure'ns, a alienar-nos de l'entorn. Jo mateix ho faig constantment, si estic sol (i no pocs cops si la companyia em produeix indiferència). Sempre m'encanto mirant els núvols (qui diu núvols diu el diari, el mòbil o repassar el rosari). Als acudits sobre l'home, abstret amb la premsa, aliè al nou vestit de la dona, només ha variat l'objecte. Els gags de caire domèstic d'un film de Harold Lloyd, Buster Keaton o Laurel & Hardy ens continuen fent riure perquè, encara que les eines, objectes i motius d'alienació s'hagin substituït o transformat, nosaltres, els humans, estem fets de la mateixa pasta i continuem cometent els mateixos errors que el 1923. Els mateixos que fa 100.000 anys, de fet. Els objectes i tecnologia obsoleta d'aquells films hi afegeixen exotisme i ens provoquen un estímul semblant a les preguntes dels concursos: "per a què deu servir aquesta eina que té a les mans l'Stan Laurel?"  
Com deia aquell, no hi ha grans èpoques. Les grans èpoques només han existit en el cap dels qui han escrit els llibres. Jo crec que sí que hi ha hagut grans èpoques, però a temps parcial, a zona parcial. Seria fantàstic tenir totes les edats d'or en una, però la cosa va com va i, mira, en aquest tema res com el 1930, en aquell altre res com el que va del 2000 al 2500 abans de Crist i el tema de més enllà encara toca que vingui, i potser, amb una mica de sort, som a temps de viure fins veure-ho i aprofitar-ho.

dimarts, 16 de juny de 2015

Happy 125 Birthday, Mr. Laurel!


Happy 125 Birthday, Mr. Laurel!


diumenge, 14 de juny de 2015

Pla de "The Goat" (1921) De Buster Keaton

The Goat (La cabra)

El 1921, en plena època d'efervescència creativa, un Buster Keaton de vint-i-cinc anys dirigeixi escriu i interpreta The Goat (s'hauria de traduir com La cabra) un dels seus millors curts. Per què La cabra? No ho sé. En tot el curt no surt una sola cabra, ni hi ha cap referència a aquest noble animal. El títol no té cap ni peus. És perfecte, doncs.
El seu principal col·laborador no va ser el seu fidel Eddie F. Cline (16 curts i el primer llarg), tot i que hi interpreta un paper secundari, sinó Mal St. Clair, amb qui només treballaria en un altre curt The Blacksmith (1922), el més fluix de tots els que va fer, segons la meva opinió (tot i que la fluixesa, en el cas del Buster Keaton independent s'ha de mesurar en termes relatius: amb les seves mancances, The Blacksmith fa empal·lidir la millor obra de molta gent). En aquest film, l'habitual Joe Roberts fa de rival (el pare de la noia, policia, a més) i la noia és l'adorable Virginia Fox.
Què puc dir d'aquest film? No cal dir res. El cinema pur no es pot explicar i menys quan tens poc temps per inventar teories (com avui em passa). Mireu-lo. És boníssim. Una lliçó de cinema, de física cinètica, de control temporal i corporal, de comèdia, de sentit de l'humor, de gamberrisme surrealista i de vida. 


Avui només volia fer una prova d'edició, per veure com suportava el blog l'aparició d'una fotografia tan llarga, que mostra un dels plans més sorprenents que va rodar Buster en tota la seva carrera, descompost en diverses imatges.  Per acabar de fer-ho tot plegat una mica més obsessiu, hi incloc un dels molts giffs animats que han fet els fans del còmic.


Fitxa tècnica:

Títol: The Goat (La cabra)

Any de producció: 1921

Data d'estrena: 21 de maig de 1921

País: USA

Productora: Buster Keaton Productions

Dirigit per:
Buster Keaton
Malcolm St. Clair

Escrit per:
Buster Keaton
Malcolm St. Clair

Repartiment:
Buster Keaton            el noi
Virginia Fox                la filla del cap de la policia
Joe Roberts                 el cap de la policia
Malcolm St. Clair       Dead Shot Dan (un assassí)
Edward F. Cline          policia al telèfon
Jean C. Havez             home
Joe Keaton                  (el pare de Buster) home
Louise Keaton             (la germana de Buster) dona del carrer
Myra Keaton               (la mare de Buster) dona del carrer

Càmera:
Elgin Lessley

Decorats i efectes especials:

Muntatge i altres apartats tècnics no acreditats:

Cap de producció:
Joseph M. Schenck  (cunyat de Buster)

Altres aspectes tècnics

Film mut en blanc i negre.
Durada real: 600 metres (2 rotlles)
Durada estimada: entre 23 i 27 minuts, depèn la velocitat a la qual es passi
Format: 35 mm, ratio 1.33 : 1


I res més per avui. Deixem que en Buster vagi venint de no se sap on, en direcció a ves a saber quin lloc, eternament, amb la seva alliberadora expressió de "tot me la bufa".

dijous, 11 de juny de 2015

Gay Pride Sitges: Homofòbia no, catalanofòbia sí?

Aquest disseny és una potineria feta a corre-cuita (no lliguen la quantitat de barres de la bandera gai i la de la catalana... però tampoc amb la de l'espanyola, que no s'engresquin els amics del PP i C's) per posar alguna imatge de collita pròpia, alguna cosa com el que podria ser l'emblema de la Gay Pride si la organitzessin uns altres cervells. No dic millors o pitjors. Només vull dir que tot podria ser possible en una altra món. Deixo l'acabat d'aquesta mena de dissenys a l'admirat Andreu Ledoux, que en sap un niu.

Gay Pride Sitges: Homofobia no, però catalanofòbia sí?

Crec que encara es fa poc per festejar la homosexualitat, informar els intolerants i denunciar la històrica i vergonyosa discriminació que han patit i pateixen les persones homosexuals. Avui dia mateix hi ha un munt de països a on directament se'ls mata com a conills. Pitjor que als conills. Per vomitar. En aquest sentit, poder veure dues persones homosexuals donant-se un petó pel carrer tal com ho fa una parella heterosexual és una de les coses que em fa sentir orgullós de Sitges. A mi no em molesta que es digui que és la capital gai del sud d'Europa, com tampoc la capital del xató i de tants altres temes. Ans el contrari, tant de bo fos la capital d'històries que considero positives.
Tristament, però, com cada any, els responsables de la part dedicada a l'oci i a la promoció de caràcter internacional de la Gay Pride perden una oportunitat per mostrar la llengua catalana internacionalment. No és el cas per a res d'associacions com SVS Sitges (podeu visitar la seva web aquí, una web com cal, amb no només en català sinó amb un munt de llengües més, malgrat els problemes logístics que això comporta www.accioenblau.org ). Si aquests ho poden fer, per què els altres no? Que no se m'interpreti malament: si no hi aparegués el castellà en un esdeveniment amb una voluntat internacionalista tan marcada em semblaria ridícul, però la no aparició del català és, ras i curt, ofensiva. El català no apareix ni a la web, ni a la propaganda oficial ni enlloc. Bé, sí, imagino que a l'Eco es complirà l'expedient, aquella obligació tan espantosa, aquella imposició demencial de voler que s'escrigui, en un mitja local, en català, en la llengua autòctona (mira que són perepunyetes alguns catalans, no els normals que es deixen putejar lingüísticament com les ovelletes "oui monsieur" de les comunitats de "llengües regionals" dels països normals...). 
Fa venir basques aquesta nauseabunda discriminació del català, no menys horrible i exterminista, rotllo autovergonya, ai amaguem això nostre no fos cas que els de fora sabessin que existeix una llengua en la qual hi ha una bateria d'excel·lents escriptors i poetes gais i lesbianes, farts d'haver-se d'explicar pel per què de les dues coses, ambdues naturals i de puta mare. Els organitzadors de la Gay Pride deuen pensar que n'hi ha una que mereix amagar-la, igual com fan les ciutats amb tics feixistes que quan es fan esdeveniments internacionals amaguen els pobres, tanquen les meuques o les reserven per als cap grossos. Doncs a mi no m'agrada que amaguin la meva llengua, a casa meva, en una oportunitat tan preciosa de poder-ne fer propaganda de la seva existència. No m'agrada que m'amaguin al tancat dels ànecs quan venen les autoritats de visita. No m'agrada que em discriminin! Quina llàstima no ser homosexual en aquests moments per poder-me cagar en tot el que sigui cagable, amb totes les de la llei. Em fot molt que la feina bruta l'hagin de fer els meus amics gais i lesbianes catalans i catalanòfils, que en llegir això segur que rosegaran els punys fins a fer-se sang. Quina merda amics!
Homofòbia no. Catalanofòbia tampoc!

diumenge, 31 de maig de 2015

Aigua a la Terra? Sí. Aigua a Mart? També. Cap problema?

En lloc d'encarar la Terra versus Mart per què no posar l'una al costat de l'altre, com a bons germans?

Aigua a la Terra? Sí. Aigua a Mart? També. Cap problema?

La típica foto amb la típica frase: "No hi ha diners per buscar aigua a la Terra per saciar els milions d'humans que moren de set, però sí per enviar una cara sonda que investigui si hi ha aigua a Mart". En fi, més o menys...
Estic una mica fart que s'agafi la ciència com a boc expiatori de tots els mals del món. No hi ha dubte que ella també té les mans tacades de sang per no poques de les penes que pateix el món, però no hi ha cap activitat humana, fins i tot les que provoquen una automàtica adhesió popular, neta de culpa. Si continuem per aquest camí, si volem ser justos de veritat, no justos a la mida de la nostra ignorància parcial, el mal (1) es troba a tot arreu. La literatura, l'art, el pensament, fins i tot els que generen l'aplaudiment més consensuat, han fet tant de bé com mal, en un percentatge a favor o en contra impossible de calcular. No tant, potser, per ells mateixos sinó per com s'han entès, llegit, aplicat els seus exemples. Amb tots els meus respectes, deixar anar una frase com la que amb tant entusiasme s'esbomba per les xarxes socials al meu entendre equival a dir "l'ésser humà té diners per inaugurar una biblioteca amb instal·lacions modernes i milers de volums però no per salvar els milers de vides que es podrien salvar amb aquells mateixos diners". Ah, si no anem més enllà (no fos cas que ens esquitxés alguna elevació espiritual a la qual ens hi dediquem, o que fins i tot l'administració potser ens subvenciona), que descansada queda la nostra consciència feta al blanc i el negre, daltònica davant els grisos, quan alguna postaleta d'imatge impactant ens assenyala el dolent de la pel·lícula.
El saber ens salva. És el que dóna contingut a la nostra existència com a humans. De vegades per mal. Entesos. Aquesta contradicció no la podrem evitar mai, per desgràcia, tampoc. Però al capdavall un dels principals beneficis del saber és salvar-nos, millorar-nos, tan fa que vingui a través dels coneixements científics com artístics, literaris, reflexius. Els defensors de la idea que la Terra és plana usaven, entre d'altres arguments, aquest mateix de les postaletes de Facebook i Twiter. Ara associem el fet de creure que la Terra té forma d'aspirina i que no és el centre de l'univers a la intolerància i la ignorància cruel que va portar a molts científics del passat al martiri. Ens sembla de conya la ciència de fa 500 anys i encimem com a herois els seus defensors, però amb l'actual i la cara tecnologia i equips necessaris per avançar en cada camp no tenim cap inconvenient a acusar-la de malbaratament i causa de les injustícies del món. D'acord, doncs acusem-la. Aleshores siguem coherents, però. Una coherència fàcil d'assolir, com de parvulari, d'aquelles en les quals fins i tot jo me'n sortiria d'usar. Si estem convençuts que sortir de la ignorància científica és això, una despesa inútil, perquè ja sabem suficient en aquest camp, perquè ja podem parar-nos aquí, perquè amb saber que no som el centre de l'univers ja n'hi ha prou, convencem-nos també que sortir de tota ignorància en els altres camps del saber, allò que se'n diu "humanitats" també ho és.  Que el fet que les humanitats vagin a menys, que cada cop més se sabotegi aquesta branca imprescindible del saber no ens torni cecs i injusts. Estiguem a la seva alçada i siguem creatius i racionals. Acusem també tota despesa que tingui a veure en preservar el passat, les diverses cultures, per promoure la lectura, l'art, subvencionar aquells artistes excel·lents que es troben en una posició feble, la llengües amenaçades, minoritzades,  i tot l'etcètera de coses que si anessin a menys suposarien un empobriment irreversible per a tots... de la mateixa manera que el no avenç científic (representat aquí, grollerament acusat amb això de la recerca de l'aigua a Mart) i així encara tindrem més diners per alimentar als necessitats. O tots moros o tots cristians. Se li adjudica a Churchill una frase de certitud discutida, però que si non è vero è ben trovato i aquí em resulta molt il·lustrativa: a la pregunta de per què en plena guerra, quan cada cèntim en la lluita era imprescindible per no perdre, es continuaven gastant tants diners en la cultura anglesa ell va respondre que si no es lluitava per preservar això... per què calia lluitar, llavors? I ara que he tret la guerra, un altre assumpte delicat s'obre amb les despeses, tant científiques com humanistes (per separar-ho d'alguna manera en la qual mi hi he estat d'acord) dedicades a promoure la guerra, per avançar en tecnologia militar. I tot i així ens trobem amb la trista contradicció que tots nosaltres ens hem beneficiat dels avenços científics realitzats durant les guerres, tant mèdics, en la tecnologia el dia a dia... 
Pitjor encara: si ens ataquen des del cel estarem encantats que algú amb uns canons més grossos ens defensi. Porco Mondo, oi?

I ara per acabar res millor que una mica d'autopromoció (la meva manera de millorar el món, avui): aquí teniu el videoclip del tema de (d'alguna manera l'haurem d'etiquetar, que diria en Pere Calders) pop electrònic experimental Aigua a Mart de Cèlia Sànchez-Mústich i jo mateix. Produït durant la primavera del 2014, integrament a Sitges.
Lletra, melodia, sintetitzadors, percussió electrònica, veu i balalaica: Cèlia Sànchez-Mústich.
Producció i sons electrònics, sintetitzadors, percussió, piano i veu: Florenci Salesas



(1) En parlar de Mal no puc evitar pensar en el magnífic llibre de poemes de Jordi Valls, editat per Meteora l'any 2013, del mateix títol. Mireu quina portada més maca! I així, si faig aquella cosa que et fa quedar com a bon company de compartir promoció, em quedo amb la consciència més tranquil·la.

dimarts, 26 de maig de 2015

Nou Diccionari Occità Provençal - Català de Joan -Daniel Bezsonoff

Nou Diccionari 
Occità Provençal - Català 
Occitan Provençau -Catalan 
de Joan-Daniel Bezsonoff

Gran notícia! Editat per Llibres de l'Índex, acaba de sortir el Diccionari Occità-Provençal-Català Occitan Provençau - Catalan de l'escriptor català Joan-Daniel Bezsonoff. Rere aquesta obra s'hi amaguen  quinze anys de treballs forçats, no pas a causa d'una punició reglamentària sinó per pur plaer, autèntica fugida personal cap a un món tan ric com mal conegut. Amb aquest volum s'omple un forat de la mida d'un cràter còsmic. El cràter es trobava enmig del desert de Rub al-Jali, com gairebé tot el que té a veure amb la cultura aquí (i suposo que a tot arreu, si fa no fa) i només l'havien sobrevolat els propietaris d'avionetes prou resistents per no explotar en apropar-se a la seva aridesa. Un cop ple, però, manoi si es veurà ara! La torre Burj-Khalifa ja no serà l'única a mirar els núvols per damunt de les espatlles, des de Dubai a Honk-Kong, passant per Honolulu. I aquí, un cop més, el savi Bezsonoff fa el miracle de transformar aquella aridesa en verdor, humitat i alegria, niuada d'ocells del paradís, a cops de rebequeria erudita, de rigor i tracte directe amb els granets de sorra provençal que se li han anat ficant a través dels mitjons, als entredits dels peus, al llarg de tota una vida tractant-los de tu a tu.

Cal dir que ens trobem davant d'una obra imprescindible?
 

diumenge, 26 d’abril de 2015

L'efecte badoc i les morts del món

Un dels fenomens que més em fascinen (tant pel nom com pel que defineix) del comportament humà és el que els experts en trànsit han batejat com a "efecte badoc" (Per no fer-ho llarg, si cliqueu aquest enllaç a l'entrada corresponent de la Vikipèdia, us assabentareu de que parlo)Aquest efecte trobo que té moltes lectures i que il·lustra molt bé la manera com reaccionem no només davant els accidents de trànsit dels quals ens convertim en voyeurs mentre conduïm sinó davant tota altra mena de desgràcia alienes, atrocitats diverses, d'aquelles que se'ns esquitxa els sentits i l'ànima des de les notícies, les xarxes socials, i que després comenten entre amics i coneguts. No sé que en diuen els psicòlegs, els sociòlegs i la resta d'experts, però intueixo que no totes les lectures d'aquest fenomen tenen que ser necessàriament negatives. Per què reduïm la marxa davant un accident? Per curiositat o per voler ajudar? Potser hi ha una mica de tot plegat, tot i que suposo que el percentatge de persones que es moguin més per una o altra motivació dependrà molt de com vinguem programats biològicament cadascú de nosaltres. A més, molts ens dediquem en cos i ànima a lícits (i necessaris) actes de solidaritat amb les víctimes, els uns amb l'inevitable autobombo humanístic de magnitud còsmica, els altres des de la discreció més íntima, preferint fins i tot passar per frívols o cínics. Tots som diferents i ens podríem quedar tan amples argumentant-ho amb el tranquil·litzador refrany castellà "Piensa el ladrón que todos son de su condición". Passa, però, que haig de fer uns grans esforços per reprimir no afegir-hi la cua de "... pero me da que el hijoputa del ladrón se equivoca muy pocas veces cuando piensa así."

Resulta obvi que les desgràcies alienes ens esgarrifen, però que alhora ens exciten, animen una mica la nostra ensopida rutina. Quan transmetem la notícia d'una desgràcia que acabem de veure al telenotícies fins i tot els més sensibles de nosaltres no podem evitar augmentar el seu poder destructiu de la mateixa manera que un pescador exagera la mida del peix que ha pescat. Veiem que s'ensorren les Torres Bessones, per exemple, i la nostra primera reacció és plorar. És clar que sí! Així passa, en la major part dels casos, excepte en aquells éssers tan embrutits que s'alegren del càstig diví sobre els seus enemics. Sentim una empatia immensa envers als que moren. Això sí, un cop morts, com que ja no ve d'aquí, com més siguin millor. Si la tele diu que potser han desaparegut 10.000 persones, al primer conegut que truquem comentem que el corresponsal informava que en deuen haver finat més de 15.000. Com més dura la notícia, com més amics contactem, la quantitat pot augmentar fins els 30.000, els 100.000, els 200.000, segons el sentit de la hipèrbole que dugem a l'ADN. Finalment, si quan es fa el recompte oficial resulta que han mort menys de 4000 persones, hi ha alguna part de nosaltres que se sent estafada. No ho admetem, però 4000 no molen tant com els 10.000 inicials que les fonts oficials havien estimat a l'avançada. 

No volem que mori ningú. No volem que hi hagi massacres. Som bons i voldríem que aquest fos un món ple de pau i justícia. Però si hi ha una desgràcia, hum... doncs mira, ja que hi som, que sigui ben heavy. Si avui mateix es descobrís que en l'últim naufragi de la vergonya dels immigrants del Mediterrani en lloc de 700 persones "només" se n'haguessin ofegat 15; que al terratrèmol del Nepal en comptes de no se quants millers de persones només hagués desaparegut un grup d'excursionistes despistats, per una banda sentiríem un alleujament ("uf, quina bona notícia que no hagi mort tanta gent! quin pes em trec de sobre") però per una altra no podríem evitar sentir un punt de decepció ("només 15, 20 o 30 morts? quina catàstrofe de pa sucat amb oli! si aquesta quantitat ja la superen els de trànsit per cada setmana santa! i jo que em pensava que estava vivint un moment històric, d'aquells que no s'obliden, d'aquells que quan tots els amics siguem vellets puguem comentar: 'te'n recordes de quan va passar allò tan fort, amb 20.000 morts? quina passada, eh? allò va suposar un punt d'inflexió en la història..."). Ens produeix fàstic que al llarg de la història s'hagin massacrat milions de jueus, d'indis, de xinesos, de russos, del que sigui... Però un cop hi som, ja hem assimilat les xifres milionàries diverses, en augment exponencial, fot una mica que historiadors seriosos vagin descobrint que aquesta o aquella massacre fou molt inferior. Fot tant com que descobreixin que algun país que admires, algun règim que comparteix la teva ideologia, ha comés alguna massacre de mida similar a la que oficialment s'accepta com a plorable. Quina mandra haver de competir amb veure qui la té més grossa! (la massacre, vull dir).

El que deia, tot plegat igual que el pescador quan parla del seu peix, que augmenta de mida a cada cop que s'explica la captura. I al final de tot plegat, com deia Santiago Rusiñol: "L'amor a la humanitat és literatura declamatòria: per la mort d'un amic deixaríem morir 10.000 xinos (sic)" Jo sempre afegeixo: "excepte que l'amic ho sigui, de xinès" I és clar que som bons. I empàtics. I volem el millor. Però també que estem molt avorrits i que ens va la marxa, per molt immoral que sigui. Després, és clar, sentim basques de nosaltres mateixos, perquè tenim consciència i tal. Jo encara no he trobat l'equilibri, la solució sobre com resoldre tot aquest assumpte. 

En fi, aquí ens podem embadocar amb un video de Youtube que mostra una filera de cotxes xocant en cadena a causa de l'efecte badoc davant un anterior accident que hi ha a la cuneta. 

dimecres, 22 d’abril de 2015

Llibres d'ara i aquí: unes recomanacions personals per Sant Jordi.

He anat i continuaré anant prou de bòlit com perquè em sigui difícil actualitzar aquest blog de la manera que voldria. He estat dubtant si fer les meves recomanacions per Sant Jordi o no, i com fer-les. En sentir que per tot arreu es recomanaven els mateixos llibres i no he sentit cap referència dels que de debò m'han agradat a mi, m'he decidit per donar-los una mica de ressò. Finalment m'he decidit per escollir un sol títol per secció, gairebé tots de casa nostra, no per xovinisme sinó perquè la cosa ha anat així. El sistema per decidir les seccions manca de sistema. No n'he inclòs cap del qual n'hagi fet alguna entrada al blog, per evitar reiteracions. En tots els casos em limito a mencionar el títol i l'autor. Tant de bo em trobés amb energies per poder fer un article de tots ells com mereixen. Segur que hi ha títols meravellosos, allà fora. Només en català s'han editat no sé quants milers de títols, no vull pensar que deu haver pel món en alemany, francès, castellà, anglès, mandarí, hindi, urdú, japonès... sens comptar les llengües tant o més petita que la nostra (de debò creieu que pot haver algú amb prou autoritat per poder sentenciar seriosament que ara s'escriu millor, pitjor, o ves a saber com, respecte a no sé quina època passada o futura?). Jo només parlaré del que puc assegurar que val la pena que m'hi jugui un braç. Entendré perfectament que no em feu cas, enmig del caos meravellós universal. Ara, si algú de vosaltres després de llegir-ne algun no esteu d'acord amb mi, patireu alguna mena de càstig. No es tracta d'un xantatge sinó d'una amenaça declarada.


Novel·la
Matar De Gaulle (Joan-Daniel Bezsonoff)


Poesia
A l'hotel, a deshora (Cèlia Sànchez-Mústich)


Cinema (tècnic)
El montaje cinematográfico. Del guión a la pantalla.  (Joan Marimón)


Junvenil
Monday & May (Lilian Lullaby... aka Jaume Copons, Francesc Puigpelat i il·lustracions de Sergi Cámara)



Novel·la
El peixet Federico (Meritxell Cucurella-Jorba, il·lustracions de Concetta Probanza)

Llibres sobre Sitges
Sitges (Beli Artigas i Ignasi Rubí González)


Assaig
Pensant el riure (Josep Maria Sala-Valldaura)


Clàssic reeditat
La 'Niña Gorda' (Santiago Rusiñol)



Traducció de clàssic
Fulles d'herba (Walt Whitman, traducció de Jaume C. Pons Alorda)

Segons el meu parer tots aquests títols em semblen indiscutibles, dignes de re-lectures i consulta sens fi. No deixeu, però, d'acostar-vos a l'obra d'altres autors, els vostres. Jo n'estimo molts d'altres a dotzenes i no començo a nombrar-los per por a deixar-me'n algun. Tots ells em fan companyia, m'ajuden a pair la vida. I en realitat, conec tan poc, llegeixo tan poc, ara... Sé que no tinc cap força per afirmar que els noms que més sonen no valguin la pena. Ves a saber les meravelles que em perdo (els pocs que he fullejat no m'han inspirat, però les ensopegades pot haver estat fruit de la casualitat). Hi ha tant a descobrir, però, aquí dins, allà fora... Suposo que tampoc cal llegir tant, sinó assimilar bé. Tant és. Tots els dies són bons per buscar, remenar, comprar, regalar llibres, fent cas o no a qui en recomana. 

Bon Sant Jordi a tothom!