 |
| Portada de 4.0 |
 |
| Contraportada de 4.0 |
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
dijous, 13 de febrer del 2020
Portada de 4.0, el proper disc de Lubianka
divendres, 7 de febrer del 2020
"4.0", el nou disc de Lubianka, el 6 de març del 2020
4.0
el nou disc de Lubianka
Amb el nom de 4.0, ESTARÀ DISPONIBLE, EN FÍSIC AL WEB DE LA BANDA: www.lubianka.cat i botigues físiques seleccionades. També disponible a totes les plataformes digitals.
 |
| D'esquerra a dreta: Aleix Brasó (bateria), Sergi Gutiérrez (baix), Victor G. Roca (guitarres i veu), Florenci Salesas (teclats), Cristina Villafranca (veus). Fotografia d'Urko Linaza |
Text que es troba al web:
"Lubianka és un projecte musical format a principis de 2009 a la ciutat de Barcelona. Tres dels seus membres havien format part del grup Venus Anadiomena, una de les bandes icona del stoner rock estatal de principis del segle XXI.
La música de Lubianka navega pels gèneres més diversos, sent la psicodelia l'eix que ho vehicula tot. En les seves cançons podem trobar la contundència inherent al rock, però també ressons d'electrònica, free-jazz, pop, funk, Krautrock i fins a música africana i hindú, estils que no prenen en la seva forma més pura, si no que adapten a la personal idiosincràsia de la banda.
Des del principi de la seva trajectòria musical l'objectiu de Lubianka és el de fusionar la creació musical amb altres disciplines culturals i artístiques, sempre en un context dinàmic, inquiet i emprenedor, obert a noves experiències. Lubianka és, doncs, un grup de llarg recorregut, inquiet i sempre desitjós d'explorar nous horitzons. Per aquest motiu, Lubianka aporta una visió musical diferent, original i de forta personalitat. Aquesta inquietud es reflecteix en el seu últim disc, 4.0 que es publica el proper 6 de març de 2020. És, sense cap mena de dubte, el treball més madur de la banda, un disc amb el que segur que seduiran a un públic no necessàriament familiaritzat amb la psicodèlia.
'4.0' -àlbum format per 10 noves cançons- variat i alhora coherent, en el qual els membres de Lubianka s'endinsen en sonoritats fins ara inexplorades sense perdre l'essència psicodèlica que els caracteritza.
Els directes de Lubianka, un viatge sonor ple de contrastos
Aquest desig d'experimentar amb altres disciplines es manifesta també en els concerts de Lubianka. El seu directe ha estat concebut com una representació, un viatge sonor on les diferents cançons solen estar entrellaçades entre elles, intercedides per petits interludis ambientals, sovint improvisades, on els sons creixen en intensitat de manera progressiva fins a aconseguir la catarsi inevitable, o bé generen espais de calma, de pura introspecció. És per això que els concerts de Lubianka solen estar secundats per un conjunt de projeccions que ofereixen a l'espectador una experiència musical, sensorial i visual.
Durant els més de 10 anys de vida de la banda, Lubianka ha col·laborat en diversos projectes que transcendeixen l'àmbit musical. La seva inquietud arriba també a haver participat en la creació de diverses obres literàries i poètiques, com l'agermanament amb el projecte poètic de "Cau la Roca", on els membres de Lubianka Víctor G. Roca i Victor Bonet Arbolí experimenten amb els límits de la creació. Es tracta d'un projecte on la música i la poesia s'entenen com un tot, de tal manera que totes dues disciplines es fusionen fins a convertir-se no sols en interdependents, sinó també inseparables.
El clau de resum, el directe de Lubianka habitualment està recolzat per projeccions que constitueixen l'embolcall perfecte per a introduir-se en un viatge on els sons es combinen amb interludis poètics. Els concerts de Lubianka creixen en intensitat de manera progressiva per a arribar a aparents espais de calma o tornar a dilatar-se fins a esclatar.
4.0 ha estat enregistrat pels següents músics:
Aleix Brasó: bateria. Victor. G. Roca: guitarra, sitar, banjo, efectes i veu. Cristina Garret: veu. Sergio Gutiérrez: baix. Florenci Salesas: piano, teclats, sintetizadors, theremin."
dissabte, 18 de juliol del 2015
Fun-Tasies / fantasias/ de Xavi Tasies (2013, Temps Record)
 |
| Fun-Tasies /fantasias/ de Xavi Tasies (Temps Record 2013) |
Voleu música fresca i lliure, rítmica i amb humor, misteriosa i profundament personal, per a aquest estiu? Fun-Tasies/fantasias/ és la meva proposta. El multi-percussionista Xavi Tasies, home de llarga experiència (fundador de Tactequeté (abans Guaraná) i col·laborador de noms com Azucarillo Kings, Elèctrica Dharma, Euclides Matos, Le Petit Ramon, La Simfònica de Gavà, Utròpic (amb Silvia Perez Cruz), Laura Simó, entre molts altres) ens regala el seu món ple de petits mons a la resta del món. Com hi ha món! Al llarg de l'àlbum van desfilant tot un seguit de temes instrumentals, plens d'ambients micro/multi-percussionats evocadors d'un fum d'imatges, combinats amb cançons (tendres, alegres, vitals), i amb alguna abstracció e miniatura simpatiquíssima. Al llarg de tots aquests temes, el nostre home toca una infinitat d'instruments de percussió, canta, respira i balla amb aquella senzillesa de qui coneix el seu ofici, però no en fa tesi solemne, sinó que aprofita per jugar i, amb aquella humilitat mancada de tota pretensiositat del nen de carrer, et passa la pilota perquè tu també la puguis xutar. A la part final de l'àlbum, en Xavier convida tot un seguit de músics còmplices per enfilar una recta final catàrquica, una mena de batucada, ara sí, composta de molts satèl·lits que s'orbiten a si mateixos, en un equilibri celeste deliciós.
Mesclat a Teatre Estudi Ca l'Erill, diu la coberta:
"És un produte 100% artesanal i natural, sense modificacions de so ni tractaments digitals, sense loops ni quantificacions, directe dels instruments a la teva oïda"
Així, doncs, ens trobem amb un Buster Keaton de la percussió, que no dubta a posar-se ell mateix sota una façana que li cau al damunt, sense dobles ni efectes especials. Tots els riscs que sembla córrer, en Xavier els corre, doncs. Un valor afegit molt bell i escàs que, en la meva opinió, no treu el valor d'altres maneres de treballar, altres menes d'artesania. Un mèrit afegit, això sí. I ep! estic parlant d'un disc de fa un parell d'anys, que per a en Xavi Tasies i el seu grup ja és passat. Anirà bé, però, per anar fent gana per la seva propera obra. ad més de suposar, per a mi, un fidel company de viatge.
Endavant, orelles inquietes, no dubteu a entrar aquí i preguntar com aconseguir aquesta obra imprescindible per a l'aventura! Funtasies a Facebook
 |
| En Xavi voltat d'alguns de les seves eines de treball |
dijous, 13 de maig del 2010
Imatges del concert de suport a Ràdio Pica
El 5 de març passat va haver-hi un espectacle en suport a Ràdio Pica, sempre amençada de tancament. Hi van participar grups, actors i poetes, tant joves com històrics, de l'escena barcelonina. Va ser una nit molt intensa i llarga. Es va fer el que es va poder. El tancament de Ràdio pica representa una pèrdua desgraciada per a la vida cultural de la ciutat. Una més de les que es produeixen.
30 anys d'història d'una emisora que sempre va donar suport a l'escena alternativa, els creadors joves, genis incompresos, barruts de primera categoria, autèntics mestres que mereixerien estar a tots els canons, fantasmes oportunistes, persones amb un talent fora del normal (en fi, de tot!) que al llarg de tot aquest temps han tingut una finestra a trávés de la qual sorprendre, incomodar i acompanyar les ànimes inquietes, a punt de tancar per culpa de les noves lleis i els nous temps de la TDT i tot això ben quadriculadet i repait abans no ens arribi a taula.
La nit, ja ho dic, va ser allò que en diuen "màgica". Però que en quedarà de tot això d'aquí un temps? A qui l'importarà tot aquest esforç? És igual, bé s'havia de fer, no?
El cartell, dissenyat per Cifré. Hi podeu veure els noms dels artistes que hi van participar.
Un servidor de vostès, en un moment de l'actuació de Motor Combo.
L'Eli Gras al baix i a la veu i jo al sintetitsador: Motor Combo
El públic(Fotos: Cecilia Vázquez)
divendres, 19 de març del 2010
dijous, 25 de febrer del 2010
Un reportatge de F3 sus l'occitan a Barcelona
Cliqueu damunt la imatge per veure el reportatge El CAOC (Centre d'Agermanament Occitano-Català) ens ha passat a tots els alumnes d'occità aquest enllaç al reportatge que va fer France 3, en la seva desconnexió en occità, el passat dia 17 de febrer, a Barcelona.
A la primera part, el reportatge informa sobre els canvis legals que s'estan fent al Parlament de Catalunya, respecte a l'aranès, la parla occitana (un subdialecte del gascó) del país. En aquest fragment hi son entrevistats el president del Parlament, l'honorable Ernest Benach, i altres persones relacionades amb l'assumpte.
A la segona, podem veure una entrevisteta a Manel Zabala (el nostre profe!) i com treballa al programa Infòc de BTV, que dirigeix i presenta. En aquest segon bloc també es mostra una classe de dialecte gascó, que ens va fer l'escriptor/showman Nicolau Rei Bèthvedér. Ja us ho dic ara des d'aquí, que jo aquell dia vaig navegar com un vaixell de paper a la deriva, doncs res s'assemblava al que havíem aprés fins aquell moment. Els qui em coneixeu us podreu fer un fart de riure amb l'escena on, al costat del més llest de la classe, hi surto jo amb una cara de bufacaldos que no me l'acabo.
Al final hi ha una entrevisteta amb Diego Cerezo, una figura sobre el tema, que us puc assegurar que té força gràcia ballant dances occitanes.
Tot el reportatge és en occità, amb fragments en català, subtitulat en francès, no fos cas que no ho entengui ningú allà.
dimarts, 5 de maig del 2009
El nen que tenia por de la pilota
El camp de la Unió Esportiva SitgesEl meu avi odiava el futbol. Als anys deu del segle passat, quan ell encara era jove, ja s'intuïa que aquest esport s'escamparia com una plaga. Però ell sempre en va romandre immune, al marge.
El seu fill, per a desgràcia seva, li va sortir tot un addicte. La passió de mon pare li coïa amb tanta força que es volia fer futbolista professional. Sens dubte, l’home tenia talent. Recordo molt bé com, fins no fa pas tant, podia mantenir una pilota enlaire, gairebé tota una tarda, a base de xutets, amb un sol peu, sense que li rodolés per terra.
Aquesta discrepància sobre el tema es va agreujar quan el fill es va encaparrar a ingressar al Puigpelat, l’humil equip de l’encara més humil poblet de l’Alt Camp on vivien llavors. L’avi estava negre. De nit no podia dormir. Patia perquè el fill no es trenqués una cama. Un dia se'n va afartar i li va prohibir l’esport amb la contundència de qui signa una sentència de desterro vitalici. Mon pare, de moment, li va fer cas.
Va arribar el moment, però, que l’exfutbolista se'n va haver d’anar a fer la mili. Aleshores, aprofitant la llunyania del control patern, va tornar a jugar d’amagat com si estigués posseït per l'esfèrica forma. Més aviat del que ningú esperava, els neguits del meu avi es van materialitzar en forma de fèmur fracturat. En aquell temps, els pares no anaven amb gaire miraments. El vell va posar punt i final a les aspiracions futbolístiques del fill amb unes amenaces que devien de resultar prou convincents com perquè aquell no tornés a acostar-se mai més una pilota. I així va ser llevat d'unes poques exhibicions furtives que jo mirava de reüll, amb notòria somnolència. Perquè a mi, el futbol —i aquesta apareix com la segona broma del destí—, em deixava encara més fred que al meu avi.
El dia que jo havia de néixer, mon pare es va presentar a maternitat amb una pilota de reglament nova de trinca. Aquell objecte lluent havia de representar el primer que, obligatòriament, havia de veure la criatura, només treure el nasset. Diuen els testimonis que quan ens van presentar, l’home em va apropar aquella cosa rodona i grossa, amb les mans que li tremolaven per l’emoció i que jo, en veure l’amenaça que se m’acostava, vaig descarregar, esgarrifat, un bram d'aquells que esquerden els vidres.
D’entrada, sembla que mon pare es feia l’orni davant l’estrepitós oracle que, eloqüentment, havia anunciat el futur de la relació que tindria amb el seu tendre fillet en temes futbolístics. Ben aviat, val a dir, s’esvaïren els dubtes sobre si jo militaria en el partit d’aquells antipàtics que odien el futbol o no: cada cop que una pilota orbitava prop meu reproduïa aquell esgarip primigeni. Pobre pare, quan hi penso... Em sap greu d’haver-li esmicolat la il·lusió de compartir el seu culte amb el seu fill. Què bonic que hagués estat! D’on li havia sortit aquella mena de cosa borda, insensible al bell art del xut?
En defensa pròpia, puc argüir que la meva animadversió no tenia res d’actitud apresa, sinó que naixia d’un sentiment absolutament sincer, d’una veritable al·lèrgia. Cada diumenge, en només sentir la xerrameca inintel·ligible del comentarista enllaunat dins els transistors, entrava en un estat depressiu semblat a si em trobe´s atrapat al recipient inferior d’un rellotge de sorra.
D’altra banda cal dir que jo no sóc dels que prenen una postura anti-futbolista perquè creuen que l’esport és alienant. Aquesta tipus d’esnobisme no em tira. Si de cas, jo en gasto d’altres d’esnobismes, i a qui li tregui de polleguera els meus ja s’ho farà. Els meus traumes infantils tenen moltíssim més fonament que una postureta apresa per quedar bé en segons quins ambients superiors.
Encara molt menys sóc d’aquells que prefereixen el bàsquet. Ja sabeu, tota aquella pallissa argumental sobre que per què el futbol ocupa tantes pàgines als diaris esportius, quan hi ha tants altres esports emocionants, dels que no se’n parla mai, bla, bla, bla... Doncs si us haig de dir la veritat, el bàsquet encara em sembla molt més plom. Al futbol tots sabem que quaranta cinc minuts són quaranta cinc minuts; si descomptem els quatre d’afegits per les patètiques demostracions d’art declamatori de rigor, és clar. En aquest sentit, el futbol pal·lesa una honestedat inqüestionable. Al bàsquet, un minut pot arribar a durar una eternitat! Pels discapacitats emocionals cap a l’esport com jo, aquesta idea se'ns afigura, ras i curt, idiota. Que se’ns obligui a no saber quan s’acabarà el martiri són ganes d’embotir en les nostres ànimes una innecessària ànsia de revenja contra la humanitat en pes, que valdria més de reservar per a causes de més substància.
Ah! potser parlaven del waterpolo? Aleshores si que lamento no posseir llicència d’armes. Tots aquets invents han d’haver estat fruit d’ algú que, o bé tenia poca feina, o que pretenia fer semblar bonic el futbol. I, a fe, que per aquest camí ho acabaria aconseguint (NOTA: davant d’aquests esteribots, només admeto reclamacions dels esportistes federats. Els comentaris dels afeccionats rebotats seran automàticament esborrats, amb la única excepció dels insults mínimament creatius).
Cal dedicar una defensa justa a mon pare, però. Si bé el pobre no podia amagar el seu enderiament pilotil, el duïa, si més no, d’una manera prou original. Que estimava el Barça és un fet inexcusable. Però amb aquella obsessió gairebé malaltissa que pateixen molts afeccionats, no. El seu fanatisme duïa marcada la data de caducitat al cul del pot: l’any 1966. Fins aquell moment precís de la història, l’home anava al camp diumenge sí i l’altre també. Solia parlar d’aquella època anterior amb un to semblant al que usen els ex-alcohòlics quan rememoren, compungits, els estralls que la beguda els deixava en ells en els moments més baixos. A més, cal remarcar un detall important: mon pare, sempre que podia, feia escorar aquestes memòries cap a la banda de l’autoparòdia jocunda més que a la del drama.
—Un diumenge, després de rebre un cabaç de gols a casa, tota la colla vam entrar a un bar. El cambrer agafava nota sobre què volíem prendre, un per un. Quan va arribar a mi, que em trobava capcot, absort en la desfeta que acabàvem de patir, li vaig deixar anar, sense pensar-m'ho dos cops: “una copa de verí!”. Us juro que si me l’hagués servit me l’hauria empassat d’un cop de coll.
Mon pare, genuí amant del futbol com a art i esport en si, s’anava empipant cada cop més de la mentida de la variant professional. Finalment se n’afartà del tot i va decidir no tornar mai més al Camp Nou. En qualsevol cas, pagant. Si el convidaven, mira, que hi farem, Som-hi, doncs. Però, tot i que mirava de mantenir l'educació, la novetat d’aquell escepticisme racional deuria de resultar força incòmode i frustrant pels fanàtics de pro que l’acompanyaven.
D’aquest moment històric ens en va deixar constància escrita en forma de carta enviada al Mundo Deportivo. Aprofito per denunciar que la van publicar després de passar per l’embut de la inefable censura, que es va enduu el paràgraf més incòmode als llims de la literatura inèdita.
A la carta deia fàstics, amb un to educadíssim, britànic, sobre la manipulació barroera cap al bon afeccionat —què diria, pobre home, del futbol avui!—, propinav una botifarra monumental cap el Barça i cap a tota la primera divisió espanyola en pes, i acabava afirmant que, de llavors ençà, només seguiria els partits del Sitges, l’equip de categoria regional, representant de la nostrada vila.
No cal dir que l’extracte que el diari va gosar publicar encara es guarda a casa ma mare com una de les més preuades relíquies familiars, testimoni esgrogueït, però orgullós, d’una resistència antifranquista, no per modesta i casolana, menys digne de reivindicació que d’altres de més publicitades.
Hi ha gent que diu que no farà mai més una cosa i que, poc després, atreta pel cant de les sirenes, torna a caure de quatre grapes en la inconsistència més flagrant. Mon pare no era d’aquesta subespècie. En absolut. Tenia unes conviccions i una força de voluntat intombables. Per exemple, de sempre que havia patit un petit problema a la pell. Pels volts de l’any 1970, el metge li va aconsellar que prescindís de l’alcohol. El cas és que ell, precisament, en bevia poquíssim —alguna copeta d’algun licor a les festes; alguna cervesa molt de tant en tant, quan feia calor, i poca cosa més—, però tant li era: si el metge deia que res d’alcohol, doncs res de res. Mai més. En cap ocasió. Ni que es casessin els fills, que ell brindaria amb aigua de Caldes de Malavella. Un parell o tres d’anys més tard va deixar el tabac per sempre —tampoc s'arrenglerava amb els empedreïts. En fi, que a mida que anava vivint, també anava, periòdicament, plantant unes muralles que deturaven algun costum, vici o el que fos, en sec, amb una operativitat real que per a elles haurien volgut la Gran Muralla de Xina o la Línia Maginot francesa.
Puc donar fe que, a partir d’aquell moment, mon pare va exercir de seguidor del Sitges modèlic. No hi havia diumenge que no anés a veure el partit, tant a casa com a fora. Gràcies a la seva afecció, ma mare i jo vam recórrer mitja Catalunya, a bord del Citroën C-8 --un 2cv dissimulat de cotxe gran-- que sempre va conduir amb una cura exquisida. Per fer més suportable l’aridesa d’aquests viatges, els cassets de la Trinca suposaven sempre, per un nen de vuit anys com jo llavors, un al·licient d’efectes amortidors comprovadíssim. Però amb el temps, ni la Trinca podia amorosir la meva actitud rabiüda. Arrossegar-me per aquests mons de Déu devia de suposar per ell un agònic calvari de decepcions. Va arribar un moment que se’n va afartar. Per evitar la meva cara de fàstic, em deixaria a casa la padrina —la iaia, però mai ningú l’anomenava així—, a Valls, aperpetuïtat en aquells casos.
No recordo haver mostrat en cap d’aquells desplaçaments el més mínim interès per res, més enllà del TBO o la llibreta de dibuix, rere els quals m’escudava de l’efervescència futbolera que per tot arreu bullia. Els pocs records que guardo d’aquests partits a fora tenen a veure amb les meves lectures i els dibuixos, i en tot el que hi havia dintre el meu món interior —no necessàriament profund, tampoc— allunyat anys lluny del real que m’envoltava. En dir que el més remarcable de tots potser seria una experiència iniciàtica (la meva primera picada de vespa) allunyada de tota èpica esportiva, ja està dit tot. Apart d’això, poca cosa més. En fi, que no hi havia res al món que pogués anestesiar més qualsevol hipotètica qualitat descriptiva d’una època. Em sap greu. Si remeno molt, com a màxim hi trobo molta olor de terra trepitjada per botes; esbufecs de jugadors que s’acostaven de forma alarmant a la vora on érem; insults contra l’àrbitre proferits en un dolorós accent del Deltebre; ferum de cigars, parets i tanques de gris formigó, allunyades de la noblesa arquitectònica dels estadis grecs, amb el seu marbre omnipresent, sense, això sí, cap grafiti, ni cap tag imbècil... curiosa època, aquella amb gent en absolut millor que la d'ara, però que encara no havia descobert que podia escampar la seva mediocritat pel paisatge, amb esprais...
Els partits a casa eren tota una altra cosa, no necessàriament millor, tampoc. Tanmateix, oferien alguns avantatges. Per una banda, en mostrar ben aviat la meva irascibilitat, el martiri es va acabar de cop: resultava molt més fàcil que ma mare i jo quedéssim a casa, mentre mon pare hi anava sol, després de dinar, i tornava per l’hora de sopar, emprenyat o content, depèn el resultat, que quan ens trovàbem a 100 quilòmetres de la Blanca Subur. Això no vol dir que jo no hi hagués anat mai al camp del Sitges, sobretot al començament, quan la meva volumetria resultava més portàtil.
De fet, el del Sitges era un camp molt bonic, amb una porteria que donava a la muntanya i l’altra al mar. A la banda de muntanya hi havia un turonet que, amb una pendent suau, anava a petar als bastidors. M'agradava molt que d'aquest turonet s’hi hagués deixat la roca calcària que ja s'hi trobava abans i que amb molt bon criteri estètic havien respectat els responsables del club. Les suggestives formes de les roques, tot i ser naturals, tenien un punt de salvatgisme de cartró pedra com el dels escenaris de les feres als parcs zoològics. A l’altra banda hi havia la ratlla blava de l’horitzó mediterrani, que feia punt de creu amb les tanques dels anuncis dels comerços locals. Cap al costat nord serpentejava la riera (gairebé sempre seca) amb l’abrupte devessall d’espigades herbotes esquitxades amb no poques immundícies que m’excitaven la curiositat infantil. Al costat sud, les grades, intel·ligentment esglaonades, des del camp fins la tribuna coberta amb una visera blava. El terreny de joc imposava, amb la seva terra dura, amb aquelles sinuoses línies calcàries que miraven de seguir el millor que podien les normes que imposava el manual.
Ara, el camp encara hi és i moltes coses encara es mantenen com abans. Les transformacions més grans venen per la banda de la riera, per on el poble s’ha urbanitzat a base de bé. La terra del camp ha deixat pas a un verd de gespa artificial que quan vens del tren de Barcelona produeix un efecte òptic psicodèlic força potent. A la banda més feréstega, però, la que em tenia més fascinat, hi ha construït el que suposo fan de bastidors. De la paret salvatge que recordo només en queda un raconet. Potser ja ho era així de petita llavors, però jo la recordava més gran: els records que tenim de les coses, de nen, tendeixen a la magnificació. Llei de vida...
Malgrat el meu desinterès general, crec recordar que sentia un lleuger orgull pel club local, un sentiment alimentat, suposo, pels comentaris que brodava mon pare i les reaccions que rebia per part dels seus interlocutors, tancadament barcelonistes:
—Jo no sé com encara podeu anar a veure el Barça, a llençar els quartos. Als partits del Sitges s’hi veu tan bon futbol com allà, o millor.
—Au va, home, va! Què dius ara! No comparis, tu!
—Coi, que dic que sí, que ho veig cada diumenge. Després arribo a casa, miro el Barça per la tele i quan ho comparo amb el que vist aquí, penso: “quina colla de pepas!”.
Amb tot això no vull dir que de Primera Divisió hagués deixat de ser del Barça per fer-se, per exemple, del Madrid. No arribava al cinisme dels ressentits —i per què havia d’estar-ho de ressentit?—, que pretenen refregar pel morro de tothom que ells sí que han sortit de la cova de Plató, alló que fan els "excelsos" intel·lectuals que van recolzar la creació d’aquell bressol del universalisme salvador de les nostres petiteses tribals anomenat Ciudadanos. Ell mai es `va declarar anti-Barça. Si de cas, un desencantat de la Primera Divisió. No més.
Amb el temps, a mida que s’anava fent gran, s’anava, també, desencantant del futbol en general. Mala senyal... Però aquí ja entraríem dins tota una altra història, molt més trista, i avui no toca.
Mentrestant, el meu odi personal cap el futbol anava, a mida que m’anava fent gran, també, si això era possible, minvant de manera proporcional, com l’homenet d’aquella pel·lícula clàssica de ciència ficció. Però mai en tot aquest procés, com ja he dit abans, no m’he sentit part de cap club. Ni del club dels anti-futbolistes de saló. Sóc moltes coses “de saló” jo, però anti-futbolista, dons mira, aquesta no.
A més, he conegut massa fanàtics del futbol molt més intel·ligents i cultes que jo com per gosar generalitzar o sentir-me superior a ningú que patís aquesta infecció. Hi ha drogoaddictes brillants, oi? Respecte a aquest punt em va agradar una entrevista a un important científic català, vell —maleeixo haver oblidat qui era—, en un programa de televisió, emesa ara deu de fer gairebé trenta anys. Després de parlar de les qüestions científiques i culturals més profundes, li van preguntar sobre quin diari llegia. Ell va deixar à anar que “El Mundo Deportivo” i es va quedar tan ample. Fantàstic!
Quina lliçó per desmuntar prejudicis! Què útil li seria a més d’un articulista d’aquests que basen el vuitanta per cent de la morralla que escriuen en sil·logismes que no s’aguanten per enlloc, emprats per carregar-se la gent que els fa mania! El divertit del cas és que amb els seus bombardejos indiscriminats s’enduen pel davant un bon grapat dels seus admirats personals que també cauen en aquests “mals” que denuncien, coses tan o més terribles com portar xandall a casa, posseir Facebook, tenir/patir certs gustos musicals...
Però bé, després d’aquesta digressió tan inútil mirem de tornar al tema. On érem? Ah sí: l’avi detestava el futbol, al pare li agradava, al fill li torna a desagradar. L’apassionant fórmula, de moment, lluïa així a la pissarra.
Sí, jo imaginava que el divorci generacional s’havia aturat aquí. Però no. Com que a tot pecador li arriba la penitència jo vaig tenir un fill que, com calia preveure, em va sortir tan futbolista com el meu pare. D’on li va venir l’afecció a aquest coi de criatura si a casa no s’havia vist un sol partit televisat, ni tan sols per aterratge accidental de comandament a distància?
Com que encara em queda una mica de bon cor, lamento que mon pare no s'hagués trobat en condicions de poder compartir una mica l’alegria esportiva amb el seu net, mentre encara era amb nosaltres. Però si em poso una mica més venjatiu, també lamento no tenir el meu avi al costat perquè m’ajudi a prohibir al meu fill les seves malaltisses inclinacions i fer-me sentir una mica menys mala bèstia. Ja se sap, decisions dictatorials compartides dilueixen l’efecte de la pròpia tirania. Però vaja, m’hauré de conformar en continuar somniant despert.
Val a dir que darrerament al meu fill se li ha passat una mica la bogeria, que ha estat àmpliament substituïda per la d’altres esports. Just ara, que no em provoca tanta ràbia el futbol com fa uns anys enrere. La manca de sincronia generacional en aquest tema és total, una autèntica maledicció familiar!
Cal dedicar una defensa justa a mon pare, però. Si bé el pobre no podia amagar el seu enderiament pilotil, el duïa, si més no, d’una manera prou original. Que estimava el Barça és un fet inexcusable. Però amb aquella obsessió gairebé malaltissa que pateixen molts afeccionats, no. El seu fanatisme duïa marcada la data de caducitat al cul del pot: l’any 1966. Fins aquell moment precís de la història, l’home anava al camp diumenge sí i l’altre també. Solia parlar d’aquella època anterior amb un to semblant al que usen els ex-alcohòlics quan rememoren, compungits, els estralls que la beguda els deixava en ells en els moments més baixos. A més, cal remarcar un detall important: mon pare, sempre que podia, feia escorar aquestes memòries cap a la banda de l’autoparòdia jocunda més que a la del drama.
—Un diumenge, després de rebre un cabaç de gols a casa, tota la colla vam entrar a un bar. El cambrer agafava nota sobre què volíem prendre, un per un. Quan va arribar a mi, que em trobava capcot, absort en la desfeta que acabàvem de patir, li vaig deixar anar, sense pensar-m'ho dos cops: “una copa de verí!”. Us juro que si me l’hagués servit me l’hauria empassat d’un cop de coll.
Mon pare, genuí amant del futbol com a art i esport en si, s’anava empipant cada cop més de la mentida de la variant professional. Finalment se n’afartà del tot i va decidir no tornar mai més al Camp Nou. En qualsevol cas, pagant. Si el convidaven, mira, que hi farem, Som-hi, doncs. Però, tot i que mirava de mantenir l'educació, la novetat d’aquell escepticisme racional deuria de resultar força incòmode i frustrant pels fanàtics de pro que l’acompanyaven.
D’aquest moment històric ens en va deixar constància escrita en forma de carta enviada al Mundo Deportivo. Aprofito per denunciar que la van publicar després de passar per l’embut de la inefable censura, que es va enduu el paràgraf més incòmode als llims de la literatura inèdita.
A la carta deia fàstics, amb un to educadíssim, britànic, sobre la manipulació barroera cap al bon afeccionat —què diria, pobre home, del futbol avui!—, propinav una botifarra monumental cap el Barça i cap a tota la primera divisió espanyola en pes, i acabava afirmant que, de llavors ençà, només seguiria els partits del Sitges, l’equip de categoria regional, representant de la nostrada vila.
No cal dir que l’extracte que el diari va gosar publicar encara es guarda a casa ma mare com una de les més preuades relíquies familiars, testimoni esgrogueït, però orgullós, d’una resistència antifranquista, no per modesta i casolana, menys digne de reivindicació que d’altres de més publicitades.
Hi ha gent que diu que no farà mai més una cosa i que, poc després, atreta pel cant de les sirenes, torna a caure de quatre grapes en la inconsistència més flagrant. Mon pare no era d’aquesta subespècie. En absolut. Tenia unes conviccions i una força de voluntat intombables. Per exemple, de sempre que havia patit un petit problema a la pell. Pels volts de l’any 1970, el metge li va aconsellar que prescindís de l’alcohol. El cas és que ell, precisament, en bevia poquíssim —alguna copeta d’algun licor a les festes; alguna cervesa molt de tant en tant, quan feia calor, i poca cosa més—, però tant li era: si el metge deia que res d’alcohol, doncs res de res. Mai més. En cap ocasió. Ni que es casessin els fills, que ell brindaria amb aigua de Caldes de Malavella. Un parell o tres d’anys més tard va deixar el tabac per sempre —tampoc s'arrenglerava amb els empedreïts. En fi, que a mida que anava vivint, també anava, periòdicament, plantant unes muralles que deturaven algun costum, vici o el que fos, en sec, amb una operativitat real que per a elles haurien volgut la Gran Muralla de Xina o la Línia Maginot francesa.
Puc donar fe que, a partir d’aquell moment, mon pare va exercir de seguidor del Sitges modèlic. No hi havia diumenge que no anés a veure el partit, tant a casa com a fora. Gràcies a la seva afecció, ma mare i jo vam recórrer mitja Catalunya, a bord del Citroën C-8 --un 2cv dissimulat de cotxe gran-- que sempre va conduir amb una cura exquisida. Per fer més suportable l’aridesa d’aquests viatges, els cassets de la Trinca suposaven sempre, per un nen de vuit anys com jo llavors, un al·licient d’efectes amortidors comprovadíssim. Però amb el temps, ni la Trinca podia amorosir la meva actitud rabiüda. Arrossegar-me per aquests mons de Déu devia de suposar per ell un agònic calvari de decepcions. Va arribar un moment que se’n va afartar. Per evitar la meva cara de fàstic, em deixaria a casa la padrina —la iaia, però mai ningú l’anomenava així—, a Valls, aperpetuïtat en aquells casos.
No recordo haver mostrat en cap d’aquells desplaçaments el més mínim interès per res, més enllà del TBO o la llibreta de dibuix, rere els quals m’escudava de l’efervescència futbolera que per tot arreu bullia. Els pocs records que guardo d’aquests partits a fora tenen a veure amb les meves lectures i els dibuixos, i en tot el que hi havia dintre el meu món interior —no necessàriament profund, tampoc— allunyat anys lluny del real que m’envoltava. En dir que el més remarcable de tots potser seria una experiència iniciàtica (la meva primera picada de vespa) allunyada de tota èpica esportiva, ja està dit tot. Apart d’això, poca cosa més. En fi, que no hi havia res al món que pogués anestesiar més qualsevol hipotètica qualitat descriptiva d’una època. Em sap greu. Si remeno molt, com a màxim hi trobo molta olor de terra trepitjada per botes; esbufecs de jugadors que s’acostaven de forma alarmant a la vora on érem; insults contra l’àrbitre proferits en un dolorós accent del Deltebre; ferum de cigars, parets i tanques de gris formigó, allunyades de la noblesa arquitectònica dels estadis grecs, amb el seu marbre omnipresent, sense, això sí, cap grafiti, ni cap tag imbècil... curiosa època, aquella amb gent en absolut millor que la d'ara, però que encara no havia descobert que podia escampar la seva mediocritat pel paisatge, amb esprais...
Els partits a casa eren tota una altra cosa, no necessàriament millor, tampoc. Tanmateix, oferien alguns avantatges. Per una banda, en mostrar ben aviat la meva irascibilitat, el martiri es va acabar de cop: resultava molt més fàcil que ma mare i jo quedéssim a casa, mentre mon pare hi anava sol, després de dinar, i tornava per l’hora de sopar, emprenyat o content, depèn el resultat, que quan ens trovàbem a 100 quilòmetres de la Blanca Subur. Això no vol dir que jo no hi hagués anat mai al camp del Sitges, sobretot al començament, quan la meva volumetria resultava més portàtil.
De fet, el del Sitges era un camp molt bonic, amb una porteria que donava a la muntanya i l’altra al mar. A la banda de muntanya hi havia un turonet que, amb una pendent suau, anava a petar als bastidors. M'agradava molt que d'aquest turonet s’hi hagués deixat la roca calcària que ja s'hi trobava abans i que amb molt bon criteri estètic havien respectat els responsables del club. Les suggestives formes de les roques, tot i ser naturals, tenien un punt de salvatgisme de cartró pedra com el dels escenaris de les feres als parcs zoològics. A l’altra banda hi havia la ratlla blava de l’horitzó mediterrani, que feia punt de creu amb les tanques dels anuncis dels comerços locals. Cap al costat nord serpentejava la riera (gairebé sempre seca) amb l’abrupte devessall d’espigades herbotes esquitxades amb no poques immundícies que m’excitaven la curiositat infantil. Al costat sud, les grades, intel·ligentment esglaonades, des del camp fins la tribuna coberta amb una visera blava. El terreny de joc imposava, amb la seva terra dura, amb aquelles sinuoses línies calcàries que miraven de seguir el millor que podien les normes que imposava el manual.
Ara, el camp encara hi és i moltes coses encara es mantenen com abans. Les transformacions més grans venen per la banda de la riera, per on el poble s’ha urbanitzat a base de bé. La terra del camp ha deixat pas a un verd de gespa artificial que quan vens del tren de Barcelona produeix un efecte òptic psicodèlic força potent. A la banda més feréstega, però, la que em tenia més fascinat, hi ha construït el que suposo fan de bastidors. De la paret salvatge que recordo només en queda un raconet. Potser ja ho era així de petita llavors, però jo la recordava més gran: els records que tenim de les coses, de nen, tendeixen a la magnificació. Llei de vida...
Malgrat el meu desinterès general, crec recordar que sentia un lleuger orgull pel club local, un sentiment alimentat, suposo, pels comentaris que brodava mon pare i les reaccions que rebia per part dels seus interlocutors, tancadament barcelonistes:
—Jo no sé com encara podeu anar a veure el Barça, a llençar els quartos. Als partits del Sitges s’hi veu tan bon futbol com allà, o millor.
—Au va, home, va! Què dius ara! No comparis, tu!
—Coi, que dic que sí, que ho veig cada diumenge. Després arribo a casa, miro el Barça per la tele i quan ho comparo amb el que vist aquí, penso: “quina colla de pepas!”.
Amb tot això no vull dir que de Primera Divisió hagués deixat de ser del Barça per fer-se, per exemple, del Madrid. No arribava al cinisme dels ressentits —i per què havia d’estar-ho de ressentit?—, que pretenen refregar pel morro de tothom que ells sí que han sortit de la cova de Plató, alló que fan els "excelsos" intel·lectuals que van recolzar la creació d’aquell bressol del universalisme salvador de les nostres petiteses tribals anomenat Ciudadanos. Ell mai es `va declarar anti-Barça. Si de cas, un desencantat de la Primera Divisió. No més.
Amb el temps, a mida que s’anava fent gran, s’anava, també, desencantant del futbol en general. Mala senyal... Però aquí ja entraríem dins tota una altra història, molt més trista, i avui no toca.
Mentrestant, el meu odi personal cap el futbol anava, a mida que m’anava fent gran, també, si això era possible, minvant de manera proporcional, com l’homenet d’aquella pel·lícula clàssica de ciència ficció. Però mai en tot aquest procés, com ja he dit abans, no m’he sentit part de cap club. Ni del club dels anti-futbolistes de saló. Sóc moltes coses “de saló” jo, però anti-futbolista, dons mira, aquesta no.
A més, he conegut massa fanàtics del futbol molt més intel·ligents i cultes que jo com per gosar generalitzar o sentir-me superior a ningú que patís aquesta infecció. Hi ha drogoaddictes brillants, oi? Respecte a aquest punt em va agradar una entrevista a un important científic català, vell —maleeixo haver oblidat qui era—, en un programa de televisió, emesa ara deu de fer gairebé trenta anys. Després de parlar de les qüestions científiques i culturals més profundes, li van preguntar sobre quin diari llegia. Ell va deixar à anar que “El Mundo Deportivo” i es va quedar tan ample. Fantàstic!
Quina lliçó per desmuntar prejudicis! Què útil li seria a més d’un articulista d’aquests que basen el vuitanta per cent de la morralla que escriuen en sil·logismes que no s’aguanten per enlloc, emprats per carregar-se la gent que els fa mania! El divertit del cas és que amb els seus bombardejos indiscriminats s’enduen pel davant un bon grapat dels seus admirats personals que també cauen en aquests “mals” que denuncien, coses tan o més terribles com portar xandall a casa, posseir Facebook, tenir/patir certs gustos musicals...
Però bé, després d’aquesta digressió tan inútil mirem de tornar al tema. On érem? Ah sí: l’avi detestava el futbol, al pare li agradava, al fill li torna a desagradar. L’apassionant fórmula, de moment, lluïa així a la pissarra.
Sí, jo imaginava que el divorci generacional s’havia aturat aquí. Però no. Com que a tot pecador li arriba la penitència jo vaig tenir un fill que, com calia preveure, em va sortir tan futbolista com el meu pare. D’on li va venir l’afecció a aquest coi de criatura si a casa no s’havia vist un sol partit televisat, ni tan sols per aterratge accidental de comandament a distància?
Com que encara em queda una mica de bon cor, lamento que mon pare no s'hagués trobat en condicions de poder compartir una mica l’alegria esportiva amb el seu net, mentre encara era amb nosaltres. Però si em poso una mica més venjatiu, també lamento no tenir el meu avi al costat perquè m’ajudi a prohibir al meu fill les seves malaltisses inclinacions i fer-me sentir una mica menys mala bèstia. Ja se sap, decisions dictatorials compartides dilueixen l’efecte de la pròpia tirania. Però vaja, m’hauré de conformar en continuar somniant despert.
Val a dir que darrerament al meu fill se li ha passat una mica la bogeria, que ha estat àmpliament substituïda per la d’altres esports. Just ara, que no em provoca tanta ràbia el futbol com fa uns anys enrere. La manca de sincronia generacional en aquest tema és total, una autèntica maledicció familiar!
No és que de cop m’hagi interessat pel tema, ni molt menys. Simplement no em molesta tant. Em sembla ben curiós com, amb el pas del temps, hi ha parts dures de nosaltres mateixos que s’estoven i ens tornem més pacients i tolerants amb certs temes que ens irritaven, mentre n’hi ha d’altres de toves que s’enravenen i fan que en d'altres no en deixem passar ni una. Evidentment que tot això de que parlo suposa una autèntica broma al costat dels autèntics problemes i conflictes de la vida. Tant de bo totes les discrepàncies generacionals, meves i alienes, fossin tan risibles!
dilluns, 20 d’abril del 2009
Els núvols d'aquesta primavera
Se m'acumulen uns quants escrits encallats, que no hi ha manera de desembussar. Cal que trobi un moment per a treure el tap. Mentrestant faré, amb el vostre permís, allò que tots fem quan ens trobem atrapats, dins l’ascensor que puja a la planta 123 de l’Empire State Building, amb un estrany: parlar del temps.
No descobreixo digui cap novetat si dic que aquesta està sent una primavera especialment plujosa. La conseqüència negativa més evident és que la Setmana Santa (i tot de festes locals repartits per tota la geografia del país) han estat més aviat xopes i deslluïdes. Les positives són que la pagesia, no massa acostumada a les alegries, n’ha tingut una i allò que en diuen “el fantasma de la sequera” s'ha dissolt en l’atmosfera. El nivell de l’aigua dels nostres pantans no s’assembla en res a la que hi havia l’any passat. En algun d’ells n’hi ha tanta que ha calgut obrir les comportes. No crec que les nostres autoritats triguin gaire a esperonar-nos per a que gastem com eixelebrats i que quan, per exemple, ens rentem les dents hi dediquem una hora, mentre deixem l’aixeta oberta a cor que vols. Jo, per si de cas, miro de fer-ne l’ús més racional que puc i penso continuar exercint de ciutadà amb una exemplaritat acceptable, mentre no em posin una espasa a l’esquena via publicitat institucional. Arribat el cas, ja saltaré de la passarel·la al salat mar ple de taurons que branden cartellets de “ara toca gastar aigua a tot drap”, amb l’ajut de les seves aletes.
Amb tot, un dels efectes paral·lels més estimulants ha estat l’aspecte del cel en els moments de treva. Heu vist quins núvols volaven pel damunt el cap? Tant a Sitges com a Barcelona, com a d’altres llocs, tota la gamma de cúmulus ha organitzat una festa de grandàries wagnerianes. El cel d’aquest abril pren un caire operístic, d’un dramatisme que ens faria creure que creuem la tardor si no fos per una lluminositat inequívocament primaverenca. Recordo poques temporades tan llargues en els quals m’hagi quedat embadalit mirant cap amunt, esperant que en qualsevol moment baixi una cor d’angelets i querubins, o el mateix Hermes, botant de borla de cummulunimbus en borla de cummulunimbus, agitant les seves aletes de peu com si fossin les d’un colibrí o les d’una mosca saballonera dopada amb cafeïna.
Tot aquest bé de déu de núvols contrastaven, ara davant un cel blau barrufet llampant, ara davant d’un gris perla esmorteït, tot depenent la imminència de la pluja o de si el sempre emprenyador vent havia complert la feina dura de netejar l’atmosfera de partícules irrespirables. I jo, bé, des que tinc una càmera, no puc evitar de filmar-los i muntar-los sempre igual, sempre emprant el mateix i suat recurs. És així, un complet avorriment si voleu, una manera de mirar i compartir la mirada perfectament previsible i amb un sentit evolutiu absolutament petrificat. Però, ho sento, aquest tema en qüestió, m’agrada així.
Mentre trobo temps per a organitzar les entrades que se m'atapeeixen a la sortida de l’ampolla, em ve de gust de compartir aquestes pel·liculetes.
Aquesta la vaig fer fa pocs dies. Mira de recollir el que està passant al cel ara mateix. Rodada des d'on visc ara, la zona de la Bòvila, amb el punt de vista que es té de Sitges.
I ja que hi sóc, aquí teniu la resta de les que he anat fent. La major part tenen gairebé dos anys:
Sitges
També Sitges, des de la finestra de la casa on vivia abans. És una de les més estàtiques (un pla sol) i potser la que més m'agrada.
I aquí una mica des de La Massana, a Andorra, amb la presidència de l'imponent Casamanya.
Els amants de que passin coses us avorrireu molt. Però si voleu compartir un moment d'embadocament, us ho passareu bé. Encara que no ho sembli jo sóc dels que hauria d'aprendre més a badar, perquè sempre vaig de bòlit: si m'estic més d'un minut quiet em dona la sensació de que perdo el temps. Demano disculpes per certs errors tècnics (quan faig aquests plans llargs sempre m'oblido de treure el maleït autofocus de la càmera!). Comprenc que poden arribar a empipar una mica.
Suposo que una vida equilibrada seria aquella en la qual trobésssim la mesura justa de tenir el cap als núvols i el cap a terra. Desitjo que tingueu una bona setmana i que, de cap manera, no el tingueu a sota terra (el cap).
No descobreixo digui cap novetat si dic que aquesta està sent una primavera especialment plujosa. La conseqüència negativa més evident és que la Setmana Santa (i tot de festes locals repartits per tota la geografia del país) han estat més aviat xopes i deslluïdes. Les positives són que la pagesia, no massa acostumada a les alegries, n’ha tingut una i allò que en diuen “el fantasma de la sequera” s'ha dissolt en l’atmosfera. El nivell de l’aigua dels nostres pantans no s’assembla en res a la que hi havia l’any passat. En algun d’ells n’hi ha tanta que ha calgut obrir les comportes. No crec que les nostres autoritats triguin gaire a esperonar-nos per a que gastem com eixelebrats i que quan, per exemple, ens rentem les dents hi dediquem una hora, mentre deixem l’aixeta oberta a cor que vols. Jo, per si de cas, miro de fer-ne l’ús més racional que puc i penso continuar exercint de ciutadà amb una exemplaritat acceptable, mentre no em posin una espasa a l’esquena via publicitat institucional. Arribat el cas, ja saltaré de la passarel·la al salat mar ple de taurons que branden cartellets de “ara toca gastar aigua a tot drap”, amb l’ajut de les seves aletes.
Amb tot, un dels efectes paral·lels més estimulants ha estat l’aspecte del cel en els moments de treva. Heu vist quins núvols volaven pel damunt el cap? Tant a Sitges com a Barcelona, com a d’altres llocs, tota la gamma de cúmulus ha organitzat una festa de grandàries wagnerianes. El cel d’aquest abril pren un caire operístic, d’un dramatisme que ens faria creure que creuem la tardor si no fos per una lluminositat inequívocament primaverenca. Recordo poques temporades tan llargues en els quals m’hagi quedat embadalit mirant cap amunt, esperant que en qualsevol moment baixi una cor d’angelets i querubins, o el mateix Hermes, botant de borla de cummulunimbus en borla de cummulunimbus, agitant les seves aletes de peu com si fossin les d’un colibrí o les d’una mosca saballonera dopada amb cafeïna.
Tot aquest bé de déu de núvols contrastaven, ara davant un cel blau barrufet llampant, ara davant d’un gris perla esmorteït, tot depenent la imminència de la pluja o de si el sempre emprenyador vent havia complert la feina dura de netejar l’atmosfera de partícules irrespirables. I jo, bé, des que tinc una càmera, no puc evitar de filmar-los i muntar-los sempre igual, sempre emprant el mateix i suat recurs. És així, un complet avorriment si voleu, una manera de mirar i compartir la mirada perfectament previsible i amb un sentit evolutiu absolutament petrificat. Però, ho sento, aquest tema en qüestió, m’agrada així.
Mentre trobo temps per a organitzar les entrades que se m'atapeeixen a la sortida de l’ampolla, em ve de gust de compartir aquestes pel·liculetes.
Aquesta la vaig fer fa pocs dies. Mira de recollir el que està passant al cel ara mateix. Rodada des d'on visc ara, la zona de la Bòvila, amb el punt de vista que es té de Sitges.
I ja que hi sóc, aquí teniu la resta de les que he anat fent. La major part tenen gairebé dos anys:
Sitges
També Sitges, des de la finestra de la casa on vivia abans. És una de les més estàtiques (un pla sol) i potser la que més m'agrada.
I aquí una mica des de La Massana, a Andorra, amb la presidència de l'imponent Casamanya.
Els amants de que passin coses us avorrireu molt. Però si voleu compartir un moment d'embadocament, us ho passareu bé. Encara que no ho sembli jo sóc dels que hauria d'aprendre més a badar, perquè sempre vaig de bòlit: si m'estic més d'un minut quiet em dona la sensació de que perdo el temps. Demano disculpes per certs errors tècnics (quan faig aquests plans llargs sempre m'oblido de treure el maleït autofocus de la càmera!). Comprenc que poden arribar a empipar una mica.
Suposo que una vida equilibrada seria aquella en la qual trobésssim la mesura justa de tenir el cap als núvols i el cap a terra. Desitjo que tingueu una bona setmana i que, de cap manera, no el tingueu a sota terra (el cap).
dimarts, 17 de març del 2009
Executant turistes
Fa temps vaig escriure aquesta espècie de relat on la simpàtica Gemma, una mare de família jove, com tantes altres (bé, de fet no tant com les altres) ens explica una coseta que fa.
Més tard el vaig retocar bastant. Potser algun dia l'ajustarem encara més, però, de moment, el deixem així.
No me n'he pogut aguantar de posar-lo aquí, esperonat per una entrada a un altre bloc que vaig llegir ahir. De tota manera, cal dir que les connexions que hi ha entre les dues entrades són molt circumstancials.
No me n'he pogut aguantar de posar-lo aquí, esperonat per una entrada a un altre bloc que vaig llegir ahir. De tota manera, cal dir que les connexions que hi ha entre les dues entrades són molt circumstancials.
En fi, que comença:
Executant turistes
Sóc la Gemma i estimo Barcelona. Aquesta és la raó per la qual busco turistes nocius —la immensa majoria ho són, és així de trist— i els executo. Des que he sortit a l’Àgora, al 33 —no patiu, ells mai veuen televisió en català—, tothom em vol alliçonar. Des del pàmfil que em titlla de feixista —què no els donen res per llegir a la universitat, a la canalla, ara?— fins el malintencionat que em demana que mati immigrants. Imbècils. No han entès res. I a més, a mi ningú em marca les regles. Malgrat tot, perdem el temps si continuo parlant sobre qüestions que no podeu entendre de cap manera si no heu vist el programa. Caldrà, pels que no ho féreu, que ara us en faig cinc cèntims. Disculpeu la badada.
El turista nociu és, bàsicament, el que pateix una ignorància activa envers la nostra llengua. Aclarim conceptes abans no hi hagi malentesos: no estic dient que ho siguin tots els que no parlen català, valguem Déu! De fet, no cal que sàpiguen ni una paraula. M'estic referint a un tipus de gent que pateixen una tara, diguem-ne, d’actitud, fora part que parlin la llengua que parlin.
Aquesta tara s’accentua quan esdevé menyspreu militant entre els vinguts amb la intenció de millorar el seu espanyol, i confonen Barcelona amb la bella Salamanca, per exemple. Alguns arriben a la gravetat de dir que Barcelona és la ciutat espanyola que més els agrada. Bona fe no els n’hi falta tampoc, pobres fillets meus.
N’hi ha d’altres que, en lloc d’adonar-se que són a la capital de Catalunya, cerquen per tot arreu l’excitant mala còpia de Sevilla dels seus somnis/prejudicis. Jo sempre demano disculpes als meus amics sevillans per aquesta ànsia acaparadora, que no comparteixo en absolut i entendria que ens odiessin encara més, per aquesta competència deslleial, sincerament. ¿És que a Sevilla miren de parlar amb català amb tots els nouvinguts i a fer castells, com si s’haguessin tornat lirons, davant de Giralda, potser? No, perquè ells són gent decent i al visitant no li aixequen la camisa: de dia li venen cultura sevillana i de nit li ofereixen entreteniment sevillà. Tot al cent per cent. No els cal anar a d’altres llocs, a espoliar-los de ballarins, músics i cantaires. Fins i tot amb els tòpics i les distorsions no surten del seu àmbit. Són autòctons, autosuficients, sincers. A Barcelona, però, la cosa és molt diferent, perquè és territori adobat per al turista nociu. I aquí hi entro jo.
Tanmateix, no tot és mèrit meu. Tampoc no hauria començat sinó tingués el do de l’abatiment per via oral que Déu nostre Senyor m’ha regalat, amb la seva immensa glòria. Aquesta qualitat divina em permet de practicar aquesta activitat sense que jo hagi de fer gaire.
Ara procediré a dir-vos com m’ho faig. Però abans us haig de confessar un petit pecat: només que m’hagués costat una mica massa, ho hauria deixat córrer. Estic molt amargada per la vida, rebentada en acabar el dia, després de treballar com una somera i haver de portar una família amb dues criatures (en Pau i la Júlia, que són esgotadors però maquíssims).
Anem a la part tècnica. Primer m’acosto a l’orella d’algun d’aquests cretins. Després ja només em cal xiuxiuejar:
—“Setze jutges d’un jutjat...”
I no falla mai. Si no és un turista nociu no passa res, i continua caminant, mentre em mira perplex. Però si ho és, no tinc temps de passar ni de la primera ratlla del garbuix: el paràsit cau sec a terra, amb un filet de sang que li regalima de les orelles. Si aquestes besties tinguessin ànima, anirien al purgatori de pet. Acostumen a ser massa vulgars per ser dolents de debò. Però aquest debat és estèril: el Creador ens els envia defectuosos, amb la part espiritual encara per instal·lar, a la cadena de muntatge dels llimbs. No sé perquè ho fa, però és així. Les seves decisions són plenes de misteris i les hem d’acceptar.
Aquesta mena d’execució és un prodigi increïble. El sistema és net, no hi ha cap violència i els resultats són, encara que previsibles, altament higiènics: no només milloro la ciutat sinó, també, els països d’origen. En privat —en aquests afers els polítics han de ser cauts: hi ha poca gent preparada mentalment per entendre-ho— m’ha felicitat l’alcalde, és clar. Però també ho han fet rectors d’importants universitats europees, i alguns intel·lectuals estrangers que respecto. La gent que té una mica de cultura ja ho sap veure tot això.
Executant turistes
Sóc la Gemma i estimo Barcelona. Aquesta és la raó per la qual busco turistes nocius —la immensa majoria ho són, és així de trist— i els executo. Des que he sortit a l’Àgora, al 33 —no patiu, ells mai veuen televisió en català—, tothom em vol alliçonar. Des del pàmfil que em titlla de feixista —què no els donen res per llegir a la universitat, a la canalla, ara?— fins el malintencionat que em demana que mati immigrants. Imbècils. No han entès res. I a més, a mi ningú em marca les regles. Malgrat tot, perdem el temps si continuo parlant sobre qüestions que no podeu entendre de cap manera si no heu vist el programa. Caldrà, pels que no ho féreu, que ara us en faig cinc cèntims. Disculpeu la badada.
El turista nociu és, bàsicament, el que pateix una ignorància activa envers la nostra llengua. Aclarim conceptes abans no hi hagi malentesos: no estic dient que ho siguin tots els que no parlen català, valguem Déu! De fet, no cal que sàpiguen ni una paraula. M'estic referint a un tipus de gent que pateixen una tara, diguem-ne, d’actitud, fora part que parlin la llengua que parlin.
Aquesta tara s’accentua quan esdevé menyspreu militant entre els vinguts amb la intenció de millorar el seu espanyol, i confonen Barcelona amb la bella Salamanca, per exemple. Alguns arriben a la gravetat de dir que Barcelona és la ciutat espanyola que més els agrada. Bona fe no els n’hi falta tampoc, pobres fillets meus.
N’hi ha d’altres que, en lloc d’adonar-se que són a la capital de Catalunya, cerquen per tot arreu l’excitant mala còpia de Sevilla dels seus somnis/prejudicis. Jo sempre demano disculpes als meus amics sevillans per aquesta ànsia acaparadora, que no comparteixo en absolut i entendria que ens odiessin encara més, per aquesta competència deslleial, sincerament. ¿És que a Sevilla miren de parlar amb català amb tots els nouvinguts i a fer castells, com si s’haguessin tornat lirons, davant de Giralda, potser? No, perquè ells són gent decent i al visitant no li aixequen la camisa: de dia li venen cultura sevillana i de nit li ofereixen entreteniment sevillà. Tot al cent per cent. No els cal anar a d’altres llocs, a espoliar-los de ballarins, músics i cantaires. Fins i tot amb els tòpics i les distorsions no surten del seu àmbit. Són autòctons, autosuficients, sincers. A Barcelona, però, la cosa és molt diferent, perquè és territori adobat per al turista nociu. I aquí hi entro jo.
Tanmateix, no tot és mèrit meu. Tampoc no hauria començat sinó tingués el do de l’abatiment per via oral que Déu nostre Senyor m’ha regalat, amb la seva immensa glòria. Aquesta qualitat divina em permet de practicar aquesta activitat sense que jo hagi de fer gaire.
Ara procediré a dir-vos com m’ho faig. Però abans us haig de confessar un petit pecat: només que m’hagués costat una mica massa, ho hauria deixat córrer. Estic molt amargada per la vida, rebentada en acabar el dia, després de treballar com una somera i haver de portar una família amb dues criatures (en Pau i la Júlia, que són esgotadors però maquíssims).
Anem a la part tècnica. Primer m’acosto a l’orella d’algun d’aquests cretins. Després ja només em cal xiuxiuejar:
—“Setze jutges d’un jutjat...”
I no falla mai. Si no és un turista nociu no passa res, i continua caminant, mentre em mira perplex. Però si ho és, no tinc temps de passar ni de la primera ratlla del garbuix: el paràsit cau sec a terra, amb un filet de sang que li regalima de les orelles. Si aquestes besties tinguessin ànima, anirien al purgatori de pet. Acostumen a ser massa vulgars per ser dolents de debò. Però aquest debat és estèril: el Creador ens els envia defectuosos, amb la part espiritual encara per instal·lar, a la cadena de muntatge dels llimbs. No sé perquè ho fa, però és així. Les seves decisions són plenes de misteris i les hem d’acceptar.
Aquesta mena d’execució és un prodigi increïble. El sistema és net, no hi ha cap violència i els resultats són, encara que previsibles, altament higiènics: no només milloro la ciutat sinó, també, els països d’origen. En privat —en aquests afers els polítics han de ser cauts: hi ha poca gent preparada mentalment per entendre-ho— m’ha felicitat l’alcalde, és clar. Però també ho han fet rectors d’importants universitats europees, i alguns intel·lectuals estrangers que respecto. La gent que té una mica de cultura ja ho sap veure tot això.
De tota manera, la vegada que m'he emocionat més fou quan vaig rebre una carta d'una vídua irlandesa, agraïnt-me que li hagués tret de sobre la pudenta nosa masculina que tenia. El bo és que me'n recordava perfectament de qui parlava. Fou l'únic cop que he fet una execució en massa: quinze irlandesos a la vegada, tots ells amb les seves Guinness d'imitació a les mans. També fou l'únic cop que vaig haver de cridar (feien tant de soroll que era impossible que em sentíssin). Però, sabeu? va passar una cosa molt bonica. Va haver-hi un dels seus que sobrevisqué, justament l'únic que utilitzava el gaèlic com a llengua normal, a casa. Sembla ser que els altres sempre el ridiculitzaven, els animals. No cal dir que amb aquest nano tan maco també m'escric.
Mireu, quan veig que faig aquest bé tan gran, no només a casa, sinó per la bona gent del món, em sento encoratjada a continuar la meva tasca d'intermediadora. Jo sóc també molt sentimental i aquests, què voleu que us digui, són detalls d’aquells que, ai! et redimeixen amb una part de la humanitat.
Ja ho sé, com algú m’ha suggerit, que també podria suprimir altres paràsits locals, com la immensa majoria d’estudiants del programa Erasmus o d’anglesos residents (tant que m'agrada el seu país!), però no vull dispersar forces a la babalà. Al començament, quan provava el meu do, me’n vaig carregar uns quans i cal remarcar que el sistema funcionava igual de bé. Si hagués estat més jove, potser sí que m’hauria animat, però ja us dic que vaig massa de bòlit. Amb els turistes nocius ja vaig prou servida: hi ha dies, a la Monumental o a la Rambla, que n’executo més de cent! Tot i que ja he dit abans que no em canso gaire, us ben asseguro que al final m’avorreixo. Ah! També funcionava amb catalanoparlants, amb llibertat de moviments, dels que ajuden a que la confusió augmenti. Però tampoc som en condicions de malbaratar parlants, precisament.
Tinc comprovat que amb qui no funciona és amb els turistes espanyols, fins i tot amb els que venen amb una actitud més agressiva i imperialista. No sé ben bé perquè passa això, però jo tinc una teoria: Déu, en la seva infinita saviesa, entén que són l’enemic natural, i els enemics naturals mereixen certs privilegis especials. Ells no són uns passavolants de la destrucció de la cultura catalana. Ells s’ho treballen tot l’any! Aquesta perseverança mereix una mena d’immunitat diplomàtica. No ens enganyem, malgrat la mala fama que s’escampa pel món des dels centres d’amplificació estatal , hi ha molt pocs altres tipus d’estrangers que hagin fet tants mèrits. Amb tot, darrerament, és una espècie que experimenta un interessant augment. La major part dels espanyols, a més, són molt bona gent, carregada de bons sentiments, això també. Però goso de dubtar que la cosa vagi per aquí (Déu no és tan simple). Si ho pensem bé, fins i tot el fet que ens vulguin exterminats no diu res de dolent, ans el contrari. És el més normal i tenen la seva part de raó. Nosaltres, tossuts com som, que anem fent com si no existissin, els som una autèntica amenaça. El sentiment d’extermini, en el seu cas, en viure a l’altra banda de la ratlla, Déu el comprèn. És just.
Al Manel no li fa massa gràcia que m’entretingui d’aquesta manera. Jo penso que hauria d’aprendre dels nens, que n’estan encantats. Em rebenta haver de dir aquesta frase però sí que hi ha coses que els homes no entenen. L’altre dia va venir a dir-me —no així; mirà de ser subtil, però se li veia el llautó— que faig el mateix que aquells integristes islàmics que, en nom de Déu, s’atribueixen la veritat única i maten tot allò que no està d’acord amb la seva paraula. D’entrada, a mi la violència m’esgarrifa. Ja ho passo prou malament en veure aquell filet de sang, això sí que ho haig de dir. Però les diferències que tenim són de fons. De molt de fons!
Jo, per exemple, no la sé quina és la veritat absoluta. Això només ho sap Déu. Jo, la única cosa que faig és acostar-me al turista escollit, i fer de transmissor de l’elecció de nostre Senyor. És ell qui decideix qui ha d’anar al canyet i qui no. Mare meva, si ho hagués de fer jo! I no és que no sigui llegida, que ho sóc, i molt —perdoneu la immodèstia, però això sí que ho tinc— però si em deixés endur pels meus instints cometria unes injustícies terribles. Llavors, sí, és clar, jugo sobre segur, perquè és l’excels, si de cas, qui s’embruta les mans. Les comparacions amb aquella colla de soques és del tot idiota, i em dol que el Manel les faci. És un bon home, té molt bons sentiments. Però jo també els tinc. Què delicat que és parlar d’això, caram!
De vegades, sí, els prejudicis —també sóc humana, que hi farem— m’enganyen i el que a mi em sembla un candidat a escollit ideal no és un turista nociu. Aleshores et trobes amb la sorpresa de que té una actitud oberta, sap a on és, o fins i tot du el “Teach Catalan Yourself” sota el braç en comptes de la zafonada de torn. Però no patiu, insisteixo en que aquests no moren i solen acabar sent bons amics, amb qui compartir els beneficis del intercanvi cultural real, no el de postal de la UNESCO.
Però aquests són les excepcions. És així. Cal ser realista. Vull dir que la feina se m’acumula. Mireu, per exemple, aquest alemany, amb barret de mexicà que crida “Olé!”. Quina mandra fa el poc que s’esforcen alguns per a escapar de la caricatura! Com és possible això? Després ho expliques i no s’ho creuen, diuen que t’ho inventes!
Perdoneu que us deixi, però és que si no vaig a executar-lo ara, se m’escaparà, i a mi no m’agrada fer enfadar al Senyor. És el moment de retornar a la molt admirada Alemanya tota l’emoció que m’ha donat amb músiques, lectures i cinema magnífics. Si us semblo una snob tant se me’n don, jo ja sé de que parlo.
—“Setze jutges d’un jutjat...”
Ja ho sé, com algú m’ha suggerit, que també podria suprimir altres paràsits locals, com la immensa majoria d’estudiants del programa Erasmus o d’anglesos residents (tant que m'agrada el seu país!), però no vull dispersar forces a la babalà. Al començament, quan provava el meu do, me’n vaig carregar uns quans i cal remarcar que el sistema funcionava igual de bé. Si hagués estat més jove, potser sí que m’hauria animat, però ja us dic que vaig massa de bòlit. Amb els turistes nocius ja vaig prou servida: hi ha dies, a la Monumental o a la Rambla, que n’executo més de cent! Tot i que ja he dit abans que no em canso gaire, us ben asseguro que al final m’avorreixo. Ah! També funcionava amb catalanoparlants, amb llibertat de moviments, dels que ajuden a que la confusió augmenti. Però tampoc som en condicions de malbaratar parlants, precisament.
Tinc comprovat que amb qui no funciona és amb els turistes espanyols, fins i tot amb els que venen amb una actitud més agressiva i imperialista. No sé ben bé perquè passa això, però jo tinc una teoria: Déu, en la seva infinita saviesa, entén que són l’enemic natural, i els enemics naturals mereixen certs privilegis especials. Ells no són uns passavolants de la destrucció de la cultura catalana. Ells s’ho treballen tot l’any! Aquesta perseverança mereix una mena d’immunitat diplomàtica. No ens enganyem, malgrat la mala fama que s’escampa pel món des dels centres d’amplificació estatal , hi ha molt pocs altres tipus d’estrangers que hagin fet tants mèrits. Amb tot, darrerament, és una espècie que experimenta un interessant augment. La major part dels espanyols, a més, són molt bona gent, carregada de bons sentiments, això també. Però goso de dubtar que la cosa vagi per aquí (Déu no és tan simple). Si ho pensem bé, fins i tot el fet que ens vulguin exterminats no diu res de dolent, ans el contrari. És el més normal i tenen la seva part de raó. Nosaltres, tossuts com som, que anem fent com si no existissin, els som una autèntica amenaça. El sentiment d’extermini, en el seu cas, en viure a l’altra banda de la ratlla, Déu el comprèn. És just.
Al Manel no li fa massa gràcia que m’entretingui d’aquesta manera. Jo penso que hauria d’aprendre dels nens, que n’estan encantats. Em rebenta haver de dir aquesta frase però sí que hi ha coses que els homes no entenen. L’altre dia va venir a dir-me —no així; mirà de ser subtil, però se li veia el llautó— que faig el mateix que aquells integristes islàmics que, en nom de Déu, s’atribueixen la veritat única i maten tot allò que no està d’acord amb la seva paraula. D’entrada, a mi la violència m’esgarrifa. Ja ho passo prou malament en veure aquell filet de sang, això sí que ho haig de dir. Però les diferències que tenim són de fons. De molt de fons!
Jo, per exemple, no la sé quina és la veritat absoluta. Això només ho sap Déu. Jo, la única cosa que faig és acostar-me al turista escollit, i fer de transmissor de l’elecció de nostre Senyor. És ell qui decideix qui ha d’anar al canyet i qui no. Mare meva, si ho hagués de fer jo! I no és que no sigui llegida, que ho sóc, i molt —perdoneu la immodèstia, però això sí que ho tinc— però si em deixés endur pels meus instints cometria unes injustícies terribles. Llavors, sí, és clar, jugo sobre segur, perquè és l’excels, si de cas, qui s’embruta les mans. Les comparacions amb aquella colla de soques és del tot idiota, i em dol que el Manel les faci. És un bon home, té molt bons sentiments. Però jo també els tinc. Què delicat que és parlar d’això, caram!
De vegades, sí, els prejudicis —també sóc humana, que hi farem— m’enganyen i el que a mi em sembla un candidat a escollit ideal no és un turista nociu. Aleshores et trobes amb la sorpresa de que té una actitud oberta, sap a on és, o fins i tot du el “Teach Catalan Yourself” sota el braç en comptes de la zafonada de torn. Però no patiu, insisteixo en que aquests no moren i solen acabar sent bons amics, amb qui compartir els beneficis del intercanvi cultural real, no el de postal de la UNESCO.
Però aquests són les excepcions. És així. Cal ser realista. Vull dir que la feina se m’acumula. Mireu, per exemple, aquest alemany, amb barret de mexicà que crida “Olé!”. Quina mandra fa el poc que s’esforcen alguns per a escapar de la caricatura! Com és possible això? Després ho expliques i no s’ho creuen, diuen que t’ho inventes!
Perdoneu que us deixi, però és que si no vaig a executar-lo ara, se m’escaparà, i a mi no m’agrada fer enfadar al Senyor. És el moment de retornar a la molt admirada Alemanya tota l’emoció que m’ha donat amb músiques, lectures i cinema magnífics. Si us semblo una snob tant se me’n don, jo ja sé de que parlo.
—“Setze jutges d’un jutjat...”
dimarts, 24 de febrer del 2009
El trànsit i el soroll als carrers de la Barcelona de 1919
El senyor Silveri Garrell —a qui tinc el plaer de conèixer, només, a través dels seus comentaris al bloQG—, hi deixà ahir un de força inspirador sobre la vida a Barcelona a l'any 1919. Entre d'altres coses, hi deia:
“Deuria ser fantàstic viure a Barcelona en aquell temps, sense transit sense contaminació.”
Admeto que quan llegeixo "El Quadern Gris", a mi també em sovintegen uns importants atacs de nostàlgia. Aquella devia de ser, un cop acabada la Gran Guerra, i tres anys abans de la nefasta dictadura de Primo de Rivera, una mena d’època daurada dins la llarga història d'aquesta ciutat que, per sort, n'ha tingut més d'una.
Entre d’altres fets engrescadors, feia cinc anys que existia la Mancomunitat (el primer òrgan de —tímid— autogovern, avançada del la Generalitat dels anys trenta), llavors amb en Josep Puig i Cadafalch com a president, i gairebé dotze de la inauguració de l’ Institut d’Estudis Catalans.
A nivell artístic, el Modernisme encara cuejava, mentre el Noucentisme li donava guerra. Els primers moviments de Vanguardia que esclataven a la resta d’Europa (el Futurisme, el Dadaisme, el Cubisme, etc.) entraven pels Pirineus i començaven a fer els seus primers estralls entre els inquiets artistes catalans, que els adaptaven a corre cuita a les peculiaritats del tarannà local.
“Deuria ser fantàstic viure a Barcelona en aquell temps, sense transit sense contaminació.”
Admeto que quan llegeixo "El Quadern Gris", a mi també em sovintegen uns importants atacs de nostàlgia. Aquella devia de ser, un cop acabada la Gran Guerra, i tres anys abans de la nefasta dictadura de Primo de Rivera, una mena d’època daurada dins la llarga història d'aquesta ciutat que, per sort, n'ha tingut més d'una.
Entre d’altres fets engrescadors, feia cinc anys que existia la Mancomunitat (el primer òrgan de —tímid— autogovern, avançada del la Generalitat dels anys trenta), llavors amb en Josep Puig i Cadafalch com a president, i gairebé dotze de la inauguració de l’ Institut d’Estudis Catalans.
A nivell artístic, el Modernisme encara cuejava, mentre el Noucentisme li donava guerra. Els primers moviments de Vanguardia que esclataven a la resta d’Europa (el Futurisme, el Dadaisme, el Cubisme, etc.) entraven pels Pirineus i començaven a fer els seus primers estralls entre els inquiets artistes catalans, que els adaptaven a corre cuita a les peculiaritats del tarannà local.
La població de la ciutat ja ratllava els 700.000 habitants. Aquesta quantitat mereix consideració. Recordem que era la que tenia València fa quatre dies i que, ara mateix, noranta anys després, el cens barceloní la supera només en una mica més del doble (al voltant de 1.600.000 d’habitants). Si dic “només” és perquè, en el mateix espai de temps, viles com Gavà (2.300 el 1920, 45.000 ara), però també pobles com el meu, Sitges (3700 llavors, 26.000 ara) han vist com la seva població es multiplicava per 10 o per 20. Si comencem a parlar de L’Hospitalet de Llobregat (on va néixer mon pare, el 1926), Cornellà i altres ciutats del que se’n diu l’àrea metropolitana, la bogeria adquireix dimensions que escapen de tot control analitzable.
Al respecte, recordo l’excel·lent llibre —a mi m’ho sembla— “Viatge en Transmiserià” que un jove Carles Sentís escriví el 1933, sobre la primera onada d’immigració murciana a Catalunya. Sentís comentava que els autòctons catalans de les poblacions d’aquesta àrea “quan sortien al carrer anaven arrambats per les parets”, espantats davant d’aquesta invasió que transformà per sempre més les seves poblacions i les convertí en quelcom, per bé i per mal, irreconeixible, totalment nou. En aquest sentit, amb tots els Fòrums, exposicions i torres Agbar que vulgueu, circular per la Barcelona de llavors havia de tenir un aire de família amb l’actualitat molt més gran que si ho haguéssim de fer per, posem per cas, Lloret de Mar —crec que l’exemple és prou bèstia com perquè fins i tot els barcelonins més empedreïts i nostàlgics valorin la seva fortuna, després de tot.
Una altra diferència important és que Barcelona era aleshores una ciutat infinitament menys cosmopolita que ara. La població era bàsicament autòctona i les onades migratòries havien provingut fins aquell moment, exclusivament, del camp català. Els quatre gats que llavors no parlaven català, ni que els arraconessis en una cantonada amb una pistola, eren les monges, els militars, la Guardia Civil i algun funcionari despistat vingut de Madrid. La suma d'quests personatges suposava una minoria molt reduida. Malgrat això, dubto, però, que hi hagués algú prou maco que gosés d'arraconar-ne algun —excepte potser a les monges, pobretes— de la faiçó tan poc elegant i hospitalària que he esmentat, sinó era amb manifestacions i aldarulls massius. En Toni Soler, al seu simpàtic llibret “Història de Catalunya, modèstia apart”, comentava amb una barreja higiènica d’orgull i ironia, que la població de Catalunya s’havia doblat al llarg del darrer segle gràcies a galons de semen 100% català. La mateixa Mercè Rodoreda, en retornar a Barcelona, després del seu exili, fou preguntada sobre com recordava la ciutat de la seva joventut, per comparació amb la que s'acabava de trobar. L’escriptora respongué, sense pensar-s’hi ni un segon, amb contundència: “Catalana!”.
Està clar que en aquesta Barcelona tan “catalana” no tot eren tan flors i violes —les injustícies socials, els aldarulls i tota mena de mancances estructurals, entre d’altres problemes eren problemes indestriables del dia a dia— i, en honor a la veritat, en amplis sectors de l’entreteniment popular i de la alta cultura tampoc n’era tant, tant, de catalana. Amb tot, els prohoms del catalanisme feien mans i mànigues per despertar el gegant adormit —per no dir activament sedat amb drogues assassines pels seus interessats i poderosos enemics forans i autòctons—, mentre a la població no li calia fer cap tipus d’esforç de voluntarisme patriòtic per a gaudir dels seus hits en català —el molt odiat per Salvador Dalí "Rosó", sense anar més lluny—, o publicacions popularíssimes com "L’Esquella de la Torratxa", "El Be Negre" o l’imbatible —i aquí els qui l'odiaven a duo foren en Pla i en Segarra, tot i que Pla, després, es retractaria en reconèixer la seva tasca de fer país— "El Patufet" (*).
(*) Aquí hi teniu dos enllaços molt interessants al respecte:
Al respecte, recordo l’excel·lent llibre —a mi m’ho sembla— “Viatge en Transmiserià” que un jove Carles Sentís escriví el 1933, sobre la primera onada d’immigració murciana a Catalunya. Sentís comentava que els autòctons catalans de les poblacions d’aquesta àrea “quan sortien al carrer anaven arrambats per les parets”, espantats davant d’aquesta invasió que transformà per sempre més les seves poblacions i les convertí en quelcom, per bé i per mal, irreconeixible, totalment nou. En aquest sentit, amb tots els Fòrums, exposicions i torres Agbar que vulgueu, circular per la Barcelona de llavors havia de tenir un aire de família amb l’actualitat molt més gran que si ho haguéssim de fer per, posem per cas, Lloret de Mar —crec que l’exemple és prou bèstia com perquè fins i tot els barcelonins més empedreïts i nostàlgics valorin la seva fortuna, després de tot.
Una altra diferència important és que Barcelona era aleshores una ciutat infinitament menys cosmopolita que ara. La població era bàsicament autòctona i les onades migratòries havien provingut fins aquell moment, exclusivament, del camp català. Els quatre gats que llavors no parlaven català, ni que els arraconessis en una cantonada amb una pistola, eren les monges, els militars, la Guardia Civil i algun funcionari despistat vingut de Madrid. La suma d'quests personatges suposava una minoria molt reduida. Malgrat això, dubto, però, que hi hagués algú prou maco que gosés d'arraconar-ne algun —excepte potser a les monges, pobretes— de la faiçó tan poc elegant i hospitalària que he esmentat, sinó era amb manifestacions i aldarulls massius. En Toni Soler, al seu simpàtic llibret “Història de Catalunya, modèstia apart”, comentava amb una barreja higiènica d’orgull i ironia, que la població de Catalunya s’havia doblat al llarg del darrer segle gràcies a galons de semen 100% català. La mateixa Mercè Rodoreda, en retornar a Barcelona, després del seu exili, fou preguntada sobre com recordava la ciutat de la seva joventut, per comparació amb la que s'acabava de trobar. L’escriptora respongué, sense pensar-s’hi ni un segon, amb contundència: “Catalana!”.
Està clar que en aquesta Barcelona tan “catalana” no tot eren tan flors i violes —les injustícies socials, els aldarulls i tota mena de mancances estructurals, entre d’altres problemes eren problemes indestriables del dia a dia— i, en honor a la veritat, en amplis sectors de l’entreteniment popular i de la alta cultura tampoc n’era tant, tant, de catalana. Amb tot, els prohoms del catalanisme feien mans i mànigues per despertar el gegant adormit —per no dir activament sedat amb drogues assassines pels seus interessats i poderosos enemics forans i autòctons—, mentre a la població no li calia fer cap tipus d’esforç de voluntarisme patriòtic per a gaudir dels seus hits en català —el molt odiat per Salvador Dalí "Rosó", sense anar més lluny—, o publicacions popularíssimes com "L’Esquella de la Torratxa", "El Be Negre" o l’imbatible —i aquí els qui l'odiaven a duo foren en Pla i en Segarra, tot i que Pla, després, es retractaria en reconèixer la seva tasca de fer país— "El Patufet" (*).
Un cop aquí, anem ara a tractar el tema del transit i del soroll a la ciutat al 1919.
Desgraciadament, no he tingut temps de trobar la xifra exacta de quin era el parc mòbil llavors. És evident que era molt inferior a l’actual, tot i que superior al que molta gent creu. Aquest parc augmentaria d’una manera espectacular els anys vint, amb l’arribada dels vehicles Citroën (firma inaugurada justament l’any 1919 i que es convertiria en la primera marca europea en adoptar la producció en cadena), que s’afegiren als ja populars Ford. L’abaratiment dels costos d’aquests vehicles feren que molta gent, que fins llavors no s’havia pogut plantejar mai la possibilitat de posseir aquell article de luxe, el poguessin comprar. Sembla ser, doncs, que fou per aquests anys que l'automòbil deixà de ser un bé exclusiu de l’aristocràcia i dels empresaris rics, i s’escampà com un virus entre petits burgesos, botiguers, professionals lliberals, i altres col·lectius d’economia mitja-alta.
Als automòbils caldria afegir els cada vegada més nombrosos camions que, mica a mica, anaven substituint als encara familiars vehicles de tracció animal. Nogensmenys important era l’abundància de troleibusos, autobusos i tramvies. A aquest maremàgnum circulatori caldria afegir la marabunta de ciclistes que, sense cap mena de control cívic, s’entrecreuaven com kamikazes, tal com es pot veure a un dels entendridors vídeos que podreu veure a continuació. Tot plegat afigurava un caos circulatori de primer ordre, controlat pels voluntariosos urbans, sense cap ajuda de semàfors (la instal·lació del primer encara hauria d’esperar fins el 1929).
Cal, a més, tenir en compte que la major part de la calçada de la ciutat consistia en l’entranyable empedrat aquell del maig del 68, de l’arena, la platja i tota la faramalla de consignes, quan no de terra crua, que prenia forma de volutes de pols anti-roba estesa cada cinc minuts. Un cop tenim l'empedrat, poseu-vos ara a sumar-hi els cloc, cloc dels cavalls, rucs i altre mena de bestiar; el cataclanc, cataclanc de les rodes dels carros; el terrabastall dels tramvies damunt els esclafats rails; l’esclat decibèlic dels motors de la època —si us heu acostat mai al Ral·lie Barcelona-Sitges, i heu sentit aquells repic de pistons i gruar des clàxons, sabreu de que parlo; sens comptar la massacramenta d’asmàtics per la fumera petroloide expel·lida per aquelles màquines infernals. Encabat, no té mèrit d’aventurar que l’olla de grills havia de ser considerable, un cacau monumental, bellíssim. Suposem que aquesta filharmònica no devia de sonar tota alhora, tota l’estona, a tot arreu, però déu n’hi do el que devia de ser en baixar la batuta del director, en arribar el tutti.
El meu pare, que nasqué el 1926, recordava prou bé com era la ciutat a la fi dels vint i a començaments dels trenta. Com ja hem dit, llavors ja s’hi havia afegit l’arribada dels vehicles fabricats en sèrie. De ben segur, aquest fet provocaria un cert canvi, encara que poc significatiu, respecte al 1919. Recordo que un dia, a meitat dels noranta, quan la circulació a ciutat ja feia molts anys que era un infern quotidià, com de família, mentre esperàvem a que ma mare sortís d’un centre comercial al bell mig de la ciutat, mon pare em digué:
—Mira que ara hi ha molts més cotxes, que no trànsit, a Barcelona que llavors. Recordo, però, d’estar exactament aquí mateix, quan era un nano. Entre l’empedrat i el soroll que feien els cotxes d'abans, tu i jo no hauríem pogut parlar i entendre que dèiem. Ni cridant!
Per a il·lustrar tot això, hi ha força documents de l’època, en forma de fotos, pel·lícules i caricatures —les il·lustracions d’Opisso sobre la construcció del metro i el batibull de vehicles i multitud són èpiques— que, per desgràcia, en aquest moment no hi puc comptar. He mirat de trobar alguna cosa a la xarxa però avui, pel que sigui, la pesca no ha estat massa bona. La il·lustració d’Opisso, per exemple, no és la que acabo d’esmentar, ni les filmacions que he trobat a You Tube no són la que estava cercant (tot i que n'hi ha una de darrera hora que ja és una altra cosa). amb tot, espero que la seva visió us representi un plaer, i una font d’informació visual encantadora, alhora.
Desietjo que en gaudeixi especialment, avui, el senyor Silveri Garrell a qui, modestament, demano disculpes per aquest us de les seves paraules —això sí, públiques—, tretes de context. N’estic convençut que sabrà apreciar aquestes belles imatges en moviment.
Bon dia/nit a tothom.
Desgraciadament, no he tingut temps de trobar la xifra exacta de quin era el parc mòbil llavors. És evident que era molt inferior a l’actual, tot i que superior al que molta gent creu. Aquest parc augmentaria d’una manera espectacular els anys vint, amb l’arribada dels vehicles Citroën (firma inaugurada justament l’any 1919 i que es convertiria en la primera marca europea en adoptar la producció en cadena), que s’afegiren als ja populars Ford. L’abaratiment dels costos d’aquests vehicles feren que molta gent, que fins llavors no s’havia pogut plantejar mai la possibilitat de posseir aquell article de luxe, el poguessin comprar. Sembla ser, doncs, que fou per aquests anys que l'automòbil deixà de ser un bé exclusiu de l’aristocràcia i dels empresaris rics, i s’escampà com un virus entre petits burgesos, botiguers, professionals lliberals, i altres col·lectius d’economia mitja-alta.
Als automòbils caldria afegir els cada vegada més nombrosos camions que, mica a mica, anaven substituint als encara familiars vehicles de tracció animal. Nogensmenys important era l’abundància de troleibusos, autobusos i tramvies. A aquest maremàgnum circulatori caldria afegir la marabunta de ciclistes que, sense cap mena de control cívic, s’entrecreuaven com kamikazes, tal com es pot veure a un dels entendridors vídeos que podreu veure a continuació. Tot plegat afigurava un caos circulatori de primer ordre, controlat pels voluntariosos urbans, sense cap ajuda de semàfors (la instal·lació del primer encara hauria d’esperar fins el 1929).
Cal, a més, tenir en compte que la major part de la calçada de la ciutat consistia en l’entranyable empedrat aquell del maig del 68, de l’arena, la platja i tota la faramalla de consignes, quan no de terra crua, que prenia forma de volutes de pols anti-roba estesa cada cinc minuts. Un cop tenim l'empedrat, poseu-vos ara a sumar-hi els cloc, cloc dels cavalls, rucs i altre mena de bestiar; el cataclanc, cataclanc de les rodes dels carros; el terrabastall dels tramvies damunt els esclafats rails; l’esclat decibèlic dels motors de la època —si us heu acostat mai al Ral·lie Barcelona-Sitges, i heu sentit aquells repic de pistons i gruar des clàxons, sabreu de que parlo; sens comptar la massacramenta d’asmàtics per la fumera petroloide expel·lida per aquelles màquines infernals. Encabat, no té mèrit d’aventurar que l’olla de grills havia de ser considerable, un cacau monumental, bellíssim. Suposem que aquesta filharmònica no devia de sonar tota alhora, tota l’estona, a tot arreu, però déu n’hi do el que devia de ser en baixar la batuta del director, en arribar el tutti.
El meu pare, que nasqué el 1926, recordava prou bé com era la ciutat a la fi dels vint i a començaments dels trenta. Com ja hem dit, llavors ja s’hi havia afegit l’arribada dels vehicles fabricats en sèrie. De ben segur, aquest fet provocaria un cert canvi, encara que poc significatiu, respecte al 1919. Recordo que un dia, a meitat dels noranta, quan la circulació a ciutat ja feia molts anys que era un infern quotidià, com de família, mentre esperàvem a que ma mare sortís d’un centre comercial al bell mig de la ciutat, mon pare em digué:
—Mira que ara hi ha molts més cotxes, que no trànsit, a Barcelona que llavors. Recordo, però, d’estar exactament aquí mateix, quan era un nano. Entre l’empedrat i el soroll que feien els cotxes d'abans, tu i jo no hauríem pogut parlar i entendre que dèiem. Ni cridant!
Per a il·lustrar tot això, hi ha força documents de l’època, en forma de fotos, pel·lícules i caricatures —les il·lustracions d’Opisso sobre la construcció del metro i el batibull de vehicles i multitud són èpiques— que, per desgràcia, en aquest moment no hi puc comptar. He mirat de trobar alguna cosa a la xarxa però avui, pel que sigui, la pesca no ha estat massa bona. La il·lustració d’Opisso, per exemple, no és la que acabo d’esmentar, ni les filmacions que he trobat a You Tube no són la que estava cercant (tot i que n'hi ha una de darrera hora que ja és una altra cosa). amb tot, espero que la seva visió us representi un plaer, i una font d’informació visual encantadora, alhora.
Desietjo que en gaudeixi especialment, avui, el senyor Silveri Garrell a qui, modestament, demano disculpes per aquest us de les seves paraules —això sí, públiques—, tretes de context. N’estic convençut que sabrà apreciar aquestes belles imatges en moviment.
Bon dia/nit a tothom.
Els vídeos:
Aquest és el vídeo més antic que he trobat, rodat pels voltants de 1908, o potser abans. Gairebé no hi ha cotxes, però sí una quantitat espaordidora de ciclistes suïcides. M'agradaria destacar la simpatia, alegria i innocència que es respira per tot arreu: tothom sembla tenir ganes de jugar amb la novetat de la càmera. Aquesta innocència, pocs anys després, despareixeria per sempre.
En aquesta pel·lícula publicitària, conservada a la Filmoteca d'Amsterdam, s'hi pot veure la Barcelona de 1912 (per tant, set anys abans que la de la data de l'entrada del bloQG). Cal imaginar que, en aquest petit espai de temps, els cotxes ja devien de canviar la fesomia dels carrers. De tota manera, aquí ja se'n comencen a veure més a que a l'anterior clip.
Film en la línia de la famosa "Berlín, simfonia d'una gran ciutat" de Walter Rüttman, que mostra un dia a la Barcelona de 1940, primer any de la caiguda de la ciutat. Aquí fem un salt excessiu per a entendre la època de la que parlàvem. Però va bé per veure, precisament, el canvi traumàtic -a només 21 anys vista, després de tot- produit per la guerra. Tot i que la càmera evita de mostrar la pobresa, les desgràcies i les destruccions dels recents bombardeigs, la ciutat que surt és molt més trista i molt menys innocent que a la que hem vist al primer vídeo.
Finalment, he trobat alguna cosa aproximada al que buscava! Són imatges del 1922 del Camp de Les Corts del Barça. Després n'aparèixen unes del 1957 (crec que ambdues són del programa que l'Antoni Bassas presentava sobre els 100 anys del Barça). Aquí potser pequem per excés: tampoc era normal aquest tipus de caos circulatori, excepte els dies de futbol o similars.
Però aquí si que la data s'acosta força: del 1919 al 1922 només hi ha tres anys (no vaig tenir mai un 10 en matemàtiques i tendeixo a valorar excessivament aquestes ridícules proeses calculars, perdoneu). En tot cas - encara que no sóc un entusiasta del futbol, precisament -, aquest vídeo reprèn una mica el bullici i l'optimisme del de 1908.
Finalment, he trobat alguna cosa aproximada al que buscava! Són imatges del 1922 del Camp de Les Corts del Barça. Després n'aparèixen unes del 1957 (crec que ambdues són del programa que l'Antoni Bassas presentava sobre els 100 anys del Barça). Aquí potser pequem per excés: tampoc era normal aquest tipus de caos circulatori, excepte els dies de futbol o similars.
Però aquí si que la data s'acosta força: del 1919 al 1922 només hi ha tres anys (no vaig tenir mai un 10 en matemàtiques i tendeixo a valorar excessivament aquestes ridícules proeses calculars, perdoneu). En tot cas - encara que no sóc un entusiasta del futbol, precisament -, aquest vídeo reprèn una mica el bullici i l'optimisme del de 1908.
(*) Aquí hi teniu dos enllaços molt interessants al respecte:
http://www.xtec.net/~malons22/patufet/noupatufet.htm
http://www.lletres.net/pla/pla-sag.html#FOLCH
I hi afegeixo aquesta guinda dels senyor Sempronio:
http://www.lletres.net/pla/apatufet.html
http://www.lletres.net/pla/pla-sag.html#FOLCH
I hi afegeixo aquesta guinda dels senyor Sempronio:
http://www.lletres.net/pla/apatufet.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)