“Deuria ser fantàstic viure a Barcelona en aquell temps, sense transit sense contaminació.”
Admeto que quan llegeixo "El Quadern Gris", a mi també em sovintegen uns importants atacs de nostàlgia. Aquella devia de ser, un cop acabada la Gran Guerra, i tres anys abans de la nefasta dictadura de Primo de Rivera, una mena d’època daurada dins la llarga història d'aquesta ciutat que, per sort, n'ha tingut més d'una.
Entre d’altres fets engrescadors, feia cinc anys que existia la Mancomunitat (el primer òrgan de —tímid— autogovern, avançada del la Generalitat dels anys trenta), llavors amb en Josep Puig i Cadafalch com a president, i gairebé dotze de la inauguració de l’ Institut d’Estudis Catalans.
A nivell artístic, el Modernisme encara cuejava, mentre el Noucentisme li donava guerra. Els primers moviments de Vanguardia que esclataven a la resta d’Europa (el Futurisme, el Dadaisme, el Cubisme, etc.) entraven pels Pirineus i començaven a fer els seus primers estralls entre els inquiets artistes catalans, que els adaptaven a corre cuita a les peculiaritats del tarannà local.
La població de la ciutat ja ratllava els 700.000 habitants. Aquesta quantitat mereix consideració. Recordem que era la que tenia València fa quatre dies i que, ara mateix, noranta anys després, el cens barceloní la supera només en una mica més del doble (al voltant de 1.600.000 d’habitants). Si dic “només” és perquè, en el mateix espai de temps, viles com Gavà (2.300 el 1920, 45.000 ara), però també pobles com el meu, Sitges (3700 llavors, 26.000 ara) han vist com la seva població es multiplicava per 10 o per 20. Si comencem a parlar de L’Hospitalet de Llobregat (on va néixer mon pare, el 1926), Cornellà i altres ciutats del que se’n diu l’àrea metropolitana, la bogeria adquireix dimensions que escapen de tot control analitzable.
Al respecte, recordo l’excel·lent llibre —a mi m’ho sembla— “Viatge en Transmiserià” que un jove Carles Sentís escriví el 1933, sobre la primera onada d’immigració murciana a Catalunya. Sentís comentava que els autòctons catalans de les poblacions d’aquesta àrea “quan sortien al carrer anaven arrambats per les parets”, espantats davant d’aquesta invasió que transformà per sempre més les seves poblacions i les convertí en quelcom, per bé i per mal, irreconeixible, totalment nou. En aquest sentit, amb tots els Fòrums, exposicions i torres Agbar que vulgueu, circular per la Barcelona de llavors havia de tenir un aire de família amb l’actualitat molt més gran que si ho haguéssim de fer per, posem per cas, Lloret de Mar —crec que l’exemple és prou bèstia com perquè fins i tot els barcelonins més empedreïts i nostàlgics valorin la seva fortuna, després de tot.
Una altra diferència important és que Barcelona era aleshores una ciutat infinitament menys cosmopolita que ara. La població era bàsicament autòctona i les onades migratòries havien provingut fins aquell moment, exclusivament, del camp català. Els quatre gats que llavors no parlaven català, ni que els arraconessis en una cantonada amb una pistola, eren les monges, els militars, la Guardia Civil i algun funcionari despistat vingut de Madrid. La suma d'quests personatges suposava una minoria molt reduida. Malgrat això, dubto, però, que hi hagués algú prou maco que gosés d'arraconar-ne algun —excepte potser a les monges, pobretes— de la faiçó tan poc elegant i hospitalària que he esmentat, sinó era amb manifestacions i aldarulls massius. En Toni Soler, al seu simpàtic llibret “Història de Catalunya, modèstia apart”, comentava amb una barreja higiènica d’orgull i ironia, que la població de Catalunya s’havia doblat al llarg del darrer segle gràcies a galons de semen 100% català. La mateixa Mercè Rodoreda, en retornar a Barcelona, després del seu exili, fou preguntada sobre com recordava la ciutat de la seva joventut, per comparació amb la que s'acabava de trobar. L’escriptora respongué, sense pensar-s’hi ni un segon, amb contundència: “Catalana!”.
Està clar que en aquesta Barcelona tan “catalana” no tot eren tan flors i violes —les injustícies socials, els aldarulls i tota mena de mancances estructurals, entre d’altres problemes eren problemes indestriables del dia a dia— i, en honor a la veritat, en amplis sectors de l’entreteniment popular i de la alta cultura tampoc n’era tant, tant, de catalana. Amb tot, els prohoms del catalanisme feien mans i mànigues per despertar el gegant adormit —per no dir activament sedat amb drogues assassines pels seus interessats i poderosos enemics forans i autòctons—, mentre a la població no li calia fer cap tipus d’esforç de voluntarisme patriòtic per a gaudir dels seus hits en català —el molt odiat per Salvador Dalí "Rosó", sense anar més lluny—, o publicacions popularíssimes com "L’Esquella de la Torratxa", "El Be Negre" o l’imbatible —i aquí els qui l'odiaven a duo foren en Pla i en Segarra, tot i que Pla, després, es retractaria en reconèixer la seva tasca de fer país— "El Patufet" (*).
(*) Aquí hi teniu dos enllaços molt interessants al respecte:
Al respecte, recordo l’excel·lent llibre —a mi m’ho sembla— “Viatge en Transmiserià” que un jove Carles Sentís escriví el 1933, sobre la primera onada d’immigració murciana a Catalunya. Sentís comentava que els autòctons catalans de les poblacions d’aquesta àrea “quan sortien al carrer anaven arrambats per les parets”, espantats davant d’aquesta invasió que transformà per sempre més les seves poblacions i les convertí en quelcom, per bé i per mal, irreconeixible, totalment nou. En aquest sentit, amb tots els Fòrums, exposicions i torres Agbar que vulgueu, circular per la Barcelona de llavors havia de tenir un aire de família amb l’actualitat molt més gran que si ho haguéssim de fer per, posem per cas, Lloret de Mar —crec que l’exemple és prou bèstia com perquè fins i tot els barcelonins més empedreïts i nostàlgics valorin la seva fortuna, després de tot.
Una altra diferència important és que Barcelona era aleshores una ciutat infinitament menys cosmopolita que ara. La població era bàsicament autòctona i les onades migratòries havien provingut fins aquell moment, exclusivament, del camp català. Els quatre gats que llavors no parlaven català, ni que els arraconessis en una cantonada amb una pistola, eren les monges, els militars, la Guardia Civil i algun funcionari despistat vingut de Madrid. La suma d'quests personatges suposava una minoria molt reduida. Malgrat això, dubto, però, que hi hagués algú prou maco que gosés d'arraconar-ne algun —excepte potser a les monges, pobretes— de la faiçó tan poc elegant i hospitalària que he esmentat, sinó era amb manifestacions i aldarulls massius. En Toni Soler, al seu simpàtic llibret “Història de Catalunya, modèstia apart”, comentava amb una barreja higiènica d’orgull i ironia, que la població de Catalunya s’havia doblat al llarg del darrer segle gràcies a galons de semen 100% català. La mateixa Mercè Rodoreda, en retornar a Barcelona, després del seu exili, fou preguntada sobre com recordava la ciutat de la seva joventut, per comparació amb la que s'acabava de trobar. L’escriptora respongué, sense pensar-s’hi ni un segon, amb contundència: “Catalana!”.
Està clar que en aquesta Barcelona tan “catalana” no tot eren tan flors i violes —les injustícies socials, els aldarulls i tota mena de mancances estructurals, entre d’altres problemes eren problemes indestriables del dia a dia— i, en honor a la veritat, en amplis sectors de l’entreteniment popular i de la alta cultura tampoc n’era tant, tant, de catalana. Amb tot, els prohoms del catalanisme feien mans i mànigues per despertar el gegant adormit —per no dir activament sedat amb drogues assassines pels seus interessats i poderosos enemics forans i autòctons—, mentre a la població no li calia fer cap tipus d’esforç de voluntarisme patriòtic per a gaudir dels seus hits en català —el molt odiat per Salvador Dalí "Rosó", sense anar més lluny—, o publicacions popularíssimes com "L’Esquella de la Torratxa", "El Be Negre" o l’imbatible —i aquí els qui l'odiaven a duo foren en Pla i en Segarra, tot i que Pla, després, es retractaria en reconèixer la seva tasca de fer país— "El Patufet" (*).
Un cop aquí, anem ara a tractar el tema del transit i del soroll a la ciutat al 1919.
Desgraciadament, no he tingut temps de trobar la xifra exacta de quin era el parc mòbil llavors. És evident que era molt inferior a l’actual, tot i que superior al que molta gent creu. Aquest parc augmentaria d’una manera espectacular els anys vint, amb l’arribada dels vehicles Citroën (firma inaugurada justament l’any 1919 i que es convertiria en la primera marca europea en adoptar la producció en cadena), que s’afegiren als ja populars Ford. L’abaratiment dels costos d’aquests vehicles feren que molta gent, que fins llavors no s’havia pogut plantejar mai la possibilitat de posseir aquell article de luxe, el poguessin comprar. Sembla ser, doncs, que fou per aquests anys que l'automòbil deixà de ser un bé exclusiu de l’aristocràcia i dels empresaris rics, i s’escampà com un virus entre petits burgesos, botiguers, professionals lliberals, i altres col·lectius d’economia mitja-alta.
Als automòbils caldria afegir els cada vegada més nombrosos camions que, mica a mica, anaven substituint als encara familiars vehicles de tracció animal. Nogensmenys important era l’abundància de troleibusos, autobusos i tramvies. A aquest maremàgnum circulatori caldria afegir la marabunta de ciclistes que, sense cap mena de control cívic, s’entrecreuaven com kamikazes, tal com es pot veure a un dels entendridors vídeos que podreu veure a continuació. Tot plegat afigurava un caos circulatori de primer ordre, controlat pels voluntariosos urbans, sense cap ajuda de semàfors (la instal·lació del primer encara hauria d’esperar fins el 1929).
Cal, a més, tenir en compte que la major part de la calçada de la ciutat consistia en l’entranyable empedrat aquell del maig del 68, de l’arena, la platja i tota la faramalla de consignes, quan no de terra crua, que prenia forma de volutes de pols anti-roba estesa cada cinc minuts. Un cop tenim l'empedrat, poseu-vos ara a sumar-hi els cloc, cloc dels cavalls, rucs i altre mena de bestiar; el cataclanc, cataclanc de les rodes dels carros; el terrabastall dels tramvies damunt els esclafats rails; l’esclat decibèlic dels motors de la època —si us heu acostat mai al Ral·lie Barcelona-Sitges, i heu sentit aquells repic de pistons i gruar des clàxons, sabreu de que parlo; sens comptar la massacramenta d’asmàtics per la fumera petroloide expel·lida per aquelles màquines infernals. Encabat, no té mèrit d’aventurar que l’olla de grills havia de ser considerable, un cacau monumental, bellíssim. Suposem que aquesta filharmònica no devia de sonar tota alhora, tota l’estona, a tot arreu, però déu n’hi do el que devia de ser en baixar la batuta del director, en arribar el tutti.
El meu pare, que nasqué el 1926, recordava prou bé com era la ciutat a la fi dels vint i a començaments dels trenta. Com ja hem dit, llavors ja s’hi havia afegit l’arribada dels vehicles fabricats en sèrie. De ben segur, aquest fet provocaria un cert canvi, encara que poc significatiu, respecte al 1919. Recordo que un dia, a meitat dels noranta, quan la circulació a ciutat ja feia molts anys que era un infern quotidià, com de família, mentre esperàvem a que ma mare sortís d’un centre comercial al bell mig de la ciutat, mon pare em digué:
—Mira que ara hi ha molts més cotxes, que no trànsit, a Barcelona que llavors. Recordo, però, d’estar exactament aquí mateix, quan era un nano. Entre l’empedrat i el soroll que feien els cotxes d'abans, tu i jo no hauríem pogut parlar i entendre que dèiem. Ni cridant!
Per a il·lustrar tot això, hi ha força documents de l’època, en forma de fotos, pel·lícules i caricatures —les il·lustracions d’Opisso sobre la construcció del metro i el batibull de vehicles i multitud són èpiques— que, per desgràcia, en aquest moment no hi puc comptar. He mirat de trobar alguna cosa a la xarxa però avui, pel que sigui, la pesca no ha estat massa bona. La il·lustració d’Opisso, per exemple, no és la que acabo d’esmentar, ni les filmacions que he trobat a You Tube no són la que estava cercant (tot i que n'hi ha una de darrera hora que ja és una altra cosa). amb tot, espero que la seva visió us representi un plaer, i una font d’informació visual encantadora, alhora.
Desietjo que en gaudeixi especialment, avui, el senyor Silveri Garrell a qui, modestament, demano disculpes per aquest us de les seves paraules —això sí, públiques—, tretes de context. N’estic convençut que sabrà apreciar aquestes belles imatges en moviment.
Bon dia/nit a tothom.
Desgraciadament, no he tingut temps de trobar la xifra exacta de quin era el parc mòbil llavors. És evident que era molt inferior a l’actual, tot i que superior al que molta gent creu. Aquest parc augmentaria d’una manera espectacular els anys vint, amb l’arribada dels vehicles Citroën (firma inaugurada justament l’any 1919 i que es convertiria en la primera marca europea en adoptar la producció en cadena), que s’afegiren als ja populars Ford. L’abaratiment dels costos d’aquests vehicles feren que molta gent, que fins llavors no s’havia pogut plantejar mai la possibilitat de posseir aquell article de luxe, el poguessin comprar. Sembla ser, doncs, que fou per aquests anys que l'automòbil deixà de ser un bé exclusiu de l’aristocràcia i dels empresaris rics, i s’escampà com un virus entre petits burgesos, botiguers, professionals lliberals, i altres col·lectius d’economia mitja-alta.
Als automòbils caldria afegir els cada vegada més nombrosos camions que, mica a mica, anaven substituint als encara familiars vehicles de tracció animal. Nogensmenys important era l’abundància de troleibusos, autobusos i tramvies. A aquest maremàgnum circulatori caldria afegir la marabunta de ciclistes que, sense cap mena de control cívic, s’entrecreuaven com kamikazes, tal com es pot veure a un dels entendridors vídeos que podreu veure a continuació. Tot plegat afigurava un caos circulatori de primer ordre, controlat pels voluntariosos urbans, sense cap ajuda de semàfors (la instal·lació del primer encara hauria d’esperar fins el 1929).
Cal, a més, tenir en compte que la major part de la calçada de la ciutat consistia en l’entranyable empedrat aquell del maig del 68, de l’arena, la platja i tota la faramalla de consignes, quan no de terra crua, que prenia forma de volutes de pols anti-roba estesa cada cinc minuts. Un cop tenim l'empedrat, poseu-vos ara a sumar-hi els cloc, cloc dels cavalls, rucs i altre mena de bestiar; el cataclanc, cataclanc de les rodes dels carros; el terrabastall dels tramvies damunt els esclafats rails; l’esclat decibèlic dels motors de la època —si us heu acostat mai al Ral·lie Barcelona-Sitges, i heu sentit aquells repic de pistons i gruar des clàxons, sabreu de que parlo; sens comptar la massacramenta d’asmàtics per la fumera petroloide expel·lida per aquelles màquines infernals. Encabat, no té mèrit d’aventurar que l’olla de grills havia de ser considerable, un cacau monumental, bellíssim. Suposem que aquesta filharmònica no devia de sonar tota alhora, tota l’estona, a tot arreu, però déu n’hi do el que devia de ser en baixar la batuta del director, en arribar el tutti.
El meu pare, que nasqué el 1926, recordava prou bé com era la ciutat a la fi dels vint i a començaments dels trenta. Com ja hem dit, llavors ja s’hi havia afegit l’arribada dels vehicles fabricats en sèrie. De ben segur, aquest fet provocaria un cert canvi, encara que poc significatiu, respecte al 1919. Recordo que un dia, a meitat dels noranta, quan la circulació a ciutat ja feia molts anys que era un infern quotidià, com de família, mentre esperàvem a que ma mare sortís d’un centre comercial al bell mig de la ciutat, mon pare em digué:
—Mira que ara hi ha molts més cotxes, que no trànsit, a Barcelona que llavors. Recordo, però, d’estar exactament aquí mateix, quan era un nano. Entre l’empedrat i el soroll que feien els cotxes d'abans, tu i jo no hauríem pogut parlar i entendre que dèiem. Ni cridant!
Per a il·lustrar tot això, hi ha força documents de l’època, en forma de fotos, pel·lícules i caricatures —les il·lustracions d’Opisso sobre la construcció del metro i el batibull de vehicles i multitud són èpiques— que, per desgràcia, en aquest moment no hi puc comptar. He mirat de trobar alguna cosa a la xarxa però avui, pel que sigui, la pesca no ha estat massa bona. La il·lustració d’Opisso, per exemple, no és la que acabo d’esmentar, ni les filmacions que he trobat a You Tube no són la que estava cercant (tot i que n'hi ha una de darrera hora que ja és una altra cosa). amb tot, espero que la seva visió us representi un plaer, i una font d’informació visual encantadora, alhora.
Desietjo que en gaudeixi especialment, avui, el senyor Silveri Garrell a qui, modestament, demano disculpes per aquest us de les seves paraules —això sí, públiques—, tretes de context. N’estic convençut que sabrà apreciar aquestes belles imatges en moviment.
Bon dia/nit a tothom.
Els vídeos:
Aquest és el vídeo més antic que he trobat, rodat pels voltants de 1908, o potser abans. Gairebé no hi ha cotxes, però sí una quantitat espaordidora de ciclistes suïcides. M'agradaria destacar la simpatia, alegria i innocència que es respira per tot arreu: tothom sembla tenir ganes de jugar amb la novetat de la càmera. Aquesta innocència, pocs anys després, despareixeria per sempre.
En aquesta pel·lícula publicitària, conservada a la Filmoteca d'Amsterdam, s'hi pot veure la Barcelona de 1912 (per tant, set anys abans que la de la data de l'entrada del bloQG). Cal imaginar que, en aquest petit espai de temps, els cotxes ja devien de canviar la fesomia dels carrers. De tota manera, aquí ja se'n comencen a veure més a que a l'anterior clip.
Film en la línia de la famosa "Berlín, simfonia d'una gran ciutat" de Walter Rüttman, que mostra un dia a la Barcelona de 1940, primer any de la caiguda de la ciutat. Aquí fem un salt excessiu per a entendre la època de la que parlàvem. Però va bé per veure, precisament, el canvi traumàtic -a només 21 anys vista, després de tot- produit per la guerra. Tot i que la càmera evita de mostrar la pobresa, les desgràcies i les destruccions dels recents bombardeigs, la ciutat que surt és molt més trista i molt menys innocent que a la que hem vist al primer vídeo.
Finalment, he trobat alguna cosa aproximada al que buscava! Són imatges del 1922 del Camp de Les Corts del Barça. Després n'aparèixen unes del 1957 (crec que ambdues són del programa que l'Antoni Bassas presentava sobre els 100 anys del Barça). Aquí potser pequem per excés: tampoc era normal aquest tipus de caos circulatori, excepte els dies de futbol o similars.
Però aquí si que la data s'acosta força: del 1919 al 1922 només hi ha tres anys (no vaig tenir mai un 10 en matemàtiques i tendeixo a valorar excessivament aquestes ridícules proeses calculars, perdoneu). En tot cas - encara que no sóc un entusiasta del futbol, precisament -, aquest vídeo reprèn una mica el bullici i l'optimisme del de 1908.
Finalment, he trobat alguna cosa aproximada al que buscava! Són imatges del 1922 del Camp de Les Corts del Barça. Després n'aparèixen unes del 1957 (crec que ambdues són del programa que l'Antoni Bassas presentava sobre els 100 anys del Barça). Aquí potser pequem per excés: tampoc era normal aquest tipus de caos circulatori, excepte els dies de futbol o similars.
Però aquí si que la data s'acosta força: del 1919 al 1922 només hi ha tres anys (no vaig tenir mai un 10 en matemàtiques i tendeixo a valorar excessivament aquestes ridícules proeses calculars, perdoneu). En tot cas - encara que no sóc un entusiasta del futbol, precisament -, aquest vídeo reprèn una mica el bullici i l'optimisme del de 1908.
(*) Aquí hi teniu dos enllaços molt interessants al respecte:
http://www.xtec.net/~malons22/patufet/noupatufet.htm
http://www.lletres.net/pla/pla-sag.html#FOLCH
I hi afegeixo aquesta guinda dels senyor Sempronio:
http://www.lletres.net/pla/apatufet.html
http://www.lletres.net/pla/pla-sag.html#FOLCH
I hi afegeixo aquesta guinda dels senyor Sempronio:
http://www.lletres.net/pla/apatufet.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada