Una rondinada personal, tres articles sobre la independència de Catalunya i una entrevista sobre el trencament de Bèlgica

Segons la darrera enquesta, el 48% de catalans estarien a favor de la independència, mentre un 41% hi estaria en contra i la resta es mantindrien dubtosos. Cliqueu aquí per veure'n els detalls. Com totes les enquestes s'ha d'agafar amb totes les reserves. Si estiguéssim en un país democrátic ja sabem quina seria l'enquesta vàlida.

A tots aquells que encara us declareu dependentistes (és la única manera no ofensiva, justa, que se m'acut d'anomenar un català, balear o valencià que no se sent independentista) us pregunto que ja posats a dependre, suposo que no us faria res fer-ho de Barcelona, València, Mallorca o Perpinyà, enlloc de Madrid, no? Ah, cert, Madrid sempre estimarà i respectarà la nostra forma de ser més que la nostra capital natural i mai ens regalarà amb boicots, ni res de tot això; no ens humilarà ni es riurà de la nostra llengua; encoratjarà a que estimulem la nostra cultura particular i no ens convertim en una mena de neo-Castella sense cap mena de gràcia, provinciana, deforme, no... Mira que sóc ruc. Resulta que a través dels articles d'El Mundo, ABC, La Razón o les veus i belles imatges de la COPE o Intereconomia no havia sabut veure que tot allò es deia i feia per encoratjar els catalans a sentir-nos estimats. Sembla ser però que es disparaven mentides, repetides fins l'extenuació (vatua l'olla, no ho hagués dit mai! que diria el meu admirat Morando), però amb la intenció afectuosíssima de mirar de frenar l'excés d'amor que Espanya sent per nosaltres d'una manera natural, espontània, com per equilibrar la balança, no fos cas que ens passés com als nens consentits, que creixen debilitats en la seva autocomplaença. Fins fa poc no havia sabut veure tan bell esforç, en gratitut al tots els sacrificis que hem fet per modernitzar l'extraordinària pell de brau tota...

Diuen que ara és el moment de la unitat, no de la divisió. Jo quan vaig a Carcassona, Rodès o Tolosa (Tolouse pels jacobins) sempre em reben amb abraçades i em llencen floretes per la meva identitat (potser es passen també, però és que van molt necessitats d'autoestima nacional aquells, pobrets), mentre que si em presento igual desimboltura, sense complexos d'amagar el que sóc, a Granada o Valladolid (i més tristament a territoris germans) el més probable és que em rebin... euh... d'una manera lleugerament diferent (escepte dels bons amics amb els quals he hagut de consumir llaaaargues i esgotadores converses sobre el tema). Per tant, si em demanen que m'uneixi, tinc molt clar a qui ho faria. Malgrat això, sé que des del desastre de la batalla de Muret el 1213, en que les aspiracions de formar un gran estat occitano-català-aragonès se'n va anar a pastar fang, això equival a somniar truites de xampinyons.

Estic cansat d'aquest tema. Estic fart de parlar amb sords. No es pot lluitar contra un sitema social i mental minusvàlid de cultura democràtica des de la seva arrel, que basa una part important del fet d'existir en la llei del "por güevos" i la cultura (?) del "¡A por ellos, oé!" que ens resulta tan estrangera com el costum d'algunes tribus de menjar carn d'iguana crua. Estic esgotat, com ja li he fotut la pallissa al meu amic Kioskero, de que (i perdoneu la patètica autocita amb un copy and paste amb algun retoc i traducció del que li he dit, però em fot molta mandra tornar-ho a repensar):

"Sempre ens trobem que les argumentacions més detallades (no parlo dels pamflets sense matisos, que els hi ha), elaborades per polítics i intel·lectuals catalans amb esforç i cura exquisists, són despatxades en el millor dels casos amb les fórmules automàtiques de "el típico discurso victimista", o amb insults tipus "nazionalista" en el gairebé pitjor (en el pitjor, sense gairebé, ja t'envien els tancs i t'exterminarien, directament). Com que a ningú li agrada passar per victimista o nazi (almenys a mi no em fa gràcia) molts catalans s'acoquinaven i es retreien, com l'ull del caragol en ser tocat. "No hi ha res a fer, és com parlar amb una paret", dèiem. Ens tenien clissats. Sabien que ens mata el sentit del ridícul, que "no tenemos huevos" com ells. Però cada vegada hi ha menys ovelletes, per molt que mirin cap una altra banda, enardits d'un orgull per mi incomprensible i manipulin els números d'una manera tan barroera com desconcertant. No es tracta que ara ens tornem uns llops, però sí de mantenir una mínima dignitat. Insisteixo amb la frase de Bezsonoff: "jo no he deixat França, és França que m'ha deixat". Molts catalans ens sentim igual en aquest estat en el qual cada dia ens sentim més estrangers. I cada dia som més..."

I ja ho dic, per matar aquest tema, incloc tres articles apareguts en diversos medis catalans, que considero molt interessants, i una entrevista al lider d'una formació política valona, unionista (encara que tal com van les circumstàncies, s'estan plantejant de picar a les portes de l'estat francès per formar-ne part). L'home accepta, amb un nivell de civilització que a mi em sona a glòria, el fet que els flamencs vulguin dividir la santa Bèlgica en dos bocinets. Us imagineu algú del PP dient:

"No allarguem l'agonia i matem Espanya tal com la coneixem (allà hi diu Bèlgica, és clar) d'una vegada, si us plau. Si deixem que es podreixi i acumulem més rancúnia en els nostres cors, al final algun irresponsable perdrà el control i esclatarà la violència. No ens acarnissem i preparem el futur serenament. Seguim el model txecoslovac, el divorci amistós ràpid i indolor, no volem ser Iugoslàvia." Ciència ficció, és clar.

Endavant, fem la gran matracada i matem-ho d'una vegada. End of story. Finnish. Kaputt. Auf wiedersehen. Aiu siatz!



Entrevista a l'economista Laurent Brogniet

"No allarguem l'agonia i matem Bèlgica ara".
Entrevista amb Laurent Brogniet, per Albert Segura, publicada el 20 de setembre del 2010 a l'AVUI

Ja no són només els flamencs, també els francòfons comencen a assumir ara la fi de Bèlgica i preparen el seu pla B. L'economista Laurent Brogniet (Brussel·les, 1964), copresident del partit Rassemblement Wallonie France, veu inviable mantenir l'estat belga sense Flandes i defensa annexionar Valònia a França. El 66% dels francesos acceptarien acollir els exbelgues francòfons.

La secessió de Bèlgica és inevitable?

Bèlgica ja no existeix! Potser encara ho fem veure, només de cara a la galeria, fa molt que està en coma irreversible i ara hem de tenir coratge de deixar-la morir, descansar en pau. La fi de Bèlgica és una certesa, només algun somiador encara pensa que podem viure junts. Llatins i germànics plegats? La maionesa belga no ha lligat i ara és vinagre.

Però els independentistes flamencs, guanyadors de les eleccions, encara donen una última oportunitat als valons...

No allarguem l'agonia i matem Bèlgica d'una vegada, si us plau. Si deixem que es podreixi i acumulem més rancúnia en els nostres cors, al final algun irresponsable perdrà el control i esclatarà la violència. No ens acarnissem i preparem el futur serenament. Seguim el model txecoslovac, el divorci amistós ràpid i indolor, no volem ser Iugoslàvia.

Flandes independent. Però quin és el pla B de Valònia?

Nosaltres en diem pla F: Valònia i Brussel·les han de passar a ser dues regions de França, és obvi! La petita Bèlgica residual, sense Flandes, no és viable econòmicament. Tots els economistes seriosos adverteixen que els valons perdríem entre el 13% i el 25% del nostre poder adquisitiu, que l'economia del que quedaria d'estat s'ensorraria un 20%; seria un sacrifici enorme, traumàtic.

Però se sent més proper als francesos que als flamencs?

Evidentment! Valons i francesos som el mateix, passegi's per aquesta frontera artificial, no notarà cap diferència, tret de l'accent, fem la mateixa vida, pensem igual. Aquí tothom mira les televisions franceses, TF1 o France 2 i la resta; a ningú no li interessen les belgues RTBF o RTL TVI. Vagi on vagi a França em sento extremadament ben acollit, però a Flandes no em volen, no em sento com a casa.

Sarkozy no els pagarà el seu atur vitalici...

Tampoc no ens caldrà perquè l'economia francesa sabrà explotar tot el talent i el potencial való. No oblidem que al segle XIX Valònia era la segona regió més rica del món, només després d'Anglaterra. I quan mori Bèlgica morirà també aquest inútil sistema polític: sap el que ens costa pagar els més de 60 ministres dels governs federal, regionals, comunitaris, provincials, municipals i intercomunals? Això és ingovernable, impossible saber qui és responsable de què.

Però ja els volen, els francesos?

Molts valons acomplexats creuen que França no ens voldria mai, però això és tenir una molt baixa autoestima i opinió de si mateix! El 66% dels francesos ens volen acollir i, a la regió del nord, en els pobles propers a la frontera, que és on ens coneixen millor, aquest suport és encara més alt. No serem francesos de segona, tindrem els mateixos drets i obligacions, com els normands i els bretons.

I l'Elisi què hi diu?

França no és indiferent a la mort de Bèlgica. Diputats, senadors i dirigents de la UMP i el PS, així com els nostres contactes al govern francès, ens confirmen que el procés de secessió se segueix molt de prop, però amb una actitud reservada, de respecte i no ingerència. Però la no ingerència no vol dir indiferència. Caldrà que algun ens com el Consell d'Europa o l'ONU traci la nova frontera i, si cal, organitzi referèndums per preguntar als francòfons de Flandes on volen viure demà.

A Flandes i Valònia els uneix un dels pitjors deutes públic d'Europa. Es repartiran aquesta hipoteca?

Ni parlar-ne. Seria escandalós que ens fessin pagar la meitat del deute, perquè els valons tenim menys població i menys aportació de riquesa i desenvolupament. I ara els flamencs no poden fer veure que no recorden que vam ser els valons els que els vam pagar els ports de Zeebruge i d'Anvers, les autopistes, els canals... Si les infraestructures són al nord i se les queden ells, que les paguin o que ens retornin els diners!

La UE frenarà el divorci belga?

Els flamencs se senten una nació, com els catalans, i ho defensen democràticament i els dono suport perquè siguin independents. Ningú no pot frenar la voluntat d'un poble, tampoc la UE no ho aconseguirà.


Artícle 1

La democràcia permet fer un canvi de rumb cap a la independència. Revolució francesa i independència catalana
de Joan-Lluís Lluís, aparegut a El Punt, 28 de setembre del 2010

Al segle XIX, l'historiador Alexis de Tocqueville va explicar que la Revolució francesa havia tingut lloc en un moment paradoxal, ja que, el 1789, el poder efectiu de la noblesa havia declinat molt. I va ser precisament en aquest període de declivi que el rancor de les classes més baixes contra ella va ser més fort. “Els nobles tenien privilegis enutjosos, posseïen drets onerosos; però asseguraven l'ordre públic, distribuïen la justícia, feien executar la llei, socorrien el feble. A mesura que la noblesa deixa de fer aquestes coses, el pes dels seus privilegis sembla més feixuc i la seva existència mateixa acaba per no ser entesa”, va escriure Tocqueville a L'antic règim i la Revolució. Per la confiscació de poders pel rei, per la modernització de les estructures econòmiques, pels progressos morals induïts per la Il·lustració, la noblesa havia passat de ser una classe potent a ser una classe paràsit, que considerava la seva posició “menys com un poder que com una font d'ingressos”...

Em pregunto si aquests paràmetres evidenciats per Tocqueville no expliquen la desafecció creixent que sent avui Catalunya envers Espanya. A Catalunya, durant el franquisme, la dictadura cristal·litzava el sentiment de rebuig però Espanya com a tal era acceptada, si no amb entusiasme, almenys amb resignació. L'Estat era omnipresent i amb això n'hi havia prou, ja que, segons va afirmar la filòsofa Hannah Arendt el 1951 per tal d'eixamplar la reflexió de Tocqueville, “existeix una mena d'instint racional que permet de pressentir que el poder ocupa una certa funció i posseeix una utilitat general”. El poder. Independentment de si és democràtic o no. En les darreres dècades, l'Estat espanyol com a detentor del poder a Catalunya ha estat afeblit d'un cantó per la integració europea i d'un altre per l'Estatut d'Autonomia. I així, cada cop més, aquest Estat és percebut com una vella potència que perd autoritat, que assumeix sempre menys responsabilitats però que reclama encara la seva part d'ingressos i de genuflexions.

Els noms, la natura i la varietat d'impostos han canviat des del segle XVIII, però l'efecte psicològic sobre aquells que els han de pagar és el mateix, quan qui els rep pareix abusar de la seva posició. “La riquesa sense el poder i un capteniment altiu sense influència política són sentits com a privilegis de paràsits, inútils i intolerables” deia Harendt, i afegia que “el capteniment altiu que no va acompanyat d'una política donada suposa que l'opressor no sent ni un mínim d'interès per aquells que oprimeix”. Així, la castració sense anestèsia efectuada sobre l'Estatut pel Tribunal Constitucional s'explica com un intent de part de l'Estat i, doncs, d'Espanya, de fer gala d'autoritat però sense “ni un mínim d'interès”. I des de Catalunya ja no sembla autoritat, sinó autoritarisme. Ja no sembla poder, sinó parasitisme. Ja no sembla voluntat política, sinó narcisisme de qui conserva els mecanismes del poder per obtenir-ne beneficis sense donar res més a canvi que el dret de malviure a la seva ombra.

Avui, per sort, ja no cal prendre cap Bastille ni cal reinventar cap guillotina per fer caure un ordre que es deslegitima ell mateix per la seva peresa i el seu gust per l'opulència pagada per d'altres. La democràcia permet de canviar de rumb per anar cap a una redistribució de l'autoritat, i de la riquesa, que respecti els drets i la dignitat dels ciutadans. Aquest canvi de rumb ha de ser democràtic, pacífic i respectuós de les minories i, esclar, pel que fa a Catalunya, s'anomena independència.



Article 2

Espanya sense Catalunya?
per David Miró, publicat a El Periódico de Catalunya, el 23 de juny del 2010

Com que ja sembla clar que el debat sobre la independència de Catalunya tindrà un pes important en la pròxima campanya electoral (vegi's la recollida de firmes per a la iniciativa popular, les acusacions del PSC contra Artur Mas, les tribulacions del Tribunal Constitucional, les consultes locals, les enquestes, etcètera) no estaria de més analitzar una de les claus de la qüestió, que no és cap altra que intentar preveure la reacció de la resta d'Espanya. El documental Adéu Espanya?, de TV-3, ens proposava tres exemples, el Quebec, Groenlàndia i Escòcia, que al meu entendre són molt diferents del cas català. El treball cometia un error de partida al plantejar l'oposició d'Espanya a la secessió de Catalunya com una mera qüestió de cultura democràtica, mentre que en els exemples esmentats la secessió era negociable (Quebec i Escòcia) o simplement acceptada (Groenlàndia). Resultava incomplet en aquest aspecte. Per sort, uns dies després, un altre reportatge, El laberint, dirigit per Jordi Mercader, ens donava les respostes que faltaven.

Va Ser en aquest treball on vam trobar la intervenció a la vegada més sincera i il·lustrativa del pensament espanyol, la de l'expresident socialista de la Comunitat de Madrid, Joaquín Leguina, que es dirigia així a un hipotètic independentista: «¿I vostè per al conjunt què pensa? ¿Com ho deixem això?» Leguina òbviament ni té ni espera resposta, perquè els espanyols no es poden entendre ells mateixos sense Catalunya. Vulguem o no, formem part de la seva identitat, ens inclou, i, si ens en anem, aquesta identificació nacional quedarà greument tocada, si no parcialment destruïda. Estaran incomplets. No sabran què són.

Això no li passa a un canadenc d'Alberta, que és capaç d'imaginar-se el seu país sense el Quebec, ni a un anglès, a qui en el fons li és igual el que facin els escocesos, ni encara menys a un danès, que no pensa en la gegantina Groenlàndia quan perfila el contorn de la seva nació. En aquest sentit, podem afirmar que el problema entre Catalunya i Espanya és prepolític, conceptual abans que jurídic, d'arrel clarament identitària. Encara que el nou nacionalisme espanyol digui que només el preocupen les persones, el factor territorial és determinant per a ells. La raó és que des del moment en què Castella es va suïcidar com a nació per passar a encarnar una entitat superior anomenada Espanya (un concepte bàsicament geogràfic, l'ideal d'unió ibèrica), els ciutadans que hi combreguen no tenen cap altra identitat (llegeixi's mapa) al qual acollir-se. I una Espanya sense Catalunya ja no seria Espanya. Seria una altra cosa. ¿Però què? Per això no ens hem d'enganyar. La secessió seria un procés traumàtic per a la gran majoria d'espanyols, incloent-hi aquí molts milers, si no milions, de ciutadans catalans (encara que aquí es viuria sense tant dramatisme).

Al seu dia, Pasqual Maragall va proposar que es busqués un nom per a la selecció d'hoquei sobre patins d'Espanya sense Catalunya. Probablement sense voler, l'expresident hi tocava de mig a mig. Espanya no se sap veure, reconèixer, imaginar-se, sense Catalunya. La forma de la península ibèrica, la imatge d'aquest mapa incomplet al qual li falta Portugal (d'aquí aquella sensació històrica de ser un projecte inacabat) està gravat a foc en el seu imaginari. Ho explicaré amb un exemple. No crec que la societat espanyola estigués disposada a anar a la guerra amb el Marroc si un dia Ceuta i Melilla decidissin (cas bastant improbable, per una altra part) unir-se al regne alauita. No dic que no hi hagués una resposta contundent, amb les seves escaramusses pseudobèl·liques i forcejaments diplomàtics. Però quan dic guerra em refereixo a enviar els fills al camp de batalla. Espanya pot ser Espanya sense Ceuta i Melilla, però no sense Catalunya o Euskadi.

El catedràtic de Ciència Política i independentista Hèctor López Bofill ja ha advertit que la reacció d'Espanya a la independència, lluny de la candidesa que transmetien les intervencions d'Adéu Espanya?, seria «ferotge». I una altra vegada hem de tornar al treball de Jordi Mercader per endevinar que López Bofill té raó. José María Aznar adverteix que «el que no es pot pensar és que el conjunt del país hi assistirà [a una secessió] impassible». ¿Fins on estarien disposats a arribar? Heus aquí la gran incògnita.

Per això, són una mica fútils els intents d'encarar una eventual separació amb un discurs bonista a l'estil d'«aquí no passa res» i «l'endemà, tan amics», perquè això no serà així. A l'altra part no hi haurà comprensió ni cordialitat, sinó tot al contrari. I precisament és aquesta constatació la que explica la pujada del sobiranisme els últims anys. Perquè aquest augment no s'ha produït tant a favor d'una idea en positiu, la d'una Catalunya independent, una espècie d'Holanda mediterrània, com contra una concepció d'Espanya que empresona els seus components i no els reconeix com a tals. El drama d'Espanya és que potser només serà viable el dia que sigui capaç d'imaginar-se sense algun dels seus membres. Tot i que, veient les enquestes, potser ja és massa tard.


Article 3

L'Espanya destruïda
d'Héctor López Bofill, aparegut el 14 de juny del 2010 a l'AVUI

No és estrany que, malgrat l'època de retallades, la Federació Espanyola de Futbol es plantegi concedir una prima de 600.000 euros als jugadors de la selecció si guanyen el Mundial de futbol, ja que només una victòria de la roja podria atenuar la sensació de fracàs i el clima de desesperació que està corsecant el projecte nacional espanyol. La crisi de tot ordre, especialment econòmica, però també institucional, política i d'autoestima, representa un canvi d'orientació radical en la dialèctica entre el nacionalisme espanyol i els altres projectes nacionals peninsulars respecte del que havia succeït aquests darrers anys i, en particular i pel que ens afecta, en la relació entre Espanya i el catalanisme.

PER BÉ QUE A LA PRIMERA DÈCADA del segle XXI a Catalunya hem assistit al creixement de posicions independentistes, fins fa només un parell d'anys aquest sobiranisme es confrontava amb una Espanya confiada, superba, marcada per la bonança econòmica i per la creença que recuperava presència i múscul en el concert internacional. La darrera legislatura d'Aznar i la primera legislatura de Rodríguez Zapatero van coincidir amb els anys de creixement del PIB superiors al 5%, amb els moments en què Aznar decidia amb Bush els destins de la humanitat a las Açores o en què Zapatero s'omplia la boca de l'Aliança de Civilitzacions. Aleshores Espanya tenia "el sistema financer més sòlid del món" i superava Itàlia en renda per càpita i, també, la selecció de bàsquet guanyava mundials i la de futbol tornava amb l'Eurocopa a la butxaca.

ARA LA MESA DEL PARLAMENT DE CATALUNYA ha acceptat a tràmit una iniciativa de consulta popular sobre la independència de Catalunya, però aquest procés es produirà en un pols amb una Espanya deprimida, novament acomplexada, infestada de febleses i davant d'una sensació general d'enfonsament i de canvi de cicle propera a la síndrome que va envair els espanyols el 1898, quan el desastre de Cuba va accelerar la descomposició del règim de la primera restauració borbònica. La història ens ensenya, precisament, que els moments de crisi d'Espanya són els moments en què es reforcen les aspiracions nacionals catalanes: així va succeir al segle XVII, es va materialitzar en l'impuls del catalanisme contemporani després del 98, i durant els anys 30 del segle XX, quan la República Catalana es va proclamar dos cops en plena voràgine de la recessió mundial iniciada amb el crac del 29.

EN AQUEST SEGLE XXI, EL SOBIRANISME CATALÀ ha crescut perquè l'Espanya robusta i orgullosa, coronada pel seu Madrid apoteòsic, havia tingut la temptació de bandejar les nacions perifèriques del projecte d'Estat. El procés independentista, però, s'acabarà de consolidar amb una Espanya immersa en la catàstrofe. Ningú no vol ser arrossegat al naufragi i menys si en comptes de percebre Catalunya com la font de salvació la continuen tractant com la víctima a extorquir. La qüestió és que, com més es dibuixi la voluntat de ruptura catalana, i tenint present els complexos mesetaris, amb més intensitat començarà a associar-se per part espanyola que Catalunya és la responsable de l'aprofundiment de la crisi.

EN AQUESTA TESSITURA, NO DEIXEN de sorprendre'm les visions amables que es prediquen des de l'independentisme sobre les relacions amb Espanya tant en el procés cap a la sobirania com en el context d'una futura constitució d'un Estat català. Em refereixo a la bonhomia que transpira tant el documental de Dolors Genovès Adéu, Espanya?, com els comentaris que han escrit en les pàgines d'aquest diari alguns admirats i estimats opinadors com ara Salvador Cardús, Ferran Mascarell o Alfred Bosch. A Catalunya seguirem un procés independentista escrupolosament democràtic i respectuós amb les llibertats, però una Espanya enfonsada i acorralada reaccionarà d'una manera furibunda que, precisament pel caràcter odiós que expressarà, contribuirà a augmentar la majoria social catalana a favor de l'Estat propi.

L'EXECUCIÓ DELS TEMORS ESPANYOLS més atàvics que implica la independència catalana, allò que ells consideren un atemptat contra les seves essències metafísiques, el drama identitari interior que representarà veure el mapa peninsular no ja sense la franja de Portugal sinó tampoc sense la franja catalana, portarà a l'estament polític, econòmic i cultural espanyol a l'embogiment durant unes quantes generacions. Això amb l'afegit que tampoc no podran reaccionar com ho han fet històricament (és a dir, amb violència) perquè el marc de la Unió Europea ho impedeix.

LA IMPOTÈNCIA DAVANT LES ASPIRACIONS democràtiques catalanes accentuarà, doncs, la bilis, la catalanofòbia i reduirà, per tant, les possibilitats de conciliació. I aquesta conjuntura no compta amb el fet que la independència de Catalunya podria accelerar processos independentistes a d'altres territoris peninsulars, sigui a la resta dels Països Catalans o sigui a Euskal Herria, de manera que l'imaginari espanyol, aquest imaginari que es continua basant en l'¡A por ellos! i en el seu uniformisme nacional d'arrel imperial, es veuria abocat a assumir la seva condició territorialment amputada, econòmicament erma i emocionalment derrotada.

EN EFECTE, QUÈ ÉS ESPANYA SENSE les nacions peninsulars perifèriques que des del centre han provat d'assimilar durant segles? Un zombi polític. Per sota de Sèrbia, que, almenys i malgrat la descomposició de Iugoslàvia, sabien a quina identitat nacional pertanyien. Suposo que el que quedés d'Espanya (Castella i els territoris conquerits a l'Al-Àndalus a l'Edat Mitjana) trigaria unes quantes dècades a reimaginar-se i, en aquesta transició, no mostrarien cap mena d'empatia pels seus veïns.

PER AIXÒ DES DE L'INDEPENDENTISME CATALÀ no ens podem continuar enganyant: Espanya no és ni el Canadà, ni el Regne Unit, ni la coqueta i civilitzada Dinamarca. Amb un estructura d'identitat nacional com l'espanyola (que tremola només per incloure la paraula nació en un preàmbul) la independència no es fa per regenerar Espanya sinó que es fa contra Espanya, amb amenaça directa al seu ésser nacional i a la seva manera de projectar-se al món. La independència no es llegirà des del centre de cap altra manera que com la destrucció d'Espanya, sense cap matís de simpatia ni cap espai de col·laboració. Per aquests motius em temo que la resistència espanyola serà ferotge. Sempre en un marc democràtic i sense violència, però ferotge. Hauríem de començar a considerar-ho.


I ja està, ja he fet la meva contribució a parlar a la paret. Perquè, qui llegirà això? I els qui ho haurien de llegir em faria molta il·lusió que s'esforcessin en alguna altra cosa que en dir-nos nazis, sacsejar el rotllo del victimisme, "¿què pone en tu DNI?", etc. o en mirar de convencer-nos de cuestions que ja sabem. Per exemple, queda encara algun català que no sàpiga que la guerra de successió no va ser per res una guerra de la independència Espanya-Catalunya sinó una qüestió de successió reial, a més a nivell europeu (per moltes mentides que diguin a El Mundo, als llibres d'història dels meus fills l'assumpte està explicat amb força complexitat -massa i tot, pobres fills- i en cap moment es parla del mite aquell), que allò de les quatre barres i Guifré el Pilós no deixa de ser una llegenda, etc.? si us plau, cap català amb un mínim de cultura ja empra aquests arguments ridículs per defensar una qüestió de futur. A més, és clar que la història de Catalunya en va plena de llengendes i mites! Ara, em podeu esmentar una sola nació que no manipuli la seva història? No n'hi ha cap que darrere seu no tingui una gran mentida per atiar les masses i formar patriotes perfectes. Ah, és cert, m'oblidava de l'excepció a la norma: a Espanya no s'ha manipulat mai. Quina sort que teniu...

Com cansa tot això.

Liège: unes imatges del 2006

El 2006 vaig tenir l'oportunitat de visitar la ciutat de Lieja en unes circumstàncies força especials. Un dels meus millors amics és belga, belga francòfon, originari de Valònia, malgrat que sempre ens hem comunicat en català, la llengua amb la que ens vam conéixer quan encara ens quedava adolescència biològica per usar. Aquell any va abandonar Barcelona per tornar a la ciutat de la seva infància. Li calia un conductor que l'ajudés amb la mudança. Qui podia fer aquesta feina sinó l'únic amic disponible, que tenia carnet de conduir? Équili qua, ho heu endevinat. També va venir una bona amiga comú.

Travessar França, Luxemburg i el territori belga que queda fins arribar a Lieja, dalt una camioneta plena d'andròmines, amb aquell parell de companys, va ser una experiència que per si sola ja mereixeria una road movie, d'aquelles generacionals, que en diuen.

Un cop a la ciutat, el nostre amic ens va fer un recorregut molt i molt especial pel barri obrer de la seva infància, per entre fabriques mudes a perpetuitat, per un món que flairava a has been amb una tristesa que feia feredat. El bar amb els posters de Johnny Halliday us juro que existia de debò. Si la nostra companya o jo haguéssim anat sols a Lieja, mai hauríem tingut els nassos d'entrar-hi. Però el nostre amic insistir. Allò formava part de la nostra educació, segons ell. Tenia tota la raó. El mal parit reia per sota el nas, mentre guaitava de reüll la cara d'estupor que devíem posar l'amiga comú i jo. El panorama era contundent de debò.

--Benvinguts a la realitat de la Lieja actual.-- ens deia.

El que us ho dic, tot un privilegi que els pocs turistes que s'acosten a aquella zona de món ni ensumen. Acuseu-me d'aprofitar la situació per treure'n suc. Home, seria molt tanoca, si no ho fes, no?

Clicant sota les tres imatges de sota podreu visitar els àlbums que vaig fer. Totes elles fetes a corre-cuita. Espero, però, que ajudin a il·lustrar una mica el text del capítol de l'entrada anterior

Gràcies per la visita.

Un recorregut per la Lièja vella, el riu Mosa, un mercat ple de colors, els edificis ennegrits, les finestres trencades...

El cementiri mig abandonat. El darrer cadàver hi devia entrar fa vuitanta anys.

La zona industrial, i el barri obrer, ara barri d'aturats.

I aquí no cal que cliqueu res. Simplement és una imatge del meu amic, feta en un moment força complicat: un esquadró de l'exèrcit de Napoleó detenen un espia belga autèntic!

Tast de mig capítol d'una novel·la curta. Entrada dedicada a Bèlgica.

La Gare de Guillemins a Lieja als anys seixanta. (Foto Delcampe)

Avui hem sabut el resultat de les eleccions belgues. Cada dia que passa, la situació d'aquest país més em fascina.

Per acompanyar la notícia del dia (per mi ho és) avanço un esborrany de la primera part de l'últim capítol d'una novel·la curta, ja acabada en la primera fase. Ara naveguem per la zona dels retocs salvatges. La cosa va de Bèlgica, és clar, sinó a que ve això?

L'HOME DE FUSTA PARLA

Jo no m’aguantava dret de cansament. I el meu país tampoc.
Bèlgica, sempre havia jugat a la nació única quan mai havia passat de dues d’enganxades. Durant un munt d’anys —amb guerres i invasions incloses— la comèdia se la va creure gairebé tothom. Per la tardor del 2006, però, ja no s’aguantava per enlloc. Bé, ja se sap que els vells vicis s’enquisten i costen d’arrencar.

A les acaballes d’aquell interminable tercer acte, l’estat encara pretenia amagar dos rostres d’expressió antagònica sota la mateixa màscara, tan vista i corcada. I com si no n’hi hagués prou amb les tensions internes, les obligacions de veïnatge afegien feixuguesa a la obra. El cap i casal, Brussel·les, ostentava l’incomodíssim títol de capital d’Europa des de feia quatre dècades. Al 1952, amb la guerra encara calenta, potser sí que hi havia raons per a l’elecció: posició geogràfica estratègica, neutralitat... El 2006, no.

I ja em podien venir amb cançons, que jo sé molt bé el que passava. Els eurodiputats s’aferraven al seu escó amb el nas ben amunt, com si no passés res. Tant fa que el pis de l’oficina on treballes s’esquerdi per tot arreu si a final de mes la caixa sona. Per muntar el despatxet que havia de vetllar per la unitat continental s’havia llogat el pis a una parella que pudia a divorci des de feia lustres. Per què Brussel·les? L’acudit era immillorable. Genial! On posem la capital d’Europa? Com venem una impossible idea d’estabilitat al món? Au, va, escollim la d’aquest país tan bonic, desequilibri pantanós en estat de pur. La idea era tan bona com abandonar un bebè a la porta d’un club de pederastes. Bravo!
La Liliput que havia lliscat per damunt d’un bocinet de segle XIX amb els galons de primera potència mundial al pit, que havia dominat la colònia més gran, rica i envejada de tota Àfrica, era, llavors, més que mai, un cos amb dos caps que tibaven el coll en direccions oposades. Quan s’encaraven s’escometien com dues cabres munteses.

Com a exemple simbòlic, sempre explico el mateix cas: feia poc que dos trens havien xocat frontalment. L’un tenia conductor francòfon, l’altre flamenc. Durant kilòmetres s’havien avisat de que anaven per la mateixa via i que tard o d’hora, sinó s’aturaven, toparien. Com que no s’entenien —o no es volien entendre— no van parar de d’exigir que fos l’altre qui canviés de llengua. Cap dels dos va afluixar. L’accident va ser el festival de mort ferroviària més bèstia que mai s’ha esdevingut a la terra nativa de l’Audrey Hepburn. Perquè, encara que això no tingui res a veure amb el que deia, la Hepburn, sí, va néixer a Ixelles/Elsene —Ixelles en francès, Elsene en flamenc—, una ciutat al sud de Brussel·les.

I encara hi ha algú que tinguin el valor de dir que Bèlgica no té glamour?
Amb França desconcertada per la primacia de la cultura anglosaxona, i enfeinada a tapar el munt de vergonyes que se li anaven veient, la Bèlgica francòfona se sentia orfe de referents externs sòlids. A dins, s’havia anat produint una monstruositat històrica: la “pobra” Flandes, aquell sac de merda, ara destacava com a zona rica, i Valònia, acostumada fins llavors a marcar el pas, lli tocava fer el paper de pobra.

Bruges, Gantt apareixien com a ciutats netes, polides, lluents, aptes pel turisme. Havien sabut entendre que l’Europa del futur seria un parc temàtic de ciutats o no seria. Aviat s’establiria per tot el continent la norma de que els ciutadans vestissin de medieval —així, en general—, de romà, de celta o de víking, depenent la zona. Es prohibiria anar en cotxe de motor per les artèries principals, que es reconvertirien en zona de vianants, per conferir a les ciutats una rutilància i un exotisme més apte pels turistes orientals. Tan faria que es vulnerés el teixit comercial i social dels barris. El moment de l’ecologia antiecològica al servei d’un déu de ritual variable, segons qui mana, havia arribat: l’euro. Nou de nom, però més vell que l’anar a peu. Poderoso caballero es Don Dinero, deia l’insuperat Quevedo.

Lieja, la vella urbs industrial no en sabia res de tot això. Havia perdut tots els trens d’Europa. Els xiulets dels TGV li quedaven massa lluny per sentir-ne ni l’eco més ofegat. Com la meitat de Valònia, no servia ni per a muntar una fira de mostres comarcal. Els combois que arribaven i sortien de Lieja ho feien d’esma, per pura rutina, resistien els seus darrers esbufecs elèctrics a cop de subvenció. I enmig de tot això, per donar un toc macabre, surrealista, final al panorama, el perspicaç ajuntament havia encarregat una estació faraònica a l’arquitecte valencià Calatrava. Deu anys més tard tot continuava pengim-penjam. No hi havia manera d’acabar l’obra. El costellam gegantesc d’un diplodocus agonitzant s’alçava incomplet, a recer de l’estació vella. Els mateixos locals ens ho preníem a broma. Dèiem que Lieja, competiria amb Barcelona, per fi, en alguna cosa: l’acabament d’aquell mausoleu de la ferralla locomotora trigaria tant a venir com el de la Sagrada Família. Al final tampoc va ser així. Vam guanyar nosaltres i els acudits es van fondre. Però tampoc del tot. Quatre anys més tard, la inauguració de l’estació esgarraparia el seu moment de glòria als telenotícies i diaris del món: durant un minut, en breus de premsa de deu línies...


La ciutat on jo compartia la vida —a temps pactat—, amb la meva cinquena parella, semblava caure a trossos amb només una empenteta, una bufada de no res. Igual que el meu ànim. Tan jo com Lieja vivíem per instint. Anaven tirant, malgrat l’hecatombe. Ho fèiem perquè sí. O sense saber ni el per què. No hi ha cap ciutat que es tiri una bomba atòmica a sí mateixa. Però sí les que acceleren la seva caiguda, deixant entrar les rates, mal menjant, mal bevent, oblidant practicar exercici i abandonant-se a la decadència. I Lieja ho feia. I amania la funció amb una barreja de flaires de gofra i de shawarma.
Tot havia anat massa de pressa. El món havia canviat excessivament davant els meus ulls, i no a la manera de les pel·lícules de ciència ficció que havia vist de nen i que tant m’agradaven. Els cotxes no volaven. La gent no anava vestida de plata. La disposició dels carrers i les ciutats se m’afigurava decebedorament antiga, anodina, el mateix de sempre. En canvi, la gent s’havia tornat més freda. Els nens tenien un cinisme que abans no s’adquiria sinó amb trenta anys d’aprendre que res no val res. El món creia que s’entenia a sí mateix a través d’una pantalleta personal. Els valors s’havien trastocat i el desordre total s’havia establert. El desordre estava ben vist. Mentre Miquel Àngel inspirava avorriment i rebufs al serrell, omplir els murs de la vella arquitectura de tags i graffittis no podia ser més cool. Escopir als vells, atonyinar innocents i menysprear l’art del passat donava mèrits.

Jo vivia en una caseta del carrer de la Belle Jardinière, a la riba esquerra del Mosa —el riu que talla la ciutat en dos com el cec d’una aspirina— no massa lluny del cementiri mig abandonat d’Angleur-Sarts. Casa meva no exhibia cap mena d’individualitat —totes les de la zona semblaven si fa no fa la mateixa, estampada a banda i banda dels carrers, amb tampó— i jo no m’esforçava per camuflar aquesta realitat amb pretensions estètiques idiotes, per ser diferent. Tenia molt clara la meva condició de veí normal, tan fracassat com tota la resta de gent del barri, i volia assumir-ho amb dignitat, sense disfresses de mal gust. Una meitat del meu món s’havia ensorrat del tot, no havia servit de res, i l’altre s’arrossegava com un zombi. De casa estant podia veure la vastíssima àrea plena de fàbriques mig abandonades, que queien a trossos. Els dies d’humitat densa, les cortines de casa filtraven l’olor de rovell de les velles màquines, que arribava fins a casa endut per la brisa, així com el colador d’una cafetera italiana fa amb el marro. Tota la industria havia fugit als països de l’est o a la Xina. Tota menys la d’armament: hi ha coses que cal fer a casa. Sempre! Del que havia estat una de les ciutats més contaminades d’Europa, un dels vèrtex del triangle industrial del cor del continent, aquell pubis que acaronava Alemanya i Holanda, ja no en quedava res més que un enorme magatzem de deixalles oxidades. Lieja, la gegantina locomotora de la metal·lúrgia, un dels puntals de l’Europa de les màquines i els obrers, travessava el 2006 com un fantasma mantingut pel govern, una rèmora a remolc dels esforços dels guanys de l’ara pròspera Flandes. Les xemeneies feia poc desafiaven l’atmosfera amb els seus fums irrespirables, amb una fatxenderia insultant. Ara, que fins i tot acollien nius d’ocellets, feien pena. Encara penso que qualsevol dia algú els trobarà algun valor artístic, decoratiu o comercial a aquella ruïna de naus. Un dissenyador importat de Berlin o de Tokio —de Barcelona no, que a aquests ja se’ls ha passat l’arròs, també— proposarà transformar-lo en un centre cultural o una sala per a concerts de rock alternatiu. D’altres més espavilats potser en faran un centre d’atraccions batejat com a Industrial Park per a famílies que s’afartaran de menjar escombraries, mentre volaran a velocitat de vertigen muntats dalt de muntanyes russes fantàstiques, de pènduls enormes en forma de martell, sense adonar-se que a cada gronxament s’enduran pel davant milers d’espectres de generacions senceres d’obrers que s’hi van deixar la pell, en jornades de 14 i 16 hores, per a no res.
Ho sento, em costa molt de veure-hi la part positiva, còmica, a com pintaven les coses llavors. No estic per massa hòsties. De cos em sentia jove, això sí. Però feia cinc anys que m’havien jubilat amb antelació de l’empresa on treballava. A partir d’aleshores, l’estat em pagaria el sou íntegre. Havia passat de productor a paràsit. Però no estava sol. Aquest estatus m’ajudava, com a mínim, a passar desapercebut entre la resta de la població, majoritàriament aturada, jubilada i improductiva.
Mentre passejava el gos de la novia —encara tenia por als gossos, però era un cavaller— pels carrers dels meu barri, m’esforçava en mirar el cel o el terra. L’entremig em trencava el cor. Passava de pressa per davant aquell bar tronat, amb pòsters del Johnny Halliday a les parets, per on carranquejaven la seva ombra un grapat de desvagats amb subsidi, borratxos de cervesa dolenta. Aquells individus, que duien uns bigotis a la Nietzsche, com si haguessin sortit d’un versió patètica del poblat d’Astèrix, em mataven. Si m’acostava al centre històric la cosa no millorava.


L’Anne m’esperava al cafè, com sempre, amb fam de miting. Aquella dona deu anys més jove que jo, no estava jubilada. Feia de mestra. Tot i que més aviat grassoneta, no arribava a merèixer el títol de biromba. No era gaire alta tampoc. Tenia un rostre agradable, infantil, i uns ulls vivíssims que encara ressaltaven més rere les ulleres tan grosses que duia, estil anys setanta. La cabellera negra i enrinxolada li queia amb espontaneïtat per damunt la camisa virolada. A poques més dones que a ella els quedaria bé la roba tipus africà, amb la coloraina tan llampant, que sempre portava. Després d’una bon enfilat de relacions fluctuants, l’aposta per l’Anne era de tipus parcial. No vivíem junts. Amb ella es produïa una alta novetat important: era la primera xicota flamenca que tenia. Flamenca i secessionista, a més. A mi ja m’estava bé. Si haig de dir la veritat, Bèlgica m’importava un rave, ja. El que em feia pena era la deixadesa, quasi pornogràfica, de Lieja i de Brussel·les. Això no ho podia evitar, em continuava fent mal. I encara me’n fa.
—La situació actual és perfecte. Les coses no podien anar millor per obtenir la independència d’una vegada.
—Ah, sí?
—Ni les millors intencions per quedar bé poden dissimular l’evidència de la última revolució que queda per fer Europa. La fórmula actual del continent està esgotada. Si els estats i fronteres artificials de l’Est es van desfer, les ficcions que patim a l’Oest, també ho faran. L’absurd que es viu a Brussel·les acabarà aviat. I quan això passi, aquestes enormes presons en que s’han convertit Espanya, França, Gran Bretanya, Itàlia i companyia cauran per sí soles, de podrides. Després veurem com s’alliberaran els seus presoners, les seves Occitànies, Catalunyes i Escòcies, així com ha passat a l’altra banda del mur, amb les Liutanies, Letònies i Estònies, ara països pròspers i feliços...
—Si, feliços com el Congo...
El destí sempre s’ho havia fet venir bé perquè totes les dones de la meva vida m’escalfessin el cap. Era un atractiu natural que tenia, una mena de do de naixement, que ja ma mare va aprofitar. A aquestes alçades de la biografia, però, mirava d’agafar-m’ho amb esportivitat.
—No te’n fotis. El que passa a l’Àfrica no té res a veure amb el que passa aquí. No cal que te’n parli dels abusos que han comés els occidentals allà. Ara, amb les fronteres fetes amb tiralínies que els han quedat, què vols que facin? És molt fàcil acusar-los de salvatges, de que no se saben governar civilitzadament. Com si els europeus no haguessin donat prou mostres de salvatgisme, al llarg de la seva història, entre ells mateixos i tot!
—Tens raó, només cal donar un tomb per qualsevol ciutat europea i veuràs que el que costa més de trobar són blancs, ara...
—M’acabes de matar de riure... Tant és. Un cop caigui l’Europa actual, s’haurà d’erigir el parlament dels pobles lliures d’Europa. El de Brussel·les està a punt de fer un pet.
—Digues on tens la bomba, que ja la hi poso jo mateix. Ja saps que per amor jo faig el que calgui...

—Passes de tot. Tot se te’n dóna.
—I què vols? Estic cansat. No crec en res. No espero res de res ni de ningú. A la meva edat tots ens tornem de fusta...
—No m’estimes...
—T’estimo, és clar. No vull estar sol i em fa por la soledat, aquesta és la veritat. Però no ho dic tan en broma, allò. Si em donessis una bomba i em diguessis: “posa-la al Parlament Europeu, a la seu de qualsevol partit belga, al Vaticà, a la Unesco...” jo la hi posaria ara mateix. Matar una colla de paràsits d’un tipus o d’un altre... on és la diferència? A més, jo ja n’he matat una de persona, un innocent, un nen...
L’Anne es va quedar clavada a la cadira. Les ulleres, una mica més i li cauen a la tassa de té.

(Continua...)

El cementieri de Liège, any 2006 (fotos)

L'any 2.006, la meva amiga Elisabeth i jo vam ajudar a fer una trasllat de pis a l'Alain. Aquest és un amic comú que, després de donar tombs per el nostre país des que era una criatura, se'n tornava a la seva ciutat natal, Liège, a Bèlgica.

Aquell viatge, d'entrada feixuc, va representar una experiència memorable. L'Alain ens va mostrar una cara oculta d'una ciutat que en altres temps s'alçava com un dels puntals industrials d'Europa. Ara, però, s'ensorra. El cementiri del barri del meu amic, com la resta de la vila, també. Fascinat per una sensació d'abandonament col·lectiu com pocs cops he tingut, vaig fer aquestes fotos. Em sentia alhora afectat i frívol. No sé si vaig ser un inconscient, un immoral.

La mort dóna molt de si. Sempre et fa guanyar punts de molt profund si en parles. Et fa quedar bé. Com que tots hem de morir, has de ser molt idiota per no aconseguir que la gent se senti una mica menys sola, tot fent passar la medecina de la notícia amb una mica menys d’amargor.
I hom s’ajuda a un mateix, de pas.

O ho intenta.