dimarts, 22 de febrer de 2011

Christchurch, New Zealand, has suffered a terrible earthquake

The beautiful Christchurch Cathedral in an image I found at the net, where It shows how it looked before it suffered irreparable damage by the earthquake

Yesterday, at about 12 noon, New Zealand local time, a terrible earthquake that reached 6,3 degrees on the Richter scale has devastated the beautiful and beloved city of Christchurch. It only has just half a year the same village has suffered another big one, which had much less tragic consequences. I do not understand how they work all that kind of things, but it seems that the reason for this phenomenon is that the epicenter of the latter has been generated only at about a kilometer deep and very close to the city. It was awful: an unexpected amount of dead people, a lot of buildings have fallen down, the streets were full of chaos and the crowd was in fear, running from one place to another with no ... The beautiful cathedral built in 1881, which is usually considered the most beautiful of all the South hemisphere, has also collapsed. The damage suffered by this jewel of the Anglican architecture has been irreparable.

Many things make me feel close to that city. In 2006 I was there for a long stay. There I got married. As my ability to repeat mistakes do not seem disappear until I’ll be100 years old, that marriage finished already. Although, I still maintain a good friendship with my old comrade. And right now, the worst thing is that there are a lot of former friends and relatives who have become friends too, all them wonderful people, who live there. Luckily, it seems that everyone is much or less OK. However, the disaster left everybody in a shock state.

We are talking about a new country. Christchurch was founded it has barely 155 years ago. Look at the Cathedral, which had only 132 ... So what? The whole catastrophe means a sad loss, not only in local people, but in global terms as well. New Zealand is placed in a devilishly seismic zone. The Kiwis (popular nickname for New Zealanders) learn at an early age about how to protect themselves under the school desks in case the ground shakes by cause of some of the numerous earthquakes there. Kiwis are strong people, used to look forward. It looks as if they are living in a paradise touched by the divine providence, which seems to possess never ending natural resources, but where nature, as they like to say, plays a serious game. I know they will succeed this sad challenge. I’m shocked too by the horror and destruction they are suffering at this moment. There are things that will never be the same in Christchurch. I send my most heartfelt hug to all my friends there.
Here are some photos I made in that beautiful city when I was there:



Christchurch, Nova Zelanda, ha patit un terrible terratrèmol

La bellíssima catedral de Christchurch en una imatge trobada a la xarxa, abans de patir els danys irreparables per causa del terratrèmol

A les 12 del migdia d'ahir, hora novazelandesa, un terrible terratrèmol de grau 6,3 a l'escala de Richter va devastar la bellíssima i estimadíssima ciutat de Christchurch a Nova Zelanda. Fa només mig any, la mateixa vila en va patir un d'intensitat en principi superior, però de conseqüències molt menys tràgiques. No entenc com funcionen aquests aspectes tècnics, però sembla que el motiu d'aquest fenomen rau en que l'epicentre d'aquest últim s'ha generat a només un quilòmetre de profunditat i molt a prop de la propia urbs. Ha estat horrible: ha mort molta gent, un munt d'edificis han caigut a terra, els carrers s'han omplert de caos i persones desesperades, corrent d'un lloc a l'altre... La bellíssima catedral construida el 1881, que s'acostuma a considerar com la més bella de tot l'emisferi sud del planeta, també s'ha esfondrat. Els danys que ha patit aquesta joia de l'arquitectura anglicana han estat irreparables.

M'uneixen moltes coses a aquella ciutat. L'any 2006 hi vaig fr una llarga estada. Allà m'hi vaig casar. Com que la meva capacitat de repetir errors no sembla que s'exhaureixi fins que no compleixi 100 anys, aquell matrimoni va acabar. Per fortuna, però, n'ha quedat una bona amistat. I ara, en aquests moments, el més dramàtic per mi, és que allà hi viu un munt d'amics i ex-parents que han esdevingut amics, també, tots ells persones magnífiques. Per sort, sembla que tothom es troba més o menys bé. Malgrat tot, el desastre en que es troba la ciutat els manté a tots en estat de shock.

Aquell és un país nou. Christchuch es va fundar fa amb prou feines 155 anys. Mireu la catedral, que només en tenia 132... I què? Tot aquesta catàstrofe és una pèrdua tristíssima a nivell global. Nova Zelanda es troba en una zona endimoniàdament sísmica. Els kiwis (gentilici familiar per a denominar els neozelandesos) aprenen de ben petits a com protegir-se sota els pupitres de l'escola en cas que el terra sacsegi per causa d'un de les nombroses tremolors de terra que pateixen. Els kiwis ón una gent forta, acostumada a tirar endavant. Viuen en un paradís tocat per la divina providència, que sembla posseir uns recursos que no s'acabaran mai, però a on la natura, com els agrada dir, va de debò. Sé que s'ensortiran. L'horror i destrucció que estan patint en aquests moments m'ha trasbalsat. A Christchurch hi ha coses que, per molt que s'hi posin, no tornaran mai. Amics de les antípodes, us envio la més sentida abraçada.

Aquí teniu unes quantes fotos d'aquella bellíssima ciutat del novíssim món:


Els escacs de la plaça de la catedra
El museu d'art modern amb un servidor al davant, ves

Un dels molts carrers residencials

El park del museu

Tramvia pels carrers de Christchurch

dijous, 17 de febrer de 2011

La felicitat és una historieta de Coll







Aquest cap de setmana, festa. Us deixo, però, amb un parell d'historietes africanes del gran Josep Coll i Coll (Barcelona, 1924-1984) el dibuixant que més m'estimo de tota la història dels dibuixos, de tot el món dibuixat.

Per mi, les historietes que Coll va fer per el TBO representen tota la felicitat que puc arribar a sentir com a espectador, sense haver de fugir de la inocència. Coll resumeix tot el que m'emociona i em fa riure en l'humor visual: l'equilibri entre tots els elements; l'absurd de guant blanc; el sintetisme més elegant (tant en el dibuix com en els gags); la flegma britànica; l'elegància en el gest, en la composició; la claredat expositiva; la tensió delicadíssima, exacta, entre el moviment més viu i l'estatisme estatuesc; el punt de vista pràcticament únic, netíssim... en definitiva, l'herència de Buster Keaton com a còmic, narrador d'imatges i gagman, assimilada i reconvertida amb una personalitat única, irrepetible, colliana (o hauria de ser colliesca? No sé mai quina paraula inventarien els exagetes de la semiòtica de la narrativa visual aquesta dels nassos). Al capdavall, trobem que només Coll és Coll. Coll comença en Coll i acaba en Coll. I s'ha acabat el bròquil.

I pel damunt de tot, Coll em va regalar les meves primers rialles de paper. Si vull retrobar el millor del nen que vaig ser, només em cal recòrrer a Coll. I aquest mestre tan estimat, tan enyorat, mai em falla. Com si es tractès d'un miracle del Nou Testament, la felicitat fa acte de presència i sento que el món esdevé un lloc més bonic, la vida un cosa més agradable. Ho tinc "coll" avall.

Bon cap de setmana. I ara que parlem de caps, que no se us desenganxi el cap del coll.

Cliqueu damunt per ampliar aquesta genialitat

dimecres, 16 de febrer de 2011

Robar és matar una mica

—Jo sóc un lladre, no un assassí!

Aquesta podria ser la divisa del lladre noble, si acceptem que el mots “lladre” i “noble” puguin anar agafats de la maneta en una mateixa sentència.

Admeto que hi ha cert tipus de lladre que em fascina. Que, sense perdre de vista que l’acte que comet resulta moralment reprovable, junt amb el seu botí em roba, també, el cor. Parlo concretament d’aquell que munta un pla intel·ligent, sofisticat, creatiu, que fa del robatori tota una obra d’art. Els seus objectius sempre s’amaguen a l’interior de bancs, palaus, governs o altra mena d’institucions. El lladre net, erudit, el furtador de diamants de museu, de planells secrets, de lingots d’or... El gentleman de la llanterna que apareixen en certes pel·lícules, sobretot angleses, interpretat per actors exquisits. Ara, aquells espanyaportes que t’entren a casa, que de revolada amb objectes utilitaris se’n duen d’altres d'un valor sentimental irrestituïble, aquells inconscients que et violen la intimitat i que et prenen els records, que t’esborren els humils fetitxes marmessors de la memòria íntima i que per més diners que tinguis mai podràs restituir, aquells brètols, dic, però, no els podré arribar a perdonar mai. Em repugna la seva manca de sensibilitat, la seva crueltat, el seu menyspreu absolut per la vida dels altres. Per mi són uns autèntics criminals i, ho sento, una mica assassins. De vegades, fins assassins del tot. I no parlo dels que exerceixen robatoris amb violència, que aquest ja seria un altre tema.

Robar la memòria a algú altre em sembla el crim més execrable que hom pugui cometre, just per sota del de robar-li la vida pròpiament dita. De fet, robar la memòria a algú suposa, d’alguna manera, robar-li la seva vida!

La nostra existència és molt poca cosa. Gairebé res. Se'ns presenta sense avisar. Irromp amb una porta d'entrada que ignorem cap a on ens durà. Va passant sense que mai acabem d’entendre del tot els laberints per on encaminem els nostres passos i conclou per sorpresa, sense saber el nom del dolent de la pel·lícula, el resultat final del partit, si a l'altra banda de la porta de sortida ens espera alguna cosa que valgui a pena. La memòria personal va recollint els records dels nostres fets i els va guardant amb cura. Per mor d'això podem reviure fragments de passat, ara amb alegria, ara amb amargor, des de la nostra privacitat silenciosa. Els records ens il·luminen el camí futur i alhora ens atrauen cap el temps perdut amb els seus cants de sirena. Ens reclamen que tornem, que revisitem un cop i un altre aquells moments de joia de quan érem més joves, de quan érem nens, de quan vivíem unes experiències que ja no tornaran mai. Les fotografies, les pel·lícules, les músiques; allò que hem escrit, que hem llegit, que hem retratat, dibuixat, cantat; allò que guardem dins caixes de papers, de suports electrònics de tota mena, ens acaba resumint, reflectint d’una manera, potser incompleta, una part de la nostra existència.

Robar-li això a una persona equival a matar-la una mica. De vegades, fins iguala l’assassinat complet. Hi ha qui no s’ha recuperat d’un cop així. Hi ha qui ha perdut una feina, qui ha perdut algun parent, l’amant, les ganes d’estimar, de viure. Aquesta mena de lladre no sap —o no vol saber— que aquell objecte que a ell se li ha afigurat un motiu banal per aconseguir diners, potser representava l’últim record d’un pare, d’un fill perduts, de l’amant més estimada, d’esperits del passat que el van tocar, que el van acaronar i compartir amb el seu propietari algun moment de felicitat amb les seves carícies reviscoladores.

Robar els secrets, robar la intimitat, robar la obra a un artista, les cartes de l’estimada, les fotos de la família, els regals que ens arriben a mida que desenrotllem el cartutx de la vida, robar, en definitiva, tot allò que no es podria comprar ni amb tot l’or del món, és, simple, pura i clarament, matar.

No sento cap venjança per a aquests lladres. Ves a saber quines circumstàncies els han dut a cometre aquests actes de destrucció de memòries d'ànimes inocents. A quin nivell de desesperació, o d'embrutiment, els ha cridat a engegar aquesta carrera idiota. En veure el trist resultat dels seus actes, no sento més ràbia que la ràbia de la impotència del qui pateix una tirania. Tampoc em fan cap gràcia més que en les entranyables historietes que el genial Coll dibuixava al TBO. A part d'això, què podem dir del rastre d'impotència, vulnerabilitat i tristesa que deixen? Res.

dimarts, 15 de febrer de 2011

La primera projecció dels films dels germans Lumière


Primera versió inèdita, i en català, d'un capítol del meu llibre per a nens de 9 a 12 anys Los hermanos Lumière, una vida de película, any 2006, Editorial NIVOLA de Madrid. El fragment prescindeix de la informació factual dels altres i es centra en els aspectes més emotius. Conté reflexions que no descobriran res a qui visioni aquells films, rodats fa 115 anys, amb un mínim de sensibilitat. En ells, la tristesa i l'alegria, la sensació de fracàs i de triomf davant el pas del temps i la mort, la incertesa de la vida, s'hi barregen inexplicablement. El text final publicat no s'hi assembla gaire. Menys desfermat i "poètic", el vaig mirar d'adaptar a la mesura infantil. Benvinguts a la sessió. Tanquem els llums. Gràcies.


Un miracle es fa realitat

Els dos germans van discutir amb ansietat, fins a l'últim moment, sobre el més mínim detall.
—Treu aquest gerro, si us plau. Aquestes florasses taparan la vista a la meitat del públic! —rondinava Louis.
—Però que dius? Un toc de natura sempre alegra... — es defensava Auguste. I així va anar la cosa fins el mateix instant que l'anònim primer comprador d'una entrada de cinema de la història es va aventurar dins la sala. D'aquí ençà es va encetar el degoteig de clients: ara aquesta parella d'enamorats, després aquella família amb les dues filletes, més tard el jubilat decidit passar una tarda entretinguda... fins a assolir el nombre de trenta-cinc. Trenta-cinc i ni un més. Els angoixats germans encara van esperar una mica. La xifra d'aquell primer dia, però, ja no augmentaria. La sala feia una mica de pena amb tantes cadires buides. Els Lumière començaven a dubtar de l'èxit esperat. Si totes les nits havien d'acollir una quantitat de públic similar, amb el marge de beneficis, després de pagar la part estipulada pels propietaris, no n'hi hauria prou per sufragar les despeses. Amb tot, s'havien decidit a mantenir l'optimisme. Calia continuar alimentant la fe. Quin altre remei els quedava?
Van mirar d'allargar l'espera. Quan va quedar clar que ja no vindria ningú més, van decidir iniciar la sessió. Les primeres mostres d'impaciència d'algun espectador ja havien començat a brotar, subtils, aquí i allà. Les llums es van apagar i tot es va tornar fosc. El recent miracle de la llum elèctrica es preparava a ser emprada per a un fi nou, bell, poètic.


Foscor... uns segons de silenci i un grup de trenta-cinc persones aguantant la respiració. Darrere d'aquest grup els dos germans, expectants, excitats, però plens d'esperança. I després del silenci un so estrany, un rumor misteriós, maquinal, com un crepitar de branques seques, s'alça a l'esquena dels congregats. Més d'un no pot evitar girar el cap per llançar una fugaç llambregada cap a aquella mena de serena amenaça que brolla enmig de l'obscuritat. Al punt, un fulgurant feix de llum creua la sala per sobre de tots els caps fins posar-se en el nivi llenç de la part frontal, que l'esperava delerós, amb silenci d'amant que no vol trencar l'encís. Ara, davant seu, els espectadors topen amb un perfecte rectangle blanc, d'una resplendor feridora. Aquest inici ja és màgic, però no podrà competir amb el que vindrà tot seguit. Damunt la pantalla s'esfilagarsen les  imatges artificials més emocionants que mai abans cap ésser humà havia contemplat. I l'emoció neix, com si res, d'una cosa tan senzilla però miraculosa com la pura realitat de cada dia, fins vulgar, en moviment. 
Moviment... aquesta és la meravella. Fins aleshores, el món s'havia admirat davant les més grans fantasies sorgides de la imaginació dels pintors, i, després, les capturades per l'ull d'àvids fotògrafs. Però allí mateix, davant els embadalits ulls d'aquell reduït grup de gent, es presenta el gloriós espectacle de la pròpia vida, tal qual és, sense trampes de cap mena ni fantasies impossibles niuades dins de la ment d'algun artista. Aquelles animetes expectants de finals de segle XIX poden palpar la vida que flueix pels carrers, la ciutat, els camps, les màquines, les persones, els animals i fins i tot per les fulles, amanyagades pel vent, dels arbres. Per tot arreu esclata aquest moviment que ordeix i contrasta les accions, des de les més imperceptibles fins les més agitades i nerviüdes. Una a una, les humils pel·lícules van desgranant, com si d'un raïm fresquíssim es tractés, un enfilall d'instants immortalitzats a través de tot de nimietats, fets normals que passen cada dia i que, de tan acostumats com estem a conviure-hi, ens hem oblidat de l'increïble misteri que s'hi amaga al seu interior.



Immortalitat... Veurem aquell nen que somriu a la càmera i que sempre serà nen mentre es conservi el cel·luloide a on es va encastar la seva imatge mòbil. En el futur, sempre que algú ho vulgui, retrobarem aquell somriure que ens transmetrà la felicitat d'aquest instant brevíssim, la il·lusió per un demà ja periclitat, i de molt, però que llavors, quan saludava el sol des del capoll estripat, encara es trobava molt lluny. Aquell vellet que rondina quan puja a un tren rondinarà pels segles dels segles, amb el seu mal humor eternitzat. Es desplaçarà amb passetes vacil·lants. Pujarà els graons de l'escala infinita de l'eternitat. La seva imatge en moviment inspirarà els sentiments més diversos a milions d'espectadors que encara no han nascut. Aquell senyor del bigoti que baixa de la barcassa, s'acosta a càmera, es treu el barret, el decanta, i ens saluda, somrient, amabilíssim, simpatiquíssim, des del món de les ànimes mortes, el dels somnis perduts, retrobats avui amb el fútil esforç de visitar els fotogrames on s'escampa la seva bonhomia. Aquelles ones salvades en un minut de cinema, robades al mar en constant canvi, demiürg d'ondulacions de vida efímera, de amb prou feines uns segons, uns minuts a tot estirar. Aquelles ones que no paren de morir desfetes només acaronar la riba, però que van tenir la sort de glatir per sempre més gràcies a una càmera que les va rescatar. Les podrem cridar a desfilar per la pantalla, aquelles ones, cadascuna amb la seva gràcia especial, la d'aquí baix tímida, la de més enllà vigorosa. I tot això succeirà sempre, tant bon punt s'engegui un projector cinematogràfic. Aquest gest quasi banal els retornarà un cop i un altre el breu alè de l'existència. I això no només passarà a aquella gent que passejava, tranquil·la, una tarda d’un diumenge de fa 115 anys, que ni tan sols advertia ni entenia la presència d'aquell enginy estrambòtic. Aquest batec enèrgic també el sentiran els espectadors sensibles, emocionats amb l'inacabable ball de les llums i ombres projectades. El sentiré jo. El sentiràs tu. El sentirà qualsevol que en el futur s'amari de curiositat per acostar-se a les engrunes de vida fotograma a fotograma. Les imatges de la vida en moviment restaran atrapada com una papallona en el cel·luloide mentre hi hagi qui compti els segles. No ho faran, però, com aquelles restes d'insecte fantasmal, ressec, travessat per una agulla, sinó amb tot el seu aleteig i bellesa intactes. Mentre hi hagi pel·lícules, mentre les sapiguem conservar, el buf vital del món sempre vibrarà i recorrerà d'un costat a l'altre el llenç blanc de la pantalla de cinema.

dimarts, 8 de febrer de 2011

La cançon del silenci, de Loisa Paulin

Loisa Paulin (Réalmont, 1888-1944)
Cal que el creador pateixi per produir una obra de qualitat, profunda? Mai he estat d’acord amb aquesta afirmació. Aquests judicis maximalistes sempre m’han tocat la sotapanxa. Cada artista és com és, cada persona és com és. N'hi ha uns saben mirar, escoltar, olorar i sentir (ni que sigui el que no li pertoca) i expressar-ho en paraules, imatges o el que sigui i n'hi ha d'altres que menys. Punt i final. O no?

Potser sí que un artista ha de tenir sentit de humanitat, si de cas, encara que la seva obra només parli de robots i no de persones. I sentit d’humanitat no equival a bonesa. Un pot anar pel món com un exacte fill de puta i posseir-lo com ningú aquest sentit. Pel que fa a la creació, si un posseeix aquella humanitat imprescindible (i un mínim de talent, és clar) ja pot parlar d’una capsa de sabates, que alguna mena d’emoció s’escolarà per cada centímetre del cartró de la tapa.

Patir pot ajudar, no dic que no. Però el món vessa de persones que pateixen com animals d’escorxador i que mostren una incapacitat química per expressar el seu dolor amb paraules, amb imatges o com sigui. Penso ara, també, en aquells actors que, per comunicar segons quin patiment, decideixen experimentar-lo per després reproduir-lo a l’escenari, a la pantalla. Al tanto que n’hi ha de bons d'aquests: cadascú que faci el que vulgui si arriba a perpetrar una bona interpretació. Amb to, jo reconec que em sento més a prop de professionals tipus Michael Caine. Aquest paio pot rodar una presa on ha de plorar amb desesperació pel mort de la seva filla de ficció i, en sentir la veu del director que crida “talleu!”, recobrar automàticament la calma i continuar la discussió futbolística que abans mantenia amb l’ajudant de càmera. Aquells intèrprets que arribarien a deixar morir una filla real per poder assolir aquell grau de veritat imagino que senten repugnància en veure aquests companys que es comporten d’una manera tan “falsa”. Enveja potser?... Una cosa és la documentació, aprendre un ofici, com manejar certs eines. L'altra, de molt diferent, tallar-se el dit petit d'una mà per imbuir-se dins la ment d'un yakuza. El Robert Mitchum deia: "El meu únic mètode consisteix en aprendre a no xocar amb els altres actors al plató". Què gran el Robert Mitchum...

El Kubrick no va anar a la Lluna per fer d’astronauta i rodar 2001, a Space Odissey; el Bezsonoff no ha participat en cap conflicte bèl·lic ni matat ningú (bé, suposo, a veure si en Colombo me li descobreix alguna cosa que no sapiguem) per escriure les seves grans novel·les de guerra; Dostoievski no va assassinar cap vella per ficar-se dins la ment de Raskolnikov i disseccionar-la amb aquella precisió, ni Tex Avery va patir l’esclafament per un piano caigut d’un cinquè pis (tot i que no descartem que els ulls se li sortissin algun cop de les conques dels ulls en veure una guapa senyora pel carrer).

A més, la història de l’art és plena de grandíssims artistes feliços com anissos. No dic que en García Lorca no passés els seus disgustos amorosos i d'algun d'altre estil. A més, ja sabem tots com va acabar, pobret. Però la seva actitud vitalista, el seu optimisme desbordant, el seu entusiasme infantil mai li van fugir del cor. Jo no us confessaré si he patit o no he patit prou, però ja us dic ara que ens calen més grans obres de feliços. Per mi el pallasso trist ja se’n pot anar tots a plorar al Montseny i adorar el seu déu Chaplin, la veritat. Vull més pallassos amb parella estable, responsables pares de família, i que cada diumenge manufacturin una paella sensacional. Visca els pallassos normals, també, coi!

Avui, però, donarem peixet als suposats patidors que miren per damunt l’espatlla els que no han patit prou. Loisa Paulin va ser una gran poeta occitana de començaments del segle XX. La seva biografia trenca el cor, pobra dona. Professora d’escola, va tenir tres fills que li suposaven tota la vida. La seva obra primerenca, tota en francès, la va dedicar als nens, als seus fills. Doncs bé, se li van morir tots tres, en molt poc espai de temps, sense arribar a l’adolescència. Més tard va passar per un divorci horrorós. Quan només tenia 42 anys se li va declarar una neuropatia amiloide, una malaltia que acaba conduïnt a la ceguesa i la paràlisi. En fi, un melodrama lacrimògen digne de Griffith, amb la Lilian Gish com a perfecta elecció per fer el paper de la poeta. Loiseta del meu cor, quina vida! Jo, davant d’un panorama com aquest, ho sento, però la propera vegada que vagi a una sessió d’espiritisme no em veig en cor de discutir el tema de si cal patir o no amb el seu fantasma.

No és aquesta la primera vegada que visitem la Loisa Paulin, però sí a que parlo un poc d'ella. Avui us deixo amb La cançon del silenci, en l'original en occità i després la meva esforçada traducció catalana. Espero que aquest silenci que sentiu us ompli el cor de pau. Si us assalta la tristesa, que aquesta sigui dolça:

La cançon del silenci
Vèni, ausirem, anuèit, la cançon del silenci,
la cançon que comença,
quand s'escantís, la nuèit, lo cant del rossinhòl;
la cançon que s'ausís al doç cresc de l'erbeta,
la cançon de l'aigueta
que se pausa, un moment, al rebat d'un ramèl;
la cançon de la branca
que fernís i que dança
desliurada del pes amorós d'un ausèl;
la secreta conçon breçant l'ombra blavenca
del lir còrfondut de promessa maienca,
qu'espèra, per florir, un signe del azur.

Loisa Paulin

La cançó del silenci

Vine, sentirem anit, la cançó del silenci,
la cançó que comença,
que s’escandeix, la nit, el cant del rossinyol;
la cançó que sent al dolç créixer de l’herbeta
la cançó de l’aigüeta
que reposa, un moment, al llambreig d’un sarment;
la cançó de la branca
que forneix i que dansa
deslliurada del pes amorós d’un ocell;
la secreta cançó bressolant l’ombra blavenca
del lliri corfós de promesa magenca
que espera, per florir, un signe de l’atzur

dissabte, 5 de febrer de 2011

The Moon... Beautiful!

The Moon... Beautiful!
The Sun... Even more beautiful!

Pràcticament a aquesta ximpleria desarmant es redueix la lletra d'Oh Yeah! (1984) de Yello (1), el genial duo suïs (Dieter Meier, nascut a Zurich el 1945, lletrista, "parlador", escriptor, actor i gentleman milionari de naixença i Boris Blank, nascut a Berna el 1952, criatura grossa, alquimista del so com no n'hi ha dos al món, pallassos de guant blanc tots dos) de música electrònica carregada d'energia surrealista (on hi entra des de Wagner fins el cha-cha-chà, passant pel swing i el techno abans d'hora, en la barreja més irresistible per l'estòmac i el cervell), d'humor patafísic i una ironia saníssima, que s'en foten de Déu, sa mare i de'lls mateixos, només apte per a gourmets amb un gust tant sonat com el meu. I per què això, ara? No, no pensava dedicar una entrada a aquests dos cavallers que sempre vesteixen amb una elegància exquisida, expressament xarona, amb trajos fets a mida, i després es comporten com personatges de dibuix animat. Només passa que ahir al capvespre, en arribar de Barcelona, vaig alçar el cap i, en veure el que vaig veure, sense que jo me n'adonés, de les meva boca van sortir aquells dos versets plens de "poesia":

The Moon... Beautiful!
The Sun... Even more beautiful!...

I com que duia la càmera a sobre, doncs, clack! clack! vaig prendre aquestes fotos de definició tan baixa, mentre taralejava aquella cançó (?). Per què aquella pallassada i no una melodia més subtil, que em fes quedar millor? Per què? Perquè em sentia jove, ple de trempera, perquè m'estimo aquells dos ximples o pel que sigui, ves. A veure si haig de buscar explicacions a les coses que em fan feliç i em posen de bon humor! Bé, ja sé que m'ho faig jo solet. Perdoneu...

La Lluna... Bonica! I tant! No cal més. Amb això, com a mínim ens assegurem que no mentim. Aquest adjectiu tan obvi, tan suat, ens permet defugir tota pedanteria, tota artificialitat. M'agrada la llum que fa la Lluna plena, la pàtina blava que adquireixen totes les coses, els arbres, les cases, les muntanyes, els cotxes, com en una vinyeta nocturna d'El lotus Blau del Tintin. M'agrada la Lluna minvant, creixent, quan pel telescòpi pots estremir-te de gust en resseguir els cràters, les muntanyes, els mars que es presenten tallats per la meitat i els seus volums destaquen amb una efecte visual dramàtic que, segons com hi posis l'ull i el cervell, fa que les valls esdevinguin muntanyes i les muntanyes valls. Però què dir d'aquell filet efímer quan tot just apareix només per un parell o tres de dies, i és pot apreciar la rodonesa del satèl·lit en la semiobscuritat, a la llum grisosa que se'n diu "llum ventafocs"? No ho sé. A mi ahir em va sortir la part més arrauxada del meu esperit i només se'm va ocòrrer de dir:

The Moon... Beautiful!...

Però com continua dient aquella lletra

...The Sun... Beautiful!

perquè no ens oblidem que el sol, caram, també ho és molt de beautiful! No només del patiment i la melancolia surt la bellesa. M'hi nego! Visca el Sol i visca la Lluna! I què tingueu un molt bon cap de setmana.




(1) Per als qui no tenen ni idea de que parlo: recordeu la música de presèntació del Pasta Gansa que el Mikimoto oferia a Catalunya Ràdio a finals dels 80 començaments dels 90? Allò era The Race (1988) un tema carregat d'energia (com tots els de Yello) inspirat en la bogeria de les big bands americanes dels 40, amb una bateria de saxos disparant un riff obsessiu, la pirotècnia sònica habitual de Herr Blank i la veu de pervertit sofisticat de Herr Meier.
(2)Perquè allò cançó, cançó, no ho és ben bè. Però sigui el que sigui, li ofereixo la meva més alegre benvinguda.

dijous, 3 de febrer de 2011

Per què hem de fer petons a un hipopòtam?

Hi ha petons perillosos. Observeu amb quina cara d'angúnia el pobre Jesús mira a Judes: no hi ha res pitjor que saber quines són les intencions del petonaire traïdor
Abans de començar, vull aclarir que, per molt que m’esforci a imaginar una delícia superior, no trobo res de més plaent en aquest món que donar i rebre petons. Això sí, dins el col·lectiu dels petonaires, jo formo part de la secta més restrictiva. Només toco el nirvana del bes si comparteixo aquest plaer amb persones molt properes i estimades, ja siguin aquelles amb qui esculpir òsculs de màxima incandescència, íntimes obres d’art a dos, fins els petonets paterno-filials, amanyagadors del cor. Aquests últims amb unes satisfaccions de caràcter i sentit molt diferents: que no se m’acusi de pederasta, ara! Tampoc m'agradaria que se'm titllés d’amant purità, descurós d’aquesta activitat tan flonja, però. 

Un cop dit això, ara sí, vull deixar clar que no m’acaba de fer el pes haver de metrallar petons a discreció cada vegada que se’m presenta una galta del sexe contrari que potser mai més tornaré a veure. Així, doncs, em solidaritzo amb totes aquelles fembres, pobres, que han de fer el mateix amb l’efígie de qui escriu això, només perquè se'ls hi planta al davant, a la primera reunió de canvi. Uns i altres no ens podem escapar de complir, ni que sigui amb un estratègic òscul al vent.
Aquest recent hàbit s’ha acabat instal·lant en la nostra societat com a prova d’etiqueta. Si no el segueixes et condemnes a l’ostracisme comunal. Si afirmés que el desplaer que em provoca aquesta obligació equival al plaer que sento quan el faig per gust, compartit, amb uns galtes, uns llavis o el que sigui, desitjats, exageraria. No sóc tan llepafils. Molt pitjor seria que Fred Astaire i Ginger Rogers exerceixin el seu art amb unes botes d’alpinista clavetejades damunt la meva esquena nua. Però no, en termes generals, no em va.

De petit, sí que odiava que m’empenyessin a apetonar les galtes repansides de les dames que visitaven la meva iaia. D’aquells éssers espectrals, que semblaven sostenir-se drets gràcies a una labor d’embalsamament que ara m’inspiraria pietat, jo en fugia com d’un holocaust atòmic. Totes les sortides, però, se’m barraven amb filats, mines i dòbermans. Darrere, amagada en l’ombra, alhora inflexible i subtil, la figura severa dels pares em comminava a complir el meu deure pueril. Existeix una tira de la Mafalda del gran Quino que exemplifica perfectament el que viu la canalla quan passa per aquestes proves de submissió. Per desgràcia, no la puc trobar. Quedaria molt bé en aquesta entrada. La resumeixo de memòria: La família de Mafalda rep una visita d’una senyora molt gran, en tots els sentits. La mare demana al Guille, el germanet petit, que es comporti amb educació i besi les galtes a la visitadora. En la vinyeta que es produeix el contacte labial, el dibuixant substitueix l’anciana per un hipopòtam arrugadíssim, mostrant-nos el que el nen visualitza amb els ulls sincers del cor. Quans hipopòtams no haurem besat de petits només per no ferir la seva autoestima i no ensorrar la reputació dels nostres pares!
Tanmateix, haig de recordar que els adults ho tenien una xic millor en aquella època. Aquí, aquest costum no s’havia massificat tant com ara. Llavors —estic parlant de finals des seixanta, començaments dels setanta—, quan es presentaven els uns als altres, els homo sapiens civilitzats es limitaven a una sacsejada de mans. I res més. De fet, no recordo els meus pares fer un petó a ningú que no fos algun altre membre de la família que feia temps que no veien. Fins i tot ara, les persones de certa edat, tampoc acostumen a fer un petó als seus amics quan surten junts. Nosaltres, la salutació a base de petons només l’havíem vist a les pel·lícules italianes. Malgrat la proximitat cultural i geogràfica relativa sempre ens havia semblat una pràctica força exòtica.
En arribar a l’adolescència, les coses van començar a canviar, tant al món exterior com dins el meu univers hormonal. Amb celeritat, però sense que ningú en fos gaire conscient, es va produir l’alegre degeneració del petó en massa. Gairebé d’un dia per l’altre, tothom es va començar a saludar amb dos petons, un a casa galta. Val a dir, que aquella novetat, en aquella època de la meva vida, va suposar una incentiu interessant per apropar-se als individus del sexe oposat. No puc mentir sobre aquest avantatge eventual. Aviat, però, quan es convertia en una obligació de la que no te’n podies escapar, van començar a palesar els aspectes més irritants de la nova situació.

Ara, quan a alguna dama se li presenta un cavaller, i viceversa —no importa l’edat— cal complir amb els dos petons bigaltils de rigor. D’entrada, mai m’ha agradat envair l'espai privat de ningú, travessar aquesta mena de mampara invisible, protectora de certa intimitat, que tots duem pel carrer, així com tampoc no em fa gràcia que em toqui qualsevol que se m’acosta. Tant en un cas com en l’altre sento una molèstia d’intensitat variable, que va de la simple nosa mosquitera fins a l’equivalent a una violació per sotamà. En aquest sentit sóc una xic massa esquerp. Potser ve una mica de família, això. No ens petonegem gaire entre germans, ni amb la mare, excepte en festes senyalades. I amb tot, precisament per aquesta manca d’habitud, no sabem ben bé com ens ho hem de fer quan arribar el moment en que hem de complir. Igual podria semblar que mantenim una relació extremadament freda, tot i que segons quins estàndards catalans tampoc crec que no se’ns hagi d’arxivar sota la carpeta dels animalons rars.

Doncs bé, crec que fins aquí ha quedat clara quines són les sensacions i la postura que, a priori, tinc davant aquest costum que ha vingut per quedar-se. De tota manera, encara que només sigui perquè veieu com som els humans, com reaccionem en segons quines circumstàncies, us explicaré una anècdota que vaig viure, de la qual en vaig treure una curiosa lliçó. Vull dir que tot allò que acostumem a rebutjar i blasmar, sempre es pot presentar aquell moment en que ho puguem enyorar i, en conseqüència, haver-nos d’empassar totes les gracietes que hem fet sobre el tema:


Un dels fantàstics petons d'amor de Buster Keaton
El 2006 vaig viatjar a Nova Zelanda per casar-me amb la que durant quatre anys ha estat la meva dona, i ara, coses de la vida, excel·lent amiga i prou. No aprofundiré més en aquesta part del tema. Qui vulgui ampliar coneixements, que llegeixi el que en diuen les revistes del cor (?) i aquells programes tan educatius que fan a les mai prou ponderades cadenes privades. Què déia? Ah! Sí, reprenc el fil. Després del lògic esforç econòmic i la no menys lògica sembra de suspicàcies entre amics i parents propers, vaig poder, per fi, viatjar a les antípodes, a la ciutat on hi viu la família política i la majoria d’amics. Suposava la meva primera visita a aquest país tan polit, el més allunyat de nosaltres del món.
Després d’un viatge de trenta sis hores, em trobava cruixit, però també entusiasmat. A l'aeroport m’hi esperava la meva futura muller amb un parell d'amics molt macos (el Brian, kiwi natiu, i la Kat, la seva dona, americana) que ens farien de conductors fins la casa on m’allotjaria. Quan ens vam retrobar, la meva dona i jo ho vam fer amb l’emoció i entusiasme natural en aquelles circumstàncies. A continuació, vaig donar la mà a en Brian i al final, tot tractant de comportar-me amb la màxima educació possible, vaig acostar-me a la Kat i li vaig dipositar dos subtils petonets a cada galta. Just en el precís moment que les nostres cares van contactar, vaig notar com aquella pobra americana se sentia com una mena d’objecte d'abús sexual per part d’aquell perillós i primitiu mediterrani de pell olivàcia. Després d'aquell efímer instant —per a mi una eternitat— se’m va convidat a entrar a l’interior del vehicle. En Brian ens conduiria a la Ciutat. La Kat feia de copilot i la meva dona i jo ocuparíem els seients de darrere. Aquell home loquaç, però educadíssim, va omplir el recorregut fins el meu destí amb preguntes de com m’havia anat el viatge, interessant-se per la vida a Barcelona —la capital d’Espanya, segons la major part del món extracomunitari, no per en Brian, que ell com a mínim té molta cultura— i informant-me de com funcionaven les coses al seu país, a la seva ciutat. Durant tota l’estona vaig poder sentir la cortina de gel, silenci i esgarrifança que provenia de l’esquena de la Kat, que seia just davant meu, cap a la meva repugnant persona.
Quan finalment em vaig trobar a soles amb la meva dona, apart de resoldre alguns assumptes que fa mal d’explicar al públic infantil, li vaig comentar que em sentia fatal per haver fet dos petons a la Kat. Que, amb la més bona intenció, sospitava haver ficat la pota fins el fons del pou. Aleshores es va posar a riure i em va informar de que allà, a Nova Zelanda (i per extensió a tots els països anglosaxons) això no ho fa ningú, excepte els amants. Jo vaig pensar: “Per fi un país autènticament civilitzat, net d’aquesta orgia petonera indiscriminada!”. Ella va continuar dient que la salutació més normal consistia en la sacsejada de mans i, amb amics més propers o parents, es podia compartir una “lleugera” abraçada.
Dies més tard vaig experimentar la classe de “lleugeres” abraçades de les que em parlava. Vaig arribar a la ferma convicció de que cal viure tota una vida en un país angloparlant, i carregar un munt de segles al darrere, per sentir-se prou entrenat com per fer-les correctament aquest collons d’abraçades “lleugeres” —i perdoneu que encara no tregui les cometes. Les dones d’aquell país —amb l’excepció de la fantàstica companya de pis de la meva dona, que t’acafalconava amb uns estrenyiments de plantígrad—, t’abracen amb una prudència robòtica. Al final vaig arribar a la conclusió de que, o bé dediquen hores a practicar aquella tècnica tan subtil, apresa ja a l’escola, o bé totes elles neixen amb un segon pis ocult a dins el tòrax, una mena de compartiment on el mamellam, amb l’ajut d’algun mecanisme singular, desapareix sense deixar cap rastre, per tornar a lluir la magnificència anterior, un cop l’abraçada s’extingeix. On van a parar, sinó, els pits? Quin meravellós truc de prestidigitació pot fer desaparèixer aquell parell d’evidències orogràfiques? Potser, sense que l’abraçador s’adoni, se’ls treuen a la velocitat del llamp i se les passen les unes a les altres, tot emulant els cracks de la NBA? Aquí, quan reps l’abraçada d’una dona mediterrània, no només confirmes ipso facto que abraces un ésser dotat d’aquell fet diferencial genèric, sinó que sovint els teus pulmons pateixen un esclafament del qual et sorprèn sobreviure. He dedicat moltes hores d’estudi al fenomen de l’abraçada femenina anglosaxona i lamento admetre no haver arribat més enllà del que s’ha arribat en temes d’un esoterisme equivalent. I no poso exemples per no allargar-ho més. Deixo aquest espai perquè el lector es pugui fer el graciós ell solet amb les seves propostes:
(Espai).
Certa nit, la meva dona volia preparar un sopar per presentar-me a la seva família. Em trobava tan entusiasmat i aterrit com sempre sol passar quan es presenta un repte d’aquesta mena. Ella em va demanar que preparés algun plat tradicional del meu país. Horror. Haig d'admetre que sóc la vergonya de l'àrea mediterrània en això. No hi pot haver un cuiner més limitat. Com podeu imaginar, la proposta va fer que els meus nervis empitjoressin encara més, si allò era possible. A aquella pressió si va afegir que a Nova Zelanda no s’empren molts dels ingredients bàsics per preparar la única vianda que em surt mínimament comestible: una truita de patates i pa amb tomàquet. La truita, mira, encara. Confeccionar un pa amb tomàquet com déu mana, però, representa tota una quimera. La flaccidesa de les tristes barres de french bred que venen allà competeix amb els més temuts somnis d’índole masculina. No hi ha Viagra que redreci aquells pomells de pans, d’antuvi verticals, que es dobleguen com ciris sota el sol del desert d’Atacama.
Un cop en matèria, m’havia d’enfrontar a l’espant de cuinar amb uns fogons elèctrics. Només puc garantir un mínim d’èxit amb una truita de patates si disposo de fogons de gas. Així que ja em teniu que, mentre la meva dona i la seva companya de pis preparaven unes menges delicioses de veritat, jo lluitava per mantenir ben alt l’honor culinari de la pàtria, amb tot a la contra, amb una condemna al fracàs inevitable. Encara provava per cuinar la meva part del menjar quan van començar per arribar, un per un, com gotes de mercuri, els diversos membres de la família. Primer, la mare; més tard, la germana petita i el marit... I així, anar fent. A l'estrès que m’emboirava els ulls, perquè no hi havia manera humana de rescatar aquella pobra truita del desastre, s’hi afegia el costum social de la sacsejada de mà masculina i l’abraçada amb les dones de pits ocultables com els fars d’un Ferrari. Ara l’un, després d'altre, allò havia esdevingut un neguit saltar per un mar de sacsejades de mà, amb la meva totalment oliosa, als fogons on la truita s’arrepapava com cert alcalde a la poltrona, malgrat amagar un cul socarrimat com un suro. De cara els convidats, crec que me’n devia sortir prou bé, perquè tots em regalaven uns somriures de gòndola.

Llavors, quan gairebé tothom havia arribat —i la meva inrosegable obra mestra a punt d’acabar— em vaig començar a adonar que el meu cor sentia la punxada d’un inesperat sentiment de fredor i tristesa. De què anava aquest sentiment? Què era? Per què em va sobrevenir amb aquella aridesa tan feixuga? Es tractava, simplement, de que trobava a faltar els petons de salutació!

Increïble. Jo necessitat de petons de salutació! Tota una vida rondinant i fent befa d’aquest costum estúpid i ara mateix enyorant-lo! Quina inconsistència ideològica, Florenci!

No obstant això, totes aquelles tribulacions mentals es van esvanir de cop, quan l’indescriptible sogre va fer acte de presència. Només faltava ell. En veure’l, vaig començar a preparar la meva sacsejada de mans, ràpid com si tragués un revòlver en un duel del Far West, per demostrar-li que havia après els costums del país molt de pressa i bé. Aleshores va passar una cosa inesperada. De primer, ell es va mirar la mà amb la mateixa perplexitat que si hagués intentat atacar-lo amb un plàtan, per després, alçar la vista, obrir els ulls i un somriure magnífics, pescar-me amb els seus braços i fer-me una fantàstica abraçada, generosa, sense pitam a les trinxeres, que va produir en la meva ànima desolada un efecte balsàmic extraordinari. Aquell home increïble havia aconseguit amb la seva abraçada sincera clavar una puntada de peu a tota la meva angoixa. Tots els músculs del cos se’m van distensionar de cop. A partir d’aquest fet, vam tenir una vetllada relaxadíssima i un sopar esplèndid. Fins i tot aquella cosa meva la vaig trobar tan bona com els devia de semblar a tots aquells començalls poc avesats a comparacions que m’haurien posat en evidència.
Ara, quan recordo tot allò, penso en que mutable és la nostra ment i com algunes de les coses en les que ens entestem a criticar, esdevenen desitjables quan ens trobem en una situació que ens provoca unes angoixes que no havíem previst. Crec que el succeït en aquell cas específic també es podria aplicar a qualsevol altre, per qualsevol persona que s’ha de moure a un lloc on els costums resulten diferents als quals està habituat. No puc evitar de pensar en el molt que han de patir per qüestions similars els nouvinguts. Sé que això va segons cada persona. Però d’entrada, costa adaptar-se a una societat que trobaran massa freda o massa invasiva en la intimitat personal. Tot depèn, és clar, del lloc on vinguin. Imagino el que han de patir els japonesos, per exemple, amb el superàvit de petoneig amb que es troben només aterrar a casa nostra...

Petons, petons... sigueu benvinguts o no. Tot dependrà del moment, de qui, de la intenció i d’un munt d’altres paràmetres a valorar.

Un gran petó a tothom.

dimecres, 2 de febrer de 2011

Manel Zabala presenta lo Infòc, lo noticiari en occitan de BTV

Volètz veire l'Infòc, lo noticiari en occitan de BTV d’aquel diluns passat, presentat per lo mieu professor d'occitan, Manuel Zabala? Quitament m’a fach una referéncia! L’onor es excessiu, mèstre! Mercés!

Voleu veure l’infòc, el noticiari en occità de BTV d’aquest dilluns passat, presentat pel meu professor, Manuel Zabala? Fins i tot m’ha fet una referència! L’honor és excessiu, mestre! Gràcies!




www.btvnoticies.cat

Texte original en occitan de Manèl Zabala

Adiu, plavenguts a l’Infòc. A la seccion occitana de la librariá Alibri avèm trobat un libre d’artista en occitan: Ombras de Luna, d’Aurélia Lassaque. S’agís d’un recuèlh de poesia, acompanhat d’una linogravadura. Un libre qu’aviám trobat recomandat tre la primièra pagina d’IEO-IDECO. L’autora nos’n parla. Cal s’afanar, que n’i a pas gaire d’exemplaris. Cal saber que totes venon signats per l’autora e l’artista. Fa doas setmanas los espectadors de BONUS TRACK coneguèretz Arianna Roselli, una dels 340 parlants d’occitan gardiòl. Sabètz que La Gàrdia es una enclava de lenga occitana dins lo domeni linguistic calabrés, ont l’occitan alpin se parla almens dempuèi lo sègle 15. Uèi tornam trobar Arianna Roselli, l’acompanha Rosalinda Roselli a la sonsaina. Òu, los aimables estrangièrs que frequentats l’infòc ! Es que volètz ausir e comprene un infòc occitan sens l’ajuda del sostitolat ? Se pòt far. Atendetz. Lo borsièr, daissa de picar !

Se’n tirarà d’aquela l’efant polit? Calriá picar l’enfant polit a youtube per veire que nos conta la votz d’ennaut e lo diaporama. E se volètz mai d’istòrias de dracs, i a una edicion dels contes de Bodon a Edicions de Roergue, e podètz telecargar a gratis Los contes del drac dempuèi lo siti de l’Universitat de Provença, o ne legir la benda dessenhada… O, nos ditz lo blogaire Florenci Salesas, que tre deluns al ser, venir a BONUS TRACK, l’integrala de l’infòc d’internet, Parla Bodon, l’escrivan mai important de la literatura occitana moderna. Çai venètz… e agachatz.


Traducció al català del text original de Manèl Zabala

Hola, benvinguts a l’Infòc. Dins la secció occitana de la llibreria Alibri hem trobat un llibre artístic en occità: Ombres de Lluna, d’Aurelia Lassaque. Es tracta de l’actualització d’un recull de poesia, acompanyada d’un linogravat. Un llibre que havíem trobat recomanat a la primera pàgina d’IEO-IDECO. L’autora ens en parla. Us haureu d’afanyar que no hi ha gaires exemplars. Cal saber que tots venen signats per l’autora i l’artista. Fa dues setmanes els espectadors de BONUS TRACK vau conèixer Arianna Roselli, una dels 340 parlants d’occità gardiol. Ja sabeu que La Gàrdia és un enclau de llengua occitana situat dins el domini lingüístic calabrés, on l’occità alpí es parla com a mínim des del segle XV. Avui tornem a trobar Arianna Roselli, acompanyada per Rosalinda Roselli a la viola de roda. Ep, amables estrangers que frequenteu l’Infoc! Voleu sentir i comprendre un Infòc occità sense l’ajut dels subtítols? Ho podeu fer. Pareu l’orella. Becari, deixa de picar!

Se’n sortirà d’aquesta, l’enfant polit (nen bo/maco)?Us cal picar L’enfant bonic a Youtube per veure que ens conta la veu del narrador i el diaporama. I si voleu conèixer més històries de dracs, hi ha una edició dels contes de Bodon a Edicions de Roergue, els podeu telecargar de franc a través d’Els contes del drac des del web de l’Universitat de Provença, o llegir-ne la versió en còmic… O, com ens ha informat el blogaire Florenci Salesas, a partir de dilluns al vespre, venir a BONUS TRACK, l’integral de l’Infòc d’internet, Parla Bodon, l’escriptor més important de la literatura occitana moderna. Veniu… i mireu.