dijous, 17 de febrer de 2011

La felicitat és una historieta de Coll







Aquest cap de setmana, festa. Us deixo, però, amb un parell d'historietes africanes del gran Josep Coll i Coll (Barcelona, 1924-1984) el dibuixant que més m'estimo de tota la història dels dibuixos, de tot el món dibuixat.

Per mi, les historietes que Coll va fer per el TBO representen tota la felicitat que puc arribar a sentir com a espectador, sense haver de fugir de la inocència. Coll resumeix tot el que m'emociona i em fa riure en l'humor visual: l'equilibri entre tots els elements; l'absurd de guant blanc; el sintetisme més elegant (tant en el dibuix com en els gags); la flegma britànica; l'elegància en el gest, en la composició; la claredat expositiva; la tensió delicadíssima, exacta, entre el moviment més viu i l'estatisme estatuesc; el punt de vista pràcticament únic, netíssim... en definitiva, l'herència de Buster Keaton com a còmic, narrador d'imatges i gagman, assimilada i reconvertida amb una personalitat única, irrepetible, colliana (o hauria de ser colliesca? No sé mai quina paraula inventarien els exagetes de la semiòtica de la narrativa visual aquesta dels nassos). Al capdavall, trobem que només Coll és Coll. Coll comença en Coll i acaba en Coll. I s'ha acabat el bròquil.

I pel damunt de tot, Coll em va regalar les meves primers rialles de paper. Si vull retrobar el millor del nen que vaig ser, només em cal recòrrer a Coll. I aquest mestre tan estimat, tan enyorat, mai em falla. Com si es tractès d'un miracle del Nou Testament, la felicitat fa acte de presència i sento que el món esdevé un lloc més bonic, la vida un cosa més agradable. Ho tinc "coll" avall.

Bon cap de setmana. I ara que parlem de caps, que no se us desenganxi el cap del coll.

Cliqueu damunt per ampliar aquesta genialitat

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Inevitable el viatge en el temps en parlar d'aquest ninotaire tan nostrat, que va fer, en temps de lectura del TBO, les delícies de la meva infantesa!

Deliciós el teu post d'avui!

Florenci Salesas ha dit...

Encantat de compartir aquest record amb tu, Jordi. Sovint es fa difícil explicar als propis fills perquè tal o qual cosa t'agradava tant quan ers petit. En Coll, però, crc que es defensa per si sol. Amb el seu estil net, el seu humor tan blanc, tan inocent els fa petar de riure. Entenc (em costa, és clar) que hi hagi a qui no li digui res. Som diversos, com diverses les nostres sensibilitats. Però les rialles, les emocions, que provoquen artistes com aquest crec que són intemporals.
Per cert, que sempre m'hauria encantat tenir un cotxe com aquells que dibuixava, tan rodonets, petits, que quan frenaven es doblegaven!
Gràcies per compartir espai.

Galionar ha dit...

Som molts i moltes els qui compartim la teva admiració per aquest artista genial que va posar la banda sonora de les rialles a la nostra infantesa. I no tan sols a la nostra, sinó a la de diverses generacions. Recordo, de petita, quan el pare comprava el TBO, els grans moments d’hilaritat que aquest dibuixant ja li provocava, i la gran estima que li tenia. Jo també vaig heretar la seva predilecció. I els meus fills, de petits, amb els TBO’s que encara conservava d ’aquells temps i que van rescatar de ca la iaia, també s’ho van passar d’allò més bé amb les seves historietes. Crec que tothom estaria d’acord amb tu que Coll va ser un dels millors dibuixants d’aquella època del TBO, per totes les raons que tan clarament expliques. I a mi m’agrada que en un espai curt en el temps, dos amics meus blocaires hagueu dedicat un post a aquest gran dibuixant. L’altre és en Joan Carles Planells, i et deixo l’enllaç al seu article:
http://jcplanells3.wordpress.com/2011/02/10/famosos-de-ayer-16-josep-coll-i-coll-los-dibujantes-del-tbo/
Recordar Coll ens ajudarà a no perdre del tot la innocència, tan fonamental per a la vida adulta.
Una forta abraçada.

Florenci Salesas ha dit...

Quina alegria compartir aquesta admiració amb tu, Galionar!
Per mi, quan era petit, tots aquests dibuixants eren com déus. Imaginava que serien com estrelles del cinema, del rock o del futbol, que deurian anar amb limousines i vivien en mansions palauesques, de tant bé que m'ho passava amb ells. Després, quan de gran coneixes la realitat que hi ha darrere em vaig fotre negre. En Coll mateix va preferir tornar a fer de paleta (feina honoríssima on les hi hagi: mon pare ho era i n'estic molt orgullós) a dibuixar perquè no arribava a final de mes! Més tard el van convèncer per tornar, que com podia ser que un dibuixant com ell no fes la seva feina. No ho sé, hi ha molts punts en comú que me'l fan sentir estimat, molt proper aquest home. En molts aspectes.
Ara visitaré l'article del teu amic. Crec que hi ha una revifalla cíclica per l'apreciació d'aquest autor (a començament dels anys 80 va haver-hi un retorn en tota regla a la revista Cairo, per a un públic més adult i que jo comprava) i ara, imagino que amb l'aparició d'aquests facsímils que venen als quioscs, també. Jo guardo retallades més d'un centenar d'historietes dels vells TBO de quan era petit.
De tota manera, com acostuma a passar amb aquesta vena de revisitacions, sovint apareix un geni (Coll per mi ho era) que, sense ell voler-ho, eclipsa un munt de gent d'un talent i estil únics. Tots aquells dibuixants del TBO em porten molts bons records. Voldria aprofitar que m'has estirat la llengua (amb molt de gust) per reivindicar Blanco, aquell que dibuixava historietes amb uns senyors petitons i unes senyores enormes. També dibuixava uns cotxes encantadors (no sé perquè els recordo tots vermells) molt petits, quadradets. La gent quan caminava doblegava les cames cap endavant per la ròtula (cosa que em feia entre angúnia i diversió)... déu n'hi do el Blanco també!

Una abraçada de TBO a tothom.