diumenge, 25 de maig de 2014

FUERTES, Sílvia Comes interpreta Gloria Fuertes a El Prat

Fotografia de Xavier Pintanel de la Sílvia Comes i els altres músics que l'acompanyen: Maurici Villavecchia, Dick Them i Lluís Ribalta (extreta d'aquí )

Ahir, al Teatre Modern del Prat, mentre a fora dos equips madrilenys es disputaven una tassa metàl·lica, vam tenir el privilegi (paraula gastada, però no me'n ve cap altra al cap) de rebre un impacte que val tot l'or del món: Sílvia Comes interpreta, declama, canta Gloria Fuertes, acompanyada exquisidament per Maurici Villavecchia al piano, Dick Them al baix i de Lluís Ribalta a la bateria. Una obra mestra escènica i musical, nascuda al cor i treballada, després, fins a l'últim detall, per transmetre la profunditat d'aquella gran poeta al públic. I, un cop vist i sentit tot allò, realment no cal cap esforç per entrar-hi (els versos de la Fuertes se't claven a l'estòmac sense cap ajuda exterior), però sí que ha valgut la pena que un luxe d'artista com la Comes ajudi a fer-li d'altaveu, a fer visible allò que sovint s'amaga rere prejudicis, del desconeixement. Encara estic mut i, com ja he dit al començament, totes les paraules que em venen al cap em sonen més a tòpic que mai. Em desespera mirar de trobar un elogi que faci justícia a aquest treball de la Sílvia. Al final m'acabaran venint ganes d'insultar-la. No em queda altre remei! Passa, però, que la magnitud del seu l'atac és tan gran que tampoc trobo cap insult a l'alçada, per defendre'm. Sílvia, mai et podré arribar a perdonar tota la sensibilitat i talent que ens vas regalar ahir. Tia, te la tinc jurada, però no sé de quina manera em podré venjar. M'has deixat sense cap home, sense cap canó, sense cap estratègia. No em queda ni un trist còdol de riu per tirar-te al cap! Bravo!

Per acabar, una de les poesies que no es troben al CD Fuertes (Satélite K, 2014) en forma de cançó, però que la Sílvia ens va recitar, com tota la resta, d'una manera insuperable. El CD, no cal dir-ho, és tota una lliçó sobre com musicar i interpretar un poeta. En aquesta línia crec que no he sentit una cosa millor, en cap llengua. Ho dic molt sincerament.


Ya ves qué tontería,
me gusta escribir tu nombre,
llenar papeles con tu nombre,
llenar el aire con tu nombre;
decir a los niños tu nombre
escribir a mi padre muerto
y contarle que te llamas así.
Me creo que siempre que lo digo me oyes.
Me creo que da buena suerte;
Voy por las calles tan contenta
y no llevo encima nada más que tu nombre.
Cuando te nombran, me roban un poquito de tu nombre;
parece mentira que media docena de letras digan tanto.
Mi locura sería deshacer las murallas con tu nombre,
iría pintando todas las paredes,
no quedaría un pozo sin que yo asomara
para decir tu nombre,
ni montaña de piedra
donde yo no gritara
enseñándole al eco
tus seis letras distintas.
Mi locura sería enseñar a las aves a cantarlo,
enseñar a los peces a beberlo,
enseñar a los hombres que no hay nada
como volverme loco y repetir tu nombre.
Mi locura sería olvidarme de todo,
de las 22 letras restantes, de los números,
de los libros leídos, de los versos creados.
Saludar con tu nombre.
Pedir pan con tu nombre.
- siempre dice lo mismo- dirían a mi paso,
y yo, tan orgullosa, tan feliz, tan campante.
Y me iré al otro mundo con tu nombre en la boca,
a todas las preguntas responderé tu nombre
- los jueces y los santos no van a entender nada-
Dios me condenaría a decirlo sin parar para siempre.


Gloria Fuertes (1917-1998)

Retrat d'una joveníssima Gloria Fuertes per Julio Santiago

divendres, 23 de maig de 2014

Mirall de versos, de Mireia Lleó



Corrandes de la tendresa

Mirall de versos Rosa Leveroni en la memòria 1910-1985

Mireia Lleó i Bertran

(Témenos, Barcelona, 2011)
“Res ve de res”, afirmava Parmènides. Els creadors sempre s’han emmirallat en les obres del passat. N’hi ha que s’han decidit per la referència directa, ja sigui a través d’homenatges erudits o emocionals, fan fiction, paròdies, desconstrucions o fins i tot demolicions de l’original. Amb el seu Mirall de versos, Mireia Lleó i Bertran ha optat pel diàleg poètic amb la seva admirada Rosa Leveroni. 
Quins motius poden moure una creadora actual a emprendre un projecte d’aquesta mena? Potser una cosa tan senzilla com l’amor, fer reviure un clàssic que per a ella ha esdevingut una companyia íntima, amb un eco propi. I punt. Gosaria qualificar aquest diàleg de corrandes de la tendresa. Unes corrandes en les quals les contrincants no es miren als ulls —ja se saben la mirada—, no competeixen. La Mireia, conscient que la Leveroni no escrivia amb la voluntat de veure’s reflectida en l’albedo d’un satèl·lit del segle següent, interioritza els elements principals dels versos escollits i en basteix una nova creació al marge. La jugada tenia evidents riscos: el ridícul, l’artificiositat i la xaroneria sobrevolen amb la crueltat d’un esquadró de trencalossos afamats qui s’endinsa en segons quins experiments. Joiosament, però, l’autora de Parc encès no tan sols surt indemne de la prova sinó reforçada. 
Les dues poetes aborden una temàtica similar, uns interessos que les agermanen: l’amor, la mort, l’etern retorn i l’enyor sàfic, la natura i el cos... Per parlar d’aquests temes la poesia leveroniana utilitza sobretot imatges provinents de la natura, molt en la tradició clàssica romàntica. Lleó es mou en aquest àmbit amb la mateixa frescor i habilitat que la seva mestra i eludeix els tòpics sense recórrer a artificis rebuscats. A tall d’exemple, si per una banda veiem com Leveroni deixa el llistó molt alt quan poetitza amb arbres i núvols: Els meus somnis, ocells a redós de tes branques / de roure despullat, que entre les puntes tanques / un cel opalescent, i de núvols i blau.., Lleó respon amb una senzillesa desarmant: En núvols de ningú m’he construït / l’espai tan reduït de les quimeres / i els arbres de la ment em xiuxiuegen, / branques al vent de totes les mancances (pag. 67).
Cal remarcar que aquestes rèpliques funcionen com a obra literària independent, tenen vida pròpia més enllà del motiu que les va originar. Emocionen per si sols, i no necessiten cap esment a Rosa Leveroni per existir com a fet poètic únic.
Per acabar, deixem fer a les poetes (pag. 85): He parlat de la mort com d’una amiga / que partí vers una illa inconeguda / i saps que tornarà i ha de portar-te / un enfilall d’obscures meravelles. diu la Leveroni. He vist de tant a prop la mort que no s’ajorna / rondant pel celobert, entrant per la finestra. / L’agost era suau, el fred era dins nostre. / Sovint he dit la mort. Accepto el seu pas mut.” apunta la Mireia. Jugant amb les seves paraules, a nosaltres tan sols ens queda embadalir-nos davant d’aquest enfilall de lluminoses meravelles i acceptar-ne el seu pas eloqüent. 

Si cliqueu aquest enllaç podreu visitar l'entrada a la Vikipèdia sobre Mireia Lleó i Bertran

dimecres, 21 de maig de 2014

dimarts, 20 de maig de 2014

Poe Pou (i la breu informació astronòmica d'última hora)

Poe Pou
(i la breu informació astronòmica d'última hora)

Poe Pou, l'autor de literatura infantil, n'està fart. Desitja que el valorin com a ploma adulta. Existir. Inspirat per una incòmoda aparició de la Verge de Boston mentre desembussava una canonada de l'escalfador de casa sa mare, opta per la teràpia de xoc i escriu un tractat sobre sexe oral de 213 pàgines en una nit. Quan l'editor llegeix el manuscrit, respon: "Aquestes porcades de criatures no poden interessar de cap manera el públic adult. Res, home, això va cap a la col·lecció La tortugueta de paper, de pet". El llibre, molt valorat per pares, mestres i instructors de coaching, té un gran èxit a les guarderies, les classes de P-3 i la secció d'educació escombraries d'Amazon. L'edició en braille, amb les pàgines avellutades i els punts en forma de mogronets, arrasa. L'escalfador (ningú se'n recordava, oi?) continua embussat, però.

Conclusió: un cop t'han encasellat, el conte s'ha acabat.


(Última hora: Sembla ser que el 8 d'octubre d'enguany hi haurà un eclipsi de sol que es podrà veure des d'Europa de l'Est, Àsia, Austràlia i una part important d'Amèrica del Nord. Això anima Poe Pou.)

dilluns, 19 de maig de 2014

Dos guanyadors no guanyadors


Dorando Pietri (1885-1942)

Dos guanyadors no guanyadors


L'italià Dorando Pietri (1885-1942), un dels meus herois d'infància, va ser el guanyador no guanyador de la marató de l'olimpíada de Londres 1908. No es tracta d'un joc dels disbarats. Constato un fet. Dorando va trencar la cinta d'arribada d'aquella carrera. No n'hi va prou, però, amb l'aclamació emocionada de la grada per evitar la seva desqualificat per haver rebut ajuda de diversos voluntaris a peu de pista. Quan el corredor va creuar la porta d'entrada de l'estadi, trontollava com un ninot, completament grogui, pobre. Ja d'entrada va enfilar la meta en direcció contrària. "Ep! noi, cap allà no, cap aquí!" Si l'ajut hagués acabat en aquesta mena d'indicacions no hi hauria hagut cap problema. Desgraciadament, l'italià va caure fins a tres cops al terra. Diversos espectadors i mossos de pista, commoguts pel davant de tant patiment en mig d'aquella proesa, el van ajudar a alçar-se i reprendre el camí en aquells darrers metres. Aquella solidaritat van ser considerada excessiva pels jutges. A tothom --fins i tot a nosaltres, ara, quan veiem les imatges filmades conservades del fet-- va fer molta pena aquesta resolució, injusta pel que fa a la proesa d'aquell home, totalment justa des del punt de vista legal. No n'hi ha prou que ell no fos conscient de tot el que passava. Realment no en va tenir cap culpa directa. Però les normes són les normes, valen per a tothom, i un ajut, per mínim que sigui, és un ajut. Dorando havia realitzar una carrera extraordinària, molt per damunt de les seves energies. El cor se li va desplaçar uns dos centímetres en no sé quina direcció a causa d'aquell esforç. Aquella història va tocar el cor del públic anglès i fins i tot la Reina li va concedir un premi especial. 
A mi sempre m'ha caigut bé aquest italià menudet. Quan tenia 12 i 13 anys jo volia córrer la marató i ser com ell, amb desplaçament de cor inclòs, i tal. Corria amb unes xancletes de platja. Vaig arribar a córrer quinze quilòmetres km, jo sol, en xancletes i amb unes butllofes als dits acceptablement absurdes. Mai més he tornat a fer esport, si es pot dir esport d'aquella mena de penitència monacal.


Frederick Lorz (1880-1904)

L'altre guanyador que no va guanyar, per motius ben diferents, va ser el simpàtic Frederick Lorz (1880-1914), pallasso de professió. Durant la marató de l'olimpíada de St. Louis 1904, Lorz va protagonitzar un dels escàndols més sonats  de l'esport de començaments del segle XX.

Al llarg dels primers quilòmetres ja va donar mostres de la seva rauxa robant cacauets dels espectadors i fruites dels arbres que trobava a la cuneta. Cap el quilòmetre setze, quan els forces per fer bromes començaven a minvar, no va dubtar a acceptar la invitació de pujar a un dels primitius automòbils que circulaven per les carreteres d'aquell temps (el del seu entrenador, bon un, també, suposo). Això de córrer va trobar que cansava més del que pensava. Un cop motoritzat, va deixar enrere els seus companys de carrera. Va haver-hi testimonis que asseguraven que a mida que els anava sobrepassant els regalava pam-i-pipes i botifarres. Al cap d'uns vint quilòmetres, un cop recuperat, va baixar. L'estadi ja no es trobava gaire lluny, a més. Els espectadors el van rebre amb un clam enfervorit, impressionats per l'espectacular rècord, i amb el patriotisme desfermat: "Un americà guanya la marató!". Just en el moment que la filla del president del país l'estava felicitant, Thomas Hicks, el segon corredor, arribava a l'estadi. No va perdre ni un segon a denunciar la trampa del seu competidor. Davant la decepció i el desig de linxament general, Lorz es va limitar a somriure i afirmar que tot plegat es tractava d'una facècia sense cap importància, que ell era així.
Lorz va ser expulsat de totes les competicions d'aficionats de la Unió Atlètica Amateur. Aviat, però, un cop va manifestar una sentida disculpa pel frau i que no havia tingut la intenció de fer cap mal a ningú, el càstig li va ser commutat. Posteriorment, el 1905, va arribar primer, legalment, a la marató de Boston amb un temps de 02:38:25 Després de tot, el pallasso podia guanyar guanyant. 

El gust per la batalla napoleònica

La bataille dels Pyramides de Louis-François Lejeune, un quadre que de petit em fascinava. Quan tenia onze i dotze anys m'encantaven els quadres de batalles napoleòniques dels llibres. Per mi aquest era un dels millors. Els colors, la llum de capvespre groguenc, el fum; els diversos grups de soldats, a peu, a cavall; els elements exòtics, les Piràmides, les palmeres, Em passava hores comptant els soldats --sovint intuint quants n'hi devia haver: no era fàcil-- i, consideració molt important, quants morts hi havia escampats pel terra. Durant un parell de temporades em vaig esforçar a dibuixar imatges similars. En la millor de totes hi vaig arribar a enquibir uns dos mil combatents, entre russos i francesos. No recordo la xifra exacta, però també hi havia un munt de morts i me m'enorgulleixo d'haver-los distribuït força bé, crec. Com que tots els personatges es veien petits, tot quedava molt bonic, molt decoratiu. 
--És important que els morts estiguin ben repartits.-- va comentar l'amic Francesc quan vaig parlar d'aquesta dèria antiga. Suposo que sí. Cal que es vegin lluny, com formiguetes. De prop es perd l'efecte i el cervell comença a pensar coses rares. Ela Aviador Dro ho descriuen molt bé aquesta profilaxi ètica i estètica de supervivència a Himno aéreo, quan canten "...La tierra y el firmamento/ Se transforman en un sueño/ Himno aéreo/ Himno aéreo/ Himno aéreo/ Himno aéreo/ Las ciudades son sólo puntos/ Luminosos en la noche/ Las guerras son sólo destellos.../ Demasiado alto para ver los muertos/ Demasiado alto para ver los muertos/ Demasiado alto para ver los muertos/ Demasiado alto para ver los muertos ..."

La bataille dels Pyramides de Louis-François Lejeune. Cliqueu la imatge per poder veure millor els morts i poder fer els vostres números

diumenge, 18 de maig de 2014

Quatre històrietes morals reals al tren

Giff animat que recull un moment d'un magistral pla de Sherlock Jr (1924) interpretada i dirigida per Buster Keaton

Quatre històries morals al tren


M'asfixia que humans d'ètica impossible em donin lliçons de moral. Tampoc sóc de moralitzar, més que res perquè me la jugo a trobar-me aplicant el correctiu a algú amb molt més dret a regalar-me'l a mi: fins ara ha resulta científicament impossible provar que existeixi algú millor que jo --vosaltres no sabeu tot el podrimané que guarden els grans homes i les grans dones a la recambra, per quedar bé a les enciclopèdies de l'heroïcitat superior--, però com que mai se sap per on pot florir alguna persona pura de debò, d'aquelles que amaguen tota la seva bondat amb la típica traïdoria que les caracteritza, es recomana prudència. 
Per norma acostumo a reaccionar amb fúria cínica quan ensumo el mínim indici dels qui pretenen vendre'm aquesta mena de gènere i m'empipo el doble contra mi mateix si descobreixo haver comés aquest error sense haver-me'n adonat. Ho estaré fent ara mateix? Estaré perpetrant delicte de moralisme? Potser sí. De tota manera, suposo que resulta pràcticament impossible escapar a impartir classes gratuïtes de moral, al judici moral. La nostra espècie duu aquest càstig a l'ADN. 
La moral actua com una mena d'òxid que s'escola per tot arreu i ho podreix tot, encara que sigui a fi de bé. De tota manera, aquí jo pateixo una divertida contradicció. M'agraden les faules i els contes morals breus, així com els refranys. Ja ho sé que es poden manipular i utilitzar d'una manera tan destructiva com qualsevol arma. Però em fascinen. Aquí reciclo quatre moments reals viscuts en els meus recorreguts en tren Sitges-Barcelona, Barcelona- Sitges (i ja esbossat en altres ocasions). Cap d'elles suposa cap cosa excepcional --bé, hi ha un intent de robatori, una mica d'acció allà-- cap fet extraordinari, sinó amb prou feines esbós d'anècdota. Totes, però, això sí, la realitat --aquella guionista sovint tan dolenta, que no segueix cap norma pel que fa a la consistència dels personatges i a l'estructura de les trames-- les va narrar amb l'exacta precisió de les faules de La Fontaine. Al final de cada fet miro de trobar una moral que sigui útil per fer d'aquest món tan trist un lloc millor per viure, que tot siguin flors i violes i que la pau sigui amb vosaltres i amb el vostre esperit, germans.


Història moral 1

Arribo a l'estació de Passeig de Gràcia, convençut d'haver perdut el tren per dos minuts. No és així. Un jove informador d'Adif, amb una armilla fluorescent i un walki-talkie a la mà, ens informa: "ha habido un arrollamiento, pero me acaban de comunicar que el tren tardará unos diez o quince minutos en llegar". Un home d'uns 50 anys li escup que està cansat de treballar tot el dia, que té dret d'arribar a casa, que farà una queixa als superiors. Ja n'està tip de "arrollamientos". L'informador, educadíssim, li suggereix d'omplir un full de reclamacions. I tant sí ho farà, respon l'altre, provant --inútilment, val a dir-- de reclutar mirades d'aprovació entre els qui l'envoltem, tot encès i un ridícul somriure. Després gira cua i s'allunya andana enllà, en direcció de la oficina del cap d'estació, suposo. El tren triga uns deu minuts, com havia dit el noi fluorescent. Tothom hi puja, menys aquell imbècil. Encara devia estar fent la reclamació al cap d'estació per exigir-li que no se suïcidi ningú més el dia que ell compra bitllets. No dubto que el cap en prendrà bona nota i aquesta injustícia no es cometrà mai més.
Moral: L'empatia amb el dolor del proïsme pot ajudar a no perdre el tren.


Història moral 2

No hi ha gaire gent al vagó. Quan faltava poc per arribar a Sitges m'alço i vaig cap a la plataforma. Tinc el cap emboirat, m'asfixiava continuar al seient. Des de dalt les escales que ens separen, puc veure una mare i el seu fill d'uns tres anys, asseguts en el tercer seient del vagó, d'esquena a mi. El nen està agenollat i mira enrere, cap a mi, encuriosit, amb una cara de pet molt divertida. Em fa gràcia la seva simpatia. El saludo amb una ganyota silenciosa. Es peta de riure. La mare es gira i comprova el motiu. En veure'm també em somriu. Després torna a mirar endavant. Estic de sort, penso, només m'hauria faltat rebre una denuncia de pederàstia latent, a causa d'alguna paranoia mal curada. El nen i jo ens intercanviem més ganyotes. En un cert punt d'aquest diàleg mímic, jo li trec la llengua. El nen, seguint la lògica establerta, em replica fent el mateix. La mare l'enxampa i el renya: "No treguis la llengua a la gent!" Pobre nen! Només em responia. El curiós del cas és que la mare acaba de fer el més correcte en un cas similar: quants cops no desitges que els pares renyin el nenet que t'està clavant una coça, perquè, és clar, no s'han de traumatitzar els petits cabronets que tenen com a fills. Però no aquí. No he tingut temps de defensar-lo. El tren ja era a Sitges i he hagut de baixar. Aquella criatura ha rebut, sense haver fet res dolent, per culpa meva.
Moral: Les aparences enganyen i els malentesos són així d'implacables, ves.


Història moral 3

De bon matí som quatre felins adormits a l'andana de l'estació de Sitges. Arriba el rodalies d'un sol pis direcció a Barcelona. S'obren les portes. Abans d'entrar mig percebo que el vagó va mig buit i que hi ha una dona dreta a l'altre extrem de la plataforma. Hi munto de pressa, amb la intenció d'apropiar-me de la cadireta individual plegable de la plataforma: vull llegir atrocitats d'alcova de l'època romana i no em ve de gust sentir els ulls espia d'un company de viatge escalfant-me l'espatlla, sentir el neguit d'una possible denúncia per lasciu públic. Un altre viatger amb el qui m'hi havia fixat gaire puja tan de pressa com jo, sospitosament massa a prop de mi. Un cop a dalt, mentre m'ajupo per abaixar el seient plegat, l'individu, sense aturar els seus passos en direcció al passadís del vagó, em dóna un cop a l'espatlla, pretesament accidental, amb el palmell de la mà. Tot passa molt de pressa, en unes fraccions de segon. No m'ha fet mal, però noto que d'accidental res de res i que m'ha tocat el cul barroerament. De seguida m'he adonat que jo era la víctima d'alguna acció de caràcter sospitosament il·legal i em decideixo mirar d'aturar aquell borinot, abans no se m'escapi. Abans no el pugui enxampar, però, la dona de la plataforma salta com un esquirol volador i pesca el meu agressor furtiu per la jaqueta: "¡Devuelve la cartera al señor, hijo de puta rumano!" L'home es gira, atordit. Els dos mantenen una breu discussió en romanès i, efectivament, m'havia robat la cartera --buida de calés, plena de documents--, regal d'un amic. La dona, petita i valenta, li arrabassa el botí. El maldestre carterista decideix saltar del tren. Ho aconsegueix, de mala manera, a un punt que les comportes no es tornin a tancar i la màquina engegui. La dona, encara molt enfada, em torna la cartera: "Odio los hijos de puta rumanos ladrones. Yo también soy rumana, pero no soy una hija de puta. Yo trabajo honradamente. Casi todos los rumanos somos trabajadores pero también hay muchos hijos de puta ladrones. Estos hijos de puta ladrones hacen que la gente nos tenga manía a todos, a los que son hijos de puta y a los que no somos hijos de puta. ¿Usted me comprende, verdad?" Amb la meva capacitat d'assimilació dels esdeveniments encara de potes enlaire, i després d'aquella demostració de domini de la llengua de Castelar --amb delit remarcable per a certes paraules inclòs-- vaig tenir prou esma per mostrar-li l'agraïment que li devia.
Moral: Com diu un policia congolès a una vinyeta de Tintin al Congo: "N'hi ha de bons... n'hi de de dolents. Els blancs dolents dolents han d'anar tots a la presó".  



Història moral 4

Viatge Sitges Barcelona. A l'alçada de Gavà em canso de seure i me'n vaig a la plataforma, a sentir l'estrèpit del maquinam ferroviari amb més intensitat. El soroll volgut sempre em relaxa. Allà, d'empeus, repenjades a la porta, hi ha dues dones de nacionalitat i raça que no aconsegueixo definir. Parlen una llengua d'una fonètica bellíssima, però que tampoc sé classificar. Em sento agradablement ignorant. Si no em trobo en una situació d'emergència en la qual em sigui imprescindible entendre i fer-me entendre, m'encanta sentir parlar idiomes desconeguts. La curiositat aquí, avui, és gran. Les dones es troben en un estat d'abstracció tan gran en el seu dolç piular que em puc acostar més del que el respecte a l'espai vital considera decorós. No hi ha manera. No sé que parlen ni tan sols a quina família lingüística pertany. No entenc ni una sola paraula. Ni piu. Vençut per la meva ignorància, decideixo claudicar assaborint aquella música abstracta, sense comprendre-la. Quan arribem a Passeig de Gràcia, però, surto del tren amb un petita medalla invisible al pit. Segueixo sense saber que parlaven, sí, però en els darrers quilòmetres del trajecte he pogut discernir com a mínim tres mots exactes, diàfanes respecte a la resta, del seu llenguatge misteriós, sense necessitat de diccionaris, de Google Translator ni res de res: Decathlon, Lidl i Mercadona.
Moral: Saber idiomes t'obre portes, fins i tot les dels grans centres comercials.

diumenge, 11 de maig de 2014

Per què passar a la història si tothom l'odia, la història?

Molts volen passar a la història i pocs tenen en compte que només a quatre mixetes els interessa, la història. 


"M'encantaria que la gent em recordés com l'home (o dona, o monstre) que..." dius. Amic meu, si algun dia arribes a assolir l'estatus de personatge històric, molt probablement et convertiràs en un nom més de la llarga llista que alumnes i professors odiaran pel fet d'haver-la de memoritzar sense que cap dels qui en formen part els importi mitja porció de femta humana. En fas una de grossa, com descobrir el bacil de la felicitat, inventar la bomba anti-esternuts o influeixes en tota una nova generació de guitarristes, degolles el rei d'Assíria, o el que sigui i, finalment, vas a parar a les enciclopèdies. I a partir de llavors, què? Fins i tot els experts es faran un embolic amb el teu patronímic: mentre parlava del tema dels feliços 20 americans, un professor d'història del meu fill va confondre Buster Keaton i Harold Lloyd i amb aquella idea hauria quedat sinó hagués estat corregit pel nano, acostumat a les dèries paternals. L'error comés per un expert poc curós, o a causa d'una distracció accidental (no puc evitar pensar, aquí, en la genial escena de l'insecte esclafat en l'arxiu que transmuta el nom de Buttle en Tuttle a Brazil, de Terry Gilliam) serà copiat i acceptat com a norma per la immensa major part dels experts i neòfits mandrosos que vindran darrere. Et ficaran en moviments i companyies amb les que no hi tindràs res a veure. Et faran viure en un segle equivocat i t'atribuiran fets i obres alienes. Memoritzar-te es convertirà en una nosa innecessària, un càstig, un motiu d'odi contra teu. Només s'alegrarà d'haver-te recordat qui guanyi una morterada en dir el teu nom com a resposta correcta al "Saber y Ganar".


"Suposo que, en el fons, és la necessitat instintiva de transcendència...", diu la Montserrat, una sàvia amiga. De tota manera, com algú pot pretendre transcendir, quan el que més acostuma a transcendir és la intranscendència? I malgrat tot, estudieu història, malparits. I no us ho cregueu tot. Investigueu, contrasteu. Els morts als quals els hi devem tot, per bé i per mal, us agrairan que els hàgiu dedicat una bufadeta del vostre alè vital fugisser.




 Pobre concursant, quin conflicte d'ulls tapats!

dissabte, 10 de maig de 2014

L'Ateneu Popular de Sitges en perill de tancament a causa d'una denuncia. Jo denuncio que NO pot ser.


Estic indignadíssim. M'acabo d'assabentar per L'Eco de Sitges que es tanca l'Ateneu Popular de Sitges a causa d'unes denuncies veïnals. No he estat el que en podríem dir un usuari actiu d'aquest local, però sí que he tingut la sort, l'honor, de poder participar en diverses activitats de caràcter cultural (en concret la presentació en directe de tres films muts, que vaig acompanyar amb música en directe, en tres ocasions diferents), tenir plena llibertat per dur-les a terme, així com l'assistència a alguna representació teatral, (genials veïnes), etc. Tot el que jo he pogut veure i sentir allà, sumat a tot el que m'he perdut (una llista enorme d'activitats interessantíssimes: conferències, debats, projeccions, lectures, concerts de petit format...) forma part d'aquelles coses que donen vida al poble. Si no les hem aprofitat més ha estat perquè som així de casolans, ves. Del que no hi ha cap dubte, però, és que l'Ateneu, des de la seva postura i implicació política (amb la qual s'hi pot estar o no d'acord) representa un bé de debò per al poble. 
Ara, va, i surt un col·lectiu autoanomenat "Volem dormir" que a través d'una denúncia s'ha sortit amb la seva. Volem dormir... quina colla d'hipòcrites! No sabeu on sou? Això és Sitges! Per tot arreu hi ha soroll. Per tot arreu hi ha nits on grups desorganitzats de borratxos fora d'òrbita, ves a saber de quin local surten (potser de l'altra punta del mapa local i tot) comproven, reconvertits en improvisats tècnics de so, la capacitat reverberativa i els ecos naturals dels nostres blancs carrers. Mireu, senyors que voleu dormir... m'entendriu. Em fareu plorar i tot. Evidentment no tot s'hi val i hi ha més d'un que abusa de la frase que abans he esmentat "Això és Sitges". Evidentment. Permeteu-me, però, que us posi al dia d'una situació que defineix amb exactitud el que de debò representa passar-les negres per no poder dormir:

La mare de la meva companya fa vint anys que ha de passar 20 hores al llit (ara ja en té més de 80), a rel d'una operació espantosa patida el 1991. Una vida físicament refotuda com poques he conegut mai. De les esquifides quatre hores que passa dempeus n'aprofita dues per prendre el seu te diari a fora de casa, en l'únic establiment del poble on hi troba uns seients que no la torturin gaire. Així, mira, a la seva manera s'aireja i socialitza una mica. Doncs bé, just a sota el llit, a una distància de zero centímetres, s'hi atrinxera un dels bars més nostrats i sorollosos de tota la vila, on els caps de setmana i les nits de festa la música i els càntics de bevedors alegres poden durar fins a unes hores de la matinada que jo no sabia que poguessin existir al rellotge. Algun cop, quan el terratrèmol orgiàstic ha passat de mida màxima extrema, se'ls ha demanat, si us plau si podien abaixar el volum, però mai ha calgut cap denúncia de cap mena. És una situació molt normal, aquí. Ja sabem on vivim, ja sabem el que hi ha. No tot són flors i violes, i aquesta mena de conflictes veïnals estan servits. Però d'una manera civilitzada, la gent pot dialogar, pot trobar petites solucions. La meva companya, sa mare i el bar de sota les han trobat. Parlant de tecnologia domèstica, per exemple, certa llumenera que desconec va inventar unes meravelles de la tècnica anomenats taps de cera que, goita tu, si vius al centre de Sitges has d'aprendre a utilitzar. Reitero, hi ha límits d'abús inacceptables, però no es pot pretendre exigir a la nit del Sitges actual el rigor mortis auditiu d'un monestir dedicat al vot de silenci. Sinó ho pots aguantar, et fots, i sinó, aire! te'n vas al desert del Gobi a sentir la remor dels granets d'arena lliscat duna avall agombolats per la brisa nocturna. Tornant al nostre cas particular, hem arribat a la conclusió que no interessa estar a males amb aquesta bona gent de baix, per molt que, quan el llit tremolant com un pas de Setmana Santa i els llibres de les prestatgeries competeixen en balls i botets amb les escombres de Mickey Mouse al film Fantasia de Disney. Seria estúpid. Qualsevol dia els podem necessitar. Qualsevol dia ens poden necessitar ells a nosaltres, per a qualsevol urgència, en qualsevol direcció. Així ha estat algun cop, de fet, i no aquesta col·laboració mútua no ha fallat. Mal ens pesi, som veïns, som persones. Soroll? sí, realment. Un horror. Però si ens cal ajuda urgent, a aquelles hores de la matinada sabem que tenim uns primers éssers humans a qui recórrer, abans de trucar la necessària policia. I ara, resumint, pregunto: hi ha gaires d'aquells denunciants que es trobin amb una situació ni que sigui la meitat de difícil i desagradable que la de la mare de la meva companya? Segur que l'Ateneu assoleix el grau de xivarri que produït pel popular bar de a sota casa, i fins tan tard? Molt ho dubto. I si ho fos, què? 

Denunciants, ja us ho dic ara: no sé qui sou i no tinc cap problema de conèixer-vos, (i si algú de vosaltres resulta que és algun conegut, sincerament, em rellisca platanescament), però crec  sembleuque pocs cops m'he sentit tan carregat de raó per dir a algú, com ara mateix faig, que em una quadrilla de miserables de la pitjor espècie, hipotètic conegut/saludat inclòs. Si algú de vosaltres em veniu amb la història que teniu una iaia malalta a casa, doncs mira jo també i si voleu entrem en una competició de a veure qui la té més grossa amb el tema de requerir més atenció mèdica. No em toquis l'embolcall escrotal amb xantatges emocionals de pa sucat amb mantega light, desgraciat feixista. A mi no me la claves. I a fe de Déu que em fas molta pena.
L'Ateneu ja va patir fa temps un atac de caràcter feixista. Aquesta foto està extreta dels arxius de La Vanguardia. Aquí baix un fragment de la presentació del film Nosferatu (1922) de F. W. Murnau que vaig tenir el gran plaer de poder acompanyar en directe amb piano i sintetitzador MS20. Què, ja no es podran fer coses com aquesta?

divendres, 9 de maig de 2014

"Cet espace entre nous" de Cèlia Sànchez-Mústich

Presentació de Cet espace entre nous, de Cèlia Sànchez-Mústich, a Paris

Versió bilingüe català-francès d'On no sabem a càrrec de François-Michel Durazzo, coeditada per Editions du Noroît (Quebec) i Myriam Solal (Paris)

Portada se Cet espace entre nous (Editions du Noroît / Myriam Solal, 2014) La il·lustració: Les vides a sàisir de Leonardo Cremonini (cliqueu per veure la imatge més gran)
Amb motiu de la publicació de Cet espace entre nous, de Cèlia Sànchez Mústich, el seu primer llibre editat a França (co-editat per Éditions du Noroît i Myriam Solal Editor), a partir de les 19h del dijous 5 de juny del 2014, a Périphérie X, es fa una presentació a càrrec de l'autora i el seu traductor, François-Michel Durazzo. L'acte està organitzat per la Masion Amèrica Llatina i Ramon Llull Institut i tindrà lloc a la Casa d'Amèrica Llatina (7è de París )

A començaments del 2013, Cèlia Sànchez-Mústich fou escollida com un dels quatre millors poetes en llengua catalana dels darrers 30 anys (juntament amb Pere Gimferrer, Maria Mercè-Marçal i Jaume Pont) per la prestigiosa revista literària francesa Europe (cliqueu l'enllaç per llegir l'article). A partir d'aquí no ha parat de tenir agradables sorpreses provinents del país veí. La primera d'elles ha estat l'interès inesperat i coincident de dues selectes editorials (Éditions du Noroït, del Quebec i Myriam Solal, de Paris) per treure al mercat francòfon l'excel·lent trasllat a llengua francesa que l'erudit i poeta François-Michel Durazzo havia realitzat d'On no sabem. Finalment, les dues editorials van arribar a l'acord de publicar l'edició conjunta que el proper 5 de juny es presenta a Paris. Al text sobre l'esdeveniment es poden llegir les següents informacions, que eh traduït al català, extretes de l'article de la revista Europa, sobre la poeta i el traductor. 

François- Michel Durazzo

François-Michel Durazzo va néixer el 1956 a París. El 1976 va fundar amb Monique Royer el Centre d’Action Poétique, on es va encarregar de la programació fins a la seva dissolució el 1997, abans de treballar entre 1997 i 2001 com a traductor amb José María Álvarez de Ardentísima Festival (Múrcia, Buenos Aires) i per a Cosmopoética ( 2002 i 2003 ). Durant deu anys va treballar amb els festivals Voix de la Méditerranée (Lodève) i Histoire(s) al maig (Bastia). Poeta en llengua corsa, es va dedicar principalment a la traducció de llengües romàniques (català, cors, espanyol, gallec, italià, llatí, portuguès), i de vegades a altres llengües mediterrànies. Durant diversos anys, el seu treball com a traductor es va centrar en la literatura en català. Va participar en l'última edició especial sobre revisió de la literatura Catalana a la revista Europe (març de 2013).

Enllaços sobre Michel-François Durazzo a Traducteur en Mediteranée i a la pàgina del PEN 

Celia Sánchez - Mústich

Celia Sánchez - Mústich va néixer a Barcelona el 1954. Música de professió, és l'autora de dues novel·es, Les cambres del desig (Barcelona, Columna, 1999) i Tercer acte d'amor (Barcelona, Proa, 2002); diverses col·leccions de contes: Pati de butaques Pati (Barcelona, Columna, 1996); El Tacte l'ametlla (Barcelona, Proa, 2000, Premi Mercè Rodoreda 1999); No i sí  (Pagès Editors, 2009,Premi 7Lletres 2008); Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més (Palma de Mallorca, Editorial Moll, 2013); una biografia, Peret, l'ànima d'un poble (Barcelona, Edicions 62, 2005 ), i un diari novel·lat Diagnòstic: lluna nova (DCI, 1993 Premi Don-na, 1992). Com a poeta, ha publicat La cendra i el Miracle (1989); Lleu respir (1991, Premi Rosa Leveroni 1990); Temperatura humana (1994); Taques (1997, Premi Miquel Palol 1996); Llum de Claraboia (2004); A taula del mig (Palma de Mallorca, Moll, 2009, Premi dels Critics Serra d'Or de Poesia 2010 i On no sabem (València , 3i4, 2010 Premi Octubre Vicent Andrés Estellés de Poesia 2010). 

Curiosament, la crítica no ha sabut copsar amb profunditat el seu univers, i ha posat l'accent en la seva singularitat i aquella manera sovint esbiaixada de no enfrontar la realitat directament. Hi ha en la Cèlia Sànchez-Mústich una manera de donar voltes pel mirall abans de creuar-lo, acostant-se amb petits tocs al cor de l'altra, el seu nucli , típicament musical. La seva frase va del pianissimo a l'allegro moderato amb precisió, per aconseguir la paraula justa. La realitat, els objectes, la rostre de l'altre habitats per aquell tempo prenen subtilment una fantàstica independència que pertorba el lector. No obstant això, no hi ha res més familiar que aquesta singularitat, res més sorprenent que aquest món tan quotidià, un món a dos: l'home i la dona, la dona i el món , tot diàleg en la Cèlia Sànchez-Mústich .

Contraportada amb el poema Nom incertain, versió francesa de Nom incert, inclòs en el llibre (cliqueu per veure la imatge més gran)