Estic indignadíssim. M'acabo d'assabentar per L'Eco de Sitges que es tanca l'Ateneu Popular de Sitges a causa d'unes denuncies veïnals. No he estat el que en podríem dir un usuari actiu d'aquest local, però sí que he tingut la sort, l'honor, de poder participar en diverses activitats de caràcter cultural (en concret la presentació en directe de tres films muts, que vaig acompanyar amb música en directe, en tres ocasions diferents), tenir plena llibertat per dur-les a terme, així com l'assistència a alguna representació teatral, (genials veïnes), etc. Tot el que jo he pogut veure i sentir allà, sumat a tot el que m'he perdut (una llista enorme d'activitats interessantíssimes: conferències, debats, projeccions, lectures, concerts de petit format...) forma part d'aquelles coses que donen vida al poble. Si no les hem aprofitat més ha estat perquè som així de casolans, ves. Del que no hi ha cap dubte, però, és que l'Ateneu, des de la seva postura i implicació política (amb la qual s'hi pot estar o no d'acord) representa un bé de debò per al poble.
Ara, va, i surt un col·lectiu autoanomenat "Volem dormir" que a través d'una denúncia s'ha sortit amb la seva. Volem dormir... quina colla d'hipòcrites! No sabeu on sou? Això és Sitges! Per tot arreu hi ha soroll. Per tot arreu hi ha nits on grups desorganitzats de borratxos fora d'òrbita, ves a saber de quin local surten (potser de l'altra punta del mapa local i tot) comproven, reconvertits en improvisats tècnics de so, la capacitat reverberativa i els ecos naturals dels nostres blancs carrers. Mireu, senyors que voleu dormir... m'entendriu. Em fareu plorar i tot. Evidentment no tot s'hi val i hi ha més d'un que abusa de la frase que abans he esmentat "Això és Sitges". Evidentment. Permeteu-me, però, que us posi al dia d'una situació que defineix amb exactitud el que de debò representa passar-les negres per no poder dormir:
La mare de la meva companya fa vint anys que ha de passar 20 hores al llit (ara ja en té més de 80), a rel d'una operació espantosa patida el 1991. Una vida físicament refotuda com poques he conegut mai. De les esquifides quatre hores que passa dempeus n'aprofita dues per prendre el seu te diari a fora de casa, en l'únic establiment del poble on hi troba uns seients que no la torturin gaire. Així, mira, a la seva manera s'aireja i socialitza una mica. Doncs bé, just a sota el llit, a una distància de zero centímetres, s'hi atrinxera un dels bars més nostrats i sorollosos de tota la vila, on els caps de setmana i les nits de festa la música i els càntics de bevedors alegres poden durar fins a unes hores de la matinada que jo no sabia que poguessin existir al rellotge. Algun cop, quan el terratrèmol orgiàstic ha passat de mida màxima extrema, se'ls ha demanat, si us plau si podien abaixar el volum, però mai ha calgut cap denúncia de cap mena. És una situació molt normal, aquí. Ja sabem on vivim, ja sabem el que hi ha. No tot són flors i violes, i aquesta mena de conflictes veïnals estan servits. Però d'una manera civilitzada, la gent pot dialogar, pot trobar petites solucions. La meva companya, sa mare i el bar de sota les han trobat. Parlant de tecnologia domèstica, per exemple, certa llumenera que desconec va inventar unes meravelles de la tècnica anomenats taps de cera que, goita tu, si vius al centre de Sitges has d'aprendre a utilitzar. Reitero, hi ha límits d'abús inacceptables, però no es pot pretendre exigir a la nit del Sitges actual el rigor mortis auditiu d'un monestir dedicat al vot de silenci. Sinó ho pots aguantar, et fots, i sinó, aire! te'n vas al desert del Gobi a sentir la remor dels granets d'arena lliscat duna avall agombolats per la brisa nocturna. Tornant al nostre cas particular, hem arribat a la conclusió que no interessa estar a males amb aquesta bona gent de baix, per molt que, quan el llit tremolant com un pas de Setmana Santa i els llibres de les prestatgeries competeixen en balls i botets amb les escombres de Mickey Mouse al film Fantasia de Disney. Seria estúpid. Qualsevol dia els podem necessitar. Qualsevol dia ens poden necessitar ells a nosaltres, per a qualsevol urgència, en qualsevol direcció. Així ha estat algun cop, de fet, i no aquesta col·laboració mútua no ha fallat. Mal ens pesi, som veïns, som persones. Soroll? sí, realment. Un horror. Però si ens cal ajuda urgent, a aquelles hores de la matinada sabem que tenim uns primers éssers humans a qui recórrer, abans de trucar la necessària policia. I ara, resumint, pregunto: hi ha gaires d'aquells denunciants que es trobin amb una situació ni que sigui la meitat de difícil i desagradable que la de la mare de la meva companya? Segur que l'Ateneu assoleix el grau de xivarri que produït pel popular bar de a sota casa, i fins tan tard? Molt ho dubto. I si ho fos, què?
Denunciants, ja us ho dic ara: no sé qui sou i no tinc cap problema de conèixer-vos, (i si algú de vosaltres resulta que és algun conegut, sincerament, em rellisca platanescament), però crec sembleuque pocs cops m'he sentit tan carregat de raó per dir a algú, com ara mateix faig, que em una quadrilla de miserables de la pitjor espècie, hipotètic conegut/saludat inclòs. Si algú de vosaltres em veniu amb la història que teniu una iaia malalta a casa, doncs mira jo també i si voleu entrem en una competició de a veure qui la té més grossa amb el tema de requerir més atenció mèdica. No em toquis l'embolcall escrotal amb xantatges emocionals de pa sucat amb mantega light, desgraciat feixista. A mi no me la claves. I a fe de Déu que em fas molta pena.
L'Ateneu ja va patir fa temps un atac de caràcter feixista. Aquesta foto està extreta dels arxius de La Vanguardia. Aquí baix un fragment de la presentació del film Nosferatu (1922) de F. W. Murnau que vaig tenir el gran plaer de poder acompanyar en directe amb piano i sintetitzador MS20. Què, ja no es podran fer coses com aquesta?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada