dilluns, 19 de maig de 2014

Dos guanyadors no guanyadors


Dorando Pietri (1885-1942)

Dos guanyadors no guanyadors


L'italià Dorando Pietri (1885-1942), un dels meus herois d'infància, va ser el guanyador no guanyador de la marató de l'olimpíada de Londres 1908. No es tracta d'un joc dels disbarats. Constato un fet. Dorando va trencar la cinta d'arribada d'aquella carrera. No n'hi va prou, però, amb l'aclamació emocionada de la grada per evitar la seva desqualificat per haver rebut ajuda de diversos voluntaris a peu de pista. Quan el corredor va creuar la porta d'entrada de l'estadi, trontollava com un ninot, completament grogui, pobre. Ja d'entrada va enfilar la meta en direcció contrària. "Ep! noi, cap allà no, cap aquí!" Si l'ajut hagués acabat en aquesta mena d'indicacions no hi hauria hagut cap problema. Desgraciadament, l'italià va caure fins a tres cops al terra. Diversos espectadors i mossos de pista, commoguts pel davant de tant patiment en mig d'aquella proesa, el van ajudar a alçar-se i reprendre el camí en aquells darrers metres. Aquella solidaritat van ser considerada excessiva pels jutges. A tothom --fins i tot a nosaltres, ara, quan veiem les imatges filmades conservades del fet-- va fer molta pena aquesta resolució, injusta pel que fa a la proesa d'aquell home, totalment justa des del punt de vista legal. No n'hi ha prou que ell no fos conscient de tot el que passava. Realment no en va tenir cap culpa directa. Però les normes són les normes, valen per a tothom, i un ajut, per mínim que sigui, és un ajut. Dorando havia realitzar una carrera extraordinària, molt per damunt de les seves energies. El cor se li va desplaçar uns dos centímetres en no sé quina direcció a causa d'aquell esforç. Aquella història va tocar el cor del públic anglès i fins i tot la Reina li va concedir un premi especial. 
A mi sempre m'ha caigut bé aquest italià menudet. Quan tenia 12 i 13 anys jo volia córrer la marató i ser com ell, amb desplaçament de cor inclòs, i tal. Corria amb unes xancletes de platja. Vaig arribar a córrer quinze quilòmetres km, jo sol, en xancletes i amb unes butllofes als dits acceptablement absurdes. Mai més he tornat a fer esport, si es pot dir esport d'aquella mena de penitència monacal.


Frederick Lorz (1880-1904)

L'altre guanyador que no va guanyar, per motius ben diferents, va ser el simpàtic Frederick Lorz (1880-1914), pallasso de professió. Durant la marató de l'olimpíada de St. Louis 1904, Lorz va protagonitzar un dels escàndols més sonats  de l'esport de començaments del segle XX.

Al llarg dels primers quilòmetres ja va donar mostres de la seva rauxa robant cacauets dels espectadors i fruites dels arbres que trobava a la cuneta. Cap el quilòmetre setze, quan els forces per fer bromes començaven a minvar, no va dubtar a acceptar la invitació de pujar a un dels primitius automòbils que circulaven per les carreteres d'aquell temps (el del seu entrenador, bon un, també, suposo). Això de córrer va trobar que cansava més del que pensava. Un cop motoritzat, va deixar enrere els seus companys de carrera. Va haver-hi testimonis que asseguraven que a mida que els anava sobrepassant els regalava pam-i-pipes i botifarres. Al cap d'uns vint quilòmetres, un cop recuperat, va baixar. L'estadi ja no es trobava gaire lluny, a més. Els espectadors el van rebre amb un clam enfervorit, impressionats per l'espectacular rècord, i amb el patriotisme desfermat: "Un americà guanya la marató!". Just en el moment que la filla del president del país l'estava felicitant, Thomas Hicks, el segon corredor, arribava a l'estadi. No va perdre ni un segon a denunciar la trampa del seu competidor. Davant la decepció i el desig de linxament general, Lorz es va limitar a somriure i afirmar que tot plegat es tractava d'una facècia sense cap importància, que ell era així.
Lorz va ser expulsat de totes les competicions d'aficionats de la Unió Atlètica Amateur. Aviat, però, un cop va manifestar una sentida disculpa pel frau i que no havia tingut la intenció de fer cap mal a ningú, el càstig li va ser commutat. Posteriorment, el 1905, va arribar primer, legalment, a la marató de Boston amb un temps de 02:38:25 Després de tot, el pallasso podia guanyar guanyant. 

1 comentari:

Xelo IProu ha dit...

sempre un plaer passar pre ací