dijous, 28 de març de 2013

"Off the Record" de Karl Bartos, el retorn d'un clàssic

Portada d'Off the record, (2013, Bureau B) amb la imatge del maniquí oficial, modelat el 1977, quan tenia 24 anys, i que actualment conviu amb el seu propietari, assegut en una butaca de la seva biblioteca

Off the Record, el darrer àlbum de Karl Bartos, el retorn d'un clàssic (Introducció)

La recent publicació d'Off the Record, (2013, Bureau B), l'últim CD de Karl Bartos, m'ha fet adonar que en 5 anys de blog mai he escrit una entrada sencera sobre res que tingués a veure amb Kraftwerk, grup pioner de la música electrònica alemanya, fundat el 1970 pel pianista Ralf Hütter (nascut el 1946) i el flautista Florian Schneider (nascut el 1947), dos estudiants que havien compartit ones sonores l'any 1968 durant les classes d'improvisació al Conservatori de Düsseldorf. Tenint en compte que aquest és el meu grup musical fetitxe per excel·lència, una de les quatre o cinc influències més grans que he tingut mai tant a nivell musical, ètic i estètic en general, en la meva manera de veure les coses, i fins i tot el sentit de l'humor, aquest buit podria destrossar la meva possible imatge de bon fill. En descàrrec recordaré que tampoc hi ha hagut molts motius d'actualitat per parlar-ne. Ara fa exactament 10 anys de l'aparició de Tour de France Soundtracks (2003), el seu darrer treball original; 9 de la meva assistència a un directe de la gira internacional de l'any 2004, al Razmatazz de Barcelona, i 8 de la publicació de Minimum Maximum (2005), el seu primer CD i DVD, basats, precisament, en aquells directes. Aquesta relativa llunyania en el temps pesa. Els més il·lustres dissidents de l'etapa clàssica, el percussionista electrònic i dissenyador Wolfgang Flür (nascut el 1947, membre entre el 1973 i el 1987) i el percussionista electrònic, teclista i compositor Karl Bartos (nascut el 1953, membre entre el 1975 i el 1990) tampoc han protagonitzat notícies remarcables. No hem sentit res nou de Bartos des de l'àlbum Comunication (2003) o la seva banda sonora per a un documental sobre el dibuixant Moebius. Flür, per la seva banda, s'ha limitat a fer safareig dels seus col·legues al llibre Ich war ein Roboter (Jo vaig ser un robot, 2000) i dur una carrera de Dj pseudonostàlgic que fa patir més vergonya aliena que cap altra cosa. Tot plegat ja era història quan vaig estrenar aquesta bitàcola. Fora d'aquí m'he limitat a ser el responsable absolut, això sí, de l'entrada com a mínim en la versió primigènia sobre Kraftwerk, així com la del tema Radioaktivität (1975), i les dels àlbums Die Mensch Maschine (1978) i Komputer Welt (1981) de la Vikipèdia en català. Parlem de l'època que aquest projecte tenia menys de 40.000 entrades. Em feia tanta pena que vaig mirar d'aportar el meu granet de cendra. Ara ja arriba gairebé a les 400.000 entrades, ocupa el 15è lloc de quantitat i el 10è lloc de qualitat, pel que fa a entrades dins un rànquing total de 278 llengües actives, i no crec que m'enyori per a res. Si algun dia empro aquells texts com a base d'algun article ningú em podrà acusar de copiar l'enciclopèdia. Aviso.
De moment, encara estic escoltant i re-escoltant el darrer treball de Herr Bartos i llegint totes les entrevistes i articles que puc. D'entrada, avanço que escoltar aquest home, tan culte com humil, sempre em resulta interessant. Bartos no és un qualsevol ni se'l pot titllar de bocamoll, com sí es podria fer amb el seu col·lega ex-robot. A part de la seva enorme contribució a la modernitat sònica, fonamentada tant en el seu juvenil amor per la música popular anglo-americana com en una sòlida formació clàssica europea Bartos té la carrera de percussionista, pianista, harmonia i composició, amb especial menció honorífica, al Robert Schumann Institute de Düsseldorf— els darrers anys s'ha dedicat exclusivament a la docència. Ha estat co-fundador del programa màster d'Estudis del So i Comunicació Acústica a la Universitat de les Arts de Berlin i professor en Disseny de Media per a Auditoris entre l'any 2004 i el 2009. Però, i la música del seu últim àlbum...? Bé, ja en parlaré en l'article definitiu. 
Hi ha un cert enrenou als fòrums d'Internet entre els seguidors dels homenets maquinals de Düsselforf. S'acusa a Ralf Hütter (co-fundador de Kraftwerk i únic supervivent de l'etapa clàssica 1974-1986) de totes les malvestats possibles mentre s'arriba a afirmar que, a la vista del material inclòs en el seu darrer treball, Karl Bartos era l'autèntic cervell musical del grup que va estimar les màquines. Trobo totes aquestes opinions una mica desmesurades, però no avanço res més perquè avui m'he llevat molt divagador. Parlaré de l'àlbum i del que en penso d'això dels "cervells" a la segona part. Mentrestant, com diria la robòtica veu dels mestres cada com que es presenten en públic: Guten Abend, Meine Damen Und Herren...

L'actual Karl Bartos, de 60 anys, continua conservant el talent, el sentit de l'humor i les seves elegants maneres de sempre.

Enllaç a un article del blog que parla de l'influència mútua entre Ralf Hütter i Karl Bartos

dijous, 21 de març de 2013

La poesia i la nitroglicerina


Will E. Coyote després de comprovar la seva mala poesia

LA POESIA I LA NITROGLICERINA 


La prosa és una garrafa d'aigua de vuit litres que has de carregar des del súper fins el teu pis. Tothom veu que costa carregar-la. Envasada com se troba, ja no resulta tan evident que calgui anar en compte per tal de no espatllar-la. Però sí: depèn on la guardis, que en facis, l'aigua es pot fer malbé. S'ha de vigilar més del que podria semblar. La poesia, però, enganya per una altra banda. D'entrada és una ampolleta lleugereta que el poeta es troba damunt la taula de casa teva. Oh! quina cosa més pràctica! no pesa gens, no cal anar a buscar-la enlloc i la pots dur on vulguis. Resulta, però, que en comptes d'aigua conté nitroglicerina i la missió del poeta consisteix en agafar-la i traslladar-la, amb molta cura, fins la pedrera on l'esperen per fer volar mitja muntanya. Per poc que la sacsegi, l'ampolla li explotarà als nassos i no arribarà al seu destí on els operaris l'esperaran fins que es jubilin. Per això la poesia té tan bona i tan mala premsa a la vegada. Si peta on toca, tenim pedres per fer carreteres, hospitals, piràmides d'Egipte, catedrals, gratacels. Per desgràcia, per tot arreu no ens paren d'explotar poetes a sobre i t'esquitxen el cafè amb la seva carn picada. I entre els esquitxos que no has demanat i un bon cafè, jo prefereixo el segon. Titlleu-me de poc sensible, però no d'exigent. A mi no em calen palaus ni catedrals. Amb una bona cabaneta de pedra per poder-m'hi aixoplugar, i fer botifarra a la pluja, m'hi conformo. I hi ha gent que no els cal ni això: les explosions sovint no són més que qüestions de sintonia i el que a un li explota a l'altre el salva. A més, les explosions, per sort, no sempre són tan tràgiques (o còmiques). Si l'ampolleta es petita, el poeta perd una mà, un dit o es fa una pupeta. Quan això passa tampoc molesta tant, patit des de fora. 


El que dic crec que val per als gags i acudits: no hi ha res que em posi més nerviós que un pallasso que no fa riure. Ara, qui et fa riure es mereix tot l'amor, tot el sexe, tot l'or del món. No ho creieu així?

La teràpia de l'oblit col·lectiu

    Estatisme Daguerre                   Mobilitat Jean Bouin

Sempre hi ha un temps remot en el qual ningú sap si va gaire de pressa o gaire a poc a poc. Un dia surt un que decideix córrer una mica i sorprèn a tothom en velocitat. No triga gaire a germinar la competència. Uns de nous descobreixen trucs per córrer encara més. Gambada rere gambada, s'arriba a la velocitat màxima. Un cop conquerida, la sorpresa esdevé impossible. L'avorriment s'imposa.

En aquest punt d'estancament accelerat, un té la genialitat de trencar amb la idea de córrer i decideix ralentitzar el ritme. S'enceta la segona revolució. S'imposa la rebaixa de velocitat. Comencen a fer-se notar els nous puristes de la lentitud. Els qui s'havien entrenat a córrer queden obsolets. La lentitud esdevé estatisme complet. L'estatisme esdevé norma i, de nou, s'exhaureixen les sorpreses sobre el tema. 

Un de més jove, fart del vell costum, té el valor d'accelerar-se un pèl més del compte. Entre els qui el veuen, surten els qui el critiquen pel mal gust de córrer, però n'hi ha uns quants que s'afegeixen en la cursa. Apareix un espavilat que corre molt i s'adjudica la invenció del voler córrer. El primer de veritat està massa cansat per defensar-se i cau mort en terra. En qualsevol cas la cursa s'embogeix. La lluita pel pòdium de la velocitat màxima torna a marcar el canon. S'assoleixen les mateixes velocitats màximes (mai superiors) a l'inici dels temps. 

La nova rutina acaba afartant uns corredors inquiets. Han sentit campanes que en temps antics l'estatisme tenia bona premsa. La idea els sembla estrambòtica, però atractiva. Provocadors de mena, opten per aturar-se, en sec. Entre els qui no recorden aquella època anteriors hi ha els amants de qualsevol novetat, els qui, si fos moda, s'apuntarien fins i tot a menjar normal. Aquests moderns consideren que la última provocació genial obre camins mai vistos, arriscadíssims. Els vells acusen l'estatisme d'antinatural, de pràctica de mal gust. En poc temps, l'estatisme torna a regnar i es parla de la velocitat com d'una cosa del passat, una petja primitiva, una fase prèvia al progrés intel·lectual més sofisticat del moment estàtic, solemne, normatiu, alliberador.

I tornem a recomençar. I s'estudiaran els estàtics i corredors de l'última generació com a trencadors pioners, a partir dels quals tot corre o tot s'immobilitza, perquè abans de la seva aparició, tot corria o s'immobilitzava. I així, anar corrent cap a l'estatisme o immobilitzant-se en la carrera fins el final dels dies que ningú sap si ens agafarà d'una manera o de l'altra, els joves diran que les coses antigues eren massa ràpides o massa lentes i els vells que les coses d'ara van massa lentes o massa ràpides. I els cucs de terra no tenen cap opinió al respecte i no es critiquen entre ells. I ja està.

dimecres, 20 de març de 2013

En Patufet: text de la versió del 1962, narrada per Isidre Sola


 Portada del mític single de 45 r.p.m. d'En Patufet i La Rateta que escombrava l'escaleta, idèntica al que jo tenia

Recordant el disc d'En Patufet i La rateta que escombrava l'escaleta

Avui nostàlgia de la grossa: 

El meu primer i més estimat disc va ser un single de 45 r.p.m, editat per Emi Odeon l'any 1962, el mateix que vaig néixer. En aquella època, els productes perduraven força més temps que ara a les prestatgeries. Mons pares me’l devien comprar uns quatre anys més tard. Malgrat ser de la mateixa companyia i de la mateixa anyada que el primer disc de The Beatles, no contenia cançons sinó dos contes, un per cara: a l'A, En Patufet i, a la B, La rateta que escombrava l’escaleta. Tot i que ma germana, 10 anys més gran que jo, feia temps que ja no estava per bous que peten i es dedicava de ple al quartet de Liverpool, a The Mamas & The Papas, a Sony & Cher o a l’Adamo —tots m’agradaven a mi, també—, En Patufet era el meu favorit. No cal dir que no parava de demanar que me'l posessin...


Ostres, quins records. No puc escriure aquest article d’una manera normal. Només puc exclamar quines veus! quin text! quines musiquetes! i quins sons sonaven! Algú em pot dir quins adjectius hauria de posar, a tot allò? quina valoració n'hauria de fer? quin estudi? No m’hi veig en cor. En aquella època pionera feia poc que es gravaven contes i cançons per a la quitxalla, en català. Aquest material formava part de les rareses que ens convidaven a imaginar històries fantàstiques amb la mateixa veu que el pare rondinava perquè el Barça perdia o que ma mare i ma germana es tiraven els estris de cuina pel cap, amb tanta voluntat assassina com mala punteria... Paro perquè m'estic posant tendre.


No m'he pogut documentar gaire ni em trobo amb massa forces per fer-ho. Algun dia ja poliré detalls, encara que només sigui per fer justícia a tots aquells professionals que —no s’ho poden arribar a imaginar— van realitzar una feina que em va alegrar la infància, que mai oblidaré. Sé que hi ha altres versions, com una del mateix any, adaptada per Florència Grau, amb el Teatre Invisible de Radio Nacional de Barcelona, dirigda per Lluís Pruneda 
—a Internet m’ha costat menys de trobar que l'altra: prometo que miraré d’escoltar-la, també, quan hi pensi—, però, què voleu que us digui? Jo vull posar la meva.

Isidre Sola, que a part d'aquest disc en va narrar un munt més amb la seva veu inconfusible. Aquí el tenim en la portada de la revista Ondas, l'any que va guanyar el famós premi


El meu Patufet és el que va narrar l’actor Isidre Sola (1927-2005), doblador radiofònic inconfusible dels anys 50 i 60 —ell donava vida al mític Taxi Key dels nostres pares—, veu d’un munt de doblatges cinematogràfics i de sèries de televisió, tant en català com en castellà La seva era una d’aquelles locucions magnífiques que ens han acompanyat tota la vida, fins el final, des de l’ombra. El meu Patufet és el que tenia la música del compositor Josep Casas i Augé, (1913-1988), creador i arranjador d’un munt de bandes sonores de cinema i contes infantils. Aquí dirigia l’orquestra, els efectes sonors i va triar les veus del quadre d’actors. El meu Patufet tenia la veu de l’inconfusible actor Rafel Anglada (1921-1993). Tan aviat trobi el nom dels altres actors esborraré aquest entrepunts: tots ells, des de l’actriu que feia la veu de la mare fins els qui interpretaven els altres personatges, mereixen una menció d’honor (quan tingui més energies ho faré, us ho prometo, us ho dec). El meu Patufet és el que té el text que he trobat per la xarxa i he repartit en versos, com a mi em sembla que hauria d’anar. 

Si he comés algun error, agrairé qualsevol correcció. Ja dic que avui poca ciència demano. Poca ciència em veig en cor d’utilitzar, malgrat que la ciència té el seu cor, també. Però avui, els elements irracionals ho inunden tot amb una pàtina melancòlica. Em transporten a cert personatge insuportable de calça curta que no s’acabava mai el que li posaven al plat i al qual li sobrevenien uns atacs dignes del Duce, en l'època on encara no se li havia descobert la miopia que l'ajudaria a ocultar-se rere unes ulleres. Quina llàstima que ja no sigui possible poder donar les gràcies a cap dels responsables d'aquesta gravació que està per damunt del bé i del mal!



El text del conte d'En Patufet tal com apareix al disc


Vet aquí que una vegada
eren un pare i una mare,
que tenien un fillet
tan petit, tan petitet,
que li deien en Patufet.
Un dia la seva mare,
mentre feia bullir l’olla,
li va dir: ”Ai,filla,
quina guitza em fa sortir a comprar;
el dinar ja bull al foc
i no trobo el safrà enlloc.
En Patufet, que tot ho remenava
i que pertot arreu es ficava,
de seguida va contestar:
“Mare, si no hi ha safrà,
jo us en puc anar a buscar.”
“On vols anar, on vols anar!
No veus que ets massa petitó
i la gent et pot trepitjar pel carrer
com un cigró?”
“Ja hi aniré cantant,
i així, si no hem veuen,
bé prou que em sentiran”
“No i no. Els menuts creuen.
Hi aniràs quan siguis gran.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!”
I com que es va posar a plorar
i picar de peus, per fer-lo callar
la seva mare li va dir:
“Bé ja n’hi ha prou, Patufet;
aquí tens un dineret
i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.”
I carrer amunt s’encamina
aquell marrec tan tossut, 
amb esclops i barretina
i unes calces de vellut.
“Patim, patam, patum,
homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu en Patufet.”



Content i cantant, en Patufet 
va arribar a la botiga d’en Josepet,
la més bonica d’aquell indret.
“!Ep, ep!” “Qui hi ha ?”
“Un dineret de safrà.
I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.
“!Ep, ep!” “Qui hi ha?
Què voleu?”
“Que no em veieu?
Ja estic tip de cridar.
Vejam si em despatxeu
un dineret de safrà”
I el botiguer torna a mirar
i busca que busca a terra dintre de la botiga,
fins que tot d’un cop veu un dineret que es belluga.
Aleshores s’ajup i l’arreplega,
posant en el mateix lloc
una paperineta de safrà. 
Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu,
l’agafa ben fort, se’n surt al carrer
i deixa badoc el pobre adroguer.
“Patim, patam, patum,
homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu en Patufet”
I de por la gent s’amagava
en no veure qui cantava,
mentre carrer avall passava
una paperina sola,sola,sola,
com si anés sobre una bola.
I quan en Patufet va arribar
amb una paperina de safrà,
la seva mare no se’n sabia avenir.
Aleshores tot cofoi va demanar:
“Mare,
em voleu deixar anar ara
a portar el dinar al pare?”
“Això si que no, fill meu:
el cistell pesa massa
i pels camins encara hi ha neu.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!”
Tant i tant ho va demanar,
que, perquè callés ,la seva mare li digué:
“Per no sentir-te bramar,
té el cistell i ja hi pots anar”
I en Patufet,que tenia molta força,
va agafar el cistell del dinar
i, com si res, se’l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així:
“Patim, patam, patum,
homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu en Patufet.”
En sortir del poble, la gent, esglaiada,
tancava portes i finestres,
i, pels camins, els pagesos fugien esverats
en veure un cistell tot sol
caminant com un cargol.
A mig camí, en Patufet es va aturar
i es va seure a la vora d’un hort
per reposar una estona,
però heus aquí que tot d’un cop,
començà a ploure molt fort.
Per no mullar-se va anar tot sol
a amagar-se sota una col.
Aleshores va venir un bou mig perdut
i d’un mos es menjà la col,
molt golut,
i en Patufet, de propina,
amb esclops i barretina
i les calces de vellut.
Cap el tard, el pare i la mare
buscaven el fill per tot arreu,
fins que trobaren el cistell
tot sol a la vora d’un hort.
Aleshores van començar a cridar:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?”
I en Patufet, de lluny, els contestava:
“Sóc a la panxa del bou,
que no hi neva ni plou”
Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?
I en Patufet contestava:
“Soc a la panxa del bou,
que ni hi neva ni plou.”
Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!
Sabeu què van fer els seus pares?
Doncs van començar a donar força menjar,
força menjar al bou,
i el bou es va anar inflant, inflant, inflant...
Tant i tant es va atipar, 
que, al capdavall, el bou va i fa:
Pam!

I com un llampec va sortir en Patufet,
molt content i espavilat,
com si res no hagués passat.
I aquest conte s’ha acabat.



Aquí teniu un enllaç al Blog del programa Versió RAC 1, presentat per Antoni Clapès on hi ha un enllaç amb el qual us podeu descarregar l'àudio original. Jo ja l'he sentit més d'un cop avui. Pels qui, com jo, el vau sentir en el seu moment, a una edat semblant a la meva, us farà efecte. Us ho asseguro. Àudio del Patufet

dilluns, 18 de març de 2013

L'Obra completa de Joan Vergés, un poeta essencial


El poeta Joan Vergés, l'home que té la clau

Joan Vergés, un poeta essencial

Va de clàssics moderns redescoberts. Vaja, potser no ha estat la millor manera de començar l'article perquè ja m'arriben els primers badalls via telepàtica. Aquestes tres paraules juntes, "clàssic", "modern", "redescobert", ens han escarmentats massa. Jo mateix fugiria de tot "clàssic modern redescobert". Avui no hi ha trucs de cap mena, però. No veuré cap cèntim per vendre aquest producte. Per no haver, ni tan sols hi ha ni sexe: el trobo molt guapo el mestre, però la voluntat d'endur-me'l al llit es troba —ho sento— entre les últimes motivacions que em mouen a promoure'l. Parlo d'un clàssic ben viu en sentit literari i el literal: el poeta Joan Vergés, una troballa d'aquelles que passen pocs cops. Jo el vaig conèixer a través de la seva antologia gràcies pel regal, Montse! publicada el 2006 per l'editorial Emboscall (en la qual també hi ha editada Els àngels i el perill del també injustament força ocult Jordi Guardans). Mai hauria imaginat que aquest llibret m'acostaria a una obra tan genial, d'aquelles que per si soles poden redimir la mala imatge que la poesia sovint té, tant entre el públic més senzill com entre certa intel·lectualitat. Si el món de la cultura és una cosa ben bèstia, en el de la poesia la bestiesa s'hi acarnissa amb un folklore ben conegut per part dels estudiosos i patidors del bestiari. 

Joan Vergés entra, per ADN editorial, dins la categoria més nombrosa: la dels poetes desconeguts. Res original fins aquí. Dintre d'aquesta categoria hi ha un percentatge, gairebé total, formada pels autodenominats "genis per descobrir". Sens dubte una gran subgrup d'aquests han patit injustícies de tota mena i, potser sense arribar a l'autoproclamada genialitat trencadora, certament haurien merescut més ressò. Del subgrup que per mi ja està bé que no se'n parli, seré conseqüent i no en parlaré. Oblidem quan cal: quan a un li toca bé que no es tallen els altres a ocultar-te fins i tot amb una bota damunt perquè no se't vegi ni la cresta. Doncs, au! que mengin merda, ves. Molts n'hem menjat i no n'hi ha per tant. Finalment, ja només ens queda un percentatge minúscul, però real: el dels oblidats de per mala bava exterior, per la pròpia desídia de l'interessat, o per tot plegat—, genis  veritables, mestres únics, personalitats que amb un sol poema farien una clau de judo a la història de la poesia catalana recent, trabucant-li tots els noms intocables per terra, d'on només s'hi alçarien els il·lesos o poc ferits. No conec qui més espera al quarto de les rates, però sí en Joan Vergés, el meu clàssic a redescobrir favorit. Un clàssic modern i viu, a més. Aquest jove nascut l’any 1928 i que en fer-ne 40 va dir que “em torna el cor lleuger, i sóc com un xicot espitregat i xiulo pel carrer—, va rebent per fi, tard i malament, això sí, molletes d'atenció. Recentment, un poema seu ha estat seleccionat dins l’espectacular antologia Paraula encesa (1),publicada per Editorial Viena el 2013, i Lleonard Muntaner, Editor, dins la col·lecció La Fosca, ha tret, per fi, la seva Obra Completa. 

L'Obra completa aplega poemes de primer ordre, rabiosos, potents com una bastonada. De ben segur satisfaran les ànsies de qui, entre altres coses, demana que la poesia el desvetlli amb una puntada de peu al cul en lloc d'adormir-lo. Fixeu-vos bé amb el que dic: puntada de peu al cul, no un cop de puny o una bufetada. Per mi, amant de l'slapstick mut, hi ha una diferència substancial que separa la classe superior del bellíssim xut de natges a l'inelegant maltracte de la violència al rostre. A més, amb en Joan Vergés succeeix un fenomen raríssim: quan el llegeixes se l'entén! Ja ho sé que això per si sol no vol dir res: hi ha poetes que, precisament perquè se'ls entén tot, fan enyorar la l'experimentació més radical i inintel·ligible. Però caram, quan el que s'entén sobrepassa la genialitat, demano que s'obrin totes les ampolls del millor cava. A Joan Vergés se l'entén —i diverteix, i emociona, i acompanya, i enamora!— sense haver de recórrer a la facilitat, a l'humor fàcil o a l'erotisme cursi. El poeta té la clau secreta que obre la porta on s'amaga la senzillesa rica, casolana i infinita, pura i plena de codis propers, divertida i profunda, rabiosa i elegant. Acostumats a sincers sense talent i talentós hipòcrites, els lectors cultes/superficials  es deixarien entabanar fàcilment per l'enganyosa nimietat dels temes i estil d'aquest gegant. Aquells saberuts de patacada que, si a les històries del cinema les firmes il·lustres clàssiques no afirmessin que Yasujiro Ozu és un mestre —i per Déu! què bo és!—, malgrat moure's en unes premisses simplíssimes, l'acusarien de fomentador del babauisme més absolut, li criticarien la manca de moviments de càmera, de no-virtuosisme tant tècnic com artístic... I aquí tenim en Joan Vergés, mestre que hauria de figurar en qualsevol biblioteca, oblidat de tothom, amb els seus llibres introbables enlloc excepte en alguna llibreria de vell, a costat de ves a saber quin altre pobre desgraciat...

No ens enganyem, hi ha hagut poetes que han tingut encara més mala sort i ja han perdut tota esperança d'esperar que algú vingui a rescatar-los. Vergés ha tingut la fortuna de veure alguns dels seus poemes musicats —ja fa segles, però— per estrelles de la cançó com Joan Manel Serrat, Maria del Mar Bonet, el grup Uc, i, sobretot, pel sensible guitarrista i compositor Toti Soler. Això no treu que la de Vergés sigui una història carregada d’entrebancs estrambòtics. Ha guanyat els premis més prestigiosos de la literatura catalana (el Carles Riba, el més important de tots, per La vida nova, el 1970, entre d’altres) en unes circumstàncies que han fet que els llibres guanyadors es publiquessin fins a més de 20 o 30 anys després i encara, sovint, només en fragments dispersos en antologies encara més disperses. 20 o 30 anys donen per a molta decepció en com funciona el món de la poesia en aquest país, per a moltes tones de pols de l'oblit caigudes damunt les espatlles, per a molta sensació d’oportunitat d’or llençada al contenidor dels productes no reciclables. Però, és clar, a qui l pot importar el que li pugui passar a un poeta? Per què s’hi posava a fer poesia? encara se li podria retreure. No és la poesia aquella mena d’estafa de les paraules, ordida per una màfia elitista per a consum interior, en el qual els uns es masturben a la cara dels altres, mentre per l’esquena s’apunyalen entre tots? Hi ha molta gent que pensa així, malgrat que caldria recordar que aquest prejudici és una caricatura injusta amb tots aquells creadors generosos, herois humilíssims, disposats a donar fins el seu propi cos per dir coses belles de veritat amb la llengua, per fer-la més rica, una arma més poderosa. 

Mentre no se’n descobreixin altres d'encara més ocults, considero que a Joan Vergés li toca fulgurar a dalt de tot del Parnàs literari català, al costat dels noms cimejats amb justícia, i ajudar-lo —ell mai no ho faria, no per manca de mala llet, sinó perquè sospito que és tot un cavaller— a descavalcar més d’un fantasma, amb un bon cop de colze, per molt mort que estigui i xutar ossos il·lustres faci lleig.

L'obra completa editada el 2012 a la col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor

I aquí un únic exemple de la seva poesia. Com tot creador de llarg recorregut, la poètica de Joan Vergés ha tingut una evolució estilística important. Malgrat que la seva obra no sigui gaire extensa, la tria ha estat difícil. Hi ha tantes perles per escollir! Al final m'he decidit per El fang, inclosa en La vida nova. Espero que aquest tast us faci venir gana i, ara que ve Sant Jordi —i un cop passi, també, compreu i regaleu com boigs l'Obra completa del mestre. Hi ha pocs cops a la vida que he estat tranquil pel que fa a les reclamacions.


EL FANG

—Feia temps que no ens vèiem.
               —Estem massa enfeinats.
—Si la vida ens somreia
ara ens té aninotats.
               —Telefona’m un dia.
—Ja saps que m’he casat?
               —Se’ns va morir la tia.
—Recorda’m per Nadal.

Quan trobo un vell amic
m’adono,
pel fang que hi ha als carrers,
que ha d’haver plogut molt.
Deu ser un fang de molts anys
i gairebé
ja en deu parlar la història.
Els peus se m’hi enfonsen
i no puc caminar.
És el fang de molts anys
de tots nosaltres
i dels enterraments
dels qui hem acompanyat
i on tu i on jo ens hem retrobat
de tard en tard.
És el fang de la sang
que ens fa moure amb dolor,
que ha posat un color
de film antic
al nostre món,
que em fa escriure
poemes localistes
de poble trist
amb poca llum
i admonicions barates
de full de calendari,
avui que el món es lleva amb l’alba.

Sempre que trobo un vell amic
i engeguem la gramola
d’un diàleg farcit de tòpics
i ens intercanviem
ganyotes i somriures,
després sopo amb desgana
i m’adono que l’oli d’amanir
se’ns ha fet ranci
i que mai no tindrem
una collita nova.

Sempre que et trobo a tu
i ens saludem de lluny
amb la mà enlaire,
com si hi portéssim una banderola,
m’adono que som nois
que s’han fet vells
en l’estretor del passadís
de casa els pares.
I aquella nit dormo ben malament
al llit utilitari,
amb matalàs d’escuma,
perquè els meus somnis van covar-se
en màrfegues i catres
que el foc ha destruït.

I de vegades m’interrogo,
davant un arbre o un núvol,
o perquè un dia em llevo
sense bocassa,
si necessàriament
tot plegat
havia de ser així.


Acudit de Perich per a La vida nova, Premi Carles Riba 1968, editat per Proa el 1970


Obra

Soledat de paisatges (1959)
El gos (1967) Premi Salvat-Papasseït, 1965
La vida nova (1970) Premi Carles Riba, 1968
Com un bosc silenciós (2007) Premi Recull (Maria Ribas i Carreras de Poesia), 1987
Qui jugarà a pinyol (2012) Inèdit fins l'aparició de l'Obra completa, tot i que a l'Antologia que es va publicar el 2006 ja s'hi avançaven set poemes.
Mariona, Núria i altres cançons (2012) recull, també inèdit fins l'aparició de l'Obra completa, de versos religiosos i cançons.

Reculls:

Antologia (2006), a cura d'Isidor Martí i Joan-Elies Adell
Obra Completa (2012) presentada per Isidor Martí

(1) Jo n’hi hauria posat quatre o cinc, per equiparar-lo o superar a més d’un ganso de plomes pintades amb acrílic amb els quals et pots ensopegar, trepitjar les seves caques, si t'aventures per aquelles pàgines... però no ho diguem gaire fort: encara gràcies que se’n recorden d’ell! És més: gràcies pel treball Jordi Julià i Pere Ballart.




divendres, 15 de març de 2013

On posem els transexuals en les antologies genèriques?

Walter Carlos als anys 70

Walter Carlos (1939, USA) és el pioner absolut de la música electrònica amb el sintetitzador Moog. La música electrònica existia ja des de moltes dècades abans, i fins i tot sintetitzadors, però no aquesta instrument revolucionari. Amic i testador de Robert Moog, inventor de la màquina diabòlica que es pot veure a la fotografia, Walter va composar el 1971 les parts electròniques (tota una fita històrica, a tots nivells) de la banda sonora del film Clockwork Orange, d'Stanley Kubrick. El 1980 va  tornar a treballar per al mateix director a The Shining. la seva missió va ser exactament la mateixa. Però ell ja no es deia Walter sinó Wendy. El pioner s'havia convertit en pionera gràcies a una operació, també força pionera, de canvi de sexe. Aquest fet tot aficionat a la història de la música electrònica el sap (o l'hauria de saber) i l'accepta amb la mateixa naturalitat que accepta l'aparició del Minimoog o que el 1974 els Kraftwerk gravessin l'Autobahn. Els canvis de sexe en l'altre direcció (de dona a home) van trigar una mica més, però finalment va arribar el dia que l'experiment va reeixir. Hi ha una persona que aprecio moltíssim que vaig conèixer amb el nom de, diguem, Jean. Malgrat ser una noia sana i molt guapa, se sentia incòmoda dins el seu cos. Quan va tenir la oportunitat, va fer us de la cirurgia pertinent. Ara, oficialment es diu, posem que Kevin (la història és certa, només canvio els noms perquè ningú n'ha de fer res de qui parlo). Avui podem felicitar-nos, doncs, que allò que fa dècades resultava impensable, i fa uns anys només ho podia fer qui tenia molts diners, ara es troba (relativament) a l'abast de molta més gent que pateixi l'angoixa de sentir-se totalment en desacord amb el gènere que el seu cos du de naixement.

Wendy Carlos als anys 80

Aquesta nova possibilitat qüestiona, complica (o simplifica, no ho sé) certes activitats humanes, eleccions, afirmacions i contraafirmacions que fins ara es donaven per garantides. Per exemple: en el grup de dones poetes, escriptores, artistes, què succeiria si una d'elles decideix regalar-se un canvi de sexe? Què passaria si la senyora Marta Pessarrodona o la Cèlia Sànchez-Mústich, per exemple, de sobte decidissin convertir-se en en Manel Pessarrodona i Gumersindo Sànchez-Mústich? (de la segona espero no sentir-me'n mai culpable del canvi, però responsabilitzar-me de la resta de l'univers femení poètic català ja em queda una mica massa gros). Què se n'hauria de fer del seu nom a les antologies de poesia exclusivament de dones? S'hi haurien d'esborrar els seus noms? O per contra, s'haurien de continuar incloent els poemaris que signessin, a partir de llavors, com a Manel i Gumersindo? potser s'hauria de considerar un abans i un després, i incloure-hi només els escrits de quan eren Marta i Cèlia? Se les continuaria convidant a les trobades i lectures en les quals participaven, com a dones? I, tot i que la nova condició no suposés cap diferència pel que fes a la seva posició en la defensa dels drets de la dona, estem segurs que no apareixeria ni una sola veu disposada a acusar-les de traïdores a la causa? 

Switched on Bach, del 1968, de Walter Carlos, primer gran hit de produït amb el nou instrument

El de la música electrònica, per la seva banda, era un món molt femení els anys 60, però els 70 va donar un tomb cap a la masculinitat asfixiant. Es podria fer la conyeta que en Walter, davant la manca de vocació sintètica entre les dones, va decidir sacrificar-se per canviar el panorama general, oferint el seu propi cos. Als 70, i encara començaments dels 80, la idea que un creador de sons electrònics era una bruixa mereixedora de la foguera, culpable de matar la música "de veritat", suposava la norma. Avui dia, aquesta disciplina artística s'accepta amb normalitat i cada cop hi ha més dones que es passen hores creant els seus universos sonors amb aparells de botonets, amb programes informàtics o combinant tots els processos. No pretendré convèncer a ningú que aquest camp artístic es troba lliure de dilemes, susceptibilitats i prejudicis sexistes, i per desgràcia no hi ha pocs "especialistes" que encara s'admiren de la noia maca que manipula aparatets amb una barreja de paternalisme i llefiscositat. Però el trencament de l'hegemonia masculina és una realitat indefugible i saludable. A rel d'aquest fet han aparegut els inevitables festivals i blogs només per a dones i antologies de les nombroses (i imaginatives) pioneres. Això, per si sol, no suposa cap mal, malgrat que a mi mai m'ha importat un rave el gènere dels artistes que m'emocionen ni tinc cap mena de filtre previ relacionat amb el tema (aquella bestiesa sobre que les dones/homes no saben, no poden fer això o allò... au va!). I aquí també em pregunto, s'hi ha convidat mai a la nostra vella amiga Wendy en algun festival o alguna antologia exclusivament femenins? No en tinc la certesa completa, però recordo haver fullejat un llibre sobre les pioneres electròniques, i no hi surt. No deixa de ser curiós que qui va gravar el primer àlbum complet amb l'instrument més revolucionari de la història recent (Switched on Bach, del 1968, un mite absolut) i composar la primera banda sonora d'un film important amb l'aparell, se'l discriminés pel pecat d'haver incorporat un penis indesitjat al seu organisme durant els seus primers anys de vida, abans de passar-se a abraçar el gènere i estil de Margaret Tatcher.

Em sap greu haver parlat de Wendy/Walter des d'aquest punt de vista extramusical, un cop més (en deu estar avorridíssima). Per desgràcia, però, mai podrà fugir d'exemplificar cert paradigma. Li passa com a Adolf Hitler. El dictador ha estat un personatge tan nefast per a la història de la humanitat des del punt de vista directe com útil per rebatre un munt de supòsits i analogies absurdes (Hitler adorava els animals, no fumava, era un gran lector, tenia un munt de virtuts cíviques... per tant, estimar els animals, ser culte i sa et fa bo?). Un dia parlarem de Wendy Carlos només pels motius que ens ha fet feliços, les portes que, amb tant de talent com simpatia, ha obert: hi ha personatges antològics que estan pel damunt de qualsevol antologia

dijous, 14 de març de 2013

About the Question of Poetry, article de Cèlia Sanchèz-Mústich traduït a l'anglès per Anna Crowe



Aprofitant que demà comencen les trobades entre la cultura irlandesa i la catalana que se celebren a Sitges, he cercat aquest text traduït a l'anglès per Anna Crowe (em sap greu no tenir res en gaèlic irlandès que, sens dubte, hauria estat més genuí)About the Question of Poetry (Sobre la noció poètica, en l'original de la Cèlia Sànchez-Mústich) que es va sortir en el número 28, del juny del 2010, de la revista francesa La Traductière. 

Aquell número tenia una secció especial dedicada a la poesia catalana on, a part d'una antologia de poesies (entre les quals també hi figurava una de la Cèlia) els autors Jaume Pont, Arnau Pons i el també sitgetà David Jou també eren convidats donar una visió personal  sobre la relació entre la poesia i allò que se'n diu poètic. Tots els articles apareixien en la seva versió original en català i les corresponents traduccions al francès i a l'anglès. L'excel·lent versió francesa de l'article de la Cèlia va córrer a càrrec del també poeta (en cors i en francès) François-Michel Durazzo. Els altres poetes inclosos en l'antologia van ser (a part dels esmentats articulistes): Montserrat Abelló, Anna Aguilar-Amat, Margarita Ballester, Miquel Bezares, Enric Casasses,  Antoni Clapés, Teresa Colom, Narcís Comadira, Miquel Desclot, Carles Duarte, Ernest Farrés Junyent, Gemma Gorga, Antoni Marí, Dolors Miquel, Laia Noguera, Francesc Parcerisas, Josep Piera, Ponç Pons, Susanna Rafart, Albert Roig, Pere Rovira, Josep Maria Sala-Valldaura, Marius Sampere, Jaume Subirana, Àngel Terron i Antoni Vidal Ferrando.

Molta sort als organitzadors de les trobades. Desitjo que siguin un gran èxit.



About the Question of Poetry

by Cèlia Sànchez-Mústich
translated by Anna Crowe

Once, someone asked me, ‘”What subjects do you deal with in your poetry?” For a moment I was unable to answer. It felt very odd, as though they had asked me, “What subjects do you talk about with your partner?” I think that poetry, like other ways of communicating between people (after all, poetry is a means of communicating with that which is most intimate and which is at the same time the most difficult for us to grasp), is above subjects, or else so integrated with them as to be a second skin, so integrated that we don’t even realise we are dealing with them...

As for those subjects popularly associated with poetry or even with poems (perhaps in those circles farthest from poetry and poems), I would find it very difficult, for example, to dedicate a poem to spring, or to the moon, or to the sea or the sunset, as direct objects of the idea.

But neither do I rule it out, and in fact would consider it a challenge: to make a poem La Traductière n° 28 141 about any of these “classics” of nature, where they might appear uncontaminated by the clichés, where masters of the art have so often failed, leaving aside any question of superficiality, while endowing it with multiple dimensions...

Imagery is another matter. It is quite true that in many poems (my own included), some “traditionally poetic” imagery has found new life, such as the universe, the sea, the moon...whether as pieces of an abstract mosaic, or as a mosaic that glues together the abstract of the pieces. How can we pour scorn on the sublime suggestive power of the sea or the moon? Or perhaps we should reject the versatility and magnetism of bed when it is time to make love, simply because of the fact that it is a place that recurs and recurs...?

But I would venture to say that many poets share my experience: while I do not shun these images, I do integrate them into the poem in the same way that I am able to integrate into it a cigarette-lighter, a wobbly table, a dog, a hotel bedroom, a taste of chocolate, the lights winking on the computer, the pieces on a chessboard, or objects as “unpoetic” as a bundle of euros, a rubbish-bin or an old-fashioned village privy. What really matters, in short, is the chemistry which is produced between these objects or elements of an image or images, and a certain way of looking within oneself in order to seize the magic. And I do not believe that the image exists which, associated with another at the right time and place, cannot reveal poetry to us or allow us to enter it. Just as it is also possible to lend genuine brushstrokes of humour or irony to many fundamental situations, that are far superior to a party of friends telling jokes or a moment of comedy at the theatre.

In any case, and in tandem to the relationship between poetry and what is often labelled as poetic, I think that the idea of the poetic has changed with time, or on the downturn has opened up other ways of being subtle. This term, when applied to a painting, a landscape, a novel, a film, is no longer equated – at least not uniquely – with the aesthetically beautiful or spell-binding or serene, but with that particular vibration that arises when the artist has succeeded in looking at reality from an indefinable and enigmatic perspective, that is not always free from cruelty or the intention to disturb.

And taking up the subject of subjects... I think that, in fact, if there did exist a subject that was poetic in itself, like a kind of independent and self-sufficient poetic country, it would be impossible to fit it into a poem! The poem is like an explorer in search of remains or treasure, and if these were to be handed out as presents beforehand the expedition would never get under way... for what would be the explorer’s reason for setting out?

diumenge, 3 de març de 2013

Buster Keaton i René Magritte: esquenes cara a cara

Esquenes de Buster Keaton, actor i director nord-americà (1895-1966) i René Magritte, pintor francès (1898-1867), cara a cara. Esquenes que no et donen l'esquena.

Buster Keaton

René Magritte

Buster Keaton

 René Magritte

 Buster Keaton

 Buster Keaton

René Magritte

 Buster Keaton