Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris infantil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris infantil. Mostrar tots els missatges

dimarts, 25 de gener del 2011

Salutació del nostre amic Múbik, el marcianet

Photobucket

Hola, sóc en Múbik el marcianet. Fa poc que vaig aterrar a Vilafranca del Penedès, amb la meva petita nau espacial blava. La missió que em van encomanar consistia en aprendre com funciona la circulació viària al vostre planeta.
Després de compartir uns quans anys amb vosaltres, però, he decidit quedar-m'hi a viure. M'agrada molt la vostra vila i tothom ha estat molt amable amb mi. Teniu de tot i força i el que no, no es troba gaire lluny: amb un viatget de no res arribes a les muntanyes de Montserrat i, si vols veure el mar, Sitges queda a dos minuts de nau.
Produïu una beguda que anomeneu vi que m'encanta. L'haig de prendre amb mesura perquè si no les meves galtes blaves se'm tornen vermelles i més que un marcianet semblo un extraterrestre indefinit. I a mi m'agrada que les coses quedin clares.
També teniu una gent (poqueta, però ben escollida) que escriu unes columnes de ratlles curtes molt boniques. Aquestes columnes, que en dieu poemes, em produeixen un efecte físic semblant al vi.
Això de fer coses que tirin cap amunt us agrada molt, si no no aixecarieu aquella cosa dels castells. Un dia em vau convidar a formar part d'una pinya. Aquell castell, per desgràcia, no va reixir. Amb tot el que em va caure pel damunt ara potser entenc una mica més perquè en dieu pinya d'allò.
Bé, avui no m'allargo més. Només volia dir que estic molt content. A més, aquests dies fa un fred que em recorda una mica el meu planeta. No patiu, no sóc un desnaturalitzat. De tant en tant vaig a visitar els meus quatre pares i tres mares (no cal dir que allà l'assumpte de la reproducció funciona molt diferent que aquí baix, però no us ho explico perquè els vostres nens potser es farien unes idées inconvenients pel que fa a la moral que els voleu ensenyar).
I ja està. Ara me'n vaig que tinc feina.
Què tingueu un molt bon dia!

dimarts, 25 de maig del 2010

Publicada "Pasteur y sus vacunas", la darrera biografia que he fet per a NIVOLA


S’acaba de publicar Pasteur y sus vacunas (Editorial NIVOLA, col·lecció SABELOTO@S, ISBN 978-84-96751-88-0) i ja es pot trobar a les principals llibreries espanyoles. El llibre és una biografia sobre el gran científic francès Louis Pasteur, destinada especialment per a nens de 9 anys en amunt, com totes les de la col·lecció.

Louis Pasteur ha estat una de les figures mes importants de la història de la ciència. Entre moltes altres aportacions, va refutar la teoria de la generació espontània, va demostrar la importància de la esterilització en cirurgia, va ser l’impulsor bàsic d’un bon grapat de ciències com la microbiologia o la cristal·lografia, va revolucionar els sistemes de conservació dels aliments (creació seva és, com no, la pasteurització), i va crear les primeres vacunes realitzades sota un estricte control científic. La mes revolucionaria de totes (per la qual es faria mundialment famós) va ser la de la ràbia. Per si el que hem dit fos poc, abans de morir encara va fundar l'Institut Pasteur.

Per tot plegat, se’l pot ben bé considerar com un dels benefactors màxims de la humanitat. Dins la medicina hi ha un abans i un desprès de Pasteur evident. El nombre de vides humanes i animals que s’han salvat gracies als seus descobriments és incalculable.

Pels lectors del blog, he traduït un breu capítol al català, el que se'n diu un tast. Espero que us faci agafar ganes d’anar a llegir la resta del llibre, on hi passen moltíssimes més coses. Au, va, que té uns dibuixos molt bonics de Moisés Ojeda —per mi, les millors il·lustracions que ha gaudit mai un llibre meu— i nomes costa 8’50€! Crisis, what crisis? de què parleu? he, he...

Fins aviat!


Cap. 8

ELS ALEMANYS NO DUEN BANYES

Entre àcid i àcid, reunió i reunió, el nostre home no desatenia la seva família, que no parava de créixer. El 8 de novembre de 1851 va néixer Jean-Baptiste, el seu primer fill baró.

L'any següent, el govern li va finançar un viatge a Alemanya, a Àustria i a altres països de l'Europa Central, tots ells grans productors de begudes alcohòliques. La invitació tenia com a principal motiu el de compartir els seus descobriments i experiències amb altres científics importants d'aquelles nacions, així com visitar fàbriques de cervesa i d'àcid tartàric.

Louis estava molt excitat pel viatge. Era el primer cop que sortia del seu país estimat. Dins el seu cor es barrejaven sentiments positius i negatius. Per una banda, desitjava conèixer col·legues estrangers i aprendre dels seus mètodes. Però per una altra, no podia evitar el pes del prejudici (heretat de son pare) cap a allò que venia de fora, sobretot si era alemany o anglès.

El vell soldat havia insuflat a Louis l'amor a França per damunt de totes les coses, i el fill l'havia absorbit com una esponja. Tant d’amor no era dolent en si mateix: d’entrada, tot allò que contingui la paraula amor és bo. El problema venia quan, junt amb aquest amor, son pare li havia passat, de contraban, la idea que els alemanys i els anglesos no eren gent de fiar. Encara que Louis era una persona madura, culta, que pensava per si mateixa, no podia evitar una malfiança cap a l'estranger, gairebé infantil.

Però ja només visitar Zwickau, a la Baixa Saxònia, i després Viena, a Àustria, va abandonar aquests prejudicis, que, de cop, li van semblar falsos i inútils. A les cartes a la família, parlava de com d’ avergonyit se sentia per la lliçó que estava rebent:

"A Alemanya i a Àustria, molta gent a qui li preguntis per un carrer, et dóna les indicacions, amablement, en un francès més que correcte. Jo, en canvi, ambtots els meus estudis, no sé una paraula d'alemany, ni de cap altre idioma que no sigui el francès. Quina vergonya sento per això! Quina vergonya sento pels meus conciutadans! A França sovint ens creiem superiors als altres, i pocs es prenen la molèstia de conèixer altres llengües i altres maneres de ser. Hem d'aprendre molt dels alemanys i de la gent d'altres pobles. Si tots ens esforcéssim a conèixer-nos una mica més, descobriríem que el que ens dóna por dels altres es basa en mentides... "

Malgrat la convicció amb la qual Louis reconeixia el seu error i la seva voluntat de millorar la seva actitud, son pare, en llegir la carta, no va quedar tan convençut. El bon home era ja massa gran per canviar. De jove havia lluitat contra els alemanys, els anglesos i altres pobladors de mig Europa. S'havia entrenat massa en l'odi a l'estranger enemic i havia sofert massa amb les pèrdues de companys en combat. No estava disposat a perdonar.

—És bo que estimis al teu país, papa. Jo també l'estimo, no sóc un traïdor. Però odiar els estrangers només serveix per omplir el cor d'amargor.

—Louis, no tens ni idea del que jo he vist cometre aquests bàrbars. Aquests individus no són humans, sinó animals.

Tot i que Louis comprenia els seus motius, sentia molta pena per no poder persuadir el seu pare estimat. Entenia que la guerra era un horror (sovint tan inevitable com una mala malaltia) que deixa cicatrius irreparables en les persones que la sofreixen, també al cor.

Però aquesta diferència, junt amb d’altres de tipus polític, mai no els va distanciar. Sempre que Louis l’informava dels seus avenços, el vell s'alegrava, com quan va aprovar les oposicions. Mentre només parlés dels seus èxits professionals tota notícia era benvinguda. Però pobre d’ell si li tornava a venir amb com de bons que són aquells maleïts alemanys!

Per sort per a Jean-Joseph, el seu fill havia captat la indirecta. A més, no rebia més que excel·lents notícies. Al llarg dels següents cinc anys, aquelles li arribarien a cabassos, com una pluja de meteorits carregats de felicitat.

dilluns, 6 d’abril del 2009

Com fer un submarí econòmic en miniatura (manualitat)

Seguiu aquestes instruccions i us podreu fer un senzill i divertit submarí per molt pocs calers. En cinc minuts tindreu una simpàtica andròmina, que a més us serà útil per explicar als vostres fills com funcionen els submarins de debò (déu n'hi do les pretensions!)

Seria ingenu pensar que aquesta idea tan simple no li ha vingut al cap a ningú més al món abans: la nostra existència és insignificant. Però a mi no em consta. Per tant, deixeu-me que, ni que sigui per una vegada a la vida, em faci il·lusions de que m'he inventat alguna cosa del no res.

Només us calen els següents elements:

a) dues xeringues iguals (sense l’agulla), les més grosses que pugueu trobar.
b) una goma elàstica normal i corrent.
c) una clau de bicicleta hexagonal, de les que tenen forma d’ela.
d) un tub de goma tan llarg com vulgueu. Recomanem que sigui el més flexible possible i que els seus extrems s’adaptin perfectament a la sortida de les dues xeringues.


Si ja els teniu, anem per feina:

1) Fixeu la clau de bicicleta al llarg del tub d’una de les xeringues amb l’ajut de la goma elàstica. Feu que la part curta de l’ela miri cap avall, perpendicular al tub. Aquesta xeringa farà el paper de submarí i la clau serà alhora el llast i la quilla. És important que la part que pesa més estigui davant, prop la sortida de l’aire, per contrarestar el pes que farà l’èmbol quan surti. El pes de la clau mantindrà la nau estable en tot moment.


2) Tanqueu l’èmbol de la xeringa-submarí del tot, fins que no quedi gens d’aire dins el tub. Després cal omplir d’aire l’altra xeringa, fins que el seu èmbol estigui el màxim d’obert. Aquesta segona xeringa serà el “comandament a distància”.


3) Sense tocar per res els nivells d’aire requerits a l’apartat 2, cal introduir els dos extrems del tub de goma als orificis d’entrada de cada xeringa. Ara sí que ja podem dir que el nostre submarí està acabat i preparat per a fer immersions.


Funcionament del submarí:

Submergiu la xeringa-submarí dins el recipient ple d’aigua que preferiu o tingueu a mà (un cub, una banyera, una piscina, el mar, etc.). Si heu distribuït l’aire com hem dit a l’apartat 3, la xeringa-submarí anirà a petar directament al fons del recipient. Al pitjar l’èmbol de la xeringa-comandament a distància, fins a buidar-la del tot d’aire, omplireu l’interior de la xeringa-submarí, acció que farà que aquesta emergeixi fins la superfície.

Podeu repetir l’operació tants cops com vulgueu, controlant molt fàcilment amb la vostra mà la profunditat de cada immersió, segons l’aire que aneu expel·lint o aspirant amb la xeringa-comandament a distància. A la part exterior del tub d’aquesta xeringa podeu apuntar amb un retolador permanent les cotes de profunditat a les que hagiu portat la xeringa submarí. D’aquesta manera podreu repetir les distàncies de les immersions amb una precisió sorprenent.



Els elements que aquí hem proposat són els mínims per a construir un submarí d’una manera ràpida, barata i senzilla. Per descomptat, i si voleu, podeu substituir-los per d’altres de més sofisticats (per exemple, canviar la clau de bicicleta per algun altre objecte metàl·lic, sempre que tingui un pes que pugui ser aixecat per l’aire que omplirà la nau), així com pintar i decorar el casc al vostre gust, afegint-hi periscopis, tripulació o qualsevol altre detall decoratiu que la vostra imaginació et suggereixi.

Mentre no tingui temps d'escriure entrades més denses, això és el que hi ha, apa!

Què tingueu unes bones immersions!