Evidentment, el títol d'aquesta entrada és d'un subjectius que mareja. Però per mi, sí, ho és. L'he extret d'un llibre únic que em va regalar la senyora Margarita Escoda el 1980. titolat A Child of Six Could Do It! (Un nen de sis anys pordria fer-ho!) una hilarant col·lecció d'acudits gràfics sobre el món de l'art, apareguts a la premsa (sobretot anglosaxona, of course) entre finals del segle XIX, en ple apogeu dels impresionistes, i 1979, l'any que va ser publicat aquest volum. Per cert Margarita, estiguis on estiguis, espero que les coses et vagin molt bé i moltes gràcies per aquest regal genial!
Aquesta (per mi) obra mestra absoluta del senyor Sillince, va aparèixer publicada a Punch el 30 de setembre del 1959. Com tots els grans acudits, el trobo tan irresistiblement divertit com trist, tan profund com frívol.
Demà tinc un concert. Cada cop que en que faig un, em ve aquest acudit al cap. Musicalment parlant, és la història de la meva vida. No patiu. Igual que a l'escultor aquell, quan em mori podreu posar la música que us doni la gana a l'enterro, icineració o abandonament de cadàver als corbs (si puc escollir prefereixo els voltors, que fan més western). No sóc un cruel postmortem d'aquells que demanen els posin la música que escoltava. Un cop al forat us lliurareu dels Kraftwerk, tranquils.
