El meu gag favorit sobre art

Evidentment, el títol d'aquesta entrada és d'un subjectius que mareja. Però per mi, sí, ho és. L'he extret d'un llibre únic que em va regalar la senyora Margarita Escoda el 1980. titolat A Child of Six Could Do It! (Un nen de sis anys pordria fer-ho!) una hilarant col·lecció d'acudits gràfics sobre el món de l'art, apareguts a la premsa (sobretot anglosaxona, of course) entre finals del segle XIX, en ple apogeu dels impresionistes, i 1979, l'any que va ser publicat aquest volum. Per cert Margarita, estiguis on estiguis, espero que les coses et vagin molt bé i moltes gràcies per aquest regal genial!
Aquesta (per mi) obra mestra absoluta del senyor Sillince, va aparèixer publicada a Punch el 30 de setembre del 1959. Com tots els grans acudits, el trobo tan irresistiblement divertit com trist, tan profund com frívol.
Demà tinc un concert. Cada cop que en que faig un, em ve aquest acudit al cap. Musicalment parlant, és la història de la meva vida. No patiu. Igual que a l'escultor aquell, quan em mori podreu posar la música que us doni la gana a l'enterro, icineració o abandonament de cadàver als corbs (si puc escollir prefereixo els voltors, que fan més western). No sóc un cruel postmortem d'aquells que demanen els posin la música que escoltava. Un cop al forat us lliurareu dels Kraftwerk, tranquils.

Frase no famosa inútil del dia

No hi ha cap animal més semblant a la gallina que la gallina.

Només queda una setmana per visitar l'Exposició dels dibuixos d'Arcadi Mas i Fontdevila: l'heu d'anar a veure!

Portada del catàleg de l'exposició

El dissabte del 23 de maig vaig tenir la sort d’assistir a la memorable —en aquest cas, el mot no és un tòpic— presentació de la magnífica exposició sobre els dibuixos d’Arcadi Mas i Fontdevila a l’Espai Cultural Pere Stämpfli, seu del Grup d’Estudis Sitgetans. L’acte anà a càrrec de la comissària de la exposició Isabel Coll i Mirabent, Dra. en història de l’art i presidenta de l’associació.

Volia escriure una entrada amb l’extensió i profunditat que tan el tema com l’impacte que m’ha produït mereixen. Però no ha estat possible de fer-la a temps, per diverses raons. Una d’elles ha estat que no he trobat material gràfic suficient i, sense la reproducció de les imatges del mestre, pot semblar que tot el que dic siguin exageracions ditiràmbiques, produïdes per un excés de subjectivitat. I no és cert. A més, no volia usar imatges que fessin una “competència” indesitjada a l’indispensable catàleg que, per un modestíssim preu, podeu adquirir en visitar l’exposició (també recomano que us el compreu!).

Aquest seguit de contratemps, afegit al fet que tenia les tres anteriors entrades començades i volia acabar-les d’una vegada, va fer que em desanimés una mica i que una entrada com cal sobre el pintor quedés excessivament postergada. Arribarà, però ara no és moment de perdre temps i fer-vos el perdre abans d’hora.

Abans de tancar, però, vull recordar que estem davant l’obra que va més enllà del que seria un bon dibuixant o pintor. L'Arcadi Mas i Fondevila és, de totes totes, un dels grans i com a tal ha de ser tingut. Desgraciadament, és massa desconegut, fins i tot per als qui el tenim tan a prop. I això és un error que cal esmenar urgentment.

Com que la meva veu no vol dir res, potser que ens escoltem la de Santiago Rusiñol o Ramon Casas, ambdós artistes molt més coneguts que el protagonista de l’exposició. Per a ells, Arcadi Mas i Fondevila era l’autèntic mestre i ambdós li feren retrats on miraren de deixar clara aquesta admiració.

Potser que ens escoltem fins i tot la veu del mateix Picasso, probablement el pintor més famós de la història. Picasso deixà diverses mostres del mestratge de l’Arcadi, com la reproducció que va fer d’un nu femení d’esquena. No és la única obra on el futur cubista hi emprà com a model per a perfeccionar la seva tècnica. A partir d’aquí seria exagerat i primari pensar que aquesta activitat treu mèrits al mestre malagueny. Jo crec que és tot just ell contrari, si de cas parla del seu excel·lent gust: posat a aprendre, més val començar copiant al millor. I qui era el millor en aquell moment? Els tres pintors esmentats ho tenien claríssim.

Però bé, acabem, que és tard i vol ploure, i amb prou feines queden sis dies per anar a veure aquests exposició imprescindible. Què hi feu encara aquí asseguts llegint aquestes ratlles? Què no ho veieu que encara teniu mitja hora per anar a veure-la? Au, tanqueu l’orinador, salteu per damunt la vostra iaia, el lloro, qui sigui —o us els endueu de bracet— i aneu corrent, que encara està obert!

Ah!, m’oblidava: l’exposició és oberta de dilluns a divendres de 5 a 8 de la tarda i el dissabte i els diumenges pel matí.

Aneu-hi! No us la perdeu!