dimarts, 29 d’octubre de 2013

"Ara et diré que et passa amb les dones" últim llibre de contes de Cèlia Sànchez-Mústich



Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més

de Cèlia Sànchez-Mústich


Aquesta és l'entrada 300 d'aquest blog. Per celebrar aquesta xifra no he trobat res millor que parlar del número 200, tot just acabat de publicar, de la històrica col·lecció Raixa de la editorial Moll: el recull de narracions curtes Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més, de Cèlia Sànchez-Mústich. Aprofito doncs per començar enviant una felicitació a l'editorial i dedicant-me una a mi mateix. Aquestes mostres d'eixelebrament extemporani, com a administrador i censor únic del blog, les permeto sense cap problema.

La Cèlia Sànchez-Mústich poeta, malgrat que, com afirma François-Michel Durazzo, "... a ete injustement ignoré..." i que "... la critique a du mal à cerner son univers..." (1), ha gaudit d'un notable reconeixement. La Cèlia sànchez-Mústich narradora, però, ha estat molt més discutida. Per poc que aprofundim la prospecció, trobarem lectors anònims entusiasmats i també alguna firma de prestigi com la de Miquel de Palol, que no dubta a sentenciar: "sóc un fan de la Cèlia Sànchez-Mústich, sobretot de la Cèlia com a contista" (2), però en general els seus magnífics relats curts no han obtingut la sort dels seus versos i han passat gairebé d'incògnit entre la crítica i el públic potencial. Val a dir que han germinat amb una freqüència poc regular, i que la pràctica totalitat dels actes públics en els quals l'autora participa (ja siguin recitals i presentacions, com a lectora o com a co-directora de la Festa de la Poesia a Sitges, al costat del també poeta Joan Duran) tenen a veure amb l'art de la musa Erato. Amb tot, la Cèlia contista existeix i considero que val la pena reclamar-li un racó de paraigües, a la manera de Brassens. Després de l'aparició d'un relat curt mensual per a l'AVUI, durant quatre anys, de col·laboracions esporàdiques en altres diaris i revistes, la publicació d'El tacte de l’ametlla (2000, Proa, Premi Mercè Rodoreda 1999), Pati de butaques (1994, Columna) i No i Sí (2009, Pagès, Premi 7 lletres 2007), l'autora aborda el seu quart llibre en aquest gènere: Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més, editat per Moll sense l'ombrel·la protectora d'un premi. Un cop llegits i repassats les catorze perles del seu interior, però, em veig en cor d'afirmar que no n'hi cal cap, de premi. Davant una obra mestra d'aquesta magnitud —humilitat— tots els que conec li queden petits. 

Podríem començar amb el lloc comú de dir que ens trobem davant el seu recull més madur. Matisem, però, tot revertint un dels seus títols: Sí i No. Madur pel que fa a l’estil, l'ús de la llengua, el domini tècnic de la narrativa curta que tan aviat li permet eliminar detalls superflus com abandonar-se a aparents improvisacions —no jazzístiques sinó més aviat experimentals, lliures de tota petulància autoingdulgent, però, com en l'arriscat virtuosisme de La santa pagana, sens dubte un dels contes més esotèrics que ha escrit mai, on es llença a hipnotitzar, impertèrrita, el lector amb una narració en segona persona, sense que tant el conjunt com cada peça individual se'n ressenti amb alts i baixos; i madur, també, pel que fa al contingut, a una comprensió i empatia divines per l'ésser humà i els seus actes. Immadur si entenem la manca de putrefacció, la conservació de la vitalitat i força juvenil, infantil, animal, vegetal, objectual fins i tot, com a immaduresa. La visió —dificultada en la vida real per una bateria de diòptries que té l'autora del món s'acosta a la d'un nen. En ella no hi res de postura estudiada sinó de realitat no biològica, of course!— assumida primer com a un fenomen inevitable i després com a una arma literària intransferible. Ens trobem davant un do que molt poques persones continuen tenint fins a aquests extrems, en edat adulta, i menys encara amb aquest equilibri de funambulista amb la malicia més sofisticada. Res de patetismes tipus Baby Jane, aquí, doncs. LCèlia no és ni una nena monstruosament adulta ni un adult monstruosament infantil. Ens trobem davant un raríssim cas en el qual els dos extrems conviuen i comparteixen les dues genialitats nen/vell i àngel/diable, trenades l'una a l'altra en perfecta simbiosi. Malèvolament i angèlicament. Aquí, cap d'elles pot viure per separat. Així ens trobem amb les observacions més àcides i les ironies més esmolades possible, pura nitroglicerina disfressada de colònia per a nadons, punyeteria de vell professor inquisitiu que l'escriptora du a l'ADN ja des de l'època en que rebotava dins l'úter matern enfant terrible literal i literària abans de nèixer— i alhora una genialitat infantil, aquella que atresoren només els purs de cor autèntics, aquells qui arriben a la vellesa amb la curiositat i la il·lusió per la vida intactes i unes dosis d’innocència i confiança en la humanitat a la recambra que molts ja fa temps han dut al contenidor de la matèria irreciclable. Ella, però no és tan babau com creure que la confiança funciona per a tot. En canvi sap que la confiança, malgrat haver perdut la batalla de la modernitat davant altres models de comportament amb més Gygabites, encara resulta imprescindible per entendre molts misteris o com a mínim per cercar, preguntar, avançar en el món dels dubtes més profunds.  

Tot plegat ens ve servit en variada gamma de tons que van de l'humor al drama, i a través dels quals s'esforça en evitar els recursos fàcils i eludir tot territori previsible. La creadora d'Ara et diré que em passa amb les dones té un especial talent natural per tractar l'humor i es podria haver cenyit exclusivament a aquest gènere que personalment considero el més noble i profund— o a, tot estirar, tal com passa en els notables casos de Sergi Pàmies, Quim Monzó o Empar Moliner, amanir-lo amb amargor. En els tres mestres esmentats l'humor amarg ha fregat cims difícilment assolibles. Però no ens enganyem: l'humor amarg fa guai. Ha acabat esdevenint un tòpic en el relat curt actual. Passa, però que la Cèlia no s'hi troba bé entre els tòpics. Ella preferirà escollir la seva pròpia dosi de negativitat, si li cal, però al marge de cotilles cool. Tanmateix, és conscient que els tòpics són allà, un element més tan qüestionable com justificable, según el cristal con que se mira. I és per això que sempre mira de defugir-los amb la mateixa tranquil·litat que se n'ha fet servir. En ambdós opcions, però, fa un pas molt més enllà per endinsar-se en unes regions només reservades per als qui posseeixen el grau de lucidesa màxim: "Defugir dels tòpics" no deixa de ser un tòpic, també, i ella ho sap. Molts dels qui pretenen passar per arriscats treballadors de l'anti-tòpic ni s'adonen que la Cèlia ja fa trenta anys que ja hi torna, amb tota naturalitat, quan ells tot just hi van. Aquella els passarà pel costat i els saludarà amb el seu posat estaquirot de savi despistat, sense cap mena d'acritud. Si de cas serem nosaltres, els lectors, els qui ens desencaixarem les barres amb els badalls provocats per les suposades provocacions dels oficials. Davant tant foc d'artifici estèril, preferirem la fertilitat a tot gas de les animetes del purgatori proposades per l'autora sitgetana. 

El joc de les etiquetes: literatura eròtica, humorística, de dones, social... (badall) Una de les etiquetes que la Cèlia fa miques d'una bufada és el de la literatura de dones. Si bé és cert —per una qüestió merament casual— que a Ara et diré que em passa amb les dones hi ha més relats protagonitzats per dones que en altres reculls de l'autora, no ens trobem davant un llibre destinat al públic femení, en exclusiva. Per a res. Entre altres coses, els seus retrats masculins són fantàstics, complexos, variats com ens podem trobar en gaires autors, dones o homes, però això no vol dir res per si sol. D'una altra banda, no ens trobem tampoc, però, davant el típic sabotatge anti-feminista condimentat per l'autora cínica de torn amb la intenció d'adular cert públic masculí suposadament culte, que veu en la misogínia un element provocador, gairebé anti-sistema, contra tot el que fa olor a políticament correcte. La Cèlia es troba massa per damunt —o per sota, com suposo que ella preferiria dir, genuí talp perforador i rosegador de les arrels més profundes de cada problema— de tota aquest món d'aparences i poses i contra-poses tediosíssim. No ens trobem davant d'un d'aquells autors que se senten còmodes agitant banderes, exhibint patriotismes, lluites socials, causes justes, però tampoc davant una traïdora. Simplement, la seva lluita sempre ha estat una altra totalment diferent. No busqueu tres peus al gat en Ara et diré que em passa amb les dones. El gat que se us ven no és gat per llebre sinó gat per gat. I té unes quatre potes resistents. Una base ferma que eviten que el gat trontolli per cap cantó i li permeten uns salts que sobrevolen el mur més alt.


Pel que fa al contingut, la varietat d’estils, tons, d’estratègies narratives ens trobem també davant el seu llibre més variat. Riem, somriem, ens commovem, patim, ens mengem les ungles, des de la implicació directe, des d'una distància més cruel i, això constantment, ens interroguem, reflexionem. I malgrat que, com és lògic en tot llibre de contes, cada lector escollirà els seus favorits i aquells amb els quals se sentirà menys identificat, costa imaginar Ara et diré que em passa amb les dones amputat d'algun dels seus membres. Aquí cal una advertència: qui busqui respostes no les trobarà. La Cèlia sap que la seva feina no és la de vendre saviesa ni donar lliçons morals. Ella no té les coses clares, però sap que viu en un món que hi ha gent que sí les hi té, de clares. I aquestes certeses dels altres, incomprensibles, extraterrestres als seu ulls interrogatius, la fascinen. Els seus contes defugen d'unes certeses impossibles, que l'autora seria incapaç de defensar però estan plens d'un primer grup —tot i que el llibre és molt més complex que tot això que diré i realment no es poden fer classificacions per grups de cap mena— de personatges carregats amb unes conviccions de ferro. Les seguretats dels éssers d'aquest grup poden arribar a encendre la guspira que posa en marxa i fa moure el relat (l'inquietant taxista de Sàdiques noces, magistral retrat a la Hitchcock, convençut que la gent és dolenta; la dona que postula sobre la seva manca absoluta de prejudicis a El vaticini; el pòtol que assevera, sí o sí, que cal anar a visitar la Catedral de Castelló, en el conte del mateix títol; el venedor dels productes O-Pack, programat per no admetre del client el més mínim suggeriment de canvi en la programació tan ridículament preconcebuda de l'article a El món Opack, únic exemple de conte hipòtesi de ciència ficció, sàtira filosòfica d'alt nivell...), en altres casos apareixen com a detall puntual (el guia d'autobús que afirma que, en contra de la opinió comunament acceptada, que els orientals són més materialistes que els occidentals...) i en uns tercers els personatges arriben a dubtar, però sempre dintre d'un marc d'opcions totalment restringit, que d'alguna manera rebla el clau d'un univers infal·lible i estret de mires (l'home que dubta en el conte que dóna nom al llibre; les monges que acaben trobant una explicació teològica altament discutible a un fenomen biològic elemental de Les ànimes del purgatori, un dels més hilarants i orgullosament naïf;  la conclusió exacerbadament optimista de la protagonista de Control mental... ). A aquest grup de personatges, s'hi oposen uns altres que escolten, observen, pregunten i amb els seus dubtes poden acabar fent trontollar tanta fermesa. Hi ha moments que aquest segon grup de personatges arriba a coquetejar amb l'empelt de la seguretat dels primers i uns altres que fins i tot s'hi deixen portar, directament, a cor que vols: la protagonista de La catedral de Castelló, que no dubta a deixar-se convèncer per la quasi ordre del pòtol i dedicar tots els seus esforços a tirar endavant un projecte que mai havia format part dels seus plans, sense qüestionar-lo, en seria un bon exemple. Gosaria dir que és justament a través dels individus d'aquest segon grup per on s'escolen les autèntiques intencions de la seva creadora. En ment i boca seves si engarbullen dubtes i pors que en alguns cops xoquen violentament i en d'altres, per què no, conviuen amb harmonia amb la duresa del plantejament inamovible d'aquells qui segueixen el seu rígid codi de regles fil per randa. A través d'uns i altres, la nena Cèlia anirà preguntant, però, a diferència de la Mafalda, mai en traurà conclusions, punch lines divertides i alliçonadores a l'ensems, ni, això molt menys, proclamarà cap veritat absoluta, apostarà per cap eslògan propagandístic. Hi haurà, suposo, a qui aquesta actitud els molestarà. Acusaran la Cèlia de no mullar-se, de sembrar dubtes en temes sagrats, en els nous dogmes forçadament bastits amb unes dialèctiques que els nous dogmàtics donen per anti-dogmàtiques, sense cap voluntat d'examen. En aquest sentit, per a tots aquells que tenen una idea de la justícia feta a mida, el llibre els garanteix tantes qüestions incòmodes com els anteriors de l'autora, excepte que decideixin esquivar-los amb un somriure forçat, per tranquil·litzar-se tot dient que allò no va amb ells o que "que bromista que és la Cèlia..."

En resum, qui conegui i li hagi agradat altres obres de la Cèlia narradora no s’ha d’espantar. Hi trobarà aquí l’estil de sempre, més depurat, amb una autoexigència que no per estricta cau en el perill de l’encarcarament o la fredor de la perfecció de manual. Un llibre ple d'homes i dones destinat a lectors masculins i femenins. Els qui no la coneguin o no s’hagin sentit especialment atrets, tenen en Ara et diré que em passa amb les dones una oportunitat d’or d’esmenar una equivocació goso dir cultural i humanista.

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Article d'Andreu Bosch sobre les sessions de Nosferatu i Metropolis, amb música en viu, a l'Ateneu

L’espectacularitat de Metropolis, subratllada per Florenci Salesas al piano i acompanyada per la seva genial creativitat en forma de màquina de cosir (peu de foto original de l'article de l'Andreu Bosch)

Andreu Bosch és un sitgetà a qui tots coneixem com a home sempre implicat socialment i políticament (a part de la seva tasca com a mestre) amb el poble i amb més causes dignes de lluita de les que pot donar a l'abast, sempre ha destacat per la seva honestedat, transparència, sentit crític (i autocrític), cultura, seriositat i sentit de l'humor. La setmana del 14 al 20, coincident amb el Festival de Cinema de Catalunya, Sitges 2013, va tenir la curiositat d'acostar-se amb la Mariona Ferran, la seva companya, i un parell d'amics, a les projeccions de Nosferatu (1922) de F. W. Murnau, i Metropolis (1927) de Fritz Lang, que van llambregar a la pantalla de l'Ateneu Popular de Sitges, acompanyades per la música i sons en directe d'un servidor, el 14 i el 18 d'octubre passat. Les projeccions, enmig del maremàgnum que representa aquest festival rebotit de novetats esclatants, van passar més desapercebudes del que hauria volgut (la del divendres va tenir una mica més de ressò), però totes van deixar un pòsit màgic en els espectadors i en mi mateix com a esforçat bandasonorsista en viu. Al final de cada sessió es van produir uns debats en els quals el mateix Andreu (això no ho diu a l'article) va fer unes aportacions de luxe així com va mostrar un gran interès en les dels altres "ponents" improvisats. La gran sorpresa d'última hora ha estat per a mi el seu article de l'Eco de Sitges, d'aquest divendres, que reprodueixo íntegrament a continuació. Moltíssimes gràcies per tot, Andreu!

EL FESTIVAL DE CINEMA, ACTIVITATS PARAL·LELES
NOSFERATU I METROPOLIS A L’ATENEU

La setmana passada es va clausurar la 46ena edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya amb gran èxit de públic malgrat la crisi, malgrat la retallada de pressupost i un dia menys de projeccions. Ara bé, alguns d’entre els més grans, els qui van viure i veure les primeres edicions opinen que el festival “ja no és el que era” perquè ja no orbita al voltant del Prado i del Retiro. I tenen raó, ja no és el que era i no ho serà mai més. El festival s’ha fet gran i és com una criatura que creix irremeiablement enmig del sentiment contradictori de ser adult i madurar i haver de deixar de ser un nen. Potser aquests nostàlgics tenen, tenim, una síndrome de Peter Pan cinematogràfica. El festival, conscient d’això des que “va marxar al Melià” organitza moltes activitats paral·leles (aparadors, sessions per a centres escolars, cinema a la fresca, zombie walk menús “terrorífics”,...) que intenten, amb força èxit, implicar els sitgetans i fer reviure el caliu que es respirava en els inicis. Bona prova d’això són les reaccions espontànies com les decoracions de façanes de cases, de bars, etc. que demostren una complicitat creixent de la població. Una d’aquestes activitats espontània, que no vol dir improvisada, va consistir en la visió dels films “Nosferatu” i “Metropolis” a l’Ateneu, dilluns, dimecres i divendres passat amb acompanyament musical i sonor en directe (com es feia un segle enrere) del polifacètic Florenci Salesas, genial, com sempre i amb degustació de menú terrorríficament ben elaborat per Lita Imaz, la reina dels fogons de l’Ateneu.
Les cintes, dues joies del cinema mut, posen de relleu valors universals i permanents com el de la força de l’amor i el sacrifici personal que és l’únic que pot destruir el mal o l’empatia (“intel·ligència emocional” en diem actualment, però és el mateix) com a única forma d’enfrontar la humanitat el problema de la injustícia social. Els dos films mítics del cinema mut van ser presentats per Florenci Salesas d’una manera brillant, amb un gran equilibri entre els molts coneixements del tema que té i la passió pròpia d’algú que estima allò que presenta. Si aquest aperitiu ens va fer salivar de gust abans de la visió de la pel·lícula, la música de l’amfitrió va subratllar d’una manera magistral totes i cadascuna de les escenes del film. I on no arribava la música, en un plus de creativitat (recicladora, diria jo, permeteu-me ser una mica ecologista!) van arribar els sons més diversos: des d’una caixa de galetes daneses picades amb gomes d’esborrar “Milan” imitant a la perfecció el so de les campanes, a una màquina de cosir elèctrica, aportant un magnífic ambient fabril, passant per una safata de cuinar canelons subratllant solemnement algunes escenes. La imaginació al poder! I tot ben salpebrat pel menú de la Lita que anàvem degustant mentre ens delectàvem amb la música, les imatges, l’argument, la bona companyia,... 
La tertúlia subsegüent entre els assistents va ser el digne colofó que ens va fer gaudir també intel·lectualment de l’esdeveniment. 
En definitiva, un regal per a tots els sentits , fins i tot el “comú”.

Andreu Bosch



Fragment de vuit minuts de la sessió de Nosferatu


Breu fragment (imatges de mòbil) de la sessió de Nosferatu gentilesa de Cèlia Sànchez-Mústich

dilluns, 14 d’octubre de 2013

Nosferatu i Metropolis, a l'Ateneu Popular de Sitges, amb música de Florenci Salesas en directe



Avui, dilluns 2013.10.14 a les 21:30 la Cuina de la Lita a l'Ateneu ofereix un sopar amb el seu menú Fantàstic (dos plats amb postres i cafè, per 13 euros), que inclourà la projecció de la pel·lícula muda Nosferatu (1922) de F. W. Murnau, acompanyada en directe al piano i amb efectes de so realitzats per Florenci Salesas. Dimecres 16, a la mateixa hora, es projectarà el film Metròpolis  (1927) de Fritz Lang, també musicat en directe.

diumenge, 13 d’octubre de 2013

Xst! No desvetlleu els unionistes del seu somni, si us plau.

L'independentista, conscient que la seva aventura no se sap on el durà, es mira tot acollonit el deliri de l'unionisme, que encara es pensa que és la gran estrella del cinema mut

Xst, no desvetlleu el somni dels unionistes, si us plau!

Reflexionem, amics. Sí fóssim un altre país, la manifestació d'ahir dels unionistes s'hauria de qualificar com un èxit, i jo els felicitaria. Encara que les xifres haguessin estat -- sempre aquests aixafa-guitarres de la Guàrdia Urbana, noi-- les més baixes que s'han publicat. No valorar l'esforç d'aquest col·lectiu em semblaria, com a mínim, miserable. Resulta, però, que, encara que la manifestació hagués assolit les xifres més optimistes --i, au! va, vinga, jo ja els regalo 300.000 manifestants de més, mireu si em costa poc sumar per dalt--  els pobres han tingut la mal sort d'haver de muntar aquest esdeveniment justament a Catalunya, un lloc tan horrible en el qual els qui es manifesten per l'opció contrària fa dos anys que no baixen del 1.500.000 en les xifres més pessimistes i, és clar, estem acostumats a que tot el que estigui per sota d'aquella xifra ja no ens impressiona. Digueu-nos aviciats. Ens passa com a l'espectador que només va a veure un concert de violí quan hi toquen els primers virtuosos del món. Ells, escarmentats perquè l'any passat no els vam fer cas quan la seva estimada filleta es presentava al recital de fi de primer curs de violí, aquest any han insistit que heu de comprovar l'evolució de la nena, aquest any, que ja fa segon. Vosaltres hi heu anat. Ells, és clar, ploraven d'emoció i en sortir miraven de parlar amb tothom que trobaven, amb un legítim goig que els esclatava del cor: "Heu vist? ara tot el món podrà veure que la nena ja fa segon curs de violí! Toca el doble millor que l'any passat! Això ja és imparable i el món ho sabrà!". I vosaltres --els que tingueu un mínim de misericòrdia humana, que jo sé que els més cruels en fareu escarni, oh! mala gent-- fareu una salutació educada, tractant de no mostrar la vergonya aliena que us asfixia i fugireu el més aviat que pugueu cap a la sala gran de Auditori per sentir el violí de Sarah Chang o de Itzhak Perlman, així, una mica d'amagat. I no se us ocorri de fer caure aquesta bona gent del seu món imaginari. Seria com desvetllar un somnàmbul. Hi ha el perill que es facin mal amb sortides de l'estil que vosaltres esteu manipulats i rebeu ajuda exterior, de les institucions, i fins i tot de l'FMI i així, és clar, qualsevol col·lapsa Barcelona des de la Plaça Catalunya fins a Francesc Macià o reboteix 400 kms de carretera catalana amb robots vermells amb el cap prèviament buidat d'iniciativa pròpia. Encara que us costi, no n'aprofiteu i calleu. Fins i tot en aquest cas cal callar. No oblideu que esteu mirant de raonar amb un cec vocacional. Cap mena de discussió raonable no durà enlloc. El pobre es farà un embolic amb la terminologia habitual --allò de: "ara no sé si toca acusar-lo de "victimista" o de "nazionalista" o què... merda!"-- i al final hauríeu de recórrer al solucions dràstiques que no en cap cas ajuden. Feu el que sigui, però mai --MAI!-- sota cap concepte se us acudeixi de refregar-los per la cara que si vosaltres esteu manipulats pels vostres ridículs medis podria ser perquè potser en saben molt més de manipular que els seus, ja que ho fan amb unes circumstàncies molt més adverses --vosaltres, a part del que diuen TV3, l'AVUI o l'ARA, podeu comprovar que diuen els seus i posar en qüestió les dues versions, ells no-- i que... Però millor no continuar. De debò, deixem-los feliços, plorant d'emoció amb els avanços violinístics de la seva neneta. Sortiu, però, amb discreció. No feu soroll i no cal que mireu enrere sinó voleu que la imatge patètica d'una Gloria Swanson que viu en un món irreal baixa per unes escales, voltada de periodistes afamats de sang per dur-la a la garjola, mentre ella creu descendir d'un núvol màgic en el pla final de la última superproducció dirigida per Erich Von Stroheim.

divendres, 11 d’octubre de 2013

Cèlia Sànchez-Mústich, escollida com a una dels 4 millors poetes en llengua catalana dels últims 30 anys per la revista Europe

Portada del número 1007 de la revista literària francesa Europe.
Un altre any Cèlia, gairebè furtiu


Ja ho vaig dir en una altra ocasió: el 2010 va ser l’any Cèlia. Al llarg d’aquell període va rebre el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia, dins els Premis Octubre de València, pel seu poemari On no sabem; el Premi de la Crítica Serra d’Or per A la taula del mig com a millor llibre de poesia en català publicat l’any 2009, i la Ploma d’Or 2010 que l’Ajuntament de Sitges atorga en honor a una trajectòria literària. Després d’un parell d’anys de relatiu silenci caldria convenir potser, però, que el 2013 va camí de superar aquella data pel que fa a importància en el reconeixement (si més no a escala internacional) i a nombre de publicacions.



A la recent sortida aquest mateix juliol d'Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més, el seu darrer llibre de contes, editat per Moll, número 200 de la centenària col·lecció Raixa, i el poemari A l’hotel, a deshora, d'aparició imminent sota l'ombrel·la de l'editorial Curbet, a la primavera del 2014 se sumarà l'edició de Cet espace entre nous, versió francesa i íntegra d'On no sabem per l'exigent Myriam Soleil Editeurs (editorial que treu la traducció de només un llibre estranger a l'any, curosament seleccionat, entre els quals s'inclou fins i tot algun premi Nobel de literatura inclosos) . D'altra banda, el reconeixement més important ha vingut de part del número 1007 del més de març d'enguany de la revista literària francesa Europe (cliqueu l'enllaç del nom per a més informació) la qual, després d'un estudi rigorós de l'obra de 200 poetes contemporanis, a càrrec de l'expert François-Michel Durazzo (també poeta, en francès i en cors, i especialista en literatura romana i llengua greca clàssica) l'ha seleccionada, al costat de Pere Gimferrer, Maria-Mercè Marçal i Jaume Pont, com a un dels quatre poetes més significatius en llengua catalana dels últims 30 anys.


La revista Europe i els seus estudis sobre la literatura catalana

Fundada el 1923 per Romain Rolland, represa el 1946 pel mític Louis Aragon, amb un historial de col·laboracions de primer ordre i editada en forma de luxós volum de 384 pàgines, Europe representa un puntal de referència d'un prestigi sens paral·lel dins el món de les lletres continentals. Cada exemplar conté estudis en profunditat d'autors clàssics i moderns de les lletres franceses i, en menor mesura, internacionals; anàlisis de realitats literàries col·lectives diverses; antologies, cròniques sobre altres arts paral·leles i la obligatòria secció de crítica llibresca. Aquest és el quart cop, des de la seva fundació, que dedica un apartat important (aquí 85 pàgines) a prendre el pols a la literatura catalana en la seva totalitat: narrativa, poesia i teatre. 

Els anteriors treballs publicats corresponen al número de març del 1958 (que seguia a un dedicat a la literatura espanyola i en precediria a un altre sobre la literatura en gallec), al de desembre del 1967 i al de gener del 1981. Tots tres duien la firma de Jordi Pere Cerdà, escriptor i erudit de la Catalunya Nord, desaparegut el 2011. Les tres dates esmentades parlen molt bé l'olfacte dels rastrejadors de la revista a l'hora de detectar moments clau en la història de les lletres catalanes. El 1958 i el 1967 suposaven dos passos pivotals al llarg de la processó de penitència franquista. Des de les primeres escorrialles publicades a l'exili o mig d'amagat, i malgrat tots els esculls que constantment calia salvar, havia aparegut un nombre exponencialment creixent de nous autors i moviments. El número publicat just un mes abans de l'intent de cop d'estat gran ironia mirava de fer un balanç del que havia suposat el canvi de la dictadura a la democràcia. 

El recent estudi apareix just quan tant la situació política com cultural xipolleja entre prou trasbalsos i esperances com per posar Catalunya i la seva rauxa de moda. No es tracta només una qüestió d'oportunisme, però. Malgrat els entrebancs que ha patit la nostra literatura per part dels qui li tenen una simpatia, diguem-ne tangencial, així com l'arronsament d'espatlles habitual amb que se'ns acostuma a rebre des de l'exterior cada cop que mirem d'esgarrapar el vidre, fent saltironets esverats, amb la desesperant voluntat de ser visibles, no han desanimat la prestigiosa revista i els seus autors (Edmond Raillard, introducció; François Michel-Durazzo, poesia; Maria Dasca, narrativa i Laurent Gallardo, teatre). Aquests han preferit acostar-se al fenomen, estudiar-lo  i descobrir per si mateixos fins a quin punt és cert que tan a nivell de producció com de qualitat, aquest últims anys han estat un punt i apart respecte a cap moment anterior en tota la nostra història o tot plegat es tracta només d'un bluff provincià, pura propaganda nacionalista.

De dalt a baix i d'esquerra a dreta: Maria-Mercè Marçal, Jaume Pont, Pere Gimferrer i Cèlia Sànchez-Mústich


L'antologia

No hauria de sorprendre l'absència de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés o altres clàssics de mal qüestionar, encara vius durant uns pocs anys del període estudiat. Passa, però, que o bé hi van publicar poc en aquest període o bé ja havien estat antologats en els estudis anteriors. No obstant, hi ha absències que resulten molt més sorprenents i agosarades. Ja sigui per la seva espaterrant popularitat, poetes nacionals, àmpliament institucionalitzats, d'última —o penúltima— fornada, com pel prestigi intocable que gaudeixen entre el variat catàleg d'elits, sense oblidar els herois de l'underground o de les més diverses lluites de caire social i polític, hi ha patums que no han vist cap mena de llum antològica. 

El criteri de selecció dels autors estudiats i, finalment, la dels antologats es troba, com tot intent de bastir un rànquing del qualsevol mena, susceptible de tota mena de crítiques: ni tan sols uns experts de renom, per molt seriosa que sigui la seva feina, tenen la paraula de Déu. Tanmateix, crec que podem apostar, sense por a cremar-nos, per la defensa de la seva independència de criteri davant qualsevol tipus de possible pressió externa. En el supòsit que algun cop les hagi hagut s'agraeix a la revista el cas omís a les veus, no només peninsulars sinó també —i no poc potents— de la mateixa França, tan fetes a criticar qualsevol d'esforç acadèmic a estudiar una literatura "regional" —per tant, de segona—, però tampoc permetria condicions per part de cap institució de caràcter local perquè s'incloguessin uns altres noms més oficials —o antioficials, tant és— en lloc dels que la revista ha decidit, en el cas que aquestes pressions algun dia es produïssin. El mateix Durazzo sempre ha destacat com un home insubornable sota qualsevol mena de situació, que es mou sols per motius estrictament acadèmics i pel que li dicta la consciència. En aquest sentit, la revista Europa s'ha decidit per fer de la la Cèlia un dels quatre poetes honorats. De ben segur que la nostra literatura té autors que poca gent coneix i que resten injustament desconeguts esperant la seva oportunitat. Però, mireu, encara que només sigui per una qüestió sentimental, en aquest cas jo no em considero ningú per portar la contrària a la revista Europe, bien sûr.



Textos extrets de l'article, en el francès original i amb una traducció meva orientativa



En l'article introductori, François-Michel Durazzo acaba dient:

"...Paradoxelement, le discours critique sur la poesie catalane s'efface sous les yeux du lecteur pour laisser place à une polyphonie de voix ouvertes aux quatre vents du globe, internationaliste dans ses références, universaliste dans ses aspirations. Écrire en catalan, c'est être citoyen du monde. Tel est l'héritage laissé par les auteurs qui font leurs premiers pas au sortir du franquisme.
À la faveur de cette ouverture, le catalan voit s'affirmer quelques figures dont l'oeuvre, d'emblée brillante, échappe au piège de la facilité et s'affirme au long de ces trente dernières années. L'exigence formelle, la culture littéraire toujours profonde et variée, mais aussi artistique, picturale pour Pere Gimferrer, musicale pour Cèlia Sànchez-Mústich, la pleine conscience de la poésie péninsulaire ou européene, savante ou d'avant-garde, voire populaire, pour Jaume Pont comme pour Maria-Mercè Marçal, constintuent certes un socle solide, bien que largement partagé par des autres poètes aussi considerés que Miquel de Palol, Narcís Comadira, Miquel Desclot, Francesc Parcerisas, Àlex Susanna, Enric Cassasses, Susanna Rafart ou Carles Duarte.
Ce n'est pourtant pas ce qui a retenu notre attention au premier chef. Notre exigence anthologique ne tient pas seulement ici à la virtuosité, à la beauté formelle, à la culture, à la richese, à la hardiesse, qualites partages par une bonne douzaine d'autres poètes de cette literature en pleine maturité. Elle s'intéresse prioritairement à la création et à l'intensité, plus rare et consubstatielle au fait poétique. Pere Gimferrer, Jaume Pont, Maria-Mercè Marçal et Cèlia Sànchez-Mústich — auxquels, faute d'espace, nous n'avons pu joindre qualques voix essentielles comme celles d'Antoni Clapés ou Arnau Pons — sont à nos yeux des auteurs dont la lecture laisse une empreinte durable chez le lecteur en quête de surprise, la marque d'une présence. Créateurs avant toute chose, ils se distingent par leur regard porté sur le monde, la conscience langagière qui les habite et leur force d'imagination et d'invention.
Ce qui fait d'actualité absolue leur poesie — comme celle de la meilleure poésie européene depuis Baudelaire selon Michel Collot — c'est l'expérience sensible, langagière, ontologique de la limite. Aussi convient-il de " repenser l'expérience et les langages poétiques modernes à l'aide de la notion d'horizon ". Son dépassement sans cesse recherché situe le moi en un centre qui est aussi celui de la parole et qui, ce faisant, rayonne avec une force rémanente. Les quatre poètes que sont Pere Gimferrer, Maria-Mercè Marçal, Jaume Pont et Cèlia Sànchez-Mústich ont en partage cette singularité d'être des créateurs qui défient les modes, ce qui les rend solidaires, mais aussi solitaires. Ils accomplissent le langage. Malgré les signes de reconnaissance et de respect qu'on leur témoigne, ils restent parfois honnis — Pere Gimferrer —, périphériques ou mal compris — Jaume Pont —, adulés sans être aussi lus qu'ils le mériteraient — Maria-Mercè Marçal —, injustement ignorés — Cèlia Sànchez-Mústich —, qualificatifs à l'occasion interchangeables. Leur solitude est une braise. "

I la meva traducció al català: 


"... Paradoxalment, el discurs crític sobre la poesia catalana s'esvaeix als ulls del lector per deixar pas a una polifonia de veus obertes als quatre vents del globus, internacionalistes en les seves referències, en les seves aspiracions universalistes. Escriure en català, significa ser ciutadà del món. Aquest és el llegat deixat pels autors que fan els seus primers passos en sortir del franquisme. 

A favor d’aquesta obertura, el català veu afirmar algunes figures, el treball de les quals, sens deixar de ser brillant, s'escapa del parany de la facilitat i s’aferma al llarg dels últims trenta anys. L’exigència formal, la cultura literària sempre no només profunda i variada, sinó també artística, pictòrica de Pere Gimferrer, musical de Celia Sànchez-Mústich, la plena consciència de la poesia peninsular o europea, acadèmica o d'avantguarda, o popular, tant de Jaume Pont com de Maria-Mercè Marçal constitueixen sens dubte una base sòlida, encara que àmpliament compartida per altres poetes reconeguts com Miquel de Palol, Narcís Comadira, Miquel Desclot, Francesc Parcerisas, Àlex Susanna, Enric Cassasses, Susanna Rafart o Carles Duarte. 
No obstant, això no és el que ens va cridar l'atenció en primer lloc. La nostre exigència antològica no és restringeix només al virtuosisme, la bellesa formal, la cultura, la riquesa, l'audàcia, qualitats compartides per una bona dotzena d'altres poetes d'aquesta literatura en estat de plena maduresa. Per damunt de tot, ens interessava la creació i la intensitat, més rara i consubstancial al fet poètic. Pere Gimferrer, Jaume Pont, Maria-Mercè Marçal i Cèlia Sànchez-Mústich —que, per causa de les limitacions d'espai, no hem pogut ajuntar a altres veus essencials, com les d’Antoni Clapés i Arnau Pons— apareixen davant els nostres ulls com aquells dels quals la seva lectura deixa una empremta indeleble en el lector que cerca la sorpresa, la marca d’una presència. Creadors que, per damunt de tot, es caracteritzen per la seva visió del món, la consciència lingüística que els habita i la seva força d’imaginació i d’invenció. 
El que fa que la seva poesia mantingui una actualitat absoluta —com la de la millor poesia europea des de Baudelaire, com diria Michel Collot— és l'experiència sensorial, el llenguatge, el límit ontològic. Per això, convé "repensar l'experiència i els llenguatges poètics moderns amb l’ajuda de la noció d'horitzó." La seva mort sens treva busca el jo en un centre que és també aquell de la paraula i, en produir-se, irradia amb una força residual. Els quatre poetes que són Pere Gimferrer, Maria-Mercè Marçal, Jaume Pont i Cèlia Sànchez-Mústich comparteixen aquesta singularitat de ser creadors que qüestionen les modes, i aquest fet els fa solidaris, però també solitaris. Serveixen la llengua. Malgrat els signes de reconeixement i respecte que també se’ls atorga, sovint són avergonyits —Pere Gimferrer— se’ls considera perifèrics o resten incompresos —Jaume Pont— se’ls venera sense llegir-los com mereixen — Maria-Mercè Marçal— o són injustament ignorats —Cèlia Sànchez-Mústich— qualificatius intercanviables segons la conveniència. La soledat és una brasa."


I, més tard, en el text que acompanya els poemes antologats  (obvio les dades biogràfiques i l'enumeració de la seva obra i premis):

"... Assez curieusement, la critique a du mal à cerner son univers, se contentant en souligner la singularité et cette façon souvent biaisée de ne pas affronter la réalité directement. Il y a chez Cèlia Sànchez-Mústich une manière de rôder autour du miroir avant de le traverser, d'approcher par petites touches le coeur de l'Autre, son noyau. Sa phrase se développe du pianissimo à l'allegro moderato, avec précission, pour faire advenir la parole. Habités par ce tempo, le réel, les objects, la visage de l'autre prennent subtilement une indépendance fantastique qui trouble le lecteur. Pourtant, rien de plus familier que cette singularité, rien de plus surprenant que cet univers si quotidien, un monde à deux : l'homme et la femme, la femme et l'home, tout dialogue chez Cèlia Sànchez-Mústich."


I la meva traducció al català:

"...Per estrany que sembli, la crítica no ha sabut entendre el seu món, acontentant-se en posar de relleu la singularitat i aquesta manera sovint esbiaixada de no enfrontar la realitat directament. Hi ha en Cèlia Sànchez-Mústich com una manera de donar voltes al mirall abans de creuar-lo, d'acostar-se a base de petits tocs al cor de l'Altre, el seu nucli. La seva frase creix del pianissimo a l'allegro moderato, amb precisió, per fer sortir la paraula. Imbuïts d'aquest tempo, el real, els objectes, el rostre de l'altre prenen subtilment una independència fantàstica que torba el lector. No obstant això, res de més familiar que aquesta singularitat, res de més sorprenent que aquest univers tan quotidià, un món a dos: l'home i la dona, la dona i l'home, tot dialoga en Cèlia Sànchez-Mústich."


Policia, SÍ. Criminals uniformats, NO

Bobbies anglesos, anys 20
Cridar "policia assassina!" i al mateix temps demanar-li que investigui qui ha violat la teva filla és tan cutre com anar de putes i alhora manifestar-se en contra que n'hi hagi al barri (la comparació no és meva, però m'agrada molt). Ara, que la policia assassini és encara ho és més de cutre. I que el mateix cos no tingui mecanismes per investigar els seus abusos com cal, i si es troben irregularitats donar uns càstigs exemplars, encara ho és més. Ahir va morir un barceloní de 50 anys, pacífic propietari d'una botiga local. L'home es va veure involucrat en una baralla que va acabar de manera tràgica. Testimonis presencials asseguren que els mossos el van colpejar fins a deixar-lo sense respiració. No sé com han anat les coses exactament ni conec tampoc aquest senyor, però sí conec a gent molt propera a ell. No em trobo en disposició d'acusar ningú de res, però sí de demanar que s'investigui, que es remeni la merda allà on calgui remenar i, si es troba algun culpable que se li caigui el pèl el màxim possible. I en qualsevol cas, fets com aquest no fan més que avisar d'una problema gravíssim que tenim a casa nostra, i que molts estan utilitzant, ja des de fa temps, per qüestions polítiques.
Jo vull policia, però la vull bona. I aquesta acumulació d'actuacions nefastes no em fan canviar d'idea. Vull una policia catalana, democràtica, independent d'ideologies polítiques, però totalment dependent de la ciutadania. Que em defensi, no que em mati. Vull honors pels bons, els qui es juguen la vida per tots nosaltres, i càstigs exemplars pels mal parits que embruten el cos. El tema és més tabú del que sembla. El problema de la policia és una mica culpa de tots, a casa nostra. Com amb la comparació de les putes, tothom vol un policia o una puta a mà, però no volem que la nostra filla s'hi faci. Cap de les dues coses. I així, amb aquesta manca de vocacions, quina mena de personal està entrant al cos? Segur que hi ha agents admirables. Com en tots els cossos, el de la guàrdia civil inclòs: o què, si un paio t'està atacant amb una destral i per allà passa un guàrdia civil no li demanaràs ajuda perquè forma part de les "forces d'ocupació"? Si ets d'esquerres queda bé dir que estàs en contra de la policia, per sistema, i si ets de dretes queda bé dir que la policia hauria de tenir tot el poder possible, sense control. Per als uns, si defenses l'existència de la policia, ets un fatxa i per als altres, si critiques les seves actuacions nefastes i les publicites, ets un antisistema. Així costa molt tenir un debat normal.
Si hi ha violadors, lladres, assassins, estafadors, mafiosos, i criminals de baix i alt nivell, cal policia, investigadors guais, dels que ens fan gràcia. Però també patrullers i funcionaris d'oficina. I fins i tot antiavalots, ho sento molt. Cal un cos entrenat de veritat per defensar la gent dels aldarulls. Però de tota mena d'aldarualls. Aquest proper 12 O vindran molts fatxes a Barcelona. Què us semblaria que aquests fatxes poguessin fer el que els donés la gana, entrar als locals que vulguin, destrossar tot el que vulguin, atacar qui no forma part de la manifestació? Si durant la manifestació no es veu cap camioneta antidusturbis, tots sortirem a criticar que com és que no n'hi ha, controlant aquesta colla potencialment perillosa, jo el primer. Jo vull que hi hagi antiavalots preparats perquè aquests paios no es puguin passar un mil·límetre. Però perquè ningú es passi un mil·límetre. Si algú li clava una bufetada a la meva filla tan me fotrà que sigui un feixista passat de voltes com un independentista, anarquista o "pacifista" passat de voltes. Un cop dit això, sí, cal tenir-la controlada i molt, la policia (que no lligada de mans i peus), al servei de tots nosaltres. I ara per ara, la nostra policia té forats molt grossos. Estan passant coses molt greus, totalment inacceptables. Així com suposa una barbaritat imperdonable que li treguin un ull a una manifestant que protesta en contra dels desnonaments, d'igual manera s'haurà de protestar si li treuen a un falangista que crida "Puta Cataluña!". No se li ha de treure un ull a ningú. Jo vull que a TV3 es faci una cobertura com cal a fets com el que van passar ahir, igual com fan amb l'abús policial que va passar a USA fa només uns dies. Allà, la policia va disparar a matar a una dona que no va parar un alto amb el seu automòbil. La conductora patia depressions, anava amb la seva filla i, per les raons que fos, simplement es va espantar. Durant els manifestacions i mostres de condol, la portaveu de la família va dir exactament el mateix que jo: "paguem la nostra policia perquè ens defensi defensar, no perquè ens mati". Hi ha una diferència entre USA i Catalunya pel que fa a la relació mental de la població amb la policia (encara que allà es produeixin abusos, corrupció i tota la porqueria que vulgueu, també), en aquest cas molt favorable a ells, malgrat que el fàcil és acusar-los d'infantils. Hi haurà casos de ceguera i patrioterisme naïf allà, amb aquest tema, segur, però aquí jo crec que nosaltres pequem el doble de naïf que ells.
I a mi no em vendran la moto del retorn a certs uniformes que no vull veure mai més ni en pintura, excepte quan vagi de turisme pel país on hi tinc molts amics (i quan sigui allà, agrairé molt que em salvin si m'ataca un malfactor, sincerament). No em faran canviar amb sofismes i demagògies de pa sucat amb oli. Jo vull la independència de Catalunya. però vull un país just, amb una policia justa, ben parida, exemplar, no un cos podrit format per les escorrialles d'altres cossos. O bastim una societat justa, fem un debat seriós, basat en la justícia pura, escoltant a tothom, o muntem directament una tirania a mida, al gust del més fort de la colla, i ja llavors ja m'importarà un rave que sigui feixista, nazi, integrista islàmica, de l'Opus, comunista o anarquista.
I el que va passar ahir, si us plau, cal investigar-ho al màxim i que els culpables paguin. Policia, SÍ. Criminals uniformats, NO.

dijous, 10 d’octubre de 2013

La influència de Karl Bartos en Kraftwerk... i la influència de Kraftwerk en Karl Bartos


Abans d'atacar, proposo visitar una galeria de fotografies on he mirat d'aïllar els dos homes, a cop de tisores, de la resta de la banda

Karl i Ralf en una de les fotos de la sessió a l'estudi de Nova York del mític fotògraf Maurice Seymour, durant la gira americana del 1975, amb el vestit que lluirien a la portada de Trans Europa Express

Karl i Ralf en una foto feta davant cables d'alta tensió, el 1975



Rara fotografia, on Karl i Ralf apareixen rient. Una de les primeres amb Karl al grup, potser del 1974



Ralf i Karl, època Radioaktivität, 1975



Fotografia interior de Radioaktivität, en la qual es pot veure Karl amb les seves baquetes/bastonets de fer mitja. 1975



Fragment de la mítica portada europea del Trans Europa Express (1977), amb Karl i Ralf (Florian surt tallat, perquè avui no m'interessa, ho sento), malgrat que la original que Maurice Seymour els va fer el 1975



Una de les millors fotos de l'època clàssica, a la carpeta interior de Trans Europa Express (1977) també de la mateixa sessió fotogràfica del 1975. D'esquerra a dreta: Karl Bartos (n. 1953, només percussió electrònica i vibràfon en directe, llavors), Wolfgang Flür (n. 1947, percussió electrònica), Ralf Hütter (n. 1946, sintetitzadors, teclats i veu) i Florian Schneider (n. 1947, sintetitzadors, efectes, veus robòtiques i flauta travessera)



Aparició a la televisió francesa del 1978, en la qual van interpretar Radioactivity i The robots. D'esquerra a dreta: Ralf, sintetitzador; Karl percussió electrònica; al centre, el seqüenciador amb el rellotge metrònom; Wolfgang, percussió electrònica i Florian, flauta electrònica. La idea d'imaginar el perfecte conjunt musical que podria aparèixer al film Metropolis (1927) de Fritz Lang s'aconseguia de ple amb aquesta imatge




Ralf i Karl, en un fotograma extret del mateix programa televisiu. En aquella època ningú devia entendre res. Ara imagino que menys, encara



Karl i Ralf en una fotografia promocional de Trans Europa Express (1977) On va en Karl amb unes bambes? Quin error!! Senyor... formes part de Kraftwerk, amic meu! Si us plau, una mica de dignitat!



Ralf i Karl a una imatge promocional de Trans Europa Express (1977)



Els maniquíns de Karl i Ralf comencen a agafar protagonisme durant la promoció de Die Mensch Maschine (1978)



Ralf i Karl en una foto promocional de Die Mensch Maschine (1978) interessant l'expressió de "quines coses em fan fer!" d'en Karl



Els maniquins de Karl i Ralf elegantment vestits com a gentlemen a l'època de Trans Europa Express (1977)




Sessió dels maniquins de tot el grup en el mateix Kling Klang Studio per a Die Mensch Maschine (1978)

Ralf i Karl en una imatge promocional de Die Menshc Maschine  (1978). Karl, pujat de categoria, va començar a col·laborar activament en la composició dels temes i, malgrat que ja tocava teclats i feia creava sons amb el sintetitzador (activitat que es podia veure en els filmets promocionals i en directe) a la contracoberta de l'àlbum encara continuava apareixent només com a intèrpret de percussió electrònica, instrument enormement obscur en aquells temps. I en qualsevol temps, de fet
Els maniquins de Ralf i Karl en una altra imatge promocional de Die Mensch Maschine (1978)





Karl i Ralf en la imatge en la portada de Die Mensch Maschine (1978), de llarg la més icònica de la història del grup
Els maniquins de Karl i Ralf manipulant el nou instrumental electrònic expressament construït per al grup a la carpeta interior de l'encara revolucionari Komputer Welt (1978) en el qual Karl continuava amb el seu pes en el paper compositiu




Els dibuixos de la imatge de Karl i Ralf a la portada de Komputer Welt (1981)
No me n'he pogut estar de posar aquesta imatge de Ralf compartint el "virtuosisme" del públic damunt el seu tecladet en miniatura davant la hilarant rendició del tema Taschenreichner en directe, durant la gira de Komputer Welt (1981)


Ralf, amb el tecladet en miniatura i Karl amb l'stylophone (dos instruments electrònics de joguina) interpretant la melodia principal i la segona melodia (respectivament) de Taschenreichner,en directe. Aquest suposa, invariablement, l'únic moment de distensió i aproximació al públic durant aquesta gira
Ralf i Karl en un playback de Das Modell (Ralf se suposa que interpreta la melodia i el solo principal al seu sintetitzador polifònic i la veuen  Karl la famosa línia de baixos en un monofònic) en un programa de varietats de la Televisió alemanya, el 1981
L'espectacular nou arsenal electrònic, sense cap element comercial que es pugui reconèixer, al  Kling Klang Studio, a l'època de Komputer Welt (1981). Al fons, els caps de Ralf i Karl i en primer terme el nas de Wolfgang
Karl tocant la percussió electrònica per al clip de Das Modell (cançó publicada el 1978, però que va esdevenir número 1 el 1982, quatre anys més tard: coses que té el fet d'avançar-se 4, 5, 10 o 20 anys a tothom, a totes les mentalitats...)
Cap dels maniquins de Ralf i Karl, a l'època de Komputer Welt (1981)

Fragment de la carpeta interior de Komputer Welt (1981), on es poden veure els maniquins de Ralf I Karl amb les joguinetes electròniques del tema Taschenreichner
Fotogrames del videoclip per a Der Telefon-Anruf (1986) de l'àlbum Electric Cafe , del mateix any.  Ralf hi apareix dos cops (així com la seva mà), Wolfgang també dos i Karl escriu a màquina. El film mira de reproduir amb força elegància l'estètica del cinema alemany de la gran època  muda de Lang, Murnau i Pabst, però avança el distanciament entre els membres que formaven el abans cohesionat grup: tots els components hi apareixen isolats, en plans individuals. Aquest és l'únic tema que Karl va cantar al llarg de la història del grup
Uns Ralf i Kal esportius en un fragment d'una de les divertides imatges promocionals per al single  Tour de France (1983)
Els maniquins de Ralf i Karl, rere el seu arsenal maquinal, en un fragment de la contracoberta de Komputer Welt (1981)
Fragment de la imatge on hi surt Karl, que havia d'aparèixer a la carpeta interior de l'avortat projecte Technopop del 1983. L'esgotament que va dur al final dels dies de Karl als Kling klang Studios començava per aquesta època
Fragment de la portada del single Tour de France (1983) on hi apareix una imatge del grup (aquí només Ralf i Karl) que el mateix Ralf va dibuixar inspirat en un segell txec de correus dels anys 50. En la portada de posteriors reedicions del single i en la portada final del ja molt posterior Tour de France Sountracks (2003), els rostres de Wolfgang i Karl van ser despersonalitzats. Un detall francament lleig, un punt negre en la carrera de Ralf i Florian que no pot tenir perdó
Les imatges digitalitzades en 3D de Ralf (a dalt) i Karl (a baix)  en la portada del controvertit Electrik Kafe (1986) darrer àlbum de la formació clàssica i en el qual Karl hi té més importància que mai en l'apartat compositiu, de creació de sons (ell és el principal responsable de molts dels extraordinaris sons percussius que s'hi poden sentir) programació a l'ordinador (element totalment nou al grup) interpretació als teclats i fins i tot la veu solista d'un tema
Cartell que anunciava la mini-gira italiana del 1990 per testar les noves versions amb la nova instrumentació completament digital dels  seus temes clàssics, que l'any següent veurien la llum en Die Mix amb els retocs que aquests concerts van fer veure serien convenients. Wolfgang Flür feia ja dos anys que no apareixia pel Kling Klang Studio i Karl era l'element més actiu del grup, encarregat de la penosa feinada de reprogramar tota la música del grup al nou format. Esgotat pel perfeccionisme de Ralf i Florian i de la paràlisi general que suposava en la creació de nou material, marxaria en acabar aquests tests en directe
Ralf i Karl en una imatge extreta d'un videoafeccionat  dels concerts test de la mini-gira italiana del 1990
Karl Bartos, el 2013

Portada del primer single Das Modell (1978) 4 anys abans que fos número 1 a Anglaterra. Aquí, les siluetes inconfusibles de Ralf i Karl



¿Tanto monta, monta tanto, Ralf Hütter como Karl Bartos? Nein!

A començaments d'any va sortir d'Off the Record (Bureau B, 2013)l'esperat CD de Karl Bartos. El disc es va publicitar com a una recuperació de part del material que el gran músic havia compost, pel seu compte, entre el 1977 i el 1990, mentre formava part del grup pioner de música electrònica Kraftwerk. Partint d'aquest fet, aprofitaré aquest espai per divagar sobre fins a quin punt Karl Bartos va deixar petja en la música i l'ideari d'aquell grup tan influent, al qual sempre se l'associarà mentre existeixi memòria del seu llegat, s'hi posi com s'hi posi el propi músic. En la mesura que pugui, miraré de basar-me en fets comprovables: el que parlin o mal parlin els personatges coneguts els uns dels altres, els prejudicis o simpaties que ens despertin, no tenen cabuda aquí. M'importen les seves obres i fets públics. Per descomptat, jo tinc les meves preferències, gustos, sospites i teories personals, els quals, sense tenir més importància que els de qualsevol altre, no puc evitar d'utilitzar, però. No obstant, qui vulgui podrà brandar la seva pròpia Poket Calculator, i calcular resultats fàcilment. Espero, també, que al llarg del text quedi prou clar quan parlo amb dades segures i quan especulo pel meu compte.
Algun trauma indefinible has de patir quan formes part de Kraftwerk durant més de quinze anys. Si ets un dels músics afectats, des que aconsegueixes escapar t'hauràs de passar la resta de la vida reivindicant-te, sens remei. No em refereixo a traumes que tinguin a veure amb les drogues, associacions amb gurús religiosos o o altres desmesures típiques en molts ambients musicals, —força descartables aquí, tot i que de sexe sembla que n'hi va haver a dojo... i jo que me n'alegro molt!— sinó a alguna mena d'abducció místico-psicològica de procedència desconeguda. Ja vaig comentar en un altre article que Wolfgang Flür amb el seu comportament obsessiu, se m'afigura perdut de criteri, definitivament, pobre xic. L'amic Karl, per la seva banda, va aprofitar la primera ocasió amb el seu desigual àlbum Esperanto (1993) —malgrat Information i Overdrive, dos monuments no superats de la música electrònica dels 90— per “autoplagiar-se” la melodia de Komputer Welt a Lifestyle i el so percutiu de Musique Non Stop a Television, perquè no quedés cap dubte sobre qui havia infantat la melodia del primer tema i creat aquell so del segon. No sé que faran Fritz Hilpert (nascut el 1956, amb estudis de percussió i trompeta,  i màster en ciències del so i la imatge pel Musikhochschule Rheinland i la FH de Düsseldorf) o Henning Schmitz, (nascut el 1953, carrera de piano i idèntica qualificació tècnica als mateixos centres que el seu col·lega), que integra el quartet des de fa ja 23 anys si algun dia fugen ben lluny de la tasca cibernètica assignada fins ara. A més d'aquesta faceta visible, Hilpert treballa amb Kraftwerk com a tècnic rere les bambolines des del 1987. Schmitz ho fa des del 1978 (35 anys!) des de l'època que els menschen de Düsseldorff van treure a passejar els robots per primer cop al Lido de Venècia. Per tant, els fans que es dediquen a denigrar aquests dos homes, acusant-los de maniquins decoratius intercanviables o que musicalment només han aportat elements anecdòtics de composicions anecdòtiques, farien bé de pensar-s'ho dos cops. Com a mínim, pel que fa a Schmitz. Aneu a saber quants problemes tècnics —i potser estètics— devia solucionar aquest professional a Die Mensh Maschine (1978) i a Komputer Welt (1981), dos clàssics indiscutibles, o a Elektrik Kafè (1986), un àlbum que es va reivindicant sol a mida que el temps passa. 

Acabem de pressa, però, amb els possibles sarcasmes sobre Herr Bartos. Ningú amb dos dits de front i els timpans ben temperats hauria de posar en dubte el valor d'aquesta llegenda viva. A part del seu talent i coneixement musical, sempre s'ha comportat com tot un gentleman. Coincideixo amb els qui el reivindiquen quan suggereixen estudiar més seriosament la seva contribució a les obres clàssiques del grup, parlar-ne més. Amb tot, crec que Hütter, malgrat haver comés molts errors estratègics, i més d'una injustícia amb els seus companys —esborrar el rostre de Wolfgang i Karl de la portada de la reedició del Tour de France va ser molt lleig, Ralf, tsk, tsk— és l'autèntic geni. Potser entra en la categoria dels "mal parits genials”, tipus Alfred Hitchcock —aquests assumptes, amb tanta llegenda interessada, no els sap ningú del cert—, però geni al capdavall. Com a proves, només cal que ens remetem als àlbums editats abans, durant i després de la presència de Karl, el que Karl ha publicat en solitari i el que ell mateix —no ho oblidem, malgrat que es molt probable que calli moltes coses, per educació— admet a les entrevistes. 
Sense haver passat pel rentat de cervell mentre complia com a obrer musical a l'etapa kraftwerkiana, m'arrisco a especular que l'autor d'Off the Record no hauria anat gaire més enllà que de la música pop —de la màxima qualitat possible, si voleu— o continuar donant classes de música i tocant Wagner amb les timbales i el vibràfon a la simfònica de Düsseldorf, si s'hagués mantingut dins l'àmbit de la música més acadèmica, camp de ceballots d'on fou arrencat per Ralf i Florian quan el van fitxar per encarregar-se de la percussió electrònica d'invenció pròpia —o de Flür: deixem que es barallin de gust entre ells— amb una mena d'agulles de fer mitja. Dins el pop, crec que hauria seguit uns camins molt més convencionals —fins i tot si al final hagués acabat emprant mitjans electrònics, com tothom, seguint els signes dels temps—, mentre que Kraftwerk hauria continuat sent Kraftwerk. I els qui considerem que Das Modell, Komputer Liebe, Tour de France —la cançoneta del 1983, vull dir, no la simfonia techno-minimal del 2003— i Der Telefon-Anruf com el material més fluix de l'època clàssica, ens hauríem evitat saltar aquests temes cada cop que sentim els nostres estimats àlbums. I, ja ho sé, entrem en el territori dels gustos personals, que se'm titllarà de boig o d'esnob per menysprear justament les "cançons" que el gran públic assimila amb més facilitat. Quina casualitat que siguin precisament aquests no només co-signats per Karl, sinó aquells dels quals se'l responsabilitzaria amb més vehemència...
El mateix Karl admet que a l’època que el van contractar, Ralf i Florian ja havien inventat i perfeccionat la totalitat del concepte Kraftwerk. Tot aquell món ja havia assolit la maduresa a Autobahn (1974), malgrat tota la segona cara, força experimental, que podria formar part d'una cara C impossible de l'anterior Ralf und Florian (1973). En la gestació d'aquella obra mestra, ell no hi havia tingut res a veure, encara —una altra cosa és si parlem de Conny Plank, però això ja és tot un altre tema. Entrar al grup que havia creat aquella simfonia autopística tan provocadora li va obrir un món musical i estètic, una perspectiva de veure-ho tot, afermada al pol oposat al de la major part dels grups que li agradaven o aquells en els quals ell mateix hi hauria pogut anar a parar. I aquell món era obra del cervell recaragolat i la sensibilitat única —d'aquelles que només posseeixen els visionaris totals, que apareixen molt pocs cops cada segle— de Florian, però sobretot de Ralf. Això sí: un home tan preparat i eficaç com Karl va saber posar tota la seva intel·ligència i humor al servei d'assimilar els conceptes nous que se li oferien fins el punt d'ajudar-los a créixer i enriquir-los. En aquest sentit, sí, insisteixo que tant Ralf com Florian haurien de mostrar molt més agraïment a aquella ment sis i set anys, respectivament, més jove que els va entendre tan bé. Que de fet no només els va entendre, sinó que a partir de Die Mench Maschine, els va treure de sobre un munt de feina bruta. Em sembla una broma de mal gust que el nom de Karl Bartos encara hi hagi qui el continuï associant únicament al d'un dels dos ninots que batia una caixa metàl·lica estrambòtica amb dos bastonets d'acer, i res més. Dins els Kling Klang, el laboratori de so Kraftwerk, Karl es va fer un fart d'estudiar els nous aparells que compraven o es feien construir a mida; va programar un munt de seqüències; va tocar tota mena de tecles i va crear no pocs sons que s'han convertit en elements clàssics que tot productor techno, hip hop, o el que sigui, dels anys 80 i 90 ha samplejat i tret suc —sovint by the face— fins a la regurgitació supina. Si fins i tot creadors tan allunyats com en Lluís Llach se n'ha beneficiat, indirectament, de l'existència de Kraftwerk! Però bé, no ens emboliquem amb coses estranyes i continuem elucubrant amb el tema seriós que tractàvem...

De tota manera, a la vista del material que han publicat Ralf (1) sempre dins de Kraftwerk: aquest home mai ha fet un àlbum en solitari, tota una raresa en la música moderna i Karl (2) des que van partir peres, crec que el segon tira molt més cap a la banda de la cançoneta i les harmonies pop —alguna d'elles, com per exemple 15 Minutes of Fame, sentint-ho molt, em costen molt de pair— mentre que Kraftwerk s'ha dedicat al disseny cada cop més minimal del seu concepte, posant-hi una cura especial a que cada element soni d'una faiçó molt específica i flexible i —el sector crític m'ho demanar dir, amb raó— a refer ad nauseam tot el seu catàleg, en un quimèric intent de cercar la perfecció, a la manera d'un Hergé sònic, que redibuixa i modernitza els seus àlbums de Tintin, paranoia pura a perpetuïtat. 
Per la seva banda, Karl té el dret de reivindicar-se com a responsable principal de Das Modell (1978) una cançó tot el bonica i elegant que vulgueu, que a mi, personalment, sí, em resulta molt agradable, però també es tracta d'un dels seus clàssics que em criden menys l'atenció. Negar la importància d'un tema que es va avançar quatre anys reals al seu temps —cas rar de single convertit en número 1 a Anglaterra, quatre anys després de la seva publicació: si això no és avançar-se al seu temps que vingui Sant Guiu i ho digui!— seria ridícul. Si l'analitzem sense apassionaments, però, trobem que no deixa de ser una cançoneta molt més rutinària —per rara que sigui, sobretot comparada amb les seves contemporanies— que, sense anar més lluny, la trencadora de debò Trans Europa Express, signada única i exclusivament per Ralf. Aquella barreja de melodia clàssica a la Schubert, passada per un filtre de nevera ultraminimalista, muntada damunt un ritme metàl·lic repetitiu i precís, que no recorda a cap instrument de percussió normal, i un missatge hipnòtic servit per unes veuetes subtils, distants, de sàdic refinat, només poden ser obra d'un orfebre sonor que s'escapa a totes les classificacions. En definitiva, Ralf em sembla més mal parit. Té una ironia més sofisticada que Karl, més sang freda. Karl, fins i tot en els millors moments d'Esperanto, dóna massa explicacions, xerra massa, s'esforça perquè quedi clar que tot plegat suposa una gran ironia. Ralf, en canvi, no perd el temps. No malbarata una paraula, una nota, un cop de ritme de més. A Ralf, o el compres o l'abandones, i ell et deixa fer. Mai se't justificarà ni mirarà d'aclarir-te cap concepte. "La música s'explica sola", diu. Ralf és la ironia brillant, alhora educada i insolent en el seu grau màxim, en estat pur. En una entrevista recent, el propi Karl s'admirava de Ralf, al respecte. Deia que era la persona amb més autocontrol que havia conegut mai; que, malgrat les moltes festes compartides, no el va veure mai beure més del compte, cometre el més mínim excés, ni alçar la veu a ningú, encara que en algun cas potser per dins rabejava.  Així com Buster Keaton sempre mantenia el seu personatge en les aparicions públiques, sense mostrar mai cap alegria o pena, Ralf porta el seu paper de portaveu de Kraftwerk fins a les últimes conseqüències: sempre atén el periodista amb un somriure cordial, sense emprar mai una paraulota, fins a un punt que molts troben insuportable. Jo n'estic enamorat. El trobo jo genial, la perfecció absoluta en un gènere humanoide únic. Em relaxa. És casa meva.
Karl va abandonar el mític grup el 1990, fart de la lentitud de producció, del perfeccionisme de Ralf i Florian, de perdre oportunitats, d'esterilitat artística mentre els anys passaven i ell sentia que s'anava fent gran. L'any 2003 van coincidir la sortida del disc TD Soundtracks dels Kraftwerk i Comunication de Bartos. Els dos, com tot producte humà de certa qualitat, crec que són bons, però per motius molt diferents. Si emprem un símil cinematogràfic, goso dir que mentre Bartos fa d'Spielberg, Ralf tira més al a Stanley Kubrick. No dic que Spielberg no guardi també té la seva dosi d'ironia i mala bava, però tendeix a explicar-ho tot, a donar respostes. Una mica com Karl. El creador d'E.T. és un tècnic narrador de primera, però hom sospita que tot allò que té de sarcàstic, de cabró, ho ha aprés seguint l'obra de l'altre, i similars. Kubrick promou la imatge del fill de puta granític, sofisticat fins el final, ja de naixement. Et fueteja amb preguntes, amb una crueltat que tan aviat et pot exasperar com provocar-te la rialla nerviosa. Deixa que tu t'ho maneguis tot sol. Si t'agrada bé i, sinó, aire! En el tema dels dos músics, com no havia d'empeltar-se-li res a Karl, del seu company? Karl l'entén i fa un ús intel·ligent de les seves lliçons. Però bé, m'empatollo. Deixem que parlin les dates. Elles no admeten discussió. A partir d'aquí, que cadascú en tregui les seves conclusions.


Les dates parlen

Entre 1970 i 1973 Kraftwerk van editar 3 vinils de caire experimental, en una línia vagament similar a la d'altres grups alemanys de l'època (Can, Tangerine Dream, Kluster [després Cluster], Popol Vuh, Amon Düül [I i II], NEU! [nascuts d'una escissió de Kraftwerk], Guru Guru, Ash Ra Tempel [més tard Ash Ra, ja en una època posterior], Faust, Embryo, per mencionar només potser els més representatius i agosarats) que també miraven de trencar barreres: Kraftwerk (1970), Kraftwerk 2 (1971) i Ralf und Florian (1973). Malgrat que moltes de les troballes d'aquests vinils s'haurien d'atribuir al mag del so Cony Plank (1940-1987), personatge sense el qual no s'entenen la meitat dels avanços i trencaments de la música alemanya de finals dels 60 i començaments dels 70 —que en les pàgines més sorrudes del meu llibre privat equival gairebé a universal—, Ralf representa, al costat de Florian, la meitat de tot el que s'hi inventa o re-inventa. I no en són poques, de coses!: Ruckzuck i Von Himmel Hoch amb ritmes i solucions sonores a contracorrent del gruix de l'experimentació del 1970, Kling Klang, minimalisme sensual, amb ús refrescant de la caixa de ritme —imagineu una barreja de funk suau i meditatiu i uns Steve Reich i Terry Riley útils per a practicar sexe— i, sobretot, Elektrisches Roulette, Tanzmusik i, Kristallo, introduïnt els sintetitzadors dins estratègies que tan aviat avancen el techno dels 90 com recorden que a Alemanya hi va haver uns senyors que es deien Beethoven, Brahms, Mozart i dels quals en no res —per a això caldria esperar a Radioaktivität i Trans Europa Express, aquí encara hi ha molt de tra-la-là extra— se'n podrien eliminar el 90% de les notes i destil·lar-ne un licor sònic d'alta graduació, només apte per a sibarites molt selectes o sonats sense remei, com qui això escriu.
El 1974 cau l'Autobahn, del qual tot el que es pugui dir, malgrat les seves imperfeccions, és poc. Si Kraftwerk s'haguessin plantat aquí per mi ja mereixerien passar a la història. I el més important pel que fa al tema d'aquest text: Karl no hauria tastat cap honor, encara era al conservatori, acabant la seva carrera.
1975, Radioaktivität i 1977, Trans Europa Express. Karl ja forma part del grup. Toca les percussions electròniques i, només en directe, el vibràfon. Als crèdits, el seu nom no apareix com a compositor. Aquesta data, però, a partir d'aquí, ja no té força documental. Tot crèdit "no acreditat", queda molt ben guardat en secret dins els caparrons de tots els membres del grup. Karl sí reclama que el ritme de la suite que dóna el nom a l'àlbum és seu, mentre que Wolfgang —mai acreditat en cap tema, en cap cas— reclama la paternitat de la idea de Metall Auf Metall, al seu llibre. A partir d'aquest moment, doncs, la cadena de l'ADN i la paternitat dels temes es complica. Per mi és significatiu que de tota aquesta època Karl només recuperi el tema esmentat per als seus directes actuals. Serà potser que a Radioaktivität el seu paper era secundari, cosa força lògica degut a la seva joventut i novetat dins el grup? En qualsevol cas, encara que d'aquestes dues obres Karl només hagués creat aquell ritme meravellós, ja s'hauria guanyat el cel, al costat de Déu Pare. Ara, ja, sí.
1978, Die Mensch Maschine i 1981 Komputer Welt, segons una part important de la crítica i dels seguidors formen el díptic d'or. Die Mensch Maschine serà la seva obra més accessible —i oportunista?— mentre Komputer Welt suposa un pas arriscat cap a l'austeritat/emoció màximes, així sí, aquesta última buscada per la porta del darrere. Música electrònica monacal. La severitat de l'Ora et Labora passada per una turbina termonuclear. Un cant gregorià seguint amb el pas de la oca el ritme d'uns espetecs metronòmics inexorables. El nom de Karl es barreja amb el de Ralf en tots els temes. De qui és cada melodia, cada segona veu, cada baix? qui va crear cada so, cada ritme? El concepte sembla clar que Ralf i Florian, com sempre, al 50%. Sobre l'aspecte melòdic hi ha qui especula que Ralf és home de Neon Licht, mentre Karl ha infantat de tot el que hem dit. Però per saber-ho del cert hauríem de parlar amb ells. I no ens ho dirien mai. Amb tot, els defensors de Karl en aquestes dues obres mestres poden escombrar cap a casa del seu mestre tot el que vulguin. Ja res els ho impedeix. I déu n'hi do el botí que s'emportaria! El Sant Grial de la meitat de la música electrònica de les següents tres dècades!
1986, Elektric Kaffé, Karl, Ralf i Florian al mateix nivell. L'àlbum menys apreciat per crítica i seguidors —els més malèvols no dubten a afirmar que el va salvar del desastre el productor François Krevorkian, in ex-tremis, amb la mescla final al seu estudi de Nova York—, part difícil com hi ha món, amb uns resultats decebedors després de tants anys de sequera. Bé, a mi m'agrada molt i el moment de la seva aparició el recordo com un dels més feliços de la meva vida. Ah! i sóc un gran defensor de Sex Objekt. Alguna objekció? Per cert, encara que això no vulgui dir res, Karl no la canta en concert. És tracta només d'un apunt.
1990. Gràcies a les gravacions i filmacions pirata dels concerts previs a Die Mix (1991), podem suposar que Karl tenia raó quan afirmava haver treballat molt en la gènesi d'aquest altre fill lent. En acabar la gireta, Karl marxa, l'àlbum s'edita i tota una generació nova de músics no para de repetir que aquells tossuts alemanys se'ls ha avançat cinc, deu o fins i tot vint anys. Ara, del nom de Karl, res de res a la carpeta. Es tracta d'un càstig per haver abandonat la nau nodriu? Si Karl diu la veritat sobre tota la feina que ha realitzat a Die Mix i existeixen massa proves per no dubtar de la seva paraula, ens trobarem amb un altre motiu per picar el crostó de l'amic Ralf.
A partir de l'escissió torna a ser fàcil tornar a jutjar l'obra d'uns i altres. Es poden llegir moltes bestieses al respecte, entre elles tot el que jo pugui dir aquí. Res com escoltar les obres i que cadascú decideixi, si vol prendre partit. Jo ho tinc clar. Crec que Karl, musicalment parlant —a nivell vital entenc l'alliberament— ha perdut més en marxar que Kraftwerk a l'inrevés. Els nous membres i el concepte posat al dia ha fet que els danys en la calandra de la nau amb prou feines es notin i que aquesta vagi encara més lleugera. Això sí, l'estancament sembla per fi acceptat per tothom, malgrat que just al llarg d'aquest any ese'ls dediquin retrospectives integrals, acompanyades d'exposicions espectaculars, al MOMA de Nova York, a la New Tate Gallery de Londres o a l'Òpera de Sydney. Kraftwerk roman ara, doncs, com una peça de museu ambulant, que conserva només un sol membre original —il capo Ralf, val a dir—, però també tot l'arxiu sonor original, autèntiques obres d'art informàtic, creat i programat per aquells que van marxar.
Per la banda de Karl, en sentir Off the Record (2013) he pensat amb una frase de la Cèlia Sànchez-Mústich: "el primer poeta que va dir 'tens les dents com perles' va ser un geni. El que ho digui ara és un imbècil". Tant Karl Bartos com Kraftwerk, cadascun a la seva manera d’entendre de que van les dents i les perles, no fan altra cosa que repetir la mateixa metàfora. Passa, però, que si hi ha algú al món amb dret a usar-la són ells. En tenen la patent. Algú podria dir que en música electrònica s'han dit moltes altres coses sobre les dents, des que ells van començar... però tampoc tantes. Potser ja no queden territoris verges en el món de la creació, per molt que potser cada cop hi ha més professionalitat , formació i potser talent. Però el que és segur és que dóna una mica la sensació que, a part de gent realment molt original que sí han dut les denticions més insospitades als dentistes més inaprensius/brillants, la major part dels músics no han anat molt més enllà de "tens els dents com perles... hum... de Hawai". Vaja, que Karl Bartos i Kraftwerk poden continuar parlant de perles, sense cap mena d’adjectiu o precedència de l’ostra mare amb la fatxenderia de demostrar que tampoc hi ha hagut ningú que hagi tingut el valor d'aventurar-se en territoris que fan por, sense haver de trencar la baralla, bastint una música en contra del públic i negant la comunicació i n'hagi sortit viu, que aquesta és una altra: el públic és imprevisible. 
En resum, Off the Record em sembla un disc simpàtic, al que jo no li sé veure ni la genialitat que li troben alguns, ni l'horror que repèl a uns altres. Ho sento, no em sé mullar. On si em mullo críticament és respecte als seus concerts: no pot ser que un home que acaba de treure un disc, i se suposa que pretén trobar-se a si mateix musicalment, interpreti només tres o quatre temes seus, en solitari, i els quinze o vint restants formin tots part del catàleg de Kraftwerk, en versió pobra, amb només ell sol als teclats i la veu i l'ajut d'un operador de vídeo amb l'estatisme d'unes seqüències  impertèrrites, immanipulades, tal com surten de l'ordinador, sense l'impressionant treball de flexibilització sonora d'unes bèsties com Fritz Hilpert i un Henning Schmitz a escena. En fi, Karl, fill meu, on vas, envàs?

Actualment Karl acaba de complir seixanta-un anys. Ralf n'ha fet seixanta-set aquest juliol passat. Esperar que componguin nova música ho trobo poc realista. I no diguem, ja, música trencadora: d'això se n'haurien d'encarregar les joves generacions. És als 80 i 90 que s'haurien d'haver espavilat. Ara, tant és. Si fa deu anys que no treuen res i viuen de rendes, ja m'està bé. Kraftwerk no cal que demostrin res a ningú, ja. Déu nostre senyor ho va crear tot en sis dies i el diumenge el va deixar per descansar. Els de Düsseldorff ho van crear tot en dotze anys i se n'han passat més de trenta jugant al ping-pong i fent barbacoes. I? Doncs ben fet.




(1)Kraftwerk:


1991 Die Mix (malgrat que Karl hi va realitzar un munt de feina no acreditada) 
2000 Expo 2000 (single) 
2003 Tour de France Soundtracks 
2005 Minimum Maximum (doble CD+DVD en directe)
2009 12345678 Der Katalog (remasterització dels seus 8 àlbums "clàssics")


(2) Karl Bartos: 

1993 Esperanto (com a Electric music) 
1993 Crosstalk (1993, single d'Electric Music) 
1996 Raise to the Preassure (col·laboració amb el grup Electronic) 
1998 Electric Music (1998) 
2003 Communication (primer disc en solitari absolut)
2007 Banda sonora per al documental Moebius Redux (no editada en disc)
2013 Off the Record (segon disc en solitari absolut)