dilluns, 31 de gener del 2011

Entrevista de Vicenç Morando a Beli Artigas a Ràdio Maricel

Imatge de Lluïsa Carbonell

La plataforma SOS Sitges reb el reconeixement de SOS Monuments

(text extret de la web de Ràdio Maricel)

12:43, dilluns, 31 gener 2011
La plataforma SOS Sitges ha rebut el premi Admiracions conservades 2010 que li ha atorgat el col.lectiu SOS Monuments, per la campanya de defensa dels museus Cau Ferrat i Maricel, en un acte en el qual l’Ajuntament de Sitges ha rebut el premi Admiracions destruïdes per la reforma dels mateixos museus. En parlem amb Beli Artigas, portaveu de la plataforma.
Escolteu-ho

dissabte, 29 de gener del 2011

S.O.S. Monuments ha entregat el Premi Admiracions Conservades 2010 a la Plataforma S.O.S. Sitges

El diploma del Premi Admiracions Conservades 2010 per a la Plataforma S.O.S. Sitges


El diploma per l'anti-premi Admiracions Destruïdes 2010 a l'Ajuntament de Sitges. Una acció criminal contra el patrimoni que s'ha vist finalment castigada, ni que sigui d'una manera simbòlica, però objectiva, per l'associació catalana més important en la defensa del patrimoni històric

Ahir, 29 de gener del 2011 pel matí, la Beli Artigas, l’Oriol Pascual, la Lluïsa Carbonell i jo mateix, en condició de representants de la Plataforma S.O.S. Sitges, hem tingut l’honor d’assistir a l’entrega dels onzens premis Premi Admiracions Conservades que, des del 1998, l’associació S.O.S. Monuments atorga anualment el a les iniciatives que més s’han destacat en la defensa del patrimoni històric nacional. Per completar la festa, la mateixa entitat, en una mostra de murrieria força notòria, concedeix també el Premi Admiracions Destruïdes, uns anti-premis als pitjors crims perpetrats dins el mateix àmbit. Com ja podeu imaginar, l’Ajuntament de Barcelona, així com els diversos governs nacionals, cimegen dins aquest historial tan poc honrós.


Fa amb prou feines una setmana que la Beli ens va transmetre la inesperada bona nova de que el grup sitgetà acabava de ser un dels escollits per rebre l'esmentat Premi Admiracions Conservades, juntament amb les associacions Salvem el Baluard del Migdia, Salvem l'Edifici de la Rotonda i El Pessebre Vivent de Guim. Ja vaig parlar d’aquesta notícia i de les sensacions agredolces que em va inspirar en l'anterior entrada.


Des del primer moment que ens vam assabentar de l’existència dels contra-premis, crec que cap de nosaltres devia poder evitar fantasiejar amb que el nostre consistori treballava de valent per merèixer-ne algun per l’edició de l’any vinent. La fantasia, però, no passava, com dic, d’una broma que es podria considerar fins i tot fàcil. Quina no ha estat la nostra sorpresa quan hem sentit que s’anunciava que un dels “guanyadors” d’enguany a tan ignominiós premi era el nostre inefable govern local. Estic convençut que tots els que havíem vingut de Sitges hem hagut de fer un sobreesforç per no perdre la flema amb una cleca alliberadora. Com que la barbaritat que s’està cometent trenca el cor, no hauríem quedat gens bé, certament. Hom no s’hauria de cargolar de riure enmig d’un enterro, o quan porta dol. Amb la rialla l’elegància es vaporitza. Però que voleu que us digui... No us petaríeu de riure si el dia de l’enterro del vostre pare veiéssiu com al seu pitjor enemic se li cauen les calces i es queda amb les galtes de seure enlaire, enmig d’un ridícul públic inamagable? Aquelles natges voleiant al vent no us tornarien el vostre estimat progenitor, per descomptat. Les destrosses d’aquell miserable no s’arreglarien de cop per aquest infantil regal de la part més burleta del destí. Però una botifarra sempre és una botifarra, i el seu component balsàmic, si bé no arregla cap problema de fons, desfoga les frustracions acumulades que dóna gust. No hi ha res com que una veu objectiva, que no pertany a cap partit, que no segueix cap consigna imposada per un cap mena de dit, per les directrius no sempre clares que hi ha rere tota la premsa oficial, abaixi els pantalons dels poderosos i mostrin al rogenc sol de l’albada les seves ridícules vergonyes.


Fora apart d’aquest “gustassu” —perdoneu la castellanada, però crec que avui em puc permetre el que em doni la gana: m’ho he guanyat de debò— aquesta agradable vetllada ha estat molt útil per poder contactar directament amb altres plataformes que defensen barbaritats d’una índole similar a la nostra i constatar que moltes de les mancances que tenim, dels problemes als quals ens hem d’enfrontar i, fins i tot, per què no dir-ho, dels errors que acostumem a cometre, les compartim més o menys d’una manera equivalent. I aquí parlo sobretot per la tasca duta a terme per la Beli o l’Oriol, no pas jo que en aquest assumpte no he fet pràcticament res. La sensació de que ja et pots tornar boig enviant informacions a la premsa, a la televisió, que mai —o gairebé mai— no et faran cas. Que aquell periodista que va acollir la teva informació amb entusiasme després et truca, entre decebut i avergonyit, que el medi pel qual treballa no li ha permès la publicació. Que quan això miraculosament passa, apareix amb la celeritat d’una sogra —oh misteri de la fe!— a doble o quàdruple pàgina, en el mateix exemplar, un publi-reportatge espatarrant que parla del mateix projecte amb una èpica que empetitiria a Homer i uns elogis que farien fer passar a a Píndar per un desagraït amb els objectes de les seves odes delirants. Com es repeteix, un cop i un altre, en les més diverses latituds de la terra catalana, per polítics de tot l’espectre polític, una actitud de menysteniment pel qui protesta. Com tot un seguit de llepaculs de tota mena, des dels fabricants d’exabruptes, mancats de tota cultura, fins a aquelles persones cultes i sensibles que entristeix veure defensant aquelles barbaritats per una qüestió de simpaties personals, favors inconfessables o pertinences de carnet. Lamentar no tenir al teu costat a aquelles altres igualment cultes que, des d’una independència i honestedat irreprotxable, la mala sort ha fet que, ai! els agradi el projecte amb sinceritat...


Cal tenir la pell molt dura perquè tots aquests inconvenients, problemes, manca de resultats tangibles i opinions contràries de persones que admires i fins estimes, no acabi produint alguna escletxa per la qual entri el dubti de que potser sí que exageres, potser sí que ets un exagerat, un friki, un integrista ultraconservador. I a tot això, no s’ha d’obviar la família, sovint en contra en un 90%, no perquè no t’estimin, sinó perquè precisament a la seva manera ho fan i molt; els preocupa que et fotis en merders que ningú valorarà, que et crearàs enemics allà on se suposa que no convindria, i que a sobre et gastaràs un diners i un temps que no tens.


Passa, però, que quan veus que hi ha llocs on les coses s’han fet bé, on hi ha casos on, després d’una defensa aferrissada en contra d’una acció que anava a ser fatal, s’ha girat la truita i la raó ha triomfat, i s’ha salvat el patrimoni en una integritat superior a la que ningú somniava, un diu que no. Que no et poden vendre més motos, ni a tu ni al teu poble.

dimecres, 26 de gener del 2011

La plataforma S.O.S Sitges ha rebut un premi nacional a la millor iniciativa de l'any per preservar el patrimoni

El primer pas d'un crim inexplicable ja està fet


Fa un parell de dies que em vaig endur la sorpresa totalment inesperada de que la a Plataforma S.O.S Sitges havia rebut el Premi Nacional Admiracions Conservades otorgat per S.O.S Monuments, que serà recollit aquest dissabte vinent. Podeu llegir la nota de la Plataforma en aquest enllaç.

Per una banda, estic content pel l'estímul que suposa per continuar lluitant i pel que representa d'avís a aquells que es pensen que això del patrimoni històric és quelcom que es pot anar adaptant i modificant segons la moda del moment, amb max-mix més o menys discutibles (i de no retorn un cop perpetrats) o directament especular i destruir. Per una altra , no puc evitar patir una sensació amarga. Hauria preferit no obtenir el premi i que el crim que s'està duent a terme s'hagués evitat amb una restauració respectuosa. Personalment, no em puc arrencar aquest sentiment que em crema per dins, ho sento. Em trobo desconcertat, com si un amor em domés el premi a la millor parella de l'any, just abans d'agafar les maletes i marxar per la porta per sempre. Què fas amb aquell trofeu magnífic a les mans si per dins pots sentir com et lacera el cor en caiguda lliure, sense ascensor, i que quan s'estavella ressona pel pati de l'escala interior com si fos una catedral buida? Malgrat que no em puc permetre que aquest desconcert em derroti, crec que seria tant injust no alegrar-me per la notícia com deshonest si no mostrés la meva tristesa profunda per com van les coses.

No és el moment de laments, però sí de reflexions. I ja ho he dit, la meva celebració seria completa si una imatge com la de dalt no s'hagués produït mai. Però encara menys la que hi haurà quan tot lueïxi tan polit, tan bonic, tan modern, tan digne d'un premi FAD com el que quedarà. Si volen experimentar amb modernitat, no en tenen prou amb el seu projecte Qualia (sí, fills meus, sense accent, no fos cas que la paraula pogués tenir un bri de catalanitat)? Estic de dol, que voleu que hi faci.

Bé, prou. Ja vaig rondinar tot el que tocava al seu dia. Hi ha hagut companys (penso sobretot en la Beli Artigas o l'Oriol Pasqual, que han estat alguna cosa més que mers portaveus) que han dedicat moltes hores i esforços per tirar endavant aquesta lluita, de franc, moguts pel cor però amb tot el seny possible, i no es mereixen que caiguem en el desànim. Com diu el comunicat, una batalla no és una guerra i cal no caure donar-nos per vençuts i continuar mirant cap endavant amb coratge.

Gràcies a tots, amics.

dimarts, 25 de gener del 2011

Salutació del nostre amic Múbik, el marcianet

Photobucket

Hola, sóc en Múbik el marcianet. Fa poc que vaig aterrar a Vilafranca del Penedès, amb la meva petita nau espacial blava. La missió que em van encomanar consistia en aprendre com funciona la circulació viària al vostre planeta.
Després de compartir uns quans anys amb vosaltres, però, he decidit quedar-m'hi a viure. M'agrada molt la vostra vila i tothom ha estat molt amable amb mi. Teniu de tot i força i el que no, no es troba gaire lluny: amb un viatget de no res arribes a les muntanyes de Montserrat i, si vols veure el mar, Sitges queda a dos minuts de nau.
Produïu una beguda que anomeneu vi que m'encanta. L'haig de prendre amb mesura perquè si no les meves galtes blaves se'm tornen vermelles i més que un marcianet semblo un extraterrestre indefinit. I a mi m'agrada que les coses quedin clares.
També teniu una gent (poqueta, però ben escollida) que escriu unes columnes de ratlles curtes molt boniques. Aquestes columnes, que en dieu poemes, em produeixen un efecte físic semblant al vi.
Això de fer coses que tirin cap amunt us agrada molt, si no no aixecarieu aquella cosa dels castells. Un dia em vau convidar a formar part d'una pinya. Aquell castell, per desgràcia, no va reixir. Amb tot el que em va caure pel damunt ara potser entenc una mica més perquè en dieu pinya d'allò.
Bé, avui no m'allargo més. Només volia dir que estic molt content. A més, aquests dies fa un fred que em recorda una mica el meu planeta. No patiu, no sóc un desnaturalitzat. De tant en tant vaig a visitar els meus quatre pares i tres mares (no cal dir que allà l'assumpte de la reproducció funciona molt diferent que aquí baix, però no us ho explico perquè els vostres nens potser es farien unes idées inconvenients pel que fa a la moral que els voleu ensenyar).
I ja està. Ara me'n vaig que tinc feina.
Què tingueu un molt bon dia!

dijous, 20 de gener del 2011

La vida elàstica

Fotograma de Faust (1926) de F.W. Murnau

La vida elàstica

En Manel neix homo sapiens en una zona que 900.000 anys després s’anomenarà Puigmoltó. Les primeres baules perdudes d’una espècie d’homínids primitius es decanten per produir exemplars pastats a nosaltres. Li ha vingut de poc, doncs, de no petar a can Cromagnon.

S’alça i fa els primers passos, sense caure, atret per unes cridaneres pintures d’uns bous que s’escampen per les parets de la cova de la seva tribu.

Aprèn a escriure molt aviat. El seu mestre sumeri li transmet tot el que cal saber per adquirir competència en l’ortografia i gramàtica cuneïformes. Quan les domina, suporta amb paciència que ja ningú les empri. Encara nen, es veu obligat a estudiar primer el grec i més tard el llatí. Admet que aquesta llengua imposada li va. Els seus poemes d’adolescència causen furor entre les jovenetes de tota la Tarraconensis.

Marcia, una noia molt lletja, però amb una libido explosiva, l’instrueix en els misteris del sexe oral. En queda tan impressionat que decideix escriure un gruixut llibre d’instruccions sobre el tema. També apareix una versió més breu, amb la lletra més grossa, per als infants. La societat de l’època continua considerant totes aquestes pràctiques com a porcades de criatures i la versió per a adults no obté l’èxit que esperava.

Pels voltants del segle V, comença a perdre el gust per l’escriptura i ja al segle X se n’oblida fins a s’analfabetitza completament. Com tots els homes que cimegen aquesta edat, pateix una crisi de maduresa i es desinteressa de les foteses del món.

Quan s’assabenta del descobriment d’Amèrica pensa en el suïcidi. Se’n surt gràcies a l’amor sincer que li regala una pubilla escocesa, la seva 232ª dona. A l’albada del segle XV neix el seu descendent número 1000. L’esperança de vida de la seva descendència recent va a la baixa. Amb tot, just per aquests anys, el seu fill Mateu bat el rècord de longevitat amb 102 estius. Tothom concorda en que si no s’hagués escanyat amb aquell pinyol d’albercoc, n’hauria complert molts més.

Els fets del 1714 el sumeixen en una espessa melangia. De totes les llengües que s'han parlat al país conclou que el català ha estat la més bonica de totes. La seva família el pren per boig, per patriota —o per alguna cosa pitjor— i l’apedrega. Com acostuma a passar en aquests casos el deixen per mort, a la cuneta. Sobreviu i es canvia el cognom.

Fart del vell continent, decideix viatjar a Amèrica. Tot i que la gangrena de la cama dreta li comença a picar de debò, encara se sent amb forces d’associar-se amb el senyor Colt, amb qui muntarà un gran negoci de pistoles de sis trets.

Els Estats Units ofereixen moltes coses que el plauen: el cinema, els sioux, els banjos, el xiclet... L’excés d’automòbils, però, l’acaba atabalant i se’n torna cap a Catalunya, atret pels esdeveniments del 1931. El 1936, com no, lamenta haver vingut.

La seva salut empitjora. Aprofitant els nous avanços promoguts pel doctor Barnard, gaudeix d’una operació a cor obert decebedorament poc aparatosa.

Un dia del 2006, sent com pel carrer dos joves comenten: “aquest vell no s’aguanta els pets”. Mentre els avança fa un gran esforç i expel·leix gasos per primer cop a la vida. Els joves es desintegren. Ningú pregunta pels cossos.

Cada dia rondina més. Exemple: davant l’entusiasme general, no confia que Obama acabi arreglant res, però calla per no molestar.

L’arribada de l’home a Mart suposa una de les seves últimes alegries.

Sempre parla castellà. No vol que el tanquin a les gàbies del zoo, com als altres catalanoparlants que queden. El castellà no ha desaparegut, però s’ha enlletgit molt. Pels voltants del 2056 està podrit de mandarinismes per tot arreu.

El 3 de maig del 2102 el troben mort mentre reia. No se sap ben bé de que ho feia, però. Van trobar una papallona virtual que volava a prop de la seva cara. Hi ha qui diu que li feien riure molt les papallones virtuals.

Quina teoria més estúpida... Els qui el coneixem sabem que es va enamorar quan no tocava. A qui se li acut a la seva edat!

Dos microcontes contraris: un en re menor i l'altre en do major.

Schoeder i Lucy, els personatges de Charles Schulz (1922-2000)


Microconte en re menor

Ella s'enamora del pianista virtuós. Aquest l'avisa de que la vida amb ell serà molt pesada.
Al començament, fins i tot les inacabables escales li sonen a glòria. Després, ja no aguanta ni les més sentides interpretacions de Schumann, Chopin o Rakhmàninov.
Al cap d'un any ja no pot més. Es divorcia i es casa amb un manc.
Durant una temporada, ella viu feliç. Cert dia, però, ell descobreix l'afició per tocar el gong...



Microconte en do major

Com més gran es fa, pitjor toca el pianista mediocre. Li fan mal els dits. Cada cop el contracten menys.
La melòmana exigent fa temps que no s'emociona amb cap melodia. Un capvespre, mentre ella passeja, sent com d'una finestra surten les discretes notes d'un piano tocat amb humilitat. Se sent tan commoguda que plora i tot. Puja les escales. Pica a la porta. S'enamoren.
A ella ja no li cal sortir de casa per tenir la música més bella del món. Ja fa vint anys que viuen junts i mai es cansa d'escoltar-la.

dilluns, 17 de gener del 2011

Nevada a Sitges, 2010


Nevada de l'any passat a Sitges, març del 2010

El març de l'any passat va nevar molt a tot Catalunya. A Sitges i moltes altres àrees inusuals també ho va fer. A la zona on visc la neu no va quallar gaire. Amb tot, què bonic que va ser!

Vaig muntar aquest vídeo de res i hi vaig posar un fragment de "Calico Fantail" de fons, una música que vaig composar i gravar el 1991. Tot molt antic. Com la neu, aquesta música ja s'ha fos i no en queda res més que el record.

divendres, 14 de gener del 2011

La BBC va acomiadar una excel·lent periodista de 53 anys perquè "començava a semblar massa vella"

La periodista i reportera Miriam O'Reilly, una clàssica de la BBC


El periodista Martí Anglada, un correponsal clàssic de TV3

L'enllaç a la notícia al diari Ara:

Condemnen la BBC per haver acomiadat una periodista de 53 anys perquè es veia massa gran

Reconec que des que vaig llegir la notícia se m’ha regirat l’estómac: la BBC ha estat condemnada a readmetre la periodista Miriam O’Reilly, de 53 anys, excel·lent professional amb una carrera magnífica, pel seu aspecte "massa envellit" (?????).

Podríem dir que la notícia forma part dels molts signes dels temps que vivim. Però no. L'esclavatge que deriva de l’edat i de l’aspecte estètic no és per res una nou costum de fa només quatre dies. Potser sí que encara hi ha alguna tribu perduda que ret homenatge i respecte als seus vells, però la nostre societat ja fa segles que arracona els professionals que han de donar la cara públic a la mínima que el seu aspecte ja no quadra amb una mena d’ideal estètic que sembla maquinat per una ment malalta, d’una buidor esbalaïdora. Fa poc que TV3 ha prejubilat Martí Anglada, el seu corresponsal a Brussel·les, amb seguretat un dels més grans experts en política internacional del nostre país. Molts companys de professió, sabedors dels coneixements i experiència en el tema que l’havia convertit en un mestre, han comentat que la seva marxa suposarà una pèrdua catastròfica pels informatius de la televisió catalana. Anglada només té 56 anys. No ho trobeu profundament imbècil tot plegat?

L’assumpte de la senyora Miriam O’Reilly és, però, molt més greu, com a mínim en dos sentits. Primer, no cal oblidar que en l’altre cas es tracta d’una prejubilació, no d’un acomiadament. I segon, que em revolta els budells: l’inexcusable abús sexista per edat.

A l’enllaç al diari Ara es pot llegir:

“...un dels directius li va dir que anés en compte amb les arrugues, perquè l'arribada de l'alta definició li podia comportar problemes. En una altra ocasió, li van oferir un esprai perquè es tenyís els cabells abans d'entrar en antena, per tal d'evitar les canes. O, encara en un altre incident, li van suggerir un tractament de Botox. En aquella maniobra, no només la van acomiadar a ella, sinó també a tres presentadores més, totes elles per sobre dels 40 anys.”

Absolutament repugnant. Feu si us plau un cop d'ull a la foto de dalt i a un dels molts reportatges que la periodista ha realitzat per a la cadena britànica, penjat al final d'aquesta entrada, i doneu-me la vostra opinió. És que a més, aquesta dona encara és jove, collons!

A rel del cas Anglada, qualsevol pot accedir a alguns interessants articles publicats en diversos mitjans on es remarca que en periodisme l’experiència sempre suposa un valor afegit, que les canes ofereixen credibilitat a les informacions. Veig aquesta com la sensació general, fins i tot per els que no som experts en el tema, ja que això no passa només en periodisme. Quantes feines no hi ha on no s’hi hauria de prescindir mai dels gats vells? La joventut, evidentment, posseeix uns valors innegables, inherents a la seva pròpia natura, i no se’n cometen poques de discriminacions en sentit contrari, tampoc. Els equips humans que solen triomfar acullen els membres més valuosos de les més variades edats: diversitat d'edats + diversitat de qualitats = més possibilitat d'èxit.

Me n'alegro molt de que la senyora O’Reilly pugui tornar a exercir la feina que tant bé fa, i que tant li agrada, a la cadena que malgrat tot estima. Ens hem assabentat de la injustícia que va patir just quan ens arribava la bona notícia d’un final feliç. Tanmateix, no puc evitar sentir-me profundament ofès pel que ha passat. En més d’un sentit.

Els humans som un cas...


Reportatge escrit, presentat i dirigit per Miriam O'Reilly, la meva heroina del dia

dilluns, 10 de gener del 2011

Dos llibres recomanables: 'El mirall inhumà', de Joan Granés i 'Dictadors de butxaca', de Miquel Martín

Dos llibres recomanables: El mirall inhumà de Joan Granés (publicat el 2010 per la valenta i necessària editorial Acontravent Editors) i Dictadors de butxaca (2007, Ed. Premsa d'Osona, Prosa, Premi Jaume Maspons i Safont 2007) de Miquel Martín.

El mirall inhumà, una autèntica joia oculta de Joan Granés


El Granés d'El mirall humà: Amb unes excel·lents introduccions de Javier Cercas i Xavier Xargay, es publiquen per fi aquestes notes privades del per a mi desconegut Joan Granés, escriptor palafrugellenc, amic mig clandestí de Josep Pla. D’humor, aquí, zero. Com a mínim evident. Però millor. El jove escriptor de 22 anys s’estava morint i no estava per bromes. Ell ho veia així. Ho sentia així, amb la desesperació de la mort propera, amb la sang plena d’agulles a contracorrent. Però aquest mirall d’inhumà no en té res. Escrita amb l’espasa de Damocles pendolant d’un fil damunt el cap, per mi no hi ha cap dubte de que ens trobem davant l’obra d’un geni escapçat per una mort prematura. Un devessall de lectures (escollides també) reconcentrades, ben llegides i estudiades des de l’edat en que els lòbuls oculars encara no estan prou preparats per assimilar tota la llum. Aquest cop, m’arrisco a confirmar que les expectatives creades per la publicitat se superen amb nota.

Granés fuig del Patufet, de la cultura escombraries del seu temps i de la vulgaritat. El seu, però, és un cas de pura necessitat. ¿Què més podia fer aquella matèria gris privilegiada, presonera d’un cos fràgil, davant una vida amb data de caducitat, amb el temps just per donar sentit als darrers granets de sorra que s’escolen per un coll de cristall que el rellotger-vidrier, en bufar més del compte, va deixar massa ample?


Granés s'explica amb una prosa difícil, un llenguatge dens. Però dens de debò, de veritat. Frases d’aquelles que et deixen el cervell esgotat i, amb el temps, un cop extingides les primeres agulletes, musculat. Per tot arreu hi germinen imatges que se’t claven per dins, amb un dolor que et recorda que estàs viu, que no pots ser tan imbècil de dsaprofitar les hores que et queden de vida per viure, estimar, treballar, millorar. He tingut la sensació de que aquest jove vulnerable m’avisava amb un fanalet que enfoca en la bona direcció, i em convidava a que m’interrogués a mi mateix, amb una maduresa que m’avergonyia com a lector suposadament madur. Però aquesta vergonya que he passat m’ha resultat molt sana. En Granés reconeixes un ésser humà de debò. Un ésser humà ferit de mort. Això sí, molt més culte, molt més ascètic, desorbitadament metòdic que jo i suposo que superior, molt superior a molts altres lectors. Però aquesta superioritat il·lumina. L’efecte de trobar-te davant un tresor compost d’una matèria semblant a la meva, a mi m’ha desarmat. M’ha enamorat i més d’un moment m’ha posat la pell de gallina. Si l’he estimat aquest ésser superior potser ha estat perquè la seva superioritat se m’apareixia genuïna. Quina culpa tenia en Granés de la seva grandesa innata? Davant el geni autèntic, davant la perla preciosa, potser no cal que tothom s’agenolli, però si que val la pena aturar-se i escoltar.


El jove escriptor parla del sexe com d’una experiència extraterrestre. S’acusa de manca d’apassionament, de fredor. No ho sé fins a quin punt tenia raó. A mi, però, m’ha deixat en estat de xoc. La línia que hi ha entra una reflexió de debò d’una reflexió de quedar bé, de manual, és molt fina. Espero que quedi clar per quina banda cau en Granés per mi.



Dictadors de butxaca de Miquel Martín, un llibre per compartir la ràbia que que fan aquells que es dediquen a enlletgir el món

El Martín de Dictadors de Butxaca: Aquest home si no buida el pap, rebenta. Es nota que duu nitroglicerina a la sang. Representa la humanitat desesperada, maltractada pels mediocres, sense temps per poder fer el que vol, lúcida, real. Sota una aparença lectora fàcil, de títol que mereixeria aparèixer a la llista dels més venuts a nivell internacional pel seu potencial d’arribar a tothom —fet que, malgrat un sil·logisme inventat per mediocres, no equival a mala literatura, ans molt el contrari en molts casos— se m’apareix com un reconcentrat ple de contingut, energia i sentit de l’humor. Perdoneu aquesta frase indecentment llarga. Aneu a prendre aire i després estomaqueu-me amb un mall. O al vostre blog.


Aquest Dictadors de butxaca potser no serà perfecte. Ens trobem davant un llibre imperfecte d’un escriptor perfecte? Potser sí. Però que voleu, senyors? Mentre hi ha qui pot fer com la Doris Lessing citada per Pairolí —“el lloc de l’escriptor és a casa, vestit amb roba còmoda i envoltat dels seus llibres” ai sí, tararí que té ví— n’hi ha d’altres que bastixen les seves frases tot aprofitant els seus incòmodes viatges en tren i metro —un servidor— a bord d’un vaixell de càrrega, aprofitant la llarga espera a la visita al dentista, al seu Notebook, en un bloc reaprofitat vint vegades, a on hi ha notes de quan tenies 20, 20 o 40 anys —juntament als centenars de blocs esgarrapats a mitges, plens de frases i dibuixets de les èpoques més impensades de la pròpia vida— o fins als espais buits que queden als anuncis a plana completa dels diaris, si no hi ha res a mà. I sí és a casa, per res amb tranquil·litat, sinó amb la trucada impenitent de la mare, d’aquell amic que et necessita, del teu fill, fills, prole o exercit de gats, canaris, o el que sigui, reclamant l’atenció amb la seva cridòria i devastació ambiental. O la dona, l’home, els creditors o el lampista que et bombardejaran a preguntes de si ja vaig prou mudat per a la reunió, de si se’m nota aquesta nova mena de compreses invisibles, de si prefereix que li posi una tub de tungspelopropilé o de plasticomanganat i em sap greu però faré una sorollada per cagar-s'hi mentre l’instal·lo, o de pare, l’Adrià li ha arrencat l’ull a la meva nina. No sé si l’autor dels Dictadors arriba a aquest extrems, però alguna cosa per l’estil es respira al llarg de tot el llibre amb una potència d’un bufarut que talla la respiració i que mou a la més sincera solidaritat; inspira a obrir tots els calaixos que mai encaixen, fins a trobar la bandera més revolucionària possible, i sortir agafat de les mans a tota aquella humanitat amb qui comparteixes la condició de carn de canó.

En Martín, vestit del seu magnífic personatge de la Reparada sap que pateix massa les inclemències de la urgència. Té massa mala llet acumulada i massa consciència del munt de mal parits que hi ha en aquest món, aquests dictadorets irrisoris que poblen els llocs de treball, els carrers, les famílies, i que es dediquen a fer d’aquest món un lloc molt més difícil i depriment.


Amb un estil espontani però ben travat, amb la retòrica justa i un munt de meta-bromes, la Reparada deixa anar unes veritats de la mida dels anells de Saturn. Tot plegat potser només ve a compliar una bateria d’opinions subjectives, amb les que el lector hi podrà estar d’acord o no, però que sempre es reben com una bufetada de cafeïna concentrada que et desperta i et deixa amb un estat a mig camí entre la rialla desfermada i l’acolloniment torero. A la seva manera, les observacions de la Reparada caven amb la mateixa fal·lera i profunditat incontrolable que les d’en Granés, sense, per descomptat, competir ni en el gènere ni en el llenguatge.


De tant en tant ens entrebanquem amb les imperfeccions lògiques de la impaciència, la desesperada necessitat de dir el que crema la fel i la escriptura de guerrilla. Per exemple, hi ha una certa reiteració en els aspectes negatius de la excap: a la tercera vegada que es comenta, ja ens ha quedat clar que sua, que està sola i que provoca més pena que una altra cosa. Aquests defectes —subtils, ep!— també es troben en Pla, però, un senyor que crec que poc temps va tenir mai a la vida per dedicar-se a posar un parell de rellotges de paret a l’hora, precisament. (Es nota que allò dels rellotges em va assassinar?).


De tota manera, tot això és pura anècdota. Per a tothom qui en aquesta vida s'ha hagut d'enfrontar a un munt de feines desagradables i empassar-se la tirania dels dictadors de butxaca que per desgràcia abunden per tot arreu, la Reparada se'ls convertirà en la seva heroïna. Ara per ara, amb el vostre permís, me la quedo per mi. No he arribat a l'extrem de fer-me'n un pin per penjar a la solapa, però tot arribarà...

diumenge, 9 de gener del 2011

Una poesia de Pere Rovira

Per començar el diumenge, avui toca una poesia de Pere Rovira (Vila-seca, 1947).

VENUS DE GIORGIONE

A Jordi Jové

La joventut, que de pressa es podreix...

I ha de durar dins dels fràgil colors

més que l'or que la compra i la despulla,

molt més que les espases i els palaus.

Però ella no ho sap, no veu la llum

que salvarà el seu cos, el foc d'un somni

que no s'apagarà.

No sap que és Venus,

la Venus que veuran, enamorats, els segles.

Avui encara és una dona

i dorm amb les carícies

d'un home que l'adora i la vol immortal.

dimarts, 4 de gener del 2011

Eclipse de sol parcial al 50%, Sitges, 4 de gener del 2011 (8.05h - 9.20h)

Avui, 4 de gener del 2011, des d'aquesta part de món hem pogut gaudir d'un eclipse de sol del 50% d'ocultació. L'eclipse de fet ha començat abans que el sol aparegués per l'horitzó, a les 8.19h del matí. El màxim d'ocultació ha arribat a les 8.59h (en que la lluna ha depassat el 63% del diàmetre de la corona solar) i ha acabat a les 10.18 h. Des de Sitges, malgrat el magnífic horitzó que tenim, la visibilitat del fenomen ha estat interrompuda un munt de vegades a causa dels nombrosos núvols.

Amant dels fenòmens astronòmics com sóc, no volia deixar escapar aquesta oportunitat per veure'l i deixar constància visual amb la meva modesta càmereta. Carregat amb ella, doncs, amb un senzill trípode i amb un CD com a únic filtre fotogràfic, he ordenat als meus peus que m'enfilessin al turonet que duu a la creu que separa el terme de Sitges del de Sant Pere de Ribes, i a partir de la qual comença Vallpineda, Santa Bàrbara, tot aquell territori indefinit de vinyes i urbanitzacions.

El temps no podia ser més plaent: una fresqueta suportable, ni un bri d'aire, una humitat baixa. L'únic problema me'l donaven els núvols, molt bonics per regalar-nos una sortida de sol de postal, però ja més emprenyadors per seguir el procès d'una lluna menjadora, afamada de sol. La única promiscuitat humana me la donava jo mateix, excepte a la part central del fenomen en que ja s'hi han acostat un taxista desvagat i una família armada amb ulleres especials. Aquests han estat els únics companys d'observació, que han marxat, també (una mica abans que jo), quan els núvols semblaven haver posat fi a la funció, definitivament. Un i altres hi han accedit amb cotxe i s'han mostrat molt simpàtics i educats: abans d'instal·lar-se, m'han preguntat si molestaven, quan hi havia espai de sobres i no hem feien cap nosa, pobres. El pare anava armat amb una càmara força millor que la meva i un objectiu envejable, sense arribar a l'abús, tot s'ha de dir. Se m'ha acostat i s'ha interessat pel meu truquet del CD. Per observar l'astre rei ha complert, però per realitzar les fotografies s'ha mostrat força inoperant. Amb tot, mira, he aconseguit que aquestes quatre fotos encara facin el fet.

Com ja he comentat, els núvols ho han acabat tapant tot i jo he acabat la excursió una mica abans del que tenia previst. Aquí baix teniu el resultat d'un començament de dia agradable i sense cap altra obligació. Les festes s'acaben, però...

Què passeu un bon dimarts!

Les quatre úniques fotos que valen una mica la pena de les que he fet amb el material que duia






Diverses fotos preses amb el sol visible i amb el sol ocult. En cap cas es pot apreciar l'efecte de l'eclipse (la llum solar era massa forta i cremava la imatge)


Imatge d'una posta de sol del passat novembre que ha tingut la santa barra de ficar-se allà on no li demanaven.


Abans que passés res.

diumenge, 2 de gener del 2011

Manuel Uruchurtu, l'heroi mexicà del Titanic (2ª Part)


Don Manuel Uruchurtu


La nit del 14 d’abril del 1912, el majestuós transatlàntic Titanic solcava les aigües glaçades del mar del Nord, amb 2224 passatgers de totes les nacionalitats a bord. El senyor Manuel Uruchurtu Ramírez representava, però, l’únic mexicà.


Havia nascut feia 39 anys a Hermosillo, la capital de l'estat de Sonora, Mèxic. Membre d'una família benestant, havia estudiat advocacia a la Universitat Nacional de Mèxic D.F. Allà es va enamorar d’una companya d’estudis, l'aristòcrata Gertrudis Caraza Landero, amb qui més tard es va casar i va tenir set fills.

A finals de la primera dècada del segle XX, alhora que Porfirio Díaz Mori feia més de trenta anys que s’havia mantingut com a president de la República de Mèxic, Uruchurtu va travar amistat amb l'estrateg i vicepresident porfirista Ramón Corral. Aquest important personatge li va oferir excel·lents oportunitats per ascendir en la política. El nostre home les va aprofitar i aviat, gràcies a la seva dedicació, va arribar a obtindre la cadira de diputat a les Corts Mexicanes. Paral·lelament a la seva activitat parlamentària va exercir d'advocat, així com va escriure sobre temes legals i d'època. En arribar la revolució, amb la posterior caiguda i desterrament de Porfirio Díaz, el 1911, la carrera política d’Uruchurtu es va veure seriosament afectada. Amb tot, va continuar complint amb el seu compromís com a diputat. Altres amics seus no van tenir tanta sort, entre ells Ramón Corral que, davant la situació adversa, va preferir exiliar-se a França.

Va ser justament per visitar al seu vell amic que, pel febrer del 1912, Uruchurtu es va desplaçar a Paris. Un cop acabada la visita, el diputat de Sonora va comprar un bitllet per viatjar el 10 d'abril en un vaixell que salpava del port de Cherbourg que el duria directament al de Veracruz, al seu país. Pocs dies abans de marxar, va rebre la visita a l’Hotel París, on s’allotjava, de Guillermo Obregón, gendre de Ramón Corral i president de la Gran Comissión de la Cámara de Diputados. Obregón havia pagat una mica més de 27 £ per un bitllet per navegar en el Titanic, la meravella tecnològica de moda. Feia poc, però, havia canviat de parer i desitjava intercanviar bitllets amb el diputat porfirista. El nostre home va accedir. D’aquesta manera, Obregón viatjaria en el vaixell que havia de prendre Uruchurtu i aquest en el Titanic, amb el passatge número P C 17601.



Després d’assistir a una festa amb els exiliats lleials a Porfirio, que es va celebrar dos dies abans del viatge, va enviar una postal que mostrava una foto del Titanic a sa mare, que residia a Hermosillo. A la postal l’informava, orgullós, que aquell era el fantàstic vaixell amb el qual viatjaria directament fins a Nova York; que quan arribés a Mèxic passaria per la seva ciutat a visitar-la i li relataria les experiències del viatge. Finalment, el 10 de maig, al port de Cherbourg, Uruchurtu es va embarcar al Titanic amb el seu passatge de primera classe, juntament amb 273 passatgers més. Entre aquests es trobava el milionari uruguaià Ramón Artagaveytia. Ells dos representarien els dos únics passatgers d’ascendència basca.

La nit del diumenge 14 d’abril, el vaixell va xocar contra el famós iceberg que suposaria el seu ensorrament. Els oficials van convidar a Uruchurtu a pujar al bot salvavides número 11. L'advocat mexicà havia adquirit aquest privilegi pel seu estatus de diputat en visita oficial. Va ser llavors quan va aparèixer Elizabeth Ramell Nye, una passatgera de segona classe de 29 anys, que va implorar desesperadament que la deixessin pujar, clamant que el seu espòs i fill l’esperaven a Nova York. Els oficials es van negar a acceptar a ningú més a bord, al·legant que la inclusió d’un sol ocupant extra posaria en perill l'estabilitat de l’embarcació.


Elisabeth Ramell Nye

Davant aquella situació dramàtica, Manuel Uruchurtu, sense dubtar-ho ni un moment, es va alçar, va abandonar el bot salvavides i va cedir el seu lloc a la dama. Endevinant la seva més que probable propera mort, li va demanar que visités la seva família, que aleshores residia a Veracruz, que els fes saber com havien estat els seus últims minuts de vida i que els estimava molt. Va ser així, doncs, com Elizabeth Ramell Nye es va salvar mentre el seu salvador moria en l'enfonsament.

Fins aquí, jo personalment entenc molt bé la reacció dels dos personatges. M’hi reconec prou. Entren dins el que el meu pesquis comprèn com a humà: per una banda, l’inherent instint de protegir la consciència, de no poder suportar el mal aliè, la injustícia, que ens duu a cometre actes d’heroisme que ni nosaltres mateixos ens imaginàvem capaços d’assolir, fins al punt de donar la vida per un desconegut (el cas del nostre heroi) i per l’altre el instint de supervivència primari, la por ancestral a morir, que ens pot arribar a fer perdre els estreps fins a implorar sense cap mena de prevenció pel que diran o a amagar-nos en un racó, paralitzats (el cas, de moment, de la senyora Ramell).


Passa, però, que les coses no es van quedar aquí. El cas és que Miss Ramell no era exactament Miss Ramell si no Missis Ramell. M’explico: Temps després es va saber que aquella dama havia mentit a Uruchurtu, ja que ni era casada ni tenia cap fill. Maco, no? Aleshores, estimada senyora (perdó, senyoreta) Ramell vostè va creuar una línia que va molt més enllà del que a mi se m’hauria passat pel cap. Disculpi que trenqui la meva norma de fer judicis morals, però vostè és una assassina. Una assassina passiva, per omissió o com es digui. Admeto (i potser comparteixo, que en una situació com aquella ningú pot posar la mà al foc de com reaccionarà fins que no s’hi troba) que el pànic la dugués a arrossegar-se a implorar la seva inclusió al bot salvavides. Però vostè va tenir prou mala llet, prou recargolamenta, com per inventar una astúcia. Una astúcia que si li sortia bé (cosa que va passar) se’n duria un pobre innocent al fons del mar. I a sobre, com és lògic, el més noble, el millor dels innocents. Amb la seva resposta espontània, presa en mil·lèsimes de segon, el senyor Uruchurtu es va autoseleccionar, sense pretendre-ho, com a la persona més heroica, de més vàlua humana, de la barca. Estic jo com per agrair a les Ramell que sempre han existit i existiran que ens eliminin els pocs Uruchurtus que corren pel món, per empobrir-lo encara més de com està, pobret. Més aviat no. Ho sento, però algú ho havia de dir.


La cosa, però, no acaba aquí. Primer que res, Elizabeth Ramell Nye no va anar a informar de tot el que va passar a la família del senyor Uruchurtu fins al cap de 12 anys més tard. Durant tot aquest temps, aquella pobra gent no va tenir ni idea de com havien estat els darrers minuts de la vida del seu parent estimat. Després, Ramell era un membre distingit de l'organització activista-religiosa Exèrcit de Salvació, la famosa Salvation Army. Al llarg de molts anys, aquesta organització la va considerar una heroïna del Titanic. Per acabar-ho d’adobar, ella mateixa s’havia inventat la història de que havia salvat la vida a un bebè. Aquesta última faula li va donar rèdits durant una temporada fins que nombrosos testimonis presencials van ajudar a desmentir el fet. Al final, a més, es va demostrar que la salvadora de la criatura havia estat una altra passatgera que havia preferit l’anonimat i la discreció. La Ramell va mirar de no desmentir els rumors positius cap a ella, així com no va tenir cap problema perquè la seva imatge d'heroïna creixés amb el temps. Tampoc va fer mai cap referència a l'acte heroic del diputat mexicà, en cap de les nombroses entrevistes que li van fer als Estats Units.

Més tard es va casar i va tenir un fill. Finalment, el 1924, enduta pel remordiment per la seva covarda actuació, es va armar de valor per trobar-se amb prou forces de viatjar fins a Xalapa, Veracruz, on vivia la vídua d'Uruchurtu. Allà li va confesar tot el que havia passat, amb tot luxe de detalls, de l’acte d’extrema cavallerositat de don Manuel. Poc temps després, es van trobar testimonis que van confirmar les paraules de la senyora (ara sí) Ramell. La família del senyor Uruchurtu, en lloc d linxar-la (jo no sé que hauria fet si arribo a estar en el lloc de la vídua, sincerament) van tenir la increïble pietat de perdonar a aquella desgraciada i deixar-la marxar en pau. Dubto que l’acceptessin com a Facebook friend, però.


La trobada hem dit que es va produir el 1924. Elisabeth Ramell Nye encara va viure gairebé quaranta anys més. De fet, va morir a Asbury Park, Monmouth County, New Jersey, USA, el 22 de novembre de 1963, just el mateix dia que van assessinar el president Kennedy. La dona se n'havia d'anar una data on passés un altre fet ben traumàtic, per donar la nota, coi...


L’actitud d’extrema comprensió per part de la família realment m’admira. Sembla com que més aviat van mirar d’agafar-s’ho per la banda de la tranquil·litat de saber, per fi, com havia anat tot. Vaja, que fins agraïen haver estat informats. Un exemple d’això el trobem en les paraules de Jesús Uruchurtu, besnét del malaguanyat diputat:

“Crec que qualsevol persona en el seu sa judici i en aquestes circumstàncies hauria fet el mateix que el meu besavi. Haig d'aclarir una cosa, ell va cedir el seu lloc en la llanxa amb l'esperança de trobar un lloc més en alguna altra, la qual cosa òbviament no va passar. Estaven evacuant únicament als de primera classe i la senyora Ramell anava en segona, tampoc se sabia que faltaven bots salvavides”


Manuel Uruchurtu ha estat proclamat fa poc com a exemple de cavallerositat al seu país. I com que ja sabem com funciona la humanitat, el seu gest ha estat airejat per promoure la propaganda nacionalista més barroera. Com si la cavallerositat fos una exclusiva del noble poble mexicà, per contraposició a la baixesa moral anglosaxona. En fi...


Per acabar, comentarem que el besnét que hem esmentat va participar el 2007 al concurs Rumbo al Titanic de l'History Channel, el qual portaria al guanyador dins un submarí a conèixer el vaixell en el fons del mar. El mexicà va quedar entre els primers cinc llocs i la guanyadora va ser la colombiana María Cristina Vega. Els temps que corren són com són i no s’hi pot fer més, amics meus...

Manuel Uruchurtu, l'heroi mexicà del Titanic (1ª Part)

El Titanic en tot el seu esplendor



Sempre he considerat el naufragi del Titanic i tot el que l’envolta com una de les mines d’històries amb contingut moral i emocional més riques que conec. Des de la construcció, passant per la botadura fins l’ensorrament i el posterior efecte mediàtic i artístic; de la macro-història a la més insignificant anècdota, tot el que té a veure amb aquest vaixell se m’afigura ideat per la ment d’un fabulista genial, una mena d’Isop empatxat d’Hommer, esmerçat a que al públic mai se li acabin els temes per reflexionar, debatre i cargolar-se d’emoció de les faiçons més impensables.



Don Miguel Uruchurtu Ramírez, l'heroi d'aquesta història



L’univers Titanic es pot abordar des del fet col·lectiu fins a l’individual, purament psicològic; des de qualsevol perspectiva política, social, filosòfica, històrica; amb la tensió inevitable entre els pols negatius i positius, el bé i el mal, apoteòsicament desfermada en tota la seva plenitud. No cal remenar gaire per trobar-hi a l’home enfrontat a Déu i a la natura; a l’adéu definitiu a una concepció del món en decadència, a una Europa castigada al racó dels nens que s’han passat de llest, a l’avantsala de la Primer Guerra Mundial o els límits de la nova tecnologia; a Marx, a Rousseau, a Plató, a Nietzsche, a Sant Tomàs d’Aquino. A Leonardo Di Caprio i fins a la Sara Montiel de La Violetera. Hi ha prou drama humà com per a que alliberem els impulsos lírics, èpics, romàntics, cruels, sentimentals o reflexius. I per acabar, si teniu un mínim d’habilitat, us sobren uns quans dollars i us trobeu al lloc adequat en el moment adequat (si el vostre modus vivendi rau en els camells de la vostra caravana del desert, absteniu-vos, per exemple), podeu aprofitar per realitzar un film que bati rècords de taquilla i d’Oscars.

Amb el Titanic podeu fer el que us ben roti que no us l’acabareu mai!

Elizabeth Ramell Nye, l'altra cara de la moneda

Una de les moltes situacions de contingut moral exemplar la van protagonitzar el senyor Manuel Uruchurtu, diputat mexicà conservador d’origen basc, i la dama anglesa Elizabeth Ramell Nye, membre de l’Exèrcit de Salvació. L’actitud que van mostrar un i altre personatge, enmig d’aquell dramàtic succés, representen un perfecte cara i creu de la mateixa moneda. Les decisions que van prendre en aquell segon de les seves vides se superposen de tal manera que els ha marcat per a l'eternitat. El cas Uruchurtu-Ramell quedarà com a un exemple revertit, tant de salvació i perdició física com de condemna i canonització històrica. Si a mi em toqués la missió d'impersonar un Jesucrist modern, no desaprofitaria la faula real entre el senyor Uruchurtu i la senyora Ramell. No dubteu que l'empraria com a una de les meves paràboles favorites. Rieu-vos-en de la del bon samarità...

Però d’això ja en parlarem més abastament a la 2ª Part, que coincideix amb la número 200 d'aquest blog.