Schoeder i Lucy, els personatges de Charles Schulz (1922-2000)Microconte en re menor
Ella s'enamora del pianista virtuós. Aquest l'avisa de que la vida amb ell serà molt pesada.
Al començament, fins i tot les inacabables escales li sonen a glòria. Després, ja no aguanta ni les més sentides interpretacions de Schumann, Chopin o Rakhmàninov.
Al cap d'un any ja no pot més. Es divorcia i es casa amb un manc.
Durant una temporada, ella viu feliç. Cert dia, però, ell descobreix l'afició per tocar el gong...
Microconte en do major
Com més gran es fa, pitjor toca el pianista mediocre. Li fan mal els dits. Cada cop el contracten menys.
La melòmana exigent fa temps que no s'emociona amb cap melodia. Un capvespre, mentre ella passeja, sent com d'una finestra surten les discretes notes d'un piano tocat amb humilitat. Se sent tan commoguda que plora i tot. Puja les escales. Pica a la porta. S'enamoren.
A ella ja no li cal sortir de casa per tenir la música més bella del món. Ja fa vint anys que viuen junts i mai es cansa d'escoltar-la.
4 comentaris:
L'imprevisible -la sorpresa, i tot allò inesperat- a l'aguaït ens observa. Mai pots donar res per fet. Cal estar sempre atent als signes... i deixar-se portar...
Microconte en MI sostingut
Un jove pensava d’ell mateix que era un virtuosíssim pianista . Mai havia estudiat música, ni sabia tocar el piano.
La jove va veure en ell al pianista que no hi existia i va decidir escoltar atentament totes les peces d'extraordinària i eravellosa música que, sols en la seua imaginació, creia que el jove interpretava.
El jove, convençut de la seua capacitat musical inexistent i afalagat pels mèrits que la jove enamorada li permetia entreveure, va continuar fent com qui tocava el piano per ella i no va ser conscient de la seua mediocritat humana i la seua nulitat com a músic.
El temps, l’experiència i l'inevitable encontre brutal amb la realitat evidencià la ignorància de tots dos.
Ella hui porta una cuirassa per defendre’s dels falsos músics, a risc de no poder mai més reconéixer-ne un de vertader.
Ell s’arrossega fins l’extenuació a la recerca d’una almoïna de comprensió pagant cara la seua mentida.
Una abraçada,
amparo
Microconte en sol major
Un jove pianista pensava d’ell mateix que era una nul•litat com a músic. Assajava i assajava, però no el satisfeia cap dels sons que l’instrument li retornava. Com que no s’estimava a sí mateix, no es deixava estimar tampoc pels altres, i mai ningú no el contractava.
Quan la necessitat l’empenyé de valent, decidí tocar per als vianants en els carrers cèntrics de la gran ciutat amb el seu teclat electrònic. Gràcies a les almoines anava subsistint.
Un dia gèlid d’hivern, sobre una capa de neu que cobria els carrers, interpretava Chopin. La noia que duia una cuirassa per defensar-se dels falsos músics passava per allà i el va sentir, i va restar commoguda d’aquelles notes tan belles que el músic no sabia que tocava. I els seus ulls, per primera vegada en molts anys, es van omplir de llàgrimes. Quan la primera llàgrima rodolà sobre la neu, aquesta es fongué de prompte, i florí la primavera, i la cuirassa es trencà en mil bocins. I en el cel plomís hi lluí un sol major que convertí en blau intens tots els grisos mediocres. El jove músic es deixà abraçar per l’amor i esdevingué el més feliç dels pianistes.
Salut, contaires!
Jordi, suposo que per aquí va la cosa, de la imprevisibilitat. No és pot dir mai blat fins que estigui al sac, i encara ben lligat.
Amparo i Galionar, no m'imaginava que us inspiréssiu tant. Heu deixat els meus microcontes en micro-micro.
El teu, Amparo, d'una contundència terrible. Hi apareix un nou exemplar humà: enlloc del xulo-piscines, el xulo-pianos. Espero no ser tan impresentable jo, glups...
El teu, Galionar, ja és ben bé això, un sol major. Lligant amb el que diu el Jordi, ens rgales una història romàntica plena d'esperança. I tant que sí!
Gràcies a tothom per la visita!
Publica un comentari a l'entrada