dilluns, 10 de gener de 2011

Dos llibres recomanables: 'El mirall inhumà', de Joan Granés i 'Dictadors de butxaca', de Miquel Martín

Dos llibres recomanables: El mirall inhumà de Joan Granés (publicat el 2010 per la valenta i necessària editorial Acontravent Editors) i Dictadors de butxaca (2007, Ed. Premsa d'Osona, Prosa, Premi Jaume Maspons i Safont 2007) de Miquel Martín.

El mirall inhumà, una autèntica joia oculta de Joan Granés


El Granés d'El mirall humà: Amb unes excel·lents introduccions de Javier Cercas i Xavier Xargay, es publiquen per fi aquestes notes privades del per a mi desconegut Joan Granés, escriptor palafrugellenc, amic mig clandestí de Josep Pla. D’humor, aquí, zero. Com a mínim evident. Però millor. El jove escriptor de 22 anys s’estava morint i no estava per bromes. Ell ho veia així. Ho sentia així, amb la desesperació de la mort propera, amb la sang plena d’agulles a contracorrent. Però aquest mirall d’inhumà no en té res. Escrita amb l’espasa de Damocles pendolant d’un fil damunt el cap, per mi no hi ha cap dubte de que ens trobem davant l’obra d’un geni escapçat per una mort prematura. Un devessall de lectures (escollides també) reconcentrades, ben llegides i estudiades des de l’edat en que els lòbuls oculars encara no estan prou preparats per assimilar tota la llum. Aquest cop, m’arrisco a confirmar que les expectatives creades per la publicitat se superen amb nota.

Granés fuig del Patufet, de la cultura escombraries del seu temps i de la vulgaritat. El seu, però, és un cas de pura necessitat. ¿Què més podia fer aquella matèria gris privilegiada, presonera d’un cos fràgil, davant una vida amb data de caducitat, amb el temps just per donar sentit als darrers granets de sorra que s’escolen per un coll de cristall que el rellotger-vidrier, en bufar més del compte, va deixar massa ample?


Granés s'explica amb una prosa difícil, un llenguatge dens. Però dens de debò, de veritat. Frases d’aquelles que et deixen el cervell esgotat i, amb el temps, un cop extingides les primeres agulletes, musculat. Per tot arreu hi germinen imatges que se’t claven per dins, amb un dolor que et recorda que estàs viu, que no pots ser tan imbècil de dsaprofitar les hores que et queden de vida per viure, estimar, treballar, millorar. He tingut la sensació de que aquest jove vulnerable m’avisava amb un fanalet que enfoca en la bona direcció, i em convidava a que m’interrogués a mi mateix, amb una maduresa que m’avergonyia com a lector suposadament madur. Però aquesta vergonya que he passat m’ha resultat molt sana. En Granés reconeixes un ésser humà de debò. Un ésser humà ferit de mort. Això sí, molt més culte, molt més ascètic, desorbitadament metòdic que jo i suposo que superior, molt superior a molts altres lectors. Però aquesta superioritat il·lumina. L’efecte de trobar-te davant un tresor compost d’una matèria semblant a la meva, a mi m’ha desarmat. M’ha enamorat i més d’un moment m’ha posat la pell de gallina. Si l’he estimat aquest ésser superior potser ha estat perquè la seva superioritat se m’apareixia genuïna. Quina culpa tenia en Granés de la seva grandesa innata? Davant el geni autèntic, davant la perla preciosa, potser no cal que tothom s’agenolli, però si que val la pena aturar-se i escoltar.


El jove escriptor parla del sexe com d’una experiència extraterrestre. S’acusa de manca d’apassionament, de fredor. No ho sé fins a quin punt tenia raó. A mi, però, m’ha deixat en estat de xoc. La línia que hi ha entra una reflexió de debò d’una reflexió de quedar bé, de manual, és molt fina. Espero que quedi clar per quina banda cau en Granés per mi.



Dictadors de butxaca de Miquel Martín, un llibre per compartir la ràbia que que fan aquells que es dediquen a enlletgir el món

El Martín de Dictadors de Butxaca: Aquest home si no buida el pap, rebenta. Es nota que duu nitroglicerina a la sang. Representa la humanitat desesperada, maltractada pels mediocres, sense temps per poder fer el que vol, lúcida, real. Sota una aparença lectora fàcil, de títol que mereixeria aparèixer a la llista dels més venuts a nivell internacional pel seu potencial d’arribar a tothom —fet que, malgrat un sil·logisme inventat per mediocres, no equival a mala literatura, ans molt el contrari en molts casos— se m’apareix com un reconcentrat ple de contingut, energia i sentit de l’humor. Perdoneu aquesta frase indecentment llarga. Aneu a prendre aire i després estomaqueu-me amb un mall. O al vostre blog.


Aquest Dictadors de butxaca potser no serà perfecte. Ens trobem davant un llibre imperfecte d’un escriptor perfecte? Potser sí. Però que voleu, senyors? Mentre hi ha qui pot fer com la Doris Lessing citada per Pairolí —“el lloc de l’escriptor és a casa, vestit amb roba còmoda i envoltat dels seus llibres” ai sí, tararí que té ví— n’hi ha d’altres que bastixen les seves frases tot aprofitant els seus incòmodes viatges en tren i metro —un servidor— a bord d’un vaixell de càrrega, aprofitant la llarga espera a la visita al dentista, al seu Notebook, en un bloc reaprofitat vint vegades, a on hi ha notes de quan tenies 20, 20 o 40 anys —juntament als centenars de blocs esgarrapats a mitges, plens de frases i dibuixets de les èpoques més impensades de la pròpia vida— o fins als espais buits que queden als anuncis a plana completa dels diaris, si no hi ha res a mà. I sí és a casa, per res amb tranquil·litat, sinó amb la trucada impenitent de la mare, d’aquell amic que et necessita, del teu fill, fills, prole o exercit de gats, canaris, o el que sigui, reclamant l’atenció amb la seva cridòria i devastació ambiental. O la dona, l’home, els creditors o el lampista que et bombardejaran a preguntes de si ja vaig prou mudat per a la reunió, de si se’m nota aquesta nova mena de compreses invisibles, de si prefereix que li posi una tub de tungspelopropilé o de plasticomanganat i em sap greu però faré una sorollada per cagar-s'hi mentre l’instal·lo, o de pare, l’Adrià li ha arrencat l’ull a la meva nina. No sé si l’autor dels Dictadors arriba a aquest extrems, però alguna cosa per l’estil es respira al llarg de tot el llibre amb una potència d’un bufarut que talla la respiració i que mou a la més sincera solidaritat; inspira a obrir tots els calaixos que mai encaixen, fins a trobar la bandera més revolucionària possible, i sortir agafat de les mans a tota aquella humanitat amb qui comparteixes la condició de carn de canó.

En Martín, vestit del seu magnífic personatge de la Reparada sap que pateix massa les inclemències de la urgència. Té massa mala llet acumulada i massa consciència del munt de mal parits que hi ha en aquest món, aquests dictadorets irrisoris que poblen els llocs de treball, els carrers, les famílies, i que es dediquen a fer d’aquest món un lloc molt més difícil i depriment.


Amb un estil espontani però ben travat, amb la retòrica justa i un munt de meta-bromes, la Reparada deixa anar unes veritats de la mida dels anells de Saturn. Tot plegat potser només ve a compliar una bateria d’opinions subjectives, amb les que el lector hi podrà estar d’acord o no, però que sempre es reben com una bufetada de cafeïna concentrada que et desperta i et deixa amb un estat a mig camí entre la rialla desfermada i l’acolloniment torero. A la seva manera, les observacions de la Reparada caven amb la mateixa fal·lera i profunditat incontrolable que les d’en Granés, sense, per descomptat, competir ni en el gènere ni en el llenguatge.


De tant en tant ens entrebanquem amb les imperfeccions lògiques de la impaciència, la desesperada necessitat de dir el que crema la fel i la escriptura de guerrilla. Per exemple, hi ha una certa reiteració en els aspectes negatius de la excap: a la tercera vegada que es comenta, ja ens ha quedat clar que sua, que està sola i que provoca més pena que una altra cosa. Aquests defectes —subtils, ep!— també es troben en Pla, però, un senyor que crec que poc temps va tenir mai a la vida per dedicar-se a posar un parell de rellotges de paret a l’hora, precisament. (Es nota que allò dels rellotges em va assassinar?).


De tota manera, tot això és pura anècdota. Per a tothom qui en aquesta vida s'ha hagut d'enfrontar a un munt de feines desagradables i empassar-se la tirania dels dictadors de butxaca que per desgràcia abunden per tot arreu, la Reparada se'ls convertirà en la seva heroïna. Ara per ara, amb el vostre permís, me la quedo per mi. No he arribat a l'extrem de fer-me'n un pin per penjar a la solapa, però tot arribarà...

2 comentaris:

Galionar ha dit...

És ben curiós que dos llibres d’autors tan diferents t’hagin atrapat amb una intensitat així de potent, durant la mateixa setmana. El primer autor, Joan Granés, aparentment força oposat a tu, però esperonant-te a paladejar la vida i convidant-te al repte de la superació personal; el segon, Miquel Martín, potser més anàrquic en seus mètodes de treball i que et convida a compartir la ràbia davant els qui es dediquen a enlletgir el món...
De tots dos, crec que em quedaria amb El mirall inhumà, de Joan Granés. M’hi atrau el treball de maduració interior accelerada que la circumstància de saber-se a prop de la mort fa desenvolupar amb més potència que no pas en aquells que veuen davant seu un horitzó infinit de vida que mai no s’ha de gastar. És molt gratificant, també, trobar-se davant algú que posseeix la riquesa d'una intel•ligència autèntica i que la sap transmetre de manera brillant al lector. Tot i no tenir segurament res en comú, em venen al cap les reflexions que també es feia Màrius Torres, encara jove i sabent la seva fi propera...
Gràcies per la recomanació que en fas d’aquests dos llibres, que molt possiblement a mi m'haurien haurien passat desapercebuts.
PD:(Què tal un Joan Granés per un Pere Rovira?)
Una abraçada.

Florenci Salesas ha dit...

Durant aquesta setmana han hagut altres llibres. N'hi ha un que lligaria amb aquests dos, vindria a ser com la tercera pota del taburet. Però, per diversos motius no m'ha satisfet. N'havia fet una crítica i fins i tot publicada durant unes hores, però al final l'he tret: si una cosa no m'agrada és possible que sigui un problema meu. Tinc el blog per parlar de les coses que m'agraden. Si en denúncio alguna que no m'agrada és perquè la considero una injustícia. Però un llibre? una pel·lícula? No sóc perfecte i déu n'hi do el que rondino aquí i allà i la mala bava que tinc quan una cosa no m'agrada. De tant en tant segur qu se m'escapa aquí. Però sempre que puc, si me n'adono (o me'n fan adonar) millor me la guardo per a mi solet.
També he fet un descobriment literari molt bonic que, com sí que està deslligat amb aquests títols (un personatge de tradició sufí), si en tinc temps ja en parlaré en una entrada apart.

M'agrada tota la teva rsposta, però m'atrau aquesta frase: "M’hi atrau el treball de maduració interior accelerada que la circumstància de saber-se a prop de la mort fa desenvolupar amb més potència que no pas en aquells que veuen davant seu un horitzó infinit de vida que mai no s’ha de gastar" que, a part de lligar molt bé amb el personatge, fa pensar sobre com les coses mai són tan senzilles. Hi ha persones que als 22 anys han adquirit una maduresa que moltes no assoleixen en tota la vida, i autèntics carallots de 60. El talent natural, l'esforç per superar-se, un entorn favorable... hi ha tants factors que en general poden ajudat! I bé, dic en general, perquè en alguns casos el tret pot sortir per la culata.

Sobre l'intercanvi que proposes, per què no? A disposar, Galionar, i molts gràcies pel comentari.