divendres, 6 de desembre de 2013

En resposta a un article de Josep M. Minguet Batllori

Francis Mc Donnald i Buster Keaton al combat final de Battling Butler (1926) dirigida per ell mateix

Benvolgut senyor Batllori:

Disculpi si no li agrada que m'adreci a vostè a través del seu segon cognom, però m'ha cridat l'atenció més que el primer. No el conec personalment, així com tampoc a cap de les persones que esmentaré, per a les quals no he treballat mai, ni tinc prevista cap voluntat de fer-ho. No posseeixo cap carrera universitària ni cap aspiració a ocupar cap cadireta de cap mena, però he comprovat amb alegria que tots dos compartim almenys una fal·lera que, vostè al seu nivell --diverses publicacions, la seva obra docent-- i jo al meu --piano en directe, modestes conferències--, mirem de transmetre --o explicar? ai no ens emboliquem abans d'hora--: el cinema mut. La casualitat ens ha dut a escriure dos llibres sobre el meu --suposo que nostre-- estimat Buster Keaton, justament el mateix any. Per desgràcia no vaig poder ser a temps d'emprar la seva obra com a documentació. Amb tot, la meva extensa biblioteca sobre el personatge i el visionat exhaustiu dels seus films --ja des de l'època que fugia cap a la seu de la Filmoteca del carrer de la cera de Barcelona, amagat dels pares, a mitjans dels anys 70-- havia fet la resta al llarg de quaranta anys de consciència. El seu és una obra seriosa. El meu està destinat al públic juvenil, malgrat que vaig mirar de confeccionar-lo de la manera més rigorosa possible, atenent la serietat del personatge. Vagi doncs per endavant tota la meva admiració i respecte. La resposta que aquí aquí teclejo ve motivada per allò tan simple del "si no ho dic rebento" i l'expel·leixo més amb la voluntat de transmetre --o explicar?-- les meves observacions al qui venera el seu article --molta gent per qui sí tinc un afecte sincer, personal-- que no pas a vostè, a qui aprofito per desitjar-li molt bon dia i esperar que es prengui totes les pulles amb esportivitat keatoniana. Entenc que aquesta resposta impertinent, poc educada, no suposa, a primer cop d'ullera, el millor sistema de fer amics. Mai se sap, però. La meva mà queda estesa tot i que comprendré perfectament que me l'esclafi com fa en Buster amb la d'en Joe Roberts amb la petita premsa de paper que troba damunt la taula del despatx de l'alcaide a Convict 13. O que directament passi d'una cuca com jo,


Bibiana Ballbè com a símptoma o la cultura de la riota
de Josep M. Minguet Batllori (en cursiva i color), resposta d'un servidor (en normal, que no vol dir que jo ho sigui)


No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. 



Aclariment que honra. Jo tampoc la conec i, si haig de ser sincer, més aviat m'atabala el seu estil. Però no hi tinc res en contra. Si ella passa per aquí i em vol convidar a prendre un gelat, tampoc tindré cap problema en acceptar i parlar de les nostres possibles diferències i semblances davant una taula de fòrmica, fusta o qualsevol altre material.



Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. 

Símptoma? Interessant. Això sí que és tenir ull, saber veure el mal abans que es produeixi. O potser n’hauríem de dir prejudicis? Però bé, no caiguem en el mateix error i continuem llegint...

M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. 

Com que d’això no en tinc ni idea, potser sí que té raó. Sóc una persona força desinformada en aquesta mena de temes.

Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic).

Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmetia i que això és el que la humanitat ha fet des de fa segles i segles?

Això em podria agradar --no allò del (sic)-- si entenem per explicar i transmetre el que m’imagino que el senyor Batllori vol dir. Passa, però, que aquí fa trampa. Transmetre i explicar són verbs sinònims i la discussió al voltant quin resulta més adequat en aquest cas em sembla com a mínim relliscosa i, a la vista qui ha utilitzat el primer, interessada. Em pregunto sinó hi ha cap gran cervell que abans no hagi parlat d’explicar la cultura. He decidit posar els mots “explicar la cultura”, entre cometes, a Google i m’han sortit 63.000 entrades. Resulta que el senyor Dan Sperber va escriure el seu llibre Explicar la cultura: un enfocament naturalista el 2005; que hi ha teòrics de l’art, de l’economia, d’un munt de matèries que inclouen aquesta frase en el mateix títol; gent diversíssima --gent senzilla, vull dir, d'aquella que mira Tele 5 i tot, ves a saber-- que pregunten en els fòrums més variats coses com “Algú em podria explicar la cultura asteca?”... Vostè s’aferra a una frase a la qual l'únic retret que se li podria fer és que es tracta d’un tòpic modern, una pseudolocució típic de la parlesca política --per tant, un aspecte purament formal, de convencionalisme estètic-- per fer-ne categoria de contingut. Se'm fa barroerament pal·lès que, com que ho ha dit aquella neneta mona de la Bibiana, s’ha d’aferrar-se a això per desmuntar-la. Curiosament, farà per manera de no mencionar que el gran Sperber n’ha fet tot un tractat respectadíssim. Suposo que hauria d’anar més en compte a l’hora de fer aquestes trampes tan rudimentàries en una revista com Núvol, en una època en la qual fins i tot un baldragues com jo pot consultar Google i comprovar sobre quina mena de fumet de cigarreta sense nicotina se sostenen els principals suposats arguments. I ara, per no quedar-nos tampoc en aspectes estètics, m’agradaria saber si no ha canviat la manera de transmetre-la la cultura al llarg dels segles? Moltes de les coses que sé les he aprés a través dels llibres, sí. Però potser moltíssimes més les he aprés a través de documentals --de la televisió, vaja, aquella bèstia terrible-- i, des de fa més d’una dècada cap aquí, n’he aprés un munt més a través d’Internet. Evidentment parlo de mitjans. Uns mitjans --el cinema, Internet, la televisió-- que no existien en l’època de, no cal que anem gaire enrere, Oscar Wilde. Segur que l’irlandès aprofitaria per esmicolar aquest argument amb molta més gràcia, envejaria els nostres mètodes de transmissió, i aprofitaria per retreure'ns que, a aquestes alçades del segle actual, algú tingui la barra d'afirmar que en la seva època tot es transmetia igual...

Ara, sembla que cal fer-ho d’una nova manera; 


Sempre s’ha fet de noves maneres i de maneres velles. Hi ha velles maneres que sempre funcionaran, i aquí sí li dono la raó, al voltant que sovint substituïm allò insubstituïble sense necessitat, només perquè “cal estar al dia”. Doncs no, tot allò que cal canviar, es canvia, tot allò que no, no, i allà on hi pugui haver convivència de sistemes vells i sistemes moderns, benvinguda la combinació, i allà on no, doncs tampoc. I evidentment sempre hi haurà un debat al voltant del quin sistema o combinació de sistemes cal emprar. Això, però, ja és tot un altre tema i cadascú tindrà les seves opinions. En alguns casos em mostro ultraconservador i en altres un eixelebrat revolucionari. Vaig com vaig, vet aquí.



segons el conseller Mascarell, el model de transmissió de la cultura que hem emprat des de Kant ja no serveix. 



Kant sense anar més lluny, no tenia tele. I bé, se suposa que els psicòlegs i pedagogs --gent que eventualment podríem incloure dins l'apartat d'estudiosos i intel·lectuals, no?-- han fet descobriments des del llunyà segle XXVIII de l'autor de La crítica de la raó pura. Nogensmenys, la nostra societat s’assembla a la de llavors com un ou ferrat a una mitra bisbal. Estic convençut que el mateix Kant seria el primer a protestar per aquest ús indegut de la seva persona. Potser tant com mister Wilde de com l’he emprat jo. Però mireu, llegint el seu article sento que em vaig engrescant. Aquests vicis s’empelten de mala manera, tu.



Cal que una nova tropa

Poc subliminar comparació militar, perquè ja ens posem en alerta i imaginem tot de tancs entrant a la Biblioteca Nacional de Catalunya i arrasant-t’ho tot. 

de gent moderna, moderníssima i preparada ens faci veure el nou camí 

Per tant hauré d'entendre que cal que continuï la vella tropa de gent antiga, antiguíssima i, també, això sí, preparada, que ens faci veure que no cal canviar res: amb aquesta idea no hauríem sortit mai d’Altamira o Lascaux, i, en música, a Bach i companyia se’ls hauria crucificat per sacrílegs avantguardistes, per fer avançar la monodia anterior cap a la polifonia més intricada. 

Una nova tropa, sí, perquè la Ballbé és un símptoma, però no és l’únic. 

L’apocalipsi està aquí, germans, cal que estiguem preparats.

Cal recordar que aquest país ha encomanat la celebració del tricentenari del 1714 a dos

Podrien ser dues, però això del dos mola mazo, aquí. Jo mateix, que no tinc estudis, patino força en la nostra llengua. En totes.

persones que també en són, de símptomes: en Mikimoto 

Mikimoto? Que lleig, senyor Batllori. Jo em pensava que aquest cavaller es deia Miquel Calçada. La utilització, així, d’entrada, sense avisar, del pseudònim que emprava l’esmentat quan es dedicava a la televisió d’entreteniment i l’humor pur i dur, de manera interessada, es detecta massa aviat. Si això no és una trampa de la pitjor espècie que baixi Sant Gregori el Gran i m’ho expliqui.

i en Toni Soler. Per commemorar els tres-cents anys de la gran derrota no es té en compte ni historiadors ni pensadors ni escriptors ni artistes… gent mediàtica! 

Gent mediàtica! Acabaramos! Lagarto, lagarto... A veure. Vol dir alguna cosa ser mediàtic o no? Influeix això en que algú tingui vàlua per exercir un càrrec de caire institucional? Això sempre se m'ha afigurat un prejudici ridícul, una por absurda, una paranoia tan inconsistent com ho seria afirmar que un cirurgià obsessionat amb el golf no pot operar amb la mateixa mestria que un obsessionat amb els filòsofs presocràtics. Algú pot ser pallasso i al mateix temps el millor president de govern. I, evidentment, en sentit contrari, ser pallasso no és condició per ser un excel·lent president de govern. El mediatisme i la vàlua intel·lectual ni s’exclou ni s’inclou per sé. Si preguntéssim qui són els narradors en català més importants dels últims anys ens trobarem que el senyor Quim Monzó i el senyor Sergi Pàmies apareixerien --amb tot el dret a discrepar que tots tenim apart-- entre els primers llocs. Resulta que ambdós han exercit de figures icònics del hi-hi! ha-ha!, tant a la ràdio com a la televisió. Vol dir això alguna cosa? No. Vol dir alguna cosa que aquí s’utilitzi aquest argument. Sí. Em pica el nas que la paraula “enveja” sembla picar en força a la porta de les meves sospites. Però va, deixem que el senyor Batllori s’explaï a gust.

Si preguntem qui són Sí, ja sé que el Toni Soler va estudiar història i que escriu regularment a la premsa i que el Miquel Calçada també és un home molt preparat, els seus amics ja es van encarregar d’escampar als quatre vents que ha fet dos màsters a la universitat de Siracusa. 

“Els seus amics”, diu. Una manera força simplista de mirar de desprestigiar a algú, trobo. Què no han de fer els seus amics davant les urpes dels qui creuen que encara vivim als temps de Kant i que no estan disposats a moure ni un mil·límetre la cadira de lloc? Doncs jo trobo que fan bé. Jo no sóc amic seu i encara em pregunto que coi faig embolicant-me d'aquesta manera...

Jo no dic que tots ells no tinguin una gran preparació, com la deu tenir Jordi Sellas, nomenat per Mascarell director de Creació i Empreses Culturals, provinent també dels mass media, ell, doncs, un altre símptoma. 

Aquí sí que, per acumulació, la seva advertència trobo que comença a tenir una part de raó. Del que es tracta potser és de mirar de frenar una possible màfia, qualsevol possible màfia, vingui del món que vingui --el mediàtic, aquí, però també qualsevol altre, del dels catedràtics universitaris, per exemple. De fet hi estic totalment d’acord. No pot ser que només hi entri gent que està vinculada al cosmos de la comunicació. El problema és que l’argumentari utilitzat fins ara és tan feble, fals, tan ple de trampes, que en lloc de sumar-m'hi ferventment em venen ganes d'engegar aquest rotllo que dubto desacrediti a tan important cavaller. Em passa com amb el tema de la independència. Jo vull la independència del meu país, però quan algú la defensa amb l'utilització dels prejudicis em surt de denunciar-ho, ves per on. Vostè utilitza sistemàticament els prejudicis, i les trampes, els sil·logismes, que li serveixen per desacreditar les persones. Per què ho fa? Perquè baixa a aquests nivells morals tan baixos en la crítica quan se suposa que algú com vostè hauria de vetllar per l’excel·lència en el discurs?

Ells tindran una gran preparació, no en tinc cap dubte, i no ho expresso amb ironia,

Aquí no en tinc cap dubte, tampoc, perquè tants de màsters i carreres per enmig fan de mal replicar

però en la vida cadascú és responsable de la seva trajectòria 

Què haig d’entendre d’això, d’aquesta mena d’amenaça de pastorets tipus, “tal faràs, tal trobaràs”? Mencionaré el senyor Charles Chaplin, un home que exercia de pallasso secular, per no tornar a treure Monzó i Pàmies a escena de nou. El britànic universal va declamar un dels discursos més espectaculars que es recorden sobre la conveniència que els USA entressin en guerra al front rus. Què ens està dient, aquí? “No feu el pallasso, no sortiu per la tele, i després pretengueu que se us prengui seriosament?” Però quina advertència mafiosa --aquí sí-- és aquesta? Jo sóc dels convençuts que si Mozart hagués viscut els nostres dies hauria estat una estrella del rock, i del techno i tot. L’home era un esgarrapatruites absolut, i li encantava la gatzara tavernera. Pel que puc entreveure del seu escrit hom podria arriscar a sospitar que vostè seria dels que arrufaria el nas si algú encarregués a Mozart la composició d'un oratori si fins llavors el més famós que hagués fet haguessin estat uns quants hits de Lady Gaga. Per sort, la història de la música recent està plena de sorpreses en aquest sentit. Em ve al cap el nom del gran compositor basc Carmelo Bernaola, Premis nacionals i internacionals de música per les seves obres simfòniques i de cambra al llarg del segle XX, de les més avançades en la història de la música espanyola dels temps recents. Resulta que aquest senyor, però, té al seu currículum El cocherito leré o el tema principal de la sèrie Verano Azul. Què fem amb el cas Bernaola, senyor Batllori? El comencem presentant com el compositor d’aquella beneiteria de sintonia de la sèrie del senyor Mercero, igual com ha fet presentant en Miquel Calçada com a Mikimoto? Ostres, ja veig que amb vostè hauré d’anar en compte si algun dia em surt algun endoll de categoria en algun departament important i esborrar totes les bestieses que tinc penjades al Youtube, fent el burro a tort i dret o tots els escrits i dibuixos absurds disseminats per tot arreu. I jo que em pensava que la gent de cultura, abans que res s’esforçava en no tenir prejudicis, mecatxis...

i aquest sobtat desembarcament de personatges mediàtics propensos a la barrila, al ha! ha! ha!, no és fruit de l’atzar. 

No, és tracta d’un complot judeomasònic, I guess.

El govern del país no volia pensadors ni escriptors ni professors universitaris…. 

Ja hi tornem a ser: on és la incompatibilitat entre una cosa i l’altra? A més, no havíem quedat que tant en Toni Soler com en Miquel Calçada tenien no sé quants màsters, amb la qual cosa eren, evidentment, professors? A part que... mira tu quines coses, resulta que la Ballbè també té dos màsters, un en Administració d'empreses i un altre en Ciències de la Comunicació. També és professora qualificada, olé tu. A que ve aquest acarnissament, doncs? Però això no s'ha de mencionar. A l'adversari a derrocar se li han de negar tots els mèrits, no s'ha de dir tota la veritat, no fos que algú comencés a qüestionar els arguments. Què hem de dir d’ella? Ah! És una noia guapeta --o que es creu guapa, cosa que encara fa més ràbia-- i hem de disparar especialment contra el seu bonic caparró. El fet d’obviar els seus estudis torna a ser una trampa lletja. La conseqüència lògica d’aquesta manera d’actuar, senyor Batllori, tan vostè com jo sabem que és el camí més ràpid per a que el màxim de gent pensi --la gent no acostuma a documentar-se, no tenim temps, ja se sap-- que aquesta puteta ha aconseguit arribar on és gràcies a anar al llit amb el màxim de gent possible. I, mireu, i si ho fes? A mi, sincerament, m’importa un cogombre. I si alguna senyora preparadíssima, però lletja com un pecat --o mig lletja-- utilitza aquest argument per desprestigiar-la, em sap greu però crec que la paraula “enveja” ja no pica a la porta sinó que l’esbotza amb la força d’un ariet d'una tribu viquinga de Jutlàndia.

Dins del periodisme hi havia d’altres opcions que treballen des de fa molts anys amb rigor, amb seriositat, desplegant una raó crítica d’índole intel·lectual. 

Fantàstic. Totes les persones a les quals s'ha tractat de desprestigiar aquí, a corre-fregida, tenen també una carrera força llarga i, aquí sí, potser gràcies a la seva experiència davant i rere les càmeres, els micròfons i les publicacions escrites, es troben amb un avantatge a nivell d’experiència davant tots aquells genis en l’ombra que, com jo mateix, el que hauríem de fer és treure’ns el barret cavallerosament --a la manera d'en Buster-- i aplaudir la seva arribada i, llavors també, a partir de veure com ho fan, continuar aplaudint els encerts i criticar els errors, fins i tot exigir la seva dimissió si ho fan fatal. Fer això se’n diu jutjar. Fer el que vostè ha fet se’n diu prejutjar. Com que suposo que ja sap que volen dir aquestes paraules, no insisteixo.

en el qual poden aplegar La cultura institucional, però, la Generalitat, està optant per oferir gestió i acció cultural a un periodisme en el qual l’esperit crític queda diluït entre les riotes i les frivolitats. El ha! ha! ha!

És curiós que dues persones --i més encara, dos admiradors de Buster Keaton-- puguem veure una mateixa cosa d’una manera tan diferent. Jo sempre havia cregut que l’humor és l’arma més potent que hi ha per a la crítica, per a la transmisió del pensament i per a aprofundir fins el moll de l’os de les coses, fins allà on més cou, fins que faci mal. Si agafem qualsevol antologia de grans frases de la història, dites pels personatges més variats, ens adonarem que la immensa majoria d’elles són, a més d’observacions que cerquen la saviesa, acudits de primera magnitud. Però bé, no m’allargo aquí perquè és un tema sobre el que no acabaria mai. Em fa mandra posar-me a polir 1500 rocs de cartrópedra per deixar-los anar rodolant costa avall. 

Miquel Calçada, Mikimoto. En què consistirà aquesta nova manera d’entendre i d’explicar la cultura? 

Aquesta pregunta està molt bé, i ho dic de debò. Entenc que hi hagi expectatives, curiositat, a veure com ho farà tota aquesta tropa tan perillosa, que frivolitzarà el nostres país fins a uns extrems que no sabrem a on comença el Polònia i a on s'acaba una sessió del Parlament.

En fer entrevistes a l’estil lleuger de la Ballbé, en construir gags a la manera del programa “Polònia”, en recuperar el concurs de megapubilla que va fer popular Mikimoto? Quan veurem al Toni Soler parlant del 1714, molta gent no esperarà que el Toni Albà aparegui darrere seu fent alguna imitació? Quan la Bibiana Ballbé presenti a Santa Mònica algun creador emergent, no recordarem la seva caricatura televisiva? 

Abans hagués dit això del Polònia. Aquestes comparacions resulten d’una qualitat moral tan baixa, d’un esforç de cop baix tan patètic, tan poc meditat --amb intent de fer broma, una broma força primitiva, o almenys a mi m’ho sembla, inclòs. Per a aquest moment tan trist del seu escrit em remeto a comentaris anteriors. Si vostès es repeteix jo ja m’he cansat de fer-ho.

És això el que es busca? 

No sóc un entusiasta del senyor Mascarell --tampoc el conec--, però me l’imagino llegint aquesta pregunta i responent “sí, fill meu, això és el que busco. Estàs content? I ara prent-te la medicació i relaxat, maco, au...” o almenys jo és el que li diria. O bé, potser em reprimiria ja que el darrer cop que vaig emprar aquesta conya, la persona ofesa em va esborrar d'amic al Facebook --entre vostè i jo, hi ha gent que té molt mal beure.

Hi ha algun ingenu que pensa que la cultura tindrà un major grau de socialització amb personatges mediàtics? 

És que han d’anar per aquí necessàriament els trets en escollir aquests personatges que insisteix a titllar de mediàtics, perquè quedi clar que els empestats i els drogoadictes mai ho deixaran de ser?

Si això fos així, per què els consellers de la Generalitat no són substituïts pels seus clons televisius? (Com deia l’humorista Cassen… “és broma”.

Ostres, senyor Batllori, per Sant Buster i l'arcàngel Chomón! no tregui el nom de Cassen en va, si us plau, i dediquis als prejudicis sense utilitzar cap mena d’humor.

L’últim programa sobre la cultura de TV3 on es deixava parlar a la gent amb plans sostinguts va ser “L’hora del lector”; allà les idees es desplegaven per mitjà dels mots en llibertat, dits sense presses. 

Jo també estic d’acord que cal programes així, tot i que jo, personalment, preferia l'anterior del senyor Vicenç Villatoro, encara més auster pel que fa a format. La idea poc sostenible que cerca la confusió entre "plans sostinguts = rotllo, muntatges ràpids + plans curts i amb la càmera en moviment boig = atractiu" es basa en uns fonaments tan tramposos i erronis com els que vostè ha utilitzat al llarg de la resta del article. Quina llàstima que ara que mira de defensar quelcom que val la pena detallar seriosament vostè ha perdut per a mi tota la credibilitat a l’hora de parlar-ne. No em refereixo a la resta de la seva obra --i encara molt menys com a persona, segur que és més bon amic, pare, fill, espòs i amant de senyores malcasades que com ho és aquesta desferra humana que escriu això. Però permeti’m la gosadia de no respectar aquest article present. Haver-me donat motius, caram!

Quan van anunciar la seva cancel·lació també van adduir que farien servir nous models d’acostar la cultura a la televisió; el pas del temps, però, ens ha demostrat que això no ha estat veritat. 

Continua tenint part de raó. Hi ha algun programa d’entrevistes que segueix l’espectacle de la paraula en estat pur, però d’una manera molt camaleònica i confosa, dins la graella televisiva actual. Cal que la cultura verbalitzada, persona davant persona, tingui el seu espai. En aquest sentit sí que no hi ha fórmula de canvi possible, així com no hi ha una manera de retransmetre un partit de futbol --esport que, em sap greu, em deixa fred-- que com ja fa més de 50 anys que es va inventar: els salts d’eix i els travellings a ras del camp s’ha demostrat que duen a la confusió en l’espectador. Però ara no m’agafi per la banda que em contradic amb el que deia al començament. Ja he insistit llavors sobre l'existència de fórmules que millor no canviar un cop es troben. Passa, però, que fins i tot aquestes dues fórmules televisives que acabo de mencionar com a exemple de "millor no canviar” no tenen tampoc tants anys. Com a mínim en la seva època Herr Kant no crec que seguís les entrevistes televisades o els partits de futbol de la mateixa manera que nosaltres...

En la gent de televisió corre la idea que tot ha d’anar amb rapidesa, que algú que parla massa temps seguit en la pantalla obliga l’espectador a canviar de canal. Jo crec que és una idea borda, que ens contempla a tots en la seva mínima expressió com a éssers intel·ligents, però és el que impera. 

Continuem d’acord. Cada cop que algú amenaça de caure en aquest error se l’ha d’advertir de la mateixa manera en que cal advertir a qui diu que no s’ha de provar res nou.

I em fa por que tots aquests personatges —o símptomes— no estiguin aquí més que per escampar en la realitat cultural aquesta pèssima hipòtesi periodística.

Va, vinga, perdonem la por, un sentiment molt humà... però m’agradaria que hi hagués alguna cosa més per moure els arguments. Avisar de no caure en errors és bo i necessari. Pressuposar i dictar sentència abans d’hora, cosa de persones d’esperit pobre o que passen per un estat de feblesa transitori. 

La barrila, el riure, la frivolitat i la lleugeresa poden formar part de la cultura, és clar que sí. 

Per mi la més important, però bé, m’alegro que li doni un pelet de marge. Per cert, com li agrada la paraula "barrila"!

Però la transmissió de la cultura ja està inventada. 

No. Sinó la gent no fugiria d’ella esperitada com una llebre d’una tropa de llebrers. Hi ha transmissions que sí, no només estan inventades sinó testades fins a l’infinit. Però n’hi ha moltes altres per explorar. No tornaré a parlar dels documentals, les fotografies, el cinema... o sí.

Necessita de les paraules i de les imatges, i de molt de temps per a gestionar-ne la seva creació, la seva difusió i la seva assimilació. I en temps de crisi, encara més. Una cosa és que treballem en la fusió entre la cultura il·lustrada i la cultura de masses; una altra és que donem pas a la cultura de la levitat, a la riota i al ha! ha! ha!

En fi, em canso de repetir sempre el mateix. Alço el barret de plat, dic a reveure amb una seca reverència, tot esperant que m'esclati a la cara una bomba, com sempre passa als qui ens passem de llest i no n'aprenem encara que tinguem una edat --ah! l'ego dels adolescents de 50 anys...-- i poso un cartellet negre amb un The End.


"Malvasia de Llibres", nova llibreria a Sitges


Enmig d'un panorama on sembla que tot el que tingui a veure amb la cultura o amb l'oci cultural fora de casa se suposa que ha de tancar, fracassar, desaparèixer, a Sitges, l'intrèpid Òscar Ortiz, contra viento y marea, ha decidit obrir "Malvasia de llibres", una llibreria amb voluntat de realitzar activitats culturals de tot tipus. I precisament al carrer Espalter, 20, just davant de casa la Cèlia (cada cop més casa meva)! La festa d'obertura es farà aquest mateix dissabte a partir de les 19:30


Felicitats, molta sort i gràcies per poder compartir una bona notícia, per variar de la tònica negra general!

dijous, 5 de desembre de 2013

Mitja defensa de Bibiana Ballbè

No m'entusiasma la Bibiana Ballbè, però tampoc em cau malament. Estic d'acord amb algunes de les seves declaracions públiques i amb altres gens. Trobo un error dir que la cultura s'ha de presentar d'una manera divertida, com ella va expressar en un programa. Considero que una base de la cultura és precisament el divertida que és, per molt que el concepte "diversió" es pugui entendre en uns casos d'una manera, en uns altres d'una altra. Potser només es tractava d'una qüestió de lèxic i es referia a com es ven aquesta cultura. Potser no n'hi ha per tant. Tant és, darrerament s'ha parlat molt d'ella i gairebé sempre per fer brometes de sota mà. Molt probablement hi haurà persones més capacitades per ocupar el lloc que se li ha atorgat. Segur. Com també ho és que per a la immensa majoria de premis hi ha gent, coneguda o desconeguda, que se'ls mereix molt més que qui els rep. En tot lliurament de premis sembla gairebé una obligació que el premiat digui que no acaba d'entendre que no l'hagi rebut altres que han fet més mèrits, alhora que es diu que impressiona l'honor de formar part d'una llista de noms il·lustres. Potser ni aquells noms són tan il·lustres, i potser sí que hi ha altres que se'l mereixen amb més justícia, aquell premi, aquell any o en aquell moment, però no cal que el premiat es faci el desmenjat, tampoc. 
Tornant a la Bibiana Ballbè, m'agradaria comentar que sembla com si, més enllà de l'oportunitat real o oportunisme conjuntural que ha dut a demanar-li ocupar el lloc de divulgadora oficial televisiva de les activitats de l'Arts Santa Mònica, que ho faci bé o malament, o qualsevol altra consideració jutjable segons criteris amb base real, constatable, hi hagués una efervescència linxadora que fa fàstic al voltant de la seva figura. Comencem amb el pecat que ella és un personatge mediàtic. Molt bé. I? Que demostri primer si fa bé la seva feina o no i després ja la criticarem. Què ens importa a ningú de nosaltres si qui ocupa el seu lloc és la mateixa Belén Esteban si es demostra que la noia tenia cops culturals amagats, fins llavors només coneguts pels responsables del nomenament? 
S'ha proclamat a la premsa que la senyora Ballbè ha comés un error greu de protocol, o del que sigui, amb la idea de celebrar una festa non stop, i la conseqüent invitació a 100 artistes, per compte propi, sense consultar la Generalitat sobre cap de les dues accions. Si això és així, si s'ha excedit en les seves funcions, si no ha informat al departament i les persones corresponents, se li ha de picar el crostó, tan fort com la Generalitat cregui convenient. Fins aquí, hi podria arribar a estar d'acord. Amb el que ja no hi estic tant és amb els 100 artistes magnífics, excelses ànimes que quan pixen se la deuen agafar amb pergamí teixit a la riba del Mar Mort, que, en un arravatament de puresa creadora, insubornabilitat moral i capacitat tel·lúrico-lingüística per entendre en profunditat el sentit dels mots més intricats, han declinat la invitació, en alguns casos amb una actitud ofesa, irritadíssima, aprofitant en alguns casos per donar-li lliçons a la nena maca, que les coses no es fan així, guapa... 
He llegit a La Vanguàrdia que en la carta ella hi deia:

"...El Centre de creativitat convida a participar en un gran esdeveniment inaugural previst per al 17 de gener. Una festa non stop (de les 10 del matí a les 10 de la nit) en la qual es donarien a conèixer els creadors de l'ahir ("des d'un Antoni Miró fins a un Antoni Gaudí"), els d'avui ("des d'un Mario Eskenazi fins a un Toni Segarra, un Biel Capllonch o un Juli Capella") i els de l'ara, grans protagonistes de l'acte, el nervi de la creativitat actual. Disruptius. Trencadors. D'aquí, o de fora però amb vinculació al país. Amb forta projecció en la seva pròpia comunitat. Influents. Amb projectes sòlids a la vista. A la cresta de l'onada..."

En el mateix rotatiu, qui fa la crònica acaba aquest fragment amb un "Oh Yeah" yelloià de collita pròpia. El més gros ha estat quan he llegit que el senyor David Bastué (o Bestué, segons les fonts consultades, a veure si s'aclaren) va dir fa poc en públic al respecte dels termes de la invitació rebuda:

"...M'he sentit ofès perquè en aquest correu se m'ha etiquetat com a creador de l''ara' i, lamentablement, no vull ser disruptiu, trencador ni influir ni tenir cap projecte sòlid ni ser a 'la cresta de l'onada'..."



M'he quedat estupefacte. Segur que hi ha alguna llebre massa ràpida que se m'escapa en aquest prat. Encara m'estic fregant els ulls i segueixo sense entendre-ho. A veure, suposo que jo, com a artista, dec ser una mena de cagarrina completa, algú sense la imaginació, capacitat, importància comparables a les dels 100 "convidats/rebutjaires de convit a l'uníson", i amb unes opinions molt menys formades, interessants o pensades que les seves i per aquest motiu no he rebut cap convit, ni via e-mail, ni via paper, ni via colom missatger. Però si a mi m'arriben a convidar a un acte com aquest no hauria perdut ni un segon a, si per qüestions d'agenda m'anés bé, a dir un "Sí, gràcies, i tant que miraré de vindre!" de les dimensions d'una casa de pagès latifundista. Què vol dir el senyor Bastué amb això que s'ha sentit ofés per tota aquesta corrua d'adjectius laudatoris? Si ho diu sincerament, la seva psique se m'afigura digna d'estudi: un artista ofès en rebre elogis, encara que no descriguin amb exactitud els valors que ell considera superiors! vatua la marmita! si us plau, que un equip medic li extragui un litre de sang per conservar l'ADN d'aital exemplar únic! Molt em temo, però, que si exactament aquestes mateixes floretes haguessin sortit, lletra per lletra, coma per coma, de la boca i ploma d'algun representant més valorat, d'algú, sobretot, "no-mediàtic", la cosa canviaria. Em jugo un escrot i part de l'altre que l'ínclit ofès barbotejaria llavors: "el que dieu de mi supera de molt les meves pretensions, però valoro moltíssim que vostè vegi tot això en la meva obra i la meva actitud, m'honora infinitament". 
Examinem el tema amb preguntes de primària: quin artista no vol que se'l tingui per tot allò que descriu la Ballbè? El senyor Bastué diu que se sent ofès perquè digui d'ell que és un artista d'ara (per tant, està viu, que la seva obra té una vigència viva, tangible), que trenca (o en algun moment de la seva carrera ho ha fet, no ha seguit camins suats i ressuats per altres), que influeix (que vingui l'artista que em digui que no vol que la seva obra no influeixi en res, excepte els que treballen a les catacumbes i abans de morir ho cremen tot, en secret) que és disruptiu (paraula que potser ni sap que vol dir abans d'agafar el diccionari: jo admeto que he dubtat, però jo no encara em puc permetre mostrar la meva ignorància, les meus orins no valen un paper tornassol) i tal i qual... Caram! Aleshores prefereix que li diguin que és una mòmia passada de moda, conservadora fins el moll de l'os, que amb prou feines influencia sa tia la coixa... En aquest cas, llavors no vol que se'l tingui per un artista, sinó per un cadàver. I bé, potser el fet que sigui una noia... No voldria parlar de masclisme, però si que no vull marxar sense deixar anar la paraula i que els qui tenen una mica de matèria gris en technicolor facin les seves regles de tres i treguin es conclusions que vulguin.
Doncs, que voleu que us digui, ja em cansen tants cadàvers en vida. Posats a escollir morts, prefereixo els de fa 50, 100, 500 o 2000 anys que continuen trencant, "disrompent", que estan en l"ara" i, per a mi, en la 'cresta de l'onada' deu mil cops més que molts dels qui els electrocardiogrames insisteixen a dir que el seu cor batega.





El molt creatiu Nosferatu, dins el seu taüt, esperant que el descobreixin i li facin una entrevista al programa Ànima del 33

divendres, 8 de novembre de 2013

Article de l'Eco de Sitges sobre la presentació de l'últim llibre de Cèlia Sànchez-Mústich a Sitges

D’esquerra a dreta: Florenci Salesas, Marta Sánchez Escutia, Lídia Gázquez, Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran a la biblioteca Josep Roig i Raventós (fotografia: J.C.)
Presentació del darrer llibre de Cèlia Sànchez-Mústich
Article publicat a L'Eco de Sitges del divendres 8 de novembre del 2013

Dimecres 30 va tenir lloc a la Biblioteca Josep Roig i Raventós, la presentació del llibre de relats breus “Ara et diré què em passa amb les dones –i tretze contes més” (Ed. Moll) de Cèlia Sànchez-Mústich. L’autora va llegir fragments dels contes, acompanyada de les veus de Joan Duran, Lídia Gázquez i Marta Sánchez Escutia. La presentació va tenir un caràcter marcadament lúdic, i va ser seguida d’un engrescat i interessant col·loqui amb els nombrosos assistents. S’hi van projectar imatges relacionades amb el llibre i es va poder escoltar la música i els efectes sonors al sintetitzador que Florenci Salesas havia pensat especialment per il·lustrar els fragments llegits. En acabar l’acte, tant els organitzadors com el públic van coincidir en ressaltar l’èxit i la calidesa de la vetllada.

Marta Sànchez Escutia i Florenci Salesas
Lídia Gázquez i Cèlia Sànchez-Mústich
Joan Duran

dimarts, 29 d’octubre de 2013

"Ara et diré que et passa amb les dones" últim llibre de contes de Cèlia Sànchez-Mústich



Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més

de Cèlia Sànchez-Mústich


Aquesta és l'entrada 300 d'aquest blog. Per celebrar aquesta xifra no he trobat res millor que parlar del número 200, tot just acabat de publicar, de la històrica col·lecció Raixa de la editorial Moll: el recull de narracions curtes Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més, de Cèlia Sànchez-Mústich. Aprofito doncs per començar enviant una felicitació a l'editorial i dedicant-me una a mi mateix. Aquestes mostres d'eixelebrament extemporani, com a administrador i censor únic del blog, les permeto sense cap problema.

La Cèlia Sànchez-Mústich poeta, malgrat que, com afirma François-Michel Durazzo, "... a ete injustement ignoré..." i que "... la critique a du mal à cerner son univers..." (1), ha gaudit d'un notable reconeixement. La Cèlia sànchez-Mústich narradora, però, ha estat molt més discutida. Per poc que aprofundim la prospecció, trobarem lectors anònims entusiasmats i també alguna firma de prestigi com la de Miquel de Palol, que no dubta a sentenciar: "sóc un fan de la Cèlia Sànchez-Mústich, sobretot de la Cèlia com a contista" (2), però en general els seus magnífics relats curts no han obtingut la sort dels seus versos i han passat gairebé d'incògnit entre la crítica i el públic potencial. Val a dir que han germinat amb una freqüència poc regular, i que la pràctica totalitat dels actes públics en els quals l'autora participa (ja siguin recitals i presentacions, com a lectora o com a co-directora de la Festa de la Poesia a Sitges, al costat del també poeta Joan Duran) tenen a veure amb l'art de la musa Erato. Amb tot, la Cèlia contista existeix i considero que val la pena reclamar-li un racó de paraigües, a la manera de Brassens. Després de l'aparició d'un relat curt mensual per a l'AVUI, durant quatre anys, de col·laboracions esporàdiques en altres diaris i revistes, la publicació d'El tacte de l’ametlla (2000, Proa, Premi Mercè Rodoreda 1999), Pati de butaques (1994, Columna) i No i Sí (2009, Pagès, Premi 7 lletres 2007), l'autora aborda el seu quart llibre en aquest gènere: Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més, editat per Moll sense l'ombrel·la protectora d'un premi. Un cop llegits i repassats les catorze perles del seu interior, però, em veig en cor d'afirmar que no n'hi cal cap, de premi. Davant una obra mestra d'aquesta magnitud —humilitat— tots els que conec li queden petits. 

Podríem començar amb el lloc comú de dir que ens trobem davant el seu recull més madur. Matisem, però, tot revertint un dels seus títols: Sí i No. Madur pel que fa a l’estil, l'ús de la llengua, el domini tècnic de la narrativa curta que tan aviat li permet eliminar detalls superflus com abandonar-se a aparents improvisacions —no jazzístiques sinó més aviat experimentals, lliures de tota petulància autoingdulgent, però, com en l'arriscat virtuosisme de La santa pagana, sens dubte un dels contes més esotèrics que ha escrit mai, on es llença a hipnotitzar, impertèrrita, el lector amb una narració en segona persona, sense que tant el conjunt com cada peça individual se'n ressenti amb alts i baixos; i madur, també, pel que fa al contingut, a una comprensió i empatia divines per l'ésser humà i els seus actes. Immadur si entenem la manca de putrefacció, la conservació de la vitalitat i força juvenil, infantil, animal, vegetal, objectual fins i tot, com a immaduresa. La visió —dificultada en la vida real per una bateria de diòptries que té l'autora del món s'acosta a la d'un nen. En ella no hi res de postura estudiada sinó de realitat no biològica, of course!— assumida primer com a un fenomen inevitable i després com a una arma literària intransferible. Ens trobem davant un do que molt poques persones continuen tenint fins a aquests extrems, en edat adulta, i menys encara amb aquest equilibri de funambulista amb la malicia més sofisticada. Res de patetismes tipus Baby Jane, aquí, doncs. LCèlia no és ni una nena monstruosament adulta ni un adult monstruosament infantil. Ens trobem davant un raríssim cas en el qual els dos extrems conviuen i comparteixen les dues genialitats nen/vell i àngel/diable, trenades l'una a l'altra en perfecta simbiosi. Malèvolament i angèlicament. Aquí, cap d'elles pot viure per separat. Així ens trobem amb les observacions més àcides i les ironies més esmolades possible, pura nitroglicerina disfressada de colònia per a nadons, punyeteria de vell professor inquisitiu que l'escriptora du a l'ADN ja des de l'època en que rebotava dins l'úter matern enfant terrible literal i literària abans de nèixer— i alhora una genialitat infantil, aquella que atresoren només els purs de cor autèntics, aquells qui arriben a la vellesa amb la curiositat i la il·lusió per la vida intactes i unes dosis d’innocència i confiança en la humanitat a la recambra que molts ja fa temps han dut al contenidor de la matèria irreciclable. Ella, però no és tan babau com creure que la confiança funciona per a tot. En canvi sap que la confiança, malgrat haver perdut la batalla de la modernitat davant altres models de comportament amb més Gygabites, encara resulta imprescindible per entendre molts misteris o com a mínim per cercar, preguntar, avançar en el món dels dubtes més profunds.  

Tot plegat ens ve servit en variada gamma de tons que van de l'humor al drama, i a través dels quals s'esforça en evitar els recursos fàcils i eludir tot territori previsible. La creadora d'Ara et diré que em passa amb les dones té un especial talent natural per tractar l'humor i es podria haver cenyit exclusivament a aquest gènere que personalment considero el més noble i profund— o a, tot estirar, tal com passa en els notables casos de Sergi Pàmies, Quim Monzó o Empar Moliner, amanir-lo amb amargor. En els tres mestres esmentats l'humor amarg ha fregat cims difícilment assolibles. Però no ens enganyem: l'humor amarg fa guai. Ha acabat esdevenint un tòpic en el relat curt actual. Passa, però que la Cèlia no s'hi troba bé entre els tòpics. Ella preferirà escollir la seva pròpia dosi de negativitat, si li cal, però al marge de cotilles cool. Tanmateix, és conscient que els tòpics són allà, un element més tan qüestionable com justificable, según el cristal con que se mira. I és per això que sempre mira de defugir-los amb la mateixa tranquil·litat que se n'ha fet servir. En ambdós opcions, però, fa un pas molt més enllà per endinsar-se en unes regions només reservades per als qui posseeixen el grau de lucidesa màxim: "Defugir dels tòpics" no deixa de ser un tòpic, també, i ella ho sap. Molts dels qui pretenen passar per arriscats treballadors de l'anti-tòpic ni s'adonen que la Cèlia ja fa trenta anys que ja hi torna, amb tota naturalitat, quan ells tot just hi van. Aquella els passarà pel costat i els saludarà amb el seu posat estaquirot de savi despistat, sense cap mena d'acritud. Si de cas serem nosaltres, els lectors, els qui ens desencaixarem les barres amb els badalls provocats per les suposades provocacions dels oficials. Davant tant foc d'artifici estèril, preferirem la fertilitat a tot gas de les animetes del purgatori proposades per l'autora sitgetana. 

El joc de les etiquetes: literatura eròtica, humorística, de dones, social... (badall) Una de les etiquetes que la Cèlia fa miques d'una bufada és el de la literatura de dones. Si bé és cert —per una qüestió merament casual— que a Ara et diré que em passa amb les dones hi ha més relats protagonitzats per dones que en altres reculls de l'autora, no ens trobem davant un llibre destinat al públic femení, en exclusiva. Per a res. Entre altres coses, els seus retrats masculins són fantàstics, complexos, variats com ens podem trobar en gaires autors, dones o homes, però això no vol dir res per si sol. D'una altra banda, no ens trobem tampoc, però, davant el típic sabotatge anti-feminista condimentat per l'autora cínica de torn amb la intenció d'adular cert públic masculí suposadament culte, que veu en la misogínia un element provocador, gairebé anti-sistema, contra tot el que fa olor a políticament correcte. La Cèlia es troba massa per damunt —o per sota, com suposo que ella preferiria dir, genuí talp perforador i rosegador de les arrels més profundes de cada problema— de tota aquest món d'aparences i poses i contra-poses tediosíssim. No ens trobem davant d'un d'aquells autors que se senten còmodes agitant banderes, exhibint patriotismes, lluites socials, causes justes, però tampoc davant una traïdora. Simplement, la seva lluita sempre ha estat una altra totalment diferent. No busqueu tres peus al gat en Ara et diré que em passa amb les dones. El gat que se us ven no és gat per llebre sinó gat per gat. I té unes quatre potes resistents. Una base ferma que eviten que el gat trontolli per cap cantó i li permeten uns salts que sobrevolen el mur més alt.


Pel que fa al contingut, la varietat d’estils, tons, d’estratègies narratives ens trobem també davant el seu llibre més variat. Riem, somriem, ens commovem, patim, ens mengem les ungles, des de la implicació directe, des d'una distància més cruel i, això constantment, ens interroguem, reflexionem. I malgrat que, com és lògic en tot llibre de contes, cada lector escollirà els seus favorits i aquells amb els quals se sentirà menys identificat, costa imaginar Ara et diré que em passa amb les dones amputat d'algun dels seus membres. Aquí cal una advertència: qui busqui respostes no les trobarà. La Cèlia sap que la seva feina no és la de vendre saviesa ni donar lliçons morals. Ella no té les coses clares, però sap que viu en un món que hi ha gent que sí les hi té, de clares. I aquestes certeses dels altres, incomprensibles, extraterrestres als seu ulls interrogatius, la fascinen. Els seus contes defugen d'unes certeses impossibles, que l'autora seria incapaç de defensar però estan plens d'un primer grup —tot i que el llibre és molt més complex que tot això que diré i realment no es poden fer classificacions per grups de cap mena— de personatges carregats amb unes conviccions de ferro. Les seguretats dels éssers d'aquest grup poden arribar a encendre la guspira que posa en marxa i fa moure el relat (l'inquietant taxista de Sàdiques noces, magistral retrat a la Hitchcock, convençut que la gent és dolenta; la dona que postula sobre la seva manca absoluta de prejudicis a El vaticini; el pòtol que assevera, sí o sí, que cal anar a visitar la Catedral de Castelló, en el conte del mateix títol; el venedor dels productes O-Pack, programat per no admetre del client el més mínim suggeriment de canvi en la programació tan ridículament preconcebuda de l'article a El món Opack, únic exemple de conte hipòtesi de ciència ficció, sàtira filosòfica d'alt nivell...), en altres casos apareixen com a detall puntual (el guia d'autobús que afirma que, en contra de la opinió comunament acceptada, que els orientals són més materialistes que els occidentals...) i en uns tercers els personatges arriben a dubtar, però sempre dintre d'un marc d'opcions totalment restringit, que d'alguna manera rebla el clau d'un univers infal·lible i estret de mires (l'home que dubta en el conte que dóna nom al llibre; les monges que acaben trobant una explicació teològica altament discutible a un fenomen biològic elemental de Les ànimes del purgatori, un dels més hilarants i orgullosament naïf;  la conclusió exacerbadament optimista de la protagonista de Control mental... ). A aquest grup de personatges, s'hi oposen uns altres que escolten, observen, pregunten i amb els seus dubtes poden acabar fent trontollar tanta fermesa. Hi ha moments que aquest segon grup de personatges arriba a coquetejar amb l'empelt de la seguretat dels primers i uns altres que fins i tot s'hi deixen portar, directament, a cor que vols: la protagonista de La catedral de Castelló, que no dubta a deixar-se convèncer per la quasi ordre del pòtol i dedicar tots els seus esforços a tirar endavant un projecte que mai havia format part dels seus plans, sense qüestionar-lo, en seria un bon exemple. Gosaria dir que és justament a través dels individus d'aquest segon grup per on s'escolen les autèntiques intencions de la seva creadora. En ment i boca seves si engarbullen dubtes i pors que en alguns cops xoquen violentament i en d'altres, per què no, conviuen amb harmonia amb la duresa del plantejament inamovible d'aquells qui segueixen el seu rígid codi de regles fil per randa. A través d'uns i altres, la nena Cèlia anirà preguntant, però, a diferència de la Mafalda, mai en traurà conclusions, punch lines divertides i alliçonadores a l'ensems, ni, això molt menys, proclamarà cap veritat absoluta, apostarà per cap eslògan propagandístic. Hi haurà, suposo, a qui aquesta actitud els molestarà. Acusaran la Cèlia de no mullar-se, de sembrar dubtes en temes sagrats, en els nous dogmes forçadament bastits amb unes dialèctiques que els nous dogmàtics donen per anti-dogmàtiques, sense cap voluntat d'examen. En aquest sentit, per a tots aquells que tenen una idea de la justícia feta a mida, el llibre els garanteix tantes qüestions incòmodes com els anteriors de l'autora, excepte que decideixin esquivar-los amb un somriure forçat, per tranquil·litzar-se tot dient que allò no va amb ells o que "que bromista que és la Cèlia..."

En resum, qui conegui i li hagi agradat altres obres de la Cèlia narradora no s’ha d’espantar. Hi trobarà aquí l’estil de sempre, més depurat, amb una autoexigència que no per estricta cau en el perill de l’encarcarament o la fredor de la perfecció de manual. Un llibre ple d'homes i dones destinat a lectors masculins i femenins. Els qui no la coneguin o no s’hagin sentit especialment atrets, tenen en Ara et diré que em passa amb les dones una oportunitat d’or d’esmenar una equivocació goso dir cultural i humanista.

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Article d'Andreu Bosch sobre les sessions de Nosferatu i Metropolis, amb música en viu, a l'Ateneu

L’espectacularitat de Metropolis, subratllada per Florenci Salesas al piano i acompanyada per la seva genial creativitat en forma de màquina de cosir (peu de foto original de l'article de l'Andreu Bosch)

Andreu Bosch és un sitgetà a qui tots coneixem com a home sempre implicat socialment i políticament (a part de la seva tasca com a mestre) amb el poble i amb més causes dignes de lluita de les que pot donar a l'abast, sempre ha destacat per la seva honestedat, transparència, sentit crític (i autocrític), cultura, seriositat i sentit de l'humor. La setmana del 14 al 20, coincident amb el Festival de Cinema de Catalunya, Sitges 2013, va tenir la curiositat d'acostar-se amb la Mariona Ferran, la seva companya, i un parell d'amics, a les projeccions de Nosferatu (1922) de F. W. Murnau, i Metropolis (1927) de Fritz Lang, que van llambregar a la pantalla de l'Ateneu Popular de Sitges, acompanyades per la música i sons en directe d'un servidor, el 14 i el 18 d'octubre passat. Les projeccions, enmig del maremàgnum que representa aquest festival rebotit de novetats esclatants, van passar més desapercebudes del que hauria volgut (la del divendres va tenir una mica més de ressò), però totes van deixar un pòsit màgic en els espectadors i en mi mateix com a esforçat bandasonorsista en viu. Al final de cada sessió es van produir uns debats en els quals el mateix Andreu (això no ho diu a l'article) va fer unes aportacions de luxe així com va mostrar un gran interès en les dels altres "ponents" improvisats. La gran sorpresa d'última hora ha estat per a mi el seu article de l'Eco de Sitges, d'aquest divendres, que reprodueixo íntegrament a continuació. Moltíssimes gràcies per tot, Andreu!

EL FESTIVAL DE CINEMA, ACTIVITATS PARAL·LELES
NOSFERATU I METROPOLIS A L’ATENEU

La setmana passada es va clausurar la 46ena edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya amb gran èxit de públic malgrat la crisi, malgrat la retallada de pressupost i un dia menys de projeccions. Ara bé, alguns d’entre els més grans, els qui van viure i veure les primeres edicions opinen que el festival “ja no és el que era” perquè ja no orbita al voltant del Prado i del Retiro. I tenen raó, ja no és el que era i no ho serà mai més. El festival s’ha fet gran i és com una criatura que creix irremeiablement enmig del sentiment contradictori de ser adult i madurar i haver de deixar de ser un nen. Potser aquests nostàlgics tenen, tenim, una síndrome de Peter Pan cinematogràfica. El festival, conscient d’això des que “va marxar al Melià” organitza moltes activitats paral·leles (aparadors, sessions per a centres escolars, cinema a la fresca, zombie walk menús “terrorífics”,...) que intenten, amb força èxit, implicar els sitgetans i fer reviure el caliu que es respirava en els inicis. Bona prova d’això són les reaccions espontànies com les decoracions de façanes de cases, de bars, etc. que demostren una complicitat creixent de la població. Una d’aquestes activitats espontània, que no vol dir improvisada, va consistir en la visió dels films “Nosferatu” i “Metropolis” a l’Ateneu, dilluns, dimecres i divendres passat amb acompanyament musical i sonor en directe (com es feia un segle enrere) del polifacètic Florenci Salesas, genial, com sempre i amb degustació de menú terrorríficament ben elaborat per Lita Imaz, la reina dels fogons de l’Ateneu.
Les cintes, dues joies del cinema mut, posen de relleu valors universals i permanents com el de la força de l’amor i el sacrifici personal que és l’únic que pot destruir el mal o l’empatia (“intel·ligència emocional” en diem actualment, però és el mateix) com a única forma d’enfrontar la humanitat el problema de la injustícia social. Els dos films mítics del cinema mut van ser presentats per Florenci Salesas d’una manera brillant, amb un gran equilibri entre els molts coneixements del tema que té i la passió pròpia d’algú que estima allò que presenta. Si aquest aperitiu ens va fer salivar de gust abans de la visió de la pel·lícula, la música de l’amfitrió va subratllar d’una manera magistral totes i cadascuna de les escenes del film. I on no arribava la música, en un plus de creativitat (recicladora, diria jo, permeteu-me ser una mica ecologista!) van arribar els sons més diversos: des d’una caixa de galetes daneses picades amb gomes d’esborrar “Milan” imitant a la perfecció el so de les campanes, a una màquina de cosir elèctrica, aportant un magnífic ambient fabril, passant per una safata de cuinar canelons subratllant solemnement algunes escenes. La imaginació al poder! I tot ben salpebrat pel menú de la Lita que anàvem degustant mentre ens delectàvem amb la música, les imatges, l’argument, la bona companyia,... 
La tertúlia subsegüent entre els assistents va ser el digne colofó que ens va fer gaudir també intel·lectualment de l’esdeveniment. 
En definitiva, un regal per a tots els sentits , fins i tot el “comú”.

Andreu Bosch



Fragment de vuit minuts de la sessió de Nosferatu


Breu fragment (imatges de mòbil) de la sessió de Nosferatu gentilesa de Cèlia Sànchez-Mústich

dilluns, 14 d’octubre de 2013

Nosferatu i Metropolis, a l'Ateneu Popular de Sitges, amb música de Florenci Salesas en directe



Avui, dilluns 2013.10.14 a les 21:30 la Cuina de la Lita a l'Ateneu ofereix un sopar amb el seu menú Fantàstic (dos plats amb postres i cafè, per 13 euros), que inclourà la projecció de la pel·lícula muda Nosferatu (1922) de F. W. Murnau, acompanyada en directe al piano i amb efectes de so realitzats per Florenci Salesas. Dimecres 16, a la mateixa hora, es projectarà el film Metròpolis  (1927) de Fritz Lang, també musicat en directe.

diumenge, 13 d’octubre de 2013

Xst! No desvetlleu els unionistes del seu somni, si us plau.

L'independentista, conscient que la seva aventura no se sap on el durà, es mira tot acollonit el deliri de l'unionisme, que encara es pensa que és la gran estrella del cinema mut

Xst, no desvetlleu el somni dels unionistes, si us plau!

Reflexionem, amics. Sí fóssim un altre país, la manifestació d'ahir dels unionistes s'hauria de qualificar com un èxit, i jo els felicitaria. Encara que les xifres haguessin estat -- sempre aquests aixafa-guitarres de la Guàrdia Urbana, noi-- les més baixes que s'han publicat. No valorar l'esforç d'aquest col·lectiu em semblaria, com a mínim, miserable. Resulta, però, que, encara que la manifestació hagués assolit les xifres més optimistes --i, au! va, vinga, jo ja els regalo 300.000 manifestants de més, mireu si em costa poc sumar per dalt--  els pobres han tingut la mal sort d'haver de muntar aquest esdeveniment justament a Catalunya, un lloc tan horrible en el qual els qui es manifesten per l'opció contrària fa dos anys que no baixen del 1.500.000 en les xifres més pessimistes i, és clar, estem acostumats a que tot el que estigui per sota d'aquella xifra ja no ens impressiona. Digueu-nos aviciats. Ens passa com a l'espectador que només va a veure un concert de violí quan hi toquen els primers virtuosos del món. Ells, escarmentats perquè l'any passat no els vam fer cas quan la seva estimada filleta es presentava al recital de fi de primer curs de violí, aquest any han insistit que heu de comprovar l'evolució de la nena, aquest any, que ja fa segon. Vosaltres hi heu anat. Ells, és clar, ploraven d'emoció i en sortir miraven de parlar amb tothom que trobaven, amb un legítim goig que els esclatava del cor: "Heu vist? ara tot el món podrà veure que la nena ja fa segon curs de violí! Toca el doble millor que l'any passat! Això ja és imparable i el món ho sabrà!". I vosaltres --els que tingueu un mínim de misericòrdia humana, que jo sé que els més cruels en fareu escarni, oh! mala gent-- fareu una salutació educada, tractant de no mostrar la vergonya aliena que us asfixia i fugireu el més aviat que pugueu cap a la sala gran de Auditori per sentir el violí de Sarah Chang o de Itzhak Perlman, així, una mica d'amagat. I no se us ocorri de fer caure aquesta bona gent del seu món imaginari. Seria com desvetllar un somnàmbul. Hi ha el perill que es facin mal amb sortides de l'estil que vosaltres esteu manipulats i rebeu ajuda exterior, de les institucions, i fins i tot de l'FMI i així, és clar, qualsevol col·lapsa Barcelona des de la Plaça Catalunya fins a Francesc Macià o reboteix 400 kms de carretera catalana amb robots vermells amb el cap prèviament buidat d'iniciativa pròpia. Encara que us costi, no n'aprofiteu i calleu. Fins i tot en aquest cas cal callar. No oblideu que esteu mirant de raonar amb un cec vocacional. Cap mena de discussió raonable no durà enlloc. El pobre es farà un embolic amb la terminologia habitual --allò de: "ara no sé si toca acusar-lo de "victimista" o de "nazionalista" o què... merda!"-- i al final hauríeu de recórrer al solucions dràstiques que no en cap cas ajuden. Feu el que sigui, però mai --MAI!-- sota cap concepte se us acudeixi de refregar-los per la cara que si vosaltres esteu manipulats pels vostres ridículs medis podria ser perquè potser en saben molt més de manipular que els seus, ja que ho fan amb unes circumstàncies molt més adverses --vosaltres, a part del que diuen TV3, l'AVUI o l'ARA, podeu comprovar que diuen els seus i posar en qüestió les dues versions, ells no-- i que... Però millor no continuar. De debò, deixem-los feliços, plorant d'emoció amb els avanços violinístics de la seva neneta. Sortiu, però, amb discreció. No feu soroll i no cal que mireu enrere sinó voleu que la imatge patètica d'una Gloria Swanson que viu en un món irreal baixa per unes escales, voltada de periodistes afamats de sang per dur-la a la garjola, mentre ella creu descendir d'un núvol màgic en el pla final de la última superproducció dirigida per Erich Von Stroheim.

divendres, 11 d’octubre de 2013

Cèlia Sànchez-Mústich, escollida com a una dels 4 millors poetes en llengua catalana dels últims 30 anys per la revista Europe

Portada del número 1007 de la revista literària francesa Europe.
Un altre any Cèlia, gairebè furtiu


Ja ho vaig dir en una altra ocasió: el 2010 va ser l’any Cèlia. Al llarg d’aquell període va rebre el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia, dins els Premis Octubre de València, pel seu poemari On no sabem; el Premi de la Crítica Serra d’Or per A la taula del mig com a millor llibre de poesia en català publicat l’any 2009, i la Ploma d’Or 2010 que l’Ajuntament de Sitges atorga en honor a una trajectòria literària. Després d’un parell d’anys de relatiu silenci caldria convenir potser, però, que el 2013 va camí de superar aquella data pel que fa a importància en el reconeixement (si més no a escala internacional) i a nombre de publicacions.



A la recent sortida aquest mateix juliol d'Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més, el seu darrer llibre de contes, editat per Moll, número 200 de la centenària col·lecció Raixa, i el poemari A l’hotel, a deshora, d'aparició imminent sota l'ombrel·la de l'editorial Curbet, a la primavera del 2014 se sumarà l'edició de Cet espace entre nous, versió francesa i íntegra d'On no sabem per l'exigent Myriam Soleil Editeurs (editorial que treu la traducció de només un llibre estranger a l'any, curosament seleccionat, entre els quals s'inclou fins i tot algun premi Nobel de literatura inclosos) . D'altra banda, el reconeixement més important ha vingut de part del número 1007 del més de març d'enguany de la revista literària francesa Europe (cliqueu l'enllaç del nom per a més informació) la qual, després d'un estudi rigorós de l'obra de 200 poetes contemporanis, a càrrec de l'expert François-Michel Durazzo (també poeta, en francès i en cors, i especialista en literatura romana i llengua greca clàssica) l'ha seleccionada, al costat de Pere Gimferrer, Maria-Mercè Marçal i Jaume Pont, com a un dels quatre poetes més significatius en llengua catalana dels últims 30 anys.


La revista Europe i els seus estudis sobre la literatura catalana

Fundada el 1923 per Romain Rolland, represa el 1946 pel mític Louis Aragon, amb un historial de col·laboracions de primer ordre i editada en forma de luxós volum de 384 pàgines, Europe representa un puntal de referència d'un prestigi sens paral·lel dins el món de les lletres continentals. Cada exemplar conté estudis en profunditat d'autors clàssics i moderns de les lletres franceses i, en menor mesura, internacionals; anàlisis de realitats literàries col·lectives diverses; antologies, cròniques sobre altres arts paral·leles i la obligatòria secció de crítica llibresca. Aquest és el quart cop, des de la seva fundació, que dedica un apartat important (aquí 85 pàgines) a prendre el pols a la literatura catalana en la seva totalitat: narrativa, poesia i teatre. 

Els anteriors treballs publicats corresponen al número de març del 1958 (que seguia a un dedicat a la literatura espanyola i en precediria a un altre sobre la literatura en gallec), al de desembre del 1967 i al de gener del 1981. Tots tres duien la firma de Jordi Pere Cerdà, escriptor i erudit de la Catalunya Nord, desaparegut el 2011. Les tres dates esmentades parlen molt bé l'olfacte dels rastrejadors de la revista a l'hora de detectar moments clau en la història de les lletres catalanes. El 1958 i el 1967 suposaven dos passos pivotals al llarg de la processó de penitència franquista. Des de les primeres escorrialles publicades a l'exili o mig d'amagat, i malgrat tots els esculls que constantment calia salvar, havia aparegut un nombre exponencialment creixent de nous autors i moviments. El número publicat just un mes abans de l'intent de cop d'estat gran ironia mirava de fer un balanç del que havia suposat el canvi de la dictadura a la democràcia. 

El recent estudi apareix just quan tant la situació política com cultural xipolleja entre prou trasbalsos i esperances com per posar Catalunya i la seva rauxa de moda. No es tracta només una qüestió d'oportunisme, però. Malgrat els entrebancs que ha patit la nostra literatura per part dels qui li tenen una simpatia, diguem-ne tangencial, així com l'arronsament d'espatlles habitual amb que se'ns acostuma a rebre des de l'exterior cada cop que mirem d'esgarrapar el vidre, fent saltironets esverats, amb la desesperant voluntat de ser visibles, no han desanimat la prestigiosa revista i els seus autors (Edmond Raillard, introducció; François Michel-Durazzo, poesia; Maria Dasca, narrativa i Laurent Gallardo, teatre). Aquests han preferit acostar-se al fenomen, estudiar-lo  i descobrir per si mateixos fins a quin punt és cert que tan a nivell de producció com de qualitat, aquest últims anys han estat un punt i apart respecte a cap moment anterior en tota la nostra història o tot plegat es tracta només d'un bluff provincià, pura propaganda nacionalista.

De dalt a baix i d'esquerra a dreta: Maria-Mercè Marçal, Jaume Pont, Pere Gimferrer i Cèlia Sànchez-Mústich


L'antologia

No hauria de sorprendre l'absència de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés o altres clàssics de mal qüestionar, encara vius durant uns pocs anys del període estudiat. Passa, però, que o bé hi van publicar poc en aquest període o bé ja havien estat antologats en els estudis anteriors. No obstant, hi ha absències que resulten molt més sorprenents i agosarades. Ja sigui per la seva espaterrant popularitat, poetes nacionals, àmpliament institucionalitzats, d'última —o penúltima— fornada, com pel prestigi intocable que gaudeixen entre el variat catàleg d'elits, sense oblidar els herois de l'underground o de les més diverses lluites de caire social i polític, hi ha patums que no han vist cap mena de llum antològica. 

El criteri de selecció dels autors estudiats i, finalment, la dels antologats es troba, com tot intent de bastir un rànquing del qualsevol mena, susceptible de tota mena de crítiques: ni tan sols uns experts de renom, per molt seriosa que sigui la seva feina, tenen la paraula de Déu. Tanmateix, crec que podem apostar, sense por a cremar-nos, per la defensa de la seva independència de criteri davant qualsevol tipus de possible pressió externa. En el supòsit que algun cop les hagi hagut s'agraeix a la revista el cas omís a les veus, no només peninsulars sinó també —i no poc potents— de la mateixa França, tan fetes a criticar qualsevol d'esforç acadèmic a estudiar una literatura "regional" —per tant, de segona—, però tampoc permetria condicions per part de cap institució de caràcter local perquè s'incloguessin uns altres noms més oficials —o antioficials, tant és— en lloc dels que la revista ha decidit, en el cas que aquestes pressions algun dia es produïssin. El mateix Durazzo sempre ha destacat com un home insubornable sota qualsevol mena de situació, que es mou sols per motius estrictament acadèmics i pel que li dicta la consciència. En aquest sentit, la revista Europa s'ha decidit per fer de la la Cèlia un dels quatre poetes honorats. De ben segur que la nostra literatura té autors que poca gent coneix i que resten injustament desconeguts esperant la seva oportunitat. Però, mireu, encara que només sigui per una qüestió sentimental, en aquest cas jo no em considero ningú per portar la contrària a la revista Europe, bien sûr.



Textos extrets de l'article, en el francès original i amb una traducció meva orientativa



En l'article introductori, François-Michel Durazzo acaba dient:

"...Paradoxelement, le discours critique sur la poesie catalane s'efface sous les yeux du lecteur pour laisser place à une polyphonie de voix ouvertes aux quatre vents du globe, internationaliste dans ses références, universaliste dans ses aspirations. Écrire en catalan, c'est être citoyen du monde. Tel est l'héritage laissé par les auteurs qui font leurs premiers pas au sortir du franquisme.
À la faveur de cette ouverture, le catalan voit s'affirmer quelques figures dont l'oeuvre, d'emblée brillante, échappe au piège de la facilité et s'affirme au long de ces trente dernières années. L'exigence formelle, la culture littéraire toujours profonde et variée, mais aussi artistique, picturale pour Pere Gimferrer, musicale pour Cèlia Sànchez-Mústich, la pleine conscience de la poésie péninsulaire ou européene, savante ou d'avant-garde, voire populaire, pour Jaume Pont comme pour Maria-Mercè Marçal, constintuent certes un socle solide, bien que largement partagé par des autres poètes aussi considerés que Miquel de Palol, Narcís Comadira, Miquel Desclot, Francesc Parcerisas, Àlex Susanna, Enric Cassasses, Susanna Rafart ou Carles Duarte.
Ce n'est pourtant pas ce qui a retenu notre attention au premier chef. Notre exigence anthologique ne tient pas seulement ici à la virtuosité, à la beauté formelle, à la culture, à la richese, à la hardiesse, qualites partages par une bonne douzaine d'autres poètes de cette literature en pleine maturité. Elle s'intéresse prioritairement à la création et à l'intensité, plus rare et consubstatielle au fait poétique. Pere Gimferrer, Jaume Pont, Maria-Mercè Marçal et Cèlia Sànchez-Mústich — auxquels, faute d'espace, nous n'avons pu joindre qualques voix essentielles comme celles d'Antoni Clapés ou Arnau Pons — sont à nos yeux des auteurs dont la lecture laisse une empreinte durable chez le lecteur en quête de surprise, la marque d'une présence. Créateurs avant toute chose, ils se distingent par leur regard porté sur le monde, la conscience langagière qui les habite et leur force d'imagination et d'invention.
Ce qui fait d'actualité absolue leur poesie — comme celle de la meilleure poésie européene depuis Baudelaire selon Michel Collot — c'est l'expérience sensible, langagière, ontologique de la limite. Aussi convient-il de " repenser l'expérience et les langages poétiques modernes à l'aide de la notion d'horizon ". Son dépassement sans cesse recherché situe le moi en un centre qui est aussi celui de la parole et qui, ce faisant, rayonne avec une force rémanente. Les quatre poètes que sont Pere Gimferrer, Maria-Mercè Marçal, Jaume Pont et Cèlia Sànchez-Mústich ont en partage cette singularité d'être des créateurs qui défient les modes, ce qui les rend solidaires, mais aussi solitaires. Ils accomplissent le langage. Malgré les signes de reconnaissance et de respect qu'on leur témoigne, ils restent parfois honnis — Pere Gimferrer —, périphériques ou mal compris — Jaume Pont —, adulés sans être aussi lus qu'ils le mériteraient — Maria-Mercè Marçal —, injustement ignorés — Cèlia Sànchez-Mústich —, qualificatifs à l'occasion interchangeables. Leur solitude est une braise. "

I la meva traducció al català: 


"... Paradoxalment, el discurs crític sobre la poesia catalana s'esvaeix als ulls del lector per deixar pas a una polifonia de veus obertes als quatre vents del globus, internacionalistes en les seves referències, en les seves aspiracions universalistes. Escriure en català, significa ser ciutadà del món. Aquest és el llegat deixat pels autors que fan els seus primers passos en sortir del franquisme. 

A favor d’aquesta obertura, el català veu afirmar algunes figures, el treball de les quals, sens deixar de ser brillant, s'escapa del parany de la facilitat i s’aferma al llarg dels últims trenta anys. L’exigència formal, la cultura literària sempre no només profunda i variada, sinó també artística, pictòrica de Pere Gimferrer, musical de Celia Sànchez-Mústich, la plena consciència de la poesia peninsular o europea, acadèmica o d'avantguarda, o popular, tant de Jaume Pont com de Maria-Mercè Marçal constitueixen sens dubte una base sòlida, encara que àmpliament compartida per altres poetes reconeguts com Miquel de Palol, Narcís Comadira, Miquel Desclot, Francesc Parcerisas, Àlex Susanna, Enric Cassasses, Susanna Rafart o Carles Duarte. 
No obstant, això no és el que ens va cridar l'atenció en primer lloc. La nostre exigència antològica no és restringeix només al virtuosisme, la bellesa formal, la cultura, la riquesa, l'audàcia, qualitats compartides per una bona dotzena d'altres poetes d'aquesta literatura en estat de plena maduresa. Per damunt de tot, ens interessava la creació i la intensitat, més rara i consubstancial al fet poètic. Pere Gimferrer, Jaume Pont, Maria-Mercè Marçal i Cèlia Sànchez-Mústich —que, per causa de les limitacions d'espai, no hem pogut ajuntar a altres veus essencials, com les d’Antoni Clapés i Arnau Pons— apareixen davant els nostres ulls com aquells dels quals la seva lectura deixa una empremta indeleble en el lector que cerca la sorpresa, la marca d’una presència. Creadors que, per damunt de tot, es caracteritzen per la seva visió del món, la consciència lingüística que els habita i la seva força d’imaginació i d’invenció. 
El que fa que la seva poesia mantingui una actualitat absoluta —com la de la millor poesia europea des de Baudelaire, com diria Michel Collot— és l'experiència sensorial, el llenguatge, el límit ontològic. Per això, convé "repensar l'experiència i els llenguatges poètics moderns amb l’ajuda de la noció d'horitzó." La seva mort sens treva busca el jo en un centre que és també aquell de la paraula i, en produir-se, irradia amb una força residual. Els quatre poetes que són Pere Gimferrer, Maria-Mercè Marçal, Jaume Pont i Cèlia Sànchez-Mústich comparteixen aquesta singularitat de ser creadors que qüestionen les modes, i aquest fet els fa solidaris, però també solitaris. Serveixen la llengua. Malgrat els signes de reconeixement i respecte que també se’ls atorga, sovint són avergonyits —Pere Gimferrer— se’ls considera perifèrics o resten incompresos —Jaume Pont— se’ls venera sense llegir-los com mereixen — Maria-Mercè Marçal— o són injustament ignorats —Cèlia Sànchez-Mústich— qualificatius intercanviables segons la conveniència. La soledat és una brasa."


I, més tard, en el text que acompanya els poemes antologats  (obvio les dades biogràfiques i l'enumeració de la seva obra i premis):

"... Assez curieusement, la critique a du mal à cerner son univers, se contentant en souligner la singularité et cette façon souvent biaisée de ne pas affronter la réalité directement. Il y a chez Cèlia Sànchez-Mústich une manière de rôder autour du miroir avant de le traverser, d'approcher par petites touches le coeur de l'Autre, son noyau. Sa phrase se développe du pianissimo à l'allegro moderato, avec précission, pour faire advenir la parole. Habités par ce tempo, le réel, les objects, la visage de l'autre prennent subtilement une indépendance fantastique qui trouble le lecteur. Pourtant, rien de plus familier que cette singularité, rien de plus surprenant que cet univers si quotidien, un monde à deux : l'homme et la femme, la femme et l'home, tout dialogue chez Cèlia Sànchez-Mústich."


I la meva traducció al català:

"...Per estrany que sembli, la crítica no ha sabut entendre el seu món, acontentant-se en posar de relleu la singularitat i aquesta manera sovint esbiaixada de no enfrontar la realitat directament. Hi ha en Cèlia Sànchez-Mústich com una manera de donar voltes al mirall abans de creuar-lo, d'acostar-se a base de petits tocs al cor de l'Altre, el seu nucli. La seva frase creix del pianissimo a l'allegro moderato, amb precisió, per fer sortir la paraula. Imbuïts d'aquest tempo, el real, els objectes, el rostre de l'altre prenen subtilment una independència fantàstica que torba el lector. No obstant això, res de més familiar que aquesta singularitat, res de més sorprenent que aquest univers tan quotidià, un món a dos: l'home i la dona, la dona i l'home, tot dialoga en Cèlia Sànchez-Mústich."