Pioners de la música electrònica 1: Delia Derbyshire

Delia Derbyshire, treballant al seu laboratori de la BBC Radiophonic Workshop

L'anglesa Delia Derbyshire (1937-2001), va ser una compositora de música electrònica que va destacar per la seva tasca a la BBC entre els anys 1962 i 1973. Eclipsada al parnàs dels pioners del tema per altres noms més fulgurants, Derbyshire destaca com una de les investigadores més serioses en la combinació de cintes magnètiques de loops hipnòtics amb sons generats per oscil·ladors. Entre moltes altres perles, va crear les bellíssimes tonalitats i ritmes electrònics del tema de la mítica sèrie de ciència ficció britànica Dr.Who (1963).

El 1959 va acabar els estudis de música, matemàtiques i enginyeria del so amb menció honorífica. Amb aquests títols sota el braç, es va presentar als estudis del segell musical Decca amb la idea d'oferir els seus serveis com a enginyera musical i compositora. Un cop allà es va trobar amb la desagradable sorpresa que la companyia no acceptava dones per realitzar tasques tècniques tan especialitzades, massa serioses per a deixar-les en mans d'una "noieta amb el cap ple de pardals"...

Després de picar a d'altres portes i trobar-se de nou amb tot el mostrari de la discriminació sexista de l'època, el 1963 va ser, per fi, contractada per la Radiophonic Workshop de la BBC. Gràcies a la seva tossuderia, la seva inventiva i el seu esperit de treball va assolir la reputació (interna) que mereixia. És cert, però, que Derbyshire va tenir la sort d'arribar al lloc adequat en el moment precís: un dels primers encàrrecs va consistir en arranjar i inventar els sons electrònics per a la melodia que Ron Grainer havia composat per al tema de la sèrie esmentada abans. Dr Who va esdevenir l'èxit més gran de la història de la televisió britànica i un fenomen social sense precedents dins el món anglosaxó. La sèrie, amb els canvis lògics d'actors i look, encara continua en antena. El so del tema original també ha patit una evolució important. De les textures electròniques, pura alquímia sonora de la senyora Derbyshire, només s'ha conservat el so "atereminat" de la melodia principal. La resta han estat substituïts per uns potents arranjaments per a orquestra simfònica. Com acostuma a passar quan s'adapta música electrònica a format clàssic, tot el que es va guanyar en èpica es va perdre en l'encant de la màgia i el misteri.

A la BBC no se'ls escapava que la forta personalitat sònica del tema (junt amb la misteriosa melodia de Grainer) havien ajudat a un succés que depassava de llarg les expectatives més optimistes. A partir d'aquell moment, l'estatus de la jove compositora dins de la companyia va millorar i la seva continuïtat va restar assegurada. Durant els següents 10 anys, Debyshire va composar la música per a més de 200 programes del canal: espais dramàtics, educatius i documentals que versaven sobre temes futuristes, científics o aprofundien en la ment humana, on una orquestra tradicional o un grup de música moderna haurien semblat fora de lloc. En aquest sentit, un dels més recordats pels espectadors britànics seria la banda sonora per a Inventions for Radio, dirigida pel també músic electrònic Barry Bermange. La major part del seu treball a la cadena, però, va romandre en l'anonimat total, despatxat sota l'asèptica signatura de "Special Sound by BBC Radiophonic Workshop".

Debyshire va guanyar la reputació de bruixa que posseïa la fórmula màgica per resoldre impossibles de forma miraculosa. Quan se li va demanar si hi havia la possibilitat de crear una musica que usés només sons d'animals, ella va oferir la solució amb l'encantador tema per a Great Zoos of the World. Malgrat la seva aparent senzillesa, el tema va requerir una laboriosa tasca de retallar i enganxar. Encara calia esperar més d'una dècada per a que s'inventés el sampler. Els resultats que obtenia treballant amb l'arsenal de la Radiophonic Workshop de la BBC no deixava indiferent a ningú. Sempre sorprenia. Michael Bakewell, responsable del programa Cyprian Queen la va felicitar efusivament: "Senyoreta, ha fet vostè una música amb uns sons molt sexis!", li va deixar anar. Altres cops, però, els comentaris no resultaven tan elogiosos. Això va passar amb les composicions que va realitzar pels programes infantils de la BBC2. Li van advertir de que: "aquesta música és massa lasciva per a una audiència d'onze anys"

Al marge de la BBC, Debyshire va col·laborar en diversos projectes paral·lels, on podia desfogar la seva suposada "lascívia". Va assistir al gran compositor italià Lucio Berio a la escola d'estiu de Dartington, va treballar amb els músics i inventors electrònics David Vorhaus (inventor del Kaleidophon i un seqüènciador revolucionari) o Peter Zinovieff (creador del primer sintetitzador portàtil anglès, el mític VCS3 d'EMS, emprat per gent com Tangerine Dream, Klaus Schulze, Jean Michel Jarre o Brian Eno, entre molts altres). La seva curiositat per explorar nous camps la va dur a participar dins l'àmbit de la música pop amb el mateixos Paul Mc Cartney o Yok Ono. Fins i tot va composar Love without Sounds, un hit electrònic del 1969, cantada per una inquietant i desapassionada veu femenina, que recorda el distanciament d'Astrud Gilberto, i que avui mateix passaria com a un producte indie electrònic actual, amb el cap ben alt.

El 1973 va abandonar la BBC i la música electrònica, desencantada per com evolucionava el medi. Al llarg d'aquests últims anys, va treballar en una galeria d'art i en una botiga de llibres, entre d'altres ocupacions que no tenien a veure res amb la música. També va contraure un matrimoni desgraciat que va fracassar al cap de poc temps. Més tard, el 1980, va trobar una segona parella amb la que va viure fins el final.

A finals dels 90, es va produir un canvi inesperat a la seva vida. El jove músic pop Peter Kember la va convèncer per participar a Sonic Bomb, el seu grup de caràcter techno i experimental. La venerable pionera va acceptar. Malgrat alguna reticència inicial, aviat va considerar que Kember poseïa autèntics coneixements i un respecte profund per les arrels d'aquella mena de música i, last but not least, no anava de fantasma. Per desgràcia, Derbyshire no va viure prou per veure els fruits del seu retorn i una complicació renal se la va endur quan només tenia 64 anys.

Un documental sobre Delia Derbyshire. Hi ha moments on ella mateixa ens explica el seu sistema de treball, al seu laboratori de la BBC Radiophonic Workshop. Tot sembla molt fàcil. Els talents autèntics tenen massa feina per saber que vol dir ser pretensiós

El tema original de la sèrie Dr. Who. Cada nota de totes les melodies (la principal, l'acompanyament, segones veus, etc.) s'ha tallat i enganxat, l'una rere l'altra. Una feinada digne del dibuix animat.

Un reportatge de F3 sus l'occitan a Barcelona

Cliqueu damunt la imatge per veure el reportatge

El CAOC (Centre d'Agermanament Occitano-Català) ens ha passat a tots els alumnes d'occità aquest enllaç al reportatge que va fer France 3, en la seva desconnexió en occità, el passat dia 17 de febrer, a Barcelona.

A la primera part, el reportatge informa sobre els canvis legals que s'estan fent al Parlament de Catalunya, respecte a l'aranès, la parla occitana (un subdialecte del gascó) del país. En aquest fragment hi son entrevistats el president del Parlament, l'honorable Ernest Benach, i altres persones relacionades amb l'assumpte.

A la segona, podem veure una entrevisteta a Manel Zabala (el nostre profe!) i com treballa al programa Infòc de BTV, que dirigeix i presenta. En aquest segon bloc també es mostra una classe de dialecte gascó, que ens va fer l'escriptor/showman Nicolau Rei Bèthvedér. Ja us ho dic ara des d'aquí, que jo aquell dia vaig navegar com un vaixell de paper a la deriva, doncs res s'assemblava al que havíem aprés fins aquell moment. Els qui em coneixeu us podreu fer un fart de riure amb l'escena on, al costat del més llest de la classe, hi surto jo amb una cara de bufacaldos que no me l'acabo.

Al final hi ha una entrevisteta amb Diego Cerezo, una figura sobre el tema, que us puc assegurar que té força gràcia ballant dances occitanes.

Tot el reportatge és en occità, amb fragments en català, subtitulat en francès, no fos cas que no ho entengui ningú allà.

De tant en tant, potser sí que cal recorrer una mica a Maquiavel.

El Cavall Fort ha estat molt bé i la seva tasca ha sigut heroica en una època en contra. I encara és una revista ben viva que, en certs ambients molt combatius encara cueja. Jo parlava més a nivell d'incidència social, i ja no tan sols de revistes: ara, amb la competència de medis de tot tipus, el paper va de baixa a tots nivells; en castellà també. Vull dir que fins i tot el Club Super 3, si no s'espavilen els seus responsables, acabarà essent només un carnet, una excusa, per poder anar a llocs sense pagar. Als canals per cable per a públic infantil i juvenil (Disney Channel, etc.), als videojocs i a tota la cultura de masses que el que el 1919 hauria estat el “Patufet”, el català hi existeix tant com hi és el quítxua. Tot el que és vulgar, però —anem amb compte amb això darrer, doncs ja és una guerra en el territori que se suposa nosaltres hauríem de dominar— fins i tot entreteniments més sofisticats i elitistes són aclaparadorament en castellà. Ara totes les adolescents poden parlar i escriure català, gràcies a l'escola —ehem, és un dir, en un intent d’optimisme forçat— però cap d'elles du un català-parlant guapo a les fotos de la carpeta, vull dir. És així.
L'altre dia, jo mateix feia broma sobre el català "donut". Però aprofitaré per fer autocrítica sobre la part equivocada d’aquell comentari: aquí som massa fins per a fer baixa cultura de debò, de la que rebenta mercats. Tampoc cal anar tant baix, o en segons quines direccionsno és el nostre tarannà, ni en sabem. Però hi ha estratègies maquiavèl•liques per explotar, armes que no les fa servir ningú —i que cal fer-ho bé, no sense cap criteri, eh, llençant bombes a tort i a dret, malbaratant munició i destrossant allò d’irreparable—, pel que diran. No som tant un país d’horteres com de cursis, de bledes. En Pla ja deia una cosa semblant.
Tal com estan les coses en aquest precís moment, dona la sensació de que per als joves d'aquí, la cosa més "catalana" que recordaran del seu imaginari col•lectiu quan siguin grans hagi de ser el solitari Doraemon. Tot i que porta vint anys de tabarra, sembla l'únic que queda. El gat còsmic aquest du una responsabilitat i un pes a l'esquena que, pobret, arnat i suat com està, amb prou feines pot ja defensar. Ell és l'únic "català" que els meus fills no demanen que tregui de la pantalla, fulminat pel comandament cruel a l’instant, i això només quan tenen el dia nostàlgic (ja comencen a ser granadets).
No sé ben bé com s’ha de planificar l’estratègia general, però per a educar cal emprar una certa dosi de “deseducació”. Ja dic que són uns materials perillosos que no es poden donar al primer manefla: cal, com he dit, plantejaments maquiavèl•lics d’alt nivell. Ens cal generar revulsius de xoc, que molestin a una part de la població, que siguin políticament incorrectes, que generin polèmica. Que, en definitiva, atraguin l’atenció de qui vulgui saltar-se la llei. En realitat el que s’estaria fent és crear una sensació de saltar-se-la la llei. Posaré dos exemples:
Als anys vuitanta hi havia una sèrie de Tv, que jo trobava horrible, però que tenia un èxit increïble: la Bola de Drac dels nassos. Només cal fer un tomb pels seus clips en català penjats pel You Tube per llegir —al costat dels ja previsibles anti-calans, és clar— comentaris escrits en castellà que enyoren la sèrie quan era en català. Sobre això, puc explicar una experiència curiosa que vaig viure a principis de la dècada actual, un dia quan era assegut al cinema, abans que tanquessin els llums per a començar la pel•lícula. Darrera meu tenia dos nois castellanoparlants que protestaven perquè la sèrie Shin Chan havia perdut tota la gràcia en doblar-la en castellà: “¡que cutre queda llamar “Nevado” al “Nevat”!,y lo de “¡culito, culito!” queda fatal. Hay cosas que han de ser en catalán, tio”. Us ho juro.
Jo no dic que s’hagi d’anar a la recerca de l’escàndol més bèstia, només que cal posar l’ull ben posat. I és evident que no hi haurà dos catalans que estiguem d’acord de cap a on cal disparar la bala i que aquesta un dia et picarà a tu, i l’altre em farà saltar de la cadira a mi. Els programadors, els promotors de pop, els editors diran que l’entorn no ajuda, i és cert; que ja s’ha fet proves que haurien d’haver tingut èxit assegurat i no ha estat així per mil i una traves externes, també serà cert. Però no s’ha de menysprear el fet que fa que quelcom quedi encastat dins la memòria sentimental de cadascú es basa fonamentalment en la manera en com allò ens ha arribat per primera vegada. Jo entenc molt bé aquells nois castllanoparlants amb allò del Shin Chan: de petit jo veia el “Flinstones” i per mi, com a tots els nens de la nostra generacó, eren “Los Picapiedra”. Ara, de gran, amb el cap podré valorar la feina dels dobladors catalans; hauré aprés a entendre que no hi ha res com sentir les veus originals en anglès, però dins el meu cor, sentimentalment parlant, res podrà substituir les veus del doblatge porto-riqueny que tenien els personatges, i els segurament innapropiadíssims noms de Pablo i Pedro pels de Fred i Barney. Cal no oblidar mai com t’han rentat el cervell abans de començar a fer-ho tu amb els altres. Ho sento, però és així.
El Cavall Fort, la Cucafera i tantes altres revistes, han fet i fan el que poden. Els pares també ho fem per ajudar-les, però la feina de xoc contra l'entorn és titànica.
Però bé, no tot està perdut. Com he dit, encara ens queden cops amagats, que aquí de creativitat no en manca. Només demano que es facin servir aviat perquè tanta resistència cansa.