Delia Derbyshire, treballant al seu laboratori de la BBC Radiophonic Workshop
L'anglesa Delia Derbyshire (1937-2001), va ser una compositora de música electrònica que va destacar per la seva tasca a la BBC entre els anys 1962 i 1973. Eclipsada al parnàs dels pioners del tema per altres noms més fulgurants, Derbyshire destaca com una de les investigadores més serioses en la combinació de cintes magnètiques de loops hipnòtics amb sons generats per oscil·ladors. Entre moltes altres perles, va crear les bellíssimes tonalitats i ritmes electrònics del tema de la mítica sèrie de ciència ficció britànica Dr.Who (1963).
El 1959 va acabar els estudis de música, matemàtiques i enginyeria del so amb menció honorífica. Amb aquests títols sota el braç, es va presentar als estudis del segell musical Decca amb la idea d'oferir els seus serveis com a enginyera musical i compositora. Un cop allà es va trobar amb la desagradable sorpresa que la companyia no acceptava dones per realitzar tasques tècniques tan especialitzades, massa serioses per a deixar-les en mans d'una "noieta amb el cap ple de pardals"...
Després de picar a d'altres portes i trobar-se de nou amb tot el mostrari de la discriminació sexista de l'època, el 1963 va ser, per fi, contractada per la Radiophonic Workshop de la BBC. Gràcies a la seva tossuderia, la seva inventiva i el seu esperit de treball va assolir la reputació (interna) que mereixia. És cert, però, que Derbyshire va tenir la sort d'arribar al lloc adequat en el moment precís: un dels primers encàrrecs va consistir en arranjar i inventar els sons electrònics per a la melodia que Ron Grainer havia composat per al tema de la sèrie esmentada abans. Dr Who va esdevenir l'èxit més gran de la història de la televisió britànica i un fenomen social sense precedents dins el món anglosaxó. La sèrie, amb els canvis lògics d'actors i look, encara continua en antena. El so del tema original també ha patit una evolució important. De les textures electròniques, pura alquímia sonora de la senyora Derbyshire, només s'ha conservat el so "atereminat" de la melodia principal. La resta han estat substituïts per uns potents arranjaments per a orquestra simfònica. Com acostuma a passar quan s'adapta música electrònica a format clàssic, tot el que es va guanyar en èpica es va perdre en l'encant de la màgia i el misteri.
A la BBC no se'ls escapava que la forta personalitat sònica del tema (junt amb la misteriosa melodia de Grainer) havien ajudat a un succés que depassava de llarg les expectatives més optimistes. A partir d'aquell moment, l'estatus de la jove compositora dins de la companyia va millorar i la seva continuïtat va restar assegurada. Durant els següents 10 anys, Debyshire va composar la música per a més de 200 programes del canal: espais dramàtics, educatius i documentals que versaven sobre temes futuristes, científics o aprofundien en la ment humana, on una orquestra tradicional o un grup de música moderna haurien semblat fora de lloc. En aquest sentit, un dels més recordats pels espectadors britànics seria la banda sonora per a Inventions for Radio, dirigida pel també músic electrònic Barry Bermange. La major part del seu treball a la cadena, però, va romandre en l'anonimat total, despatxat sota l'asèptica signatura de "Special Sound by BBC Radiophonic Workshop".
Debyshire va guanyar la reputació de bruixa que posseïa la fórmula màgica per resoldre impossibles de forma miraculosa. Quan se li va demanar si hi havia la possibilitat de crear una musica que usés només sons d'animals, ella va oferir la solució amb l'encantador tema per a Great Zoos of the World. Malgrat la seva aparent senzillesa, el tema va requerir una laboriosa tasca de retallar i enganxar. Encara calia esperar més d'una dècada per a que s'inventés el sampler. Els resultats que obtenia treballant amb l'arsenal de la Radiophonic Workshop de la BBC no deixava indiferent a ningú. Sempre sorprenia. Michael Bakewell, responsable del programa Cyprian Queen la va felicitar efusivament: "Senyoreta, ha fet vostè una música amb uns sons molt sexis!", li va deixar anar. Altres cops, però, els comentaris no resultaven tan elogiosos. Això va passar amb les composicions que va realitzar pels programes infantils de la BBC2. Li van advertir de que: "aquesta música és massa lasciva per a una audiència d'onze anys"
Al marge de la BBC, Debyshire va col·laborar en diversos projectes paral·lels, on podia desfogar la seva suposada "lascívia". Va assistir al gran compositor italià Lucio Berio a la escola d'estiu de Dartington, va treballar amb els músics i inventors electrònics David Vorhaus (inventor del Kaleidophon i un seqüènciador revolucionari) o Peter Zinovieff (creador del primer sintetitzador portàtil anglès, el mític VCS3 d'EMS, emprat per gent com Tangerine Dream, Klaus Schulze, Jean Michel Jarre o Brian Eno, entre molts altres). La seva curiositat per explorar nous camps la va dur a participar dins l'àmbit de la música pop amb el mateixos Paul Mc Cartney o Yok Ono. Fins i tot va composar Love without Sounds, un hit electrònic del 1969, cantada per una inquietant i desapassionada veu femenina, que recorda el distanciament d'Astrud Gilberto, i que avui mateix passaria com a un producte indie electrònic actual, amb el cap ben alt.
El 1973 va abandonar la BBC i la música electrònica, desencantada per com evolucionava el medi. Al llarg d'aquests últims anys, va treballar en una galeria d'art i en una botiga de llibres, entre d'altres ocupacions que no tenien a veure res amb la música. També va contraure un matrimoni desgraciat que va fracassar al cap de poc temps. Més tard, el 1980, va trobar una segona parella amb la que va viure fins el final.
A finals dels 90, es va produir un canvi inesperat a la seva vida. El jove músic pop Peter Kember la va convèncer per participar a Sonic Bomb, el seu grup de caràcter techno i experimental. La venerable pionera va acceptar. Malgrat alguna reticència inicial, aviat va considerar que Kember poseïa autèntics coneixements i un respecte profund per les arrels d'aquella mena de música i, last but not least, no anava de fantasma. Per desgràcia, Derbyshire no va viure prou per veure els fruits del seu retorn i una complicació renal se la va endur quan només tenia 64 anys.
Un documental sobre Delia Derbyshire. Hi ha moments on ella mateixa ens explica el seu sistema de treball, al seu laboratori de la BBC Radiophonic Workshop. Tot sembla molt fàcil. Els talents autèntics tenen massa feina per saber que vol dir ser pretensiós
El tema original de la sèrie Dr. Who. Cada nota de totes les melodies (la principal, l'acompanyament, segones veus, etc.) s'ha tallat i enganxat, l'una rere l'altra. Una feinada digne del dibuix animat.
6 comentaris:
el post excellent
Спасибо Dimitri!
Я очень счастлив видеть Вас здесь. Следующий человек я хочу говорить, будет Ле́в Серге́евич Терме́н (15 (28) августа 1896, Санкт-Петербург — 3 ноября 1993, Москва) — русский изобретатель, создатель оригинального музыкального инструмента — терменвокса (1920). Лауреат Сталинской премии I степени.
Конечно, я сделал это благодаря переводчику Google и Wikipedia. Извините за ошибки gramar.
Объятия!
Per a la resta del personal: Saludo al meu admirat Dimitri, amb l'ajut del Google translator (la gramàtica imaginem com ha de ser...). En rus no sé dir res, ho sento. En canvi, com tants russos/catalans, ell sí que parla català!
M'ha fet molta il·lusió la seva visiteta.
Una abraçada electrònica, владелец Dimi :)
Com que per vergonya meva no tinc coneixements de Delia Derbyshire ni dels inicis de la música electrònica, només passo a deixar la meva abraçada i dir que sí, que el post és excel·lent, almenys per agafar una mica d'informació sobre el tema.
Bona darrera setmana d'octubre!
Galionar, vergonya per ignorància res de res, eh! Tots aquests pioners, pobrets (els més bons, els treballadors de debò) resten obscurs, com a "currantes" en l'ombra. Ja has vist com havia de signar aquesta, pobra, amb el nom de l'estudi de la corporació. El tema de la sèrie aquella és famosíssima al llarg de tot el món anglosaxó, i la seva influència ha arribat fins al músic més insospitat, però la major part d'aquests fans de la sèrie no tenen ni idea de qui era l’heroïna del meu post. Hi ha músiques de programes que han quedat a la nostra memòria col·lectiva a tots els països. Però qui les va composar? De qui és la fantàstica sintonia de caire africà de "El hombre y la Tierra", la misteriosa de "La clave" o de tots els telenotícies? I mira que són melodies que no et pots treure del cap!
Jo mateix fa quatre dies no coneixia la seva existència, ni la de molts pioners. Últimament, però, estic fent una recopilació de moltes pioneres també, encara més eclipsades pels mateixos motius que la senyora Derbyshire. Hi ha l'americana Bebe Barron que va composar la banda sonora de "Planeta prohibit (Forbidden Planet, 1956) la primera per a un llarg de Hollywood completament electrònic, que no va poder competir als Oscars a la millor banda sonora malgrat que era revolucionària perquè la unió de músics americana va boicotejar aquella "cosa nova" i va aconseguir que no fos considerada música (com si no s'hagués fet una matada de morir-se, pobra Bebe), i homes, és clar, com Kid Baltan i Tom Dissevelt, els holandesos (que no coneix ni sa mare) que a finals dels 50 van fer la música per a un munt d'anuncis. Mira això i és possible que al·lucinis http://www.youtube.com/watch?v=1Xmsfn8QvzE&p=2FC45D6A5A75B97C&playnext=1&index=29 amb música d'aquests senyors (un tema de 1957, amb uns ritmes robòtics deliciosos) en un anunci de TVE de Longines que jo recordo haver vist quan tenia sis anys o una cosa així! Vull dir que tranquil·la.
Com en totes les coses de la vida, hi ha unes "estrellones" que surten a totes les enciclopèdies(importants, influents i realment amb una cultura impressionant, no dic que no) com el Karheinz Stockhausen que s'ho tenien d'allò més cregut, que han eclipsat a professionals que han investigat tant o més que ells. Per tant, cap vergonya. La cara de vergonya se'ls hauria de caure a gent que es dedica a això i es pensa que la música electrònica va néixer els anys 80 amb el techno. En aquest sentit és molt interessant com ha evolucionat també els prejudicis en contra de la música electrònica a part del genèric en que no hi ha emoció perquè el músic no sua (com si un escriptor, en soledat, hagués de suar perquè el que escriu fos emocionant... la imatgeria sobreactuada del rock ha fet moooolt de mal). Al respecte hi ha un article en contra el cinema del 1927 que m'encanta perquè reprodueix el prejudici fonamental cap a la m.e. dient que és impossible emocionar-se veient un teatre artificial, fet per màquines i només ombres, on l'actor no és present... explica'ns-ho als espectadors que plorem i riem en veure un film!
Sobre els prejudicis de moda, els anys 50 era considerada música per a intel·lectuals ("només serveix per a fer sorolls abstractes, inconnexes, impossible fer melodies!") els 60 música per l'espai ("només serveix per a melodies de fantasmes i blip blip de platerets volants, bah!"), els 70 música per a relaxar-se i fer ioga ("només serveix per a fer són notes llaaaargues que fan nyiiiaaaoouu i sons de vent tipus zzzZZZiiiuuu que t'acabes adormint, un avorriment, tu!") a començament dels 80 cançonetes ("només serveix per a fer melodies tontes i cançonetes de tres minuts de consum ràpid!" i a partir dels 90 com a música de ball ("només serveix per ballar amb aquell pum, pum, pum!"). La qüestió negar una eina que obre la creativitat sonora i que permet expressar amb una precisió que fa por la neura psicològica del creador...
jejeje, espero el post sobre el Theremin :)
per cert, et recomano també el sintezador rus ANS
http://en.wikipedia.org/wiki/ANS_synthesizer
Oh, spasiba Dimi! Sembla molt interessant. Ja ho veurem quan m'hi podré posar, que se m'acumulen les peticions :)
Publica un comentari a l'entrada