3 poemes de Cèlia Sànchez-Mústich i la seva traducció a l'occità

Cementiri de Liège (2006)

No esbombo cap secret si dic que la Cèlia Sànchez-Mústich és sens dubte una de les millors plomes (teclats potser?) de Sitges. D'entre el seu mostrari de guardons literaris, destaquen el premi Mercè Rodoreda de narrativa, o els Serra d'Or, Rosa Leveroni i Miquel de Palol de poesia. Ha cultivat la novel·la, el relat breu, la poesia i el teatre amb llavors que han donat fruits molt sucosos. Us recomano que com a mínim els concediu una mossegadeta. Assaborireu un gust que perdurarà en la vostra memòria, sense indigestions imprevistes, que només es troba quan brolla d'un estil i un rigor autèntics, sense trampes, i amb coses a dir. Moltes coses. Aquest èxit seria impossible si darrera, a més d'ofici (molt d'ofici!) no hi hagués una ment i un cor plens de compassió humana. I un punt de murrieria també, és clar. No estem parlant d'una bleda assolellada, precisament (per sort!). La Cèlia, potser sense saber-ho, segueix el consell del mestre Pla "escriptors, no sigueu llaunes i ensopits!" per la via natural, rebutjant màscares que ella sap que no li quadrarien.

Avui us oferiré tres poemes seus, en la versió original en català , amb la traducció en occità que ja he pres per costum de fer per gust, per practicar. Perquè em dona la gana, ves. No els he donat a corregir a ningú (aqúò va per tu Patricia: se trobas qualque error, me lo disses s'il vou platz, e fach los cambis. Mercès! :) ) i si aquesta bona dona esmentada en les lletres vermelles em diu alguna cosa, ja faré les esmenes corresponents. Es tracta de dos poemes extrets del seu llibre A la taula del mig (ed. Moll, 2009, Premi Serra d'Or 2010), acompanyats de dues imatges pròpies, i un tercer furtat a aquí http://www.revista.barcelonareview.com/07/csm.html amb tota la barra. El mateix he fet amb la imatge, extreta d'un bellíssim film mut: un cop posat a cometre actes criminals, hom ja no pot parar...

Les tres composicions crec que donen una idea del que la Cèlia ens acostuma a oferir: la ingeniosa imatge, la imaginació d'haver trobat una clau joganera (els escacs, el nen entremaliat) per parlar d'un dolor profundíssim, que ens atany a tots, del qual ningú s'escapa: el pas del temps, la pèrdua, la soletat més dolorosa. Amb aquests textos, avui crec que no riurem. Confio, però, que ens sentirem acompanyats per una veu que ens parla mirant-nos als ulls, amb sinceritat, de la nostra petitesa, de la nostra vulnerabilitat. Això sí, sense crueltat, i desprenent una bellesa genial com qui fa bombolles de sabó. No parlo de la genialitat dels saberuts, sinó de la mateixa genialitat que tenen els nens quan miren, quan opinen. Malícia i ingenuïtat en un punt ideal, irresistible. Almenys per mi.

Espero que us agradin. Ah! i compreu els llibres, maleïts!

Orfenesa
¿Qui és, que els donarà acollida
com si fossin nens orfes
i proveirà les seves fotos
de besades i espais?
¿Qui els acotxarà cada vespre
dins la capsa màgica del doble fons
o agafarà l'altre cap de la corda
per jugar a l'estrabada?
¿Qui els convencerà que són invisibles
perquè tot és un somni, una broma,
un simulacre, un truc?
¿Qui es posarà de puntetes
quan ells temptegin les boires
per fer-los llum amb la lot?

Aviciats com els tinc,
qui es desviurà, quan jo no hi sigui,
pels meus morts?


Orphanelatge

Qual es, que los donarà aculhida
coma se foguèsson mainats orphanèls
e provesirà las siás fòtos
de potons e d'espacis?
Qual los ajairà cada ser
dins la bóstia magica del doble fons
o prendrà l'autre cap de la còrda
per jogar a la brandida?
Qual los convencerà que son invisibles
perque tot es un sòn, una badinada,
un simulacre, un truc?
Qual se metrà sus la poncha dels artelhs
quan eles trantalhen las brumas
per los far lum amb lo lòt?

Mal acostumats coma los ai,
qual donarà lor vida, quand ieu i serà pas,
per los mieus mòrtes?

Cementiri de Liège (2006)

L'altre guany
Tan sols reconec el plaer extrem
de ser peó que avança pels escacs
i arriba a l'altra banda
i es transmuta en torre

des d'on mirar-s'ho tot,
abraçar-se a tot, traduït a la llengua
de les campanes, de la mare voltor,
dels núvols llanosos, per prendre l'alè
un sol instant, un sol moviment
abans que una altra peça l'expulsi del regne
del qual ja no li cal res.

L'autre ganh
Reconeissi pas que lo plaser extrèm
d'èsser lo peon qu'avança pels escacs
e arriba a l'autra banda
e se tresmuda en tor
dempuèi ont o gardar tot,
s'abraçar a tot, revirat a la lenga
de las campanas, de la maire voltor
dels nívols lanuts, per prene l'alen
un sol instant, un sol movement
abans qu'una autra pèça l'expulse del reialme
d'on li'n cal pas mai res.

Camerino del Convent de Sant Agustí, Barcelona (2009)

Alarma

Avui, el dolor és com un nen

quan porta massa temps que no se’l sent:

Quina en deu estar fent?Quins embolics

a les artèries, trencadisses als nervis,

guixades a la memòria?

Demà, m’ho veig a venir,

em trobaré la casa enaiguada d’enyor.

Alarma

Uèi, lo dolor es coma un mainat

quand pòrta tròp de temps que se l'aus pas:

Quina ne deu far? Quines embolhs

a las artèrias, copadissas als nèrvis,

croquets a la memòria?

Deman, m’o vesi a venir,

me trobarai l'ostal enaigat de languiment

Fotograma de La feme de nulle part (1923) de Louis Delluc